Saludem ja Sara Pujol al matí de Tarragona Ràdio.
Ella és professora de la Universitat Rovira i Virgili,
responsable del programa que, per tercer any consecutiu,
ha facilitat que un grup de 67 estudiants de la Xina
hagin triat la URB per continuar en guany la seva formació.
Sara, bon dia.
Hola, bon dia.
Ens comentava ara l'Anabel Lambea,
que parlàvem que estaries aquí amb nosaltres,
que s'ha notat la presència d'aquests estudiants
i perquè tots ja s'han fet el carnet de la biblioteca.
Sí, sí, i tant.
Arribar i moldre, aquests joves, eh?
Sí, el primer que demanen i el primer que fem
és la inscripció a la biblioteca
perquè puguin tenir el material a l'abast,
de llibres de lectura, de consulta, diccionaris...
Sí, tenen molt d'interès.
És el tercer any que teniu estudiants?
Va començar molt modestament aquesta arribada d'estudiants xinesos?
Parlem d'una dotzena, una vintena al començament?
Sí, el primer any, que és el tercer any,
el primer any vam tenir 18,
el segon any en vam tenir 22 i aquest any en tenim 67.
S'ha de dir que hem obert el camp de cursos.
Vam començar amb un curs de llengua i cultura hispànica
que plegava assignatures de llengua,
lògicament, d'art, de literatura, d'història, de geografia,
és a dir, conèixer la llengua i conèixer també el seu entorn.
Després, aquests alumnes, alguns s'han quedat ja per cursar màsters aquí a Tarragona
i després aquest any hem ofertat un nou curs diferent,
a banda d'aquests dos, de màster i del curs de llengua i cultura hispànica,
que és un curs inicial de xinès per estudiants que després seguiran estudiant a la nostra universitat.
Venen de tres universitats de la Xina,
tot i que la URB té convenis amb cinc universitats xineses, no?
Exactament. Venen, tenim cinc convenis signats i estem a punt d'assignar-ne d'altres,
de manera que la qüestió funciona molt bé,
però venen de moment de tres universitats, que ja és moltíssim,
que és Dalian, que està al nord de Xina,
el Sichuan, que està al centre,
i Nanjing, que està a sota el mateix de Sengai,
és a dir, de llocs molt diferenciats de Xina, nord, centre i sud.
Quina és la formació d'aquests alumnes que estan estudiant al seu país
perquè vinguin a cursar aquests cursos aquí?
Ells estudien el que diríem filologia,
el que passa és que aquí la filologia agafa molts camps de llengua, literatures,
i ells, quan estudien filologia, estudien un idioma.
Només són classes, diguem-ne, d'estudis d'espanyol, de castellà,
i es tracta només d'estudiar l'idioma,
no tant el que és art d'Espanya,
o el que és literatura, el que és cultura,
i per això els ofertem aquest curs
on puguin tenir un coneixement més ample
a banda d'aprofundir en la llengua perquè l'immersió és fonamental.
La qual cosa no vol dir que més endavant,
si continuessin, o per decisió personal,
o pel que fos, continuen els estudis aquí,
amb coneixement de la llengua,
doncs podrien ampliar altres àmbits de l'estudi.
Clar, hi ha després una decisió personal.
Clar, coneixent l'idioma,
després poden cursar,
que és el que estan demanant ara,
cursar màsters de la URB.
Quines són les edats aproximades?
20 anys.
20, 21, 22 anys.
Més noies que nois, com altres anys?
Sí, el que passa és que aquest any
sembla que les llengües i les humanitats
sembla que siguin més per a les noies,
però és una cosa molt curiosa
perquè després ells quan van allà
és bàsicament per ser traductors
o traductores dins de l'àmbit empresarial.
Per tant, la dona està ocupant
un lloc important a dintre de l'empresa, no?
Traductors a ambaixades, a consolats,
però sobretot a l'àmbit de l'empresa.
Clar, ells en vénen aquí,
però això no es fa en concepte d'intercambi,
no hi ha alumnes d'aquí que vagin cap allà.
És una bona pregunta.
És el que ens agradaria, no?
Sí, exactament.
Sí, és que tenim el problema de l'idioma.
És clar, ells venen aquí
i fan una immersió al castellà.
També t'he de dir una cosa
que és molt bonica,
que també alguns s'han apuntat
a cursos de català
a dintre del servei lingüístic.
O sigui, que fan el castellà,
aprofindeixen el castellà
i alguns que estan fent màster
s'han apuntat, ara,
al segon quatrimestre,
a aprendre català.
És un esforç personal, eh?
Sí, sí, sí.
Sí, perquè combinar l'aprenentatge
de dues llengües és molt difícil.
I venint del xinès,
que no penses d'una llengua romànica,
no?
Seria molt diferent.
Sí, sí, sí, sí.
Doncs fan aquesta immersió
i llavors, esclar,
els nostres estudiants
no els podem enviar allà
perquè no ho saben xinès.
I llavors tot el que,
lògicament,
el que s'ensenya allà és en xinès.
El que sí que hem fet aquest any
és amb aquest treball
que té com a voluntat
el rector
i la Universitat
d'Internacionalització,
també obrir
les nostres possibilitats.
I s'ha ofertat aquest any
per primera vegada
un curs de xinès
al servei lingüístic
que està obert
a tota la societat
però que també són crèdits
de lliure elecció
pels estudiants de l'URB.
I ha tingut moltíssim d'èxit.
Havíem marcat
una matrícula
d'uns 20 alumnes,
van ser més,
i vam deixar-ho en 23,
però hi havia
molt d'interès.
Jo imagino
que a banda d'interessos
com a molt alt turistes
hi ha un interès
sobretot
del que se'ns presenta
aquí a Occident,
del gran mercat
que s'obre de negoci,
etcètera,
a la Xina,
que és aquesta imatge
que rebem aquí
dels països emergents
que es diu ara.
Sí,
una imatge errònia
també m'imagino
com tots els tòpics.
Una mica sí,
una mica sí.
i el que passa
és que aquest any
més a més
està molt de moda
amb les Olimpiades
i això és un motor
importantíssim.
Però no els donarà temps
d'aprendre xinès
per les Olimpiades,
eh?
No,
segur.
Jo que en 4 o 5 mesos
no s'aprèn xinès
ni en 4 o 5 anys.
Bé,
potser si anéssim tu,
jo sí.
Sí.
Déu-n'hi-do.
De totes maneres,
la Sara
ja fa temps
que es va enamorar
de la Xina.
Alguna vegada
n'hem parlat
allò casualment,
no des del punt
de vista formal,
d'aquesta arribada de...
Però d'alguna manera
també té a veure
amb la seva passió
de la Xina
perquè una miqueta
vas obrir,
no?,
amb altres companyes,
segur,
aquest vincle
entre la Xina
i la Universitat
Rovira i Virgili.
Tu et vas enamorar
de la Xina
el primer dia
que vas arribar
allà directament,
no?
Sí,
tens una memòria
extraordinària.
Sí,
va ser el 2001
que vaig anar-hi
per primera vegada
a donar una conferència
que m'havia invitat
a l'Universitat
de Pequín
i arrel d'això
ho vaig explicar
una altra vegada,
potser però ja fa anys.
Però és que em va impactar molt
el que em vas explicar,
per això me'n recordo.
Vaig anar-hi per uns dies,
em vaig quedar tot a l'estiu
i va ser com vaig començar
a establir les relacions.
Llavors ells vaig veure
que amb les preguntes
que feien arrel
de la meva conferència
estaven molt interessats
per la ciutat,
per Tarragona.
Els cridava molt l'atenció,
per exemple,
fotografies que havien vist
als castells.
No sabien si era
una imatge surrealista
o era veritat
o si era art
o pertanyia realment
al camp de la realitat.
I vaig pensar
que seria apassionant
que conegssin Tarragona.
Llavors vaig fer
una doble relació.
La possibilitat
que vaig començar
a treballar amb la possibilitat
que poguéssim venir
a Tarragona
i després també
que nosaltres
coneguixim alguna cosa
de la cultura xinesa.
Llavors cada dia anualment
celebro a la universitat
un curs de cultura xinesa
i ja se n'han fet
dues sessions.
L'any que ve
i farem la tercera sessió
que dona
un savi de Xina
a la professora Dragón
que és una persona encantadora
i que ha donat
els temes més variats
i que és
supermaco.
És fantàstic.
Jo tinc la percepció
que és dels països
i de les cultures
més desconegudes
per nosaltres.
Vull dir,
podem tenir un coneixement
més o menys encertat
de l'Àfrica,
podem tenir un coneixement
més o menys encertat
dels països de l'Est,
de Nord-Amèrica,
però el que és
la cultura asiàtica
i en particular la xinesa
ens és una gran desconeguda.
La nostra referència
són les persones
nouvingudes aquí
que tenen
les seves botigues,
alguna pel·lícula
de Fu Manchu
i poc més.
I faig una mica de caricatura
una miqueta
per posar èmfasi
sobre el tema.
És així, és que és així,
tens tota la raó,
és així.
Durant molts anys,
molts anys, molts anys,
nosaltres no hem rebut
notícies de Xina
i potser tampoc
la societat s'ha interessat
pel món de Xina
ni la societat política
tampoc.
I ara és més coneguda
pel que tu comentaves abans,
per la qüestió econòmica
i ara per la qüestió
de les Olimpiades.
Però realment
notícies de Xina
ens n'arriben molt poques.
No sé si pels mitjans
de comunicació
o bé perquè
no coneixem
la societat
tal com és allà.
I jo tinc la sensació
que de la revolució
cultural cap enrere,
de la revolució de Mao,
és una Xina,
aquesta és que ja
no és que sigui desconeguda,
és que per nosaltres
no existeix pràcticament,
pels occidentals.
A partir de Mao
i mira,
tira això que dius
del desplegament econòmic
que només és per uns quants.
Sí, efectivament.
Algú es pensa
que la Xina
és molt rica,
que la gent
és molt rica.
i la gent
no és molt rica,
la Xina.
No, no, no, no.
Això també és un altre tòpic,
de dir,
com veiem
que normalment
quan surten
a la televisió
ens enfoquen
imatges
de Sengai
o de Pequín,
del centre,
les construccions actuals,
però hi ha un desnivell
i que, clar,
sembla que estigui
molt bé.
És cert
que ha millorat
molt econòmicament,
però ha millorat
per uns quants
i per uns quants
que són pocs.
I sobretot
empresaris
que posen
els seus diners allà.
Però la societat
com a tal
ha millorat una mica,
però continua
havent
una gran diferència
entre els camperols,
que són el 80%
de la població,
i, clar,
de 1.300 milions
al 80%
són molts milions
de gent
que viu
en allò
que és mínim,
i comparat
amb els altres
que dius
que hi ha
200 milions
de persones
que viuen
mitjanament bé
o molt bé.
Sí,
és una xifra
importantíssima
i per nosaltres
és enorme,
200 milions,
però és que,
esclar,
és que en queden
800 milions
que estan vivint
amb l'arròs del dia,
no?
I això és una realitat.
La transformació
no ha arribat
al món rural
i una altra
de les coses
que es diuen,
això no crec jo
que sigui un tovi
perquè tu,
lògicament,
has tingut
i tens molt de contacte
amb xinesos
i xineses
de dir que realment
ells seran
els que tiraran
del carro mundial
perquè són
els més pacients,
els més emprenedors,
els que són capaços
de viure
d'una forma
més austera.
Continuem treballant
amb tòpics,
ara?
O realment
aquesta és la característica
de...
Clar,
és que depèn
del lloc
de la Xina
que hi vagis,
també,
però és un país
molt gran.
Això que dius tu
són tòpics
però que són tòpics
reals.
És a dir,
ells tenen
una capacitat
de treball
absolutament infinita.
L'oci,
per exemple,
no existeix.
Quan arriben estudiant
i tu dius
el cap de setmana
què es pot fer
i tu li dius
passejar,
veure l'humi del sol,
veure el mar,
per ell és un concepte
que no existeix
el seu codi,
no?
No ho entén.
No ho entén.
Que dos dies a la setmana
intentem fer
el mínim possible.
No,
no,
simplement passejar.
Simplement passejar
que és molt saludable,
no?
No ho pot entendre.
És un concepte,
un codi,
una paraula
que no existeix.
Llavors,
per ells
són molt disciplinats
i això és molt positiu.
A vegades a la nostra cultura
ens falta una miqueta disciplina.
Doncs jo diria que sí.
Una de les cosetes
que podíem aprendre.
Sí,
algunes cosetes sí.
Però, esclar,
tots els extrems
potser són negatius,
no?
Llavors,
d'aquesta disciplina
que els fa treballar tantíssim,
esclar,
arribem a l'altre extrem
que és la persona
que no té vacances
o la persona
o la persona
que té vacances
cinc dies
o una setmana.
És clar,
anem d'extrem.
Per tant,
les seves relacions
interpersonals
es desenvolupen
en el món del treball
també o de l'estudi.
Vull dir,
no...
Sí,
les relacions que tenen
però que tampoc
s'acostumen
a relacionar molt
entre ells.
Tenen una actitud
molt competitiva
fins i tot entre ells.
Llavors,
és una relació
de treball
però que tampoc
és com nosaltres
d'anem a fer el cafè
quan...
Només treballen,
Sara?
Bé,
treballen molt.
Només treballen.
Treballen molt.
És terrible.
I dius,
però com han pogut crear
aquest imperi cultural
artístic tan gran,
no?
Perquè,
clar,
treballes el concepte
de treballar
segons quins.
àmbits, no?
Treballar,
s'ho he treballat molt.
Ara probablement
el que centra
en les seves atencions
és en produir,
que és molt diferent
en treballar, segurament.
Produir i treballar
és diferent, no?
És diferent,
és diferent,
sí.
Sí,
efectivament.
És que has donat
exactament el clau,
no?
És produir,
produir,
produir
i la mentalitat
és purament econòmica.
Llavors,
potser a vegades
també es perden
uns certs valors.
L'oci pot ser
un valor
ben considerat,
però es perden
altres valors
com són els artístics
altres valors
culturals
que ells
se n'obliden.
Estudien molt,
treballen molt,
però des de la universitat
jo m'imagino que
no marquen pautes,
però sí
obrim finestres
perquè es puguin
interrelacionar
amb els alumnes d'aquí,
perquè després
a l'hora
de consolidar la llengua
és important
que es relacionin
amb alumnes d'aquí, no?
Bé,
és clar,
nosaltres
transferim
el que són
la nostra cultura
i els nostres valors, no?
El parlar,
que és molt sa,
interrelacionar-se
amb els nostres estudiants,
a l'anar al cinema
a veure una pel·lícula,
a l'anar a veure
una exposició artística,
a poder-la comentar,
a poder-la discutir,
a poder comentar
una pel·lícula
o un llibre
que s'ha llegit.
És a dir,
que estem
transmetent
també la nostra
forma de viure.
A més a més
de la nostra cultura
o de la nostra llengua,
estem transmetent
també una forma
de viure
que segur
que d'alguna forma
els canviarà.
Jo imagino
que són joves
que venen de famílies
relativament benestants
des del moment
que poden estudiar
a la universitat
i venir cap aquí.
No sé si existeix
algun tipus
d'ajut econòmic
o de beca
de les pròpies
universitats d'origen
però en principi
deuen ser nois i noies
de famílies
econòmicament
diguem-ne
ben situades
o hi ha de tot?
La majoria sí,
pertanyen a una classe
mitjana alta
i n'hi ha alguns
que no tant
que per venir a estudiar
n'hi ha alguns,
no dic que siguin tots
però n'hi ha alguns
que el que fa
la família
i la gent del poble
és donar els seus estalvis
perquè l'alumne
pugui venir
a estudiar un màster
o estudiar un curs
fora de Xina
perquè tindrà
un futur millor.
Llavors n'hi ha alguns
que sí
que tenen
mitjans econòmics
solvents
però n'hi ha algun cas
que no
que encara es manté
aquella tradició
de l'ajut familiar
i l'ajut de tot el poble
perquè el nano
pugui progressar
i tingui un futur
millor que els pares.
I en aquest futur
haurà de revertir
en benefici
de la comunitat també,
no?
Perquè si primer
han fet l'ajuda
segurament
o això ja és un valor
molt antic?
No, es continua
mantenint el valor
que els fills
treballen
per després
poder mantenir els pares
perquè esclar
no tenen els conceptes
de seguretat social
o no tenen els conceptes
de jubilació
i per tant
els fills
pensen que han de treballar
per després poder
ajudar amb aquests pares.
En fi,
tampoc el concepte
de jo, jo, jo, jo
segurament no?
Són més comunitaris
a les zones rurals
insistim, no?
Sí, sí.
La societat industrialitzada
és completament diferent.
El que passa és que el produir,
produir, produir, produir
que tu abans comentaves
a vegades també crea
molts colzes
i això és negatiu.
Això és dolent.
Però això no per ells, eh?
Això és el que no hem d'imitar, eh?
No, no, no.
No per ells, no per ells.
Això passa a tot arreu.
No, no és pas per ells, no.
En absolut.
Els continuen
estranyant les olives,
el pernil serrà
i tot això?
O ja se'n van acostumant?
Ah, no, no.
Jo recordo una vegada
que me'n venia amb l'Esther Forgas
un grupet de noies xineses
i deien que el que no suportaven
eren les olives,
el pernil,
determinats menjars
que se'ls feien molt estranys, no?
Sí, això no s'aprèn, eh?
Perquè uns ho expliquen els altres.
No, no, d'any a any, no.
Cada any han de tenir
el xoc cultural
amb el pa
que els és molt dur.
És clar,
ells mengen tot el menjar
molt talladet,
molt bullit
i, és clar,
la carn és dura,
l'han de tallar,
no és amb trossets petits,
el pa és dur,
les olives els sonen raríssimes,
les avellanes els sonen raríssimes,
són duríssimes,
el pernil ja no et puc explicar.
El que passa és que
algun surt a Mèxic
d'aquesta empresa
i acaba agradant el pernil
a final de curs.
Ja veus quines coses,
de tot en és el que dius,
els hi dones un tall de fuet
i un tall de pa
i això no es pot ni mossegar, no?
Exactament.
És el costum, escolta.
Exactament.
Sara, jo estic segura
que tindrem ocasió
de tornar a parlar.
Quan tens previst
anar a la Xina, enguany?
Sí,
esperem fer una visita
després de l'estiu.
I una miqueta també,
doncs,
per continuar amb aquesta col·laboració.
Exactament, sí, sí, sí.
Jo també espero
poder parlar amb vosaltres,
que és un plaer sempre.
Doncs per nosaltres,
el mateix Sara Pujol,
moltíssimes gràcies
per acompanyar-nos.
Moltes gràcies a vosaltres.
Fins la propera.
Fins la propera.