logo

Arxiu/ARXIU 2008/ENTREVISTES 2008/


Transcribed podcasts: 102
Time transcribed: 17d 11h 24m 11s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

I som conscients que sona com una frase feta,
però és que, a cert, parlem d'un espectacle
que ha estat un dels èxits més notables d'aquesta temporada.
Ens referim al Llibertí,
que arribarà al Teatre Metropol aquest divendres
amb dues representacions,
amb Ramon Madaula, Montse Guellà,
un repartiment extraordinari,
i entre aquest repartiment l'actor Jofre Borràs,
que el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Jofre, molt bon dia.
Molt bon dia, Iolanda.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
d'això del Llibertí,
qui no sàpiga absolutament res de l'obra
ja l'hi deu atreure, no?
Perquè deus una cosa així, una mica picantona,
ja m'entens?
Sí, sí, sí, és picantona.
El cartell ho acaba de firmar, no?
Que veiem aquesta esquena d'una noia jove...
Clar, clar, dius, ui, aquí ja te que...
Que si no ho ha un escot, però que és el cul, no?
Llavors ja entrem dins del terreny així
que anima, no?, que engresca.
Clar, això dius un to de Bodevil,
aquest cartell anunciador que deies,
el títol, algú pot dir,
mira, doncs una obra, doncs, distreta, divertida,
que no té més pretensions,
res més lluny de la realitat,
perquè justament amb aquest perfil
també ens fa reflexionar sobre moltes coses.
Sí, jo crec que és una bona manera, no?, d'entrar en la reflexió,
no des de l'assaig, no des del tedi,
estem al teatre per veure teatre,
per veure la gent en contradicció amb allò que pensa,
i llavors, doncs, és una manera
que el protagonista ens faci veure amb situacions
que ens hi podem trobar, no?,
o que ens podem trobar aproximativament,
i que a partir d'aquí arribem a reflexions que dius,
ostres, va més enllà d'un tòpic, no?,
va més enllà de...
del que estem vivint al dia a dia
i ens està donant com idees,
que després jo aconsello que no apliqueu a casa vostra,
perquè no tenim assegurança,
per això el Diderot li pot dir la seva dona,
però hi ha certes coses que si les diem a les nostres dones
anem llestos, no?
Clar, has esmentat Diderot,
estem davant d'un paisatge d'època,
com es diu habitualment,
aquest il·lustrat francès,
el creador de l'Enciclopèdia Universal,
està al pavelló de casa, d'un baró,
i a partir d'aquí, doncs, l'home està treballant,
però es veu que no acaba de poder fer la feina
perquè té moltes interrupcions, no?
Sí, és un moment històric ben interessant, també,
o sigui, dintre del tema, no?,
que un filòsof com és el Denis Diderot,
que tothom necessita parlar,
i, doncs, els actors l'hem estudiat per un llibre, no?,
que, bueno, que si estàs a l'Institut del Teatre,
un any o altre cau.
La il·lustració és un temps també...
És com el tirant a l'Institut, no?
Perdona?
És com el tirant o blanc a l'Institut,
que cau, tard o d'hora.
Exacte, aquests llibres de lectura obligatòria, no?,
junt amb la construcció del personatge.
Això mateix, d'estar-hi eslàscic, vinga.
I la història aquesta en què es funden les enciclopèdies, no?,
en què el pensament comença a entrar en l'àmbit de lo racional,
i aquest, el Diderot, és un exemple d'aquests,
com tants altres matemàtics i científics,
que estaven lluitant contra uns poders,
el de l'Església i el de l'aristocràcia,
que el que volien és que les coses no canviessin
ni ocultar tot aquest gran avenç que estava donant la ciència, no?
Llavors, d'alguna manera, aquí s'explica tot això,
amb la dificultat que té el Diderot
de no parlar en termes clars sobre la moral.
O sigui, era un moment en què hi havia un perill molt gran
d'acabar amb el colla a terra,
si deies coses que l'Església no volies sentir,
i la moral era ben difícil de definir.
Això suma-hi que la teva moral és una,
quan estàs parlant amb la teva dona,
una altra, quan estàs parlant amb la teva amant,
una altra, quan estàs parlant amb l'amiga de la teva filla,
de 20 anys, que és un bombonet,
i l'altra, quan estàs parlant amb la teva filla,
que el que vols és que es casi, que tingui fills,
i que s'enamori d'un home de la seva edat, etcètera, etcètera.
Llavors, veure el personatge en contradicció
amb tots aquests aspectes,
que els homes i les dones també...
Sí, sí, sí, aquí no s'enlliure a ningú.
...si poden veure tan reflectits, no s'enlliure a ningú,
doncs fa molta gràcia.
La veritat és que és un text genial
d'aquest autor francès,
de l'Emmanuel Schmitt,
i és una posada en escena molt teatral,
tot i no tenir molta acció a l'obra de teatre,
aconsegueix captar el públic
amb aquesta genialitat no discursiva
del seu protagonista i dels seus parteners,
perquè també hi ha moments molt bons
tant de la filla del Diderot
com de la seva dona,
amb rèpliques ingenioses
de l'estil Oscar Wilde,
que realment han agradat.
La prova ha estat que hem estat 9 mesos al poliorama,
i ara fem una gira que l'atura el Ramon
perquè ja té prou,
però si no, seguiríem i seguiríem.
No acabaríeu, eh?
No acabaríem.
Si volgués, es podríem tornar a temporada
al Metropòli...
Ai, al Metropòli, bueno, al Metropòli...
Bueno, si voleu, podeu estar tota la temporada, eh?
Fantàstic.
Al poliorama, perdó.
És important, jo crec,
que hagis esmentat l'autor,
perquè, clar, parlant de Diderot,
França, aquest paisatge, aquest decorat,
algú pot pensar que és un autor contemporani d'Diderot
i res més lluny de la realitat,
perquè estem parlant d'un autor contemporani
que, a més, ha escrit novel·les,
que s'han portat al cinema.
Vull dir, és un home que planteja
tot aquest discurs de la moral
des d'una perspectiva actual.
Sí, sí, sí.
M'agraden molt, a més, aquestes obres, no?,
que et situen en una època determinada,
però, en el fons, el missatge,
el que t'estan dient, no?,
és una reflexió contemporània.
I això també es diu amb els clàssics,
que és el que intenten fer la gent
que posa, de nou, els clàssics en escena.
Però, a vegades, els clàssics
et trobes amb incongruències, no?,
que, en veritat,
t'estaven parlant d'un altre context social, no?
Contextualitzar certes obres és difícil.
Aquí, en canvi,
vull dir, ens està parlant de la moral
i de...
bé, de la parella, en definitiva, no?
I t'hi veus molt reflectit.
Jo també, hi ha hagut gent que ha vingut
i m'he dit,
hosti, això, a més, és un text antic, no?
Vull dir que...
que curiós que ens parli,
estigui tan proper,
i dius, no, no, no,
ens has deixat enganyar molt bé
per l'autor,
que és un tio molt intel·ligent
i ho ha escrit molt bé,
perquè sembla que sí, no?,
que sigui un text antic, no?,
d'època, no?,
del segle XVIII,
i, en canvi,
és un text contemporani
d'un autor, doncs,
de molt d'èxit
i que ens va venir a veure
quan vam estar al Pollorama
i que el vam poder conèixer.
I què li va semblar?
I que li va agradar molt,
diu que de totes,
vaja, no sé si això
ho diu a tothom o no,
nosaltres volem creure que no,
però de les posades en escenes que ha vist,
diu que a l'Alemanya
s'ho prenia molt en sèrio,
volia ser molt rigorosa,
llavors perdia la part de Bodeville,
que també hi és,
diu, a França ho feien molt sensual
i volien fer més gràcia de la que toca
i aquí ho manteníem
en un punt d'equilibri
en què sabíem fer el paper de Pallacete
com si diguéssim quan toca
i quan toca posar-se seductors
i quan toca posar-se seriosos
i dir la rèplica des de la seriositat.
Saps?
No dir la rèplica des de
ara faré riure i faig riure...
Sí, buscant l'acudit
compleent del públic.
Exacte.
Però sempre des d'això,
des d'un to seriós, no?
El personatge no riu
quan diu una rèplica
que saps que fa riure
perquè llavors ja estàs anticipant-te
i el públic no té la descoberta, no?
És millor tu clavar allà la rèplica
i que sigui el públic el que llavors és.
Parlaves del comentari que et van fer
dient, escolta, aquest text antic i tal.
He llegit en algun lloc
el seu traductor Esteve Miralles,
que Déu mirar la bona feina que ha fet, no?
Molt bona feina, sí.
Planteja un debat,
diu que l'obra planteja un debat
entre la llibertat i la responsabilitat.
Per això et deia que el text
diu paraules gruixudes
o com a mínim planteja conceptes
realment importants i universals.
La llibertat i la responsabilitat,
l'éter debat, no?
Sí, aquest és el gran debat
que té amb la seva amant,
que és el de llibertat,
de dir que cadascú faci el que vulgui,
no hi ha moral,
mentre tu no facis mal a ningú
pots fer el que et sembli,
o sigui, l'única cosa,
l'únic impediment de dir
de si una cosa és moral o no moral
és si estàs inflingint algun dany
a una altra persona,
mentre no inflingeixis un dany...
És a dir, mentre l'altra persona no ho sàpiga,
es refereix al personatge,
mentre l'altra persona no ho sàpiga,
no passa res.
Això és ell quan es veu amb la seva amant, eh?
Jo no faig mal a ningú i tal,
i veus, aquí el que hem de fer és disfrutar,
perquè si no tots aquests líquids
et pugen al cap i et fan paraboches...
Clar, clar, no, no,
és una cosa terapèutica, eh?
Exacte, però en el moment en què la seva filla
li planteja que està enamorada d'un amic seu
de la seva edat, de 40 anys,
diu, ni parlar del peluquin, no?
O sigui, tu has de ser responsable,
has de pensar en l'espècie,
per sobre de l'individu, saps?
Què dius?
Ara, això és en l'espècie, aquest, no?
Aquest home no era doble,
era triple-quadruple moral, eh?
Probablement.
Triple-quadruple, sí, sí, sí,
demostra una quadrupleguitat moral
que et deixa, que et deixa pasmat, no?
I aquí és on t'arreu tot l'artifici de la trama.
I escolta, jo, Fran, quin paper et veurem
endemà, el divendres, al teatre?
Un paper petitet, però que m'agrada molt
i que si tant de bo pogués allargar-ho
molt més, que és el del secretari.
Jo sóc el que connecto amb la resta
que està imprimint l'obra,
llavors estic entrant i sortint contínuament,
interrompint aquests moments d'idili del Didrot,
del Ramon Madaula,
i donant-li la pressa perquè escrigui sobre moral,
perquè estan les planxes ja a punt
i no ens queda més temps,
i ell cada cop em va donant llargues
perquè no sap com fer-s'ho.
Cada cop que aconsegueix escriure, no?,
quatre línies de dir el que penso que és moral, no?,
li entra a una nova dona
i li fa canviar altre cop el plantejament.
Quin estrès, eh? Quin estrès, pobre home.
Quin estrès, sí, sí.
Molt fet, Jofre Borràs,
t'agraïm moltíssim que hagis atès la nostra trucada.
I si teníem ganes d'anar-hi
perquè, com dèiem, a l'inici de la conversa
és d'aquelles obres que tothom ha sentit parlar.
Si no ho tinc mal entès,
es va fer una pel·lícula fa molts anys.
Sí, molt dolenta, extremadament dolenta.
Tu l'has vist allà, sí, i que no, no...
Sí, la vaig mirar, la vam comprar així a la companyia,
ens la vam anar passant,
però és que, vaja, la gent no l'acabava,
jo me la vaig acabar, allò de dir,
és toico, no?
Per poder criticar-la, com a mínim, no?
Per poder-ho criticar.
I el problema que tenien és que van dir,
va, ho farem, no una comèdia, no,
ho farem la comèdia de les comèdies.
Llavors comencen a inventar-se gags on no hi són.
I aquí hi ha un perill, no?
O sigui, el to aquest que em refereixo a Òscar Wilde,
un marido ideal, el ventall de Lady Windermere,
està molt bé perquè estàs entrant en una trama
amb uns personatges que tu t'hi pots identificar
i que després tenen situacions i rèpliques molt ingenioses
que et fan riure en un determinat moment
i rius de la broma intel·ligent.
Quan et saltes aquesta broma intel·ligent
i vas a buscar el gag per al gag, no?
La broma apretada, com si diguéssim,
llavors ja estàs atemptant contra la intel·ligència de l'espectador.
I tu, com a espectador, dius
que jo no soc tan tonto, això no t'ho riuré.
I quan ja te n'han fet 3 o 4, dius, mira, plego ja.
Doncs mira, si l'autor del text,
que és qui realment ha creat aquesta obra,
diu que la millor versió,
com a mínim que ha vist fins ara és la catalana,
no ens perdrem aquesta representació aquest divendres.
Tu ben asseguro, Jofre.
Esperem que no us ho perdeu ningú.
Que omplim el Metropol aquests dos dies.
Segur que sí. Moltíssimes gràcies.
Molt amable. Una abraçada.
A vosaltres. Adeu.
Adeu, Jofre. Adeu.