Durant molts anys s'ha fet recerca, en la mesura que es podia,
en l'última dècada s'ha intensificat aquesta recerca
i probablement la pròpia història, i en particular aquesta batalla,
es continua revisant, no?
Completament, sí. La història sempre és revisable,
sempre és millorable, sempre és actualitzable,
sempre apareixen dades noves.
La Batalla de l'Ebre està de moda, entre altres coses,
perquè s'ha començat a memorialitzar els espais de la Batalla de l'Ebre.
Això es va fer, se va començar fa uns 10 anys,
en unes condicions complicades, perquè la gent que va quedar a les zones
on va haver la Batalla de l'Ebre, normalment eren gent
que no volien sentir parlar de la batalla,
i per tant se va fer una mica per imposició acadèmica,
és a dir, els que ens havíem dedicat a estudiar la Guerra Civil
pensàvem que això s'havia de rendibilitzar
un espai que estava ferit, un espai i la memòria de la gent
que no era per explicar cabalment com van ser les coses.
I això ha fet que a partir d'aquest moment comencéssim,
i que és una intensificació no sols a la nostra universitat,
sinó a altres universitats que també s'han esforçat
per mantenir i entendre el que va significar la Batalla de l'Ebre.
Fa molts anys que, per professió, però també per vocació,
i per una certa militància, si em permets l'expressió,
treballes, estudies i publiques al voltant de la Guerra Civil espanyola,
en particular al voltant de com incidir,
no només en el fet puntual de la Batalla de l'Ebre,
sinó en el que tot entenem com a comarques de l'Ebre.
Des d'aquesta perspectiva, es comença a suavitzar allò de bons i dolents
a nivell quotidià, és a dir, perquè afortunadament
ja no estem parlant de bons i dolents
que actuaven i operaven fa 70 anys en un determinat territori.
Hi ha molts grisos i aquests estan sortint ara, no?
Bé, no, la Guerra Civil és un drama,
perquè efectivament no es tracta de bons ni dolents.
Fa molt temps que va passar,
el que necessitem és una visió històrica dels esdeveniments
i el desenvolupament de la batalla.
I efectivament els grisos són els grisos que va patir
no l'estat major d'un costat i de l'altre,
sinó sobretot els soldats que van combatre
durant 115 dies en unes condicions absolutament dramàtiques,
perquè allò és un territori molt sec a l'estiu,
és un territori que fa moltíssima fred a l'hivern,
per tant, se va produir una batalla en unes condicions terribles
i bé, el que ja ha aflorat darrerament
són les condicions internacionals que fan que la República desencadeni els combats.
Això és l'epicentre, jo crec que és la lectura que ens feia falta tindre
per comprendre molt millor per què es produís la batalla de l'Orient
i en quines circumstàncies es produís.
El que està claríssim és que mirant el programa d'aquest congrés,
després explicarem les característiques,
perquè és un congrés obert a tothom,
no és només un congrés adreçat als estudiants,
però aquest tanteig que fèiem a l'inici de la conversa
és perquè realment en aquest congrés s'intenta abordar tota la panoràmica,
des de la vida quotidiana de la gent, de la gent dels pobles,
des d'aquesta, diguem-ne, vessant estratègica,
des de l'àmbit de la política internacional
i el paper que va jugar cadascun dels actors,
fins i tot, justament, ara que et feia aquesta pregunta de bons i dolents,
de fet, la primera sessió comença amb el tema
els mites de la Guerra Civil, de la propaganda, del revisionisme.
Clar, a vegades, i amb la perspectiva que ens dona el temps imprescindible
per analitzar la història,
penses quantes mentides hem dit tots, no?,
al llarg d'aquells 70 anys d'història, no, Josep?
Sí, completament.
Bé, la mentira és consustancial a qualsevol batalla.
Un dels aspectes fonamentals de la guerra
és amagar els objectius que tu pretens,
per tant, perquè l'adversari no els conegui,
disfressar la realitat perquè la teva població
o la gent que és addicta continua mantenint-se addicta a la teva causa.
Per tant, només cal agafar les partes de guerra
d'un costat i de l'altre durant la batalla
i es veuen exageracions i mentires agrapats.
Per tant, clar, això és bàsic, no?
I després la Guerra Civil està plena de mites,
coses que no van passar, coses que la propaganda va difondre,
que després s'han repetit.
Ahir em preguntava un professor portuguès
convidat a la nostra universitat, de la Universitat de Porto,
em deia, tu com vas saber que Guernica l'havien bombardejat
els alemanys i no ho havien fet, i no ho havien fet els republicans,
com dia la propaganda?
Dic, bé, no tinc...
És a dir, sempre ho vaig saber perquè el meu pare
va acopar la Guerra Civil i era republicà
i sempre ells van dir que, bueno,
el que era veritat,
que no hi havia, que eren uns de comunicacions,
que no hi havia tropes i que, per tant,
que ells no tenien cap interès de bombardejar
una població que estava en les seues mans,
que no tenia cap sentit, per tant...
Però vull dir que aquest és un dels mites, per exemple,
utilitzat per un cantó.
Els altres tenen altres mites.
L'objectiu de la història és explicar
i que la història tingui una finalitat social,
no una finalitat que ho continuéssim encara discutint-nos
ni barallant-nos per tonteria.
No, no, no té l'objectiu, òbviament,
un congrés d'aquests d'omplir de prestatges
i compartimentar la història.
Interessantíssim la taula que plantegeu
sobre la visió o el paper de les nacions europees,
el paper internacional que va tenir a la Guerra Civil,
però també a la Batalla de l'Ebre.
Definitiu.
El de la Batalla de l'Ebre és clau
perquè la República planteja...
A qui esperaven els republicans?
Esperaven que França i Alemanya...
Sí, sí, sí.
Esperaven que França i Alemanya...
Perdó, que França i Gran Bretanya
no se dissin davant d'Alemanya en la crisi dels sudets.
Alemanya es volia anexionar una part de Txecoslovàquia
que estava poblada en algunes zones majoritàriament per alemanys
i en algunes zones els alemanys eren una minoria important.
Això es volen anexionar,
però això significava la desaparició de l'única democràcia
que hi havia a l'Europa Oriental.
I, per tant, la República pensava que això no seria possible.
i pensaven que necessitaven fer la batalla
per demostrar que l'exèrcit popular no era un exèrcit derrotat
i que ells, davant de l'oportunitat que se'ls oferia
d'una crisi internacional,
demostra als aliats que si es llançaven a la guerra
contra Alemanya i contra els totalitarismes expansionistes,
contra Mussolini també,
ells tindrien un paper a jugar
mentre que els ajudessin.
Per tant, aquesta és la clau.
El que passa és que el 30 de setembre
s'assignen els acords de Munic
i la República veu que es quedarà sola.
Una altra vegada,
les democràcies, França i Gran Bretanya,
cedixen davant dels totalitarismes
i, per tant, l'esperança de la República desapareix.
És que, de fet, en paral·lel en els últims anys,
la recerca històrica també ha qüestionat
el paper que van tenir totes les nacions
en la Segona Guerra Mundial.
Aquells tòpics també s'estan trencant, no?,
a base de l'anàlisi.
Sí, hi ha una gran opinió dels historiadors europeus, ara,
entenent que va ser un desastre
la no intervenció deixar la República sola
davant de Hitler, davant de Mussolini,
davant del dictador portugués Salazar,
i que la República, si li haguessin ajudat,
no hagués tingut els perfils
més revolucionaris que va tenir.
Per tant, l'objectiu de la República
era una democràcia parlamentària,
és a dir, va ser el cop d'estat
que va accelerar les contradiccions internes.
I, per tant, si haguessin ajudat la República,
segurament la Segona Guerra Mundial
hagués tingut uns perfils diferents.
Per tant, els aliats naturals de la República,
com s'hi va veure després,
durant la Segona Guerra Mundial,
eren França, eren Gran Bretanya,
eren els models democràtics,
mentre que el bando franquista,
el projecte polític que va elaborar,
estava més en consonància
en Hitler, en Mussolini, en Salazar.
I, per tant, això és una revisió
que també s'ha produït l'historiografia britànica,
l'historiografia francesa,
l'historiografia alemana.
Això ho apunté clarament.
Durant un cert temps,
en determinada època,
en aquest país,
per part de l'esquerra,
entenent com una cosa així molt general,
molt global,
hi havia la tendència a identificar
els governs dels estats
dels països europeus
amb els brigadistes internacionals.
No, clar que no.
I això era una actitud individual
i col·lectiva de determinades persones
que van venir aquí a lluitar
per una idea o per moltes coses
que aquí també s'estan explicant.
Sí, sí.
Però hi havia la tendència, no?,
d'identificar la nacionalitat
d'aquell brigadista
amb un govern europeu
que realment no va ajudar,
sinó tot el contrari,
a la república.
No.
Bé,
lo de les brigades internacionals
és important.
És que també ho tractareu,
per això tu ho tens.
Sí, sí, sí.
Clar,
lo de les brigades internacionals
és important
perquè va ser gent
que en una gran generositat,
molts d'ells comunistes,
altres no ho eren,
altres eren socialistes,
altres eren idealistes,
que pensaven que aquí
se produïa la primera batalla
contra el feixisme
i que, per tant,
si es parava aquí,
el feixisme no progressaria.
I, per tant,
gent,
jo me'n recordo
que vam tindre a la universitat
que vam convidar
a un periodista britànic
que el dia que decidís
vindre a combatre a Espanya,
a la Guerra Civil,
l'havien donat una...
era estudiant de Cambridge
i l'havien donat una beca
per anar a excavar a Egipte,
que era arqueòleg.
I diu,
bueno,
això me va crear certs dubtes,
però només me'n van durar
dos minuts.
Per pensar-ho.
Li haguessin donat cinc,
potser...
Per tant,
vull dir que era gent molt diversa,
gent tal,
i que van tindre un contribut
decisiu
al curs de la guerra
perquè la República
els va utilitzar
com a tropa de joc.
El problema de la República
va ser la disciplina,
disciplinar l'exècid,
que això no ho va aconseguir
pràcticament mai
i, per tant,
aquesta gent
que venien en convicció,
molts d'ells
havien combatut
a la Primera Guerra Mundial,
que tenien experiència real de combat.
Però no és el mateix
un quinto
que va a la mili
que pràcticament
no ha fet ni pràctiques
de tir
i que la posen
a la primera línia
i no sap ni què fer.
En canvi,
la gent que ha estat
a les trinxeres,
que havia lluitat,
ells tenien experiència
i, a més,
estaven molt ideologitzats.
Eren persones
en majoria
amb una formació.
En formació.
Hi havia de tot,
però hi havia molta gent
en formació.
L'altre costat,
també,
el costat de Franco,
va tindre també voluntaris
irlandesos
d'altres països europeus
que van vindre
a combatre
en el mite,
que també és un altre,
de la persecució religiosa.
Hi havia de la persecució religiosa,
però,
evidentment,
aquí no hi havia
una creuada
contra l'infidel,
perquè a l'altre costat
dels republicans
hi havia molts...
Teòricament,
l'infidel
els pujava Franco
des d'Àfrica,
no?
Amb el concepte aquest.
Sí, sí, sí.
Per tant,
no,
però que a més,
t'ho vull dir que,
clar,
al costat de la República
hi havia molts catòlics.
De fet,
el que va parar
el cop d'estat
a Barcelona,
que era
el coronel Escobar
de la Guàrdia Civil,
era tan catòlic,
tan catòlic,
que va demanar permís
a la República
per anar a l'Urdes
a la mitat de la guerra,
em sembla que l'any 38,
i la República,
bueno,
va haver una divisió
al gabinet de Negrín
de li deixem anar
i no tornarà
o no li deixem anar
i li vam deixar anar
i va tornar al pobre.
Mites,
el que dèiem.
Com es va comportar?
Aviam,
no era una època
per delicadeses,
ni per cortesies,
ni per protocols,
però com creus
que es va comportar
la República
amb els brigadistes
internacionals?
Home,
jo crec que la República
va fer...
Ja dic,
no era una època
per anar amb delicadeses,
però...
Home,
la República
els deixa marxar
dins d'estes forces
que fa,
els deixa marxar
abans a l'octubre,
els diu que necessita
que s'evacuen,
que marxen del país
perquè obligar
a que Franco
faci el mateix
en la legió Cóndor
i en el corpo
de tropi voluntari,
la República
sí que fa marxar
als brigadistes
internacionals,
les altres no ho fan.
Però, bé,
la República
els va fer un homenatge,
els va fer tal,
però clar,
la guerra es va perdre,
per tant,
ells els van prometre
la nacionalitat
perquè el problema
de la major part
de...
Bueno,
de moltíssim d'ells,
no?
És que quan van tornar
als seus païs
van ser perseguits
per comunistes,
molts d'ells no ho eren,
no?
El cas dels Estats Units,
comença la casa de Boruixes
i ells,
tots els que han anat
a la República,
el cas de l'estalinisme,
és a dir,
la major part
dels països de l'est,
els brigadistes
i sobretot els comissaris
i els caps
d'unitats,
éstos desapareixen tots
en la persecució
d'unitats
perquè no se'n fien
dels tios
que han estat a Espanya
perquè aquí hi havia
una gran influència
narcosindicalista
que era una competència
directa
en el comunisme
i després hi havia el PUM
que era el trusquisme
i que encara era
pitjor que la CNT.
Per tant,
la major part
dels brigadistes
dels països de l'est,
molts d'ells,
troben la mort.
Fixat,
Josep,
que sempre vosaltres
insistiu en aquesta idea
i jo crec que
això que acabes d'explicar
i és que tot això
ens serveix
per ordenar el present,
no tant el passat.
Aquesta manera
de persones
que tampoc es tracta
de femites
ni cones,
però persones
que opten ideològicament
per prendre una postura
i després es troben
sols absolutament
ideològicament
i que,
és a dir,
no poden anar enlloc,
aquest quedar-se en terra
de ningú
que actualment
també passa
dins del que és
l'evolució
de la ideologia
d'esquerres
i de dretes
en l'actualitat.
Sí, sí.
És un exemple
salvant les distàncies
que es pot una miqueta
en aquesta falta
d'ubicació ideològica
que pot haver-hi ara
i no dic
que una persona
d'avui
sigui com un brigadista
internacional, però...
Hi ha un llibre
de poemes
de Neruda
que es diu
100 poemes d'amor
i una canció
desesperada.
El més interessant
és la cançó desesperada.
Jo no l'he trobat
en la cançó desesperada
encara, eh?
Bueno, no,
però la cançó desesperada
diu
la vaig estimar molt
però no me'n vaig adonar
fins que la vaig perdre.
És a dir,
que una mica
la qüestió,
la condició humana
és estimar
molt
el que no tens
i quan ho tens
no ho valores gaire.
De fet,
els brigadistes
van estimar molt
la llibertat
en la mesura
que aquí n'hi havia
però que després
s'hi quedaven sense.
És a dir,
els italians,
hi havia una brigada
Garibaldi
que va combatre Guadalajara
contra els
contra els que va enviar Mussolini.
Aquesta gent
quan tornen als camps francesos
s'hi troben completament sols
i no poden anar a lloc.
Els alemanys, no?
És a dir,
si quan entra
la
la
la
la
la
la
la
la
la
a França
tots els alemanys
que hi havia
als camps de
de refugiats
els prenen
i els maten.
És a dir,
perquè saben que són
antinacistes
antinacis
convençuts.
Vull dir que
l'espai ideològic
és un espai personal
i poques vegades
és operatiu
col·lectivament.
No, no,
la que va de casa
és que a vegades
hi ha qui se sent orfa,
no?
Sí,
completament.
en aquest espai ideològic
i a vegades necessites
el papa i la mama,
no sempre.
És lògic.
Tot i que tinguis
una certa autonomia.
Tornant al Congrés,
no, de fet,
estem parlant del Congrés
perquè tots aquests apunts
que estem fent
tenen a veure
absolutament lligats
amb els àmbits
que s'aniran tractant.
El paper internacional,
els brigadistes...
Després hi ha
una taula rodona
interessantíssima també
que es lliga molt
al territori.
La vida quotidiana,
la mobilització...
Aquí veig, per exemple,
l'Àngela Jackson,
ja parlarem de noms importants,
que parla de la sanitat
al front de l'Ebre.
Coses molt específiques
que estan lligades
a la batalla,
a l'espai geogràfic,
no?
Clar.
És a dir,
no es tractava de...
Hi ha una tendència,
quan parlem d'història,
de parlar de coses globals.
I les coses globals
sempre són relatives
perquè potser el que s'aplica
a Barcelona
no s'aplica a Tarragona.
I el que s'aplica a Tarragona
potser no s'aplica
a Tortosa.
per dir alguna cosa, no?
Per tant,
convenia una qüestió
molt específica
sobre la batalla de l'Ebre
donat que la batalla de l'Ebre
és la clau
de la caiguda de Catalunya
i la clau del final de la guerra.
I, per tant,
volíem,
sobretot,
enfatitzar
la importància
que té
la batalla de l'Ebre
pel resultat final de la guerra
i també enfatitzar
la importància
que té
en la batalla de l'Ebre
intervenint
totes les forces internacionals
en presència.
Hi ha observadors internacionals
pel bandó de Franco,
hi ha irlandesos
combatent
a les unitats,
hi ha moros,
hi ha...
I com ho devien viure
les famílies allà?
Les famílies,
les típiques famílies
d'aquella època
que no estaven ni aquí ni allà,
sinó espectadors
i a vegades actors involuntaris
d'un conflicte.
És molt complex.
És a dir,
la gent que vivia,
hi havia refugiats civils,
és a dir,
gent que vivia
als seus pobles
durant la batalla de l'Ebre.
Per tant,
van veure l'infern
damunt dels seus caps
perquè hi havia
bombardejos continuats
al llarg de tot el dia.
Per tant,
sortosament en aquella època
quan no tenien capacitat
tècnica
per operar de nit,
per tant,
quan sortia el sol,
fins que marxava el sol,
hi havia bombardejaments.
Per tant,
era un infern
i la gent
se refugiava,
és a dir,
se va trogoldititzar.
És a dir,
va tornar a l'època
més primitiva.
Es va tornar més jove?
Suposo que sí.
Ja ho n'hi do.
Va tornar a les coves,
va dir que,
en fi,
l'aigua va deixar de ser,
és a dir,
de ser un objecte quotidià.
Es va trinxar el territori,
físicament,
geogràficament,
tot el relleu,
tot, no?
Es va modificar
els camps de cultiu,
tot.
Tot,
per tant,
per tant,
vull dir clar,
i la gent va haver de marxar,
se'n va anar a veure els camps,
se'n va anar a veure les coves,
se'n van anar a veure les baumes
i,
a més,
per dirigir-se de l'aviació
perquè l'aviació
eren civils o no eren civils
i si ho distingui l'era igual
perquè es considerava
que el civil
que estava en un territori determinat
formava part
d'aquella cofradia,
no?
O sigui,
estava territori republicària
i republicària,
estava banda nacional
i l'aviació nacional
i, per tant,
els ametallaven igual.
Ara,
qui tenia capacitat
més destructiva
era l'aviació de Franco
que tenia
les tropes italianes
i la aviació legionària.
Ara que parlàvem
d'aquesta modificació
del relleu geogràfic
del propi territori,
la darrera taula rodona
imprescindible
és taula rodona
70 anys després
i aquí,
doncs,
també s'aglutina
tots aquests col·lectius
i persones
que treballen
per la memòria històrica
i per aquest patrimoni
que,
afortunadament,
es conserva
i, a més,
diguem-ne
que amb un tarannà divulgatiu
en aquest sentit
que tu deies al començament,
no?
D'aprendre alguna cosa.
Aquí teniu,
doncs,
tota una seguita
de persones
que ja fa temps
que treballen
i és parlar
dels 70 anys
però en la vista
posada en el futur.
La memòria,
la qüestió de la memòria
és una qüestió,
la memòria no és mai innocent,
la memòria,
cadascú tenim la nostra,
la memòria de la guerra
és una memòria dividida,
depèn
de quin costat
te va tocar estar,
depèn
de què és el que eren
els teus parents,
depèn del que li van fer
a la teva família,
per tant,
sempre és una memòria dividida
però la bo de les qüestions,
això,
exercir la memòria
és una cosa,
és una cosa balsàmica
perquè tu tens
la teva pròpia memòria
que l'exposis,
l'altre exposa la seva
i per tant
hi ha un consens ampli
sobre el passat.
És terapèutic,
no?
Sí, clar,
completament.
És a dir,
sobre el que va passar
i sobre projectes de futur.
Jo l'altre dia
m'hi van convidar
a Torres d'Arques,
que és un poble de Terol,
que és de la franja
d'Aragó,
de la franja
del Matarranya,
però del Matarranya,
que hi havia
una representació
de l'ocupació del poble.
Hi havia tropes republicanes
i tropes nacionals.
I bueno,
van fer que es tirotejaven,
van un negejar de banderes,
maniobres militars
i al final van acabar
els dos,
tothom disfressat
en uniformes de l'època
i en material de l'època
i al final van acabar
tots els combatents
d'un l'altre
costat abraçant-se.
Això és a dir,
és la recuperació
d'un episodi
del passat,
és a dir,
ara ningú,
m'ho sorprendríem
que ningú s'enfadés
perquè els cartaginesos
i els romans
tenien aliats ibèrics
i un estava en un costat
i l'altre estava en un altre
i que es parlés
i que es discutés
aquestes qüestions.
Per tant,
vull dir que
s'ha de convertir
la guerra civil
en objecte d'estudi,
és un objecte d'estudi
principal,
és importantíssim
perquè això
ha tingut repercussions
sobre el present nostre,
jo crec que encara el té,
en certa manera,
cada vegada més matisats
com ha de ser,
però la història
acaba repercutint,
el passat acaba repercutint
en el present.
Per tant,
es tracta d'harmonitzar això.
Hi ha una obra de teatre
que no té res a veure,
però sí que el títol
podria ser molt il·lustratiu
de John Osborne
que era
mirant-ho
hacia atrás
sin ira.
Probablement
seria això, no?
Parlant de títols,
a veure,
a mi m'encanta,
espera que ho trobi,
el títol
del Congrés,
en guany
tornem a creuar l'Ebre.
Està molt bé, no?
Però el creuem
d'una altra manera,
perquè ho creuem
també en festa,
en activitats lúdiques,
en paral·lel al Congrés.
Fareu cinema,
fareu concerts de rock...
Sí, hi ha teatre,
passarem documentals
antics i vells
d'un costat i de l'altre.
Hi haurà
grups musicals,
hi haurà obres de teatre,
hi haurà dinars
col·lectius
en els quals
els participants del Congrés
i els ponents
i els que fan comunicacions
ens trobarem junts,
etcètera, etcètera.
Per tant,
es tracta de fer un Congrés
que sigui el més científic
i el més interessant possible.
Hi ha,
com has vist,
historiadors de...
És el que t'anava a preguntar,
hi ha historiadors d'aquí
però venen molts de fora també.
Sí, sí,
clar, perquè es tracta...
És a dir,
la batalla de l'Ebre
va tindre una repercussió
internacional molt gran
i per tant
es tracta de veure
com els britànics,
què fan els britànics
i per tant portem historiadors britànics,
portem historiadors alemanys,
portem italians,
portem francesos.
Per exemple,
em va escriure l'altre dia
un correu
un col·lega meu de Mallorca
que em va dir
escolta'm,
us interessa
que us enviïa una comunicació
sobre com
la premsa mallorquina
de l'època
reflecteix
l'evolució
del conflicte,
clar,
ens interessa molt.
De fet,
va ser el dia 10
que vau tancar
l'admissió de comunicació.
Sí,
ho ha ajornat al termini.
Sí,
ho ha ajornat.
El 10 de maig al 10 de junts
si no va xerrada,
no?
Sí, sí.
No,
però si algú
vol fer una comunicació
tenim un comitè científic
que,
perquè no...
És a dir,
ha de tindre
una mínima
qualitat científica
però ho obrirem,
ho tancarem
una setmana abans del Congrés.
Ah, molt bé.
Per tant,
si algú vol enviar comunicacions
ho pot fer.
En principi,
aquest Congrés
pot anar-hi qui vulgui,
poden anar a les sessions
gratuïtament,
diferent és el cas dels estudiants
que lògicament són crèdits,
després formen part
del seu currículum
i és un altre tema
a través de la universitat
ja ho vehiculeu,
però tenint en compte
aquest acte del mes de juliol
que molta gent estigui de vacances
sempre poden complementar
una visita a la Ruta de la Pau,
per exemple,
i assistir a alguna de les sessions,
no?
Sí,
el que seria bo
és que entrant al correu
a la pàgina web de la URB
hi ha un lloc per inscriure-hi.
Si algú pretén anar-hi
perquè,
és a dir,
per no tindre problemes
després d'aforament.
Per tant,
si un s'inscriu,
vull anar,
te lo diré,
15,
vull anar tots els dies
al Congrés,
gratuïtament,
però si fa l'esforç d'inscriure-hi
li garantitzarem el lloc
perquè si no,
potser després
ens trobarem
que tindrem
overbooking.
Quantes vegades
no hauràs estat
als escenaris
de la batalla,
en Joret?
Bueno,
Ni ho saps ja.
No,
saps quin és el meu problema?
Jo vaig néixer Fliix.
Per això.
Fliix va ser l'últim lloc
on,
és a dir,
és un dels llocs
on comença abans la batalla
i és el lloc
on s'acaba la batalla.
Per tant,
clar,
el que passa que jo...
No tens un abans i un després
d'historiador
quant a la percepció
d'aquell territori,
no?
No,
no,
és que a més,
jo ho he explicat sempre,
la meva família feia cordes
pels lleuguts que anaven al riu
i per tant era una tradició
fer tertúlia
per ajudar les cordes més grosses
les ajudava...
És a dir,
el meu pare i el meu avi
no eren suficients
per fer les cordes grans.
Per tant,
els seus amics
els anaven quan acabaven
la jornada laboral
a ajudar a estirar les cordes grans.
I això ja va donar
per a una tertúlia.
Jo recordo
aquesta tertúlia
que a més,
com que
a casa eren d'Esquerres,
la tertúlia
va continuar
durant els anys
en què el local d'Esquerres
va estar tancat.
O sigui,
després de la guerra
el local d'Esquerres
el clausuren
i per tant
jo vaig assistir
sempre la batalla de l'Ebre.
El que recordo és
els vells discutint
o els amics del meu pare
o els amics de Muniao
parlant sobre la batalla de l'Ebre
i tirant-se les culpes mútuament.
És a dir,
els anarquistes diuen
que la culpa era els comunistes
i els comunistes d'esquerres republicans
els altres de no sé qui
i tal.
Mai s'hi van posar d'acord
en res
i per tant
jo crec que
em vaig fer historiador
per aquestes
perquè a més
no sols
la batalla de l'Ebre
era important
i la guerra civil
era important
però hi havia
les guerres carlines
hi havia
les inundacions
del riu
hi havia
els naufragis
és a dir
que totes les històries
de petit
són les
és a dir
tots els conflictes laborals
que hi havia a la fàbrica
les vagues
tot això
tot això és el que era un món
tant
i a més era
molt críptic
perquè no acabaven de parlar mai
no acabes d'entendre mai tot
si tu preguntaves
es callaven
hi havia molts silencis
tot a mitges
tot a mitges
en clau
pràcticament
i depèn de qui venia
perquè clar
allò també era una tertulia oberta
per tant
una tertulia
podíem parlar de toros
i de futbol
si calia també
però clar
per tant
podia vindre algú
que no compartís
aquestes percepcions
i per tant
no es podia dir
segons qui
recordo també
algun exiliat
que venia de França
que venia a veure
moniaio
venia a veure
mon pare
i per tant
et vull dir
bueno
aquestes coses
que no entenies
ara vindrà un
que ha estat a França
doncs molt bé
tu no sabies
per què aquell estava a França
i per què no es quedava aquí
a Néstia
li has de fer dos besets
perquè és oncle teu
però no l'he vist mai
és a dir
que tot això
és
per tant
jo
és casa teva
és com si dius
jo sóc uns substancial
quantes vegades
estàs a casa teva
doncs mira
i visco
i visco a casa meva
és així