Les protagonistes demà al Teatre Metropol són les Vicente.
I venen a Tarragona senzillament a matar els homes, així com sonen.
Les Vicente maten a los hombres, el títol de l'espectacle que podrem veure,
una performance en la que una mare i una filla parlen damunt de l'escenari,
conversen sobre temes que els preocupen, com ara els homes, les dones, la roba.
La filla i directora de l'espectacle és l'actriu Sonia Gómez,
la tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Sonia, molt bon dia.
Hola, bon dia.
He estat llegint coses i coses i coses i quan més llegeixo més ganes
tinc de venir-te a veure a tu i la teva mare, mare biològica també.
Sí, sí, sí, és la meva mare de veritat,
que és una cosa que la gent ens pregunta quan actuem,
perquè de cara no ens assemblem gaire, però sí, sí, és la meva mare de veritat.
I com l'has embolicat la teva mare? Perquè la teva mare no era actriu.
No, no es dedicava i, bueno, se'n vol córrer així, no sé, imagino que...
Bueno, i ella, no sé, Almodóvar portava la seva mare així a les pel·lícules i...
No sé, jo penso que ella no sàpia ben bé allò que em dedicava i un dia li vaig dir així,
ah, he pensat que podríem fer-ho juntes.
I com jo tinc un treball autobiogràfic, doncs, bueno, ella va dir, bueno, bé...
Que no farà una mare per una filla, no, Sònia?
Em sembla que és això, sí.
Sí, sí, és...
Bueno, que ella va dir que ho faria una vegada i el primer espectacle, que és Mi madre i jo,
el... bueno, l'hem fet unes 80 vegades des de fa 3 anys,
i les Vicente, que és el segon que hem fet juntes,
l'estem movent també bastant bé, sobretot per a Espanya.
És a dir, que la primera vegada va pujar a l'escenari amb tu per fer de mare,
vinga, va, la xiqueta, que li donarem un cop de mà,
i de cop i volta potser va descobrir una vocació que tenia amagada.
Sí, la vam descobrir, el primer... ens vam adonar el segon any, sobretot,
perquè quan ja l'entrevistaven, llavors ella, clar, deia, no, pues ara sí, clar,
conec aquesta professió i, clar, ho estic fent, no?
Al principi era molt innovador, però després, bueno, hem descobert que sí que té...
que, bueno, a mi em ve d'ella, segurament, això,
perquè a casa no hi ha una tradició així en relació al teatre o al món de l'espectacle,
i, bueno, ja hem descobert que deu ser d'ella, això.
Parles de trossos de la teva vida, de la teva vida i de la vida de la teva mare,
vull dir, on marqueu el punt de la ficció i la no ficció,
perquè no deu ser fàcil, és a dir, esteu parlant d'històries molt properes,
entre cometes, altres dones, altres homes del públic,
però també parleu d'històries vostres, personals.
Sí, de fet, jo sempre parteixo d'un treball autobiogràfic,
és a dir, que sempre parlo de la meva vida,
el que passa és que això de realitat i ficció,
parlar de la vida d'un mateix així de manera planera i crua,
és una mica avorrit, no? És així, seria una mica...
Llavors, a mi m'agrada treballar amb la ironia i l'humor
i exagerar també alguna d'aquestes coses que parteixen d'una realitat,
però que, bueno, que les fas més literatura, no?, en un moment donat.
Home, per explicar així de cosa autobiogràfica,
que estàveu per cas en calces,
per dir que era un estriptis de la casa de Bernarda Alba,
doncs això no és el mateix explicar d'una manera o d'una altra, no?
Clar. Bueno, aquí, per exemple, això és un...
és un... no sé, és una broma, no?
Sí, és clar.
És a dir, que sempre... una mica a mi el que m'agrada,
com jo dirigeixo i a més a més penso en els espectacles i els escric i això,
m'agrada com sortir-me una mica de mi, no?,
i també de la realitat, que, bueno,
que la realitat té molta imaginació,
però després sempre m'agrada com posar-li una pàtina d'humor o de reflexió, d'ironia...
Que és imprescindible.
Sí.
Bueno, també fa espectacles,
si no seria un reality show, no?, i no...
Seria un dietari, allò,
m'aixeco al matí a esmorzar, me'n vaig a treballar,
com, clar, dius, i a mi què m'importa com a espectador, no?,
si no tinc aquesta xispa de creativitat i d'intel·ligència.
Que hi ha alguns llocs que sí que es queden així,
per exemple, vam actuar a Gijón i no...
Jo sentia que deien,
però per què ens expliquen la seva vida?
No, no, jo la meva vida ja la conec,
és una excusa per parlar de la vida en general, no?,
de la vida d'una persona normal i correnta.
A mi m'agrada estar molt natural,
l'escena, les coses tenen un caire espectacular,
però no espectacularitat.
Llavors, des d'aquest lloc natural i normal,
com si diguéssim, ens disparem a aquesta realitat ficció, no?
Per això la gent a vegades no sap si som mare i filla de veritat,
si el que estem dient és del tot veritat o del tot mentida,
i és del tot veritat i del tot mentida, no?,
perquè es juga en aquest...
Bé, en aquest lloc entremig, no?,
que a mi em sembla que és més...
Hi ha un lloc més de fantasia, no?,
si no estaríem tota l'estona tocant de peus a terra.
Bé, jo que faig aquesta feina seria molt...
Bé, seria més avorrit.
Sònia, diuen que...
I ho diuen en un sentit positiu, eh?,
que ets un artista inclassificable.
Sí.
No, no, però en sentit positiu, eh?, no negatiu.
No, no, ja t'entenc, t'entenc.
Sí, la veritat és que això del gènere de les classificacions
és una mica complicat, perquè...
Això és una floreta, que et diguin que ets inclassificable,
és una floreta perquè t'estan dient que ets original,
que ets versàtil, que pots fer moltes coses, no?
Bé, jo vinc del món de la dança,
i, de fet, els espectacles tenen una part de moviment
molt important per mi, no?
El que passa és que si, de sobte, per explicar alguna cosa
tinc ganes de fer-ho a través d'un vídeo,
però se'n faig un vídeo i la música també és molt important
a l'hora de moure'm i...
Perquè, per exemple, la part visual em va molt bé
per treballar la ficció,
coses que no podria portar escena
o, de sobte, amb els vídeos
ho pots introduir una altra informació
que amb l'escena en viu no...
No, a vegades no puc fer, no?
O no sé fer-ho, també, no...
I, a més a més, amb les noves tecnologies és un carmel,
és impossible no tenir ganes de fer-la servir, no?
Tu ets de la Sènia, tot i que l'accent l'has anat perdent una miqueta, no?
Ets del Montsià.
Avui no servia, depèn de qui em parles,
si té més accent del nord o del sud, el que em viu.
Sempre s'obre el remelasso, eh?
I, bueno, avui volia parlar més amb Senienc,
però així parlant amb tu no em surt.
Doncs, escolta, cadascú parla...
Però que em fa gràcia,
perquè justament no sabia que fossis de la Sènia del Montsià,
que fossis tan propera geogràficament,
que, home, és una mica actuar a casa, eh?
Salvant la poca distància que hi ha al Montsià.
Sí, sí.
Fa com a gràcia, mira.
És divertit, sí, a mi també em fa gràcia,
perquè també aquest any he començat a...
Bé, vam actuar ara fa poca reus, també,
i, de sobte, ja no ho havíem fet
i fa tres anys que donàvem voltes amb l'altre espectacle, no?
I llavors, no sé, com que...
A mi em fa molta il·lusió.
A més, a més, tinc convidats,
perquè, normalment, viatjant por ahí,
no sé, no pots convidar la gent
que jo no conec gaire mai ningú, no?
I ara, demà tindrem així amics i família i...
Una mica de club de fans, vaja.
Sí, sí, sí, hi haurà seguidors.
Molt bé, Sònia.
Escolta, hem parlat una miqueta de...
Clar, com que dius que és la teva vida,
tinc entès, i això és públic,
per tant, és que jo soc molt curosa
amb la vida de les persones,
però, aviam, que vas créixer envoltada de dones,
fonamentalment,
i això també, doncs,
hem de donar aquesta pàtina que deies,
no només d'ironia,
sinó també de feminitat,
de condició femenina en el millor sentit del terme, no?
Que sou dues dones, mare i filla,
a l'escenari,
no dic que ens expliquis l'obra,
perquè ja tu mateixa ja has fet un perfil així,
que hi parlàvem que era inclassificable,
però una miqueta,
quina seria la primera escena,
o alguna pista sobre la primera escena
que ens trobarem quan s'aixequi el taló?
Bé, us trobareu a mi caballo,
així de manera esbojarrada,
i immediatament apareix la meva mare
i ens posa en situació, no?
Però no d'una manera concreta,
és a dir, aquest espectacle ens has de perseguir
perquè té...
No, no és literal,
i llavors anem saltant d'una cosa a l'altra,
així,
amb un ritme lleuger,
com si diguéssim.
I després,
la idea base és que jo tinc una...
Jo soc la que tinc la reflexió sobre els homes
en aquest espectacle,
i com en la presentació ja has dit,
parlem,
sobretot parlem d'homes i de roba,
jo durant tot l'espectacle tinc un recorregut,
tota una reflexió sobre les relacions que he tingut,
o que m'hagués agradat tenir,
o que tindré,
tot en relació amb els homes, no?
I la meva mare el que fa en aquest espectacle
és que m'acompanya,
com jo li dic que fa l'arbre,
és a dir,
com que...
És com que porta el...
el nadó, no?
Una mica el...
porta la filla,
que va preguntant-se tot de coses,
i està com molt nerviosa,
i ella, doncs,
em va com ajustant, no?
Acompanyant,
i...
I bueno,
hi ha un moment que tenim un diàleg
bastant estrany,
que és una manera...
La meva mare em diu,
em preguntes una cosa i jo contesto una altra,
no?
Jo dic, sí,
però és que nosaltres a casa parlem així.
És el que t'anava a dir,
que les mares i les filles
sovint ens relacionem d'aquesta manera
en la vida real.
Sí, sí,
la veritat és que...
perquè no és literal i llavors es van...
Perquè normalment en espetaca
vols posar moltes coses, no?
Llavors la no-literalitat
et fa que fas com un concentrat, no?
Llavors passem d'una cosa a l'altra
i de fet és com nosaltres parlem
o com nosaltres ens relacionem,
la relació amb la roba també,
jo des de petita la recordo, no sé,
totes a casa ens agradava molt la roba
i sortíem, bueno, no sé, a comprar
i aquestes coses, no?
I això surt reflectit a l'espectacle
perquè fem diverses desfilades, no?
Ens canviem bastant de roba.
I després hi ha una fotonovel·la
que és una idea de la persona
amb la qual treballo els vídeos,
que és el Xalo Toroza,
que em va dir,
hauríem de fer una fotonovel·la
amb la teva mare.
Llavors, dintre,
entre un bloc i un altre,
passem quatre fotonovel·les.
Com aquelles que es llegien abans a les pel·lus?
Com?
En fotonovel·la de paper, dius.
Sí, aquelles amables.
Però passat en vídeo,
aquelles que hi havia a les pel·luqueries
quan eren petites.
Clar, o que hi ha, no sé,
a les rèpliques així escrites,
saps com a mà.
Sí, sí, sí, sí.
I, bueno, són tot de coses
que no podien portar a l'escenari,
com et deia abans.
Realment el visual,
ens ajuda
i també explicar una mica
la vida que tenim ara, no?
Pues anant amunt i avall
i, bueno...
No sé, jo no sé els ullens, Sònia,
a mi em ve moltíssim degust
i em fa molta il·lusió
anar demà al teatre a veure
les Vicentes com a matant a los hombres,
però els mateu
allò hipotèticament, esclar.
No, bueno,
l'altre dia
vam ser aquest espectacle
a Barcelona fa poc
i una persona
amb la qual estic col·laborant
em deia que
que és una espècie de misogínia,
però de dones cap a homes,
que no existeix aquesta paraula,
a més a més.
Jo li deia que
em semblava una cosa
exagerada,
perquè l'espectacle
és molt irònic
i la veritat és que
al final no matem a ningú
i no deixem malament els homes.
Vull dir,
no és que anem allà
amb un discurs...
No té un discurs així
de queixa o de...
No, la veritat és que és més...
Que no és un espectacle reivindicatiu.
No, no, no.
Ni de bon tros.
Jo no em puc posicionar així,
jo aquestes posicions
no tinc les armes
per defensar-les
i llavors no...
En els meus espectacles
no tinc mai
ni una posició política
ni ideològica,
però sí que és un tros
de vida d'una persona
i aquesta persona
pensa,
reflexiona,
veu-la d'una manera
o d'una altra, no?
Aquesta rialla que fas
ja em fa una mica
sospitar
amb el que ens trobarem,
però a mi em fa moltíssima gràcia
i segur que els oients també, eh?
Bueno, a veure què tal.
A veure les Vicente, eh,
que ens expliquen
a l'escenari de mal al Metropol.
Sí, sí, sí.
Jo tinc ganes.
La veritat és que em fa il·lusió
anar a Tarragona.
És com, bueno,
és com estar
més a prop de casa, no?
Que sempre estàs porà
i, no sé,
que avui venia d'Itàlia,
del sud d'Itàlia,
de fer un altre espectacle.
La setmana passada
estava en Anglaterra.
Vull dir que
està molt bé
estar fora
i poder ensenyar
altres espectacles
a diferents públics,
però a casa
és com una prova.
No una prova,
però sí que, bueno,
es fa més il·lusió,
la veritat.
Doncs no faltarem
a la cita,
Sònia Gomez.
Moltíssimes gràcies, eh,
per atendre la nostra trucada.
records a la teva mare.
Sí, ja li diré.
Gràcies.
Adéu-siau, bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau, bon dia, adéu-siau.