Ens trobem al costat de l'Albert Pallarés,
ell és el responsable de l'arxiu dels xiquets de Tarragona,
ell va ser el coordinador del llibre Casellas de Tarragona,
que va treure la llum ara fa uns mesos,
i l'hem convidat perquè volem dedicar uns minuts a parlar d'història
del Pilar de Quatre Caminant, de tècnica,
i al cap i a la fi perquè tots ens referim al Pilar de Quatre Caminant
com una tradició, però fins quan, a partir d'on hem de parlar de tradició,
com eren els pilars anteriorment, com eren fa 30, 40 anys,
en què s'assemblen amb els d'avui en dia. Albert, què tal? Bon dia.
Hola, bon dia.
L'Albert Assà, vaja, amb la camisa allà dels xiquets de Tarragona,
la 1 començarà aquesta actuació castellera.
A partir de quan tenim referències que es feia un Pilar de Quatre Caminant
pel dia de la Mercè?
Home, pilars de quatre durant tot el segle XX se'n fan.
I anteriorment, a les grans actuacions del segle XIX de les colles de Valls,
se sap que hi ha pilars caminant, no solament de quatre,
sinó que de cinc, inclús, hi ha referències d'algun pilar de sis
que prova de pujar les escales.
Pilars de sis, o sigui, aquest pilar que veiem avui en dia amb comptagotes,
hi ha referències escrites que parlen de pilars de sis
que pujaven o intentaven pujar les escales del Pla de la Seu.
Déu-n'hi-do el que van arribar a pujar la referència que hi ha,
i a més està bastant documentada, és de l'any 77,
de la colla nova dels xiquets de Valls.
Parlem de 1.877.
1.877, que arriba a pujar,
que li falten un parell d'esgraons per arribar dalt.
O sigui, 15-16 esgraons, el segle XIX,
la colla nova dels xiquets de Valls.
Amb un pilar de sis.
Amb un pilar de sis.
I era bastant normal el pilar de cinc.
Sembla ser que quan no hi havia forces per fer el pilar de sis,
el normal era acabar les actuacions amb un pilar de sis,
que pujava, baixava, en alguns casos,
a part la que arribava fins a l'antic ajuntament,
i després, quan ja es va canviar l'actuació,
o quan es va canviar l'Ajuntament a l'actual plaça de la Font,
algun pilar havia intentat arribar una mica més avall.
O sigui, que el recorregut, en un principi,
segurament es hauria d'acabar a l'antic ajuntament,
al capdamunt del carrer Major,
però en un moment determinat no se sap quan,
ja és quan es comença la tradició,
i el destí final, o teòric destí final,
perquè rarament s'arribava, era a la plaça de la Font.
Suposo que els castellers, quan els van canviar a l'Ajuntament,
devien pensar que allò ja era una cosa massa llarga per fer-la.
Però els pilars de quatre sí que ja intenten sempre arribar a l'Ajuntament.
I a veure, inclús hi ha testimonis,
hi ha fotografies d'algun pilar de cinc de finals del segle XIX,
i a partir del segle XX és constant la fotografia típica
de la plaça de l'Escoles per l'Ena de Gent,
i una o dues colles intentant pujar, baixar el pilar,
i arribar fins a l'Ajuntament.
El segle XIX eren les colles vellenques,
les colles de fora,
que estaven durant totes les festes de Santa Tecla aquí a Tarragona,
eren elles les protagonistes també al dia de la Mercè.
El segle XX, a partir del 1926,
en què es creen els primers xiquets de Tarragona,
ja són les colles locals les que aproven aquest pilar,
o quan comença la tradició local de pilar caminant?
Ells recuperen la tradició aquesta.
A més, devia ser una tradició ben viva,
perquè formava part.
Per dir-ho d'alguna manera,
el pilar de quatre és el tancament casteller de la festa,
i en el segon dia de la festa, el que en diem el dia de la Mercè,
a partir del 26-27,
nosaltres inclús hem arribat a veure fotografies
que probablement són del 29,
per tant és molt probable que des del primer moment
el pilar de quatre formés part de l'última actuació de Castells.
Un pilar de quatre caminant que suposo que l'escenografia,
òbviament, la posada en escena,
hauria de ser molt semblant,
amb unes escales plenes de gom a gom,
i amb uns castellers que s'estima moltíssim aquest pilar.
Sí, sí, sí, i a més sembla ser que sempre ha sigut un gran honor,
per dir-ho ben clar,
per un casteller poder baixar el pilar.
I inclús tenim constància que més modernament,
que potser no s'ensejava tant com ara,
la decisió de pujar,
de qui pujava el pilar era pel casteller,
doncs que d'alguna manera es considerava com un premi per ell,
com un honor, realment.
Fins i tot un punt de vanitat,
aquell casteller segurament els qui puja al pilar caminant
és protagonista indiscutible de la festa?
Potser és difícil, estem gairebé especulant,
però podem endevinar que podria anar així la cosa?
Sí, i si arribaves més avall dels quatre cantons,
més protagonista,
i si baixaves la baixa de misericòrdia,
més, i no parlem,
de les comptades ocasions que en aquella època
es va arribar fins a l'Ajuntament,
que aquell casteller era considerat realment un heroi,
i la colla ho considerava així.
Perquè estem parlant que avui en dia
és gairebé habitual que les quatre colles,
si no les quatre, tres,
vagi en línies generals en els últims 10-15 anys,
les quatre colles de la ciutat
han perfeccionat la tècnica d'aquest pilar,
arriben gairebé sempre,
però durant bona part del segle XX això no ha estat així.
Sí, no, no, per exemple,
després de la guerra,
crec que és l'any 1943,
que s'arriba a baixar un pilar,
i és una gran festa.
S'ha tornat a baixar l'any 60,
i amb declaracions inclús del cap de colla de l'època,
allò és com un 3 de 8 pels castellers.
A les èpoques en què hi ha hagut dues colles
la rivalitat hi afegeix un punt encara d'emoció més gran,
però es va baixar molt comptades ocasions,
però l'any ja et dic 43, 47,
dos o tres, cinc o sis vegades.
Déu-n'hi-do.
I sempre parlant que quan ja hi havia dues colles,
a mitjans dels anys 50-60,
amb la vella de Tarragona i la nova de Samagí,
el funcionament també era el mateix,
pujava un pilar i després l'altre,
pot ser que baixessin en algun moment de forma simultània
fent algun tipus de cursa, com ho sabem?
Què en sabem del desenvolupament de la diada?
El pilar de quatre caminant,
se puja per ordre,
primer pujava una colla i després l'altra.
El que sí que sembla és que algunes vegades,
després de l'actuació de Samagí,
quan se feia aquí dalt al portal del carro,
alguns castellers veterans ens expliquen
que quan se baixava era costum de muntar el pilar de quatre
i baixar les escales,
i llavors se feia conjuntament,
era un acte més festiu.
Però el pilar de quatre de la Mercè
sempre s'ha fet primer un i després l'altre, sí, sí.
A partir del 1970,
quan les dues colles es fusionaran
amb els actuals xiquets de Tarragona,
els xiquets mantenen la tradició
i també durant bona part dels anys 70
els xiquets rarament arriben completant el recorregut, no?
Fins a l'any 79
no es pot arribar fins a l'Ajuntament
i es torna a considerar una gesta importantíssima.
De fet,
hi ha qui associa aquesta gesta
a la consecució de grans castells
pels xiquets de Tarragona,
vull dir, és tot un lligat, no?
Com era tècnicament aquell pilar?
Perquè avui veiem un pilar molt esbelt,
amb que s'allés força prims, molt fort,
però és un pilar tècnicament molt fi,
amb una pinya molt reduïda.
Com podem,
a través de les fotografies,
els testimonis orals que s'han recollit,
què en sabem dels pilars antics?
Són molt diverses.
Hi ha fotografies en què veus un segon,
pràcticament, de pilar de cinc,
amb un pes considerable,
inclús un terç,
un home, per dir-ho d'alguna manera,
i en canvi veus altres fotografies
molt similars a les actuals,
concretament als anys 60,
la nova durant dos o tres anys
el baixa i el baixa
amb una estructura molt similar,
amb un noi jove,
un noi a un terç també,
un xiquet jove,
i són els primers que aconsegueixen fer-ho.
Però com que, suposo que en aquella època
se li donava molta indipotència al pilar,
però no s'ensejava com ara,
vull dir, cada any s'anava d'alguna manera
improvisant una miqueta,
qui el baixaria, qui no el baixaria.
Crec que és l'any 79,
en què tornen a arribar al pilar dels xiquets,
crec que aquell any
el segon és el Quico Pino,
el Francisco Pino,
aquest segon tan carismàtic
dels xiquets de Tarragona,
que l'ha portat durant tants i tants anys,
per cert que s'ha previst
que en guany no el porti,
si no hi ha cap canvi d'última hora,
però sembla ser que ell fins i tot
sí que acaba d'accentuar
aquest canvi definitiu de tendència,
fins aleshores sí que majoritàriament
hi havia hagut segons corpulents,
una pinya molt pesada,
i el Quico,
que deu ser un casell,
que deu pesar,
però feina 55, 60 quilos a totes,
tira marca la tendència,
i a partir d'aquí ja el segon
sempre ha necessit de complexió
més aviat a fina.
Sí, concretament el Quico
és un casteller que puja normalment
als castells a quarts,
per tant és el que has dit tu,
no?
De totes maneres,
les colles, clar,
cada colla s'ha d'adequar
a les circumstàncies,
i també podem veure
a vegades pilars una mica
més pesats,
més lleugers,
clar, ser més lleugers
és un avantatge,
sobretot pel baix.
I parlàvem abans del Pilar de V,
el Pilar de V és una tradició
que està documentada
a Pilar de V caminant
per les escales
al segle XIX
per part de les colles vellenques,
hem parlat fins i tot
d'alguns Pilar de VI,
però durant el segle XX
els xiquets de Tarragona
precisament havíeu provat
durant molts anys
precisament això,
de pujar i baixar
el Pilar de V per les escales.
Quin era el resultat
i quin era el marc
de què s'intent?
Normalment se feia
a final de temporada,
la diada de la colla,
es va començar a fer
a partir dels mitjans
dels anys 70,
no, potser una mica més tard,
la memòria em falla,
però concretament
és el 81-82
quan es aconsegueix pujar
i baixar
amb un Pilar de V.
S'ha fet,
realment completar
el recorregut
és molt difícil,
arribar del Pilar
s'ha fet moltes vegades,
girar un Pilar de V
a dalt del pla
i baixar-lo per avall
és dificilíssim,
nosaltres l'hem aconseguit
quatre vegades,
quatre vegades
s'ha arribat a baixar
fins aproximadament
aquí al mig
de la plaça de l'escola.
Pujar i baixar
les escales
amb un Pilar de V
ja és una gesta.
És una gesta importantíssima
i suposo que
descarregar-lo
és gairebé impossible
perquè amb la inèrcia
que té el Pilar
no hi ha manera
de poder-lo parar,
el cansament,
ara fa uns anys
que ho vam deixar de fer
perquè vam veure
que era
realment
era difícil d'aconseguir,
molt difícil.
Tècnicament,
i ja més enllà
del capítol històric,
per la teva experiència
personal
durant molts anys
que s'ha llegit
dels xiquets de Tarragona,
quines són
les claus
d'aquest Pilar,
quins són els moments
més delicats
pel tronc,
per la pinya,
és un recorregut molt llarg,
de vora 500 metres,
que es cobreix
entre 10 i 12 minuts,
quins són els aspectes clau
d'aquest recorregut?
Suposo que ja
tenir un Pilar molt bé,
tenir un segon,
un terç molt bé,
que tinguin sobretot resistència,
després que el baix
pugui tenir molta mobilitat,
evidentment,
el baix ha de poder caminar
normalment,
ha de tenir molta mobilitat,
el tema més dificultós
és el canvi de baixos,
alguna vegada
un mateix baix
ha pogut fer
tot el recorregut,
però normalment
se fa amb dos o tres baixos,
i suposo que tècnicament
la cosa que ha estat més elaborada
és el canvi de mans
continu que es fa
entre els membres
que aguanten
el Pilar al voltant.
Explica'ns-ho això,
perquè nosaltres
durant la retransmissió
ho esmentem,
però vaja,
la velocitat del Pilar
i el fet de tenir
diferents Pilar
ens impedeix
explicar-ho amb detall.
Com es fan aquests canvis?
El canvi de baix,
que és un moment complicat,
tècnicament com es fa,
i això de que es canvien les mans
cada quant es canvien aproximadament?
El canvi de baix,
per fer-lo,
s'ha de parar el Pilar,
evidentment,
no es pot poder fer en marxa.
Es para el Pilar,
es posa un altre baix davant del baix
i el Pilar el que ha de fer
és a pes pràcticament
col·locar-se,
donar un pas endavant
i col·locar-se damunt
de l'altre baix.
Això pel baix.
Però les mans,
evidentment,
no es para el Pilar
per canviar cada mà,
sinó que les mans
es van canviant
amb un sistema rotatori
de suplents
que estan al voltant del Pilar
i que contínuament
entren, surten.
Realment és un espectacle
digne de veure
perquè s'ha de fer
molt sincronitzadament.
El segon del Pilar
no s'ha de deixar
en cap moment de mans
i penso que és un tema
realment bonic de veure.
I és allò quan se senten
canvi de primeres,
canvi de dau,
canvi...
Exacte, exacte.
I han d'estar preparats
els altres
o els mateixos primeres
o daus demanen canvi
si es veuen
que estan molt forçats
o molt cansats.
I ja per acabar, Albert,
tan llarga es fa
la plaça de la Font,
com diuen?
Llarguíssima.
Llarguíssima.
Des que arribes
allà en aquella fonteta
que ara cada vegada
està més a prop
i veus l'Ajuntament
realment és
una estona
que...
i els segons ho diuen
que allò no s'acaba mai.
Mai.
Segurament la gent
es volca al carrer,
això és indiscutible
i en què, a més a més,
les quatre colles
són tractades per igual,
entenem-nos.
És el mateix castell,
les quatre colles
són iguals de protagonistes,
el dia de la Mercè
no hi ha colles grans,
colles petites
i això segurament
és un dels tres diferencials
d'aquesta festa.
Sí, segurament.
I a més,
per les colles
és importantíssim el Pilar
i també pensem
que una colla
que potser el dia de Santa Tegla
ha pogut fer castells més petits,
baixar el Pilar
realment
compleix
un dels grans objectius
i és el que dius tu,
les quatre colles
amb això som igual,
la distància és la mateixa
i el castell és el mateix.
Albert Pallarès,
merci,
gràcies per ajudar-nos
a fer aquesta recorregut
a tècnic històric
pel Pilar de Quatre Caminant
i molta sort també
pels xiquets
i per les altres colles
de la setmana.
Molt bé,
gràcies a vosaltres.