Per fi ha arribat el dia, comença la temporada d'hivern del Teatre Metropol.
Serà demà dijous a dos quarts de deu de la nit,
carta d'una desconeguda d'Estefan Zuei,
que sota la direcció de Fernando Bernues,
amb Emma Vilarassau,
i altres companyes de repartiment,
que tot seguit, naturalment, també esmentarem.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic l'Emma Vilarassau.
Emma, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
I ara, de res, un plaer.
Venir demà a Tarragona i actuar al Metropol és com jugar a casa, ja, per tu.
Sí, sí, tinc una relació especial amb aquest teatre.
Ai, filla, com se t'estima en aquesta ciutat.
És tremendo, i et volen premiar i et van a veure.
De fet, les entrades estan exhaustades fa dies, ja t'ho dic ara.
Sí, sí, ja ho sabia, ja.
Perquè no queda ni una entrada, ja la gent buscant rebenta i tot, i no hi ha manera.
Bromes a banda, quan sabíem que estàveu fent aquest muntatge
a la ciutat veïna de Reus, tot s'ha de dir,
doncs la veritat és que em va emocionar molt
perquè l'obra de Zoé, que és una obra, jo diria que molt inquietant,
és una obra preciosa,
però és una obra que et deixa un patiment a sobre
i, clar, passar-la al teatre,
una obra pistolar, una carta,
traduir-la en un escenari i a més posar-la en veu de més d'una dona.
És un exercici complicat, no?
Sí, de tota manera es va pensar que era la millor manera
perquè fer un monòleg ja és molt més dens
i jo crec que és millor representar cada edat amb una dona diferent
perquè realment cada una dona un color diferent, no?,
de les edats d'aquesta dona.
I, vaja, és difícil, és difícil i no és difícil.
És difícil perquè no hi ha rèplica, diguéssim, no?
Però ha estat tan ben escrita
i és una obra tan plena d'emocions, aquesta dona,
que jo crec que és fàcilment representable, saps?
Vull dir que no queda allò, una cosa dita, com pot ser una carta,
una cosa llegida o dita, explicada, no.
Ella reviu tot el que li va passant
i és tan intens que jo crec que sí que es pot representar fàcilment.
De fet, és un llibre que no el pots deixar de llegir.
No, no, és molt petitet i comencis a la caula.
Som 100 pàgines, una cosa així, no?
Sí, sí.
És un llibre que parla de no.
De tota manera, t'he de dir, per el que deies abans,
l'obra està molt millor que quan es va fer reus, eh?
Sí, home, però això sempre passa, no?
Això t'ho he de dir, perquè l'obra ha madurat,
ha agafat molts més matisos,
ha agafat un color molt més profund
i alhora s'ha fet més lleugera.
És preciosa.
Ara jo crec que està en un punt molt, molt, molt maco.
I es manté la prosa entenedora de l'obra original de Zuey,
és a dir, que és una obra que arriba a tothom.
Sí.
Perquè parlem d'un monòleg, però una cosa que és el que dius,
que l'emoció probablement estigui bastant en paral·lel amb les paraules, no?
Sí, sí, sí.
Per sota, les paraules, no?
Hi havia assatges, jo recordo que hi havia assatges, per exemple,
que no hi era tot i a Fernando sempre ens deia
que això, si només es diu, és un conyazo.
Perquè, clar, només es diu.
Això s'ha de fer, no?
I llavors sí que quan totes ho vius,
i sobretot això, tenir les cinquedats,
quan veus la Carlota, que fa la nena,
amb aquella il·lusió i aquell desconeixement del que és l'amor
i aquell descobriment d'un sentiment nou, no?
Vas passant per totes les etapes que tots hem passat,
a la vida de descobrir l'amor,
de ser abandonats alguna vegada, no?
De ser mares, de tot.
Tot va passant tot.
Partint una miqueta d'aquesta història,
és un mal negoci estimar un home que no et correspongui, no?
Sí, sí, evidentment.
És un mal negoci estimar un home o una dona.
O una dona.
Estimar...
Que no et correspongui.
Des d'aquest punt de vista bíblic, podríem dir, no?
Sense ser correspost és una putada.
És una putada.
Et perds una part important de l'amor, no?
En tens una, ella té una i molt rica,
que és la d'estimar sense esperar gaire coses a canvi.
A ella, estimar l'omple, estimar d'aquesta manera l'omple,
i tampoc té gaire opció, saps?
És d'aquelles persones que estima d'una manera quan és molt jove
i sap que tot el que vingui després serà menor.
I llavors prefereix, doncs, no renunciar allò i dir, no,
jo per estimar menys, doncs ja em quedo amb això,
m'agrada d'estimar d'aquesta manera encara que no em corresponguin, no?
Clar, aquesta és la dona del segle XIX, probablement era la manera d'estimar d'aquell segle.
Ara les dones, no sé si estimem també d'aquesta manera,
o ara no estaríem disposades a estimar d'aquesta manera,
però no sé si l'amor continua sent el motor de les dones ara o no.
poca broma, eh?, que parlem d'una obra de teatre, però parlem de coses molt transcendents.
Sí, home, jo crec que sí que l'amor regeix les vides de les persones encara, no?
Però estimar sense ser correspostes les dones ara estarien disposades?
Tampoc crec que sigui una cosa d'estar disposada o no, eh?
Jo crec que a vegades és una cosa que no pots criar.
Quan vam estrenar al Bassas, a Catalunya Ràdio,
va obrir micros a gent que hagués viscut una història semblant
o que hagués estimat sense ser correspost.
I va trucar molta gent, moltes dones que encara estimaven
a una persona que no els havia correspost mai
o els havia correspost a una època molt curta, quan érem joves,
i seguien estimant aquella persona, tot i haver-se casat amb una altra,
seguien tenint aquell sentiment que...
Vull dir que a vegades no és de triar, no és de dir
mira, no estic disposada, no, és que no pots triar.
L'amor no és triar, el sentiment no és triar.
Tu t'enganxes a una persona i et deixen,
però segueixes enganxat a aquella persona.
I pots refer la vida? Sí, evidentment.
Però sempre tens, no com aquesta, que li va dedicar la vida,
però sempre tens una part de la teva personeta
posada allà, no?
No sé, no sé si es pot decidir, això.
Però tu diries que l'amor d'aquesta dona protagonista
és un amor malaltís, un amor que va més enllà de la raó?
L'amor sempre va més enllà de la raó, partim d'aquesta base,
però és un amor malaltís, no?
Jo crec que és un amor que està a la ratlla,
a la ratlla de l'obsessió, no?
Perquè el que passa és que hi ha un...
Clar, en l'obra només ho diem,
i tu no la veus viure aquests anys,
però realment ella té uns anys,
té 10 o 11 anys, des que neix el fill fins que se li mora,
que ella és feliç, i és feliç vivint amb altres homes.
De fet, es fa prostituta i viu amb molts.
Prostituta d'altos vuelos i molt eleganta, però bueno.
I ella és capaç d'estar amb altres persones.
El que no és capaç és d'estimar-la,
perquè ella segueix estimant en aquest.
Però ella ho diu, no vaig ser desgraciada,
jo ja estava, amb això en tenia prou,
jo ja era feliç així.
Pensa que, clar, després ve les de venir en tràgic
que se li mor el fill,
i llavors sí que ella diu, bueno, pues a cagar, no?
Deixem-ho córrer.
Però jo crec que sí que hi ha gent...
Per això et dic,
no sé si és una manera d'estimar el segle XIX,
o potser sí que és una manera més romàntica d'estimar.
També era un segle en què la gent era capaç
de fer una creuada i anar-se'n al Pol Nord o al Pol Sud
i perdre's com aquell tio, no?, dos anys allà
i descobrir coses.
I era una cosa més romàntica, no?,
el sentit de la vida.
però no sé si avui no passa.
O potser no passa i no ho diem.
O potser, no sé, tenim un sentiment que avui en dia tens el sentiment
que les coses han de ser ara i ja, no ja com espera, no?
Tot es crema molt de pressa.
Però vaja, ja et dic, van trucar moltes dones, eh?
Moltes dones, homes no.
No, homes no.
Homes no.
Els homes han de ser més correspostos, suposo que aquests amors
amb la distància i sense correspondència.
Jo crec que això amb la distància, els homes no ho tenen gaire.
El que jo crec que ningú no pot negar
és que, com tu bé deies,
l'amor continua centrant bona part del moviment del món.
Altres coses lleigotes, també, però l'amor, lògicament,
i que enamorar-se probablement sigui una de les emocions,
per no dir l'emoció més intensa que pot sentir algú,
i en aquest cas una dona, ja que parlem d'una dona, la protagonista, no?
Sí, sí.
Home, jo crec que quan t'enamores, i quan t'enamores de veritat,
i més enllà de l'enamorament, ja quan estimes,
perquè l'enamorament és com una fase primera, no?
Però quan estimes, de veritat,
és, no sé, és una de les maneres ideals de viure,
entre cometes, en tant que, clar,
que et coneixes tu molt més a través de l'altre,
que l'altre et fa molts cops de mirall,
que tens un company en el que apujar-te en moments molt difícils,
en el que abocar moltes coses teves,
que també et donen amor, no sé.
Home, per mi, viure en parella està bé.
Hi ha altra gent que agafa l'opció de viure sola,
i ho trobo fantàstic, eh, també, vull dir, cadascú,
jo crec que cadascú ha de ser feliç com pot,
i com que és difícil, la cosa no és fàcil,
doncs, mira, cadascú s'ho munta com pot, no?
I ho fa el vestit a mida, eh, que és el que convé.
Sí, però també parlem només de l'amor de parella,
però jo crec que l'amor mou el món,
no només el de parella, l'amor als fills,
l'amor a la gent, no sé,
la gent altruista que se'n va amb un ONG,
i per amor a una comunitat fa moltes coses,
vull dir que no és només l'amor d'una parella,
però sí que crec que l'amor és el motor del món,
no?, sigui el que en sigui.
I per sobre de tot l'amor a la vida, no?,
que al final és...
I per sobre de tot, exacte, l'amor a la vida.
Tornant a que a l'obra és interessant
i per això hem desmentat, lògicament,
a l'Àngels Basses, la Carlota Olsina i la Ivana Mignó,
com va evolucionar en aquesta manera d'entendre
la vida i l'amor a través de les dones, no?,
aquest és un d'aquells punts emocionants de l'obra,
perquè vas veient tota aquesta transició.
Clar, clar, és el que et deia abans, no?,
la Carlota que descobreix un sentiment desconegut, no?,
jo ho dic, i jo encara no sabia
que aquella mirada apassionada en què jo et mirava
i t'espiaves en deia amor.
Clar, ella no ho sap, que es diu amor,
no ho sap, que allò és amor,
només sap que ha d'estar mirant-lo,
que l'espia, que intenta veure'l,
que vol trobar-lo, que vol russar-lo,
que vol, saps?
Després, la Ivana, quan descobreix el sexe amb ell,
quan descobreix el desig, el desig de dona,
el desig d'un cos per un altre,
una cosa molt més sensual, no?
Després, la mare, quan té el fill,
l'amor a ell a través del fill, no?,
i l'amor a un fill, que és una cosa molt més gran, no?
I després l'adulta, que, bé,
que sóc jo que fa repàs de la vida,
que diu, mira, t'ho explico,
perquè abans de morir me ho sàpigues,
no demano res, només vull que ho sàpigues,
ja està.
Sí, és un viatge a través de l'amor,
de l'inici fins al final, no?
I al final, el balança, independentment
de quin ha estat el resultat,
sempre és positiu perquè s'ha sentit, no?
Sí, sí.
Això és una cosa que ens deia el Fernando,
quan assajàvem sempre ens deia,
jo crec que l'amor és del que quiere,
l'amor és del que estima, no?
No tant del que és estimat.
A vegades et trobes persones
que només esperen rebre,
i jo crec que aquestes sempre queden insatisfetes,
perquè mai reben el que esperen rebre, no?
Sempre esperes més del que en realitat reps.
Jo crec que el que realment omple
és estimar i donar,
perquè ets tu la que dones
i ets tu la que et vas omplint
i et vas reomplint a tu mateixa, no?
Jo sempre ho poso per exemple.
fa molta més il·lusió regalar que et regalin, no?
Doncs sí, la veritat és que sí.
Fa molta més il·lusió fer una sorpresa,
preparar una sorpresa,
que trobar-te una sorpresa fa il·lusió,
però preparar algú per la persona que estimes
sempre t'ompla més,
almenys a mi.
No, no, i crea un estat d'excitació prèvia
i una alegria i una cosa i tant.
Exacte.
Molt bé, com observaràs,
no hem explicat l'argument de l'obra,
perquè les obres de teatre,
com els llibres, s'han de veure, s'han de llegir.
Una miqueta hem intentat tantejar
per les emocions que poden desprendre
d'aquesta carta d'una desconeguda.
Qui vulgui saber més coses,
que vagi al teatre.
Bé, ho tenen difícil,
perquè com hem dit,
les entrades estan exaurides,
però sempre hi haurà oportunitats,
perquè d'aquí de Tarragona
jo m'imagino que anireu a altres llocs.
Sí.
Després, no?
Sí, sí.
Fem gira fins al primer d'abril,
o sigui, anem a molts llocs.
Ara no et sabria dir la ciutat.
No, dona, ja m'imagino que no la tens a l'abast.
De moment, aquells que tinguin la seva localitat,
enhorabona,
perquè n'estem segurs que en gaudiran molt
d'aquesta obra,
carta d'una desconeguda.
Recordem, a Manxels Bases,
Carlota Olsina,
Ivana Minyo,
i naturalment Emma Vilarassau,
que li agraïm molt que hagi atès la nostra trucada.
I us he de dir que el Metropole
és un d'aquells teatres
que tots els actors tenim ganes de venir, eh?
Ai, tant,
A més, us tractem tan bé,
perquè vosaltres també hi poseu tant,
hi poseu tant quan veniu.
No, i és un teatre molt especial,
i és un teatre acollidor,
i és un teatre que se sent bé,
i bé, té moltes coses, no?
Té aquella coseta, no?,
de teatre de tota la vida.
Sí.
Molt bé, Emma, moltíssimes gràcies.
Bon dia, una abraçada.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau, fins aviat, adéu-siau.
Adéu-siau.
Gràcies.