El periodista Joan Martínez Bargel s'ha atrevit a posar damunt del paper
creences, comentaris i idees que circulen des de fa anys entre la població.
Totes parlen del mateix, de la professió de funcionari,
segurament una de les més periodiades, criticades i calomniades.
Qui no ha despodricat alguna vegada contra els funcionaris
en frases com aquelles de qui fos funcionari?
No fan res, cobren molt, sempre que volen estar en de baixa,
quantes vacances, vaja, això és un xollo.
Si no les heu dit ni les heu pensat,
estic segura que almenys les heu sentit algun familiar o amic.
Doncs bé, en Joan Martínez s'ha decidit a fer-ne un llibre
que ha titulat De 8 a 3, anècdotes de funcionaris.
Joan, bon dia, benvingut a la bona hora.
Molt bon dia, gràcies a vosaltres.
M'he deixat algun tòpic entre la llarga llista que he fet sobre els funcionaris?
Home, alguns, eh? Alguns.
Els funcionaris dolents, sobretot, que jo sempre remarco bastant
el fet que no és un llibre en contra de la totalitat dels funcionaris
ni en contra de ningú, sinó és un llibre que recull anècdotes,
experiències i coses potser surrealistes,
però que han passat a l'administració pública,
a moltes administracions públiques, no només ajuntaments,
sinó ministeris, correus, seguretat social,
i que reflecteixen una mica aquelles anècdotes
que fan que l'estereotip del funcionari dolent,
aquell que no treballa, que no fa ni brot,
que no es preocupa per res, doncs es magnifici encara més.
Però sí que intento també distingir molt bé que no tots són iguals,
que hi ha funcionaris que treballen molt i molt bé,
tot i que els que treballen malament amplifiquen molt més aquest estereotip.
Siga sincer, tu pensaves el mateix sobre ells abans d'escriure el llibre?
Bé, és que jo vaig ser un d'ells durant molt de temps,
i jo també reconec que vaig ser dels bons i dels dolents.
Vas passar per a trapes.
Sí, sí, sí, vaig estar durant molt de temps treballant...
A Rubí, no?
A Rubí, precisament, sí, i vaig estar molt a gust i molt bé,
treballant bé, és a dir, molt content.
Després vaig tenir una etapa una mica més dura
i durant aquesta etapa una mica més dura,
doncs vaig estar funcionant i dolent,
visitant molts bars, fent molts cafès,
entrant a les 8.15 i sortint a 3.45 justets
i comptant els minuts, és a dir,
jo també he estat dels dolents, i ja ho dic en el Prolac,
és a dir, no m'amago.
I he conegut al llarg d'aquest temps molta gent,
no només de Rubí, perquè jo he treballat a Rubí,
però les anècdotes són de moltíssims llocs,
de raó d'Espanya, és a dir, no té res a veure,
però sí que jo a Rubí i a altres ajuntaments que he estat
he vist gent que ha entrat a treballar amb una il·lusió,
amb unes ganes brutals,
i en 4 o 5 mesos estaven més cremats que tot,
i aleshores dius, bueno,
és allò que jo sempre dic la frase
que el funcionari no neix,
el funcionari dolent, no neix,
sinó que es fa,
o potser el fan també moltes vegades,
els jefes que moltes vegades
tampoc no són
el màxim d'eficients que haurien de ser,
els responsables polítics
que potser també
amb canvis de govern, amb canvis d'accions,
doncs tampoc no marquen
una línia estratègica que sigui sempre la mateixa,
tot això, tot plegat fa que el funcionari al final
s'acabi amb una mena d'estat mental psicopàtica,
que ja no sap què fer,
i que el millor que pot fer és, doncs això,
passar les 8 hores o 7 hores que li corresponen de 8 a 3,
i fins la setmana que ve, que diuen.
Que dius en un moment del llibre,
hi ha funcionaris que no saben ben bé
ni a quina hora entra ni a quina hora surt,
ni quina és ben bé la seva feina exactament,
ni quina la seva funció,
i per tant es limiten a això que deies, no?
Anar passant minuts, anar passant hores,
dissimulant, i alguns fins i tot sense dissimular, no?
Alguns sense dissimular,
és a dir, a veure, jo vaig ser també,
ho dic per posar-me en primera persona,
perquè no em digui la gent que sóc el que només critico funcionaris,
jo vaig estar a temps
que a mi em costava molt fer les 7 hores,
perquè no tenia res, res, res de feina,
i per tant 7 hores es fan molt llargues, eh?
Des de les 8 del matí fins a les 7 de la tarda
es fan molt llargues,
ja pots prendre molts cafès,
però clar, quan portes 6 cafès i són les 12 del matí
dius un cafè més i em donarà un infart,
per tant potser que em dediqui a fer alguna cosa,
encara que sigui a mirar internet,
però clar, hi ha gent que no,
hi ha gent que té una facilitat potser innata
que pot passar tranquil·lament aquestes 7 hores
sense cap mena de problema,
amb paciència, amb tranquil·litat
i sense massa complicacions,
és a dir, hi ha de tot, hi ha de tot.
Jo, malto, per mi es llegiré un trosset
que crec que reflexa molt bé tots aquests tòpits
i que m'ha fet riure força, no?
Diu, una cosa sí que ha canviat,
el sueldo i les condicions laborals.
Disponem de 30 dies de vacaciones en verano,
15 dies en Navidad, com en los maestros,
10 dies en Setmana Santa, com en los alumnos de los maestros,
7 u 8 dies de asuntos propios,
és a dir, de más vacaciones que los maestros
i els alumnes de los maestros juntos,
permiso para enfermar un dia cada mes,
normalmente suele ser los lunes
y solo con llamar a un colega tuyo
ya tienes justificado ese día de baja,
que significan aún más vacaciones,
dos o tres pagas dobles,
aquí ya no entran ni los maestros,
poca responsabilidad,
al fin y al cabo es el político el que manda
y el funcionario solo obedece,
una mesa y una silla propias,
algo que también es de agradecer
y que no puede decir todo el mundo,
y un trabajo que, sin ser la panacea
ni lo que hubieras deseado de pequeño
cuando te preguntabas qué quería ser de mayor,
te permite distraerte durante toda la mañana.
És que, clar, m'he quedat garrativada
quan he llegit això, Joan, he dit
aquí els que no són funcionaris rabiaran
i els que ho són segons com també,
perquè això és posar damunt de la taula
totes les cartes, no?,
el xollo aquell que jo deia en començar.
Clar, per cert, aquest és el fet de l'enveja també, no?
Jo penso que també el funcionari té un problema d'enveja
per la resta de treballadors,
és a dir, a veure, el funcionari ha de cobrar
el que cobra un funcionari, això és evident,
i si tenen 14 pagues, doncs fantàsticament bé, no?
I això crea moltes envejes.
L'única diferència és que en una empresa privada
tu no li demanaràs mai el plus de qualitat
que li has de demanar a un treballador públic,
perquè el treballador públic, diguem-ne,
que cobra del diner públic, el diner de tots,
i aleshores, clar, sempre se'ls demana
una mica més de qualitat,
una mica més d'eficiència i d'eficàcia, no?
Això, clar, que és el que hauria de ser,
no passa.
Per no passar, no el 2008 o el 2007,
ni per la crisi, ni per no crisi,
fa un segle i mig,
la ratlla deia això de
«Vuelve usted mañana», no?
Clar, ha passat un segle i mig
i encara avui hi ha gent que li diuen
«Vuelve usted mañana» i porti'm aquest paper,
i porti'm aquest document,
i porti'm aquest no sé què, no?
Incomprensible, sí, sí.
Clar, és molt incomprensible
que ningú hagi donat encara un cop de mà,
un cop de puny sobre la taula
per posar en ordre una mica
tot el sistema funcionarial burocràtic,
que no és fàcil,
que no és fàcil, eh?
Que jo també al llibre
critico bastant el fet que hi manen,
perquè això és com tot,
és a dir,
jo treballo en una empresa privada ara
i jo he d'entrar una hora.
Si jo entro mitja hora més tard,
doncs el meu jefe em dirà
que el segon dia al carrer.
En el cas dels funcionaris,
com que això no passa,
la culpa no és del funcionari,
és a dir,
si jo,
quan estava de funcionari,
entrava a tres quarts de nou,
o entrava a dos quarts de nou,
i ningú no em deia res,
doncs escolta'm,
viva la Pepa,
que diuen en castellà, no?
Ara,
si el que està realment de responsable
digués,
escolti'm,
vostè,
sigui funcionari o sigui Maria Santíssima,
ha d'entrar a les vuit del matí,
que és quan entra tothom,
i vostè no entra,
doncs vostè té un expedient.
I el segon expedient,
doncs té un expedient greu,
i el tercer expedient greu
va a vostè al carrer
per no complir les seves obligacions.
Això no passa.
Aleshores,
qui té la culpa?
El funcionari amb la picaresca espanyola,
catalana o mundial
del que tothom fem servir,
o qui li permet que això succeeixi?
Aquesta és la gran pregunta.
Les pitjors anècdotes
les trobem al capítol
Relators de Funcionarios
Quasi Increïbles,
i a mi m'ha sorprès
perquè algunes
de les més contundents per mi
parlen del món de la solidaritat
i posen la pell de gallina.
Bé,
és que això del món de la solidaritat
és una experiència a part,
perquè,
clar,
tu envies
als països menys desenvolupats
uns diners
amb tota la bona voluntat del món,
fas un esforç
que moltes vegades
i en moltes ocasions
és molt criticat
en els teus ajuntaments,
en les teves ciutats,
perquè és veritat
que destines uns diners
que podrien
fer-se servir
per escoles
o per esports
o per equipaments
que segurament són necessaris,
però que aquesta
conscienciació solidària
s'aplica
i que hi ha gent
que fa molts esforços
i hi ha governs
que fan molts esforços
per enviar uns diners
al tercer món,
però clar,
és el tercer món.
i això del tercer món
o es controla
o es descontrola.
I el que passa normalment
és que quan tu no hi vas
tot és fantàstic,
perquè per fax
tu envies
una transferència,
comuniques per fax
que està allà,
ells per fax
et comuniquen
que tot això
s'ha invertit
com ells han dit
que s'havia invertit,
el problema és
quan tu agafes un avió
i te'n vas
a 10.000 quilòmetres
que és on ha fet
aquesta inversió
i t'adones
que en alguns casos,
que mai
es pot generalitzar,
però en alguns casos
passa això,
doncs que
o el que havies invertit
és mentida
o que el que et van dir
que ja havia hagut un accident
i que es va reparar
per no sé què
també és mentida
o que hi ha gent
que viu fantàsticament bé
gràcies a aquestes aportacions
o que hi ha gent
que demana
que les aportacions
siguin, si pot ser,
amb B,
que això també
es manega bastant bé
fins i tot
en els països
menys desenvolupats,
l'A i el B,
i és quan dius
aquí també hi ha coses
que fallen,
que després diran
hòstia,
ara els ajuntaments espanyols
o els ajuntaments europeus
no invertiran
ni el 0-7%
de les despeses corrents
perquè clar,
però clar,
és que
s'ho estan guanyant
en algunes ocasions
a pols,
perquè hi ha anecdotes
aquí en el llibre
que comento
històries que són
absolutament contundents
i surrealistes,
perquè hi ha hagut equips
de governs sencers
que han estat donant voltes
per Cuba
durant tota una setmana
buscant els llocs
on havien fet les inversions
i el darrer dia
se'n van enterar
que era mentida.
Clar,
i tens 24 persones
amb un autocarra,
amb una guaua d'aquelles
donant voltes
i veient i fent turisme
a Cuba
cada dia desitjant
que algú els ensenyés
aquella escola meravellosa
que havien fet
i aquello que havien...
i de cop i volta
et dones compte
que no, no,
que és mentida
i clar,
que és una presa de pèl.
I aquí hi ha el funcionari
enganyat, com si hi haguéssim
i a partir d'aquí
també expressa alguns casos
d'una funcionària
que dius
és de les que va començar
il·lusionant-se
i va acabar
per no creure en res, no?
Home, clar,
és que t'hi imagina
la funcionària
que en teoria
és la responsable
perquè és la que gestiona,
la que es posa en contacte,
la que dona els informes
al regidor
perquè aquest el passi
al govern
i aquest s'ho aprovim
per ple i no sé què,
que te'n vas a Cuba
i t'adones
que els milers d'euros
que has invertit allà
en teoria
per fer no sé què,
doncs és mentida.
Clar, aquí també
pot començar la sospicàcia
i dir aquesta noia
a veure si estava
compinxada amb aquests
i a veure si no sé què,
clar, tot això és una cosa
que s'ha de tenir
amb molta cura
i amb molt de cuidado, no?
Clar, dius
són anècdotes
de funcionaris també
perquè també ho pateixen.
Quins funcionaris
perquè en el llibre
com ja dius
trobem gent
que treballa
en els ajuntaments,
també policia,
gent de correus
de molts camps, eh?
Quin diries que és el sector
ara no sé com dir-t'ho, eh?
El menys eficient de veritat
segons el teu testimoni
el que tu has anat recollint
i el més competent.
Això és molt difícil
perquè al final
no és un sector determinat
el que marca l'actitud
d'un funcionari
i és la persona en si, no?
Segurament on més es pateix
l'actitud bona o dolenta
d'un funcionari
és en un ajuntament.
Però no per res,
sinó perquè els ajuntaments
són els llocs
on tots els ciutadans
hi van alguna vegada.
És a dir,
segurament hi ha molts ciutadans
que no han trepitjat mai
una diputació,
que no trepitjaran mai
un ministeri
i que per tant
això és difícil
que puguin tenir
una impressió
o una percepció
positiva o negativa
de l'actitud
o de l'eficàcia
d'un funcionari.
A l'ajuntament sí,
perquè l'ajuntament
s'ha d'anar
des de per pagar un IBI
fins per empadronar-te,
fins per demanar
un canvi de residència,
fins per dir
que et falta una tanca
al costat de la casa,
fins a queixar-te
perquè tens un fomboig
al carrer.
els ajuntaments
és on més es nota
perquè hi ha aquest contacte
molt més directe,
es nota molt
per tant
aquesta eficàcia
o ineficàcia
dels funcionaris.
Però clar,
no depèn
d'un col·lectiu
en concret,
sinó clar,
amb més funcionaris,
amb més proximitat,
amb més contacte,
evidentment,
tens més anècdotes positives
o més anècdotes negatives.
Hi ha alguna experiència
en concret,
algun testimoni
que t'hagi fet reflexionar?
No,
reflexionar no,
perquè al final
t'ho prens tot amb molta conya,
ja,
quan portes molt temps
en l'administració,
ja arriba un punt
en què no et sorprèn
absolutament res,
però sí que em va sorprendre
una que la vaig conèixer
pràcticament al final,
quan estava a punt
d'allà de tancar el llibre,
la vaig conèixer
que em va sobtar molt
i que de fet
és la que sempre explico,
que és la del mort,
perquè sí,
que el mort no té la culpa
al poble,
perquè va morir
i prou feina
i ja teníem això,
però era l'avi
d'un treballador
d'una administració,
d'un funcionari
que es va morir
i aleshores,
clar,
quan una persona
mor de proximitat
generacional,
doncs tens el dia
que es mor
i el dia següent
com a assumptes propis
perquè es d'anar
l'enterrament
i el dol
i tot això.
Fins aquí no hi havia
cap mena de problema,
el problema és que
en aquesta administració
la directora
de recursos humans
al cap d'un mes i mig
es troba amb un funcionari
que li arriba
i li diu
escolta'm,
vull demanar
un dia de festa
perquè fa un mes i mig
que el meu avi va morir,
jo no vaig anar
a l'enterrament
i clar,
em correspon
com a assumptes propis
i aquesta dius,
clar,
quan parles
de la picaresca
de tothom,
la picaresca en general
ja té tela,
la picaresca
dels funcionaris
té més tela encara,
però quan arribes
ja a aquests extrems
que ja ni la mort
ni els familiars
ni res t'importa,
sinó que és
un dia d'assumptes propis
i com que fa un mes i mig
que em moria el meu avi
però jo vaig anar
perquè potser ni el volia
ni l'estimava,
jo vull el meu,
clar,
dius, això,
aquest impacta,
aquest impacta.
Déu-n'hi-do.
De totes maneres,
aquesta no l'hi van donar,
eh?
No l'hi van donar al dia,
home,
és que em semblaria increïble.
No,
però si t'explico una altra
segurament et semblarà
increïble.
També hi ha funcionaris
que els hi moren els avis
tres vegades, eh?
Bueno, sí,
i que tenen no sé quants fills
i que és mentida també,
però també hi ha funcionaris
que demanen cobrar
25 hores extras en un dia.
25 hores extras en un dia?
Sí,
que això,
si Einstein aixequés el cap,
això de les dimensions
i no sé què...
El temps espai,
no s'ha doblat.
El temps espai s'ha doblat
o s'ha triplicat, no?
Però aquesta vegada
sí que li van pagar.
Li van pagar?
25 hores en un dia.
Per tant,
qui té la culpa?
El funcionari que demana
25 hores en un dia
i té la santa barra
de seure davant
del cap de recursos humans
i dir-li que ha fet
25 hores en un dia?
És a dir,
ha treballat 25 hores en un dia,
que és absolutament impossible,
sense menjar,
sense dormir,
sense descansar,
sense parar per veure aigua...
Un dia té 24 hores, vaja.
Per això.
Però li paguen.
Aleshores, clar,
qui té la culpa?
Ell o qui li paga?
Increïble.
El llibre, de fet,
és un compendi,
com diem,
d'anècdotes,
d'experiències relatades
pels propis funcionaris
i moltes d'elles
tenen abans
com una petita introducció
en cursiva,
unes reflexions que fas tu,
una impressió que t'endús,
no?
La impressió que t'endúies
en anar a entrevistar
un d'aquests funcionaris
s'ajustava després
al que ells t'explicaven?
De vegades no,
perquè també intentava
amagar bastant els noms.
O sigui,
el llibre és tot absolutament real,
al 100%,
excepte els noms
de les persones
que a més estan com a...
Només la...
És a J.C.
Sí, és J.
Les inicials.
Les inicials, només.
Perdona,
que no em surti la paraula inicials.
Per què?
Perquè evidentment
no posaria el nom
d'una persona
que em comenta
que s'adorm
mentre està treballant
o que arriba a no sé què,
que és assessor
i que sap que l'alcalde
té una assessoria urbanística,
al municipi del costat
que està el nom
de la seva dona
i que no sé què
i que si passes per allà
doncs tens
molta més facilitat
perquè t'aprovin
un determinat certificat
urbanístic o no.
Clar,
això,
posar el nom
i el cognom
doncs em semblava
que era molt,
molt heavy.
Després,
les percepcions,
és com tot en aquesta vida,
les percepcions
de vegades s'apropen més,
s'apropen menys,
totes tenen un component
molt similar
i és que tothom
va començar
amb moltes ganes,
que és el que comentava
al principi.
tothom va començar
amb moltes ganes
de fer-ho bé
però
per molts motius,
cadascú té el seu,
però per molts motius,
potser perquè
el sistema funcionarial
i burocràtic
des de fa 30 anys
no ha canviat mai
i per tant
això també fa
que tot estigui
molt enquistat
i que les possibilitats
de canvi
siguin impossibles,
però sí que és cert
que tots seran
aquest component
que quan van entrar
volien fer-ho bé
i que alguns d'ells,
els dolents,
doncs l'havien acabat
fent-ho malament.
Ells són conscients
ells i elles
de la fama que tenen
i quina opinió
en tenen al respecte?
No,
els hi dona igual.
Forma part
del caràcter funcionari,
ara permet-me la broma.
No, no, no,
sí, sí, és veritat.
Vindrem tot més igual
del que opinin de mi, no?
No, no, és igual.
Amb tot el respecte
perquè òbviament
hi ha molts de bons funcionaris.
Sí, no, no,
i segurament
que hi ha algú
que aquest llibre
li ha fet mal.
Jo també
m'ho poso
el prola,
que és a dir...
Si vas directe,
no et talles en el llibre.
No,
i ja ho dic,
i qui en se pica
joscome.
És a dir,
jo el que intento
és explicar anècdotes,
una retallera
d'anècdotes impressionants
que a partir d'aquí
fan de riure
i fan molt bé,
però que això
s'ho pren bé
o malament
qui s'hi senti més
o menys identificat
segons quina anècdota.
Per tant,
segur que qui treballa bé
no tindrà cap mena
de problema
amb aquest llibre
perquè riurà molt
i segurament visualitzarà
el nom i el cognom
d'alguna persona,
que també m'ha passat,
perquè m'ha trucat
algun company
i jo,
escolta,
aquest anècdota
que expliques
no sé què és
d'aquest ajuntament.
No,
no té res a veure.
I aquest que expliques
què és no sé què,
aquest,
dic no,
tampoc.
És a dir,
també hi ha un cert mimetisme
entre diferents administracions
que al final
el que realment explico
al llibre
passa no només
a un ajuntament,
sinó que passa
a molts ajuntaments
i de mil maneres.
Per tant,
suprèn malament
qui realment
deu estar
en la dels dolents.
Ara,
quan la gent
parla dels funcionaris,
a mi també m'ho deien,
sempre que anaves a treballar,
bueno,
si tu no fots res
i tu no sé què,
si acabi a la fi
amb 14 pagues
i no sé quants,
dius,
vale, vale,
doncs rius,
t'ho prens bé
i ja està,
però clar,
quan tens l'estigma
tan,
tan,
tan estancat
i serà tan difícil,
hauran de passar
tants anys
perquè aquest estigma
i aquest estereotip
canviï,
al final
o t'ho prens a broma
o ho deixes
o plores,
per tant,
prens-t'ho a broma,
que és molt més fàcil.
Que és la millor,
les últimes pàgines
són una petita
recopilació de frases
que alguns ciutadans
han dit
a alguns funcionaris
i dius tu
que són verídicats,
però algunes són
molt surrealistes,
jo m'he quedat amb
i han de bo
i passacar-me
el certificat
de que estoy vivo.
Clar,
quan he llegit això
dic,
mare de Déu,
home,
són frases
amb una mica
de mala bala,
eh?
Aquí,
és quan jo deia
que no talles,
vull dir que
potser has agafat
testimonis de persones
que potser
formació
no entenen massa.
No,
hi ha de tot,
eh?
hi ha de tot,
hi ha persones
que són absolutament,
hi ha persones
llicenciades
i hi ha fins i tot
doctorats.
I fan preguntes
com aquestes.
Hi ha gent
que està treballant
altres,
no,
a veure,
els ciutadans
és diferent,
clar,
els ciutadans
hi ha de tot,
pot trobar de tot,
no?
A veure,
és com l'anècdota
també que jo explico
que hi ha un capítol
del llibre
que explico també
el que alguns funcionaris
han de patir
amb segons quins ciutadans,
que també demanen
segons quines coses
que són molt kafkianes,
perquè hi havia
una senyora
que es pensava
que el seu marit
la enverinava
i anava a l'oficina
municipal d'informació
al consumidor
d'aquell municipi
i li portava
cada dia
el pa
i li portava
tot el menjar
perquè el seu marit
diu que...
Clar,
perquè ho analitzessin
i la noia aquella
de l'OMIC
doncs va agafar
i li va dir
escolta,
mira,
sí,
sí,
jo l'analitzo cada dia
al laboratori
i tal
i al final resulta
que cada dia
com que evidentment
no sortia
de sota la seva taula
doncs clar,
quan arribava la senyora
li deia
no,
no tingui
està tot perfecte
el laboratori
diu que està perfecte
aquesta senyora
va arribar
a portar-li xampús
perquè es pensava
que ja al venir
estava el xampú
i aquesta senyora
va acabar comprant
a 100 quilòmetres
d'on vivia
perquè el seu marit
havia tingut ja
totes les botigues
d'aquell poble
comprades
i tot estava enverinat
clar,
dius,
també els funcionaris
s'han aguantat el do seu
però
clar,
no pots
dir-hi-mia més
també hi ha un element
molt significatiu
i és que
a nivell funcionarial
es parla amb un llenguatge
que moltes vegades
és molt complex
pel propi ciutadà
aleshores
quan el ciutadà
balla
a demanar un certificat
de padró
i li diuen
sí,
veure vostè
un certificat
de fer de vida
doncs clar
i què significa
fer de vida
doncs que vostè
està viu
bueno,
vostè està viu
quan vas a les caixes
també has de mostrar-ho
moltes vegades
als pensionistes
perquè és veritat
que molts
en algunes ocasions
moren
i continuen cobrant
aquesta pensió
per tant
si va a un familiar teu
a cobrar aquesta pensió
o no sé què
o fas una estafa
o si no has de portar
un certificat
com que aquest senyor
està viu
encara que estigui
invàlid a casa
en un llit
clar
aquest llenguatge
administratiu
mai no s'ha volgut
tampoc
fer-lo
molt planer
perquè tothom
ho entengui
i clar
es produeix
en situacions d'aquestes
per qui diries
que va aquest llibre
Joan?
Mira, aquest llibre
va per tothom
jo penso que és un llibre
per riure
perquè no tenia edat
ni sexe
ni condició
ni fins i tot
tracte
professional
és a dir
jo sempre dic
que és un llibre
per riure
un llibre que t'ho passes
molt bé
que a més
l'èxit que té
és que
com que l'humor
sempre és molt personal
doncs hi ha molta gent
que li agraden
algunes
i altres
li agraden
als altres
i als que li agraden
una no les agrada
a les altres
però és un llibre
que té un rarafons
trist
perquè
és que jo anava a dir
t'estava escoltant
amb atenció
i estava a punt
de dir-te
home
de riure
sí que rius
però en el fons
penses
mare de Déu
com estem
això mateix
té un rarafons
molt trist
perquè és això
de dir
sí, rius molt
tu passes molt bé
però quan acabes
el llibre
dius
encara avui
estem així
a l'administració
encara avui
hem de patir
a l'administració
pública
encara avui
has de patir
cada cop
que has d'anar
a una administració
perquè no saps
si tractaran bé
o malament
això és el trist
i això és el trist
d'aquest llibre
perquè és un llibre
crític
és un llibre crític
la teva opinió
ha canviat
després d'escriure'l
quan has d'acudir
a algun lloc
on hi ha un funcionari
ara que ja no ho ets
t'hi relaciones
de forma diferent
o te'ls mires
almenys d'una forma diferent
ah no
no tinc cap mena de problema
no, no
em cauen igual de bé
o igual de malament
de fet hi ha moltes anècdotes
aquí hi ha 4 o 5
que són meves personals
que aquestes
sí
que aquestes
les he posat
sota pseudònim
i sota secret de sumari
però clar
però hi ha gent
que em coneix
i que sap quines són
o sigui
jo també he patit
des de fora
segurament jo he fet patir
en algun moment
segons quins ciutadans
o segons quines persones
a la meva tasca
de funcionari
hauré fet patir
a més d'un
segurament
però jo també
he viscut a les meves carns
anar a un jutjat
o anar
a un ajuntament
a demanar segons què
i a haver d'anar
4 vegades
5 vegades
acabarà gestant tot
a fer instàncies
a fer
contra instàncies
a fer informes
i contra informes
i no sé què
i al final acabar fins al gorro
i dir
passo
em dona igual
ja no vaig mai més
si no tinc aquest informe
em dona igual
si no em donen això
és igual
que són capaços
d'acabar
amb la teva paciència
per tant
tinc la mateixa percepció
de la mateixa manera
que moltes vegades
he anat a administracions
i m'han tractat
fantàsticament bé
i en 5 minuts
tenia
tot solventat
tot arreglat
per tant
no es pot generalitzar
i l'opinió
del funcionari
la treus
quan parles amb ell
i quan tractes amb ell
i aleshores
quan surts dius
aquest és un bon funcionari
o aquest és un
dels que continuen
magnificant i amplificant
l'estereotip del dolent
de 8 a 3
anècdotes de funcionaris
de Joan Martínez Bergel
la trobeu a l'editorial
Estiria
Joan
gràcies per atendre'ns
gràcies a vosaltres
per convidar-me
i també
una salutació especial
dels companys
de Tarragona Ràdio
que han fet possible
aquesta connexió
via XDSI
una abraçada
bon dia
una abraçada
gràcies a vosaltres