Jo tinc la sort avui que tinc una pallassa a cada banda
i això sempre és un privilegi i és una garantia
que com a mínim seriosos, o serioses en aquest cas,
no hi estarem.
Els vull presentar la doctora Quaritadi Clown.
Doctora, bon dia.
Bon dia, bon dia. Ho ha dit molt bé, eh? Molt bé.
Doctora Piruleta, bon dia.
Hola!
I ve tematitzada.
Ve tematitzada perquè, clar, ve amb el seu vestit blanc de doctora.
Títol de medicina.
Home, jo no sé si han fet els 5 anys i el miri tot plegat,
però sí que són autèntiques doctores en fer riure.
I no només per allò de l'entreteniment, que és fonamental a la vida,
sinó perquè el riure, i això ja es va descobrir fa temps,
es veu que allibera tota una sèrie de coses que tenim dins,
unes substàncies que fan que el nostre organisme funcioni d'una altra manera.
Resulta que hi ha un grup de joves de la demarcació
que participen, que fan un curs.
És un projecte de formació de pallassos i pallasses
destinats a treballar en centres sanitaris, centres d'acollida,
residències per a persones grans.
El proper dissabte, jo m'atreviria a dir que faran l'examen final,
i l'examen final els posarà en contacte
amb els malalts de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.
Els hi diré Núria Peretó i Cristina Martí.
Són la professora del curs i la instigadora d'aquesta història.
La Cristina és una alumna.
Les diré Núria i Cristina ara, però després les tractaré
pel seu títol professional.
Núria, a la part, diguem-ne més així,
això de fer de pallassa,
diguem-ne que en principi i tota la vida
s'ha tingut en compte com una professió interpretativa,
adreçada a l'entreteniment, al món de l'espectacle,
però de cop i volta es descobreix que això de riure
és bo per la salut.
I que sí?
Sí, sí, sí. Està comprovadíssim.
Serà que jo no agafo mai la grip?
I el Lluís Comas tampoc, que sempre estem rient.
No ho podem evitar.
Bé, què passa? Per què això de riure
i es parla tant d'això de la risoterapia
i fins i tot es fan tallers
perquè la gent rigui sense sentit, en aparència, no?
Què passa quan riem?
Doncs passa de tot
i avui més que mai cal riure
perquè la veritat és que tenim més motius
per estar tristos que per riure.
Llavors, per això és tan necessari.
Aviam, dóna relaxació,
crea bon ambient,
entra al nucli de persones.
De fet, està comprovadíssim
que totes les persones
que quan fem un grup
que volen treure el seu clau,
perquè tots ho tenim,
inclús tu...
Jo tinc un clau.
Tot.
Tots, tots.
Fareu lloc a la companyia.
I tant, i tant.
Bé, doncs,
es crea una amistat per sempre.
Per sempre, per sempre.
Hi ha un vincle que no es perd mai.
Això que dius de relaxar és cert,
perquè, a veure, riure i somriure
ho fem tot el dia, diverses vegades.
Algun més que d'altres,
bé, per això va mal caràcter.
Ara, aquelles vegades,
moments històrics a la teva vida
que rius que no pots més,
que et pixes, amb perdó,
de riure,
oh, et quedes tan a gust,
tot l'estómac,
tota aquesta musculatura abdominal,
i a més queda suelta
i escolta,
tens com un benestar,
és veritat, eh?
És veritat.
S'ha d'estimular
i s'ha d'exercitar
i, a més a més,
provocar endorfines,
que això dona benestar
i és terapèutic
per a moltes malalties.
Vosaltres sou pallasses,
allò, de formació,
però també sou pallasses,
diguem-ne, per caràcter.
Rieu molt a la vostra vida?
I tant.
Sí, sí,
és que és indispensable.
Riuen perquè des que han arribat,
hola, què tal?
I arreien, eh?
Directament,
diguem-ne,
que forma part de la banda sonora
de les seves respectives vides,
això de riure.
Jo crec,
perdona,
que t'interrompeixi,
vaig començar als quatre anys.
A riure o a fer de pallassa?
Les dues coses.
Abans dels quatre no ho feies?
No m'ho crec.
No ho recordo,
no ho recordo,
però, bueno,
vaig ser...
Això surt de dintre,
el que passa que hi ha gent
que ho descobreix
i altres no,
però són exercicis matutins,
això, eh?
I de fet tot et pot fer riure.
Sí.
I un sol es pot fer
riure a un mateix, no?
Sí.
Si tens un mínim de sentit
d'ironia de la vida,
vull dir,
perquè a vegades pensem
que són els altres
que ens han de fer riure,
però un sol,
també allò que dius...
Jo una vegada,
amb una xerrada
a la facultat de Medicina de Lleida,
que és l'únic lloc
on es pot estudiar oficialment
aquesta disciplina...
Ah, sí?
Sí, sí,
vull dir perquè és important.
Molt bé.
Una educadora social
em va preguntar
què puc fer per ser més simpàtica?
I jo li vaig dir,
però si ja ho ets.
Diu, no, no,
però és que jo vull ser-ho més.
Li vaig dir,
fes molts cursos,
estudia,
perquè això també s'estudia,
canvia de professor,
perquè cada professor
és diferent,
i, per exemple,
compra't roba,
roba divertida,
roba de colors,
barrets,
i ves provant
tu mateixa
davant del mirall
i ja veuràs com ho vas,
ho conseguiràs segur.
Vosaltres creieu que hi ha persones
que els agradaria enriure més,
ser més expressives,
però per una sèrie de circumstàncies,
el propi caràcter,
la teva experiència vital,
la teva circumstància,
es costa?
Molt.
Ni que estiguis molt fotut
i, perdoneu l'expressió,
on pots riure.
Aquí anem.
Aquí anem justament
a portar aquella xispa,
aquell somriure
que gent malalta
i gent a l'hospital
o en residències,
doncs,
donar-li aquest parèntesis
i aquest somriure
que t'il·lumina la cara
i te n'oblides
per un moment
d'allò que et fa patir,
d'allò que t'angoixa
i se contagia
i és el que
Salut i Clàudia
pretén.
Jo és el que us volia comentar ara,
per això us plantejava
el tema d'aquesta manera,
perquè, clar,
estem parlant de persones
que tenen hospitalitzacions
de llarga durada,
estem parlant de nens,
de persones adultes,
de persones grans,
però també estem parlant
del seu entorn familiar
i del seu cuidador
i la seva cuidadora.
Incluso dels treballadors.
I els treballadors.
És un rotllo
que s'acontagia.
Són uns ambients
de moltíssima angoixa,
són uns ambients
de molt de patiment,
perquè ara que fèiem broma,
ah, riure,
tothom pot riure,
i qualsevol persona
que ens estigui escoltant
amb el pitjor que et pot passar a la vida,
que és veure patir els que t'estimes,
amb un problema de salut,
no estic per riure.
Doncs, fins i tot
en aquestes circumstàncies,
vosaltres podeu constatar
que en el que sigui un momentet
es pot riure, no?
I tant.
De fet,
jo des de la meva experiència personal,
des d'haver patit els hospitals,
el més angoixant per mi
era veure la tristor dels meus pares
i la barrera que havien posat
envers a mi.
I això no m'ajudava a millorar.
Al contrari.
m'estava ajudant a empitjorar.
Ens toca patir,
patim,
d'acord,
ens toca patir,
però podem fer-ho
una mica més portable,
tot plegat.
Clar,
jo si ho hagués vist
a la meva família
més alegre,
més contenta,
jo m'ho hagués recuperat abans.
La doctora Piruleta,
o la Cristina,
si ho podem dir així,
a veure,
ella treballa
en un centre geriàtric
i abans em deies,
home,
amb la gent gran
pensa que se n'obliden
del seu nom,
del nom de la seva mare,
obliden tot,
però que no obliden a riure.
aquest gest,
aquesta emoció no l'obliden.
curt entre dues persones
és un somriure
que sempre és recíproc
i quan t'hi fiques al nas
és la màscara més petita,
però ja estàs donant a entendre
que ets amic,
no?
I ja dones allà una mà
que te l'agafen o no.
Clar,
i dins de tot això
hi ha persones
que tenen aquesta predisposició,
tu estàs treballant
com a animadora,
però dius,
home,
això hem d'aprendre
el que tu deies,
professors i estudiar,
i sorgeix aquesta oportunitat
a Tarragona
d'aquest curs
que has impartit tu.
Com ha anat una mica
tot plegat?
Fantàstic,
perfecte,
perquè veus que la gent
com ho fa
amb tanta il·lusió
i tanta devoció
i tanta dedicació
surt sol.
Jo els hi dic
que són màsters.
Hi ha hagut una bona colla
d'alumnes,
nois i noies,
no?
Sí, ben variada, eh?
Hi havia una estudiant
de medicina
i hi havia gent
de tots els àmbits
laborals i socials
i...
Sí, sí.
Jo vull agrair
a la doctora
Sílvia Frank
de...
Aquesta és de debò.
Bueno,
està fent el MIR,
crec que...
Ah, és doctora de medicina,
no de riure només.
No, no,
és de veritat,
és de veritat.
Ah, vale, vale.
Tindú...
Per la garrera.
Sí, sí, sí, sí.
Em crec que és la...
Jo la vaig batejar
com la doctora
Patxita Adams
catalana,
recordant
el doctor Patxà
d'Estats Units.
Li volies fer un agraïment
amb aquesta doctora.
Per quina raó?
Perquè té una qualitat
humana i personal
que poques vegades
he trobat amb un metge.
Va sortir d'ella
i es va adonar
de la important
que era aquest riure
en els pacients
i va fer el curs
i inclús ens explicava
moltes anècdotes
que ella mateixa
aplica amb els nadons
que està a la planta
de pediatria.
De neonats.
Anècdotes com ara,
com fem riure
a la gent,
expliquem coses,
llenguatge no verbal,
quines tècniques
emprueu totes?
Les que teniu a l'abast?
Cadascú té la seva especialitat?
Sí.
Sí, bueno,
com que se va per parelles
hi ha molta improvisació
i un treball
de parella
juntament amb el pacient.
Depenent de les edats
i de qui vas dirigit
i sempre, clar,
evitant parlar
de la malaltia
o...
D'acord.
Sempre des de l'abasant
de l'absurd
i de l'alegria.
Sempre.
normalment porteu
des de la màscara
més petita,
com deia
la doctora Piruleta,
que és el nas,
aneu vestits,
vestides,
avillats,
aneu normal,
només compteu
amb la vostra presència.
Quina és la vostra manera
de treballar?
Bueno, és aquesta.
En general,
per tu,
de moment,
la Margarita
sí que ha vingut tota.
Oh, per favor,
és terrible,
quina llàstima
que no la puguin veure.
l'obus,
pots portar un nas...
Uuuuh!
Vesta, vesta!
La que ha liat!
Veus,
en un moment
pots donar un cop de màgia
i una mica més
i em poso malalta,
eh?
Allà lluny
hi veig un senyor
que ens mirava malament
i de cop i volta
ha rigut!
Que fort!
Això és xulíssim!
És que ha fet petar
una mena d'artil·lugi
que jo no havia vist mai a la vida
i han sortit
com unes serpentinetes
petitetes.
Porta, a veure,
la doctora Piruleta
porta el seu nas
corresponent
de pallasso.
A més,
va vestida de blanc
que és la roba
de la seva feina
de debò,
m'imagino.
Això és important.
El Salud y Clown
sempre va
amb la bata de pallasso
però desdramatitzant
que el doctor
que acaba d'entrar
no t'aficarà una injecció
o t'agafarà,
t'espullarà,
t'emmirarà l'atenció,
no.
Sense...
I no us han confós mai?
Home,
salta la vista!
Ojalà,
ojalà,
ojalà
els metges anessin
així,
que són els...
són els idonis
per a...
mentre s'estan
ficant l'injecció,
mentre s'estan
prenent l'atenció,
mentre s'estan
passant
al preoperatori,
ojalà el metge
fes aquest gest
tan fàcil
i hi hauria un vincle
molt més proper
entre el...
No he dit que porta
una diadema
amb unes mans
que es mouen així
amb molta alegria,
de color groc,
és a dir,
que és discreta.
Escolta,
això jo no ho he vist mai,
és impactant.
Quan arribes,
per exemple,
allà,
al geriàtric,
alguna vegada
li fas això
a algun dels residents?
És difícil sorprendre
la gent gran
perquè ja
ho han vist tot,
però Déu-n'hi-do,
la de coses
que n'aprenc jo d'ells.
Sí?
Sí, sí.
Són de la broma també, eh?
N'hi ha de tot,
però els que són més seriosos
després són els que
més necessiten riure
i els que
demostren
i t'agraeixen
que els hagis fet
provocat
aquest gest
a la cara.
Aquest dissabte
els alumnes
tindran un primer contacte
amb els malalts
de l'Hospital Joan XXIII.
El cas de la Cristina
ja ja té experiència,
el geriàtric,
però m'imagino
que alguns altres alumnes
doncs no ho han fet mai,
això.
Per tant,
això sí que és un examen final.
Prueba de fuego.
Sí.
Perquè és allò
amb material sensible,
amb gent, eh?
Sí, dur,
però s'ha de fer.
Com està planificat
aquest examen?
Què és el que fareu?
I, clar,
lògicament ja heu parlat
amb la direcció
i està tot pensat.
Sí.
Bé,
la doctora Sílvia
que parlava abans
ens va comentar
que amb ella
molta il·lusió,
de fet,
molts companys
li havien demanat
que per què no passaven
per urgències,
perquè sabem,
per desgràcia,
que a urgències
hi ha moltes cues
d'espera.
Sí, moltes hores,
d'esperar, clar.
Molt angoixa,
llavors aviam
el fet de...
Però va de foc, eh?
Perquè això a vegades
crea un estat
d'una mica de crispació.
És a dir,
com a professora
ets molt dura, eh?
Fer-los passar
per urgències
la primera...
Però jo crec que...
És el mir,
és vostro mir.
És vostro mir.
Sí, sí.
és el mir.
Jo crec que...
que val la pena
viure-ho.
I a banda d'urgències
teniu previst...
Bé, si...
Com que pels matins
és una mica complicat
perquè es passen
visites mèdiques,
tindrem que fer
una mica de torn
entre la visita
del metge
i la nostra visita
i haurem d'anar
esperant
a les habitacions
per poder accedir-hi.
Com entrareu?
Podem fer una petita
representació
de com entrareu?
Sí, i tant.
Mira,
entrarem per parelles,
ens caracteritzarem
amb les bates
ben tonejades,
com diu la Nòria.
I això que vol dir que...
Vinga, us poseu de tot.
Sí, doncs,
petits complements
que ja provoquen
l'absurd
i el ridícul
i ja veus
que el que hi entra
no és la doctora García,
és la doctora Piruleta
o la doctora
Quaridi Clown
o qui vulgui, no?
I ho fem
amb tota la bona intenció
i ens prepararem
per parelles
i anirem entrant
en les habitacions
de la planta
que ens assignin
i ja després,
dintre,
és molt íntim
perquè ja depèn
de la interactuació...
A partir d'una base
improviseu molt,
en funció de l'espectador
o espectadora
d'aquell moment.
Fem una prova,
per exemple,
picaríem, faríem...
Jo estic al llib.
Va, va,
jo faig de pacient.
Què es pot passar?
Hola, bon dia,
què es pot passar?
Passem, passem.
Passem, doctora, passem.
Vinga.
Sí, passem.
Sí,
això és la porta
del metro,
això és la porta del metro.
La porta del metro?
Sí,
és la porta del metro.
Quina cua hi ha aquí, eh?
Uf, uf,
bueno, entrem.
O serà la porta
de la discoteca?
A lo millor és la porta
de la discoteca.
Entrem a ballar?
Sí, sí.
Ah, hi entrem.
Hola.
Hola, què tal?
Jo així com a pacient
d'entrada una mica perplexa,
dius, què passa aquí?
Me hi mor.
Sí,
s'han equivocat d'habitació.
Segurament.
No, no ens hem equivocat d'habitació,
t'hem vingut a veure a tu.
A tu?
Com et dius?
Jo em dic,
sóc la doctora Garcia.
Oh, doncs sí,
ens hem equivocat d'habitació.
A veure, la família,
el pacient ho agraeix,
la família,
buh,
Déu respirar
durant aquella estona,
oi?
La família, doncs,
perplexa,
així una mica...
Sorpresa,
a la vera que venen a l'expectativa
i potser treuen càmeres
i aprofiten a fer fotos
o...
O se'n van a fer un cafè.
Sí,
aprofiten a fer un cafè.
Després d'aquest curs ja es consolida
el que podríem dir,
que en companyia Salut i Clowns,
no?
I això vol dir que
qualsevol centre hospitalari,
geriàtric,
centres de menors,
que vulguin, doncs,
fer-ho d'una manera,
diguem-ne,
arreglada,
d'una manera habitual,
de dir,
mira, doncs,
un cop a la setmana
que passin per aquesta planta.
Això, vull dir,
es pot fer perquè,
clar,
és un fet bastant excepcional,
però l'interessant,
tenint en compte l'objectiu,
que és apaivegar una miqueta
l'ansietat,
l'angoixa
i fins i tot el dolor
d'aquestes persones,
hi ha possibilitats
que els centres hospitalaris
d'aquest tipus de centres
contemplin la possibilitat
que sigui un servei més
del centre?
Home, jo...
Aquest seria l'objectiu,
no?
Sí, home,
jo ho demano
perquè, realment,
a més,
jo crec que podran comprovar
que tant
els tractaments mèdics
com els comportaments
dels nens als centres
millorarà
amb un quasi 70%.
S'estalviaran medicacions,
s'estalviaran
llargues estades,
bueno,
relaxants abans de les operacions.
Revolucionari.
Correcte.
S'oblitzarà l'atenció
del pacient.
De fet,
hi ha un company
aquí a Tarragona
que es diu
Clowning for You
i aquest senyor
va estar molts anys
als Estats Units
treballant de clown
i treballava geriàtrics
i les infermeres
i personal,
més d'un cop
li van comentar
quan veniu vosaltres
podem reduir la medicació.
Home,
és de sentit comú
que aquest
un cert benestar
un cert relaxament
sí que provoca.
Estem començant
en aquest sentit
al nostre país
però vaja,
tenint en compte
que hi ha experiències
en altres països
que està funcionant
jo crec que
de mica en mica
ho anirem adoptant.
Cristina,
Núria,
un plaer,
de veritat.
Enhorabona
per la feina
que feu
i si mai m'he de trobar
doncs en un llit
d'hospital
espero que en vingueu
a veure.
Que vingui qui vulgui
però vosaltres
sisplau,
sobretot perquè
ens feu riure.
I encara que no estiguis
tan bé?
Tan bé, tan bé.
Si em riure
te queda molt bé
la gana.
I portaràs cosetes
d'aquestes?
Ah, és que m'ha encantat.
Moltíssimes gràcies
de veritat.
Enhorabona.
Bon dia, doctora Garcia.
Fins aviat.
Bon dia, doctora
Quorita de Clown
i bon dia, doctora Piruleta.
Molt bon dia.