En quatre minuts, un quart de dotze del migdia, ara ho comentàvem,
parlem amb representants d'un col·lectiu molt veterà a la ciutat de Tarragona
i jo deia abans un col·lectiu silenciós.
Es pot aplicar en dos sentits.
Primer, perquè són un col·lectiu que han anat fent la seva història
mica en mica i d'altra banda, segons diuen els experts,
quan estàs pescant tampoc es poden fer grans veus
perquè si no espantes la pesca.
Saludem en Jaume Andreu i Pitu Barceló,
són president i relacions públiques respectivament
de la Societat Esportiva de Pesca de Canya de Tarragona.
Jaume, Pitu, molt bon dia.
Molt bon dia.
Enhorabona per aquests 80 anys, sobretot,
i per aquesta exposició que inaugureu avui a les 8 del vespre,
el tinglado número 4,
i que ve a ser una exposició retrospectiva de tot el que és l'entitat.
L'exposició és una miqueta testimonial del que ha sigut la societat
des del 1928 fins ara.
O sigui, hi ha una sèrie de fotografies,
una sèrie d'estris que fem servir en aquelles èpoques fins avui.
És una exposició una miqueta senzilla,
però el que volem és que la gent sàpiga a Tarragona
que hi ha una societat que va arribar a tindre 1.000 socis,
1.000 socis, avui estem sobre els 670, 680.
Tampoc no està gens malament, eh?
Algú li vol rectificar la xifra o no?
No es preocupi, no pateixi.
El tanquem immediatament i continuem aquesta conversa.
Més de 600 socis en l'actualitat,
amb els temps que corren, són molts socis.
Segurament, no?
L'any 40 ja n'hi havia 100.
O sigui, què vol dir alguna cosa?
Perquè després d'una guerra...
Home, tenia ganes de pescar, que vol que li digui, no?
Sí.
Déu-n'hi-do.
Però és que llavors, aleshores,
anava molt de jovent, molts crios.
Jo me'n recordo que tenia...
Clar, jo vaig néixer l'any 40.
I ells també, no?
I anàvem junts.
Vosaltres sou pescadors de tota la vida, de canya.
Dels avis i dels pares.
Clar.
Això ha passat molt,
que això de pescar és de les coses que segurament s'han transmet més de pares a fills.
Allò del pare portar el nen, el nen sobretot, no la nena, a pescar.
Això és un clàssic.
Potser una vegada anecdòticament, però...
Sí, això comença a follar una miqueta.
Sí, sí.
Sí, sí, perquè és clar, ara hi ha en basc,
en fi, el jovent, els crios, pràcticament,
sí, mentre tenen 8, 9, 10 anys...
Fa gràcia.
Es pots portar...
No, hi venen, hi venen alguns.
Poden tenir mitja dotzena, no en tenim menys més.
Venen a concursos, però doncs, ara és clar,
ara el que no juga a bascet, juga a futbol.
El que no juga a futbol, l'envol.
I han canviat molt, han canviat molt.
És un altre problema, jo crec que és el més important,
perquè ara podries fer campanya amb els colegits,
perquè la canalla, doncs, els hi ha despescats.
El problema és l'escenari.
D'altres...
Perquè no es pesca, vull dir, perquè nosaltres a vegades sortim a l'hivern,
sobretot a qualsevol lloc,
de la línia costanera de Tarragona,
hi ha molta gent pescant,
que no vol dir que siguin membres de l'entitat,
sinó que és gent que per lliure va pescar allà on vol, no?
Bueno, que cada vegada és més difícil anar a les platges,
perquè es posen molts problemes.
A les roques també hi ha molta inseguretat.
Llavors, dintre del moll, doncs, bueno,
és una mica de refugi,
en la qual, doncs, si sentim segurs i còmosos.
Però amb canya, en principi,
qui vulgui pot pescar allà on vulgui?
Amb llicència.
Amb llicència.
Amb llicència de la Generalitat, esclar.
I, en general, la gent pesca amb llicència?
Sí, sí, sí, sí, sí.
S'ha de pescar amb llicència,
si no et poden els Mossos o la Guàrdia Civil te poden requisar.
Jo no tinc llicència,
em poso a pescar, no sé, a la llarga,
i veient a l'autoritat en poden multar.
Sí, sí, sí.
I te poden requisar les canyes.
Déu-n'hi, doncs,
amb els diners que costen avui dia les canyes,
que no és com les que sortiran en aquesta exposició.
N'hi ha de molts preus, eh?
Ja, ja, és un dinerari.
N'hi ha de molts preus perquè tenim molts problemes,
a mi amb molt d'indrucisme,
té molt d'indrucisme per part de gent de fora,
que aquí és, bueno,
doncs, vas a qualsevol comerç,
diguem, d'esportiu,
i per 10 euros tens una canya.
Sí, però és com tota la vida, eh?
Hi ha canyes i canyes.
Sí, bueno, però llavors vull dir
que els que no som professionals però que som aficionats,
realment aquests som els que respectem la llei,
que tenim les nostres llicències,
tenim els nostres permisos,
i, esclar, llavors el problema que tenim,
el que anava a dir la de Tarragona,
és que el temporal últim que hi va haver tan fort,
el porta'ns va fer,
i sempre,
i voldria començar per agarrir sempre la vida portuària,
amb tots aquells anys d'història,
s'ha portat amb els pescadors de Tarragona magníficament,
però ara tenim el problema
que el temporal va destruir la plataforma,
o sigui, pràcticament la va fer molt bé,
o sigui, no s'hi pot pescar,
està tancat, no s'hi pot pescar.
Ara estem provisionalment pescant els pesqueros antics,
que allà s'ha de fer un nou moll,
i llavors, esclar,
el problema que tenim és que
allà on pesquem,
o on tindríem que pescar,
no està segura la canalla,
o sigui,
nosaltres busquem,
abans que tu, la seguretat,
primer és la seguretat,
primer perquè tenim gent gran,
o sigui,
un 50% dels socis són gent gran,
són gent de més gran,
me'n refereixo,
de més de 55-60 anys.
Això no és ser gran.
Això és la segona joventut.
La segona joventut.
No veu que ara hi ha una quarta i una cinquena edat?
Bueno,
així estem mal,
però bueno,
però les cames no són les mateixes
per saltar per les robes.
És veritat,
és cert.
Les facultats es van perdent.
Els reflexes no,
perquè a nosaltres,
jo sempre,
quan parlem,
ho diem amb les autoritats,
que a nosaltres estem fent
una labor social molt important
perquè mantenim la gent amb reflexes,
o sigui,
un pescador sense reflexes
és mort,
no pesca,
perquè li han picat
i si no té reflexes,
ja no l'agafa.
No, no, es queda allà,
el peix marxa pitant.
Llavors el problema que tenim ara,
bueno,
jo suposo que
amb el tema portuària
en Joventa,
el solucionarem,
suposo que sí,
de buscar un lloc
que no fem nosa,
perquè nosaltres
no volem fer nosa,
i un lloc...
Que sigui segur,
sobretot,
segur,
clar,
perquè físicament
com a entitat
on esteu?
És bo recordar-ho també
als oients.
Bueno,
a veurem,
físicament estem
al Moll de Cantàbria.
Al Moll de Cantàbria
i després hi ha una oficina
al Carrés Mint,
llavors tenim una oficina
al Carrés Mint,
però físicament
estem al Moll de Cantàbria.
I allà teniu,
doncs un...
Tenim uns barracons,
sí,
tenim uns barracons
a les quals hi ha un refugi
al pescador,
però si hi ha mal temps
i això la gent pot menjar,
la gent pot,
bueno,
pot fer...
A l'estiu s'hi posen allà,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
a l'estiu,
quan veieu l'exposició,
suposo que us enviarem.
I tant,
que baixareu a veure-la,
veureu unes fotografies
molt boniques
que inclús amb la invitació,
no sé si en portes.
Sí, en tenia aquí una,
ja l'he vist abans,
és una foto molt antiga.
Es veu les senyores
amb la canalla,
vull dir,
potser som naltros,
potser som naltros,
perquè segurament
érem naltros,
les nostres mares
i els nostres pares,
que sí, home,
que el dissabte
ens portaven allà
i el diumenge,
però això, clar,
llavors hi havia,
era més baix,
hi havia més seguretat,
la canalla
estava més a la família.
És que, Jaume,
això que diu vostè
és un clàssic
i poc o molt
aquells que alguna vegada
hem anat a pescar
o hem experimentat.
Anar a pescar
pot ser, doncs,
un acte individual
de tranquil·litat
que un sol agafa
les seves canyes
i es queda allà
i va, doncs,
és molt relaxant també,
però també sempre
és un motiu de reunió
de famílies i amics.
Es planten les canyes,
les taules aquelles,
plegables típiques,
allò a l'esmorzar,
al dinar, a xerrar,
un pescador de sol.
Que hi ha un acte social
importantíssim dins d'això.
Un pescador de sol
és molt avorrit, eh?
Home, hi ha alguns senyors
que no valen que els molestin
quan estan pescant.
Calla, calla,
deixa'm que em concentro.
No, no, hi ha la miqueta
de competició.
Jo en connec dos o tres.
És que sí, Pitu?
Sí.
Són una minoria,
però existeixen.
Però una minoria,
però què, la majoria...
N'hi ha un que diu,
penseu una cosa,
jo fora dels que estan pescant,
perquè si passo un peix,
com més lluny estigui
d'aquells que estan pescant,
si passo un peix
m'apicarà a mi.
Això és egoisme.
Sí, però és que
el món dels pescadors de canya
té el seu què.
Ara farem una prova,
però m'han de contestar
molt ràpidament
i jo traduiré
els oients
als gestes que fan.
Comencem pel Pitu.
Faci amb les mans
la mesura
de la peça més grossa
que he agafat mai.
De 8 quilos.
Ala, veus?
Ja està.
És la síndrome de pescador.
A la platja de la Pineda.
De veritat, hi ha fotos.
No.
No.
Jo sí que les dic.
A veure, Jaume,
la peça més gran.
una carpa
de...
Esclar, el riu, eh?
A la Mart,
un peix de 5 quilos.
De 5 quilos.
Però la carpa era així també.
Sí, sí.
És que diuen
que vostès són uns exagerats
quan pesquen.
Ai, que no.
Que no fot així de gros.
Igual que els caçadors,
no?
No, no, no.
Jo també soc un caçador.
No, veurem una cosa.
És broma, eh?
Però és una llegenda urbana o no?
Diré una cosa, no.
L'any passat es va pesar,
la vaig pesar jo, eh?
Una palometa,
un palmeton,
que diem,
que la va pescar
el Josep Martí
i va sortir
el diàleg de Tarragona
que pesava
23 quilos.
Déu-n'hi-do per treure això, eh?
Bueno, va anar afanyada.
Sí, va anar afanyada.
A més, també el que dèiem...
I tenia una canya adaptada.
És el que jo ara els anava a dir.
El fil, el rodet, la canya, tot.
Clar, quan vas a buscar peces tan grosses,
has de tenir unes canyes que ara són d'un material molt sofisticat.
Allà veureu l'exposició,
veureu les canyes americanes,
les primeres.
I com eren?
L'anècdota és molt...
No érem tan flexibles com les d'ara.
Va, déu-n'hi-do.
Sí?
Home, tan flexibles no,
però déu-n'hi-do.
Pensa que hi ha canyes que estan tretes del canyà que hi havia entre vies aquí a Tarragona.
O sigui, que no varien de menys...
Que era una canya i un fil,
allò, feta artesanalment.
Era canya americana de bambú,
era bambú,
però que es treien aquí a Tarragona.
Això la gent no ho sap.
I es treien d'entre vies,
allà de la classificació.
Sí, sí.
I nosaltres les agafàvem,
les tallàvem,
les posàvem,
bueno, nosaltres a casa perquè teníem forn,
les posàvem del forn,
les aixecàvem,
llavors hi havia un artesà,
un artista,
que es dèiem Manau Biols,
que aquell feia les canyes,
posava les anelles,
les agafava.
Avui ja estan exposades,
estan exposades canyes que es van fer fa 60 anys.
I que avui dia són unes canyes que dius,
estan perfectes.
Clar, després va sortir la canya de fibra de vidre,
és més pesada.
Aquesta va ser la gran revolució, no?
No.
No, encara no?
La gran revolució ha sigut el carbono.
i hi ha el carbono.
La fibra de carbono,
penses que una canya de 5 metres o de 6 metres
pesa 200 grams, 250 grams.
I n'hi ha canyes que valen 2.500 euros.
I canyes...
Que són diners.
Voreu una canya de 13 metres.
De 13 metres una canya.
I vostès són dels que van a pescar,
com els senyors que van a jugar al golf,
amb moltes canyes alhora,
o porten una només?
No, només en podeu anar amb dues.
Perquè és que jo també veig a vegades que van amb...
La llei...
Avui aquesta, avui l'altra.
La llei més permet dues canyes.
Dues canyes.
I que les puguis agafar amb la mà.
No, no, no.
Sí, sí, sí.
Que les puguis agafar amb la mà.
Sí, sí, sí.
Escolti-me una cosa.
No pots posar una canya aquí a l'altre.
I amb què es pesca, avui dia?
També amb cucs?
Això no canvia?
No, de tot.
Diguem-ne, de què es posen altres coses?
Es posa de tot.
També es pot posar musclos, si vols.
I continuen preparant aquella pasta
que deixen a la nevera de les cases.
I les senyores de les cases diuen
treu-me això d'aquí ja,
que fa una puta que no es pot aguantar.
Que no em senti la meva dona.
A veure, què ha posat ara la nevera?
Allò és per bromejar, que li diuen.
No és una broma.
No, no, ja, ja, per bromejar.
En castellà que diuen cebar.
Sí, sí, sí.
Allò és bromejar.
És sardina picada,
amb parallat,
una miqueta de farina,
es fa com si fessis una croqueta,
i llavors tires allí on...
Pareix que a la senyora
sempre els molesta molt això,
que posen la nevera, en general.
Jo ho he sentit dir, eh?
No, jo a casa no ho feia, això.
Ah, vostè no ho fa?
No, no, la pasta no,
però els cucs sí que es posen.
Els cucs sí?
Ah, bueno,
però només estan una nit,
ja l'estiu.
Però les sardines no,
quan obre el congelador.
I abans que tinc sardines
amb sal i congelades.
I com tenim el tema?
Es pesca, ha canviat també, no?
Hi ha menys pesca, lògicament, no?
Sí, sí.
És una evidència, això ho sap tot.
Molt de menys, molt de menys pesca.
I el tipus d'espècies
que es pesquen també, no?
Alguna ha desaparegut.
Com ara, quina?
La xucla.
La xucla.
La xucla era un peix
que entrava també de temporada
i entrava amb ramades molt grosses
i feia de sudar molt.
Aquesta pràcticament ha desaparegut.
I les altres,
la pesca intensiva que hi ha,
i això ha fet també l'arrastre,
també ha fet molt de mal.
Perquè els pescadors,
els pescadors,
escolta,
el pesca en altres,
el mal que fem a la mar pescant,
poc mal fet.
Però, esclar,
la contaminació,
o sigui,
hi ha una sèrie de coses que...
Sí, factors que...
I a més,
el peix ja està més lluny,
el moll està més lluny cada vegada,
o sigui,
que a vegades estem,
o sigui,
més lluny del que és
el fort del peix.
I no ho sé,
la cosa està...
Mira,
tindríem una cosa,
el riu,
els mateixos pescadors,
no la llei,
que és molt discuriària,
no la llei del Parlament
que és molt discutible,
perquè era apuntat
amb les societats de pescadors,
o sigui,
l'han fet per l'article 29
i això crec que no és correcte,
els mateixos pescadors
s'han fet ja
la voluntat de sense mort.
O sigui,
nosaltres,
jo,
jo mateix,
el meu net,
que té ara 12 anys,
quan tenia posicions anys
que començava a aprendre,
nosaltres,
el peix,
el riu,
fotografia i el riu.
I l'altre dia els hi dèiem
broma amb ells també.
Dic que a última hora
haurem d'acabar també la mar
d'agafar el peix,
que ja ho feu amb els concursos.
I tornar-lo a llançar.
Amb els concursos,
amb els concursos ja ho fem,
el peix torna-lo a llançar.
El que passa és que
allà haurem d'arribar
perquè si no s'acabarà tot.
Clar,
què pesqueu ara?
Hem de pescar peix de plàstic.
Quina?
També.
Home,
com si hi fos una atracció de fira,
no?
Sí,
el temps de la Mabra,
entra la Mabra,
poca,
poca,
entra el temps de l'aurada,
a l'auradella,
poca.
Petita.
Petita i gran.
I gran també.
Però gran,
estan a 300 o 400 metres,
estan molt lluny.
Clar.
Estan molt lluny.
Perquè no hi ha musclos.
Verem,
aquí a Tarragona
el problema que tenim
és que no es fa el musclet
a les roques
i el que fes el musclet
a les roques
les besties no entren a menjar.
M'entens?
Allà se'n van a menjar
el pantalant
perquè allà en troben.
Agafeu algun peix despistat.
Si ara les vols veure,
allí a l'escala real.
Sí.
Sí,
perquè allà hi ha molt de musclet.
Allà hi ha molt de musclet
a les roques.
I allà no pagueu pescar?
No.
Allà hi pescava el meu avi.
Però mires,
allà hi ha
aquells dos canons,
allí a l'escala real,
mides que et vaig
s'ha de ser un dia
doncs clar
i l'aigua estigui clara.
I veus unes bèsties
però grosses
i tant durades
com llobar-los.
Ho fas ràbia, no?
Només cal dir-ho.
Sí, home,
escolta,
el meu avi
quan teníem el forn
abans de la guerra,
o sigui,
abans de l'any
32 i 33,
l'avi baixava allà baix
i mentre es feia el pa
entre fornada i fornada
fava la canya
i s'anava a l'escala real
i hi ha vegades
que tenia que anar al meu pare
a buscar-lo
perquè no se'n recordava
que tenia a la fornada
que li pujava.
Home, clar,
i a més s'anava pescant i pescant.
I sempre pujava
un parell o tres de peixos.
Tindria molt de peix.
I fa molt de goig
allò de pescar
un parell de peixes
i posar-les al form.
Jo sempre dic a la meva dona
quan mengem a casa
i quan dic
mira,
l'únic peix fresc
és el que porto jo a casa.
Aquest segur
que és el peix fresc.
Quanta estona
us podeu estar
esperant que piquin?
Ai.
Ara.
Ai,
n'hi ha que estar
a 7 i 8 hores.
7 i 8 hores,
anem a l'estiu.
I quin pla en feu, Pitu?
I estem, doncs,
des de les 7 de la tarda
fins a les 3 de la nit.
Sí.
La fresqueta, clar,
ja l'estiu.
Sí, sí, la fresqueta,
una cadireta,
el termos amb el cafetet.
Sí, sí, sí.
És que això forma part de...
A veurem, a veurem la pesca.
És bonic, això, eh?
A veurem, la pesca té...
A veurem,
nosaltres és pesca esportiva
i també s'ho prenem una miqueta bé.
Home, és un hobby,
és una lleure.
Vull dir que tampoc no ens matem.
Per enganxa, eh?
Diuen que enganxa, ja quan...
Però és molt bonic,
perquè a més fas moltes amistats,
coneixem molta gent
i entre tota la gent de la societat...
Hi ha molta camaraderia.
Ara fem el dia 14
un dinar de germanor,
que es fa cada any,
s'ha fet tota la vida,
i amb la qual fem l'entrega...
O sigui, nosaltres fem un concurs social
amb unes classificacions
i la gent ho va...
Com si fos allò el marcador,
mirem com estàs situats,
perquè fem el dinar el dia 14
i llavors fem una entrega de prèmits
dels resultats de tota la temporada.
I llavors s'entreguen...
i la gent,
molta gent l'any passat va vindre,
molta gent.
Home, és que si som tan socis.
I avui inaugureu aquesta exposició
oberta al públic en general,
lògicament,
a partir de les 8 del vespre,
el tinc la de número 4.
És una exposició que val la pena anar-hi
i amb canalla més encara, no?
Per explicar una miqueta...
Sí, però que no toquin gairees coses.
No, però per això els pares
s'han d'ocupar que no toquin.
No, i a més, home,
hem posat les coses que punxen
i estan protegides.
No, no, clar, perquè...
No, però és molt bonic
perquè hi ha molta varietat.
Hi ha molta varietat.
Dèieu, fotografies,
canyes antigues, estris, no?
Sí, sí, hi ha molta varietat.
Des de la cistella típica...
I trofeus,
perquè s'han guanyat.
I trofeus.
La societat ha arribat a guanyar
campionats d'Espanya
i llavors cada any xefar
el Catalunya, Aragona i Navarra,
que també hi participa la societat.
A Tarragona fa bon paper?
A Tarragona tenim 4 o 5 premis.
I també els teniu posats a la societat.
Sí, sí, sí.
O sigui, avui es podran veure.
I aviam, obert a que es pugui apuntar
qui vulguis, això, sí.
Bé, aviam...
O esteu molt estingits.
Aviam, està obert i no està obert.
A veure, expliquem-ho.
Això no sigui algú sense entusiasmi.
No, el problema que hi ha
és el problema d'espai,
el problema de situació com estem.
Vull dir que nosaltres
el que estem fent ara
és cobrir les baixes.
Pràcticament estem cobrint les baixes.
Per què?
Perquè, ja dic,
el problema és que primer
que el port és entrar
amb els teus premisos
i després que a l'espai
no volem tindre una decepció
que diguin, bueno,
és que ara estem aquí
i demà estarem allà
que a més ni cabran 100 pescats.
Perquè veurem una cosa
és que la societat tingui
770 socis
però pescant, pescant, pescant,
n'hi haurà un dia 50,
altre dia 60,
altre dia 30.
M'encara sort que si s'ajuntessin
en concursos.
En concursos,
però en dies normals.
Sí, però pensa que és una societat
que hi ha molta gent,
molta gent que hi ha deixat de pescar
i encara continuen pagant
la quota de socis.
Les quota de socis
són bastant baixetes.
molt raonables
i pensa que inclús
hi havia un acord de junta
que jo vam tindre que derogar
perquè si no els haguéssim quedat
605
en la qual
la persona que portés 25 anys
i tingués 65
deixava de pagar.
Clar, jo vaig fer números
i com que la meitat de nosaltres
ja estem en aquesta edat
dic, escolta,
en una assemblea,
l'última assemblea
vaig dir, escolteu,
allò queda derogat.
No res, va ser una idea molt bonica
mentre va durar
però no ho deixem a córrer.
Va ser molt greu
ser el president
que derogués aquesta cosa
però ho va tindre a fer
perquè esclar,
amb 5 anys
es quedàvem sense pagar.
Escolteu,
us hem convidat
per parlar d'aquesta exposició
però ben segur
que tindrem oportunitat
de tornar a parlar-ne
tenint en compte
aquesta veterania
80 anys
la Societat Esportiva
de Pescadors
de Canya de Tarragona.
Avui ens han acompanyat
el seu president
Jaume Andreu
i Pitu Barçaló
i Pitu Barçaló,
Relacions Públiques.
Hi ha alguna foto vostra
amb una peça tremenda
a l'exposició o no?
Som molt modestos.
Ja, ja som pescadors.
A veurem una cosa
a veurem una cosa
hi ha fotos de la Junta
és broma
hi ha fotos
no, no, no
però vull dir
hi ha fotos de la Junta
de la Junta
és que el problema
que vam dir
de la societat
és que s'ha perdut
molta documentació
durant la Guerra Civil
s'ha perdut documentació
després
és que hem estat
mira, hem estat
a l'oficina
és al Bar La Rambla
hem estat
a la Cooperativa Obrera
hem estat
al Bar La Joia
al Bar La Joia
al Bar La Joia
també heu estat
o sigui
hem fet tants traslados
jo tenim un escrit
aquest no l'he posat
que el senyor Serrano Súñer
que l'ha dit
al port
ens combinava
a marxar amb 15 dies
dels pràctics
que teníem l'oficina
i donava 15 dies
per marxar
després al cap de dos anys
vam tornar a entrar
una altra vegada
vull dir que hem canviat
hem anat més voltes
que un ventilador
amb 80 anys d'història
no has d'estrenar
i s'ha perdut
i s'ha perdut
alguna documentació
moltíssimes gràcies senyors
i enhorabona
per aquests 80 anys
moltes gràcies
adeu-siau
bon dia
moltes gràcies a vosaltres