Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ja s'ha anat a comprar!
Ja s'ha anat a comprar, ja has vist la pel·li, el nàstic, fins i tot que el televisen i cap al metropol!
Surs del teatre i vas a sopar!
Jo crec que farem propaganda perquè és el que toca però com que sempre les entrades es venen i el teatre s'omple continuem fent propaganda però en fi que el públic el teniu assegurat fidel i a més repeteix!
El públic repeteix!
Sí, això és el més curiós!
Com és que tornen a veure si ho van veure una vegada? Diuen que sempre la segona vegada es pesquen més coses!
Home, mira, ahir teníem una col·lega vostra, l'Emma Vilarasau, que aquesta nit fa la carta d'una desconeguda i li van preguntar, dic que bé, és el muntatge aquest que heu fet al CAE, us diu, ep!
Arribarà molt millor a Tarragona, eh? Perquè parla que la primera representació de l'estrena no té res a veure a l'obra quan ja està rodada i això vosaltres en sabeu i els que som espectadors fidels vostres ho sabem, que hem vist l'espectacle la primera vegada i després quan porteu unes quantes representacions i es pot anar a veure una altra vegada perquè canvia.
On va parar!
I com més vegades la veus, més diferent la trobes!
Més encara! I aquesta capacitat que teniu d'estrenar espectacle gairebé cada any! Teniu un fons d'armari estupendo, aneu passejant les obres, però cada any espectacle nou!
Aquest senyor! Aquest senyor és el creador!
És una màquina!
És una màquina, aquest senyor!
Jol!
Fem una mica de currículum! És que com que sempre veniu i ja no sé què preguntar-vos!
No, no, que sí que sé! Que sí que sé què preguntar-vos, dones!
Us faré una entrevista en condicions com fan les persones formals!
No, però aquesta és la que fa 14, eh?
14 obres!
O 13!
13!
13!
Estic conec la del Telele!
La del carrer de les Patxines...
Conec les dones, dones...
Què més conau?
Teatro!
Teatro!
Teatro!
Teatro!
Qui ho havia de dir!
I qui ho havia de dir?
Els pecats...
cònwas...
estava de moral...
Medical!
Túpic!
Tópics...
El de Telele!
Recorda una rosa gaiarà al fent d'avi de la Heidi...
Sí!
Magnífico!
I aquí tens el Pedro.
I el Pedro, és veritat, el Pedro.
La Maribel feia de Pedro, increïble.
I on va dir,
un te prepararé un tazón
de chocolate con café.
I la Heidi va dir
sortir cardiaca d'aquí.
No, no, hi ha frases allò,
una frase celebre també, quan arribes
a una certa edat, o té jamones o té amojames.
Aquesta frase també
té el seu punt. I un dels moments
gloriosos que els espectadors i espectadores
del 45 RPM
recordaran, no sé en quin muntatge,
perquè és que jo ja us veig com un tot
quan vaig al teatre,
al Casament.
En quina obra era que anàvem de Casament?
El teatro representava una escena
que eren les senyores que anaven de Casament,
ara que parlàvem de la fira el teu dia, per això m'ha vingut al cap.
I parlàvem amb l'Eduard i amb
la nostra convidada,
i em venia al cap la vostra sàtira
del Casament, amb aquelles senyores estupendes,
amb uns vestits que tenien mèrit i delicte,
les dues coses.
La Tere anava vestida de Ferrero Rocher,
l'altra, no sé, de George Armari
o alguna cosa d'aquestes,
m'imagino, no?
Hi ha moments gloriosos,
no només pel públic,
sinó que m'imagino que també per vosaltres.
I tant, i tant.
I frases que a vegades et surten
sense pensar-hi, no?
Volgo dir alguna cosa i dius, mira, ara diria allò.
Sí, no, no, allò de les morcilles,
vosaltres en poseu unes quantes, eh?
Teniu una xarcuteria.
Home, jo l'hi he de posar, perquè...
Home, perquè tu saps que tenen gràcia.
Home...
Tu ets un tirano, els assajos, m'han dit,
però quan arriba el moment...
No és un tirano.
No m'havíeu dit que era insuportable,
que no es podia aguantar,
que venia del mal humor.
Home, jo l'altre dia m'ho vau dir.
Iolanda, però no ens has de descobrir.
Si he tingut sexe, no.
Ah, clar.
Per això sempre vinc de mal humor.
Ets un home fàcil.
En fi, senyores, això que dèiem,
tants anys i tantes representacions,
segur que hi ha moments que, individualment,
cadascuna de les actrius, que sou una bona colla,
però estan treballant no com vosaltres,
tenen la seva experiència,
la seva anècdota personal, el seu moment.
Jo, com a espectadora, ja he comentat
algun moment de glòria, n'hi ha moltíssim,
i n'hi ha moltíssim.
Vosaltres en teníeu algun al cap?
Ja la cua aquella de la seguretat social.
Qui era la musulmana?
Eres tu, Maribel?
No, qui feia de musulmana?
Jo era una tieta.
Sí.
I la Tera era una altra senyora d'aquestes.
que agafaven el micro per parlar a la senyora Tapuri.
Sí, sí.
Sí, sí.
Sí, sí.
Sí, sí.
No, no, recordeu algun moment, alguna cosa així en particular,
personalment, o col·lectiu?
Jo el que més recordo és que corres com una desesperada.
Sí, perquè feu un canvi de roba molt ràpid.
Molt ràpid.
Això sí que ho recordo.
S'ha de veure una càmera darrere.
Sí, exacte, darrere, allò que diuen per davant i per darrere.
Sí, sí.
Jo he de veure per darrere, perquè vas...
A més, porteu un vestuari molt riu.
La gent és jove i van ligeres, però jo no, jo no soc jove.
Els anys són...
Però tu també vas ligera, i més en aquest espectacle,
que ensenyes cuixa, que jo t'he vist,
i que seus a la falda dels senyors que hi ha entre el públic,
que t'he vist també amb la pulguita.
Home, trio el senyor, eh?
Jo ja m'hi vaig fixar, dic, mira, apa, que s'ha anat al més lletxe, ella.
Digue-li tonta, la rosa de la teixeta.
Home, s'ha de triar.
Maribel, algun record, algun moment, alguna cosa?
Bé, a mi jo m'he sentit molt a gust...
A Tacs de Riure en teniu molts.
No, però jo em sento molt a gust fent la portera del carrer de les Pequines.
És que la portera té delictes, eh?
I sobretot quan surto amb la rosa, i la rosa,
en vez de cridar-me pel meu nom, me crida pel seu.
I així, doncs, mira, sempre hi ha tonteries d'aquestes.
Paquita, no, que la Paquita és...
Sí.
M'ha de dir remei, i ella es diu Paquita,
i ella sempre crida Paquita!
I bueno...
No, no, el personatge de la portera està ja molt integrat
en el que és aquest imaginari
de personatges i estereotips absolutament reals, no, Tere?
Perquè tot sorgeix de...
Tothom té una portera,
tothom té una cabaretera que ha vingut a menys,
tothom té algú així a prop seu.
És la gràcia.
I tothom s'hi tenen identificat amb un missatge, no?
Si no és missatge, s'hi tenen això que deia, no?
Un personatge, sí.
Un personatge.
Llavors, això que deies de record,
jo avui, a lo millor ara, no és perquè tingui el director davant,
però a mi el que m'ha donat molt de coratge,
i des del primer dia me vaig sentir molt bé, no?
És que abans de començar ens vegi, nenes, a disfrutar, eh?
A disfrutar!
I us sembla una tonteria, no?
Però això que te digui, recordeu-s'ho, no,
disfruteu i passeu-s'ho bé,
doncs és això el que anem, no?
I això, doncs per a mi, m'adon...
El penso, va.
El Vicenç ho té molt clar,
perquè el Vicenç, a banda de ser director, és actor.
I tant.
I sap que per ser un bon actor,
el primer que s'ha de fer és disfrutar l'escenari.
Si no t'ho passes bé.
No t'ho passes bé.
Si no t'ho passes bé.
Per tant, ell ja ho fa...
És en efecte, eh?
Si disfruteu, la gent s'ho passarà bé.
A veure, a vegades dic,
que ens recorda d'aquest moment, que tal.
Però sempre, a l'última, així,
fem una rotllana i de bones jerurgies.
Ara, seriosament,
el Vicenç, quan surt el final de l'espectacle,
es nota que el fan sortir les xiques
i que se l'estimen.
Això que he dit abans, o he dit de broma.
Home, el Rossi hace el carinyo.
Mira, s'ha emocionat, eh?
El Rossi hace el carinyo.
És molt sensible.
És un xic de teatre, sensible.
És que si no, no sortirien les coses que em surt
de la ironia, de la sensibilitat.
És el que t'anava a dir,
rissa, rissa, però entre rissa i rissa...
Vinga, anem fotent-la, no?
Perquè, perdó, tècnicament parlant.
Perquè, clar, s'han de dir les coses
i com que estem en uns moments
en què les coses no es diuen,
la millor manera és dir-les, doncs, rient.
Sembla que ja no és...
S'ha de dir tot políticament correcte.
En un sentit o en un altre, és cert, eh?
Exacte.
Sembla que la llibertat d'expressió
cada vegada és menys.
Trobo que si dius una cosa que senta malament,
oh, escolta, les coses s'han de dir...
I sou capaços de posar-li aquest to irònic i crític
amb una amabilitat extraordinària,
doncs, parlant de la immigració,
parlant de l'ensenyament.
Bona part del col·lectiu de 45 RPM sou mestres
i sou capaços de criticar obertament
la situació de la llei d'ensenyament.
Tu queries fer una altra coseta.
Tu queries fer alguna coseta.
I fer un col·le, col·le?
Doncs és que...
No, no, no.
Saps què passa?
Una cosa és ser crítica i una altra és buscar-te la perdició.
Mira, saps què passa, Jolanda?
Que en guany d'aquí, després del metropol...
Fas oposicions?
No.
Ens anem a Calp, a actuar, a la Can.
Després ens anem a Tarra, a un concurs de teatre.
Després tenim bolos per...
I clar, en guany és possible que el mes de juny
no sé si arribarem amb una estrena o no.
Perquè, clar, tinc la idea pensada
a casa, però crec que jo
són moltes hores i això no ho tinc encara.
Però perfectament podeu anar a estrenar
encara l'altre any, el 2009, eh?
O no, al setembre, a octubre, vull dir que...
Per Nadal...
Però que no ho sé, que no ho sé, que millor...
Igual fem els pastorets.
Per tradició sempre ha sigut el més...
Els pastorets, Rosa.
Diu que vol fer els pastorets.
Versió...
Versió Vicenç Canyón.
A veure, estem parlant aquí molt de Col·legueo,
però els oients diran, bé,
això de la vida és un cabaret, què és exactament?
Explica'm una miqueta el que es pugui explicar,
què és el que els espera, en el bon sentit de la paraula.
Vull que és un cabaret.
Sí, dona, però dona algun detall.
Avui tots els que veniu expliquen tret dels de la fira,
els altres convidats no m'han explicat gairebé res.
Són unes dones que expliquen el seu passat.
Abans tenen un passat que no eren feliços, aquestes dones,
i han vingut a parar en aquest cabaret,
on són dones plenes i s'ho passen bé
i volen demostrar les seves actituds.
Han trobat el seu destí.
Exacte.
Cinc històries de cinc dones, de mons diferents,
i...
Que expliquen, que es veu el passat, el present...
Amb clau d'humor, expliquen el passat,
i el veus com si fos un present, no?
Mentre està en el cabaret funciona,
és a dir, hi ha espectacle,
hi ha coplers, picarons i tal,
però hi ha monòlegs,
hi ha una performance.
Coreografies, músiques, com sempre,
no hi falta, de creació pròpia també.
Les coreografies també són meves,
que també s'ha de dir.
Jo recordo que en un espectacle
vau haver d'aprendre a ballar flamenc.
I flamenco també.
I flamenc també.
Home, quan vau fer allò de l'escàdil de la jacà,
jo ho recordo com un dels moments memorables
també dels vostres espectacles.
En aquest cas heu hagut també
de prendre alguna passa de ball,
una mica de cancant, no sé.
No.
Jo no sé què es porta el cabaret avui dia.
No hi vaig gaire.
No.
Els cabarets, jo.
No passes de ball així,
però no massa lligades amb el cabaret.
Allò de revista.
Revista.
Revista.
Barrejat.
Sense plomes.
No portem plomes.
Però l'arret humil.
És un cabaret una miqueta cutre, eh?
Rònec.
No, no, però hi ha moments
cabareteros, cabareteros.
Ara penso la xiqueta aquesta de Guissona,
que surt,
la pròpia Rosa de la Taixeta.
Les catalanetes.
La botifarra catalana.
També és ben bé.
Una cançó a la botifarra catalana,
imagina't.
Molt bé.
Què t'imagina un premi actualment?
Bueno, però el que han fet
també no es diu,
és que m'ha après a cantar.
Ah, és veritat.
Espera, una mica.
Una mica.
Respira, caldà.
Vull dir que part també tenim classes.
Ara Lluís ens posarà de fons,
oi Lluís que ens posaràs
una mica de música de l'espectacle
perquè els ullenes
vagin familiaritzant.
De fet, la cançó que introduïa
la conversa ja era,
de l'espectacle,
era Rosa de la Taixeta,
que Déu-n'hi-do té banda sonora pròpia.
Home, això de que entri
a un estudi de gravació
queda molt xulo.
És el que us anava a dir,
però això no és d'anar per casa
amb el comediscos.
No, no, no.
Això és d'estudi de gravació.
Teniu un nivell ja que...
En sortir farem una venda de CDs,
no?
Tot manta.
Totes les músiques
de tots els espectacles.
Sí.
Però és veritat això,
que no dic manta,
però sense manta.
Però sí que podria ser una idea.
Doncs vinga, escolta.
Ja et donarem un tant per cent,
sinó.
Sí, dona, això sempre...
Si voleu veure imatges del cabaret,
doncs jo ho tuve,
la vida és un cabaret
i surten ja algunes...
Clar, veus,
escolta,
el món de la informàtica
és increïble.
Per tant, us podem veure allà
per fer obrir una miqueta...
Exacte.
Les entrades a la venda, ja.
Sí, 8 euros.
8 euros l'entrada.
Dissabte a les 8.
Està bé de preu,
i tant que està bé de preu,
només faltaria.
Dissabte a les 8 del vespre,
que facin via,
perquè podria ser que...
Home, encara hi queden,
però volen un lloc bo,
doncs espavilin.
Clar, us deixo temps lliure
perquè ocupeu aquesta estona
que ens queda fins a la una
perquè digueu el que vulgueu,
perquè jo ja no sé què...
És que no sé què preguntar-vos més, Maribel.
Doncs mira, això,
que estem molt il·lusionades també,
perquè després hem d'anar a concursar a Tàrrega.
I si...
No?
Sí.
I si arribéssim a guanyar, no?
Sí, llavors actuaríem
en el festival de Tàrrega al setembre.
Actuaríem a la Fira de Teatre del Carrer.
És difícil.
Hauríem de tornar a vindre aquí,
i així anem a la Fira de Teatre del Carrer,
hauríem de tornar a vindre aquí.
I tant.
A la Fira de Teatre del Carrer...
És que dic com que ja jo marxo.
No, res.
La Fira de Teatre del Carrer,
la de la Fira de Teatre del Carrer,
és la de Tàrrega, importantíssima.
Escoltes, sí.
Ens han de seleccionar.
Però hi anem a concursar?
Però hi anem de concurs.
Però amb el carrer de les Petxines, eh?
Amb el carrer de les Petxines.
Home, molt bé.
Perquè em van enviar les dues
i van triar aquesta.
Llavors, si guanyes aquest concurs,
doncs qui el guanya
va a la Fira del Teatre del Carrer.
El que passa és que un concurs de teatre...
És un lloc on les contractacions es fan allà.
Sí, però el que passa és que un concurs de teatre
sempre quan presentes una comèdia
és més difícil que guanyi que no un drama.
No sé per què, el drama sempre està més vist.
És que a la gent els agrada plorar.
Són de llàgrima fàcil.
Bueno, però el tipus d'humor que fem nosaltres
potser no l'hem vist mai.
També plora, però de riure.
I sorprèn perquè és divertit i perquè és diferent, no?
A mi més d'una vegada
alguna senyora gran, quan surts,
que això és el que ja et compensa per tot,
et diu, ai nena, quant de temps feia
quan havies rigut com avui.
Jo us diré una cosa...
Vull dir, això ja compensa tota la feia
i tots els mal ratos que passen.
Jo us les dic sincerament,
ja veurem què passa a Tàrrega,
però el concurs el guanyeu cada cop que representeu,
perquè això que ha dit la Rosa és ben cert.
Encara he de trobar algú
que no surti del teatre amb un somriure.
Gent que està tipa d'anar a veure teatre,
teatre professional,
i tots quan sortim de veure 45 RPM,
sortim amb una alegria de viure.
És que ho encomaneu, eh?
I escolta...
Gràcies, és un piropo, eh, això.
No, però l'altre dia estava a la cua del Metropel
i una senyora comprava dues entrades pel nostre espectacle
i al darrere hi havia un matrimoni
i diu, ai, escolta, i això que compra vostè, què és?
Diu, ai, d'unes xiques,
i ens diuen xiques.
Sou unes xiques.
Que ens fan riure molt.
Diu, ah, si dius, mira, nosaltres ara en comprarem també.
Vull dir que aquests senyors no ens han vist mai
i probablement, doncs, quan sortiran,
doncs, ho diran amb uns altres,
perquè és això.
La gent s'ho passa bé.
Heu de fer un club, el club del 45 RPM,
amb abonats i tot plegat, eh?
Un club de socis.
Vicenç, Tere, Maribel, Rosa,
moltes gràcies, de veritat, per venir
i per tornar al Metropol.
I estarem en contacte a veure com va evolucionar
tot aquest món dels embolos, dels concursos i tot plegat.
Gràcies.
Moltes gràcies a tu.
Molt d'èxit.
Molt d'èxit.
I vostès diran on m'he ficat,
que bosses que estan,
jo em vull escapar.
La vida.
La vida.
La vida és un camarer.
Hola, benvinguts,
qualcom, bienvenint.
Bienvenidós seran vostès.
Darrere el dolor,
que era confusió,
encara que ara no ho serveix.
En aquest cabanet
no tenim sexis de drets,
tampoc fa un any us integrals,
ni morts,
ni morts.
Som bones de pes,
com veuen vostès,
però donem sempre a la talla.
I vostès diran on m'he ficat,
que bosses que estan,
jo em vull escapar.
La vida.
La vida.
La vida.
És un camarer.