Un minut i mig, en dos quarts d'una del migdia,
aquí seguim en directe, és el matí de Tarragona Ràdio,
els ho havíem comentat en el temps del sumari.
Avui tenim molt d'interès a conèixer
una intervenció quirúrgica que s'ha realitzat
a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona,
aplicant una tècnica en aparença pionera.
La tècnica en si, diguem que ja té una certa experiència,
un parell de dècades llargues,
però la manera de com s'ha aplicat aquí en aquesta intervenció
sí que és pionera.
Es tracta d'extirpar, s'ha extirpat un ronyó a una pacient
i en concret es va extreure amb una incisió a la vagina.
És una pràctica que ofereix, d'una banda,
una recuperació molt més ràpida, menys endolorosa,
amb menys conseqüències.
Ens acompanya el cap de servei d'urologia
de l'Hospital Universitari Joan XXIII, el doctor Joan Sagarra.
Doctor Sagarra, molt bon dia.
Josep, m'hi han posat Joan, eh?
Però allò de Joan i Josep, doncs jo li demano disculpes
i ja li dic Josep i m'ho apunto perquè no em torni a equivocar.
Bon dia, gràcies per venir.
I home, li hem de donar l'enhorabona a vostè i a tot el seu equip.
Efectivament, sí, gràcies per l'enhorabona.
És un fet que hem aconseguit tots plegats,
els membres del servei d'urologia.
Hem treballat fort i creiem que això és un bon resultat amb el que preteníem.
Exactament aquest tipus d'intervenció d'extreure un ronyó,
com es feia fins a aquest sistema, aquesta tècnica que han utilitzat?
Bé, la història, doncs bé, és la història pròpia de la cirurgia.
Fa 10 anys es feien de la manera tradicional que tots coneixíem,
grans incisions a través de les quals s'arribava, s'extirpava, en aquest cas, el ronyó.
I teníem un postoperatori dolorós, per exemple,
que corresponia a una lumbotomia, que era la incisió més habitual per treure el ronyó.
Un postoperatori dolorós, estances hospitalàries
que en el millor dels casos anaven entre els 7 i els 10 dies,
complicacions, dolor, dificultat o reinserció social a la feina i a la vida normal tardana.
Després, posteriorment, i estic parlant des de fa 6-7 anys,
5-6 anys, es va començar a introduir la laparoscòpia,
primer molt tímidament, però després es va afiançar
i actualment és l'estàndard a la majoria de centres de nivell
pel qual es fan les nefrectomies.
Em refereixo a nefrectomies, però és extensiu a altres tipus de cirurgies,
a moltes altres patologies.
Amb aquesta tècnica, el que fem és extirpar el ronyó
a través d'aparells òptics i aparatatges introduïts en petites incisions
que van des de 0,5 fins a 1 centímetres.
S'introdueixen dintre la cavitat abdominal,
s'insufla aquesta cavitat abdominal amb una espècie de gas
per distendre la cavitat abdominal.
I en aquell espai, ajudats amb aparatatge òptic
i sistemes de càmeres per veure,
treballem, fem l'extirpació de l'òrgan
i després l'hem de treure de l'organisme.
Per treure de l'organisme fem una incisió en la mateixa panxa
que en aquest cas ja és molt més petita que la que es feia abans.
Estem parlant d'incisions de 6-8 centímetres,
que és l'espai necessari per treure en aquest cas un ronyó.
Això és el que es fa actualment i és l'estàndard.
Cap on anirem?
Doncs en un futur s'està desarrollant una tecnologia que se'n diu NOTES
que consisteix en cirurgia a través dels orificis naturals,
a través de la boca, a través de la vagina,
inclús a través del recte.
A través d'aquí s'insereixen els tròquers aquests que hem vist
i l'aparatatge òptic i instrumental per treballar
i s'extirpen els òrgans que es desitgin i que es puguin per tamany
i s'extreuen per aquestes vies naturals.
Amb la qual cosa no hi hauria cap incisió cutània.
Cap ni una.
Això és un futur.
És la realitat, però la realitat ha molt comptat centres del món.
És una tecnologia molt avançada, amb una expertesa tècnica molt alta.
N'hi ha pocs casos i molt centralitzats en centres de molt prestigi.
El punt intermig entre la cirurgia laparoscòpica,
que ja en diem clàssica perquè ja està superada.
Té 20-30 anys de laparoscòpia?
Sí.
Aproximadament?
Els primers experimentacions sí, però la implantació a Espanya,
diguem que dels anys 80 i pico.
Doncs un punt intermig és fer la tècnica quirúrgica amb la laparoscòpica,
en la cirurgia laparoscòpica convencional,
la que he comentat fa un moment,
i treure la peça, en vez de fer una incisió,
la peça quirúrgica, en vez de fer una incisió en l'abdomen,
treure-la per aprofitar en els orificis naturals.
És a dir, fer la incisió, en aquest cas nostre que s'ha publicat,
doncs a la vagina.
Amb això què guanyem?
Doncs guanyem primer la consideració estètica,
que sempre s'ha de tenir en compte, encara que no és la més important,
i sobretot el menor dolor que presenta el pacient
i una recuperació molt més ràpida.
Per què?
Perquè la vagina és un òrgan que té poca sensibilitat al dolor.
I una elasticitat.
I una elasticitat que permet fer aquestes...
Evident, quan parim és que realment es pot fer així.
Exacte.
Tindria, diguem-ne, alguna contraindicació en les dones per edat
o per la pròpia patologia que s'hi volgués?
Sí, més que contraindicació es recomana.
No és que sigui una contraindicació fer-ho amb dones que hi hagin segut mares,
que hi hagin segut moltíperes, no?
I més que res, doncs, bueno, consideracions de distincions i tot això.
A veure, sí.
En dones d'edat molt avançada que poden tenir secetat vaginal
o problemes de sineques, adherències,
doncs, tampoc és l'adequat.
Si la dona és molt gran, s'aconsella fer un tractament, per exemple,
amb estrogens locals en forma de pomades
de cara a augmentar l'elasticitat de la vagina
abans de plantejar aquesta possible intervenció.
Clar, és que quan parlem d'intervencions quirúrgiques,
el criteri que s'aplica sempre és en funció del pacient,
no en funció de la tècnica.
Per tant, el fet que hagin fet aquesta operació amb aquesta tècnica
no vol dir que totes les extraccions de ronyó
s'hagin de fer a les dones d'aquesta manera.
Són vostès els que consideren,
mira, doncs aquesta pacient sí que és candidata
a aplicar aquesta tècnica i aquesta altra no, no?
Exacte.
S'han de tenir en compte moltes coses
pròpies de la patologia que presenta el ronyó, per exemple.
És important tenir en compte,
no és el mateix un tumor de...
un ronyó amb un tumor gran molt voluminós,
20 centímetres, clar, ja tenim una problemàtica d'espai.
Que un ronyó atròfic, petitó,
que és més fàcil de treure per via vaginal.
A part les consideracions de cirurgies prèvies
que hagi tingut per via vaginal la senyora o...
Sí, perquè des de la vessant de la ginecologia,
l'extracció que pot ser des de l'úter,
des de moltes coses ja es fa per aquesta via de la paroscòpica, no?
Vull dir, la novetat probablement que sigui aquest òrgan
per la seva situació que té dins del cos de la dona.
Com es troba la pacient?
Per cert, que no l'he preguntat.
Força bé, força bé l'última vegada que he contactat amb ella.
Estava molt contenta, agraïda.
Em sembla que ha fet també una carta del director
en algun diari de la ciutat.
Està força bé, recuperada i, bueno, tirant endavant.
A veure, jo no el vull posar en un compromís
per allò de la humilitat,
però quan vostè parlava d'aquest tipus de tècnica,
que ara està una mica a les beceroles,
si parlem d'altres orificis naturals,
només es pot fer en centres que tinguin una alta especialització.
Joan XXIII en aquest sentit,
i en particular l'àrea d'orologia hauria entrat en aquest camí,
perquè és molt novedor.
De fet, vostè està aquí perquè no és una cosa que es faci cada dia, no?
Bé, la paroscòpia sí que l'estem fent ja de manera habitual.
El que és novetat és la via de l'extracció de l'òrgan.
En aquest cas, la tecnologia tampoc és el punt més important,
perquè, com bé has dit,
hi ha altres intervencions que es poden fer també per via vaginal.
És trobar el cas adequat.
El més difícil és trobar el cas,
més que un problema de tecnologia en aquest cas,
perquè el que és l'aparatatge laparoscòpic
per fer la cirurgia estàndard,
ja el disposem d'ell i podem fer aquest tipus de tècnica.
I què els va decidir a tirar endavant aquesta tècnica
amb aquesta pacient en particular?
Doncs, el que hem dit,
la patologia que tenia la pacient era una patologia no total.
Però era la primera vegada que ho feien, no?
És la primera vegada que ho feien.
La primera, per això.
Sí, sí, sí.
És a dir, mira, fem-ho ara.
Ho vam veure factible per la patologia que tenia,
les característiques de la pacient,
i evidentment perquè ella ens va dir que endavant,
ella va acceptar la possibilitat aquesta.
Comentava, doctor Sagarra,
que el futur passa per aquí.
No dic fabular, perquè la ciència no ha d'afabular,
ha d'experimentar, ha de fer la hipòtesi,
ha d'experimentar, ha de constatar tota aquella experimentació
i després ho ha de posar en marxa.
Però fins on podríem arribar amb aquesta tècnica que diu vostè,
que encara és una tècnica que s'ha d'elaborar molt,
de l'extracció?
Perquè parlaríem només d'extracció d'òrgans
o també parlaríem d'intervencions quirúrgiques
més complexes que també es podrien aplicar
a través dels orificis naturals.
A veure, el límit,
per dir-ho d'una altra manera,
Julio Berner va dir
que tot el que un home pot imaginar,
un altre serà capaç de fer-ho.
Miri, que hem anat a la Lluna.
Llavors, jo m'estic plenament d'acord amb això.
El límit del que puguem fer ens ho donarà la tècnica.
Vindrà de la mà de les millores tècniques
en aparatatge, miniaturització,
orientació dintre del cos,
imatge.
Vindrà donat per les millores tècniques.
Podrem arribar a fer coses impensables,
però actualment,
però vindran de la mà de millores tècniques
que, per suposat, inicialment seran molt costoses
i no estaran a l'abast de tothom,
però que en el temps i demostrant
la seva utilitat pràctica,
jo crec que s'estandaritzaran.
A nosaltres, a veure,
ens va semblar realment important
i val la pena explicar que això s'està fent
a la nostra ciutat.
El que passa és que hem d'anar amb compte,
probablement, amb la divulgació d'aquest tipus
de tècniques i de pràctiques,
sobretot quan es tracta de temes mèdics,
perquè, clar,
tots volem el millor per nosaltres mateixos.
I, a veure,
aquesta és una tècnica que es fa
amb pacients seleccionats prèviament,
si sota criteris mèdics.
Un no pot operar-se la carta,
si em permet l'expressió,
de dir,
escolti, vull operar-me,
però vull operar-me amb aquesta tècnica.
Perdoni,
però això ho direm nosaltres,
que som els experts, no?
S'ha anat molt a compte, no?
Efectivament,
no hi ha un ventall d'operacions
i si hi ha un ventall d'operacions
és perquè no totes són bones per tothom.
Llavors,
cada pacient
és un món,
un món en si mateix,
un món amb la patologia
que contenen,
que tenen dintre
i que s'han de tractar
i es tracten de manera individualitzada.
Llavors,
en aquest punt sí que és una medicina a la carta,
però és una carta,
diguem,
orientada pel professional,
que és el que coneix
i té l'experiència
de la literatura
i l'experiència pròpia viscuda
i que ofereix al malalt
les opcions terapèutiques
més adequades.
Si hi ha dues opcions
que són igualment bones,
se li ofereix al pacient.
Llavors ell escolleix,
en el cas,
no sé,
càncer de pròstata,
si la cirurgia
o prefereix radioteràpia.
Doncs, bueno,
si en aquell cas concret
està demostrat
que és igual de bo
la radioteràpia
que la cirurgia,
el pacient té,
se li ofereixen
les dues opcions
i escolleix.
Però n'hi ha pacients
que no se'ls ha d'oferir
l'opció d'escollir
perquè,
senzillament,
n'hi ha una de les opcions
que és la millor.
Clar.
En el cas de la pròstata,
també es fa per la paroscòpia?
Es fa prostatectomia
a la paroscòpica,
també està descrit
i és un estàndard
a molts centres.
Ja està més generalitzat.
Exactament.
I en el que és,
diguem-ne,
el col·lectiu mèdic,
la comunitat mèdica,
aquesta operació
que han fet
a l'Hospital Joan XXIII
ha despertat
la curiositat
en el bon sentit
de la paraula,
d'altres col·legues,
d'altres centres.
Expliqui una miqueta
el ressò que ha tingut.
Sí,
el ressò
és el propi
de l'impacte mediàtic.
Hi ha intervencions
i tècniques quirúrgiques
que s'apliquen,
que són novedoses
i que es fan molt bé
a l'Hospital Joan XXIII
per molts altres serveis.
És tenir la sort
de que enganxes
que crida,
per dir-ho d'alguna manera,
que té ressò social.
Però hi ha molts altres serveis
que estan treballant molt
i molt bé
dintre del mateix
Hospital Joan XXIII
i jo crec que
el que ha fet això
és una mica
fer que tots
se'n sentin orgullosos
de l'hospital que tenim
i que entre tots
hem de millorar.
Doncs moltíssimes gràcies
doctor Josep Sagarra
que és el cap del servei
d'Urologia
de l'Hospital Universitari
Joan XXIII de Tarragona.
Enhorabona,
naturalment,
per la part que li toca
a vostè i al seu equip,
que segur que té un equip darrere
que dóna suport
a totes aquestes iniciatives.
Per suposat.
Sense ells
no hauria sigut possible.
Moltíssimes gràcies,
molt amable.
A vostè.
A vostè.