En directe des de la plaça de la Font,
quatre minuts en dos quarts d'una,
el rei i la reina encara estan fent uns tomets,
sonava música de fons aquí a la magafonia de la plaça de la Font.
Lògicament perquè són molts curiosos que han començat
aquest migdia que s'ha presentat la bota del carnaval,
que fan les fotografies, que es fotografien
davant del ninot i la ninota i la bota.
La veritat és que fa un matí magnífic,
si algú no té feina, hi ha algú que no té feina
perquè els bars de la plaça de la Font estan plens,
la cerveseta, el solet...
Vaja, magnífic, la Jordina Ros i el Pere Estadella ens acompanyen,
ells són ja prou coneguts a la ciutat de l'Associació
per a la Conservació de Figures Festives, aixecant la bota.
Cada any, Jordina Pere, molt bon dia.
Hola, bon dia.
No us queixareu, avui administra i tot.
Avui ha sigut ja demasiado, vull dir, una bona rebuda,
un bon protocol, sí, sí.
Quin lujo.
Sí, bueno, mira, justament aquest any que la bota
va amb un tema electoral, però crec que tindria,
que quan surti una mica, està l'Ajuntament en aquests moments
i crec que quan surti tindria que donar-li una volta
i veure on s'ha fet la fotografia, vull dir, estaria bé.
Sí, perquè jo crec que com ha anat molt ràpid tot,
no ha llegit tot el que hi havia.
No, no ha llegit tot el que hi havia.
A més, comentàvem que prèviament a arribar han posat Carlinhos Brown
a la megafonia de l'Ajuntament, no?
Sí, sí, ha sonat i ha sigut, bueno, ja ha sigut massa que en el moment,
perquè s'ha fet una foto amb els ninots i amb la bota,
hauria sonat Carlinhos Brown i hauria sigut demasiado.
Jo ja m'estava bellugant, jo ja pensava, si arriba ara ballem aquí, vinga, va.
A veure si ja sorti quan surti, perquè encara no ha sortit de l'Ajuntament,
els encarregats de la megafonia tenen aquest punt de posar el Carlinhos Brown.
Que bé, no? Ja tenim la bota aquí instal·lada, ara diríem allò de les àvies.
Fixa't, ha passat un any, eh, qui ho havia de dir.
I cada any feu una bota diferent.
Sí, és una... al principi, en un principi va ser una bota de vi,
tradicional, feta amb unes dimensions grans,
i, bueno, vam pensar i vam proposar que aquesta bota la podíem disfressar.
Perquè, mira, hi ha una cosa que va canviar, durant els anys va anar canviant.
Els ninots cada any eren una mica satírics
i es disfressaven amb alegories socials, problemes polítics,
històries que passaven a la ciutat.
Però el carnamal s'ha transformat, i s'ha transformat en ser una qüestió estètica.
Nosaltres també ens hem hagut d'adaptar al que, d'alguna manera, el poble vol.
I el poble, doncs, si vol Carlinhos Brown i vol salsa, doncs ens adaptarem a això.
Però la bota l'hem pogut conservar.
I podem explicar coses, o dir coses, o mostrar coses una mica satíriques
envers el que és el carnaval, que a la fi és el que és.
Home, anar a l'arrel de la tradició és indispensable,
però ja ho diuen els experts, la festa és dinàmica, la festa es mou.
I la festa, si és per la gent qui ho fa, doncs, és el que vosaltres dieu.
A lo millor no m'ho hem determinat.
Com a persones que treballeu en aquest àmbit,
us agradaria, doncs, conservar determinades coses,
però, clar, us heu d'adaptar justament a això,
a la ploma, a la gresca, la cosa, sense oblidar aquell puntet, no?
I s'intenta, eh?
Vull dir, les plumes, si n'hi ha, que les portin la comparsa,
i el ninota, i el ninota, van una mica,
aviam, el que explicava abans és que el que sí que es fa
és conservar una mica l'estètica de nivell de color de vestuari,
perquè ja ens ho demanen les comparses,
perquè vagi en conjunt amb la carrossa,
i vagi en conjunt amb les comparses.
I després del vestuari, entre cometes,
som una mica més lliures de poder fer el que vulguem,
i llavors sempre hi ha una mica de sàtira.
Aquest any, per exemple, és el que explicàvem,
que van molt clàssics, més conservadors,
però, bueno, té la doble lectura, no?
Dins d'aquest classicisme,
sempre hi ha gent amb doble vida,
doncs ells, mai se sap a la nit què és el que fan.
Si veieu, la ninota porta un tros de pèl blanc aquí agafat,
amagat, eh?,
i el ninot va amb pèl blanc,
vol dir que alguna rambada hi ha hagut,
t'entens?
I ha fet una esgarrapada.
Sí, una esgarrapada,
vull dir que això vol dir que aquests ninots
estan preparats per una bona marxa.
A veure, i no ens enganyem,
la sàtira, qui la vulgui veure,
van més clàssics, així com a molt elegantets,
com a molt de casa bona,
i estem en una societat una miqueta classicona
i una miqueta conservadureta, no?
Sí, sí, hi ha una mica de conservadurisme
en aquest aspecte,
perquè possiblement el que hi ha és una mica de por
a llançar-se a coses més agosarades
i més divertides i més extrovertides.
Jo penso que ens manca una mica de personalitat.
Jo penso, sempre demano,
cada any ho faig,
que demanaria a les comparses que fossin més atrevits,
que agossessin una mica més
a disparar-se una mica més,
que deixessin anar una mica més la imaginació
i que el río de Janeiro passa río de Janeiro,
no passa aquí.
Això costa molt, perquè és el que deia,
a més, el carnaval que tria cada societat,
cada poble,
i aquest és el que s'ha triat a la ciutat de Tarragona,
tot i que déu-n'idols frilans
que hi ha després pel carrer,
que van muntant la seva petita comparsa,
els carnavals descontrolats en el bon sentit de la paraula,
que també tenen el seu punt.
Jo els veig elegantíssims.
El ninot porta una capa així com a platejada,
amb unes pells i unes plomes blanques,
tot de negre,
que el negre sempre sabem que prima i és elegant.
Bueno, et s'ha de dir que també,
a veure,
la tendència d'aquests ninots aquest any fa mal dir,
però bueno, hi ha gent per tot, no?
És una tendència una mica monàrquica, no?
Els veig molt macos, eh?
Sí, no, i monàrquica,
vull dir, estan una mica el por què no té calles,
vull dir, estan dins d'aquest esperit ells, no?
Vull dir, una mica així, no?
No és que reivindiquin...
Sobredillo, sobredillo.
Exacte, sí, no reivindiquen res,
però bueno, van una mica per aquesta onda, saps?
El ninot és per fer-li una abraçada,
tot peludet, amb tots els palets...
Anava a dir una barbaritat, però no la dic,
que estic de servei.
La ninota...
No, no, sí, ja li sabem.
D'entrada té els braços així a les cintures,
que dient, a veure què passa aquí,
que aquí estic jo, que mos mou,
i algú veuràs tu la que li hem.
I el ninot, com un mascle badoc,
doncs treu la llengua,
i bueno, sí, com els mascles,
ja passa això.
Com es diu allò, molt...
Molt de cul darrere d'ella, no?
Mucho bordar i poc...
No, és que aquell refrán,
que sóc fatal amb el refrán.
Mucho ladrar i poco...
Poco morderó.
Puerro ladrador, poco morderó.
Ah, exacte, doncs és això.
I aquí en Dios se levanta i li ajuda.
Bueno, va d'això, la història, si el veieu.
Fa una mica de por,
però en el fons, ella ja està,
digui, mira guapo, no em vinguis amb rotllos, eh,
que tu i jo ja ho veuràs tu, eh.
I després de la bota,
que volia comentar-te que hi ha unes calces, calçotets...
Sostenidors a la boca.
Sostenidors a la boca, no?
A més, embrutats, roba bruta, roba estesa,
al voltant de la bota hi ha una sèrie de paraules sanitat...
Allò, Mad Max, cúpula del trueno, eh?
Això, va per aquí, va per aquí, futurista.
La idea és una mica també...
Els barris també existeixen,
també existeix la cosa fosca,
les parts fosques,
vull dir que també viu gent.
Sabeu que m'encanta a mi d'aquesta bota,
no ho diríeu mai.
Va, diguem.
Les torretes.
Ai, ai, ai.
Em tornen boix,
és el primer que m'he fixat.
És un detallet d'aquells que...
És tan mono, eh?
A cada...
Allò, unes torretetes amb unes flors,
és moníssim.
És una idea de còmic, eh?
Són aquests últims detalls que...
És com un personatge,
com una bota de còmic,
una mica de...
La rua del Percebe,
una cosa així,
falta-nos els personatges.
Hi ha aquí pau,
sanitat,
terrorisme,
habitatge,
aquí diguem,
mireu els cotxes oficials,
deus,
tothom de sortir,
el senyor ministre.
Doncs no només no posen Carliños Brown,
sinó...
Ah, ja està fora,
sinó que han tret la música.
Està a la porta, mira-ho.
O sigui, que es posi a ballar.
Ai, no he dit res.
No, res, no, res.
I a més, una de les coses,
si hi ha canalla que m'està escoltant,
o pares o avis
que poden vindre a veure-ho a la bota,
a veure si són capaços
de trobar dotze ratolins
que estan enganxats a la bota.
Són molt petits.
Dotze.
Això seguint la cosa
de la catedral de Tarragona, no?
Doncs sí, sí.
La presa de les rates, per exemple.
Les màscares són les gàrgules de la catedral,
són quatre gàrgules de la catedral,
estem inspirades en quatre gàrgules de la catedral.
Però hi ha dotze ratolins enganxats a la bota.
Doncs aviam si els troben.
Que les gàrgules, clar,
sempre són les mateixes.
Són les mateixes, són les mateixes.
Van ser inspirades en unes gàrgules
que hi ha a l'entrada del claustre de la catedral.
Doncs aquesta bota, clar,
això de cremar,
si li preguntéssim a un mestre fallero,
doncs ho tindria molt clar.
Però jo això de que cremin les coses després,
no pel fet de cremar-les.
Ai, sap greu,
què voleu que us digui?
Sempre us ho pregunten,
jo ja ho sé,
però és que sap greu.
després una altra vegada que passi carnaval,
doncs, clar.
No, no, té sentit.
Té sentit.
Té sentit.
Té sentit.
La part positiva, vull dir.
Jo penso que, aviam,
sap greu,
però aviam,
saps que l'any que ve n'hi haurà una altra.
Podem pensar en una altra cosa.
I la creativitat no pararà mai.
És bo, vas avançant.
Si no et quedes aturat.
Però vosaltres treballeu en moltes festes,
feu moltes coses d'aquest tipus, no?
Però estaurem moltes peces,
participem en diferents poblacions,
construïm des d'avellanes,
gegants, capgrossos,
augmentem exposicions, també.
Fem moltes coses.
T'han editat uns llibres.
Bueno, fem moltes coses.
Ens van llogar en aquest món.
Perquè en el que és la recuperació de figures,
en l'última dècada,
Déu n'hi do,
hi ha hagut molt de moviment.
Afortunadament,
també hi ha hagut molta subvenció a entitats
i col·lectius per poder, doncs,
recuperar aquelles figures
que potser algunes eren antiquíssimes
i que s'han hagut de fer de vell nou
perquè no es facin malbé.
Una d'elles era la bota.
La bota ve fa 120 anys,
una cosa així,
que el gremi de boters d'aquí, Tarragona,
plantava una bota aquí a la plaça de la Font.
Això va ser recuperat
i transformat a l'actualitat.
Una bota molt més gran,
perquè hi ha molta més gent,
perquè ho pugui veure-ho,
però es va recuperar.
Era una tradició que existia aquí a Tarragona
i els ninots s'esclamava,
un ninot de palla embolicat amb robes i així,
es posava dins de la bota l'últim dia
i es cremava.
Doncs hem tingut la tradició d'alguna manera.
Home, si algú sap de tradició de ninot,
de ninota i de bota sou vosaltres,
perquè jo diria que vau néixer
pràcticament amb el Carnaval de Tarragona,
amb la recuperació del Carnaval.
Sí, sí, vam néixer i fins i tot amb el ninot.
El ninot va néixer 25 anys, 26 anys,
i justament vam participar molt, molt, molt a prop
amb l'escola de teatre.
I totes les actes que es feien al voltant amb el nino...
El Josep Ixar.
El Josep Ixar, sí.
Doncs hi participava.
En aquella època estava Ramon Simó,
que era director de l'escola de teatre,
i jo també hi era a l'escola,
i la Jordina també venia de l'Institut del Teatre,
ella va vindre a l'Institut del Teatre,
i vam crear molts actes aquí a Tarragona.
Vam participar en moltes festes de les que es feien.
Aquell Carnaval que tu abans reivindicaves una mica.
Exacte.
Fositalment això canvia una miqueta d'anyonança
d'un Carnaval, doncs això, d'una altra manera.
La Guerra de la Farina...
De fet, quan es parla de canviar una miqueta el Carnaval,
algú pot pensar que la transgressió,
que aquesta crítica, aquest deixar-se anar,
només passa pel camp de la política,
i no necessàriament pot haver-hi aquesta cosa crítica,
malpoder, les institucions,
però hi ha altres maneres de transgradir
que res tenen a veure amb la política.
No, no, no, res tenen a veure.
Penso que moltes vegades ens deixem portar molt poc pels impuls,
perquè estem molt acostumats i molt acutats
pel que ens marquen.
I justament el Carnaval era el moment de poder-se disparar
i deixar una mica anar a la imaginació.
Fins i tot, aviam, tot és política, si t'ho poses a mirar,
però es poden fer de moltes maneres.
És com moltes vegades la reivindicació
que les escoles només tenen una manera d'anar cap a aprendre,
que els nanos aprenguin d'una sola manera.
Hi ha moltes maneres de poder aprendre,
però també hi ha moltes maneres de poder mostrar.
Hi ha moltes maneres de viure el Carnaval,
cadascú tria la seva, m'encanta el vestit.
Si mai em caso així en una cosa de luxe,
em faràs el vestit.
Home, i tant, escolta.
Ara fixa-t'hi.
Hi ha una cosa que no he dit,
que mira, no m'he recordat.
Aquí hi ha un assessorament aquest any,
és primícia, ho sabreu vosaltres.
A les diaris d'això no sortirà, enguany.
Que el Valentino, el dissenyador,
el famós dissenyador de París,
s'ha retirat, però abans de retirar
se va passar pel taller.
I va dir, vull donar...
De Valentino?
Sí, hi ha un toque, hi ha un toque d'ell,
no diré quin, però hi ha un toque del Valentino,
vull dir, d'alta costura i pre-a-porter.
Per això la veus així, d'aquesta manera,
perquè...
Ja deien que aquesta categoria...
Hi havia alguna...
Passa que no m'he recordat de dir-ho,
perquè clar, també a vegades un es vol emportar els mèrits
i clar, que se'n pot el Valentino...
Clar, també tens raó.
El que passa és que el Valentino treballa més amb fill i agulla,
nosaltres treballem amb el que és grapadora
i cola de pistola calenta.
Sí, però això li va agradar al Valentino, eh?
Jo no sé si l'any que ve,
la successora que té, que no sé qui és,
no me'n recordo del seu nom,
no, ja veurem què sortirà l'any que ve, a París.
Ja veurem què sortirà.
Qui es posarà que li posis una grapa a sobre?
Jo això ho feia amb la Nancy, quan era petita.
Li feia vestits i ho enganxava amb agulles i xinxetes.
No calia cosir.
Un drapet i aquesta va així, com les Nancis.
Hi ha coses cosides, home, sisplau, hi ha de tot, eh?
Aquí es veu un corru...
A més, fixa't la combinació, els ulls verds,
el vestit verd i brocats així daurats.
Fantàstic.
Vosaltres encara no heu acabat la feina.
Algú pot pensar, mira, ja han fet tot el taller,
ja han muntat, ara vinga cap a la brigada aquí amunt i abans...
No, només ens queda portar-lo a la brigada,
descarregar-lo allà i ells ja la brigada
ho munten al amunt de les carrosses.
I us quedeu al carnaval?
No.
Teniu feina?
No, tenim feina, tenim fills
i, bueno, aquest any no ens podem quedar per qüestions...
Com ens hem de veure per la nostra malcap, eh?
Sí, per la nostra malcap.
En fi, què hi farem?
Jordina Ros, Pere Estadella, moltíssimes gràcies, de veritat.
Ha estat un plaer.
I si no ens veiem abans, en qualsevol altra circumstància,
ens la trobarem l'any que ve, davant de la bota.
Com diuen els avis, no?
Una, oi, ja ha passat un any.
Nosaltres ho diem també quan venim que...
L'any que ve, l'any que ve, Jordina, parla amb l'Armani.
Hi ha dies, a veure si ens passen uns camises i uns pantalons i unes coses.
Li farem a l'Armani, li farem que ens faci unes proves abans.
Clar, per això t'ho dic, i em crideu.
Ja truquarem per talla.
Jo tinc una talla estàndard, per tant, jo crec que li puc servir.
Moltíssimes gràcies, de veritat.
Fins la propera.
Doncs són el Pere Estadella, la Jordina Ros, habituals del Carnaval.
Formen part de la festa des dels inicis, com comentàvem,
de l'Associació per a la Conservació de Figures Festives.
Ha aixecat la bota.
Ara ens separa un minut de tres quarts d'una.
Fem una petita pausa i continuem en directe des de la plaça de la Font.