Carol López, bon dia.
Bon dia.
Jo diria així d'entrada, tot i que aquesta obra ja fa uns quants mesos
hi ha molt d'èxit que va pel món,
que és una obra com a molt adient que ara les festes de Nadal,
ho dic per allò de les reunions familiars, no?
Sí, bueno, espero que no serveixi perquè es treguin els ulls entre ells,
però sí que també trobo que és molt adient per les festes familiars.
Tot i que aquesta obra el que parteix és d'una altra trobada
que forma part dels rituals familiars,
en aquest cas la desaparició d'un membre,
important d'una família, com és el pare, no?
Sí.
I a partir d'aquí es reuneixen les germanes amb altres membres de la família
i a partir d'aquí comença a desenvolupar-se tota una història.
Tota una història, tota una vida.
Condensada en un any, però clar, passa tot.
No, perquè en un any a vegades és que passa tot.
Dius, ja ha acabat l'any, dius, i què hem fet?
Ostres, però algú...
Comences a comptar i dius, hosti...
Jo diria, Carol, que hem de parlar d'aquesta obra.
Tu ets la dramaturga, la directora,
la qual cosa també et dona allò de que al punt de partida,
quan comences a plantejar-te l'obra amb la resta de l'equip,
tens molt clar el que vols.
I parteixes del text de Chekhov,
o més aviat, diguem-ne, d'una pinzellada de Chekhov.
No, és que a veure, jo t'explico.
Jo estic una mica enfadada ja amb el tema de Chekhov per una raó.
perquè no té res a veure amb Chekhov.
L'únic que, llegint les tres germanes de Chekhov,
vaig dir, ai, jo faré una història...
Algum dia he de fer una història de tres germanes.
I jo crec que li faig un guinyo a Chekhov.
Hi ha una frase, que és la que...
En el segon acte hi ha una frase,
que és com comença l'obra de Chekhov.
i hi ha un personatge que es diu Irene.
M'entens?
Que a les germanes de Chekhov hi ha una que es diu Irina.
I després hi ha una de les meves germanes
que vol adoptar una nena russa.
Però és que no té res més a veure amb Chekhov.
L'únic que jo sí que vaig posar,
en un text que vaig escriure fa temps,
vaig posar la paraula Chekhov
i va ser la meva perdició.
Perquè tothom es pensa que és com una revisió de...
Però no.
L'únic que jo volia...
O sigui, jo quan em vaig plantejar a les germanes vaig dir
m'agradaria que em surtis Chekhoviana
en l'aspecte aquest de
que a les obres de Chekhov
sembla que no passi res i està passant tot.
Saps què et vull dir?
O sigui, ell explica
què ha passat, doncs ha passat tot,
però realment no hi ha acció de
bueno, entrar un extraterrestre,
em venen a matar, no.
Però està passant la vida, no?
I ens vaig dir, ojalà em surtis
Chekhoviana en aquest aspecte.
i vaig posar la paraula Chekhov
i vaig a la meva perdició
perquè ara hi ha gent que es pensa
que és l'obra de Chekhov
però passada per la...
I dic, no, no, no.
A més, és molt important explicar-ho, això,
perquè realment ens trobarem amb quelcom diferent.
No és l'estepa russa,
sinó una masia a l'Empordà.
Una masia a l'Empordà.
Pijas, som pijas.
Som molt pijas,
ara parlarem dels personatges
que a mi em semblen deliciosos.
I a veure, això que dius de Chekhov,
que mai passa res,
però sempre sota aquesta capa de quotidianitat
van passant moltes coses cada dia.
Absolutament.
Jo vaig posar una frase a la llibreta,
o sigui que sempre em compro una llibreta
per començar a prendre notes pels projectes.
Llavors, la vaig encapsular amb una frase de Chekhov
que m'encanta, que diu
hi ha una cosa tan inevitable com la mort.
Dos punts.
La vida.
Saps?
O sigui...
Clar.
És això.
La mort està allà.
L'hem de fer.
I la vida?
La vida també està allà.
Saps?
Llavors, és molt...
Aquesta cosa de Chekhovia,
també que els personatges tenen...
Jo sempre dic que tenen ànima russa,
perquè tenen aquesta insatisfacció crònica,
que això és una malaltia molt...
Ella escrivia en el 19,
però nosaltres,
ara el segle XXI,
sembla una malaltia molt actual, no?
Aquesta cosa de...
La insatisfacció.
Sempre estem com...
Bueno, sí...
No?
Mai acabes de...
Però potser que no és per la falta de decisió
que tenim de banda de les coses que realment volem, no?
Clar, i perquè també d'alguna manera ho hem tingut tot,
i on hi ha una pèrdua de valors...
Hi ha una cosa estranya.
Estan passant coses estranyes.
És veritat.
Sí, sí.
I allò que dius necessita una brúixola,
que no sé cap a on tirar, no?
Sí, sí.
Déu-n'hi-do.
Aquests personatges,
jo l'obra no l'he vista,
t'asseguro que aniré a veure-la,
perquè només llegint...
I no et diré les crítiques dels crítics professionals,
que totes han estat molt positives,
sinó molt encuriosida,
he entrat allò de...
Les crítiques del públic, eh?
Que entren als blocs, a internet,
i donen la seva opinió.
Encara he de trobar una
que no hagi posat l'obra pels núvols.
Parlo de públic, eh?
No parlo de crítics oficials.
Bé, és que jo faig el teatre pel públic.
Ja, per això.
No pels crítics oficials.
Que m'agrada molt agradar-li els crítics oficials.
Home, clar, t'ho diràs.
Perquè, bé, fem teatre perquè ens agrada agradar,
però jo la faig pel públic
i qui em dóna la menjada és el públic,
no els crítics.
Aquestes expressions del públic,
moltes d'elles coincidien en la paraula
agraïment.
Agraïm tant que ens hagin fet aquesta obra,
perquè es veu que la gent s'ho passa molt bé,
que la gent li dona el cap,
però li dona amb alegria, justament,
amb un cert punt d'ironia,
que és imprescindible per anar per la vida, segurament.
Sí, sí.
No, i a més,
ha passat una cosa molt curiosa amb germanes
que a mi em frapa molt,
i és que la gent repeteix.
Torna.
O sigui, ha vingut a veure-la i llavors diu,
ui, ara venim la meva mare amb les meves germanes,
no sé què.
I els veus que tornen.
I dius, has repetit?
Dius, sí.
Ostres, a mi això em sembla bastant...
No? Bastant...
Doncs sí, la veritat és que sí.
Aquestes germanes, diguem que corresponen
estereotips de dones
que probablement algunes podem tenir
o no una semblança amb elles,
o coneixem algunes dones
que van d'aquest pal, també, no?
Sí, no, mira,
jo crec que amb totes
t'identifiques en algun moment.
En algun moment.
I després, això,
ostres, aquesta reacció és igual
que la de la meva cosina,
no sé què,
això ho fa igual la meva amiga.
Bueno, és el...
Jo crec que part de l'èxit
és aquest,
que la gent se sent identificada.
Clar que és ficció
i està una mica tot passat de volum,
saps?
O sigui, està una mica més apretat
perquè és ficció,
però la gent se sent identificada.
Són dones que es retroben
després d'un any
que s'ha mort del pare
i una mica,
en aquesta quotidianitat
en la que, com tu deies,
no passa res,
va sortint una miqueta el balanç, no?,
de com ha anat la vida
en aquests 12 mesos darrers.
Sí, sí,
va sortint el balanç
i van sortint també mentides,
secrets,
coses que estaven allà.
Però no és una obra,
ho dic per si la gent
que ens escolta,
no és una obra penyazo,
ho dic perquè a vegades,
saps això de dir,
ui, ara la família
es retroben,
parlen,
no, no,
és una comèdia.
En catacrat,
però és una comèdia,
vull dir que no és
de...
es treu tot cap a fora,
però no...
no sé què m'ho ha explicat,
en un pla confesió,
ara vaig a dir...
No, no.
En un pla d'allà,
vinga,
hi ha un caràcter,
totes elles.
Hi ha una superpija sobrada,
no?
Sí, sí.
Hi ha la típica aquella...
Però a cap a lluny,
el desamor,
llavors el desamor,
el desamor t'enfonsa.
El desamor és el més heavy.
Sí.
O sigui,
t'enfonsa absolutament.
I la veritat
és que aquí ho he exagerat molt,
però també per ensenyar
que a vegades
som víctimes
de nosaltres mateixes,
saps?
Que a vegades dius,
vale,
t'han deixat,
però això no és lo...
Aquesta gent que s'entra
en un pou,
en un pou
i no surt,
bueno,
ja ho veureu.
I ens està bé
que li passi a la pija,
a la cara.
que t'estàs venjant d'algú.
No, no, no,
jo soc molt pija també.
Ets molt pija també,
cara.
No, però a veure,
jo parlo de la...
A veure...
Sí, home,
parlem de personatges,
esclar,
i que al·lutinen de tot una mica,
no?
I parlem una mica
del que coneixem nosaltres.
Clar.
Bueno,
almenys,
nosaltres som classe mitjana,
gent que si hem volgut estudiar,
hem pogut estudiar,
ta, ta, ta.
Bueno,
parlo d'aquesta gent.
Clar.
El budí,
Alem parla també de...
O sigui,
parles del que coneixes.
I dic,
estudiada,
lògicament,
el que tu deies,
que ho tenen tot
i que aleshores
sorgeixen altres qüestions
de la seva vida
que les posen
en aquesta situació.
Sí.
Hi ha una altra dona
d'aquestes
que sempre està en crisi,
no?
Hi ha una altra dona
d'aquestes
que sempre està en crisi.
Bueno,
no,
ja veuràs.
Hi ha la germana petita
que és com...
No s'acaba de decidir
mai amb res.
I la mare
que a partir d'això
vol fer una...
És que no puc donar
més detalls.
És que no podem desvallar.
No, no, no.
No podem desvallar.
Ara,
una miqueta de perfil.
Sí,
la mare també correspon
a aquell estereotip
de senyora
que una de les seves desgràcies
és que passen els anys.
Clar.
I costa molt d'assumir
que et fas gran.
I menys en aquesta societat,
no?
Sí,
però i a més a més
en aquest cas
també vull dir
que la mare
és un homenatge
una mica també
a aquestes dones
que es van casar,
se'ns van dedicar
al marit
i als fills,
sense qüestionar-s-ho,
eh?
no van pensar mai
que fos una merda això,
sinó sense qüestionar-se.
Però que de sobte
es queden vídues.
Tenen 60 anys
i es veuen estupendes
i és que estan estupendes.
Clar que sí.
I llavors diuen
ara m'he de tancar aquí.
Ara m'agradaria
menjar-me el món.
Llavors hi ha aquest,
hi ha aquest,
no sé com dir-te,
aquest decalaix
entre el que ja es volen,
les seves ànsies
i el que la societat
els hi permetrà.
Però és un homenatge
aquestes dones
que diuen
no,
no,
per quedar-me a vídua
no estic mort en vida.
Al contrari,
potser m'has donat
una oportunitat.
Així,
a primer cop de vista
pot semblar
que reflexiona
sobre l'amor,
però reflexiona
sobretot
sobre la vida.
És un can a la vida.
Totalment,
totalment,
totalment.
Perquè és l'únic que tenim
i hem de fer ranxa
i encara que a vegades
ens costi
i sigui difícil,
l'hem de tirar
pel l'entè.
Carol,
quin bon moment
professional
estàs passant?
Quina bona acollida
que té el teu treball,
no?
Ja,
és xulo això.
Molt bé.
Sí,
però això és una cosa
que tu no et planteges.
O sigui,
jo crec que
estaré mort
el dia que trobi
la fórmula,
saps?
De moment,
com que no la conec
la fórmula,
em va sortint bé
però no la conec,
jo ens hi poso
molta honestedat
i jo m'ho vull passar
molt bé
mentre s'assajo
i vull explicar
una història
que s'entengui.
que agrada
perfecte,
saps?
Està agradant molt,
doncs jo encantada la vida
però l'important
és que nosaltres
en els assajos
ens ho passem bé
i la parim amb il·lusió
perquè jo crec
que això es transmet.
Tu veus
que els actors
estan fent la funció
i els agrada fer-la,
vull dir,
saps?
I hi ha vegades
que vas al teatre
i dius
ui,
si veig que l'actor
preferiria estar
a un altre lloc
i jo crec
que aquestes coses
es noten
i és això.
I el públic ho nota
i per això aplaudeix
i com tu dius
ens repeteix,
no?
Segurament?
Sí.
Hem parlat de germanes,
hem parlat de dones,
parlem en femení
però lògicament
aquí no es resta res
sinó que s'assuma
del que no hi ha dubte
que és una obra
per tothom,
homes i dones
però que té aquest tic
de llenguatge
i de complicitat femenina,
no?
Bueno,
soc directora
i soc dramaturga
i són actrius
la majoria
del repartiment.
I són tres,
clar,
però els homes
queden molt ben parats,
eh?
Surten dos
però els deixo de conya.
Home,
perdó,
és que surten pobrets.
No, no,
els deixo bé
perquè també
no se'ns pot veure
la banderita,
no?
Només del feminisme,
vull dir que...
Aquella reducció
que es fa
que ets d'on ets perfecte
és molt lamentable,
eh?
Que hi ha de tot
en aquesta vida,
afortunadament.
i totes tenim tot,
tots tenim tot,
vull dir que...
Doncs mira que entro
en la mateixa línia que tu
que no et vull preguntar
res més del contingut de l'obra
que m'espero
aquesta sorpresa
d'una obra que,
a més,
es dona la particularitat
espontanietat encara
que és bilingüe, no?
Sí, bilingüe.
Sí, sí, sí.
Ja veuràs,
i això cola perfecte.
I això ho fem a vegades,
eh?
Quan parlem amb les dones
que estem parlant en català
i de cop i volta
traiem unes frases fetes
i unes coses en castellà,
que és un referent, no?
Total, total.
I perquè
pensa que totes les frases així,
les sentències
i tot això
sempre ho fem en castellà.
Els refranys,
les sentències,
quan fem crítica...
El que passa és que en aquest cas
faig que la mare
i a mi m'agrada
que els actors
treballin
amb el seu llenguatge
natural, no?
Llavors,
la mare
parla en castellà,
les filles amb la mare
parlen en castellà,
entre elles
parlen en català
i amb el pare
parlaven en català.
I això és una cosa
que amb les famílies
catalanes
passen bastant.
Sí, i tant.
Passa bastant.
És molt habitual.
És molt habitual, llavors.
Però,
i a més,
entra bé
en el teatre,
veuràs que no és...
Jo penso que no és gens forçat,
vaja.
Doncs la veritat és que sí,
ja teníem ganes d'anar-hi,
ara encara més, Carol.
Serà una bona manera
de tancar la setmana
amb un can a la vida,
amb alegria,
amb diversió,
però sempre amb aquest esperit crític
i que bé,
després et fa...
És allò de veure
quan llegis un llibre
o veus una obra a l'escenari,
és allò que et corroboran
aquelles coses
que a vegades tu intuïtivament
has pensat, no?
Sí.
Això també deu passar.
A veure,
a veure si la disfrutes.
Segur que sí, eh?
Sí.
Carol López,
moltíssimes gràcies.
No et preguntarem per projectes
perquè volem gaudir del present,
del que ens proposes ara.
Jo també vull gaudir del present.
I segur que quan hi hagi
alguna novetat
ja tindrem ocasió de parlar-ne
perquè esperem que vingui
també a Tarragona
al teu pròxim montatge.
Jo també ho espero.
Jo també ho espero.
Moltíssimes gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu, bon dia.