Ara són dos quarts d'una del migdia, 10 minuts, matí de Tarragona Ràdio.
Déu-n'hi-do, eh? Portem un matí una mica crític en el bon sentit de la paraula
o, si més no, reflectint situacions de col·lectius de persones que ens passen desapercebudes
perquè prou feina tenen en viure cada dia amb tot allò que arrosseguen.
Per tant, està bé explicar-ho, saber quines són les seves situacions.
Per cert, que ja estem posant data per anar a aquesta casa magnífica
que l'Eure està muntant el barri de Torre de Forta i que ha d'acollir
a persones que, per una necessitat d'urgència, han d'anar a algun lloc,
a viure dones maltractades, joves, que deixen el totalatge de la Generalitat.
Ara parlem d'altres joves, joves que estan a Camp Clar i que han fet de la seva vida,
podríem dir, una pel·lícula, allò que ens agradaria a tots, però que no podem fer, i ell sí.
Demà a la tarda es presenta en el Mar de la Tardó Intercultural, el documental Viatge per Camp Clar.
És una pel·lícula en la que deu joves d'aquest barri de Ponent
expliquen, sense cap tipus de guió previ, el que significa viure en un barri de Tarragona.
Ens acompanya el productor del documental, Oriol Montessó, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut, és periodista, treballa al canal català.
Montse Almazán, bon dia.
Bon dia.
Ja et vam fer prou currículum ahir, avui diem que és Montse Almazán
i jo crec que els oients ja saben qui és.
José Mercado, bon dia.
Bon dia.
I Tamara Lora, bon dia.
Hola, bon dia.
Heu fet una pel·li?
Sí.
Sí?
Amb Oriol.
Amb Oriol.
I com és aquest?
És que clar, un documental.
Dentre la pregunta és com viuen els joves de Camp Clar?
Jo m'imagino que la resposta en principi viuen com qualsevol altre jove, no?
És la...
Ja has explicat al final.
No, home, no l'he vista, eh?
No l'he vista.
Però clar, és que a vegades tenim aquesta tendència, no?
De magnificar o de crear un ambient diferent.
Els joves de Camp Clar viuen a Camp Clar, però la seva vida i el seu tarannà podria ser com el de qualsevol altre jove de Tarragona, en aquest cas.
Sí, una mica és això que has dit, és on vam arribar, no? Després del treball que es va fer, després que ells agafessin, poséssim en comú amb el Jose, amb la Tamara, amb els joves del barri, poséssim en comú tota una sèrie de temàtiques que podia tractar aquest documental, aquest segon documental de carrer,
doncs va sortir de dir, per què no parlem de com viu la joventut aquí al barri, en aquest barri, i una mica la moraleja que diríem, és això, és que es viu igual que en qualsevol altre barri i més igual que en qualsevol altre barri de l'extraradi d'una gran ciutat, que és el que és Camp Clar i...
Home, deu tenir les seves particularitats al dia a dia, des del moment, des de la mobilitat fins a moltes altres coses, que pot tenir un altre jove que viu al centre de la ciutat,
però està bé que l'Oriol faci referència i que parli de segon documental, perquè jo recordo que el primer en vam parlar, que estàvem en la línia de la interculturalitat,
de com els joves que han arribat d'altres països, joves magrebins, que van parlar amb ells, a més els vam tenir entre nosaltres a la ràdio, va ser un èxit aquell documental.
Va estar molt bé, no? Van parlar amb gent gran, van parlar amb tota la gent del barri, no? Com va anar? Ho recordem una miqueta?
Sí, molt bé. Un dels joves era l'Isam, que feia poc que havia vingut a Tarragona a viure, i llavors això era la seva vida, com...
Com percebia la gent d'aquí també, no? El que li agradava, el que no li agradava, com es podia relacionar, segurament.
Per cert, que dins del documental, relació entre els joves nousvinguts i els que viviu al barri de tota la vida? S'ho reflectit?
No, aquest documental té certes peculiaritats diferents del primer.
Expliquem-ho, si et sembla. Va, expliquem.
El primer documental tractava molt la vida dels tres joves protagonistes, ells mateixos explicaven la seva vida i l'utilitzaven com a fil conductor
per explicar una mica com vivia l'ètnia musulmana al barri de Torreforta.
Aquí nosaltres el que hem intentat és més aviat explicar què és, en general, els joves s'han posat més darrere la càmera,
que no davant, surten en alguns moments, però molt poc, i el que han triat és diferents persones implicades com a educadors socials
i coses d'aquestes implicades en el moviment del barri, fins i tot les associacions de veïns, per explicar una mica com viuen els joves allà.
Llavors hem agafat aquesta altra perspectiva, doncs que siguin ells més aviat des de darrere la càmera que expliquin,
mitjançant les declaracions, mitjançant les imatges d'altra gent, com es viu a Camp Clar.
Com ha estat l'experiència d'agafar una càmera? I allò que sempre mireu sense càmera davant, vull dir, ho heu vist des d'una altra manera, no?
Primer, heu aplicat algun tipus de censura?
No, no, no, per res.
No? Molt bé.
A mi m'ha agradat, eh, l'experiència.
Sí?
Què és el que has fet tu, exactament? Parlem de la teva experiència, després la ta mare.
No sé, a gent que ens semblava així interessant, que podia tenir alguna cosa a comptar.
Com ara? Dóna'ns algun perfil, a veure.
Mira, a la meva cosina, a la Montse Almazán.
A la Montse l'has entrevistat, amb el seu currículum, no m'estranya.
També al Juan Antonio, que era?
El president de Camp Clar de l'Associació de Joves.
El pastor o a Joves d'allí, del mateix barri.
I a veure, i als joves com els plantejaves l'entrevista? Que els hi preguntaves? Que et corresponien?
Doncs la seva opinió sobre...
Quines opinions tenen sobre Camp Clar i el barri?
Doncs que és una mica difícil.
En quin sentit?
A l'hora de buscar allò de feina, o de com sortir d'allà, no?
Però que diuen això, que al final és una mica tot com en tots jocs.
En el teu cas, ta mare, com has fet la part que t'ha tocat a tu?
Clar, heu estat deu joves que heu treballat en aquest documental, no?
Ens he anat alternant i a mi em va agradar molt que parlàvem molt dels estudis.
En quin sentit? Els hi preocupava? No els interessava? No els agradava com funcionaven?
Una mica els hi preocupava, perquè alguns querien fer carpenteria i no tenien joc per fer-ho.
No tenien plaça, és a dir, que volíem aprendre un ofici, com si diguéssim, però no trobaven la manera de fer l'aprenentatge.
Sí, i hi havia un grup de música, són calos, i que són molt bons, i ningú els coneixia, només els de Camp Clar, i els vam donar a conèixer-los nosaltres.
És a dir, que hi ha música en directe, o no?
Sí.
Sí? Toquen dins del documental?
Sí.
Toquen dins del documental.
Clar, Oriol, ara continuarem parlant del contingut, hi ha una cosa que em crida molt l'atenció,
i és el fet que són deu perspectives diferents, no hi ha un guiopremi, lògicament sí que hi ha un treball previ, és obvi,
i després, com tot això es converteix en un documental coherent i allò que farà goig de veure, segur que serà així.
Esperem, esperem que faci-ho.
Sí, home, que sí. Tu agafes tot això, els vas una miqueta dirigint, clar, lògicament, no?
Sí, bé, es comença posant-nos tots en una taula, ens assentem, parlem de què volem que sigui el documental,
i una vegada ja tenim una idea ja establerta de com volem que sigui el documental,
doncs una mica la meva feina era guiar-los per tal de fer un guió previ,
per tal de després saber a qui hem d'entrevistar, saber quins recursos s'han d'anar a enregistrar,
i mica en mica amb tot això ja gravat i fet, la meva única tasca individual, per dir-ho d'una manera,
és fer el muntatge d'aquest documental.
Però clar, la meva tasca ja estava feta gairebé, és una cosa més mecànica,
perquè ells ja sabien el que volien, ja havien fet tot un treball previ d'entrevistes i de tot,
i d'això ajuntar-ho i posar-ho en una estètica més cinematogràfica no és tan complicat quan hi ha hagut ja aquest treball previ.
Deixant la part tècnica a banda, professional, que calia partir endavant tot això,
has après, t'ha sorprès, què t'ha semblat el que pensen els joves de Can Clar?
En aquesta feina tu saps que cada dia aprenem molt, i coneixem coses que no sabíem,
i aprenem de persones que tenen experiències diferents a les nostres.
Tu has après, també?
Molt, moltíssim.
I un dels kits d'aquest documental, i una de les coses que més es parla,
quan parla dels estudis, la Tamara ho deia, la preocupació pels estudis,
en aquest documental hi ha molts nois que han participat d'etnia gitana,
i bé, ja has sabut que en aquesta ètnia es deixen els estudis molt aviat.
sobretot les nenes, i una mica era trobar la resposta del per què a això.
I sí, el documental desvetlla una mica el per què,
i desvetlla altres preguntes en relació a tot el tema de la joventut,
de la joventut ja no tan sols ubicada en un barri de l'extraradi, com dèiem,
sinó la joventut de les diverses ètnies que conviuen en aquest barri.
Són joves participatius?
Sí, lo que...
Vosaltres sí, i altres com vosaltres, però hi ha una part que no.
Lo que pasa es que ellos, pues, no siguen una rutina, ¿sabes?
No tienen eso de...
O sigui, hay jóvenes que no hacen nada durante el día,
no trabajan, no estudian, no tienen nada a qué hacer.
Sí, entonces están en la calle.
Sí, si los pillas, por ejemplo, tú vas y le dices,
oye, mira, ¿quieres venir a grabar y tal?
Y pues les parece muy bien, y están ellos ahí muy participativos,
pero claro, de decir...
Però per explicar sus penes, no per a otra cosa.
Y bueno...
No, y por un termo de grabaciones y todo,
sí, sí, sí, sí, ells també s'han posat darrere de la càmera.
Ah, m'estàs parlant dels que es posen darrere,
no dels que donen testimoni, d'acord.
Pero lo que les cuesta es decir todos los días hasta ahora,
o sea, tal día hasta ahora, pues, quedamos todos juntos.
L'hàbit d'una rutina, de tenir uns hàbits,
de marcar unes pautes, clar.
Que sé ya.
Si li dius, ara gravem, pues ara gravem.
Clar.
Vosaltres viviu a Can Pla.
Sí.
Creieu que realment, si qualsevol, una persona que vingui,
no sé, diria jo, de Terrassa,
es posa a veure el documental,
creieu que realment queda reflectida com és la joventut de Can Pla?
Sí, sí, bastant.
Ens faríem una idea.
Al Lleure, com es diverteixen els joves de Can Pla?
Avorrir-se no s'avorriran, com qualsevol jove es divertiran, no?
És que hay diferentes realidades.
No, no, clar, és que poden...
Però, clar, del que es tracta és justament això, mostrar el que hi ha.
Hay diferentes realidades dentro de la zona de Can Pla.
Però, clar, i la, bueno...
Per exemple, el de Nia Gitana és el que les passa,
que dejan molt tard el col·legio
i, entonces, no s'han acostumbrats tampoc a seguir una rutina
i passen el temps, pues, con los amigos en la calle
que se tocan el cajón flamenco,
que si ara me voy a dar una vuelta,
van molt al culto, ¿vale?
Eso sí, lo tienen como sagrado.
És una cosa que explora el documental.
Sí, perquè ha augmentat molt el nombre de persones molt bé.
Sí, i, bueno, és la rutina de cada dia.
També és molt difícil que ells salgan a haver deixat el col·legio.
i els estudis, ells quisieran, per exemple,
fer una formació de marqueteria, de mecànica,
i quasi les és impossible.
I bussen, o conocen, mejor dicho,
els canals a través dels quals
poden saber si hi ha algun tipus de centre
o donde poden aprender.
Conocen els canals per a encontrar.
Jo, per exemple, a veure...
És que a vegades tampoc...
Que no hi ha plazas és una cosa.
Jo dic, per tu treballa com a dinamitzadora juvenil,
Jo, dins de mi trabajo, jo les he acompanyat,
han fet les inscripcions,
lo que passa que ara, la verdad,
que per entrar en un centre de formació...
No hi ha plazas.
A partir de que no hi ha plazas,
t'han de passar un examen,
que per molt que els prepare durant un mes,
ells no...
És que és impossible pasarlo.
Muitas vegades hi ha un problema d'edat,
hi ha un problema de l'edat,
que ells volen començar molt aviat i a treballar,
però no hi ha accés al món laboral
des d'una edat tan matinera.
Per ells estan obligats a estar a l'ESO fins als 15-16
i ja són edats que ells voldrien aportar un salari a casa
i no tenen formació per treballar,
ni per treballar ni per estudiar.
Ellos han dejado el colegio a los ocho años,
entonces, cuando más les motiva es, ¿verdad?,
sobre los 14 años,
y entonces, claro, no llegan a la edad,
a los 16 para empezar a hacer una formación
y a los 16-17 para ellos es muy tarde ya.
I veieu que hi ha similitud entre els nois i les noies
en aquesta situació?
No.
Quizá las chicas, ¿vale?,
las jóvenes,
lo que les interesa es como ser una mujer, ¿vale?
Entonces...
Casarse.
Casarse, tienen que aprender a llevar su casa, ¿vale?
Y a cuidar a los niños.
Y a cuidar a los niños.
A veure, no és indicatiu, lògicament,
però afortunadament en aquest programa
vam parlar molt amb Canalla
a través del programa L'Aventura de la Vida.
Recordo un dels programes que vam fer
al col·legi de Camp Clar
amb nois i noies que havien acabat
sisè de primària, de final de curs,
i tres noies concretament,
que eren gitanes,
que estaven entusiasmades,
bones estudiants,
deien que elles no farien l'ESO.
I per què no fareu l'ESO?
No, no, no.
Perquè a casa no em deixen.
Vull dir, forma part de la seva manera de pensar
que nosaltres no opinem ni deixem d'opinar,
però era un fet constatable.
S'havien de casar,
cuidar de la canalla petita
mentre la mare treballava
i després casar-se, no?
Aquesta és una mica la...
Sí, quizá hacen la pedida
sobre los 14, 16 años, ¿vale?
Y entonces, claro, está muy feo
que se relacionen con gente de otras culturas.
Ja són dones grans, no?
Ja són dones adultes.
Sobre todo es formarlas como mujeres.
Bueno, lo que ellos creen
que tendría que ser seguimiento de una mujer.
Però hi ha moltes joventuts a Campclar,
com dèiem, aquesta és una joventut.
Esa és una de les.
La nostra, no?
La vostra.
Que, per cert, no ho he dit,
no sé si ho puc dir,
però experiència de ràdio
ja en tenen, aquests dos, eh?
Sí, sí.
Que han estat aquí a la ràdio,
que m'ho han explicat.
Jo no us havia vist,
però m'ho han explicat
que heu participat
en els tallers de ràdio
de l'Ajuntament, no?
Sí, sí.
Jo us veig molt sueltos,
jo aquí al micro,
que es nota que aquí hi ha hagut una feina, no?
A veure, parlem-ne,
parlem-ne d'aquesta altra joventut
com ara vosaltres.
Pues la que pueda haber
en cualquier otro sitio.
O sea, es igual.
Hacemos todo lo que hacen
otros jóvenes en otros sitios.
Pues nos podemos ir a un parque, ¿no?
Esteu estudiant, vosaltres?
Sí.
Què esteu estudiant, ara?
Yo cuarto de la ESO.
I jo primer batxillerat.
Uf, durillo, eh?
Sí.
Hi ha un canvi, no?
Sí, sobretot el nou.
I quin batxillerat fas?
L'artística escènic.
Vols ser artista?
Sí.
Que guai.
Que bé.
I al cap de setmana,
què feu?
Què feu als caps de setmana?
Pues no sé,
podemos quedar en el parque
o yo qué sé,
nos vamos a jugar un billar
o deje muchísimas cosas
o nos vamos a Tarragona
por aquí al centro
a dar una vuelta
o seguimos de fiesta.
Dieu,
i això sempre es costa una dir,
anem a Tarragona,
no anem al centre,
anem a Tarragona.
Això passa moltíssim als barris.
Quan anem als barris i dius,
i tu hi estàs comprant,
tu em vius,
dius,
visc a Tarragona.
Diu, home,
no, visc a Tarragona,
de fet és Tarragona,
però aquesta tendència
és un problema de llenguatge
que no sé si va més enllà,
si és una separació o no.
Va més enllà.
No és només un tema...
es crea una altra ciutat,
allà un altre poble,
una altra miniciutat,
digue-li com vulguis,
en molts casos es crea
de preguntar molts joves d'allà
i baixeu mai al centre?
Aneu mai?
No, no,
perquè com podria una persona d'aquí
no anar mai a Reus,
per de alguna manera.
Sí, sí, sí,
és així.
Es crea una mica aquest hàbit,
fins i tot.
Heu abordat el tema de drogues,
alcohol, cotxes, motos,
velocitat, carretera...
No massa, la veritat.
Qui més ho ha abordat...
Clar, perquè és la gent,
és el que ens parla
i ens explica la gent.
He pres un fet amb els joves, no?
Sí, és el que ens explicava la gent
i el que deien...
No, s'ha abordat molt l'escolarització
i sí que un dels entrevistats
que surt en el documental,
que és el pastor de l'Inglésia Evangèlica,
tot el que explica en relació
a per què fan la seva tasca
té a veure amb les drogues,
amb l'alcohol i tot això.
En general, els joves,
no sabem si sí o si no,
però no et matien l'ús o el consum.
Cap jove ni del centre ni d'un barri
confessarà públicament els seus hàbits
quan surt de festa, no?
I els educadors socials
no ho trobaven una de les problemàtiques
més a tenir en compte.
A l'edat, aquesta matinera,
dels joves que estàvem tractant,
perquè tractàvem una joventut
de l'edat del José, la Tamara i tot això
que encara és una època bastant...
Que hi ha altres problemes més importants, segurament.
I tant, i pensar sobretot en el futur
perquè veiem que és de les coses
que més preocupa.
Si preocupa els adults,
no de preocupar els joves
que encara tenen tota la vida pel davant,
esteu contents del treball?
L'heu vist?
Sí, l'hem vist a nosaltres.
El senyor Oriol hace...
¿Cuánto?
Oriol té una cara de felicitat
que jo crec que està molt content
amb aquest treball.
Una semanita.
Ja ha quedado bastante bien.
A mí me ha gustado bastante.
El veurem demà, demà l'estrena.
Hi haurà catifa vermella i tot això, no?
Vinga, pa!
No arribarem a tant, crec.
No arribaré a tant.
Hi haurà verenar.
Hi haurà verenar.
Hi haurà verenar.
Sí, veus?
Doncs mira, ja també és una altra...
Es presenta demà,
però després hi haurà possibilitat
de veure'l,
perquè clar,
moltes persones que ens estan escoltant,
potser diuen,
escolta'm,
em faria molta gràcia
de poder veure aquest documental
com l'anterior.
Hi ha manera,
després de tornar a veure
aquests documentals,
perquè tenen un valor,
a banda d'artístic, sociològic,
tenen un valor molt interessant, no?
Clar,
aquests documentals
estan impulsats
per la Conselleria de Joventut.
És la Conselleria de Joventut
que s'encarrega
cada edició,
per dir una manera,
de buscar
l'encarregat
de dur a terme
aquest documental.
I és la Conselleria de Joventut
que ho programa.
Ara s'estrena
dins de l'obertura
de la Tardó Intercultural
i després,
pel que tinc entès,
sí que en altres actes
crec que a Torreforta
s'ha de projectar.
Si el sábado
serà en Torreforta.
El dissabte,
però no aquest.
O sí?
Demà el presenteu
a Camp Clar.
Demà a Camp Clar.
És la presentació...
A quina hora ho feu?
Quan ho hem dit?
A les 6 de la tarda.
Al Col·legi Mediterrani
de Camp Clar.
Molt bé.
El presenteu demà.
Tothom convidat?
Tothom.
Hi haurà actuació
del Son Caló també,
fins i tot,
després del documental,
que són el grup
que participa.
Aquest grup,
des d'ahir ja que sentim parlar,
i a més em penso
que van actuar a Poray
i que tenen molt d'èxit
i aquí no els han vist actuar mai.
Però és el que he dit abans,
que hi són,
però la gent no els coneix.
I deuen ser bons, no?
Quan parlem amb aquest entusiasme
i van pels puestos.
Per cert,
vosaltres tornareu a fer alguna cosa
a la ràdio?
Ah, jo...
Jo per mi sí.
Jo per mi sí.
A mi tot això m'agrada.
L'artisteo.
A ti l'artisteo.
A ti l'artisteo.
Molt bé.
I escolta,
una darrera pregunta molt breu
perquè ens queden dos minuts.
Oriol,
com et vas ficar en aquesta aventura?
O et van ficar?
Bé,
m'ho van oferir
i jo vaig acceptar
perquè vaig trobar
que era una cosa molt interessant.
I t'ho vas pensar segurament, eh?
No, perquè jo vaig veure
com es feia el primer documental.
El va fer una noia
que ara està als Estats Units,
fins i tot.
I vaig veure
com es produïa
aquest tipus de documentals
i vaig trobar
que era molt interessant
ja quan l'estava fent aquella noia
i després se'n va oferir amb mi.
I vaig pensar
que era increïble,
era una oportunitat única
i realment
ha valgut molt, molt la pena.
I s'ha trobat
amb la facilitat
que ha donat
tota la tecnologia
en els últims temps,
una manera
a través de l'audiovisual
de mostrar coses
que abans
doncs difícilment
es podrien reflectir, no?
És un gran avanç.
Això des de la Conselleria de Joventut
s'utilitza
per tenir un retrat
per dir una manera
les diferents realitats
d'aquesta ciutat.
Es van viatjant pels barris
i es va viatjant fins i tot
pels diferents joves
que viuen a les barris
que siguin ells
que intentin mostrar
aquesta realitat.
És realment...
Anirem a veure el documental
però vaja,
no està de més també
passejar, anar a comprar
als barris
que està molt bé, no Montse?
Sí, sí.
Anar a comprar les botigues,
passejar-se, deixar-se caure,
perfectament,
igual que els joves
van al centre.
Tots hem d'anar amb cura
ara amb el llenguatge.
Tamara, José, enhorabona
a tots,
a vosaltres
que heu vingut
en representació
de la resta de companys
fins a 10 joves
de Camp Clar
que han fet aquest treball
que han tingut,
podríem dir-ho així,
el suport tècnic
professional
de l'Oriol Montessó.
Ha estat el productor,
és periodista
i treballa al Canal Català
i Montse Almazán,
dinamitzadora
del Pla Comunitari.
Moltíssimes gràcies.
Enhorabona.
Adéu, bon dia.
Que vagi bé.
Adéu.
Adéu.
Adéu.