I Déu-n'hi-do, el Metropol obre portes avui
que ara a la temporada d'hivern comença amb aquesta carta
d'una desconeguda protagonitzada per Emma Vilarrassau
i el Metropol continuarà amb les portes obertes
pràcticament al llarg dels propers dies
perquè justament demà arrenca un cicle titulat Escena Metro,
una línia d'espectacles que vol obrir-se
a nous llenguatges artístics.
El primer muntatge que arriba al Metropol en aquest cicle
es titula Protomembrana i és de Marcelia Antunesca,
el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Molt bon dia.
Bon dia, què tal?
Molt bé i molt expectants davant d'aquest espectacle,
davant d'aquesta proposta que arriba al Metropol
en forma de conferència, en principi, no?
O una lliçó magistral, podríem dir.
Bueno, sí, és una barreja de gèneres.
Bàsicament està plantejat com una conferència mecatrònica
que utilitza com a excusa la lliçó
d'una de les meves fórmules de treball que es diu la sistematúrgia.
Però acaba sent una altra cosa.
Podria ser també una espècie de conte audiovisual o interactiu.
Podria tenir certes referències en espectacles per a teatrals,
com, jo què sé, la hipnosis o la màgia, etcètera.
Marcelia, explica'ns què és això de sistematúrgia,
tenint en compte que és una manera teva d'entendre aquesta expressió teatral.
Bé, jo porto ja molt temps interessat, des del punt de vista formal,
amb la inclusió d'elements científics i tecnològics en el meu discurs artístic
i en concret en les meves activitats escèniques.
Des de l'any 94 estic utilitzant els ordinadors, la informàtica
i certs components de hardware com robòtica, exoesquelets, etcètera,
que em serveixen per configurar un nou llenguatge, una nova forma d'expressió.
Això ha tingut la possibilitat de mostrar un nou treball arreu del món,
des d'aleshores fins avui, i a partir d'un moment em va semblar interessant
que es podia fer una reflexió tècnica sobre de quina manera jo constituïa aquests treballs.
He de dir que aquesta manera de constituir aquest sistema, aquesta metodologia,
aquesta forma, jo n'hi dic sistematúrgia, que literalment vol dir dramatúrgia
de sistemes computacionals, sistemes informacionals, no?
Aleshores vaig agafar aquesta excusa, però de seguida em vaig adonar que al públic
no li interessava gens aquests aspectes tècnics i tot i que d'alguna manera
com un subtext està present durant tota la narració, diguem que les metàfores
que serveixen per explicar aquesta tecnologia acaben guanyant molt pes
i fan que l'espectacle tingui aquesta dimensió molt més pròxima,
molt més càlida, molt més afabulada, no?
Clar, perquè així com el teatre adopta moltes formes adreçades a molt tipus de públic,
el que són les noves tecnologies també adopten moltes formes
i es consumeixen de moltes maneres en aquests moments, no?
Sí. Diguem que d'alguna manera el gran espetec de la tecnologia
s'ha produït amb la formació d'un nou àmbit que no existia prèviament
i que ens permet ara comunicar-nos.
Jo estic al carrer trucant amb un telèfon mòbil, és a dir, els telèfons fins fa 15 anys
o aproximadament estaven associats sempre a un lloc i a una casa, no?
Avui estan associats a les persones.
Vull dir, aquesta idea d'ubiquitat, que també es reforça en un altre aspecte
de la tecnologia que és internet han sigut els grans cavalls de batalla
de tot aquest discurs del que se n'ha dit durant molt de temps de noves tecnologies.
Això ja comença a estar assimilat, però hi ha hagut altres aspectes de la tecnologia
i específicament de la capacitat de la gestió de la complexitat dels ordinadors
que també han transformat les relacions quotidianes, no?
Avui és difícil imaginar moltes coses que estan passant en el dia a dia
sense aquestes transformacions.
I aquestes transformacions han incidit també en el món de l'art
i en el món de l'espectacle, no?
I d'alguna manera que el meu treball incideix precisament en aquest àmbit, no?
En l'àmbit de les relacions quotidianes, en l'àmbit de les relacions de tu a tu,
del qui a qui i ara, no?
I això seria, diguem, una de les manifestacions
del que tu precisament avançaves amb aquesta afirmació, no?
La tecnologia ha transformat la nostra vida, no?
Transpèrmia es desenvolupava, diguem, de la teva proposta
en una estació espacial, podríem dir, com una metàfora,
segons tu mateix expliques,
val a dir que el Marcel i l'Antonés, lògicament,
i no podia ser d'una altra manera,
té, doncs, un espai a internet en el qual s'hi pot aprofundir molt
en tot això que ens explica i després posa als escenaris.
S'ha de prendre com una trilogia el protomembrana
que podrem anar a veure demà,
o diguem que poden ser propostes independents.
L'espectador que no hagi vist el teu treball anterior
pot entrar-hi bé o no cal?
Sí, sí, sí, són produccions absolutament independents,
el que passa que des del punt de vista del projecte,
el desenvolupament, que és membrana,
en realitat hi ha com un estat superior,
doncs és una, diguem, una autoimposició creativa
que jo m'he anat formulant
per fer un projecte a mig i a llarg plaç, no?
Aleshores, ja el teixit de les propostes
està interconectat per qüestions tecnològiques,
per qüestions de concepció cosmogònica i de continguts,
però en realitat cada una de les propostes,
ara estic treballant ja amb la tercera,
que és metamembrana,
l'any passat vaig presentar hipermembrana,
però cada una de les propostes té una entitat
totalment específica
i que no necessàriament necessita les altres per sentesa, no?
En el cas d'aquesta proposta de demà del Metropol,
la paraula té presència,
cosa que en els anteriors no hi tenia gaire,
per no dir-ne cap, no?
Sí, bueno, estic 50, quasi ve una hora parlant, sí.
Doncs déu-n'hi-do, quin canvi!
Com ha vingut donat això,
tenint en compte que el punt de partida,
tot i que eren propostes independents,
era el mateix, que aquí la paraula torni a recuperar
o el seu espai a l'escenari?
Bé, suposo que és un...
un procediment lògic en la mesura...
Diguem, la paraula no té un valor literari
en el sentit, doncs, de la búsqueda
d'una literatura dramàtica, no?,
com passa en la majoria d'espectacles teatrals,
sinó que té una...
serveix per puntuar i enfatitzar aspectes audiovisuals,
que són potser la dominant del meu treball fins avui,
i per, d'alguna manera, fer-los més precisos, no?
Això és la lògica,
l'incorporació del text ha sigut lògica,
és a dir, per explicar coses d'una forma més precisa,
no hi ha res millor que puntuar-ho amb la paraula, no?
No em vull posar transcendent,
i bon tros que no són hores,
però el que em crida molt l'atenció del teu treball,
que és un treball que està considerat
amb una llarga experiència des de la Fora dels Baus
fins després que has anat fent el teu camí,
és... en determinats moments de la història
les propostes avantguardistes de teatre
passaven senzillament per la manera d'entendre l'espai escènic,
la comunicació, la paraula.
Ara, si parlem d'avantguardes,
no podem obviar el que són les noves tecnologies.
En aquest sentit, que arribin als teatres,
n'hi ha poques de propostes, no?
amb noves tecnologies.
Sí, hi ha un problema,
hi ha hagut una transformació
des del punt de vista històric
dels valors que dominaven
el camí escènic del nostre país,
i aleshores, doncs, en els últims 15 anys
s'ha enfatitzat més
la literatura dramàtica en català, no?
Aleshores, això comporta una metodologia específica,
uns àmbits de distribució, etcètera.
Aleshores, fora dels àmbits
parateatrals o festius, no?,
que serien, doncs, el teatre infantil,
el teatre d'animació,
en fi, etcètera,
tot aquest tipus de coses
que segueixen existint
amb més o menys bona salut,
el que és el teatre
o l'escena en majúscules,
doncs, sembla que
el que entra i s'enfatitza
és precisament el teatre literari, no?
Això ha quedat deslligat
d'una realitat
que era la realitat
del teatre català
en els anys 70
i fins a meitat dels 80,
doncs, en els que hi havia companyies
en el seu moment tan importants
com els oglars, els comedians
o la fura dels baus, no?,
que eren teatres independents
basats en la imatge,
en un altre tipus de relació.
Això ha anat, d'alguna manera,
perdent pes
i s'ha enfatitzat això.
Aleshores, la lògica renovació
d'aquests llenguatges,
que són llenguatges basats
en una...
utilitzant una paraulota tècnica, no?,
amb una polissèmia,
és a dir,
amb una suma de llenguatges
en què el text és només una cosa més,
doncs, han perdut pes
i aquesta lògica renovació
s'ha produït en molt pocs àmbits
i jo seria un dels representants, no?
Però també val a dir
que jo no treballo a Catalunya,
sinó que treballo a tot el món
i això és el que també em permet existir.
i si tingués de fiar-me de casa meva,
ja hauria tancat la barraca fa temps.
Segurament, des d'aquest punt de vista,
hi ha altres llocs
on hi ha un interès
perquè també s'està fent,
des del punt de vista dels creadors,
una feina similar,
cosa que aquí a Catalunya
no se'n fa gaire, no?,
des d'aquest punt de vista.
Bueno, ja és una queixa
que jo estableixo,
però és una queixa particular
i que suposo que a més a més
hi ha tota una part del sector
que deu compartir, no?
És una qüestió...
Bueno, però em sembla
que tampoc demà parlaré d'això.
No, no, no.
A veure, jo parlant de demà,
que si et sembla,
podríem també explicar
i és que formalment
l'espectacle es defineix
com una conferència interactiva.
Això vol dir que el públic
ha alguna cosa de fer?
Hi ha un moment
que hi ha una participació del públic
que es desenvolupa
a través d'un dels participants
fins al final.
Aleshores no avanço res
perquè si no ho explico
perdrà la gràcia.
No serà allò del mag
que fa treure un senyor voluntari
del públic
perquè l'aguanti als mocadors.
Això no serà, no?
Més o menys,
més o menys, va per aquí.
Per això t'ho dic.
Digue'm de passar
alguna cosa més vanguardista.
Sí, el mocador
és una altra cosa
i demà ho podran veure.
Perfecte, doncs
ho deixem aquí
perquè aquest espectacle
s'ha de veure,
s'ha d'anar
i és una experiència
que no en tenim
gaires oportunitats.
Moltíssimes gràcies,
Marcelí Antunes,
home de teatre
de fa ja molt de temps
i que continua investigant
i apostant per noves formes
d'entendre la creació.
Gràcies, Marcelí, sort.
Gràcies a tu.
Adéu-siau, bon dia.
Una abraçada.
Adéu-siau.