Són dos quarts d'una del migdia, quatre minuts des de les deu del matí,
que som en directe a la Rambla Nova de la Ciutat Matí de Tarragona Ràdio.
Matí magnífic, de Sant Jordi, en tots els sentits.
I la veritat és que Déu-n'hi-do començar a les deu del matí
amb poesia en directe, llegida per alumnes de sisè de primària
dels Seip Pràctiques de Tarragona.
Hem continuat amb escriptors, voluntariat lingüístic,
representants de casals catalans al món,
representació de Canadà, de Colòmbia, del Japó...
Escriptors, autors, la Maria Bargalló, de les publicacions de la URB,
Joan Cavaller, hem tingut la Mariona Quadrada.
I precisament Joan Cavaller, quan li hem preguntat
quin llibre recomanaria aquest Sant Jordi,
ens ha donat una sorpresa molt agradable, perquè a més no estava preparat.
Diu, jo aquest Sant Jordi recomano, i de tot cor,
l'exili de Constança de l'Adrià Targa.
I li hem dit, home, quan parlem amb l'Adrià, que hem previst parlar-ne,
li direm, Adrià Targa, molt bon dia.
Bon dia.
El Joan Cavaller ha dit que era la seva opció per aquest Sant Jordi, el teu llibre.
Home, estic molt agraït, no només per això,
sinó perquè també hi he tingut molt a veure amb el tema de la publicació,
per tant, és clar.
A veure, a l'exili de Constança, també ho comentàvem,
quan fèiem l'entrevista, que normalment tu ets un autor jove,
que tens 20-21 anys...
20 anys, generalment es diu,
ai, aquest és un jove amb molt de futur,
i el que hem comentat en aquella tortuga és que, bé, tu el futur ja el tens,
perquè, de fet, ja has publicat el teu llibre,
que ha tingut una acollida, més enllà del Joan Cavaller,
ha tingut una acollida realment fantàstica.
Si m'ho permets, modestament, jo m'he llegit el teu llibre,
i a mi m'ha entusiasmat, m'ha arribat al cor, de veritat,
perquè, a més, més que d'amor és de desamor,
hi ha moments que dius, ostres, potser cal patir tant en aquesta vida, Adrià?
Realment va ser un patir constant, vull dir,
van ser dos anys que per diversos fets vaig tenir la necessitat d'escriure,
i això és el que, en certa manera, he fet.
En el cas d'aquests sentiments de desamor sobretot,
però també hi ha alguns coms una mica més objectius,
alguns, poquets, però realment no ho faré més,
diria que és la segona part,
i alguns de la primera, que són els que tenen el tema del desamor
com a tema principal.
Ets alumne de l'Escola de Lletres des de fa temps,
i de fet això ho constata també que en el llibre
has volgut en reflectir tot allò que t'ha envoltat en el procés creatiu,
una mica ha estat el bressol, no?, literari teu,
l'Escola de Lletres, la Lourdes, malgrat els companys, les companyes...
Sí, realment és un bressol magnífic,
perquè t'ensenyen a escriure en el bon sentit de la paraula,
no et marquen mai cap estil, el que fan és ensenyar-te el mètode,
de la manera com tu pots créixer realment com a escriptor,
i és una satisfacció, perquè és l'autèntica manera d'ensenyar-te a escriure,
no passa un taller d'escriure per aquí, no?
No és anar a fer ganxet.
Ara ja has entrat en el món del llibre de poesia publicat,
cosetània edicions, per tant s'assegura una edició amb una estructura professional,
en condicions...
Ara ve aquella part que tothom intentarà classificar-te, no?
Suposo.
Els imparables, els no sé què, i dius, home...
No, no, no, jo això tinc...
No sé, personalment, d'això dels moviments poètics,
no m'entusismar en cap sentit,
perquè vull dir, em sembla que la poesia és una cosa molt individual,
o sigui, la lírica en general no és molt subjectiva,
i unir-se en grups, pot ser que hi hagi coses en comú,
no ho descarto, però...
Fer grups, i encara molt menys anomenar-lo d'aquestes maneres,
no tant imparables, escolta, jo soc parable com tot, no?
Com tothom, no?
Estàs estudiant Filologia Clàssica a Barcelona,
i m'imagino que l'escriure, a banda de requerir una tècnica,
que, entre altres coses, a banda de la formació acadèmica,
te l'ha donat a l'Escola de Lletres,
m'imagino que la teva voluntat és continuar escrivint,
quan un escriu i escriu de debò no pot parar.
No es planteja com un dia puntualment, mira, vaig a escriure...
La teva producció està enfocada a la poesia,
o lògicament et planteges la creació literària
en qualsevol de les seves modalitats?
Em plantejo qualsevol de les seves modalitats,
però hi ha una cosa que m'agrada especialment,
que és el tema de la versificació.
O sigui, la poesia, perquè el vers és una muleta magnífica per mi,
és una cosa que m'ajuda molt a anar escrivint, no?
És una cosa que et dona...
O sigui, quan acabes cada vers i t'ha sortit més menys bé el tema del ritme,
més enllà del que diguis, et sents com un petit plaer
en el fet d'haver fet una cosa formalment regular, no?
Llavors, clar, per això també estic intentant fer coses en teatre,
però estic fent teatre en vers,
cosa una mica estranya, però que també s'acostuma a fer, em sembla.
Hem de parlar del teu llibre.
El que passa és que dels llibres no s'ha de parlar,
s'ha de donar la referència i el que s'han de fer és llegir-los.
Però d'alguna manera, a veure, els amics, els companys de l'escola,
al teu entorn més immediat, segur que els ha agradat el teu llibre.
T'ha arribat alguna opinió, alguna valoració,
d'algú que no et conegui directament?
En certa manera sí.
A la residència no estic a Barcelona,
que és un tema que també es veu bastant al llibre.
que una noia que jo no coneixia del tot,
que l'havia vista així, de vista i aquelles coses,
em va venir amb el llibre, em va dir que se l'havia llegit,
i molt emocionada em va dir que,
mira, on hi poso la dedicatoria tal,
hi podria posar-te qual, perquè estic molt emocionada,
i m'ha arribat molt a dins.
I per mi va ser, això va passar ahir,
és una de les coses que m'ha satisfet més del llibre,
pensar que algú hagi pogut basar una llàgrima només amb el llibre.
O sigui, és una cosa que encara m'afecta moltíssim.
Només des del punt de vista com a lectora,
lògicament, a mi saps que m'ha cridat molt l'atenció,
i insisteixo humilment,
expreso la meva opinió,
estructuralment, des del punt de vista literari,
jo ho veig impecable,
però és que a més,
això no treu que tingui una senzillesa
i que t'arribi realment.
Hi ha un, intento buscar-ho,
però em costa que fas referència al que és ser jove,
i aquí hi ha una rebeldia de dir,
escolteu, però a veure,
què us penseu, el fet de ser jove no vol dir tenir menys anys,
però no ser menys savi,
ni menys altres coses, no?
No, però jo no em considero savi ni res, eh, tampoc.
No, home, no, que no ho dic en aquest sentit.
No, ja, ja, ja.
És clar, em podria quedar amb molts,
a mi m'agrada moltíssim el teu llibre,
i ja sé que em diràs gràcies i tot això,
i jo t'hauria de dir,
perquè com que t'estic entrevistant,
però és que realment m'ha impressionat molt,
i seria qüestió de recomanar-ho,
perquè també és cert que continua a ser un gènere complicat,
cada cop hi ha més lectors de poesia, no?
Sí, jo, que no sé per què,
m'agrada que la meva poesia s'entengui,
és una cosa que de moment encara m'agrada,
llavors, clar, sempre és tan voluntat,
i llavors potser la gent avui en dia,
si s'acosta la poesia,
li fa por perquè pensa que no ho entendrà del tot,
però no sé, jo encara tinc voluntat, sí.
Ens consta, Adrià, que has passat per l'estat de la ràdio,
perquè havies de marxar, perdó, urgentment a Barcelona,
que tenies la voluntat de ser-hi aquí amb nosaltres,
ho hem hagut de fer per telèfon,
jo espero que tinguem l'ocasió de poder parlar-ne més,
quan el llibre hagi tingut més ressò encara,
perquè pràcticament està acabat de sortir de la impremta.
T'agraïm moltíssim que hagis atès la nostra trucada,
i naturalment et desitgem moltíssima sort, eh?
Moltes gràcies, de debò.
Gràcies, bon dia.
Adrià, cuida't, adéu-siau.
Adéu.
Josep Gironés, bon dia.
Ara que dèiem amb l'Adrià,
quan un fa el primer llibre, després això,
és imparable.
És el teu cas?
Mira, jo he fet uns quants llibres,
però és perquè jo vaig néixer en una terra
que gairebé mai ningú n'havia dit res.
I em vaig trobar en la necessitat d'explicar
la història d'aquest territori, d'aquella gent,
d'aquelles pedres que parlen,
precisament perquè ningú n'havia dit mai gran cosa.
I em trobo que potser puc escriure d'arquitectura rural,
d'arquitectura àurea dels templers,
que de la cuina pagèsa, que ha explicat les històries
de sang i fetge d'aquell territori.
I ara mateix també és com és la novel·la històrica,
tot per donar testimoni.
La Fatarella i la seva comarca,
i les comarques properes,
són l'escenari de bona part del teu treball
i com bé deies, no?
Has anat agafant parcel·les del que és la tradició,
la història, la cultura popular i la realitat,
en l'actualitat, que és molt diferent.
Amb la cabana, que a més ha merescut
el 19è Premi Literari Viladascú,
un premi més que has reconegut també,
aquí afrontes un repte molt important
i que traspassa el que és el territori
perquè narres en forma novel·lada
uns fets que encara costa parlar-ne.
Costa parlar-ne perquè és un tema
que mai s'ha acabat de debatre,
mai s'ha acabat d'escatir,
mai s'ha volgut afrontar.
Precisament pot ser, perquè va ser molt punyent,
l'assassinat de més de 30 pagesos
a mans dels anarquistes, l'any 37, quan la guerra,
va deixar la població aclaparada
i les vídues, els orfans, els pares
d'aquelles persones assassinades,
van viure tota la vida amb aquell dolor
de saber que els seus mai més tornarien
i que la justícia no en va poder dir mai res.
Després, quan vam entrar amb el govern de Franco,
tampoc se'n va dir gran cosa dels fets de la fatarella
i es va deixar com si hagués sigut una paralla entre pagesos.
Que propagandísticament ho podien haver utilitzat,
si haguessin volgut,
però com que hi havia molts episodis aquests,
era allò, deixem-ho córrer, no?
Sí, ho haguessin aprofitat
si algun dels pagesos haguessin sigut del bàndol nacional,
però els pagesos només eren pagesos.
Ni podia haver que fossin de dretes,
ni podia ser que fossin d'esquerres,
però eren sobretot pagesos.
Per tant, no ho van utilitzar.
però el més sorprenent de tot
és que amb els més de 30 anys de democràcia
no hi ha hagut cap institució pública,
cap partit, cap entitat,
que hagi reivindicat la honorabilitat
dels pagesos assassinats.
Tenen un estatus similar
al que tenen els presoners nord-americans de Guantànamo,
que estan allà com si estiguessin en un no-lloc.
Aquesta porba, gent, estan enterrats
en unes foses comuns,
el cementiri vell de la fatarella,
i el poble mai ha fet un acte d'honorança,
tot i que actualment també hem de dir
que hi ha hagut molts tècnics, molts historiadors,
que han escrit sobre els fets de la fatarella
i van deixar clar que allò no va ser més que un assassinat.
Directament.
Clar, és que a vegades o sovint s'escriu
sobre tot aquest tema
en funció d'un punt de vista,
en funció d'un altre.
No es parla de bàndols,
però sí que és cert que sempre es fa referència
a aquells que estaven alineats cap un costat,
aquells per l'altre.
però després hi havia el gruix de ciutadans pagesos,
o no pagesos,
que eren persones que no sabien ben bé on eren
i que segons d'on girava el vent en aquell moment
i cap a on anava evolucionant el conflicte bèl·lic
es trobaven en un lloc o en un altre.
Certament.
La cabana és una novel·la històrica
que narra els fets de la fatarella essencialment.
Però alhora intentem narrar el que va succeir a Catalunya
i potser a la resta d'Espanya, també una mica,
entre l'any 1901 i l'any 1937,
per donar a conèixer aquesta història
que de vegades sembla que l'hem oblidat.
I això és necessari que se sàpiga,
que recordi que la guerra aquí a Espanya
va venir perquè hi va haver
algunes institucions que no van estar d'acord
amb el resultat d'unes eleccions.
I aquestes entitats i institucions
van donar un cop d'estat.
I aquest cop d'estat va portar a la guerra.
També hem de recordar que Barcelona
es va poder aturar el cop d'estat
gràcies a l'exèrcit final de la República,
gràcies a la Guàrdia Civil
i també gràcies als anarquistes,
als sindicalistes que armats
van poder fer front a les tropes dels insurgents.
Malauradament,
quan s'atura el cop d'estat a Barcelona,
aquelles forces sindicalistes
es divideixen en dues parts.
Unes que se'n van a lluitar
al front d'Aragó i de Madrid
contra els feixistes
i els altres que, armats,
es volen dedicar a implantar el seu ideari
a les ciutats i als pobles
a base d'una presumpta revolució
que no fa més que matar i robar.
Per tant,
quan parlem de la guerra
no diem els,
com ho dient Franco,
els bons que eren els nacionals
i els dolents que eren els republicans,
els rolls, els jueus, els maçons,
els anarquistes i tots,
els catalans i els...
No.
Hi va haver uns que van estar entre mig
que no eren ni republicans ni nacionals,
que eren els anarquistes,
alguns dels quals només eren lladres
i assassins,
res més.
Per tant,
parlem de butxins i de víctimes,
no parlem d'ideologies.
Senzillament així,
senzillament així.
Amb tot.
També vull dir
que aquesta novel·la
que repassa aquests fets
també es pot aprofitar,
i ho he fet,
per a donar a conèixer
la forma de vida
en un poble
que fins l'any 30-32
no va tenir una carretera,
un poble que vivia aïllat
a l'altiplà nord de la Terra Alta.
La vida a la Fatarella
era molt depenent
dels grans propietaris
i la major part
de persones treballaven
per ells.
Hi havia la Tifondi,
a la Fatarella.
Hi havia la Tifondi,
hi havia grans propietaris
i la resta eren Mossos,
Parsers,
Mitgers
o simples treballadors
d'aquells grans propietaris.
I aquestes víctimes
a quin grup pertanyien?
A tots?
No, eren això,
pagesos,
no pertanyien a cap...
Eren treballadors
d'un amo o de l'altre,
podien tenir
les seves idees polítiques,
però ells
el que havien aconseguit
era, a base de molt
de treball i esforç,
desarmar
alguna garriga,
transformar un bosc
en una propietat
que era la seva propietat
per primera vegada.
I aleshores,
quan van venir
els anarquistes
i van predicar la col·lectivització,
ells se van estimar més
continuar treballant
la seva pobra terra
perquè era la seva terra
a desgrat
que sempre havien hagut
de treballar per una altra.
I això no va sentar bé
els anarquistes,
fins al punt
que van acudir
en més d'un miler
en un dia assenyalat
com el 24 de gener de 1937
i el dia,
el proper dia,
el dia següent,
el dia 25,
ja van entrar al poble
a foc i a flama.
A veure,
novel·la històrica
molt ben documentada,
vull dir,
et permets
les teves llicències literàries
però has partit
d'uns fets reals,
documentats,
d'una banda
perquè has fet
una tasca de recerca
i d'una altra
perquè tu ets
de la fatarella,
tu tens referents familiars
en localitats
com la fatarella
o altres
que puguin tenir
un nivell de població
en aquella època igual,
al final tots són família
i segur que
en els teus avantpassats
alguna persona
estaria vinculada
amb aquests fets,
per tant aquí hi ha
un component emocional
important també.
Aquest llibre
fa molts anys
que intentava
fer-lo
però m'ha costat molt
però emocionalment
l'he fet molt a gust
essencialment
per dues causes,
per donar a conèixer
una realitat
i perquè una de les persones
assassinades
era Moniaio,
el Josat Descarrega
de Cacarinho,
el pare de la mare
i clar,
això em va marcar molt
perquè la mare va ser
com tantes persones
del poble
una dona
que va haver d'afrontar
la vida
òrfana
als 5 anys
de pare
i òrfana
també de mare
als 11 anys
quan a la iaia
li va esclatar
una bomba
dels que havien quedat
perdudes
pel territori.
Doncs la mare
va ser una persona
que va patir molt
però va afrontar
la vida
amb una gran força.
La mare dels fets
no en va parlar mai
i per això
jo m'he volgut dirigir
en el testimoni
real dels fets.
La mare
era d'aquelles persones
que se ho passava tot
ella sola.
De vegades
la veies plorar
i sabies per què plorava
perquè li havien matat
son pare i mai
se va fer justícia.
Doncs aquest llibre
aspira a això
a ser la veu
dels que no poden parlar
i també
és una eina reivindicativa
de cara a les nostres autoritats
perquè d'una vegada
diguin
que va passar amb els fets
i es dediquen
a muntar
algun acte d'honorança.
Després de tants anys
per què creus
Josep
que no es posa fil
a l'agulla
més enllà
de diferències polítiques
perquè la història
sí que té color
sí que té ideologia
però els fets
els fets
són els que són.
Potser per la particularitat
precisament d'això
a Catalunya
podem parlar
d'esdeveniments
de moltes coses
però quan parlem de fets
i ho posem en maiúscula
és que alguna cosa ha passat.
Però tan difícil seria
anar a la fatarella
a reivindicar
la figura
d'aquestes persones
que van ser assassinades
fer un reconeixement
com a mínim
perquè les famílies
continuen plorant
però sense aquesta ràbia
aquesta ira.
perquè ens trobem
que moltes vegades
encara es diu
encara es diu
si els van matar
alguna cosa
haurien fet
però el tema
no ve d'aquí
és que això
que va passar
a la fatarella
s'aparte
de tot el que va ser
normal a la guerra
que uns van matar
els altres
els altres
i van tornar
i van matar els uns
no, allò no
allò va ser
sense quant val
ni quant costa
un miler d'homes armats
entren a un poble
i comencen a matar persones
sortosament
encara només n'hi maten
32, 34
perquè tenien
una llista
una relació
de 100 persones
que volien matar
encara les tropes
de salt
de la Generalitat
ho van poder aturar
i és aquesta particularitat
la que fins avui
potser no ha permès
que aquest tema
s'afronti
va ser un moment
van arribar
i en un moment
en un instant
van crear una situació
que encara resta
en la memòria
de persones vives
de la fatarella
és a dir
estem parlant
de prop de 70 anys
i una cosa
que va passar
en un moment
i és un tema
que està molt viu
fa molt pocs dies
mentre estava pel poble
vaig a veure
una senyora
i ella em deia
que encara
portava el tema
dels fets
de la fatarella
molt endins
que estava molt dolguda
perquè no s'havia organitzat
cap acte
i que ella recordava
el lloc exacte
on estan enterrats
els pagesos assassinats
se sap on estan
en tres fosses comunes
que hi ha en el cementiri
nosaltres
reivindiquem
el bon nom
dels pagesos
reivindiquem
la seva memòria
reivindiquem
un acte d'honorança
però en cap cas
volem remenar ossos
que és una cosa
que fa molta por
als pobles
no volem
exhumar
a ningú
perquè tothom
el que ha de fer
és descansar en pau
però sí
també
hem d'aconseguir
que els fills
els nets
els descendants
dels pagesos assassinats
puguem descansar en pau
quan sabem
que les institucions
han deixat
el bon nom
dels nostres pagesos
allà on els correspon
home ha de dir
el meu avi
el meu pare
el van matar
perquè es va trobar
en aquella circumstància
no perquè fos un criminal
i hauria fet res
dolent
només això
només això
i hi ha una relació exacta
de tots els que van ser assassinats
per tant no caldria
l'exhumació de cadàvers
no no no cal
en cap cas
sortosament
ara fa un parell d'anys
el gran historiador
Josep Termes d'Ardebol
va treure un llibre
que es deia
Miséria contra la Pobresa
els fets de la fatarella
del gener
de 1937
és un llibre tècnic
molt documentat
com correspon
a un personatge
que és Premi Nacional
de les Lletres Catalanes
i aquell llibre
sobre els fets
és la gran referència
però també hi ha obres
de Sánchez Cervelló
Piqué
Josep Maria Soler Sabaté
això ja ho tenim documentat
només ens falta
l'acte d'honorança
que devem
als nostres avantpassats
i en forma de novel·la
expressant les emocions
pot ser un estímul
qui sap
d'entrada és un estímul
pel lector
per fruit d'una bona novel·la històrica
i també per conèixer uns fets
que potser no han sentit a parlar mai
ni que en sembli mentida
els fets de la fatarella
van servir
perquè uns mesos després
tinguessin lloc
els fets de maig
que va ser
quan la Generalitat de Catalunya
ja farta
de les malvestits
dels faïstes
els van enorrear
i van desaparèixer del mapa
per tant
tornem a parlar de fets
i els fets de la fatarella
si més no
amb la contribució
no voluntària
dels 32 pagesos assassinats
van servir
perquè més tard
la Generalitat posés ordre
a la rereguarda
però pel mig hi havia hagut
no només els assassinats
de la fatarella
sinó moltes confiscacions
de finques
d'empreses
molts robatoris
moltes malvestits
no el demanin com
els fets de la fatarella
es titula la cabana
ho dic perquè a vegades
si sí
l'últim llibre del Josep Girón
és els fets de la fatarella
no
es titula la cabana
el presentes aquest dissabte
al Catllà
aquest dissabte
el presentarem al Catllà
i el proper dissabte
3 de maig
el presentem a la fatarella
home, el teu poble
el meu poble
perquè això sempre ho fa el Josep
lògicament
el seu llibre
el presenta allà on convingui
però al seu poble
sempre hi ha la presentació
no una presentació
podríem dir que és
la presentació
és un deute que tenim
allí on vam naixer
la gent que ens estima
és un deute que devem a la terra
d'allí on hem sortit
penso que és feina nostra això
Josep
se'n parla molt del teu llibre
i això que fa poquet
que ha sortit
jo espero que
que tingui molt d'èxit
primer per tu
i també per
per afegir-li
doncs un valor
a la història
i a la història
d'aquests pagesos
que van ser assassins
d'una manera
absolutament injusta
moltíssimes gràcies
i bon Sant Jordi
moltes gràcies
que vagi molt bé
enhorabona
gràcies
i ara el que faríem
serà
on és el Jordi Sorinya
fa un moment
que estava per aquí
i diu
quasi que m'aniré
però clar
a mi em costa molt
de trobar-lo
Jordi on ets?
hola bon dia Iolanda
hola de nou
on és exactament?
estem en un dels trams
d'aquí baix
en quin tram?
a l'alçada
del col·legi de l'Estat
jo és que et perdo
eh?
sí, sí
a veure puja una miqueta
més cap aquí
em diu el Joan Maria
vés pujant la rambla
perquè no et perdi
si et sembla
res
un moment
públic
jo no la qualitat
et perdem
Jordi saps què podem fer?
que fem una pausa
molt petiteta
i vas pujant una miqueta més
la rambla
i a veure si arriba
el so
amb la qualitat
que es mereixen els oients
fins d'aquí un momentet
i de la材ending
que flux tiene una maqueta
calma
la rambla
que súa
menge
hàm
el so