Saludem ja Oriol Grau, Paloma Arza.
Molt bon dia a tots dos.
Venen en representació del que és l'equip de persones
que des de fa cinc anys gestiona, cuida, mima,
fins i tot vigila la sala Trono,
aquesta sala de teatre de la part alta
que gestiona el col·lectiu Trono Villegas.
Cinc anys i de ben segur, tot i que és un tòpic,
però que surt allò de...
Ui, ningú no adonava...
No sé si era un duro o un euro en aquella època.
Un euro, ja crec.
Anàvem euros, no, Paloma?
És igual.
Sí, sí, perquè a l'entrada la vam cobrar 10 euros sempre.
10 euros sempre, doncs ja anava l'euro.
Ningú donava un euro per una sala petita
anomenada Alternativa,
amb totes les connotacions que tenia,
aleshores això.
I mira, per on, cinc anys.
Deveu molts diners als bancs?
Doncs no.
No?
No, no, n'hem fet net.
És a dir, difícilment es guanya algú la vida.
Però com a mínim que no tinguem deutes.
Però no, no, de moment.
No, no, perquè tenim públic.
Sí, clar, clar.
Déu-n'hi-do.
Abans ho comentàvem amb la Paloma,
que quan us reuniu persones que esteu en sades alternatives,
una miqueta per compartir experiències,
home, no passa cada dia,
però de tant en tant ens despertem amb la trista notícia
que alguna que altres sales d'aquestes es va tancant
per falta de públic,
perquè no es pot mantenir aquest equipament.
vosaltres resistiu i la clau és el públic,
sens dubte, i lançaran la programació, esclar.
Sí, esperem que això, no?
El que comentava l'Oriol fa dies, no?
El que el públic vingui sense saber quina obra és,
només esperant que, bueno, que li agradarà,
de segur, perquè és tota una trajectòria,
d'alguna manera és un estil, no?
Són coses que no veuran en cap lloc de Tarragona
i en pocs de Catalunya, eh?
És un públic fidel que va a la sala Trono cada setmana
a veure un espectacle.
Sí, sí, hi ha un sector de gent del públic que fa això.
Què feu avui? Mira, avui fem això. Ah, que bé.
Em ve de gust, vindré.
I dius això, tant de bo tot el públic fos així, no?
Ara, per fer la comparativa, a Reus passa una mica això.
Ara no vull comparar, però, bueno,
a Reus la gent va al Fortuny i no sap què va veure.
Tant els hi fa. Van al Fortuny.
Van al Fortuny, clar.
I tant de bo, la sala Trono no és el Fortuny,
és molt més petita.
És un altre perfil, però hi ha també aquest Taranà.
Si la filosofia, clar, fos aquesta, seria fantàstic.
Anem a veure què fan.
Sí, sí, com vas al cinema, perquè hi ha gent que fa això,
hi ha gent que va a veure l'estrena,
però diuen, on vas al cinema, què vas a veure?
No ho sé, quan estigui allà ja veuré.
Si això passi sempre amb el teatre,
però que bé que us passi a vosaltres,
ni que siguin un percentatge de públic.
A veure, tenir la sala en condicions,
una sala atractiva, una sala petita,
una sala molt estimada, la ciutat de Tarragona,
no és per treureus mèrits,
però com que tampoc no en tenim gaire.
No.
També és cert que és un altre dels aspectes.
Però clar, jo penso,
tot i que heu portat, diguem-ne,
noms que poden ser més o menys populars coneguts sovint,
o bona part del gruix de la programació,
són apostes de molta qualitat,
però són apostes que tenen un circuit diferent
al que està molt publicitat.
Per tant, què feu per dissenyar un programa?
El programa d'hivern, el programa de Tadó,
què feu per dissenyar-los?
Com, quines són les fonts?
Aneu pels puestos?
Perquè, clar, aneu a Tàrrega, aneu aquí, aneu allà.
Expliqueu-nos una miqueta com funcioneu.
Mirem moltes coses, eh?
Jo també, ahir a la nit,
jo estava a l'antic teatre,
mirant el de la Maria Estana Eslova,
i són coses on, d'alguna manera,
són projectes arriscats una mica,
però que van un pas més endavant,
que és el que han de fer les sales alternatives,
també, no només,
però sí apoya d'alguna manera
aquesta gent que s'arrisca
i que, bueno, que experimenta,
perquè si no,
encara estaríem fent entre mesos de...
de Cervantes.
Tot el que ve a la sala,
tot s'ha vist prèviament,
sigui en viu i en directe,
que és la majoria de vegades,
i si no també a través de DVD,
a vegades envien el DVD,
però es veuen les obres,
és a dir, sabem què portem.
Hi ha molta gent treballant, no?,
en el món del teatre,
fora del que són els circuits habituals, no?
Sí, sí, molta gent
que intenta guanyar-se la vida
i és difícil, eh?
Però nosaltres, per exemple,
estem creant xarxa
a través que ve algun grup aquí
que l'endemà va a Valls,
per exemple,
amb el Bertrina també passa,
a vegades van a Reus,
vull dir que l'interessant seria crear
que la gent vingués a Tarragona
i digués que,
bueno, doncs aquí tinc cinc bolos,
me'n vaig a Valls, a Reus,
a Vilasega, a Tarragona,
tal, tal, tal,
això seria interessantíssim
i és el que estem fent,
el que passa que de moment
ho hem creat nosaltres
i tant de bo les institucions
s'ho creguessin.
No és caure en el parany aquell fàcil,
no es pot generalitzar,
hi ha casos puntuals,
però a vegades el que són les sales,
diguem-ne,
que estan dins del circuit comercial,
es fan quatre grans estrenes a Catalunya
i és l'únic que es veu,
és l'únic que ronda
pels teatres catalans
i sempre veus les mateixes cares,
veus els mateixos muntatges
fets pels mateixos directors,
els mateixos escenògrafs,
diguem-ne,
que hi ha una certa endogàmia
dins de l'Star System català.
I poc risc.
poc risc
i coses com el que tu deies,
poc arriscades.
Vull dir,
coses que estan bé,
que segurament són correctíssimes,
però que no et toquen l'estómac.
Exacte.
Que surts de la sala dient
ai,
molt bonic,
però no surts de la sala dient
oh,
quin tipus d'emocionar-me
que m'he fet en un sentit o en un altre.
Això ja...
Sí,
és una mica un teatre amable,
no?
Burgès,
diríem,
encara que sigui un concepte antic,
és un teatre burgès.
Peter Pruch,
per exemple,
diu que el teatre
sempre ha de molestar.
un teatre que no molesta
és una cosa híbrida
sense interès,
no?
Amable,
i ja està,
per passar l'estona,
per passar l'estona posa la tele.
Que està bé,
i a més hi ha qui està en Dugamia,
no?
Sempre són les mateixes persones
que,
mira,
escolta,
ja es tenen els seus criteris,
però dic en el sentit
que a vegades
quan dius coses estranyes,
coses que aposten,
són coses que són
per tots els públics
el que porteu a la sala trono,
i no parlo d'edats,
parlo de criteris.
De criteris.
Que a vegades
algú que no hagi anat
en aquests cinc anys
a la sala trono
que digui,
clar,
és que allà fan teatre raro.
No,
no és teatre raro.
Què va,
a vegades fem comèdia,
a vegades drames,
a vegades musicals,
per exemple,
hi ha un musical
que està ara triomfant
a Barcelona,
que és
Rudigore,
i que va començar
a la sala,
de fet,
és un dels primers bolos
que feia,
un musical fantàstic,
perfecte,
ben fet.
Va ser aquell que vau haver de repetir
perquè es va quedar gent fora.
És que,
algun espectacle
heu hagut de repetir.
No sé si de què,
no me'n recordo.
No,
aquest és el que havíem
més lluny de la que ha...
Sí,
exacte,
que vam tenir una vegada
overbooking a la sala
i vam haver de treure coixins
perquè la gent se segués a terra.
Veus que bonic,
això.
Això és il·legal,
completament,
però ho vam fer,
ho vam fer.
Flower power.
Sí,
sí,
una mica flower power,
però vaja.
Però no,
no,
està molt bé,
però hi ha hagut algun espectacle,
jo ho recordo,
perquè clar,
ho hem dit,
com que hi ha hagut tanta demanda,
doncs tornen a fer doble T.
L'avantatge també
és que el tema de contractacions,
de tot plegat
amb aquest tipus de companyies
més reduïdes
que van una miqueta,
diguem-ne,
amb tot incorporat,
que no han de fer...
És més senzill,
també,
no?
Sí,
sí,
i el preu,
naturalment,
és més econòmic.
També és més econòmic
per a l'espectador.
També,
també,
exacte.
Que al teatre convencional.
Que tenim una cinquantena
de cadires?
Sí,
cinquanta,
cinquanta,
una vegada,
si hi partem.
És per mi,
eh?
els pobles,
no?
Que la senyora es baixava
a la cadira
pel espectacle de carrer,
doncs la Paloma
s'emporta a la cadira
al teatre.
Sí,
són cinquanta,
en principi.
És com a bonic.
Vosaltres teniu,
al llarg de cinc anys
heu pogut captar
el que sent
i el que pensa
la gent de la sala?
Sí,
hem passat papers d'opinió
i, vaja,
tu els has llegit tots.
A veure,
a Paloma,
què diuen els espectadors?
Bueno,
lo sabes que la gent
prefereix la comedia.
Tothom diu
que vol passar-ho bé.
Bé en el sentit
de, bueno,
de no molta preocupació,
no?
I, bueno,
i el repte és això,
buscar comèdies
que diguin coses
i que facin pensar
sense que t'adonis,
no?
Que pensis que és
alguna cosa fàcil,
que estàs rient,
però que queda,
no?
I, bueno,
i estem...
Que fa calor,
que fa fred,
depèn del que l'estim
fa calor,
a l'hivern fa fred
i ara ho arreglem,
ara posem un aire condicionat.
És el regal d'aniversari
a la sala?
Sí,
sí,
podria ser,
al cap de cinc anys.
Sí,
perquè és que així ens permetrà
treballar-hi tot l'any,
perquè ara l'estim
hem de tancar
perquè és impossible
aquell local.
Home,
fa moltíssima calor.
Exacte,
i a l'hivern la gent
peta de dents
i aleshores
és la manera
de treure en rendiment,
no?
I està bé que hi hagi
una certa militància,
però al teatre anem
a gaudir de l'espectacle
i no patir,
no?
I està còmode,
exacte,
està còmode.
Més enllà dels criteris
de programació,
des d'un aspecte,
diguem-ne,
més emocional,
creieu que hi ha
una bona part
d'aquesta ciutat
que sent aquesta sala
molt seva?
Una part sí,
que en podríem dir.
El que passa
que una sala
de 50 cadires
en una ciutat
de 130.000 persones
i que a vegades
no omplim
és una mica preocupant.
No ompliu 50 cadires?
A vegades no omplim.
I aleshores
potser és que
hauríem de crear
nous públics,
gent que...
Jo m'he trobat
a gent gran
que diu
és que jo no he anat
mai al teatre,
gent de la meva edat
o més gran.
No a la sala,
sinó al teatre.
Mai he anat al teatre.
I aleshores,
esclar,
aquí a Tarragona
no és difícil
que algú et digui això,
perquè fins fa
no gaire
no n'hi havia,
però sí que és preocupant.
Però venia
al teatre argentino
i era petita
venia al teatre argentino
i Manoli Tatxen.
El teatre argentino
ha canviat molt.
Ara està venint
un teatre argentino
que és supermodern.
Mira,
aquí justament
el curs que fem
es diu
Teatre Argentino
i em fa gràcia
perquè nosaltres
teníem el record aquell
del teatre argentino.
Era un clàssic
allà al Campo Lóque
que es posava.
De fet que això,
doncs ara els argentinos
vienen con unes...
Ui, ja parlarem,
ja parlarem,
perquè hi ha sorpreses,
això de l'aniversari
a la sala Trona.
Deies que hi havia gent gran
que no havia anat mai al teatre.
Exacte,
i que es tractava
de crear nous públics,
no nosaltres,
sinó potser ens hauríem
de posar d'acord
els metropols,
els magatzems
i nosaltres
per dir
anem a crear nous públics.
Això ho he sentit
dir tantes vegades,
Oriol,
per què no coordinem
les programacions?
Exacte,
però jo penso
que els cavalls
que han d'estirar
i això és l'administració.
Clar,
a l'hora del programa...
I són lents.
Jo vaig ser molt crític
no fa gaire
ara en un diari d'aquí.
Ah, sí que és veritat?
Sí,
criticant la política cultural
de l'Ajuntament.
Per això
no és la primera vegada
que ho fas.
No,
exacte,
no és cap secret
i sobretot
que aposten més
per coses antigues,
diguéssim,
tipus jubileus
i aquestes coses
que no per coses
contemporànies,
modernes,
de vanguarda.
I aquesta és la meva crítica.
Jo sé
que ells estan
pel a la borda
d'un centre
de creació contemporània
i pel teatre
en Tarragona
i tot plegat.
Però són lents.
Jo critico la lentitud.
A mi m'agradaria
que anessin de pressa.
No es donen pressa
per algunes coses
que se'n donin per altres.
Per lo modern.
Oh, i tant.
Home,
lo modern,
el més convencional
perquè també té un públic
i intentar equilibrar
una mica,
en tot cas,
no passant d'un extrem
a l'altre.
Exacte.
Continuarem parlant
de la programació
perquè a més s'incorpora
el tema del flament.
Vau incorporar la dansa
els dijous
que fa un any,
potser?
Sí, aquest és el segon.
Sí, el segon any.
I què tal?
Perquè si el teatre
costa,
la dansa,
segons com,
diuen que ja és...
És difícil.
Hi ha espectacles
més difícils
i n'hi ha més amables.
Però ha portat
un públic diferent,
que això és el que és interessant.
Porta públic molt jove,
gent que no parlen
català ni castellà,
algun estranger ha vingut
de sobte
i que, clar,
la dansa és internacional
i per tant venen.
I un tipus de públic
diferent del de teatre
és que és curiós, eh?
Sí, sí.
Hem pensat
què passa, no?
i que també d'escoles
de dansa...
Clar, aquí a Tarragona
hi ha cinc escoles de dansa.
I plenes.
I plenes.
I plenes, per tant,
hi ha públic per això, no?
Veus?
Hi ha públic per tot
i no omplim aquesta
sempre, sempre, eh?
Que a vegades
sí que s'han omplert.
El flamenc
també és una altra incorporació
per aquests dies.
Sí, però és puntual, eh?
O sigui, és...
No és que feu un cicle
de flamenc
per tota la vida.
No, no, no.
Ni tan...
M'imagino que no és flamenc
com esperem, no?
Bueno, jo no espero el flamenc,
jo espero aquell...
No serà un tablau, no?
No.
Si no, és flamenc,
modern, contemporani, també.
Sí, contemporani.
El tablau, escolta,
podria ser una alternativa
per treure quartos, eh?
Això per fer diners.
Per fer diners, segur.
Oriol, amb l'aire condicionat,
un tablau, amb quatre faralaes...
Sangria...
Sangria i vinga.
I a cor.
I teniu diners
per fer tota la temporada d'hivern.
Però no et pensis, eh?
Avisa'm.
Jo vinc...
Jo em poso la bata de cola,
ràpid.
Uns experiments, no?
No, m'imagino que també serà
així, una mica experimental, no?
La dansa és una mica més experimental
que el teatre de petit format.
Perquè, clar, dansa de petit format
encara és una mica més difícil.
I a vegades són parts d'un espectacle
i és un solo dintre, no?
Que estan...
I, bueno, és més difícil
perquè no té un fil conductor
tan fàcilment de seguir
des del públic.
però normalment són coses
que estan, almenys estan molt ben fetes.
O sigui, són professionals
que, bueno, que venen a mostrar
alguna cosa, sí, realment experimental
però que té un fons, no?
O sigui, que està treballat.
Que és important.
Clar, quan parlem d'aquest tipus
d'espectacles de petit format,
de solos, de duets,
fins i tot estem parlant de joves
que, tot i la seva joventut,
tenen una formació acadèmica
que han esmarsat molts anys
en escoles de primera.
molts diners, ells o les seves famílies
en la seva formació
i estem parlant de gent molt creativa
i amb una tècnica absolutament depurada.
El fet que no sortin per la tele,
eh, voldríem dir, no els hi treu,
sinó que a vegades fins i tot
els hi dona un plus
perquè són persones preparadíssimes.
Ho hem vist en espectacles de dansa
al carrer que s'han fet
en determinats moments a Tarragona
per les festes
que et quedes bocabadat,
dius, però, o sigui,
aquests som ballarins de primera línia, no?
O mira l'aranxa Sagardoi
que va ser la que va estrenar
el cicle de dansa a la sala
amb un espectacle molt arriscat
4x5 metres, es tapava els ulls
i començava a ballar
i tot el públic pensant
se la fotrà o no se la fotrà
contra la paret, saps?
Que és un altre al·licient
d'un espectacle, no ens enganyem.
Però, per exemple, l'aranxa,
tarragonina,
doncs té una fama
gairebé internacional, no?
I ara, per exemple,
el Cerf de Soleil l'ha captat
per treballar a l'Export de Saragossa,
vull dir que és una tia molt bona
i d'aquí a Tarragona, no?
I que es creu molt a Tarragona, a més.
Vull dir que ell aposta
per una companyia fixa
a Tarragona de dansa contemporània.
Aquesta autoestima que tenen els artistes
que marxen fora,
que després els venen a buscar
gent important
i és quan ens adonem,
mentre no ve un nom propi important,
pensem que, com que són d'aquí,
aquí hi ha gent amb molt de talent
i amb molt de mèrit
perquè aposten per treballar aquí,
no exportar el seu talent
cap a un altre lloc
i val la pena reconèixer aquests noms, no?
Clar que sí.
I aleshores que puguin actuar.
Hi ha un espectacle d'aquest de Flamenc,
hi ha més, eh?
Però és que abans
ho comentàvem perquè el títol és
és una monada,
Ropita tendia.
Ropita tendia.
Jo, veig,
acompanyia Flamenco i Punto
amb l'espectacle Ropita tendia.
Doncs jo per això hi aniria.
Clar, ja val la pena.
I a més música en directe.
Imagina't.
Clar, perquè generalment
és la música pregrabada
i aquí no.
Cante y baile en directe.
Sí, sí.
Que no és el tablao.
No és el tablao.
Que no és el tablao.
Però gairebé.
Però mira,
pel públic que tenim...
Bueno, no,
per la gent que viu a la part alta,
per algun tipus de gent
que els agrada molt el flamenco
i així,
trobo que seria una bona aposta.
El que passa
que no es deuen sentir capaços d'això.
No heu arribat a aquest sector de...
No.
Un sector gitanos, bàsicament.
Gitanos, sí, sí, de la part alta.
Però també hi ha gent
que no són gitanos.
Andalga provenien d'Andalusia i així.
I encara no,
no hem entrat en aquest tipus de gent.
I fixa't que si parlem dels gitanos,
per exemple,
és un col·lectiu tan arrelat a la part alta.
I vull dir,
ells són en bona part
al casc antic de Tarragona
i és com estrany, no?
Que no entrin també.
Potser hauríem d'anar a veure a Patriarca.
Sí, igual.
Doncs probablement.
És un moment, no?
Clar, clar.
Potser sí.
Doncs no és cap bajanada.
Mira, d'aquí ara sortirà allò
una bonica col·laboració.
Potser sí, potser sí.
Estaria bé perquè, per exemple,
aquest espectacle segur que els agraeix.
I et diré una cosa.
Hi ha gent que toca i que canta
en gitanos a la part alta
que és una passa.
Fantàstic, sí, sí, sí.
Farem alguna cosa.
Sí, sí, va, a veure si és veritat.
A partir de la ropita tendia.
De la ropita tendia.
Molt bé.
Paloma, comentem alguna coseta més
del que és aquesta temporada,
si et sembla.
i després parlem de cursos,
que és un tema molt interessant
en el cinquià aniversari.
Què et sembla?
Podríem avançar el més immediat,
perquè per això tenia un programa.
Bueno, el més immediat
és el divendres,
que és l'aniversari.
I llavors ho fem
amb la mateixa obra
que van començar.
Bueno, la primera temporada
de la Sala Trono.
Sí, fa cinc anys.
Cinc anys.
El Carles Canellas.
I bueno,
després de cinc anys,
com aquest espectacle
porta 30 anys
viatjant per tota Europa.
Jo també se'n recordarà
de l'espectacle
després de cinc anys.
Sí, sí.
Petits suïcidis, no?
Sí, és un teatre d'objectes,
és a dir,
que agafa ell petits objectes,
jo què sé,
un misto,
i un misto que se suïcida.
Saps aquestes històries
tan boniques,
tan divertides,
tan senzilles de fer, no?
Que dius,
si això ho podria fer jo a casa.
Sí, sí,
està molt bé,
molt bé l'espectacle.
És ideal per la sala,
per l'espai, no?
Pels nens, per exemple,
també és un espectacle
que els nens els pot encantar.
Jo ara penso,
és com viure al món dels clics
de fa mòbil al Trono Villegas,
no?
Que si tot petitet,
petits suicidis,
allò poqueta gent, no?
Pots tocar,
pots tocar a l'actor,
pots sentir-li la suor,
és interessant.
Doncs aquest serà l'acte,
fareu una miqueta de cosa
o només l'obra de teatre?
Jo sé que sou sobres,
una miqueta de discurs.
Sempany i galetes,
farem sempany i galetes.
Però quin dispendi.
Però escolteu,
llanceu la casa per la finestra, eh?
Sí, sí.
Molt bé.
La monica em preguntava,
dolç o salat?
Dolç i salat.
De tot,
que no falti de res.
Doncs té el farro.
Clar que sí.
Serà demà divendres,
a l'hora habitual de la Salatrona,
dos quarts de deu.
I com sempre,
les entrades ja estan a la venda,
val a dir-ho,
en els punts habituals.
I després ja anirem repassant
i explicant cadascun dels espectacles.
I feu cursos.
Ens lleguem, sí,
una nova moguda,
que ens fa una mica de por i de respecte,
però al mateix temps creiem
que val la pena i fer-la aquí Tarragona, no?
Comencem un cicle de cursos,
de formació actoral.
i en general també.
No sé si farem dansa a la llarga o així,
però comencem amb un justament de teatro argentino.
Però no de ploma i lentejuelas.
Que bo, que bo.
sinó que és el nuevo teatro argentino.
És a dir,
els argentins han descobert...
Hauries de buscar un altre nom.
És que jo ja veig segons quins personatges...
El curs es diu l'imaginari actoral.
L'imaginari actoral.
L'imaginari actoral.
És a dir,
que ensenyen una tècnica a l'actor
perquè no necessiti una escenografia,
sinó que pugui...
No ho sé,
jo és una mica complicat,
jo no ho sé explicar,
però en tot cas és una nova manera de fer teatre
que per la gent semiprofessional
o molts amateurs que hi ha aquí Tarragona,
penso que els hi podria interessar, no?
És a dir,
brec, Stanislaski,
tot això ha passat a la història ja.
Sí, sí o no,
encara també es fa servir, no?
Tot s'acumula a la motxilla, de fet.
I això és una nova experiència.
Ells diuen que els hi va molt bé,
de sobte van revolucionar l'escena a Buenos Aires,
aquest mètode, diguéssim,
i ara es veu que a Argentina és molta moda,
aquest nou mètode.
Ah, doncs nosaltres no hem de ser menys.
Exacte.
Hem d'estar a la paix.
I tenim la sort que aquest home
que es diu Alejandro Catalan,
el professor,
justament es diu Catalan
i és bona herència, no?
Però ve a fer el curs a Madrid
i després a Barcelona.
Ell només tenia aquests dos cursos, no?
És molt esperat,
tant a Madrid com a Barcelona,
perquè la gent professional el coneix,
i nosaltres hem aconseguit
que faci una parada a mig camí,
vingui a Tarragona
i faci tres dies de seminari.
Això és fantàstic.
Això és fantàsticíssim,
perquè Paiú té una fama internacional.
I hem aconseguit aquesta història
perquè a mi li feia gràcia
conèixer la sala,
li vam explicar
ah, pues és una cosa alternativa,
bueno, pues està bien, tal i igual.
I ja està, fantàstic.
Que bé, no hi quan serà això?
I el portem tres dies.
Tot i perquè, clar,
les places deuen ser limitades.
Sí, 20 places
seran dimarts, dimecres i dijous,
tres dies de cada dia,
el 26, 27 i 28 de febrer.
És a dir, a finals d'aquest mes,
per les tardes,
a partir de les 5 o les 6,
ja ens posarem d'acord amb això,
i aleshores seran
quatre hores cada dia
del seminari aquest.
Un seminari molt pràctic,
no només és d'escoltar,
sinó que ell t'agafa,
et posa en escena
i et posa en situació
i tu doncs has de desenvolupar-te
com sigui, no?
I ens ho explicareu
perquè vosaltres també aprendreu
això del teatre argentino.
El fem a la mateixa sala Trono,
traiem totes les cadires
i allò es converteix
en un taller, no?
Teatre argentino,
però del modern.
Sort que no feu el teatre xino
de Manolita Chen,
perquè...
Doncs no et pensis, eh,
que també tindria la seva cosa.
Una nova visió
d'aquest tipus de teatre.
Doncs escoltar...
De Petit i Cuixa,
no estaria mal.
Qui va ser que us reclamava
per Santa Tegla un any?
No eres tu?
O sí?
Doncs no estaria mal,
ara ho reclamo.
No, mira,
recordo que quan fem els programes
de Santa Tegla a la Rambla,
que formem part del mobiliari,
no us recordo exactament
quin convidat era,
ja em perdonaran els oients,
però no me'n recordo
que deien,
home,
doncs també podria venir
un teatre d'aquest típic...
Clar, clar,
de plumes...
A la que en el seu temps
va ser la Regina dos Santos,
aquest tipus de coses,
perquè té un públic també
d'una certa edat,
o no,
que els agrada
aquest tipus d'espectacle, no?
I se n'havia fet,
si recordes,
algun any,
hi havia grups de travestis
d'aquí Tarragona
que actuaven en locals
i sí,
havien fet un espectacle conjunt
al Passés de les Palmeres.
Sí que és veritat.
Sí, sí,
gent com l'Aspirina,
bueno,
tenien noms així,
l'Aspirina,
la 96 Octanos,
la Corremoto,
Pacalaturca,
saps?
Diana Edelwey,
totes aquestes,
jo les conec,
personalment.
Ei,
senyors oients,
hi volen fer una comissió,
uns quants,
i intentem recuperar
aquesta caspa tan agradable
que a vegades...
Feia riure molt, eh?
Per això tu dius.
Era un espectacle,
s'hi feien riure molt,
sí, sí.
I amb els noms,
jo crec que quan sortissin a escena
i es presentessin,
ja públicament,
ja feia gràcia.
Teniu més cursos?
O de moment aquest?
De moment aquest,
estem preparant un curs...
Però la voluntat és que n'hi hagi més.
Sí, sí,
n'estem preparant un,
estem en converses ara,
un curs de teatre i ioga.
Aquesta combinació tan xula,
tan màgica,
que, bueno,
tècnica de ioga
per calmar-te...
Aplicar del teatre,
amb la respiració en condició...
Exacte.
Gent que de sobte li agafa pànic escènic
doncs vine a fer aquest curs
i et donaran eines
per evitar-ho, no?
Entenem, doncs,
que en paral·lel
per aprofitar la sala
i per continuar, doncs,
marcant i consolidant el fet teatral
no només oferireu espectacles,
sinó que assumireu
doncs aquesta part de formació, no?
Sí.
Sobretot cap a aquests joves amateurs.
Sabem que hi ha
moltíssims col·lectius de teatre
en aquesta ciutat de Tarragona.
Només cal veure la mostra de teatre jove
o altres grups
ja més consolidats de tota la vida,
hi ha moltíssima gent
que vol fer teatre
alguns amb aspiracions professionals
altres simplement
per estimació al teatre
que això és importantíssim
doncs és una sortida
que a vegades no troben, no?
Perquè haurien d'anar
a llocs més oficials
i tot plegat.
I sabem positivament
que en aquest aspecte
hi ha més demanda que oferta.
Jo ho sé per Joan Pasqual
que ell porta l'aula de teatre
de la URB
i cada any han de descartar gent
perquè no poden assumir-ne tanta, no?
És una manera de, bueno,
d'ampliar l'oferta.
No hi ha places.
Què us he de dir?
Que enhorabona a tots.
Moltes gràcies.
Som un conjunt de persones.
Enhorabona a vosaltres, naturalment.
Enhorabona al públic més fidel.
Aquell que no ho és,
que s'animi,
que ho provi,
que ho provi
perquè potser ho proven
i no li agraden
que no tornin,
però que ho provi.
I és més,
han fet com una mena de club.
Ja que estàvem
amb aquest tot caspocín,
com un club.
Un club és per...
Els amics del trono.
Sí, per...
Per no dir socis.
Amics del trono.
Ai,
i el Palomé
he estat a punt de dir
una inconveniència.
No, no,
dona, digue-ho.
Doncs bé,
el públic
tenen l'oportunitat
de fer-se amics
de la sala trono,
amb la qual cosa
obtenen rebaixes
a l'hora de l'entrada,
per exemple.
Només han de pagar
30 euros l'any
i els donem
dues entrades gratis,
ja.
Ah, mira,
per convidar algú.
Sí, sí, sí,
per convidar algú
i després rebaixa
cada vegada que vinguin.
Ara les entrades
estan a 12 euros,
però els amics
de la sala trono
encara paguen 10 euros
com antigament.
I a més els hi regaleu
dues entrades.
I a més dues,
vull dir que si realment
ets fidel
et surt a compte.
Si no vens,
el negoci sí que és per nosaltres,
però nosaltres volem
que vinguin realment.
Sí,
però aquest ja no és
el vostre problema.
No, no, no,
que vinguin.
Poden acumular cupons,
alguna cosa.
Sí, sí.
Que ara el desigui aniversari
ja es pot pensar
alguna coseta més, no?
Esperem que estarem
en un altre lloc ja,
que tindrem 100 butaques
en comptes de 50.
Sí,
perquè la nostra idea
és ampliar el negoci,
és a dir,
ara només tenim 50 cadires,
està molt bé,
però no fem caixa.
I es pot ampliar tot allò?
No,
l'espai no,
haurà de ser un altre espai.
I naturalment
haurà de ser un altre espai municipal,
perquè Tarragona
malauradament no compta
amb antigues cooperatives,
antics casals,
saps?
Tots ho van carregar
i per tant no hi ha teatres.
Haurà de ser un espai municipal,
no ho sé,
ja ho veurem.
Bé,
doncs ho deixem aquí,
ja ho veurem.
I que no sigui d'aquí 10 anys,
que sigui abans.
Esperem que sí.
Oriol Paloma,
moltíssimes gràcies,
de veritat
i enhorabona
molt sincerament
que sabeu que ho diem d'acord,
que continuï l'espectacle
i que nosaltres ho veiem.
Moltes gràcies.
Moltíssimes gràcies.
Felicitats.
Gràcies, adeu.