Joan Fuster, bon dia.
Hola, bon dia.
I algun dels alumnes que estan treballant.
Es tracta de la Montse Bustos.
Montse, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvinguda.
Oda Cadiab, bon dia, Oda.
I també ens acompanya l'Albert Font.
Albert, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut.
Jo he dit com es coneix tradicionalment la URB Solidària
perquè és que hi ha 10 anys treballant en projectes de cooperació
des de la universitat, no?
Sí, sí.
Queden molt pocs dies per complir ja els 10 anys.
Déu n'hi do, qui ens ho havia de dir?
Sí, perquè la cosa va començar amb allò de Rondònia, el Brasil,
o era anterior, ja?
No, no, la història és una altra que, si vols, un dia,
amb motiu dels 10 anys, podem fer.
Mira, doncs sí, reservem l'aniversari per un altre moment.
I la història, jo diria que és més bonica que tot això.
Però bé, va començar d'una forma, bueno, uns quants entusiastes,
amb un punt d'ingenuïtat, perquè no dir-ho d'aquesta manera,
també, perquè quan es va iniciar el tema segurament ningú pensava
el que es devindria, però mira, al final ens hem convertit
en un centre de cooperació per al desenvolupament.
Això és molt important perquè, a més, des d'aquest punt de vista,
la solidaritat jo tinc la sensació que va en dos sentits.
Quan algú practica, si em permeteu, aquest ver, la solidaritat,
sí que està donant una part d'ell mateix, però també rep molt.
I en aquest sentit, si parlem de joves que estan en plena formació acadèmica,
el que poden rebre amb aquesta experiència és molt important.
Sí, evidentment.
No és només anem allà a fer coses, és que nosaltres rebem molt també, no?
Exacte. Jo diria que en molts casos reben més que no pas donen.
Ells van amb tota la bona fe, bona voluntat, a aportar uns coneixements
que se suposa que tenen, però quan s'ubiquen en l'espai
durant el període que estan sobre el terreny,
perquè el projecte és molt més llarg,
però hi ha una petita part d'aquest projecte que ells estan sobre el terreny,
jo crec que allí se n'adonen compte de moltes coses.
I, com acostumo a dir moltes vegades,
aprenen coses que difícilment asseguts a l'aula les poden obtenir.
Aquí no parlem d'obligatorietat, però no estaria malament
que d'una manera o una altra tots, quan estem en un període de formació
i fins i tot posteriorment, tinguessin com a assignatura,
si m'apures aquest coneixement del món, no?
A través d'una mirada ben diferent que és la de la nostra pròpia societat.
Seria molt interessant.
De fet, a la Universitat de Rovira Virgili això ja ho estem intentant.
Ja tenim assignatures que parlen justament d'aquestes qüestions.
I són obertes a tots els alumnes,
no estan només adscrites en un ensenyament,
sinó que tots els alumnes hi poden assistir.
Estan en dansa, 5 projectes, a Chiapas, a Panamà, Senegal,
a la zona amazònica de l'Equador i a Nicaragua.
Són aquests els projectes en els que esteu treballant.
Aquests projectes, sí, dius bé que estan en dansa
perquè els projectes no s'acaben encara.
És a dir, l'espai de temps que ells han estat sobre el terreny ja ha passat.
Els alumnes que tens aquí avui ja han estat uns a Panamà,
els altres a Senegal,
però és que el projecte no s'acaba quan venen del territori.
Encara els queda feina per fer.
Ara hi ha tota una fase de difusió, justament això que podria fer.
Això que estan fent avui.
Això que fem avui.
Això és projecte encara perquè ells estan, d'alguna manera,
entre cometes, obligats a, quan acaben de fer aquesta tasca,
divulgar-la, explicar a la societat allò que han fet
i, sobretot, a la resta d'alumnes de la universitat.
Com accedeixen aquests alumnes i d'altres que han participat a aquests projectes?
Han d'estar en un curs determinat,
lògicament han d'estar fent uns ensenyaments que estiguin lligats al projecte,
ells ho proposen, vosaltres trieu, com es fa la selecció,
quin criteri se segueix?
És molt divers.
El tema dels criteris, justament ara hi estem treballant,
perquè això a partir d'ara canviarà bastant.
Ara és una mica més laxa.
És a dir, a nosaltres a la universitat, al centre de cooperació,
ens arriben els projectes des de diferents vies
i nosaltres el que fem és buscar equips de treball
disposats i capacitats per resoldre problemes determinats.
A vegades és des de l'àmbit de l'enginyeria,
a altres vegades és des de l'àmbit de la salut
i aquí tens la Montse, per exemple, i a l'Oda,
que han resolt un problema, o estan resolent un problema,
que és de l'àmbit de la geografia,
que per mi és interessantíssim.
A més, elles encarnen un projecte
que té tots els ingredients típics
o que haurien de ser típics d'un projecte universitari.
El seu projecte és interessant.
Des d'aquest punt de vista ho són tots.
Per tant, les vies canviaran,
però ara de moment heu anat fent en funció del projecte
i la disponibilitat que tenien els alumnes a les diferents facultats.
També he de dir que l'alumne que s'escriu en aquest tipus d'activitat
té un perfil diferent.
És una altra diferència.
Sí, com sempre en aquesta vida.
Sempre passa, sempre passa i és natural.
No tothom...
Bé, a vegades és qüestió de disponibilitat,
però normalment, i jo ho veig ja perquè portem molts projectes,
els alumnes que s'acostumen a escriure aquest tipus d'accions
ja tenen un, ja els veus, que són alguna cosa diferent.
Apuntant formes.
Sí, exacte.
I encara són més diferents quan acaben el projecte.
Llavors ja s'han transformat del tot.
Com que l'Albert, la Montse i l'Oda han participat en dos projectes concrets,
un al Senegal, l'altre al Panamà, et sembla que comentem breument
aquests que teniu a Nicaragua, a l'Equador i a Chiapas,
un és de sanitària, un altre és de lleure i esport.
Parlem-ne breument i després incidim més en els que ells han participat.
Podem fer un resum molt ràpid d'aquests.
Doncs mira, en el tema de la protecció de la qualitat de l'aire a l'Amazònia Equatorial,
és un projecte de l'àmbit de l'enginyeria i està adreçat a unes comunitats
justament de l'Amazònia Equatoriana que pateixen els impactes negatius
de les indústries extractives.
S'està contaminant l'aire, s'estan contaminant les aigües,
hi ha gent malalta i uns alumnes nostres han anat a fer una primera prospecció,
una avaluació de quins són aquests impactes.
A partir d'aquí segurament esdevindrà un projecte de jerarquia superior,
que ja l'agafarem d'una forma universitàriament més àmplia.
El següent, el de l'esport a Nicaragua, és una cosa molt curiosa i molt interessant
perquè és una herència d'un altre projecte,
és en una escola del barri de Sant Judes, a la ciutat de Managua,
un barri molt problemàtic, una escola abarrotada de nens
que tenien una carència, que era l'àmbit de l'esport.
Llavors el que hem fet ha sigut enviar uns tècnics,
especialistes en educació física i amb mestres d'educació física també,
que han anat a ensenyar a formar formadors.
O sigui, els professors o els hipotètics professors
que s'han d'encarregar de les activitats esportives
han rebut coneixements de com inculcar valors
en els nens i nenes de l'escola a través de l'activitat esportiva.
Per exemple, barrejar nens i nenes amb un mateix esport,
barrejar el que en sap més amb el que en sap menys,
aquelles qüestions d'evitar els lideratges una mica injustos,
tu no ets bo per això, no serveixes, no et volem...
Una mica a través de l'esport igualar totes les aptituds.
En el nostre context d'escoles amb una línia, dos línies,
tres línies ben estructurades, dius,
home, doncs bé, però és que en aquell context realment és una aventura.
Sí, sí, no és tan fàcil.
No, no, en absolut.
Hi ha vegades costa aquí, que se suposa que tot està molt endrecedet, no?
S'ha de ser molt hàbil i saber-ho fer, no és fàcil,
perquè a més a més hi ha nens que tenen inculcada la qüestió del masclisme molt
i els costa, per exemple, compartir en el mateix equip,
estar en el mateix equip amb una nena,
o amb un que no en sap tant, no?
Llavors això, pels tècnics que hi van anar, van tenir una feina important,
però ens costa que va tenir molt d'èxit, va anar molt bé.
A Xapes es treballa el tema de la salut comunitària, no?
A Xapes, que per cert, ja heu tingut algun alumne d'aquest projecte aquí
en alguna ocasió, perquè és la quarta vegada que...
Aquest és un clàssic ja, s'ha convertit en un clàssic,
perquè si tot va bé, farem el cinquè projecte.
És un projecte de salut, també de formació de formadors,
és a dir, els nostres alumnes treballen en unes comunitats
també molt específiques de Xapes,
i el que fan allí, allí hi ha unes figures que en diuen promotores de salut,
que són unes persones que fan justament això,
es dediquen a la salut de la comunitat local.
Però no són metges, són promotores de salut.
Et trobes gent de totes les edats i de tot tipus de formació.
Això sí, són savis, per exemple, en medicina tradicional.
I aquí hi ha un intercanvi d'experiències.
Els nostres alumnes els ensenyen qüestions
que tenen a veure amb la medicina occidental.
Què et diré jo?
Des de com funciona un forendo o un termòmetre,
i alhora ells reben també molts coneixements tradicionals,
de la medicina i tal, no?
Campanyes de vacunació, per exemple?
Per exemple.
Més que campanyes, vacunacions pròpies.
A vegades s'han trobat que s'havien de posar vacunes
i les tenien allí perquè ningú era capaç de posar una injecció.
I en canvi, alguns dels nostres alumnes ho han pogut fer.
És a dir, ha estat molt oportú el projecte
perquè han aprofitat per fer tasques...
Aquest no és l'objectiu, l'assistencial,
però que bé que ja que estàs allà...
Però ja que estaven allà,
doncs han aprofitat per fer coses que en principi imprevistes,
però que les fan.
Òbviament, mentre estan allà també fan atenció sanitària,
fan allò...
Fan d'ambulatori,
perquè, clar, aquelles comunitats no poden deixar perdre
l'oportunitat de tenir una colla de metges
en un moment determinat, no?
Tot i que els nostres alumnes no són metges,
sí que van acompanyats de metges, eh?
Això també cal dir-ho,
cal ser conscient en aquestes coses.
I cada any intentem aportar alguna novetat.
La novetat dels aquests dos anys
ha sigut incorporar nutricionistes i fisioterapeutes.
i estem estudiant la possibilitat
pel proper, pel cinquè projecte,
incorporar a l'àmbit de la infermeria.
Molt necessari.
Van professors amb aquests alumnes, generalment?
Generalment van professors.
I si no són professors,
són personal tècnic o expert
en la matèria que ells van a desenvolupar.
Sí, en un moment determinat
pots necessitar assessorament o consell
o que et donin suport, no?
No oblidem que ells són alumnes.
És que són alumnes, són estudiants.
Exactament.
La Montse i l'Oda,
què sou? Estudiants de Geografia?
Què estudieu exactament en aquests moments?
Jo estic estudiant cinca de Geografia,
que avui, aquest any,
i em falta res, un quatrimestre i mig.
Tu, Montse?
Jo estic a quart.
A quart.
A veure, pregunta evident, però inevitable.
Per què?
Per què heu anat al Panamà?
Com us vau engrescar
en participar en aquest projecte?
Ens va sortir l'oportunitat
des de la Unitat Predepartamental de Geografia
amb la professora Ilanda Pérez
que es va ficar en contacte amb els estudiants
a través d'un correu electrònic
que hi havia aquesta oportunitat de projecte
i, bueno, a partir de les respostes que hi va haver
vam poder anar allà.
Deia el Joan que les persones,
els joves estudiants que participen en aquests projectes,
diguem-ne que teniu un perfil especial o particular,
que sou particularment sensibles
cap a determinades àrees de treball, no?
Com ho veieu, això?
Bueno, era un projecte molt interessant
perquè és anar a un país
que tu vas a ficar en pràctica
uns coneixements que tu tens de la teva carrera,
la teva assignatura, els teus estudis
i, a més a més, saps que vas a conèixer un país
des d'un altre punt de vista.
Aniràs a treballar amb gent d'allí
que et mostraran una visió molt diferent.
No és el mateix anar a Panamà, en aquest cas,
de turista,
que anar a fer un projecte de cooperació,
treballar amb la gent que viu allà
i que et veu, és una realitat social diferent.
Vosaltres heu anat a fer un projecte,
diguem-ne, de futur,
de treballar en temes de turisme
en una zona que, bé, que és molt pobra, no?
Podeu concretar una miqueta més el projecte d'aquest tracte?
Nosaltres vam anar a inventar-hi els recursos naturals,
concretament d'un parc,
del Parc Nacional Marí, Golfo de Txiriquí,
vam anar a inventar-hi els recursos naturals
per tal de fer una valoració sobre què és el que tenen,
perquè la gent d'allí procurem
que no venguin les seves terres
a gent amb més diners
que vulgui fer una especulació turística.
Llavors el que busquem és la fixació...
Que no creïn un ressort d'aquells,
de Pucsareta, no?
Molt respectable, però que no és el cas, clar.
El que seria és veure
quin és el valor mediambiental
i a partir d'aquí poder gestionar
i poder veure, doncs,
hi ha àrees que hauran de ser de protecció total,
d'accés restringit,
o com que, de fet, el turisme és inevitable ja,
perquè la gent que viu allà, doncs,
té un nivell econòmic més baix,
arriben gent amb un nivell econòmic més alt,
i s'arriben a malvendre les terres.
Llavors, a partir d'aquesta compra que fan,
comencen a instal·lar això,
mini-resorts, per entendre'ns,
i es vol intentar gestionar d'alguna manera.
Ja és inevitable que hi ha un turisme,
doncs llavors gestionem-ho
de manera que es pugui evitar
que es malmeti el medi ambient.
De fet, jo tinc la sensació que,
per molt viatjada que estigui la societat occidental
en aquests moments,
sempre quan viatgem a un país més o menys llunyà,
no acabem de conèixer'l del tot.
En aquest sentit, dius,
Panamà, oh, que bonic,
Panamà, doncs, veus els seus gratacels,
els seus edificis,
una societat amb benestants,
i vas a una gran ciutat,
però realment hi ha comunitats molt pobres,
i que viuen en una situació molt difícil.
Aquest Panamà, lògicament,
els turistes europeus no el coneixen, no?
No, no, exacte.
I vosaltres sí que l'heu conegut.
De fet, allí a l'illa,
és que la gent autòctona vivia,
vull dir, en una infraestructura,
viu en cabanyes,
no té electricitat,
no té aigua corrent,
i, bueno,
practica pesca artesanal
i agricultura de subsistència.
Què va ser el primer que vau fer?
Vau aterrar, lògicament,
us van traslladar fins allà,
i a partir d'aquell moment,
com vivíeu,
amb qui parlàveu,
teniu contacte amb les autoritats locals,
com es va desenvolupar la vostra estada?
Nosaltres vam treballar a l'UNACHI,
que és la Universitat Autònoma de Chiriquí,
i llavors teníem contactes amb ells,
treballàvem a la universitat,
vam fer uns dies de treball de camí a l'illa,
però principalment després vam anar a treballar
amb estudiants d'allà.
I també estàvem en col·laboració amb l'ANAM,
que és l'Agència de Medi Ambient Panamenya,
que són els qui s'encarrega de la gestió del parc.
Des del propi país hi ha un interès
en evitar aquesta especulació i aquesta explotació?
Sí, hi ha l'interès,
el que passa és que no acaben de...
A veure com dir...
D'arrencar, com si diguéssim, no?
Sí, exacte, és com fer-ho.
Evidentment hi ha l'interès de protecció,
perquè si no no seria part nacional.
La voluntat hi és, no?
Falten, diguem-ne, les habilitats tècniques...
Sí, ells saben el potencial que tenen,
des de l'ANAM, per exemple, ho coneixen,
però després l'altre problema que ens hem trobat
és que la gent que viu en el territori
no coneix aquest patrimoni que té, no el valora.
Probablement perquè estan per la subsistència, no?
Exacte.
Llavors, potser seria una mica veure,
o fer-los veure,
això hauria de ser, evidentment, a través de l'ANAM,
que el patrimoni que té té un valor important
i que s'ha d'arribar a alguna mena de gestió
que haurien de ser els que treballessin en el parc.
Això ja és més complicat.
Impressions, així, del terreny,
diguem-ne com a més emocional,
que us va impressionar el paisatge,
us va impressionar la gent, lògicament,
que és el patrimoni més...
o dels més importants que pot tenir un territori,
quina impressió us va causar?
Des de la vessant, no acadèmica,
sinó de la vessant més emocional.
Bueno, la simpatia que tenen, no?
Que veus que...
que no tenen molt, però que són atents, amables,
que t'ajuden en qualsevol moment,
que et rien, tens una pregunta, qualsevol cosa.
Aquesta rialla que fa la Montse, per què?
Explica'ns alguna d'aquestes accions.
Jo crec que és que vas tenir alguna experiència positiva
o alguna cosa, no?
No, nosaltres ens guiava la gent pròpia de l'illa.
O sigui, l'experiència que t'expliquessin,
perquè l'home sempre t'explicava tot,
però on anaves, aquest arbre, aquest racó d'aquí,
aquesta fruita, aquest...
Ara tenen un coneixement del seu territori importantíssim, no?
És que, a més, aquest és el...
O sigui, l'important és que ho prenguin a valorar
perquè realment és molt més gratificant.
Anar a un lloc i que t'expliqui algú del país
què és això, què és allò, tots els racons,
que ens mostri les coses boniques,
que no que vingui una altra persona...
Clar.
Al teu cas, Albert, tu ets estudiant d'enginyeria
i has estat al Senegal amb un projecte...
Jo recordo que em vam parlar fa mesos
aquí al matí de Tarragona Ràdio
amb un dels professors d'enginyeria.
Correcte, amb l'Ernest.
Que és un projecte d'un pou
que, diguem-ne, amb energia solar.
Correcte.
Això ja d'entrada és una canya
per un país com el Senegal, no?
El problema que es va plantejar a l'inici
és que aquesta gent abans extreia l'aigua
a partir d'un motor convencional
que funcionava amb gasoi
i el problema que tenien
és que de cada cop
el preu dels combustibles fòssils
ha anat pujant
i cada vegada tenien menys aigua
perquè tenien menys diners per treure-la.
Llavors, aquest poble
estava en contacte amb un ONG
que es diu Gadis
i Gadis va col·laborar
amb la URB Solidària
i vam anar després
a fer aquesta aportació
amb aquesta població.
I sí, vam fer primer el disseny
d'aquest projecte
i la idea era
que poguessin treure aigua
independentment dels recursos econòmics
que tinguessin.
Llavors, d'alguna manera
fer alguna cosa
que estigués allà permanentment
traient aigua
lluny
com si diguéssim
d'aquests descombustibles fòssils.
I l'única alternativa
que ens quedava
era aquesta
instal·lar
un conjunt
de les plaques solars
després la bomba
baixa al pou
i a partir
de l'energia del sol
que cada dia
surt del dematí
treure aquesta aigua.
El clima permet
que hi hagi
una continuïtat
de funcionament
d'aquest pou
a través de l'energia solar?
I tant.
Jo no hi he estat al Senegal
però m'imagino
que pel tipus de clima
que té
aquesta és una font d'energia
que tenen assegurada.
Aquesta sí que no els pot prendre
ningú, no?
Exacte.
Aquesta sí que és d'ells
i de ningú més.
Digues, Joan.
És que l'Albert
ho ha explicat d'una manera
com si hagués resultat
facilíssim.
No, no, però és que
jo ara anava a entrar
perquè jo recordo
que això va ser
complicadíssim
de peces
i que es trencava
que havies de baixar
no sé on.
Bueno, era espectacular.
Correcte, van anar a fer
una tasca que aquí
a casa nostra
no tindria cap mena
de problema
ni cap mena
d'impediment
però que ubicada
en l'espai
on ells es van trobar
realment va ser
una odissea.
Que ho expliqui ell.
Doncs explica-ho, Joan.
Vinga, va.
Aquest és tot un procés.
Doncs,
aquesta és la realitat.
El cas és que al Senegal
la manera que tenen
ells de viure
és molt més tranquil·la,
molt més relaxada
i, per exemple,
una cosa tan senzilla
com anar a una botiga
i trobar un conjunt
d'elements metàl·lics
molt comuns
aquí a Espanya
doncs allà
realment trobar
una sèrie de perfils metàl·lics
era una odissea.
Com ara, per exemple,
no sé,
un tornavís,
un caragol,
un...
Això tot això ja ho portàvem
des d'aquí Espanya
perquè no volíem tindre problemes
perquè seria
el que ens trobaríem
amb aquestes petites coses.
Una simple
barra de cert
que aquí, doncs,
de fet,
no ens importava massa
quin era el perfil
que tingués,
quines eren les dimensions
sinó que buscàvem
trobar alguna cosa.
Doncs amb això
teníem problemes
perquè ho eren massa curtes
o estaven molt oxidades,
molt degradades
o...
Després fas el...
Una vegada seleccionat
totes aquestes barres
doncs fas d'alguna manera
la comanda
i els dius
doncs a poder ser
sisplau
d'aquí dos dies
tornarem
i que estiguin tallades
i una mica preparades.
Doncs tornes al cap de dos dies
i...
Ah, sí, és veritat
que teníem aquesta comanda
per vosaltres.
Ara us anem a fer.
Aquí hi ha alguns llocs
que també et passa això, eh?
No tant,
però que també...
Però és que
ni ficar-los ni presses...
No sé,
ells van amassar...
Tenen un altre ritme
d'entendre la vida
i les coses.
És a dir,
teníeu el problema aquest
de subministrament de material
i el pou,
quan arribeu,
és un pou
que ja està fet,
lògicament,
però que té aquesta tecnologia
que vosaltres heu de canviar.
I què heu de fer?
Desmuntar tot?
O com...
Bueno, teniu...
No tinc ni idea d'enginyeria,
per això t'ho pregunto,
clar.
Vam arribar allí
i ens vam trobar un pou,
un pou que estava fet
i faltava, doncs,
fer-ho tot.
Des de la caseta
on havia d'anar la bomba dintre,
perdó,
els sistemes de control a dintre,
on havien d'anar també al damunt,
les plaques solars.
Lògicament, doncs,
s'havia de fet una infraestructura,
una petita infraestructura
per poder baixar la bomba,
per poder-la suportar.
I a mesura, doncs,
que, per exemple,
la construcció de la caseta
es va encarregar
a la gent del poble.
Quan vam arribar allí,
hauria d'estar feta la caseta
i encara no estava feta.
Perquè, en un principi,
la gent del poble
no acabava de confiar
en aquesta iniciativa.
Ho veien com a...
Però ho entenien exactament
en què consistia.
Sí, sí, ho entenien,
però al principi
et miren com una mica de...
Què vens a fer, tu?
Ja ens venen a salvar la vida
un altre cop, no?
Sí, no acaben de confiar.
Als inicis no acaben de confiar.
Tenen motius per desconfiar, segurament, no?
Sí.
I a mesura, doncs,
que van veient
que la cosa, doncs,
comença a pujar,
ja comencen a parlar entre ells,
venen a veure,
fan preguntes
i després, quan veuen, doncs,
que la cosa està més acabada,
ja sí que estan tots allí
donant tons per allà del costat,
intentant donar-nos un cop de mà.
I respecte al que parlàvem,
que, per exemple,
s'espatllava tot,
sí,
el cas més, potser,
extravagant va ser el de...
Vam comprar a Dakar,
la capital,
un grup d'electrogen.
No té massa...
De si com si diria
un grup d'electrogen bastant simple
per no tindre problemes.
a l'arribar...
Es va provar a la botiga.
A l'arribar, doncs,
al poble,
a Guerlain,
l'engeguem,
va funcionar durant uns 7-8 minuts.
Es va parar.
El vam tornar a engegar
i ja no es va engegar més.
Es va haver de tornar
a Dakar
una segona vegada,
400 quilòmetres,
a canviar el grup d'electrogen
perquè sense electricitat
no podíem fer res.
El vam canviar,
el vam provar,
funcionava
i a l'arribar
una altra vegada
a Guerlain
va funcionar...
va funcionar bastant poc
i vam haver d'acabar
recorrent
a un poble de veí
que tenien electricitat
que estava a uns 10 quilòmetres,
vam anar amb carro
i havíem d'anar fent viatges
per treure aquesta electricitat
com si diguéssim
i poder tallar
les barres d'acer
i mecanitzar una mica
tot aquest conjunt
de peces metàl·liques
per futurament
muntar aquesta estructura
on, per exemple,
acullar la bomba
i altres sistemes.
Acostumat a donar-li
un interruptor
o posar un endoll,
vull dir,
trobar-te en aquesta situació
de fer 400 quilòmetres
per tenir un mínim d'energia
per poder treballar.
Clar, ja m'imagino
que ràpidament
fas el canvi
de mentalitat
i dius
bé, això és diferent
i hem de treballar
amb totes aquestes limitacions, no?
Sí, sí.
Ja funciona el pou?
Sí, funciona.
Funciona bé?
Funciona bé.
El risc
que s'espatlli alguna cosa
perquè si parlem
d'energia solar
també pot haver-hi
algun problema tècnic
com a qualsevol enginy,
vull dir,
ells ho saben solucionar?
Els heu explicat
tècnicament
si hi ha algun problema
com ho han de solventar?
Ho haureu de tornar
quan s'espatlli
allò en plan lampista?
Clar,
el petit problema
d'aquesta aplicació
és que
a diferència
d'una...
abans tenint un motor dièsel,
si s'espatlla
seria canviar
simplement tot el motor dièsel
o arreglar-lo.
Ells més o menys
això ho acaben
sabent fer
perquè sempre trobes
algú
que sap arreglar
aquest tipus d'enginys.
La bomba
que vam instal·lar
a nosaltres
que era
bastant recent,
d'una tecnologia
bastant recent,
precisament perquè
s'adaptés
a la portació
d'energia elèctrica
a partir de plaques solars,
si s'espatlla
el que s'hauria de fer
és canviar la bomba sencera
perquè ningú d'allí
seria capaç
d'arreglar
aquesta tecnologia
tan puntera,
diríem.
Els altres sistemes,
el petit sistema
de control que hi ha
és molt difícil
que s'espatlli
i les plaques solars
estaran allí
25-30 anys.
Aquest pou
dona servei
a una comunitat
petita,
mitjana,
quantes persones
més o menys
poden beneficiar-se
d'aquesta tecnologia?
Aproximadament,
es diuen
que són unes 2.000 persones,
però clar,
és molt,
es diuen
perquè no hi ha
un control
molt estricte
de la població.
Normalment
venen
moltes grups
de bestiar
amb dipòsits
d'aigua
i els dematins
van passant,
van fent una mena
de filera
i van passant
uns darrere als altres
omplint aquests dipòsits
per a bestir-se.
Disculpe,
aquí es produeix
un efecte,
a la que una població
té aigua
és molt fàcil
que aquesta població
augmenti
perquè s'aproxima
gent
de llocs
propers
que no en tenen
d'aigua.
Per tant,
a vegades
el que fa això
és un factor
d'atracció.
Això s'ha de tenir
en compte.
I d'anar creant
una comunitat
més àmplia
que pot anar
creant
altres sistemes.
A vegades això és bo
o no,
depèn,
perquè també es pot
arribar a un punt
d'esgotament
d'aquesta aigua.
Doncs han d'anar
a les geògrafes
a fer una avaluació.
Exacte,
des del punt de vista
poblacional,
demogràfic,
etcètera.
Déu-n'hi-do.
Albert,
quant de temps
hi vas estar?
Vam estar tres setmanes.
I vau viure allà,
a la zona?
Sí, sí.
Vull dir que no anà
a Guadacar cada dia
a dormir 400 quilòmetres,
no?
No, no.
Què tal,
el dia a dia?
Doncs molt diferent,
molt...
T'ho veiem a la cara,
els oients no t'ho poden veure,
però jo sí.
El més destacable,
remarcable,
seria aquesta tranquil·litat,
aquest,
doncs que no tenen hora,
i que les coses
es van fent,
tot i que
aquest és el seu plantejament
i és el que ells
te transmeten,
però el problema
és que tu tens
uns dies concrets
que estaràs allí
i doncs sempre vas
amb la pressió aquella
de fes, fes, fes,
perquè si no
arribarà al final
i no estarà la cosa acabada.
I en general
és això,
el que abans es comentava,
el que transmet
la gent,
molta pau transmet la gent.
Potser al principi
et miren molt
encuriosits,
estranyats,
i al final
a poc a poc
es van apropant a tu.
I una vegada
t'han agafat
entre cometes confiança
doncs no paren.
Com que no tens res,
no tens por a perdre res
i això
et fa valorar altres coses,
segurament, no?
I tenir una altra manera
de viure,
d'entendre el temps,
d'entendre la vida, no?
Suposo que deu ser això.
No tens res a perdre,
per tant no tens por.
Fixeu-vos que això,
el que expliquen ells,
contradiu bastant
les imatges
que rebem contínuament
del Tercer Món
a través dels mitjans,
no?
Sí senyor,
de les pobres persones
que es moren...
Exacte,
i després d'aquelles escenes
de gent revoltada
contínuament,
amb armes a les mans,
etcètera.
Si t'hi fixes,
quan arriben els alumnes
i t'expliquen la seva experiència,
et transmeten sensacions
de pau,
de tranquil·litat,
sobretot d'haver estat
molt ben rebuts,
etcètera,
i això és molt curiós
contraposar unes imatges
amb les altres.
Això diem que s'hauria
de viatjar més.
Exactament.
S'hauria de viatjar més,
això hauria d'entrar
per la seguretat social,
perquè es convertiria
en persones segurament
més en condicions,
no?
Com a mínim et permet
analitzar tot allò
que t'expliquen
des dels mitjans,
no?
De dir, bueno,
escolta'm,
jo aquí ja he estat,
per exemple,
aquestes revoltes
de l'Índia,
ho dic perquè són
les últimes,
o el que ens està arribant
des del Congo.
No dic que no siguin reals,
evidentment són reals,
però a vegades...
Però les càmeres capten
una imatge només.
Exactament.
I els països són molt grans,
no?
Exactament,
exactament.
Correcte.
Què fareu de les vostres
vides professionals?
A veure,
ja sabem el tema
de la feina tot plegat,
però vosaltres teniu
una idea del que voleu fer
quan acabeu?
A veure,
allò de què sereu
quan sigueu grans,
no?
Que ja sou grans.
Una miqueta
encaminar la vostra carrera
en projectes
que poguessin ser solidaris
o no?
Vull dir que això
és una part més
de la formació
com comentàvem el Joan.
Sí, sí,
interessant poder continuar
potser l'any que ve,
ho hem de veure encara
i jo en el meu cas
continuaria també
amb el tema
que hem estat treballant
amb els sistemes
d'informació geogràfica
per buscar feina
en aquest camp.
Tu, Montse?
També són projectes
que es pot realitzar
a l'estiu,
tu pots mantindre
la teva vida,
tindre la teva feina
i guardar uns dies
per dedicar-ho a això.
És difícil
dedicar-te només
a fer projectes.
Però continua en contacte
amb el món aquest més llunyà,
no?,
que no és tan proper a nosaltres
a la mesura del que puguis.
Sempre pots guardar uns dies.
Clar que sí.
Tu et veus pel món
instal·lant
plaques solars
per treure aigua
o qualsevol altra cosa,
Albert,
o com et veus pel món
en un futur?
Doncs sí,
la veritat és que
ho prendeixer per tantes vegades
i si mai es tornen
a presentar l'oportunitat
ja m'apunto al carro.
I tant,
i tant,
a veure aquests criteris,
que aquests nois i noies
tenen molt de potencial,
eh, Joan?
Sí,
crec que estem dissenyant
uns criteris massa estrictes,
els haurem de fer més...
S'han de personalitzar,
s'han de personalitzar,
sobretot tenint en compte
que, a veure,
que han fet una feina
i això que dèiem,
esteu formant persones
i aquest és un aspecte
que no es pot oblidar.
El fet d'aquesta creació
de criteris
és una bona senyal.
Significa que ja
comencem a tenir
un bon gruix d'alumnes
que es vol incorporar
en aquestes activitats.
Això ens obliga
a establir criteris,
perquè afortunadament,
i dic afortunadament,
s'està creant una mena
d'overbooking
d'alumnes que volen participar
en aquestes activitats.
Això és boníssim.
Però clar,
això obliga
a establir criteris,
malauradament.
Ells,
ell i elles
i altres companys
han experimentat
aquesta manera
de veure el món
i de practicar,
posar en pràctica
tot allò
que estan aprenent
a la universitat.
Us agraïm moltíssim
que hagi vingut avui
a la ràdio
i que ens expliqueu
a tots plegats
allò que desconeixem,
perquè com deia el Joan
tenim una mirada
al món molt reduïda
a vegades per només
una pantalla de la televisió.
Montse, Oda,
Albert, Joan,
moltíssimes gràcies.
Fins la propera.
Adéu-siau.