Obrim la sisena hora del matí de Tarragona Ràdio en directe
des dels Jardins de Tabacalera, un itinerari per la història de la fàbrica
a través de la memòria dels propis treballadors
que ens estan acompanyant des de les 10 del matí pràcticament.
I en aquell moment, a les 10 del matí, si se'n recorden,
o aquells que ens estan seguint des del començament del programa,
conversàvem amb Jordi Piqué, el director de l'Arxiu Municipal,
i amb la professora de la Facultat de Ciències Econòmiques
de la URB, Maria Jesús Moinyos, que juntament amb el professor Vicent Terol
estan fent un llibre sobre la història econòmica de la fàbrica.
I un dels aspectes molt destacats era el que va suposar
en el món laboral femení, inexistent en aquella època,
pràcticament quan es va obrir la fàbrica.
Les dones han tingut tradicionalment, i en molts sentits,
un pes molt important en la plantilla de Tabacalera.
Per tant, era un aspecte que havíem d'abordar,
i a més, amb les seves protagonistes.
Tenim una bona representació de les treballadores de Tabacalera.
Pep i Brull, bon dia.
Bon dia.
Benvinguda.
Maite Mur, bon dia.
Bon dia.
Rafi Caballero, bon dia.
Bon dia.
Saludem la Marissa García.
Bon dia, Marissa.
Bon dia.
Anna Guas, bon dia.
Hola, bon dia.
A veure, amb la Maria Jesús, us ho deia,
amb vosaltres no pertanyeu a aquella generació, lògicament,
però el que sí que és cert és que quan Tabacalera va obrir portes,
tenia dins de la seva plantilla una representació de dones impressionant,
dones que cobraven un salari,
i dones que, si comparem amb altres sectors d'aquella època,
tenien el que ara diem unes prestacions laborals importantíssimes.
Allò va ser un canvi en el món de les dones d'aquella època,
i posteriorment també, segurament, no?
També.
Durant tota l'època de Tabacalera,
les dones hem estat molt importants per la fàbrica i per la ciutat,
perquè era una de les fàbriques on hi havia més dones treballant,
després en el seu moment se va semblar molt també la Vic,
les camises, no sé si en recordeu, de la Seidens Ticker,
però vull dir, eren fàbriques on hi havia majoria dones,
i també hi havia homes, però la majoria eren dones.
I aquí a la fàbrica, potser fins quasi als anys 80,
ben bé, serien més dones que no pas homes.
Quins llocs de treball ocupàveu majoritàriament les dones aquí a la fàbrica?
En l'època que vosaltres treballàveu, eh?
Parlem de la vostra època, perquè així centrem més al tema.
En l'època que nosaltres estàvem,
primer, la majoria de dones estàvem a les màquines.
O sigui, són les que portàvem, alimentàvem,
les màquines que feien els cigarrets.
I després, posteriorment,
quan hi va haver una reestructuració de la plantilla,
les dones van començar a agafar feines d'homes,
com ser operaris d'estocs.
Aquí en tenim una companya, que ho va ser.
Vull dir, perquè va haver una època,
crec que molt important,
sobretot per aquestes dones,
eren dones que estaven d'excedència
per diferents motius.
Unes eren per maternitat,
unes altres perquè eren viudes,
unes altres perquè s'havien separat.
hi teníem una legislació a Tabacalera,
una legislació de l'any 56,
que elles podien tornar a reingressar
si tenien una d'aquestes situacions.
I aleshores van demanar el reingrés,
però Tabacalera, que en aquell temps
ja no volia més dones,
ni volia que entriés ningú,
perquè estaven fent reestructuracions a tot arreu,
doncs els hi deia que no,
que no les volia.
O feia silenci administratiu,
o els hi deia que no.
La dona sol·licitava tornar a la feina
perquè es contemplava dins dels seus drets,
un dret legal de la pròpia planta
i aleshores silenci administratiu no se'ls hi deia res.
No, i llavors van començar a anar a judicis,
o sigui, van denunciar a l'empresa
i van començar a haver-hi judicis
i, bueno, en definitiva,
es van guanyar tots els judicis,
la gran majoria,
i van entrar a treballar aquí en tens dos.
No, totes tres.
Totes tres, la Pepi, la Rafi i la Maite,
totes tres són de les que es van entrar per judici.
Quants anys vau estar treballant a Tabacalera?
Des del començament, després doncs vau sortir,
com dèiem, aquest tema conflictiu,
després que en parlàvem,
però en total quants anys heu treballat a Tabacalera vosaltres?
Jo en total, ara quan me jubili portaré uns 30 anys.
uns 15 abans i uns 15...
Bueno, ara em porto més de 15.
Maite?
No, perdó, 6 abans...
I després 15.
I després 15.
Jo vaig estar 7, després 10 d'excedència i fins ara.
Jo vaig estar 3, 7 ara i ara me queden 5 per jubilar-me.
Per jubilar-te.
El cas de la Marissa és més jove, no?
No, sí, jo soc més jove.
Jo no he estat d'excedència
i jo he estat de 3 anys treballant.
Doncs déu-n'hi-do.
Sí.
Escolteu una cosa, com va ser aquell moment que està explicant l'Anna?
Perquè clar, de cop i volta, vosaltres,
no sé si va ser per maternitat o per quines raons,
unes raons personals,
doncs decidiu demanar l'excedència
i quan vulgueu tornar, us diuen que no.
No sé.
Que volien homes.
Que no volien dones.
No volien dones.
El per què, clar, ni ho preguntàveu, no?
Perquè tampoc no us haguessin dit res del per què.
I a partir d'aquell moment, què és el que feu?
Quines passes feu?
Llavors se va començar...
Vau anar a un advocat, vau anar al sindicat,
com ho vau moure tot això?
Vam començar anant amb un advocat,
ens vam ajuntar a 33,
que érem d'excedència de diferents...
De Tarragona o d'altres fàbriques?
No, no, d'aquí de Tarragona.
De Tarragona només.
De Tarragona sol érem 33.
I llavors vam començar a anar a judicis
i de moment tots els anàvem guanyant,
però l'empresa tornava a recórrer
fins que al final ja vam guanyar el definitiu.
I com va ser la tornada,
després d'aquesta batalla judicial?
Per mi va ser molt bonica,
perquè jo em vaig entrar perquè vaig quedar viuda.
I vaig estar 5 anys també en judicis
i al final també totes els guanyàvem
i vaig entrar molt contenta i molt bé.
I he estat 7 anys molt contenta.
I ara doncs no has acabat.
Però no va ser una situació fàcil?
No, bonica no, perquè vam tindre judicis
i era recent viuda,
feia poc temps que havia quedat viuda
i treballugava molt el poder entrar.
Però et deien que no, que no,
més que et deien que dones no volien
i vinga, lluita, lluita,
i 5 anys, lluïssis, estàs lluïssis.
Però després vam tindre la sort de poder entrar.
Es deia sempre que,
a banda d'aquesta situació de conflictivitat
i després entrarem en els últims anys
que ja sabem tot el que va costar,
farem memòria,
però es deia que en els moments de màxim
esplendor de Tadabacalera,
els treballadors i treballadores
éreu uns privilegiats, entre cometes,
en quant a l'equiparació salarial
que podien tenir altres treballadors
de la pròpia ciutat en altres feines.
Hi havia una sèrie de prestacions socials
i que m'han explicat,
Jordi Soninyà, que va estar parlant amb vosaltres,
em deia
les botigues d'electrodomèstics
es fregaven les mans
quan cobraveu la paga de beneficis.
I l'hort
i joies.
I joies.
La jolleria Fortuna,
que era el que sortava en aquella època.
No, era el pare d'aquesta senyora d'aquí,
de la García,
era un home que venia a joies
i nosaltres aquí quan cobravem
ell venia a les màquines
i a cobrar.
I es compraven moltes coses així
quan cobravem el sobret.
Aquí es donaven el sobret
amb les monedetes petitetes
que es donaven abans
i amb això fèiem aquells pagos.
No, però sí que el reste
de comerços de Tarragona,
per exemple,
a l'època de Nadal
que ens donaven uns vales
que era l'economat,
doncs aquests vales
representaven potser
quasi unes 15.000 pessetes,
no?,
en aquella època o més.
I això era moltíssims diners
en aquella època.
I clar,
agafaves tots aquells vales
i t'anaves al carrer Furry
i veies uns carros plebs.
Aquests són de Tava Calida.
A més,
quan hi anàvem,
hi anàvem tothom
a les mateixes èpoques
perquè clar,
tot era Nadal.
Quan calcaven,
clar,
que era com caducaven,
els vales tenien
una època de caducitat,
no?
I bueno,
fins a aquella època,
doncs,
això era,
Tarragona,
doncs,
mira,
aquest ha treballat a Bacalera.
Sí,
clar,
ja teníeu,
diguem-ne,
allò era on...
Sí, sí, sí.
Hi havia els treballadors
i els treballadors
de Bacalera,
no?
Vull dir que...
És que a Tarragona
quasi tothom ha treballat
a Bacalera,
eh?
Pregunta,
i la majoria
ha estat a Bacalera,
si no els pares,
els fills,
i n'ésitut,
no s'ha tingut a Bacalera.
Sí,
aquests dies ho dèiem,
no?
Que amb qui parlaves
tothom té un parent
o un familiar
que ha treballat a Bacalera,
és un referent,
eh?
Sí, sí.
Escolteu una cosa,
com abans,
hem entrat,
abans de començar el programa,
hem fet una passejada
impressionant
per les instal·lacions
i ens comentaven
amb altres persones
que venien amb nosaltres,
no sé situar-ho cronològicament,
però clar,
amb això que dèiem,
homes,
dones,
de...
no sé si hi havia
el cas de Tarragona,
però hi havia plantes,
doncs que les entrades
ja es feien per separat,
per una banda
entraven els homes,
per una banda...
Aquí també.
Com era això
i per què?
Sí.
Jo és que...
Al principi sí,
això tu no ho vas veure,
Anna.
Sí,
al principi,
quan jo vaig entrar,
diguéssim,
de soltera,
sí,
s'entraven això,
les dones per un lloc
i els homes per un altre.
I la raó?
No ho sé.
La porteria.
La porteria.
Perquè també els vestidors
es creien amb una banda
i entraven per aquí.
Ah, sí, sí.
si te'n recordes, Anna.
Escolta,
ella és més jove.
Els homes tenien una porqueria...
Espera,
però hi ha un detall
del per què.
Resulta que abans
ens catejaven.
Ah, sí?
Perquè no us han digut
tabac?
Sí,
aleshores,
esclar,
a la porteria de dones
hi havia d'haver una dona
i a la porteria d'homes
era el porter
el que catejava els homes.
Clar, clar, clar.
I aleshores per això
entraven per separat.
Entrar i sortir,
vull dir,
les dones entraven...
Sí, sí, clar,
jo també ho he viscut,
és veritat.
Però es feia, diguem-ne,
de tant en tant
per protocol
o cada dia havíeu de passar...?
Hi va haver una època
que sempre,
cada dia,
però després
van instal·lar com un timbre
i tothom tocava amb el timbre
i a qui li sortia vermell
amb aquell el catejava.
Ah, sí?
En plan sorpresa.
Sí, sí, sí.
En plan sorpresa.
i després ja últimament
quan ja ens donaven tabaco
cada dia i això,
doncs ja això ja no...
Ja va a desaparèixer.
Ja va a desaparèixer.
Per tant,
el salari,
lògicament,
el sobret,
i us donaven tabac també.
També, sí.
Quants tabacos podien donar?
Un diari.
Un cartró?
No, un paquet.
Un paquet diari.
Eren 30...
Sí.
Fortuna o de Gados,
que era el que es feia aleshores?
Sí, el que volia
quan estàveu vosaltres.
Sí, sí, tot i és el que volíem escollint.
Quines marques es fabricaven
quan estàveu vosaltres?
Ui, moltes, bastantes, eh?
Piper, es feia l'Avano.
Ui, el Piper,
allò era mentolat, no?
Sí.
Piper, bisontes,
bisontes, sense boquilla.
Feltes, també feies...
I tres carabeles.
Tres carabeles,
que també era arròs
i sense filtre, no?
I l'Avano.
I després era Diana,
Nobel...
Diana,
aquesta també va ser una cosa
que va sortir.
Lola.
Lola.
Ui, ni me'n recordava jo
d'aquestes coses.
Horrible.
Hi havia un món, sí.
Totes fumadores o no?
No, jo no.
No.
Jo tampoc.
L'Anna sí,
i la Marisa també.
Vosaltres mai?
Mai de la vida.
Alguna vegada potser has fet
un cigarret per vager.
Aquí no, eh?
Allò si vas a una boda...
Tot i que es permetia fumar,
excepte els magatzems,
perquè he vist els cartells
que posava prohibit fumar.
No, no, no.
Jo ara quan vaig entrar
la segona vegada
vaig veure una cosa diferent
de quan jo vaig estar
a la barra,
perquè llavors no deixaven fumar,
només que les torres,
anaven a les torres a fumar.
Les torres es que eren els lavabos.
Els lavabos.
Ara no,
ara entrava i veig
és una altra cosa,
és el tabaco,
però és una altra cosa
fumant a les màquines
i tot això abans.
I això no es feia.
Estava prohibit, eh?
El que passa és que
es feia.
Però estava prohibit.
Però es feia.
I abans no,
abans el ratet deies
mira'm la màquina,
anirem a fumar un cigarret.
O sigui que...
A veure,
algú pot pensar
de dir,
escolta,
que bé que vivien.
Home,
que bé que vivien.
Teníeu tota una sèrie
de prestacions,
un salari,
però era una feina
sistemàtica
i molt controlada.
És a dir,
es fitxava
i havies de treballar
i algú que estava allà
supervisant la teva feina.
Que ningú es pensi
que veníeu aquí
a recollir el sobre
i ja està.
No, treballa, treballa.
A veure,
expliqueu-nos una miqueta
com era la vostra feina,
què és el que fèieu cada dia.
Ja sé que és complicat,
però va,
ho intentem entre totes.
No,
a veure,
estar a les màquines
era controlar
la sortida dels cigarrets,
després passava
per les cajetilles,
per aquests petits,
després pels grans
i llavors en caixes
ho prenien
i llavors tenies
que controlar
que tot anés bé,
canviar les bobines
del fil,
del salofant,
de tot això
era el de la maquinista.
Podies anar xerrant
amb la companya del costat.
Sí,
si la maquina anava bé,
sí.
Si no...
I has d'anar fent
una xerradeta.
Però si s'esparllava,
què passava?
Home,
al principi venien els mecànics
i el jefe d'equip
que deien.
Ara últimament
hi ha hagut molt de jaleu
perquè quan han anat
substituint gent,
doncs,
campi qui pugui.
Vosaltres vau entrar
en una època
que lògicament
ja estava prou
mecanitzada la fàbrica
perquè a més va ser
d'una de les fàbriques
diguem-ne
més punteres
tecnològicament
quan es va crear
però mica en mica
van anar substituint
personal
a signe dels temps
per màquines.
Us ho havíeu de posar
al dia
amb aquestes màquines o no?
Primer quan entravem
no estàvem amb màquines
perquè estava...
Jo vaig estar 3 anys
al desbanat.
Què és el desbanat?
Al desbanat
és tota la preparació
des que arribava el tabac
amb fulles
amb tarrines
Sí, sí, verdura
com si vols verdura.
Hi havia una part del negre
i una part del ros
i se triturava
se feia tota aquesta labor.
Allí era molt pesat.
I això com ho feia?
amb màquines
per anar posant, controlant.
Havies de moure-les
perquè quan jo vaig entrar
es movien a mà
no hi havia molta...
Hi havia unes cintes.
I en aquell temps
hi havia molta pols.
Hi havia molta pols.
I les olors, no?
Devenen ser fortes.
Després es mullava el tabac,
es posava en les calderes,
es posava humit
i llavors el que et feia
que t'ofegaves.
Es posava a vegades mascarilles
i tot.
L'havies de picar,
l'havies de...
Treu els monyos,
que és el rebet del tabac,
i després es tallaven.
Treu els monyos
és allò que a vegades
et podies...
És que el tabac
anava amb unes...
Allò és l'avena.
Sí.
I anaven lligades així
com si fos un ram
i llavors es tallaven.
La màquina tallava el monyo
en un oposto
i la fulla anava
en un altre.
I això és el que es feia.
I però feia humit,
sortien les càmeres de vapor
i allò ofegava.
Ara no, ara això no és...
No, ara és diferent.
Sí, i ara és més modern.
I ara es va entrar
i va entrar amb el carro.
Ara van repartint.
Vaig entrar...
El carro és al dematí
quan arribes a primera hora
has de posar
el que per ells puguin treballar
les eines,
el paper,
el cel·leofant,
totes les coses així de fet,
repartint el material
per totes les màquines.
Això fins aleshores
ho havien fet homes.
Sí.
I quan van entrar
com que es queixaven
de què volien homes
que fessin aquest treball
doncs ella va entrar
per judici
i va dir
tu estàs disposada
a fer el que sigui
i diu sí, sí.
Treball d'home, treball d'home.
Vols dir que no hi havia
una certa cosa disuasòria
que diguessis que no?
Sí, sí, sí.
Digue'm...
És que vas dir,
si vols treballar
has de fer això
i si no
doncs ja s'has boquiat.
És a dir,
vols els mateixos drets,
vols la remissió
doncs faràs la feina
aquest dia.
Sí,
es van donar un carro
que és un operari
d'estocs.
I anàvem repartint el dematí
i anàvem junts
de cinc persones
o sigui, a cada un
es feien uns tallers
i tot érem dones.
Últimament hi havia homes...
Com unes cabates, eh?
Sí, sí.
Estan complint, eh?
Sí, i després
els cigarros que estaven mal fets
fent amb sacs,
posats en palers,
allò uns palers de 10 sacs,
abans eren...
nosaltres posàvem més
però bé, de 10
per fer més via
i anàvem a portar-los allà baix
tot el que és la fàbrica
per baix als sòtans
a desfels
amb una altra màquina
que hi venen uns altres homes
i altres persones
a desfels tabacos.
Els cigarrets
que estaven mal fets.
Home, és una situació
que cal recordar
i acabar explicant.
La veritat és que és bonic
el que passa que
sí que es treballava.
La veritat, es treballava.
Estocs molt
perquè era alimentat
tota la fàbrica.
Tenien que portar
el material
de totes les màquines.
eren les bobines
de tot, de salofà,
de plata,
de pes.
Perquè abans de la readmissió
quan vau entrar
a treballar
a tabacalera
vull dir,
sabíeu exactament
el que havíeu de fer.
Entraves
i aleshores tenies
un temps d'aprenentatge
perquè clar,
en principi
formació per treballar
a tabacalera
aviam no hi havia.
No, de fet
és el que explicava la Maite
que primer
es passava pel desbenat
que era la planta
on arribava
tot el tabac en fulla
i ell es picava,
s'humitejava
i pujava de la màquines
per un mecanisme.
Llavors ja
a dalt a tallers,
o sigui,
primer passaves
dos anys o tres,
mai t'hi diu
que va estar tres anys,
depèn de l'època.
t'agafava més...
Llavors pujaven a dalt a tallers
i llavors ja
posaven en una màquina.
Llavors allí
al començament
estaves amb altres companyes
aprenent.
Últimament
ja no et feien aprendre res,
posaven i punto.
I es posa la toalla.
Però bé,
el fet era aquest,
que sí que hi havia
un temps d'aprenentatge,
sobretot
el tema de l'alimentació
de la màquina
i quan s'espatllava
hi havia coses
que ho havia de fer
l'operària maquinista.
I bé,
doncs això ho tenies
que aprendre, clar.
Hi havia possibilitats
d'anar pujant a categoria
a dins de l'empresa?
En el cas de les dones,
parlo.
Al començament no.
Perquè no sé si era igual
a les dones que els homes
en aquest sentit.
No.
A veure,
els homes entraven
i eren mecànics
i d'operàries passaven a mecànics,
però a operàries
de màquines
no n'hi havia cap d'home.
Cap.
Però últimament
com que no hi havia personal
i no volien
que entrés ningú,
aleshores van començar
a acceptar
que les dones
poguessin ser jefes d'equip.
O sigui,
a part d'operàries de màquines
podien ser jefes d'equip,
que abans
només ho eren els homes.
Aquí en tenim una,
la Marisa va ser jefe d'equip,
no sé si va a...
No.
La Marisa va ser jefe d'equip
i de mecàniques
també n'hi va haver.
Teníem dones
que van ser mecàniques,
que això tampoc,
bueno,
va ser una revolució
per la fàbrica, no?
Amb els seus problemes,
perquè lògicament
massa acceptades
no ho eren,
perquè significava
que prenien la feina
a un home,
a un home, no?
Un clàssic.
I nosaltres podem aguantar
dones, no podíem prendre-la
de les homes.
I això de ser jefe d'equip,
Marisa?
Bueno,
me va costar bastant.
Me sembla que me vaig presentar
tres o quatre vegades
l'examen
i elegien una mica a dir...
Havies de passar un examen,
doncs?
Sí, i tant, i tant.
I estudiar una miqueta,
perquè demanaven coses mecàniques
també.
I me vaig presentar
tres vegades
i a la quarta
l'ho vaig treure.
Bueno,
per tronets.
Ja me van ficar per tronets.
Però de lo pitjor.
ara fes de jefe
d'aquí,
ara allà
i...
I quina era la teva feina?
Doncs controlar
que la màquina
fosse bé
i que les xiquetes
estén...
Ah, ja, la màquina,
que no s'és que
que ja seixi...
Llavors,
me va costar una miqueta,
però la veritat
que molt bé, eh?
Gràficament,
tu devies portar
la bata més fosca,
doncs.
O mono,
si volia també...
O mono.
Perquè en les fotografies antigues
que m'estat mirant,
les operàries
eren blau
i negres
o més fosques
les que eren
caps,
diguem-ne,
de...
Les capatasses.
Les capatasses.
Ah, vale,
això fa anys.
Sí,
ara no,
ara ja...
Cefe d'equip
serien les capatasses
de l'aquesta època.
Era diferent.
Quina era la jerarquia?
Ens ho podeu explicar una mica?
Abans era la...
Hi havia la capatassa
i l'ajudanta de la capatassa
que n'hi havia dos.
Cada capatassa
tenia dues companyes
que eren...
Sí,
que eren les secretàries,
diguéssim,
les que feien els capatès
i les que venien a dir
fes això,
fes allò,
fes l'altre.
La que anava al lavabo
sí que tenies d'anar al lavabo.
Fica,
això m'han dit
que havies de demanar permís
i que si trucaves per telèfon
també controlaven
el temps que dedicaves,
no?
Això mateix.
i això hi havia una capatassa
i doncs cada tallent
tenia una capatassa
i les dues ajudantes.
I després ja van passar això
al principi.
Després ja això ja va canviar.
Després ja només hi havia
els tallers
i hi havia cada un el magatzem
que enviaven l'encargat.
Llavors són encargats.
Sense dir noms,
hi havia un rotllo
amb les capatasses en general?
Bé, hi havia algunes que eren...
De tot,
com en aquesta vida, no?
Sí,
eren més bé les capatasses
que les ajudantes.
Les ajudantes són les que
s'apollugaven més
i deien
així no pots anar.
Llavors tu t'encaraves un lloc
t'enfadaves amb ella.
Però no, està bé.
Tema de l'uniforme bé,
còmode per treballar.
Ho dic perquè ara que ha sortit
tota aquesta història
de les infermeres aquestes de Cadis,
no?
Dius,
sembla mentida que estiguem
en aquells temps, no?
En aquest sentit.
Les còfies,
quan portaven aquelles còfies,
allò no,
se feien posar també com ara,
li fan posar les infermeres,
unes còfies aquí
i nosaltres feien una tilleta.
Per apollir el cabell.
Usaven dues pinces
perquè és el cabell.
Sí, per apollir el cabell.
Sí, sí.
Sí, sí.
I ara ja anàvem amb pantalons.
Està bé.
Però van tindre les seves lluites també.
Sí.
Perquè al principi volíem
també pantalons com els homes
i no ens en donaven.
Havíeu d'anar amb bata.
Havíeu d'anar amb bata.
Després,
quan vam aconseguir els pantalons,
doncs moltes no se'ls volíem posar.
Les coses es posaven.
Perquè no hi anaven còmodes.
Però bé,
amb les bates també sempre hi ha hagut.
Sí.
Amb el vestuari
sempre hi va haver problemes.
La veritat és que sí.
Sempre tenies...
Ai,
no estem parlant de tants anys enrere,
eh?
No, però Tabacalera pensa
que és una empresa,
no parlem només de Tarragona,
sinó que era una empresa estatal
i com a tal,
que primer va estar
tutelada pel govern
i després ja no,
doncs bé,
era una empresa
que era una maquinària
molt pesada de moure.
No,
i hi havia aquell sentit
també paternalista
que tenia el mona...
És que era una maquinària tota...
Vull dir,
Tabacalera,
uf,
no?
Quan demanaves alguna cosa,
mare meva,
abans no es aconseguia,
vull dir,
era moure això.
Era dificilíssim.
Els vostres salaris
eren inferiors,
no?
Els dels homes.
Sí, sí, sí, sí.
I quan hi va haver la reestructuració,
hi havia una escala
del 4 al 12,
no?
Els nivells.
Els nivells, sí.
i, bueno,
vam tenir lluites molt serioses
de cara a aconseguir,
perquè els primers,
els nivells de baix
eren els de les dones,
eh?
I per equiparar
tot el nivell 5,
perquè totes les dones
tinguéssim un nivell
i a partir d'aquest nivell
continuar,
doncs vam tenir lluites
bastant serioses.
I després,
també pel tema
de la reestructuració
que va ser l'any 75,
les dones,
perquè s'ha de dir així,
vull dir,
els homes no van participar,
vam estar una setmana
tancades
en el menjador de la fàbrica.
És el que t'anava a dir,
que això va ser molt sonat
a Tarragona.
Molt sonat, sí.
Perquè jo diria
que no hi havia antecedents
de les últimes dècades
d'una mobilització
de treballadores,
en aquest cas,
i que fessin un tancament.
No, són les de tabacalera
que s'han tancat, no?
Com recordeu aquella setmana?
Us vau tancar literalment
tota la setmana?
Sí, sí, tot és.
Quantes erau?
Sí, sí,
en Maite,
explica una miqueta.
No, tu parles
de les d'excedència.
No,
estem parlant
de quan l'època
de la reestructuració
que volien aprovar
o en conveni i tal
i les dones
com que eren
les que més maixacaven
perquè, clar,
pensa que en una màquina
potser érem sis persones,
sis dones.
Doncs de sis
n'en passaven a tres.
O sigui,
que desapareixien tres
i aquestes tres
tenien que fer
la feina de les sis.
Vull dir que, clar,
potser sí que estava
sobredimensionat,
perquè, bueno,
com que érem tanta gent,
doncs era possible
estar a les sis.
Però, clar,
de fer-ho
fins a la mínima expressió,
doncs era molt,
perquè després treballàvem
bastant.
Després ens vam posar
una prima,
cosa que mai a la vida
havíem treballat en prima,
que volia dir
que si feies més
cigarrers,
doncs t'adonaven,
me'n recordo que
ens donaven com una tira
i a unes una quantitat,
a unes altres una altra.
Aquí també vam fer
moltes vagues
i a partir d'aquí
vam anul·lar les primes.
O sigui,
que va haver
moltes lluites,
moltes reivindicacions
i les vam anar
aconseguint.
I l'últim conveni
guapíssim,
que va ser el més,
i a partir d'aquí
ja va anar tot cap per avall,
va ser el de l'any 78,
que allí vam aconseguir
moltíssim,
vam aconseguir
treure les primes,
o sigui,
les van posar el 75
i el 78
les vam aconseguir eliminar.
Però això va ser
després del tancament
d'una setmana.
Sí.
Perquè això era el 75,
no?
Sí, sí, sí,
i cada any
que hi havia conveni
lluita.
I per l'hora d'esmorzar
paràvem,
tothom,
els menjadors
o els passillos
esmorzant,
tots junts,
vull dir que feien vagues
i bé,
vull dir que
hi va haver uns anys...
Les dones ho fèiem
o també els homes?
Últimament també els homes.
En aquest conveni
van ser també els homes
i tot perquè la cosa
ja començava a anar malament
per tothom.
Fins ara els homes
s'havien beneficiat molt
de tot, no?
Eren...
Estaven superprotegits.
Però a partir del 78,
vull dir,
la cosa ja va anar mal dada,
del 75, perdó,
que va ser quan hi va haver
la reestructuració.
A partir d'aquí
ja tothom va anar malament.
El tancament d'una setmana
va tenir ressò a la ciutat,
un sentiment de solidaritat
de la pròpia ciutat
o a la societat en general
va passar desapercebut?
Va passar bastant desapercebut, eh?
No estàvem acostumats
tampoc a les mobilitzacions.
i que es mogués tabacalera,
jo crec que no.
Va tindre més repercussió
quan les d'excedència,
aquestes 33 dones,
van tancar una setmana sencera
al despatx del director,
amb el director.
Us vau tancar al despatx?
Com una excursió.
Què dieu, ara?
Sí, vam entrar,
es pensava el porter
que era amb una excursió,
que anàvem amb els sacs,
no?
I, bueno, moxilles,
i vam entrar totes.
Vau venir amb la motxilla,
el sac de dormir,
cap al despatx del director.
I mos vam tancar allí
i ja no vam sortir.
Amb el director dins, esclar.
Bueno, ell entrava i sortia,
i veien altres, no?
És a dir,
i us vau instal·lar al seu despatx?
Es vam enganxar prenent cafè,
es vam quedar tots
i ja està.
I d'allí no vam sortir
durant nou dies, no?
I quan va veure el director
que entràveu així,
com si anéssiu a parar
des d'excursió,
i us instal·làveu al seu despatx,
què us va dir?
Un susto,
es van pegar tots.
Què va dir?
Doncs no ho sé,
què fèiem allí,
que això era allanamiento de morada,
que, bueno,
que era molt gros
el que estàvem fent,
però vam dir
que mos era igual,
que nosaltres estàvem allí
i d'allí no sortiríem
fins que tornéssim a entrar a la fàbrica,
perquè teníem uns judicis guanyats
i no mos feien ni cas.
Aleshores,
vosaltres allà instal·lades
i el director feia la seva vida.
Sí.
És una situació,
si no fos pel dramatisme
personal i laboral vostre,
molt còmica, eh?
Des d'aquest punt de vista,
dius,
ara quina guanta, eh?
Va ser molt fort.
I això sí que va tenir repercussió
perquè des de la ciutat,
bueno,
veníem aquí fora,
la gent que estava
amb els seus amics,
parents,
els tenien que portar menjar,
tots aquí fora,
campats,
i els hi portàvem menjar
i tot això.
I no van intentar
desallotjar-vos ni res,
cap dia?
I us quedàveu a dormir totes,
esclar?
Sí, sí, sí.
Clar,
és que jo...
Sí, sí.
Ja estic visualitzant la situació.
Teníem un lavabo per totes,
del despatx,
un lavabo,
fèiem lo que podíem,
vull dir,
vam estallint los sacs,
mantes,
perquè a més era febrer,
perquè va ser també per carnaval,
que estàvem allí,
dos crios tots aquí fora,
fent la guerra a la farina,
tot,
però nosaltres dintre no ens vam moure,
ens portaven caldo,
bocadillos,
hi havia companyes molt majes,
ens van ajudar molt.
i les companyes ens van portar molts bocadillos
i menjar.
I escolteu una cosa,
el moment en què s'acaba el problema
i es diu,
vinga,
vau,
recordeu com va ser
i en quines circumstàncies?
Quan va acabar el tancament?
Que vau dir,
vinga,
va,
cap a casa allà.
Bueno,
perquè van decidir que entrarien dos,
no?
Van negociar.
Van negociar i van dir,
bueno,
doncs entraran dos
i vam sortir.
El compromís era de començar a entrar escalonadament.
Clar.
I les més antigues
que havien guanyat els judicis,
doncs van ser les que van començar a entrar
i van entrar llugues,
hi havia una llista
i a mesura que la llista
anirien entrant.
I aquest va ser el compromís.
Bueno,
vam fer més coses,
perquè vam fer...
Sí,
es van encadenar el comerciil.
Encadenades del món.
A mi,
hasta em van llegir els drets
la vegada que ens van prendre a comissaria.
Vull dir,
després els camions també,
vam estar cinc dies fora.
I aquí la porta també.
Autèntiques activistes, eh?
Sí, sí, sí.
No sé si ho podria tornar a fer,
perquè cada vegada que ho penso
dic que vam ser molt fortes.
Molt.
Molt.
Però molt, eh?
Sí, perquè...
M'hi sentia molt orgullós.
A més, no era una època
en què un es pogués manifestar
amb aquesta alegria, eh?
Avui dia es poden dur a terme
diferents accions,
però estem parlant de la dècada dels 70.
No cal explicar
quina era la situació del país.
perquè, a part,
també igual ni ho vam pensar
en aquell moment,
perquè nosaltres ens pensàvem
que temps d'entrar al despatx,
nosaltres anàvem alçats.
Que no solucionaria nada.
Però, clar, vam dir
que temps d'entrar al despatx,
doncs que el jefe diria
no, no, aquí no us volem.
No.
Va ser un farol
i no us va sortir bé.
I no ens va sortir bé.
Clar, vam dir
doncs ara d'aquí no ens podem moure.
Però vam estar allí.
i ja vam estar...
Quin any va ser, Maite?
80...
84.
84, recordo.
84, recordo.
84, sí, podria ser.
84, em sembla.
Per tant,
quan vosaltres passeu
pel davant de la fàbrica de tabacs
per la tabacalera,
no només esteu pensant
en una vida laboral,
sinó que va bastant més enllà.
Vull dir, d'alguna manera
ha format i ha determinat
la vostra vida
com a treballadores,
ideològicament,
com a persones socialment.
Vull dir, ha format...
Heu interioritzat molt.
Ja ho dèiem amb la Maria Jesús
aquest matí,
caldria fer un estudi antropològic
del que és la vida
dels treballadors
i treballadores de tabacalera.
Ja s'està intentant fer, eh?
Sí?
Ja s'ha presentat un projecte.
Què dius ara, Anna?
Això és magnífic.
Sí, sí.
Molt bé, perquè a més,
ja hem començat.
Sou dones joves,
som homes joves
que heu treballat
i que manteniu la memòria intacta
i és la millor font d'informació,
la pròpia experiència
de la gent que heu treballat aquí.
La veritat és que
vèiem molt important
que ja que desapareixia
com a tal de fabricació,
o la fàbrica en si,
però com que es quedava
com a museu
i la intenció de l'Ajuntament
era deixar també una part
de museu de la fàbrica,
vèiem que era molt important
situar també l'època de les dones,
el que va significar,
no només per la fàbrica,
sinó per la ciutat.
I en principi
ja s'ha presentat un projecte
per fer aquest estudi antropològic.
Doncs en parlarem.
Sí, sí, sí.
Querem compromesos tots plegats
de què hauríem de parlar.
Parlaven de conflictes,
la Pep i la Maite,
la Rafi, la Marisa i l'Ana,
però la conflictivitat,
diguem que ha tingut més ressò
en els últims anys,
va ser quan s'anuncia
l'agost del 2003
el tancament de la fàbrica.
A partir d'aquí és un periple
realment complex
per donar solució
i sortida
a tot un seguit
de treballadors i treballadores
que la seva perspectiva de vida
i el seu panorama laboral
però també personal
es veu que trontolla.
Negociacions,
accions,
manifestacions,
de tot plegat
en parlarem
immediatament
amb altres convidats.
Pep i Maite,
Rafi, Marisa,
Anna,
moltíssimes gràcies,
de veritat.
Estava de vacances,
per cert.
Estava de vacances.
Jo recordo que estàvem fent
el programa a la ràdio
i vam sentir a Catalunya
informació que es tancava
tres plantes.
Penso que a França
i a Espanya
que es tancaven tres
i una d'elles era la de Tarragona
i ràpidament ens vam mobilitzar.
Es vam ajuntar
totes les companyes
allà a l'Ajuntament
i el Juliol va ser,
sí, el Juliol.
Sí, Juliol Agost.
Estàvem de vacances
quan se vam antenar
per la ràdio
o sigui que treballant.
Fèiem només dos dies
que estaven de vacances
que es tancaven.
O sigui que no van tindre
valor ni de diu
que es tancava
estan treballant.
Doncs en parlarem
de tot aquest últim procés.
Moltíssimes gràcies
de veritat
per acompanyar-nos.
Ha estat un plaer.
Molt, molt bé.
Gràcies a l'altre.