Ens acompanyaven ja des de la franja anterior,
l'Isan Rassel també ens acompanyava,
Josep Oliveras, que ho continuen fent.
I s'incorpora a aquesta taula, Santiago Roque, bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Professor de Geografia des de mitjans dels 70
i exdirector de la delegació universitària.
Joan Prat, bon dia.
El currículum me l'he deixat a casa, professor de la universitat.
I a més a més, ara s'incorpora el que ha estat alumne
i també ara és professor, que és Pere Navarro,
secretari de la facultat, exalumne i actual professor.
Ho tens tot, Pere, bon dia.
Xiqueta, quin control.
Bon dia.
És a dir, Escolanet abans que Capellà i tot.
Bueno, Capellà no hi sigut.
Intenso que no ho seré per Escolanet, sí.
A on?
Sí, sí que ha sigut.
El Josep no ho sap, sigut i sigut, per Cambrils, el meu poble.
I aquí també n'has tingut de fer en algunes circumstàncies excepcionals.
També quin currículum.
Els currículums deixem-los de banda.
El Joan i el Santiago venen ara del nou campus.
Què tal?
Bé, una cosa nova.
A veure, amb aspectes, per tant, molt positius respecte a aquesta casa,
molt més funcional, molt més tot útil.
Alguns aspectes qüestionables, que ja els sabíem abans,
el fet de passar aquí a despatxos individuals, a despatxos compartits,
la qual cosa no vol dir que amb un company no hi puguis estar la mar de bé,
però hi ha el tema dels alumnes, hi ha el tema de les possibles trucades
que puguis tenir amb col·legues de mig món, etcètera,
que et fa...
jo crec que serà un element una mica discutible.
I en aquesta línia parlava també...
I una altra cosa, però això sí que pot ser una mania personal.
He vist que el sistema de calor i fred és el mateix,
és a dir, és a través d'aire, no?
Jo a les calefaccions d'aire, la veritat és que no sé si són les millors possibles, no?
S'espera un període d'adaptació interessant, eh?
Sí, és que podràs obrir la finestra.
Ens pensàvem que les finestres no es podrien obrir,
i aquest matí he passat per l'edifici 9,
i sí, es poden obrir les finestres.
Joan, què t'ha semblat a tu?
I no dic antropològicament parlant, dic des de...
Sí, home, clar, és una primera nada,
allò no està investit, ho dic, ara està amb obres, està brut,
i dius, evidentment, hi ha més llum i és nou, no?
El que passa és que, esclar, a mi en aquests moments em predomina la nostàlgia,
ahir vaig començar a fer neteja, vull dir, del despatx,
on hi ha coses que he anat acumulant al llarg de 33 anys
i que, evidentment, allà no m'ho puc endur.
Treballs d'estudiants, vull dir, que m'han agradat...
I què has de fer ara amb els treballs dels estudiants?
No ho hauré de llançar, vull dir que no...
I si et ve un estudiant i tu reclama un dia...
Home, això és difícil, no, que...
No poden reclamar res.
Però arriba un moment que...
El Josep diu que no ha de fer ni una capsa.
Sí.
Tu em penso que ets tot el contrari.
Jo n'he de fer moltes de capses.
Les tesis doctorals, per exemple, me les enduré totes.
Vull dir, això ho tinc claríssim.
Perquè tu sempre has sigut molt de fitxes.
Sí, d'allò de...
Bé, soc molt obsessiu i, per tant, doncs, després, la cosa aquesta de tenir-ho tot controlat, no?
I tot el material controlat.
I ara em sap greu, allò, allò.
Treballs de doctorat d'estudiants, els DEES.
Què en faig ara, de tot això?
Clar, he anat a veure l'espai, te'l compartiré amb el Jaume Vallverdó,
un exdeixeble meu que m'estimo molt i que vull dir ara professor i ara col·lega,
però, esclar, l'espai ens l'hem de repartir i no és gaire greu.
Sandra, tu saps amb qui compartiràs despatx?
Sí, sí, amb el doctor Jordi Blay, vice de Gà d'aquesta facultat,
exalumne de la casa també, actualment professor,
una persona amb la qual tinc una relació...
Ha sigut alumne teu, el Jordi?
Sí, sí, i que fa molts anys que fem coses junts i tal.
Per tant, des d'aquest punt de vista, cap problema.
Però tant si m'hagués tocat ell com que els de la l'altra company,
no és aquest el tema, no és el tema del company,
sinó el tema d'haver de compartir un espai i el que ha dit el Joan també.
Proporcionalment, si sumes els metres quadrats que teníem aquí
i els multipliques per dos, no són els despatxes que tenim,
són més petits.
I això, aquella gent que hem acumulat,
que és una qüestió simplement d'edat, no?
Sí, sí.
Simplement d'edat.
Sí, doncs no havíem de començar junts, jo al 75 vaig començar.
El 75 vau començar.
Doncs era un any abans.
I tots tres esteu en la dècada dels 70.
Tu cap als 80, els 80.
Doncs això, que l'ha acumulat tant de material,
doncs realment crea un dubte de què faràs amb molta cosa.
Hi ha un aspecte que l'heu relatat, i és normal, d'altra banda,
però, vaja, que és com a bonic, si m'ho permeteu, no?
Alumnes que ara són professors i que ara en el cas teu, per exemple,
fins i tot sou col·legues, compartiu despatx.
Tu vas ser alumne d'aquesta facultat.
Sí, jo he sigut alumne d'aquesta facultat.
Continuen en actiu algun professor que vas tenir?
Sí, i tant.
Sí?
La més jove, la Montse Palau.
Tu vas tenir la Montse Palau de professora?
Jo vaig tindre la Montse Palau de professora.
Era l'últim any que jo estudiava
i era el primer any que ella feia de professora.
I feia una cosa que avui és impensable, fumar a classe.
Estava tan nerviosa a la Palau, Montse, si em sents,
m'adonaràs la raó,
que fumava com una carretera, fumava.
No parava.
No parava.
Es podia fumar a classe, tu també fumaves a classe.
Jo també fumava molt i fumava a classe.
I em relaxava fumar a classe, allò, mitja classe,
i fer el cigarret, escolt bé, perfecte.
Per això ha canviat moltíssim les classes, les actituds.
I va haver-hi un moment en què ens van recomanar
que no fumessin a classe.
Aleshores, en els exàmens,
un any que jo tenia un grup molt nombrós,
demanava dues aules
i feia l'aula de fumadors i l'aula de no fumadors.
I com t'ho feies per control personal?
M'acompanyava un company, no?
I llavors en una aula es podia fumar
i en l'altra aula no.
De fet, hi havia aules que no només es fumava tabac,
perquè a vegades el olor era d'algun altre tipus de...
Bé, aquest olor encara s'acena avui, eh?
A les aules...
A les aules no, però a les aules de la biblioteca sí.
Espera, va Joan Maria a buscar José Carlos Suárez,
a veure si el podem fer venir.
Aquest senyor que està assegut amb tres senyores,
ja li dono les instruccions des d'aquí.
És la cosa aquella que dèiem del directe.
Com heu vist el canvi...
No parlo des del punt de vista formal, allò de la joventut,
que a mi la veritat personalment em fa molt tangúni.
No, la joventut d'abans, no.
Com heu vist, o sí que suposo que heu vist molta diferència
de com s'ha anat transformant, no?, l'alumnat,
des de com s'arribava a classe, des de les actituds.
Clar, parleu dels anys 70, 80, parlem d'ara,
transformació, canvis polítics.
Abans comentàvem el Joaquim les festes que es feien a la facultat.
Res a veure.
No.
Tu sí que has fet cara de nostalgi, ara.
Home, a veure, els professors que tinc ara aquí davant meu,
i són dels que han parlat abans que jo,
potser ells han accedit aquí a aquest centre com a professors,
però jo he sigut alumne d'aquest centre.
Això és casa meva.
Enguany ha fet 25 anys que treballo a la casa,
m'han donat aquell pint de plata amb l'esmalt vermell, molt bonic,
però jo hi vaig estar aquí durant 5 anys més com a estudiant.
Més l'any que vaig ser a l'Emili, doncs me'n surten 31.
I clar, 31 anys vivint aquí és més temps que el temps que he passat fora d'aquí.
Tens trienis ja, eh?
Sí.
Ja tens trienis tu.
8 trienis.
Molt bé, molt bé, trobo que sí.
S'incorpora José Carlos Suárez.
Josep, quant de temps fa que estàs, José Carlos, a la facultat?
Quants anys?
Sí.
Jo llegué aquí en l'any 83.
Doncs també em vetarà, eh?
82 o 83.
De la facultat.
Recordeu la vostra primera classe?
Sí.
Josep?
Sí.
Quin auditori tenies?
Quina pinta feia?
Bueno, tenia bona pinta, bona pinta, sí.
Eram alumnes de primer, la primera classe o no?
No, no, no, no.
Jo la primera classe que vaig fer aquí la vaig donar amb alumnes que en aquests moments feien quart.
Home, ja...
I entre les alumnes, recordo perquè a primera fila hi havia la Cinta Oliver
i hi havia la que és la secretària, que durant molts anys ha estat secretària de l'arcalde de Reus
i ara és cap de protocol.
Vull dir, recordo que hi havia aquestes xiques i altra gent que també recordo, sí, sí.
I era una assignatura que es deia Espais i Societats.
Hi ha nervis a la primera classe?
No, en el meu cas no, perquè jo portava experiència docent d'altres llocs, o sigui, no.
Hi havia la sensació d'un centre molt peculiar i molt diferent a d'altres universitats,
en quan l'espai era un espai reaprofitat, en obres, i això es notava molt, eh?
Diguem, ostres, vull dir, no, no.
I hi podia haver diferència d'altres llocs, però quan a nervis, per donar de classe, no.
Joan, tu la recordes, la primera?
Sí, la recordo. Jo estava espantadíssim i quan vaig entrar era a l'aula 5,
on ara actualment diríem estar a l'aula magna.
i jo era molt jovener, devia tenir 23 anys, i em trobo l'aula absolutament plena,
tenia més de 100 persones, perquè em venien els de Psicologia, Pedagogia...
100 alumnes?
Més de 100 alumnes, 105 em sembla.
Aquí al principi, tots nosaltres, al primer curs, teníem més de 100 alumnes.
Sí, sí, 120 algun any s'havia fet a càrrec.
És a dir, allò de mi que deu contucar era impossible.
I que deia impossible.
Perquè, clar, 100 alumnes...
Al final, al final sí que et quedaves amb la cara.
I, Joan, quin era el tema, el recordes, o l'assignatura?
Perquè, clar, amb aquests nervis...
No, no, no, una introducció a l'antropologia, una introducció a l'antropologia cultural.
Sí, sí, jo la recordo molt bé.
I després hi ha un exalumne, el Jordi Ferrus, de la Ribera d'Ebre,
que ara és professor a Elx, d'antropologia, també, i que m'ho recordo molt sovint.
Tu estaves acollonit, tu estaves acollonit.
Doncs sí, ho estava, eh?
I, bueno, i, doncs, esclar, jo no m'havia posat a la taula,
sinó que estava esperant allà, en castellà diuen arrefagau, eh?
I esperant a veure, i, bueno, que em vaig dir que començava,
doncs una gran rialla o xitxarel·lo aquest, que ens ha d'explicar.
Les primeres classes van ser complicades, però després no...
Vosaltres no sou profes de taula, sou més aviat de passejar, no?
O sou de taula?
Jo les dues coses, jo a vegades passejo i a vegades sou de taula.
Santiago, la primera classe.
A veure, jo arribo aquí a l'any 74, em sembla, o 73, ja, 74,
i em trobo en una aula, la mateixa aula 5 que ha citat el Joan Prat,
amb també un munt d'alumnes, perquè han sumat en un sol curs,
gent de tercer i de quart, és a dir, la primera promoció i la segona.
I aleshores el que recordo és la varietat de persones que hi havia
i persones, diguem-ne, notables i cèlebres, no?
Doncs des de professors d'aquesta casa, el Josep Sánchez Cervelló, el Pere Anguera,
el Pedro Heres, passant per alcaldes, com per exemple l'alcalde de Flix,
que també era d'aquell curs, no sé si de quart o de tercer, i altres que me n'oblido,
ideològicament molt diversos, molt diversos, des de gent, diguem-ne, allò del moviment,
o fins a gent de l'esquerra més radical en aquell moment.
I el que recordo, que no va ser una classe un dia, es vien de fer eleccions d'estudiants
i em van demanar l'hora de classe per poder cadascun plantejar el seu programa electoral.
I recordo haver sentit coses realment que tant de bo les haguéssim gravat en aquell moment.
Home, és que les reivindicacions en els 70...
Va ser una classe d'aquelles que vaig aprendre molt de com eren cadascun dels meus alumnes,
perquè hi havia, doncs, des d'una candidatura, diguem-ne, que girava entorn al PSUC,
i també gent, diguem-ne, del catalanisme de l'època i tal,
i una candidatura absolutament fatxa, és a dir, absolutament fatxa.
Home, a reflectir el que hi havia al carrer, de fet, no?, les diferents línies de pensament tan dispers.
Per tant, més que la primera classe, el que recordo és la primera assemblea que jo vaig presidir,
com a professor i que era d'estudiants.
I només arribar, eh?
José Carlos, la teva primera classe, aquí a la Facultat de Lletres?
Jo, més que la primera classe, recordo mi primer encuentro con la Universitat de Tarragona.
Y te lo cuento porque fue en el año 79, y fue de la mano de Joan Prat,
yo era alumno suyo en Barcelona, y organizamos 12 horas de cine de terror.
Durante toda la noche, fue realmente espectacular.
Y yo he querido hacerle un pequeño homenaje a esas 12 horas de cine de terror.
El último acto que va a tener lugar en la Facultat de Lletres van a ser precisamente 12 horas de cine de terror.
I van a ser el viernes día 19, último día de clase,
desde las 9 de la mañana a las 9 de la noche, dedicado al Conte Drácula.
Però això no té gràcia, això ha de ser de las 9 de la noche a las 9 de la mañana.
Senyora, aquí era el que es va fer, era una sessió nocturna, allò.
Y el escenario de terror huyense en esta casa, eh.
Sí.
Tú vols una festa de Halloween ya directamente, ¿no?
Sí, es lo que es feia, eh.
Somos un vacu de asesinato, ya que...
Yolanda, Yolanda, esto que acabamos de oír son los políticos, el gobierno,
no se para a pensar las cosas.
Resulta que está diciendo Pere Navarro, que es secretario de la Facultad de Lletras,
que lo podíamos hacer de 9 de la noche a 9 de la mañana.
Luego, si se nos ocurre pedirlo, nos dicen que no,
que hay que contratar un guardia de seguridad y eso no puede ser.
El guardia ya ahí es.
Los políticos mienten como bellacos.
Prometen, prometen, pero luego...
Sembla mentira.
Sembla mentira.
No, no, aquí tothom té un passat, eh.
Anem amb compte que tots tenim un passat.
Explica el José Carlos que ell va ser, feia de Conde Drácula,
bueno, estava allà estirat amb un taúd
i bueno, va venir però caracteritzat perfecte, no?
Tota la nit va ser de vampir.
Nos prestaron un ataúd de una funerària de Tarragona
para uno que había disfrazado de Conde Drácula
y iba saludando a la gente a la entrada.
Así que va a ser el último acto que va a tener lugar en la Facultad de Letras.
Pere, tu la teva a primera clase?
Jo a la meva primera clase, no me'n recordo,
gens, no recordo res, ni l'espai, ni si érem aquest a casa
o si era allà dalt a les assalades perquè aviat quan jo vaig arribar
van fer obres i ens van fer marxar tots cap allà dalt.
Tu ja eres Rovira i Virgili.
No, tu també eres delegació de Barcelona com a profe, és veritat.
Sí, el que sí recordo era la gent que tenia
i que era molt poca gent, d'això sí que me'n recordo.
i que cada dia me n'anava a dormir a les 3 i a quarts de 4 de la matinada
perquè m'havia de preparar les classes de 3 assignatures per al dia següent.
D'això sí que me'n recordo moltíssim i que vaig patir molt.
No tant a l'hora de fer la classe, perquè xerrar és una cosa que m'ha agradat sempre molt,
però de preparar amb el material perquè la gent sortís contenta.
Gent que quan jo feia cinquè, ells feien tercer i quart.
Per tant, havíem sigut companys de carrera i en un any de diferència,
l'any que em vaig anar a Espanya a fer l'Emili, els vaig tindre com a alumnes
i això sí que era una cosa que em posava.
Com a profes, veieu quan els alumnes apunten formes en un sentit o en un altre?
Això s'intueix, es veu?
No té sentit.
Si apunten formes, és a dir, com a professors, vosaltres,
aquest alumne sí que donarà de sí, aquest no, teniu sorpreses?
Us equivoqueu sovint?
Teniu l'únic clínic?
Els veus venir ràpidament.
En general es veu, però de vegades tens sorpreses.
De gent que hauries dit que no et donaries ni cinc cèntims
i que han acabat quan entren al món laboral, es transformen i són bons professionals.
O alumnes que han començat puxos, no?, a primer,
i que en canvi quan els tornes a tenir a quart o a cinquè,
diguem, han madurat i aleshores el que lamenten és els resultats més,
diguem, mediocres que van tenir els primers anys, no?
Això també passa, i que a madura estan aquí, no?
O i tant. Gràcies, Josep, eh?
Que vagi molt bé.
I ja ens explicaràs si el despatx està bé.
Molt bé, Josep.
I amb qui han t'ha tocat. Moltíssimes gràcies.
Fins la propera.
De fet, parlàvem de despatxos i de l'edifici.
Demà projectareu un audiovisual, una pel·lícula
o alguna cosa que heu fet des de l'aula de cinema, no, José Carlos?
Sí. Mañana se va hacer una proyección de un audiovisual.
Es una sorpresa, porque, bueno, no contaremos cómo está hecha,
pero yo he pasado antes por aquí, he visto a Liz Russell,
que hablaba de que si había algo que iba a echar de menos,
era el bar, y hablaba de Antonio.
Entonces, Antonio va a tener su protagonismo mañana,
en ese audiovisual, porque creo que se lo merece.
Y, bueno, son unos 20 minutos, que más que nada es un audiovisual
que va a jugar con los sentimientos de la gente.
Vamos a ver fotos, fragmentos de grabaciones,
y sobre todo música de la época.
Lo hemos tenido que hacer a prisa y corriendo,
pero espero que guste, igual que ha gustado el cartel que hemos preparado,
y igual que espero que guste lo que tenemos preparado
para ese pasacalle que se hace de 5 a 6 de la tarde.
Y las 12 horas de Cinema de Terror, y ya para el día 19.
Por cierto, el cartel, le ha encantado a la gente,
esta mañana me lo decían, y también hay un pequeño guiño en ese cartel.
Hay una foto de un traslado en la que se lleva un sillón a l'hombro,
y hay un sofá que está en la puerta.
Joan Prat dice que es muy maca, pero es un guiño a Joan Prat,
porque el sofá se ha pintado de azul,
porque Joan Prat tiene un sofá donde siempre se echa
sus 15 minutos de siesta.
y yo creo que eso habría que declararlo patrimonio de la facultad de letra
y llevarse-la.
Joan, podrás fer migdiada al despatx nou?
No ho sé, perquè jo la feia aquí...
No comptàvem amb aquests de barallà, ara.
I no sé, està tan cutre que no sé si me'l deixaran emportat.
El sofá, home, si cal, entre tots te l'ajudem a portar,
a fer el trasllado del sofá del Joan.
D'aquest matí, bueno, l'hem mig desmuntat allò per netejar-lo
i a veure si ens el deixen emportat.
A veure, perquè clar...
A mi faria molta il·lusió.
Ja per allò que m'hi queda en el convent, allò que diuen,
doncs vull dir, poder acabar amb el sofá que he tingut des del començament.
Podríem fer una performance i desfressar-lo mañana, Joan.
No és una qüestió de nostàlgia, que això de la nostàlgia
sempre té aquest sentit com a atriz.
Però sí, els records, no?
Records, us en porteu moltíssims records.
I de tota mena, perquè clar, quan s'estan tantes hores i tants anys,
lògicament, com a la vida, doncs us passa de tot, no?
Jo no sé quins...
En què esteu pensant aquests dies que el trasllat és imminent?
Cap a on van els records?
Companys, l'Star System, perquè per aquí han passat noms memorables
del coneixement, ja en siguin en qualitat de conferenciar,
en honoris causa.
Vull dir, jo m'imagino que teniu molts fronts oberts
en aquest gran angular dels records.
El primer punt, per posar-nos en aquest cas, una mica nostàlgic,
és recordar la gent que ja no hi és.
Gent molt valuosa.
El Jaume Vidal, el Lluís Alventosa, el pare El Tisent,
i me n'oblido, eh?
El Santiago Mollfollera.
El Santiago Mollfollera, un molt amic meu,
que ja havíem estudiat junts a la Universitat de Barcelona,
tot i que era bastant més gran, no?
I que va protagonitzar anècdotes tan genials
com la que explica a la web de la facultat el professor Andreu Castell,
quan també era alumne d'ell,
una persona tremendament formal i que en una època que passava amb un fred horrorós,
en aquesta casa va promoure, que llavors depeníem del Ministeri,
fer una cremada de mobles aquí en un petit espai,
aquest que dona davant del govern civil,
perquè dels del governador civil s'entereixin
que aquí ens estaven pelant de fred.
i era una persona que era un gentleman, eh?
I en canvi, doncs, era capaç de tenir aquesta rau.
Quan s'havia d'actuar, actuava.
Sí, sí, sí.
I per tant, aquesta gent, diguem-ne, no ho sé,
te'n recordes d'ells, potser una mica més.
Perquè et lligues molt, aquest espai, clar.
M'endeixo, però aquests quatre,
em sembla que són dels quatre que ens diuen,
que eren uns excel·lents companys que teníem aquí.
I a més, són tantes hores les que...
Gairebé tantes com a casa, vull dir, les que he passat.
Sí, sí.
Els estudiants en el doctor Ballester deien
el que abans comentàvem, que es veu que la seva classe
en un porré, les classes del doctor Ballester,
es veu que era una meravella, en un porro.
I que vull dir que la gent anaven tots junts,
fumaven mentre l'altre explicava Roma
i els imperis antics, i bueno, es veu que era una cosa meravellosa.
Cremaven Roma directament, eh?, en una classe.
És una cosa, es veu...
Que això avui dia seria impensable, eh?
Tots els... o tots els... o el grup d'alumnes inicials
d'antropologia, que eren molt amics de la Maria,
doncs sistemàticament, per anar a les classes del Ballester,
fumaven.
Més que impensable, impossible.
I més a l'edifici nou, que hi ha allò del detector de fum,
que només que hi hagi una miqueta de fum,
ja començarà a caure aigua pertot arreu,
doncs impossible.
Pere, records que t'enduràs?
No ho sé, suposo que els records...
Home, sóc molts, va dir que en algun moment, alguna imatge...
Els records me vindran quan estaré a l'edifici nou.
Però ara no en tinc cap de record, que em pensi, que em penso que em deixi.
Només tinc el mal de cap d'omplir capses de cartró
per prendre material cap allà dalt, que no sé com ho farem.
No t'hi cabrà, no t'hi cabrà, eh?
Ja directament ja tothom està d'acord en això.
Però així és el trasllat demà, no és de les capses de cartró?
No, demà és el trasllat del sofà del Joan.
És a dir, demà quan es facin els actes institucionals,
amb el rector, tot això que s'ha de fer demà,
tots agafaran el sofà del Joan i el portaran cap al seu despatx.
Aquest és el plan.
Les autoritats acadèmiques diuen aquí?
Home, jo crec que sí, no?
Com un signe de germenor, en tot cas.
Déu-n'hi-do, quants alumnes, quants professors,
quants moments importantíssims en la vida,
perquè al final les feines formen part també de la nostra vida personal.
No parcel·lem la nostra vida, no són 8 hores de fe,
una o 10 o 12 i després de la meva vida.
Per tant, vosaltres heu vist passat molta gent
per aquestes parets, per aquesta facultat.
I continuareu, perquè clar, la feina continua.
Sí, no sabem com continuarà.
Els més joves més, que no pas els que, com ha dit el Joan,
ja ens ho comencem a mirar amb una certa edat,
i el que ens queda en el moment, com hem dit abans, no?
I els altres que no són tan grans, tenim enveja de valdros
que ja esteu pregaudint de la jubilació.
Perquè el que sí que és veritat és que la universitat ha canviat molt,
és molt diferent de quan jo vaig començar a estudiar
i que amb 30 anys ha fet un canvi molt gran, molt gran.
Estem al final del temps i jo tinc la temptació de preguntar-te
si per bé o malament, però clar, ens posaríem aquí en un terreny
que no tindríem temps.
que per malament, perquè les persones hem deixat de ser persones
i hem passat a ser un client amb una targeta
com si el professor s'hagués convertit en un caixer automàtic
i en el qual l'alumne té el seu pin
i et ve a treure el que ell necessita en el moment oportú i prou.
Això és el que penso jo.
Formeu tècnics, no persones, segurament.
Molt semblant al que comenta el Pere,
que passa que no sé si és un problema
de la universitat exclusivament o de totes les institucions,
ni que cada vegada són més fredes, menys acollidores,
que les persones es tenen menys en compte,
tot està més burocratitzat,
i en fi, doncs, si estaves acostumat a això,
que vull dir que de conviure amb els teus alumnes,
ara això és pràcticament impossible.
Els canvis sempre fan por, si més no creen inquietud,
però els canvis sempre aporten coses bones,
d'altres no tant, però són canvis
i no podem evitar-los, segurament, no, Santiago?
Sí, bueno, es diu allò
que cualquier tiempo pasado fue mejor,
i a vegades el problema és que enyorem la joventut, també, no?
I, per tant, jo que soc bastant crític
i que comparteixo moltes de les coses que heu dit,
també penso que no hem de caure en creure que...
És a dir, jo penso que hi ha coses molt millors ara
que teníem fa 30 anys...
Això està clar.
...i altres que, efectivament, hem perdut,
però això segurament són signes dels temps,
són canvis als quals ens hi hem d'adaptar,
i res més, i seguir pensant que,
almenys en el meu cas,
jo he treballat en una cosa que m'agradava,
i això és importantíssim.
Ho heu de deixar aquí, senyor, són dos quarts de dues,
i tinguem el servei d'informatiu.
I deixeu que vulgueu a la edifici nou, gràcies.
Gràcies.
Adéu.