Jo tinc a les meves mans un llibre,
maries negres, maries blanques.
La fotografia de portada ja és prou eloquent.
Un paisatge absolutament negre, llefiscós,
amb tot un seguit de persones que d'una manera molt activa,
vestides de blanc, però també brutes per aquest producte,
que tots sabran quin és, és full, en definitiva.
Doncs van esmerçar no només hores, no només feina,
sinó que van esmerçar un sentiment personal important.
Josep Figueres i Xavier Poza són els autors d'aquest llibre.
Marees negres, maries blanques es presenta aquest vespre,
a la llibreria La Capona, a partir de dos quarts de nou,
i al Josep Figueres és que avui amb nosaltres li agraïm molt que hagi vingut.
Josep, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Aquesta fotografia és prou eloquent.
Tu te'n deus a...
Deus tenir aquest paisatge encara com a molt present al teu cap, no?
Sí, la veritat és que, bueno, aquest llibre porta un buc de fotografies
que penso que totes elles per si soles ja parlen.
No hem volgut fer només fotografia del desastre en si,
sinó, per exemple, aquí tens una que surt un nau que està viva, ho veus?
Tota plena de petroli.
O el mar com picava en aquells dies.
O la mateixa gent, doncs, bueno, aquí tens...
Aquí hi ha tres persones que estan pràcticament ofegades a enxapar pot.
Els arriba fins al coll.
Sí, no saps on acaba la persona i comença el petroli, no?
Però veus, per exemple, també hem volgut fer el que es va viure allà, no?
També la part bona, per exemple, aquí són 50.000 nens agafats de la mà,
des de l'aixia a Moxia, amb símbol de protecció del mar, no?
O hi ha altres fotos que són de la llotja, on...
Dones cuinant per poder, doncs, que aquestes persones recuperessin forces
per continuar treballant, els menjadors col·lectius que es van fer
perquè tots plegats, doncs, fessin unes jornades molt llargues.
I tenim la fotografia en la que el Josep està amb el rei.
És una fotografia que va ser també un reclam important
per donar la volta al món, aquesta fotografia,
en la que senzillament li reclamaves al rei que havíem que fessin alguna cosa.
Mira, la veritat és...
Com va ser aquella circumstància, en Josep?
Mira, t'ho explicaré perquè, bueno, suposo una cosa que interessa molta gent, no?
Jo vaig arribar fent el camí de Santiago
i quan vaig veure el desastre del petroler que ja estava arribant a les costes,
vaig... Estava molt a prop de Santiago i me'n vaig anar a la costa de Morti, no?
Llavors, arribo allà el dia 20, el dia després de l'enfonsament...
Del prestig.
Del prestig.
I, clar, ja feia cinc dies que aquell litoral estava rebent tonelades de petroli, no?
Quan jo l'endemà veig aquell panorama, clar, el primer que em surt
és d'anar a l'Ajuntament, dir que vull ajudar i tal,
i visc nou dies seguits d'una solitud total.
O sigui, solitud vull dir, amb algun peregrimers,
amb alguna persona del poble, la situació era completament raríssima.
La reacció no va ser immediata, doncs?
Però, clar, jo veia els telenotícies
i el que veia és que no passava res, que no hi havia Maria Negra,
que tot estava controlat...
Clar, era una situació realment molt subrealista.
Jo hi va haver moments que vaig pensar, igual és que estic sonat i no...
O és un somni i això no està passant realment, no?
Perquè els mitjans de comunicació no reflecteixen la transcendència
i la gravetat del problema.
Llavors, recordo que, bueno, el primer cap de setmana
van venir 54 universitaris de ciències ambientals,
però el següent ja érem 300.
I, clar, 300 persones en un poblet de mil i pico,
dormint en un pavelló sense calefacció,
no ens podíem dutxar menjant gràcies a la gent del poble que ens cuinava.
Perquè, clar, la gent d'allà ens deia,
és que l'últim que vaig a tenir és hambre aquí.
O sigui, encima que no es venís a ajudar,
obrint les portes a casa seva per dutxar-nos...
Bé, van fer les mil i una, no?
Però, clar, era una situació completament subrealista, no?
Com de dir, bueno, aviam, nosaltres no ens queixem.
Els que han vingut aquí, tots els que van venir,
ningú volia comoditats ni res, no?
Però, clar, en aquell moment et planteges,
i on està l'Estat, on està el govern,
on està els que han d'organitzar això?
Un país modern hauria de tenir capacitat de reacció, no?
Clar. Llavors, bueno, a partir d'aquells nou dies,
va coincidir, doncs, que hi va haver aquella gran manifestació
de Santiago de Compostela.
Va ser molt curiós perquè jo,
us ho puc assegurar, estava tan emprenyat,
que, emprenyat, a més a més,
em trobava malament per respirar aquells gasos,
que no tenien màscares...
Bé, era una situació tan subrealista
que vaig dir, mira, me'n vaig a protestar,
no sé si serem quatre o dos cents mil, com van dir, no?
Dic, però jo me'n vaig a protestar.
I quan tornava, em diuen, mira,
que demà ve el rei, el Fraga i el Rajoy, no?
I, clar, aquell dilluns
quedaven deu persones de voluntaris, no?
Llavors jo vaig pensar,
bueno, jo, que porto aquí deu dies,
que sóc el més veterà, sóc el que puc...
Clar, ets testimoniatge del que està passant.
Del que està passant
i del que molta gent, doncs, pensava,
volia expressar i tal.
I recordo que, bueno, que vaig escriure una carta,
una carta al rei.
Sembla com de conte infantil, no?
Escric una carta al rei.
Igual, igual.
Què li deies en la carta?
Mira, la carta, el que li deia era això, no?
Que érem voluntaris, que no érem suïcides,
que estàvem respirant malament,
que els diaris estàvem posant que allò era cancerígen,
que nosaltres els efectes secundaris eren el de menys,
però que havíem de tenir unes mesures de seguretat,
que faltàvem mitjans,
que estàvem allà amb pales, amb guants...
Clar, perquè aquests tratges de color blanc i tot això,
al començament, res.
No, al començament...
Anàvem amb la vostra roba i com podíeu, no?
Anàvem amb d'aquests impermeables,
jo vaig estar uns dies amb el de protecció civil,
amb el que estava fet pobra, fet pols.
Sí, sí.
I clar, la preocupació d'aquesta, no?
I sobretot li demanava organització, no?
Vull dir que allà faltava gent
que sapigués organitzar tot això,
que nosaltres estàvem fent el que podíem,
que la cofredia s'estava organitzant amb la gent del poble,
que al final vam arribar...
Però no sou professionals per a situacions d'emergència?
Clar, m'entens?
Llavors, una mica la meva queixa i la meva demanda era això.
Llavors és molt curiós,
perquè en un moment donat li dic...
Li demano l'exèrcit, no?
Dic, aquí, crec que hauria d'estar a l'exèrcit, no?
I el rei em diu, però és que és professional.
Jo em vaig quedar a quadros,
perquè pensava, bueno, i què que sigui professional?
Sí, ho paguem tots, a més.
Clar, li vaig dir, miri,
penso que no estan només per les guerres,
que estan també per situacions d'emergència
i tenen mitjans d'organització.
Bueno, cap de tres dies va venir el primer destacament,
en van passar 25.000.
De voluntaris s'encompten, segons la Junta,
que no ens va veure mai amb bons ulls,
més de 300.000.
Llavors, clar, l'organització que ens va poder donar l'exèrcit,
que va ser tendes de campanya,
intendència per a les cuines,
per poder menjar millor,
grups de dutxes de 24 amb aigua calenta,
clar, a partir d'allà,
doncs mira, un mes més tard, pel pont,
vam arribar a ser 1.350 voluntaris.
amb un poble que pràcticament...
Vam doblar el poble.
Llavors, clar, el que es va viure a Galícia
amb el tema del voluntariat va ser brutal, no?
Estar al costat de gent de tot el món,
però ja no et dic de tota Espanya.
Hi ha un abans i un després,
perquè la memòria és molt feble,
però la capacitat de poder reunir
milers i milers de persones voluntàries
que de manera alturista i desinteressada,
si juguessin fins i tot la seva salut,
traient xapapote,
aviam, jo crec que és d'aquelles coses
per estar en un punt de la història
d'aquest país destacat.
Home, jo...
Com a moviment ciutadà, no?
Sí.
Jo crec que amb la història contemporània,
inclús et diria d'Europa,
és un referent.
Vull dir,
penso que va ser una imatge
que va donar la volta al món,
no només aquesta del rei,
sinó la imatge, doncs,
aquesta de la gent
amb aquests monos blancs.
inclús jo m'estranyava
veure gent d'Estats Units
o gent coreans o japonesos
o de vegades que intentàvem
que sempre vinguessin en grups organitzats
perquè vam intentar,
bueno, muntar una coordinadora
perquè funcionés tot més bé,
perquè les empreses es volcaven
de tot Espanya, doncs,
donant menjar o donant diners.
Bueno, es va tenir a organitzar
com es va poder, no?
La societat civil va estar a l'alçada.
Home, jo crec que la societat civil
va donar una lliçó als polítics.
Jo és una cosa que tinc molt clara, no?
I moltes vegades penso
que els polítics haurien d'haver tret
dues lliçons per tots, saps?
Una, davant d'una situació d'aquestes,
sempre s'ha d'estar al costat de la gent,
independentment que després
t'afavoreixi a l'hora de...
políticament o et perjudiqui.
Però tu, com a govern,
com a administració,
has d'estar al costat de la gent.
Això una.
I segona, que no es pot mentir.
O sigui, si tu menteixes a la gent,
no pots demanar-li que vagin tots a una.
perquè és una cosa que en aquells dies es deia.
La gent que va a les manifestacions
en un camais s'està equivocant.
Aviam, s'està equivocant.
Si tu estàs dient que això està net
i les playes estan esplendoroses
i la gent no pot sortir a pescar
i tot està fet parlant malament una merda,
doncs com vols que la gent t'apolli, no?
Mira, jo moltes vegades ho vaig pensar.
El tema polític, en aquell moment,
per mi era el de menys.
Vull dir, el més important
era el tema social i de la gent, no?
Però sempre vaig pensar
que el mínim que els havia de haver passat
és que els hi passés factura algun dia, no?
No és que sigui una satisfacció,
però és que és una cosa lògica, no?
Ara, en aquests moments,
amb Oixia, l'alcalde que hi havia,
ja no hi és.
Vull dir, hi ha una col·lisió d'esquerres.
El Fraga ja no governa Galícia
i l'Arnau no governa Espanya, no?
Llavors, aviam,
penso que valorar-ho amb això no s'ha de fer,
perquè va fer molt de mal
a la imatge, inclús,
de la gent que va anar de voluntària
quan en pobles com Oixia
van tornar a aconseguir
la majoria absoluta al Partit Popular
després de pressionar molt la gent,
que en aquest llibre ho parlo,
el que és el caciquisme de primera mà.
Que això es vivia, eh?
Cadascun dels poblets
ja es veia, estava latent
i, doncs, en una situació de crisi va sortir.
I llavors,
la meva història,
el que explica,
doncs, és una persona
que durant sis mesos
es queda allà,
que en el moment que parlo amb el rei
jo no en tenia ni idea
de la història mediàtica
que suposaria.
Va ser dos dies
desbordat de mitjans de comunicació,
la gent es passava el meu mòbil,
recordo que el tercer dia,
a les set del matí,
ja donava una entrevista
i vaig parar el mòbil,
me'n vaig anar a la platja
i vaig dir
jo no he vingut aquí
a fer-me famós
per aquest desastre.
Llavors,
tenia el mòbil desbordat
de trucades
i els mateixos voluntaris
i gent del poble
em deien
és que tu pots fer més
demanant ajuda,
denunciant el que passa
i tal.
Llavors,
vaig haver d'assumir
aquest paper
una mica de portaveu
dels voluntaris
i la veritat és
que des d'un convoi
de Catalunya per Galícia
que va sortir
de la plaça Universitat
amb màscares,
amb material,
amb tres furgonetes plenes,
amb gent de l'Incavol
que ens va ajudar,
amb sent voluntaris,
amb proteccions civils,
amb ADFs cap allà,
anar a Estrasburg
inclús en un moment donat
quan veia
que aquí
no s'investigaria mai
i veies
com estava quedant allò,
que estava quedant
fet un desastre
i les campanyes
eren
que Galícia
estava esplendorosa
i que tot estava perfecte.
Recordo
que vaig anar
amb 25.000 firmes
i un company alemany
allà
a pressionar
dos dies
aquella comissió
d'investigació
que al final
va sortir que sí,
manifestacions a Madrid...
Bé,
jo vaig haver un punt
inclús,
doncs el mes de març
vam muntar
Voluntari Sense Fronteres
aquesta ONG de voluntariat
perquè jo
em sentia
que necessitava
que juntéssim esforços.
Allà
va ser un esforç
de molta gent,
d'universitats
de tot arreu,
de grups ecologistes,
però clar,
jo com que tenia una imatge
jo no volia anar
com si fos
l'Heroi Mantens Llons.
Sí, sí.
Vam muntar una ONG...
No volia ser un gurú
del tema, eh?
I bueno,
vam seguir treballant allà
quasi tres anys
després del desastre
amb un grupet
a 60 quilòmetres
de Moixia
i la veritat
és que,
bueno,
el llibre explica
experiències de gent,
no?
O sigui,
hi ha una part del llibre
que explico jo
el que vaig viure,
les meves impressions
i tal,
però després
és un llibre
que parlen voluntaris,
parlen gent
tant d'aquí a Catalunya
com d'altres comunitats,
inclús aquest a la mà,
i patrons majors
tant de la part de dalt
com de la part
de les ries baixes
i és un llibre,
ja t'ho dic,
d'experiències,
de sentiments,
de vivències,
hem fet que,
per exemple,
quan comencen els capítols,
doncs,
sempre hi ha dues o tres frases
d'aquestes famoses
que van deixar anar
aquests polítics
que no arribaria mai
o els ilillos
o aquestes històries
i després,
com que la llotja de Moixia
es va convertir
en un santuari
de llibertat
dintre de l'operació
que vivíem també
inclús allà a Moixia
conforme s'acostaven
les eleccions,
doncs,
com que va quedar tot ple
amb unes 700 pancartes
d'escrits,
de sentiments de la gent,
aquí hi ha reculls
del que la gent
deixava en aquells moments,
no?
És un llibre
absolutament proper,
escrit d'una manera
que sembla que estiguis
compartint aquests moments
amb vosaltres,
va ser una situació
en un moment determinat
quan ja portàvem
un quant temps
molt difícil
des d'aquest punt de vista
perquè,
no és dir,
allò a sobre
que estem treballant,
sí, sí,
doncs a sobre
que estem aquí
perquè volem,
naturalment,
i el que estem
és lluitant
per treure
tota aquesta porqueria
del mar,
ens hem de sentir
dir de tot,
no?
Perquè us van dir
de tot,
a més a més.
Vull dir,
la societat,
la societat d'aquest país
tenia molt clar
què fèieu allà
i qui éreu.
però des de determinats
llocs
doncs s'inventaven
moltes històries,
no?
Sobretot per vincular-ho
amb determinats
moviments polítics
i allà hi havia
gent de tot,
també.
Sí,
jo em vaig afertar
de dir que els voluntaris
anàvem
amb la bandera blanca
de la solidaritat.
Éreu la Maria Blanca,
no?
Justament,
davant d'aquesta
Maria Negra.
És que jo sempre
vaig dir el mateix,
vull dir,
inclús pot ser
que hi hagi gent
i no ho dubto
que voti el Partit Popular
i estigui traient petroli,
però és que aquí
són persones
que hem reaccionat
davant d'una catàstrofe tremenda
que si no la vius
no n'ets conscient.
Llavors,
en aquells moments
el que menys t'importa
és el partit polític
o les històries
o el que sigui.
Jo recordo
que en aquella xerrada
amb el rei
potser
el que va ser més important
van ser els silencis.
Mira el que et dic.
perquè,
o sigui,
jo no soc monarca,
soc,
i t'ho dic així en sèrio,
o sigui,
de les persones
que fan coses.
Si ho fan coses
a mi em sembla bé.
Més igual
si un és un rei,
l'altre és un president
d'un govern,
un president d'una junta,
però que facin
pel poder que tenen.
Llavors,
la petició de l'exerci
cap de tres dies
va materialitzar
i en canvi
allà estava el president
de la junta
i estava el Rajoy
que en aquells moments
era vicepresident
de la junta de Galícia
i quan portàvem 10 minuts,
que és més o menys
el que va durar
la xerrada
perquè també van parlar
d'algun altre voluntari,
jo em vaig preguntar
i com és
que no pregunten res?
O sigui,
vam baixar a la platja,
l'únic diàleg
que vam tenir
els voluntaris
va ser amb el rei,
amb ells dos no
perquè és que
no ens van preguntar res
i clar,
el primer que et ve
i més amb la indignació
que estàs vivint
i amb la sensació
de desemparament
que estàs vivint
és, bueno,
hem vingut a fer-se la foto.
M'entens?
Llavors,
recordo que tot,
o sigui,
jo sóc una persona educada
i, bueno,
i amb modals i tal,
però hi va haver un moment
quan ja ens despedíem,
que tampoc li vaig donar
la mà al rei
perquè tenia la mà
plena de petroli
i dic
a sobre que m'ha escoltat
només falta que ara
l'embruti.
Me'n recordo
que em va sortir
de dintre
i em vaig quedar
mirant fixament
el Fraga
i és que no ho vaig
poder frenar,
no?
El vaig assenyalar
amb el dit
i li vaig dir
però amb una força
que venia de dintre
li vaig dir
és que això també
em va parar
vostè,
senyor Fraga.
Va acotar la mirada,
va donar mitja volta,
l'hi faig amb l'alcalde
i va fer un somriure
com va,
perquè aquella persona
doncs era un titel
i quan li vaig
a fer-me al Rajoy
estava al rei
i va fer veure
que mirava la plaça
com per mi no va.
Llavors,
inclús l'altre dia
quan hi va haver
el debat
entre el Rajoy
i el Zapatero
hi va haver un segon
que va sortir
el tema prestigio
i el Rajoy
va dir
no, no,
però jo estuvi allí.
Tu pots constatar
que hi va ser.
Sí, sí,
sí que hi va ser,
però va ser molt curiós
perquè,
per això,
perquè
inclús després
quan estava a Protecció Civil
t'explicaré una altra anècdota
que són d'aquelles
que no se saben,
però que al llibre hi són.
Sí, sí,
al llibre em val molt la pena
perquè és una mirada directa
de tot el que va passar allà.
Quan se'n van
després a Protecció Civil
el rei pregunta
amb els membres
de Protecció Civil
si tenim material,
si tenim...
Sobretot li demanen màscares
perquè no tenim màscares
de carboni i tal
i el rei li diu al Rajoy
Rajoy apunta.
Clar,
és una situació
que a mi em pot semblar divertida,
però no ho és.
No, però que tens la sensació
de desemparament, no?
Com a ciutadà
que és el que et provoca
que dius
m'és igual el color polític.
Jo el que vull
és que com a estat,
com a institució
responguin davant d'aquest problema.
Exacte.
I l'última
que va ser quan van anar
a la cofredia
perquè vam visitar els tres llocs
molts alcaldes de la zona
li reclamaven
amb el vicepresident del govern
informació
i amb el president de la Junta també
perquè quan trucaven a la Junta
no els informaven de res.
Llavors,
aviam,
jo amb el llibre
el que volem transmetre
més que res
és el que vam viure
de primera mà
molta gent, no?
i jo vaig estar
amb les tres comissions
d'investigació
del Parlament Europeu
i hi ha algun nom propi
o sigui,
perquè he cregut
que era necessari
quan una persona
menteix
amb nom d'un grup
doncs està bé
fotre-li nom
i cognom
si vol que allà
ho farà
i el que està clar
és que el que es va viure allà
va ser
solidaritat
amb majúscules
entre persones
han nascut
unions
que no es trencaran
mai més
inclús
el mateix
gerent
de la cofredia
de Moixia
que va treballar
moltíssim
s'ha casat
amb una voluntària
i tenen una nena
de dos anyets
que es diu Lucía
que és un sol
i com aquesta història
n'hi ha moltíssima
i llavors
jo em quedo
amb això
amb tot aquest agraïment
que moltes vegades
intento transmetre
de la gent
de la Costa de Morte
a la gent
que va allà
i va despertar
un sentiment
a vegades
aquesta apatia
que ningú fa res
per ningú
no és cert
que ens posin a prova
que ens posin a prova
i probablement
traiem el millor
també som capaços
de treure el pitjor
però traiem el millor
de les coses
jo m'imagino
que en el teu cas
com a bona part
d'aquests voluntaris
que si us hi vau
estar molt de temps
va haver-hi
un procés
de transformació
personal
fonamental
en la vostra vida
sí
perquè
és un impacte
molt bèstia
ho parlàvem
amb molta gent
passaves allà
una setmana
i semblava
que portessis
dos mesos
o sigui
era tal quantitat
d'impactes
als carreries
des de
que es va convertir
l'esfera
a cero
en un plató
amb mitjans
de comunicació
constantment
i buscant l'anècdota
sobretot
més que
el fons
del problema
i clar
nosaltres seguíem
organitzant-nos
seguíem
fent trucades
seguíem
buscant
voluntaris
fins que al mes
de gener
la Junta de Galícia
se n'adona
que això
es pot perpetuar
i que ja
ho tenim molt ben muntat
i llavors
ens envia gent
els 60 punts
60 punts
de voluntaris
que hi havia a Galícia
i comencen
a desmuntar
tota la història
que aquí al llibre
també ho explico
o sigui
objectiu
quan arribessin
les municipals
allà no hi havia d'haver
cap monoblant
desarticular
un moviment
ciutadat
que va sorgir
d'una manera
espontània
per voluntat pròpia
de la gent
que va voler
donar allò
que tenia
les seves mans
per cert
a mi em costa
molt d'entendre
quina és la sensació
que es deu tenir
endinsat
en aquesta marea negra
enmig de tot el fuel
perquè
jo recordo
petita
anaves per la platja
t'acabes una miqueta
d'aquitrà
i amb l'oli d'oliva
t'ho trelles
i feia angúnia
clar
tenia el xapapote
fins al coll
com veiem
en aquestes fotografies
jo no sé
la sensació física
i emocional
que es deu sentir
però
vaja
mira
jo només et puc dir
que jo vaig veure
molts voluntaris
hem de parlar
que el 45%
segons estadístiques
eren
menors de 25
o sigui
gent molt jove
t'arribaven allà
i veien el panorama
i es posaven a plorar
llavors
ens els tenies que dir
bueno
traiem tot el que puguem
no us preocupeu
demà pot tornar a venir més
però seguirem i tal
i després
l'esforç era brutal
és que l'endemà
podíeu tornar a trobar
tot allò que havíeu tret
tornava
ho tornava al mar
és que
què passa
que 77.000 tonel·lades
la ment humana
no
és una dimensió massa gran
clar
no ens arriba
llavors
quan
jo també els primers dies
no em pensava
que allò arribaria a ser
el que va ser
però també
tinc molt clar
que
igual com no es podia dir
mare a nebre
doncs en vam tenir 5
nosaltres
allà
aquell tros de la costa de morte
de 40 quilòmetres
i
i bueno
i que havies d'anar traient
i que es anaven
omplint containers
d'aquests
que veieu
de les obres
de les costa
els grinyors
aquests
aquests de ferro
i es comptava
que hi havia
6 tonel·lades
de
de petroli
6
amb un contènic
77.000
el prestigio
fem números
clar
llavors
és que és
és que és molt difícil
d'entendre
inclús la gent allà
ara se'n fa creus
que pugui estar
entre cometes
tan bé
com està
evidentment
els fons marins
segur que hi ha petroli
però superficialment
però
o sigui
la tasca que es va fer
de treure petroli allà
i la rapidesa
malgrat les limitacions
és que
clar
allà
moltes vegades
ho vaig pensar
que
haguessin faltat
més mitjans
tècnics
més
més vaixells
més
però bueno
vam fer el que vam poder
Josep Figueres
aquest vespre
a dos quarts
de nou
presentes el llibre
La Capona
m'imagino que
és una presentació
del llibre
però que també
es pot obrir perfectament
un diàleg
amb tothom
que vulgui anar-hi
els hi recomanem
és un testimoni viu
aquí no hi ha intermediaris
aquí és
la marea negra
terrible
i la marea blanca
realment increïble
i que ens fa creure
en moltes coses encara
gràcies Josep
per venir avui a la ràdio
bon dia
gràcies a vosaltres
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies
gràcies