És la una del migdia, gairebé sis minuts.
Hem deixat enrere les notícies, el butlletí horari de la una
i hem decidit allargar la nostra estada aquí.
Primer perquè estem molt bé i segona perquè
imaginin-se que portem més de dues hores i només hem fet una aproximació.
Clar, aquí hi ha, i si em permeten l'expressió, material sensible.
Són persones i tothom té coses a explicar i experiència.
I recordo que quan anàvem cap a les notícies
estàvem parlant amb l'Encarna, amb la Yolanda, la Montse i la Mari.
I l'Encarna ens parlàvem de conflictivitat, no?
Encarna que més o menys es va resolent.
I amb les famílies la relació a vegades perquè hi ha moments a la vida
que, i a tots ens passa i ens passarà,
que anem perdent i les famílies es preocupen,
les famílies davant de situacions que a vegades es veuen desbordats.
Aquesta feina també la fas tu?
Sí, aquesta me toca més de prop, sí, la de les famílies.
En general, les famílies són bastant agraïdes
i també, de moments puntuals que hi poden haver conflictes,
en general acaben bastant contents
de l'estada de les seves familiars aquí.
O sigui que quan marxen, en general,
sempre tenen paraules d'agraïment.
Més que conflictes també allò de
segur que estarà bé el papa o la mama aquí.
Escolta, vols dir que no seria millor
que continués a casa i probablement la seva vida aquí
tingui un ordre més regular, tingui més temps per ell,
sigui més tranquil·la, que no pas a casa que tothom va atabalat, no?
Sí, suposo que això passa...
Hi ha casos, estem generalitzant.
Passa el primer moment, que és el trencar de marxar una persona de casa,
llavors s'hi costa i se senten una mica culpables,
això és inevitable.
Però un cop ja estan aquí, com això,
ells tenen un horari molt obert,
poden venir de nou del matí a nou de la nit,
per tant, hi ha gent que ve cada dia,
o sigui que això és com la segona residència per ells.
Per tant, hi ha famílies que estan molt integrades
dintre de la vida de la residència
i llavors, quan ja et coneixen i ja saben com funciona,
doncs ells ja no tenen por de dir que estan mal atesos
o que estan...
Llavors, quan veu el familiar que està content
i que si a més no vol marxar a casa
i que vol que la família vingui aquí,
doncs això també dona mostres ja
que els residents estan ben atesos.
Jo no t'imagino un despatx,
jo t'imagino que entres en el teu horari laboral,
entres per la porta
i a mesura que vas passant
tothom es va adreçant amb coses diferents.
Tinc un despatx, eh, per això.
Sí, però jo m'imagino que exercices més fora del despatx, no?
I el tinc a l'entrada,
a més o sigui que estic a prop de la porta.
Per no haver de passar
i que et vagin empaitant, segurament.
Sí, la veritat és que, a veure,
fas feina de despatx
perquè, bueno, tot està informatitzat
i has d'entrar en l'ordinador
i has de fer trucades
i has d'estar també present en el despatx
per les visites que venen del carrer,
però sí que és molt moure's per les plantes.
O sigui, la veritat és que sí,
que te passo un passeig per les plantes.
Iolanda, abans parlàvem amb la Carme
i deia que això del menjar
l'hem llegit al sopar de Nadal.
Està molt bé.
Gràcies.
Està molt bé.
Però, clar, vosaltres a l'hora de fer la dieta
al dia a dia
ha de ser no una dieta
sinó que heu de personalitzar molt
perquè, clar,
poden tenir necessitats especials
algunes de les persones que estan aquí.
per tant, heu de dissenyar una dieta
a més que resulti atractiva.
Heu de tenir en compte
diferents criteris a l'hora de fer aquest menú.
Sí, el primer de tot
és que tenim un menú estàndard
i a part tenim una altra segona opció
que és un menú, entre cometes, de règim
i aquesta persona pot triar
entre un menú que és una mica més complet
o l'altre que és una miqueta més amb verdures,
amb coses a la planxa, el vapor...
Llavors podem triar un o l'altre.
A part tenim els casos
de gent molt concreta
que tenim ja pautats
amb l'infermera i amb la doctora.
Clar.
Són molt exigents.
Com tothom.
A veure...
José Luis,
són molt exigents.
Ja parlaré amb vostè després, ja.
No, el que sí que els agrada,
a veure,
sempre tenim en compte
que el menjar sigui més o menys
el que a ells els agrada.
No posem...
No és arreglatable, no?
Què es diu el menú?
Clar.
Jo m'imagino que hi ha una mica allò
d'aquella de tot,
persones que són més inapatents,
que no tenen mai gana
i d'altres que repetirien tres vegades
i ho donen en compte.
Exacte.
I escolti, no,
fins aquí hem arribat i no...
S'han de tenir en compte els damatges
perquè s'ha de fer una dieta equilibrada,
sobretot.
Clar.
No feu res especial,
sinó una cosa que sigui equilibrada,
saludable,
com podria menjar qualsevol persona
independentment de l'edat.
Exacte.
Però teniu molt en compte
el que són les festes.
Ara parlem de Nadal,
perquè jo m'imagino
que si arriba Sant Joan
doncs hi poseu coca,
si arriba en Tots Sants
doncs panellets, no?
Sí, sí,
per suposat.
Totes les festes
tenen el seu menú especial
i doncs com ara
que hi haurà els torrons,
les neules
i tot,
el típic tronquet de Nadal,
tot.
Però es queixen directament
o rondinen?
A veure,
ja em va bé
que vinguin de tant en tant
ben al despatx
i et parlem
i et diuen
de dir,
escolta,
ja no sé.
Si per exemple
no s'ha cuinat
el que hi havia avui
doncs no els ha agradat
com ha estat cuinat,
doncs no és possible
i llavors m'ho comenten,
ho parlem,
ho mirem,
si al menú
els agrada una cosa
o una altra
perquè ho tinguin en compte
quan hi hagi
algun menú especial.
Que no ens escoltin
els nets
d'aquests senyors
que van als menjadors escolars
perquè com agafin
l'acostum
ho tenen clar, eh?
Això no m'ha agradat,
torneu a fer-lo
de l'altra manera.
Déu-n'hi-do.
La Montse
és veterana, no?
Sí,
fa 31 anys
que estic
ja aquí.
Doncs escolta,
pel teu aspecte
no sé si és que et dóna
molta peró
devies entrar
de nena
pràcticament, no?
Doncs sí,
uns 20 anys.
Imagina't, eh?
I què tal,
què tal l'experiència?
Perquè tu fas una mica
de tot
i recolzes molt
la feina de l'Anton
que ell volia
que es digués públicament, eh?
A mi em recolza molt
en tota la feina administrativa,
paperassa,
tema de gestió, no?
Que és molt complexa
tot això, no?
Sí,
una mica de tot
tant amb ell
com a l'administrador
com en temes
de personal.
Contenta de seguir aquí.
Sí.
I aviam,
i una mica
et deu passar
que amb l'Encarna, no?
Que dius, escolta,
si veus l'Encarna
li dius que he de parlar
amb ella
o escolta,
que he d'anar al menjar
vull dir que
vosaltres diguem
que teniu la vostra feina
però acabeu fent
de tot una mica.
Exacte.
Sí, sí,
una mica de tot
i ajudant
a qui ho necessiti.
I l'auxiliar
de geriatria
que és la Mari
i fins i tot
s'ha tornat gegantera
en els últims temps, no?
Ah, sí?
Sí.
Bueno,
mai en la vida
havia fet una cosa així,
va sortit
i bueno,
ho he fet com he pogut.
Quina és la teva feina,
Mari, habitualment?
Pues,
la nostra feina
és d'atenció directa
i, clar,
hem de suplir
totes les macances
que tinguin els avis
per ajudar-los
a l'activitat
de tota la vida diària.
Quines, diguem-ne,
són les demandes
en el bon sentit
que et poden arribar
en un dia a dia?
Pues,
se pot pensar
des de la primera hora
del matí
la higiene,
de recolzament
de qualsevol cosa
que no puguin fer
a ajudar-los
i fins i tot
a comprar-les
la peça de roba
que necessiten.
Bueno,
a donar-ho a la...
Com funciona això
que rieu?
Treballadora social.
Com funciona això
de la peça de roba
a la treballadora social?
Què és exactament?
Quan un avi necessita roba,
doncs la primera
que ho detecta
és l'auxiliar
perquè està
en l'habitació
en l'armari
i llavors fan una comanda
i me la passen a mi.
Llavors,
jo sé si
ha de parlar
a la família
que encarregar-li
la roba que necessita
l'hi comprin
i ells l'hi porten
o si hi ha
alguna gent
que no té família
o que no té bona relació
o el que sigui,
una minoria...
Preneu la iniciativa vosaltres.
Llavors tenim alguna botiga
que ens porta la roba aquí
perquè se la puguin provar
i passar-ho després
pel banc.
Ens faciliten una miqueta.
I alguna vegada
m'ha tocat anar a la botiga
també a comprar.
Són moltíssims detalls
els que es cobreixen.
Parlem així
dels grans temes
però realment
el dia a dia
la quotidianitat
fa que estigueu molt...
Fa molt de temps
que estàs treballant
en geriatria, Mari.
Del 89.
Canviaries
per treballar
per un altre col·lectiu?
No.
T'hi trobes a gust?
Molt a gust.
És la satisfacció
que et dona
que els hàbits
estiguin contentos
que vulguin
que li facis tu
les coses
d'això fa molt.
No, no, no.
A veure si ho veus tu.
Clar.
I no ho sé.
I això deu crear
una relació molt estreta.
Sí.
I et deuen fer
moltes confidències.
Sí, sí, sí.
Deuen també
parlar d'aquell company
o companya d'habitació
com deia l'Encarna
i també deus parlar
amb l'Encarna
per dir
escolta
que aquests m'han dit
que no sé què vigila.
Sí, sí.
I com va sortir
el tema dels gegants?
Perquè tu
quan vas fer
la teva formació
com a auxiliar de geriatria
no et van ensenyar
a fer gegants.
No, és que jo
no hi he fet gegants.
El que és en si
només he fet la roba.
Home, doncs
Déu-n'hi-do.
Només.
Només.
Només he fet la roba.
Molt bé, Mari.
Han fet una companya de recessió
que ha sigut l'artista.
Estan els gegants allà
que qualsevol que vingui
aquí a la residència
que recordem
que té les portes
sempre obertes
per fer de voluntaris
o per venir una miqueta
a veure el panorama.
Poden veure els quadres
del taller de pintura,
els gegants.
I aquí tenim
el José Luis Caballero
que jo li acostaré
un microfon,
si m'ho permeteu.
José Luis, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Abans parlàvem
del tema del menjar
i ha rigut una mica.
Què passa amb el menjar?
Ara què tenim aquí la Iolanda?
A veure.
ara que la tenim potser...
Ara callarem, eh?
Parlem per l'esquena, eh?
Este es pesa fuerte.
Ho està arreglant.
Ho estic arreglat, oi?
No, jo diria una cosa,
parlant per mi, no?
Perquè potser hi ha altres persones
que per condicions especials,
aquí cada persona
no tenen, diguéssim,
no els agrada tant
o no els agrada
els menús.
Com ha dit ella,
són variats.
Clar.
Jo mateix he triat moltes vegades
entre iogurt,
cafè,
cafè en llet,
poden variar, no?
Vull dir que
jo, que sap que estan exigint
les coses com siguin,
mal acostumat
a casa
perquè tenia una bona cuinera.
Clar,
estava molt consentit vostè,
aquest és el problema.
M'ha costat una mica,
però jo dic personalment
i soc exigent,
trobo que
diria d'entre,
donaria un nou
entre deu
del que és el menú,
del que és la cuina,
vaja.
Jolanda,
cap problema.
Si ho ha dit el José Luis
que era un consentit
a casa seva,
és que ho feu bé,
això del menjar.
José Luis,
vostè té una carta als Reis.
Sí.
L'ha fet vostè?
No, ojalà.
Això ho ha fet
entre diverses persones.
És el que jo volia que expliqués.
Quasi tot senyores,
com que
aquí el que volia...
No, no, aquí les que manen
són les senyores.
Ja ha quedat claríssim, eh?
Afortunadament.
I vostè, doncs,
serà qui transmeti
tots aquests desitjos
a aquesta carta als Reis.
Sí.
Doncs jo crec que
la carta als Reis
que llegirà
José Luis Caballero
i una altra cançó
del francès
serà el que posarà
el punt i final
a un programa
que no acabaríem,
però hem d'acabar,
hem d'acabar
perquè si no més
els companys de l'Avinguda Rom
diran
escolta, que ja n'hi ha prou
que hem de fer notícies
i hem de fer de tot.
José Luis,
quan vostè vulgui.
Molt bé.
Estimats Reis
Mags d'Orient,
permeteu-nos
que ens presentem
som uns senyors
i senyores
de la residència
de la Mercè,
als qui ens ha estat
donada la possibilitat
d'adreçar-nos
a vostres magistrats.
Aprofitem
aquesta vinentesa
per a formular
els nostres humils
precs
i desitjos
amb motiu
d'aquestes festes.
N'hi haurà de quotidians
i de més fantasiosos,
però
tots els demanem
amb il·lusió
i amb l'objectiu
que la vida
sigui més acollida
i agradable
per a tots.
Són aquests.
Un paraigües
que al girar-lo
ens permeti recollir
tots els estels
de felicitat
i poder-los repartir
des del terrat
de casa nostra.
Algun xeró màgic
que ens faci
mantenir viva
la il·lusió
per a totes les coses.
Pastigues de sabó
perquè totes les coses
d'aquest món
apareguin netes
i bolides.
Una bossa
de cues de panxa
perquè tots els nostres fills
sobretot
i familiars
no s'oblidin
de visitar-nos.
Uns guants invisibles
perquè quan ho facin
amb les seves mans
ens omlen de carícies
i tendressa
que tant agraïm.
Un barret molt especial
que
un cop
ens l'hagin posat
una sola vegada
ens ajudi
a preservar
els records
de cada instant
de les nostres vides.
Llibretes i bolígrafos
per a notar
els nostres anells
sentiments positius
i agraïment.
Un perfil suau
que envolti
de pau i amor
totes les persones
que estem a la residència
i faci possible
la bona relació
entre tots
ja que formem
una gran família.
Unió universal
amb el qual
els polítics
no puguin parlar
més que de pau
i d'ajuda
als desfavorits
de la fortuna
proporcionant-nos
eines, llavors
i cultura
a
un joc de bingo
per veure si la sort
ens ajuda
a superar la crisi.
Finalment
volem demanar
a vostres majestats
un desig
molt especial
que amb la vostra
barreta màgica
toqueu aquesta residència
i a tots
els que la dirigeixen
i treballen
per tal
que tingui
molta salut
i sort
en els seus propòsits.
I a vostres majestats
i reals
a vostres màgiques
i reals majestats
nosaltres
els residents
us desitgem
que en el vostre
llarg camí
tinguem molta sort
i felicitat.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies
José Luis Caballero.
Després d'això
jo crec que
tot el que diem
nosaltres
ja no té més.
Moltíssimes gràcies
i enhorabona.
Anton
ha estat un plaer
de veritat
moltíssimes gràcies
per acollir-nos.
Per nosaltres també.
Jo espero
que tots els oients
del matí
de Tarragona Ràdio
tingui una idea
real i aproximada
de com és
un dia a dia
aquí al centre
de la Mercè
de Tarragona.
Podem estar-ne orgullosos
realment.
Moltes gràcies.
Moltíssimes gràcies
i acabem
amb el Francesc
García
que ens cantaràs ara.
Les cantaré
la cançó
que t'he dit
de les palmeres
i amb això
desitjaria
un bon Nadal
i unes bones festes
a tots els tarragonins
perquè els meus avis
ja els hi desitjo
cada dia
que ja has dit
abans
que és com
si estigués
a casa meva
però la resta
de Tarragonins
no els ve
que llavors
un bon Nadal
i unes bones festes
per a tothom
a tu especialment.
I a tu Francesc
moltíssimes gràcies
per dedicar-nos
d'aquesta manera
tan alturista
al teu temps.
Sempre que faci falta
on vulgueu.
Doncs amb el Francesc García
posem el punt i final
d'aquest programa especial
Vigili.
que bonita canción
Sí, señor
de Alberto Cortés
para todas las mujeres guapas
que son todas.
de la vida.
Ay, mi corazón
está empezando
a padecer
desde que yo
te conocí
mi dulce bien
Sé
que para mí
es muy difícil
olvidar
todo el encanto
de tu voz
y tu mirar
Ven
mi amor
que quiero ser
tu adoración
y
forjar
nuestro
nidito
de pasión
La música
i la veu
en directe
de Francesc
García
posant
el punt
i final
a aquest programa
especial
de Nadal
que el matí
de Tarragona Ràdio
ha fet
aquest matí
des de la residència
Mare de Déu de la Mercè
amb l'assistència tècnica
de Joan Maria Bertran
i amb la nostra companya
Jolanda García
i amb tots els usuaris
els avis i les àvies
de la residència
moltíssima gent
que ha estat aquest matí
compartint amb nosaltres
el programa
i també
a tots els professionals
que hi treballen
amb la veu del Francesc García
comencem ja a posar
el punt i final
el matí de Tarragona Ràdio
d'aquest dimarts