Gràcies.
No, efectivament no era la Pere, com el deien,
sinó que es deia Josep Pujoli Barracal i Esboquica,
cèl·lebre bandoler que es va posar al servei de les tropes de Napoleó
durant la Guerra del Francesc.
És el personatge central de la darrera novel·la de Martí Gironell,
La venjança del bandoler, Martí Gironell,
serà demà a Tarragona, a la lliberia La Capona,
per presentar aquest llibre, que a més a més ha estat
el guanyador del Premi de Novela Històrica, Nestor Luján,
i avui el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
L'última vegada va estar aquí en directe als Estudis de l'Avinguda Roma,
però és un home molt enfeinat, també, com tothom.
Martí Gironell, bon dia.
Bon dia, què tal?
Escolta, primer que tot, a mi m'agradaria que deixéssim clar als oients
que tu i jo no som família,
que jo no cobraré cap comissió per aquesta entrevista
i que tampoc tinc res a veure amb Edicions Columna.
Ho confirmo.
Ho confirmes.
Ho contato tot això que acabes de dir.
Molt bé.
No som parents, no tenim res a veure.
Només el que sí que tenim en comú és una passió per la ràdio
i per comunicar-nos amb la resta de la gent que ens vulgui escoltar.
Hi ha una altra cosa que tenim en comú.
La lectura?
M'agrada la teva novel·la, m'ha agradat, me l'ha llegit, eh?
Moltes gràcies.
Saps que no sempre és possible llegir-se una novel·la abans de l'entrevista
i a vegades fins i tot no és desitjable perquè corres a la temptació amb l'entusiasme
de desvetllar alguna cosa.
Però vaja, jo crec que podrem donar alguna pista als oients
sense que a mi se me'n vagi la llengua d'explicar el que no he d'explicar.
Tu m'atures, tu m'atures perquè clar...
Fins aquí podries llegir com deia la Mayra Gómez.
Clar, això mateix, si començo a explicar la novel·la la gent ja no la compra
i escolta, hem de ser justos.
A veure, a mi una de les coses que ja comença a dir
que no, era un bandoler honest.
I dius, home, ser bandoler i honest no és una paradoxa en principi?
Home, precisament per això, veus, pel que acabes ara tu mateixa de dir.
Està fet amb una mica de morrieria, o sigui, és una provocació
perquè la gent ja d'entrada digui
a veure, a veure, com pot ser que un bandoler,
que precisament tenim la figura d'un bandoler com una persona
doncs no massa bona, podríem dir, no?
Que això no dubtava fer servir la violència per arribar a obtenir el que ell volia,
pugui ser honest, no?
Doncs, de fet, aquesta és la gràcia de la novel·la
i aquest és el plantejament que faig al lector.
I que el capdavall, quan hagi acabat de llegir La venjança del bandoler,
es pregunti, bé, jo, en el seu cas,
després del que m'acaben d'explicar, què faria?
És per això que jo l'he batejat com un dels bandolers honestos
perquè crec que feia el que havia de fer,
no posar-se al servei ni dels uns ni dels altres,
no voler ser esclau de ningú
i voler ser lliure i lluitar per la seva llibertat
i per la seva independència, per la seva i per la seva gent
i per continuar treballant a la terra
i disfrutant de la seva gent i del seu entorn
sense que ningú el vinguï a molestar.
Jo crec que amb aquests ideals tothom hi firmaria
i tothom s'hi apuntaria al carro.
El que passa és que després s'ha d'anar sabent
per què es va convertir en Josep Pujol i Barrac en Buquica
en aquest bandoler criminal, sanguinari, traïdor,
que ara ha girat i tots els objectius dolents
que li vulguis posar a sobre.
Per tant, és aquesta la idea.
Posa-t'hi, juga el doble joc que s'havia de jugar
per sobreviure en aquell moment de la Guerra del Francès,
finals del XVIII i principis del XIX,
i després, quan arribis al final, jutja també tu
si val la pena dir allò de visc amb Buquica o no.
Tu decideixes.
A veure, del que no hi ha dubte
és que aquest home tenia un sentit molt pràctic de la vida
perquè davant de totes aquestes circumstàncies
sempre es podia agafar la vessant aquella més romàntica.
No, no, em diu, escolta, si ara m'he de posar aquí,
m'hi poso aquí i després allà.
Vull sentit pràctic.
I el lector, quan es troba amb un personatge com aquest
és lliure de jutjar-lo o no.
A veure, no és un sant, com bé deies,
és un personatge contradictori,
però a partir d'aquest personatge
hi ha un aspecte de la novel·la
que a mi m'atreu particularment,
que és que dona una visió molt àmplia
d'aquella època en funció del territori.
Història de la vida quotidiana,
des de les pràctiques més rituals,
els casaments, el que era la vida al tros,
el camp, la dieta,
quan comencen a desfilar tots els plats del casament,
uns plats exquisits que dius realment,
aquesta és la cuina tradicional de la Garrotxa,
és a dir, que té aquest altre aspecte.
Diguem que té diferents àmbits d'interès,
el propi personatge,
tota aquesta reconstrucció de la vida quotidiana
a nivell més detall,
la macrohistòria que s'emmarca en la Guerra del Francesc,
vull dir que aquest personatge va donant molt de joc, no?
Sí, no, si ho defineixes molt bé,
o sigui, és conèixer la història en majúscules
a partir d'històries en minúscules, no?
Perquè al cap de vall la història en majúscules
que passa a la posteritat i als llibres d'història
la fan precisament gent amb històries molt particulars
i molt singulars i molt concretes,
com la d'en Boquica o la d'altra gent
que es bellugava per aquell territori,
per aquelles contrades,
i que jo ho situo a la comarca de la Garrotxa i l'Empordà
i sobretot sota la Mare Déu del món
i la falda de la Mare Déu del món
i els boscos que s'estenen per aquestes dues comarques
i, evidentment, per entendre tot això
havies d'entendre com es vivia en aquella època,
com es menjava, com es relacionaven amb l'entorn,
com comerciaven, com parlaven, com jugaven,
com es tractaven, com bé deies tu, com s'alimentaven
i, per tant, també com celebraven segons quines festes
a partir d'una bona taula parada.
Tot això et serveix per conèixer el territori,
per conèixer més el personatge,
per conèixer les circumstàncies que envolten
tota aquesta història que després hem conegut
a partir de la misèria i del desastre de la guerra
i això passa, et dic, en aquest racó de Catalunya
però es podria extrapolar a qualsevol altre punt
on els francesos arriben i comencen a fer malvestats
i tu et planteges, doncs, què fas, no?,
com a treginer, com a humil treginer,
com a transportista de l'època que guanyaves la vida
portant coses cap aquí, cap allà,
què fas en aquell moment, no?,
quan les autoritats de l'època en qui confiaves
t'han traït, i tu hi havies dipositat
tota la teva confiança del món,
què fas? És això que et deia abans, no?,
t'has una mica de posar avui la gorra d'un,
demà la gorra de l'altre,
perquè potser si no ho fas, doncs,
ets mort, no?, o tu,
o la gent de la teva família no tindrà res
per continuar menjant.
trobo que pintar tot aquest dia a dia,
tota aquesta quotidianitat,
és el que a mi m'atreia més
de convidar els lectors a passejar
per aquesta part de la història,
que no fa gaire temps que va passar,
total, són 200 anys, no?,
i en història 200 anys són,
res, quatre dies, no?, com aquí diu,
i hi ha moltes d'aquestes històries
que es recuperen que han anat
pervivint en els nostres dies,
i jo crec que la gent jove, doncs,
veurà una manera d'encarar la vida
molt autèntica i la gent més gran
fins i tot reviurà algun dels episodis
de la seva primera joventut,
perquè hi ha rituals, hi ha processons,
hi ha maneres de fer que encara ara,
segons quins pobles,
tant del Tarragonès com del Baix Camp,
com del Ripollès, com de la Garrotxa,
com de l'Empordà, que encara ara es fan, no?,
i, per tant, et connecta directament
amb les nostres tradicions i les nostres arrels.
Connecta directament amb el paisatge
perquè aquells que coneguin la Garrotxa
que m'imagino que són la majoria dels oients,
a mesura que en Boquica i els seus perseguidors
i altres personatges es van movent
per tot aquest territori,
jo en moments, Martí, t'ho dic de debò,
que m'arribava l'olor humitat
de determinats boscos, de les coves,
totes aquestes descripcions.
A veure, és que realment ets capaç
de visualitzar tot aquest paisatge.
No sé si perquè ens és familiar
ens fas una empanteta
per poder-nos moure'ns amb la imaginació,
perquè no dubto tampoc,
de la teva capacitat descriptiva, eh?
Gràcies.
Però a veure, la idea és aquesta que dius tu, eh?
traslladar al lector
tots aquests boscos
que passin literalment per aquells camins
que ho estiguin trepitjant,
que notin aquesta olor d'humitat,
que fins i tot quan hi ha alguna escena
una mica més sanguinària,
doncs fins i tot que s'hagin d'apartar
perquè la sang no els esquitxi
i això que deies tu abans, no?
I que puguin assistir a aquest banquet de noces
i que puguin tastar literalment
qualsevol d'aquelles menges
que s'estan servint a taula.
I és molt la voluntat
que sigui un llibre molt sensorial, diguéssim, no?
Que t'entri pels ulls,
per la boca, pel nas,
per tot arreu
i que, per tant,
és com si tu estiguis dins d'aquella història
i t'embolcallés tot allò que està passant, no?
Que puguis sentir
el ranillar dels matxos
dels treginers
quan estan pujant una carena
molt i molt i molt costaruda
i arriben a dalt
i veuen, doncs,
aquells voltors que ataquen aquells animals
o quan hi ha el terratrèmol
o qualsevol cosa de les que passi
que el lector s'hi senti molt a prop,
pràcticament com si fos al costat
dels mateixos protagonistes, no?
Ets tu qui està dient coses del llibre, eh?
No jo, eh?
No, però...
Ja has parlat del terratrèmol,
has parlat dels voltors que es mengen.
Però fixa't que soc...
Vaig deixant anar petites píndoles
perquè els teus oients
s'engresquin a passar
per aquesta aventura,
per la venjança del bandoler, no?
Que els traslladarà a aquesta època
que et dic que no és tan llunyana
i que crec que ens pot fascinar bastant, no?
A veure, parlaves de sensacions,
arriben a través dels sentits.
Hi ha passions,
hi ha, doncs,
uns fets històrics
que tot i que hi ha la recreació
que és el que ens ha d'acomiadar la literatura
són uns fets històrics reals.
Hi ha descripcions des de...
com tracten o maltracten
els d'un bàndol a l'altre...
En fi, hi ha moltíssims detalls.
I també hi ha un moment
en què el lector,
jo no sé si és un tema personal
perquè la lectura
és un fet absolutament íntim i personal,
en aquest cas la lectora,
vull dir, sense vulguer-ho,
tota l'estona estàs com a jutjant
aquest bandoler
perquè vols que sigui un sant,
però no ho és.
Clar, a tu et passa una mica,
i suposo que a altres lectors també,
el que li passa a mossèn Pere de Besa,
que és un personatge que també...
Pobre mossèn, eh?
Quina mala fi.
Exacte.
Ja no dic res més.
No, no, no ho expliquis, això.
Bé, mala fi perquè no s'entur,
pobre home,
de portar-lo,
o de mirar de portar-lo pel bon camí, no?
I mira que era congregant, eh?
Clar, exacte.
Per això, eh?
Perquè també és una figura molt...
això, no?
amb moltes cares,
amb moltes maneres d'entendre'l.
Dius, home,
una persona tan religiosa
que és congregant de la merder dels dolors,
que sent amb tanta devoció
les processons i tal,
com pot ser que després
no li tremoli gens el pols
a l'hora de fer anar
l'espasa o els ganivets
o els sabres
o d'empunyar una pistola,
un pedrenyal o un trabuc
per matar gent
o ordenar a matar gent, no?
Doncs bé,
és això que et deia abans, no?
Entra en la història,
ressegueixo tot
i veuràs per què aquest home
que de petit
ningú li hagués dit
que acabaria sent el que va ser
s'acaba convertint
o l'acaben convertint
en una cosa
que potser ell no voldria ser
i el seu amic
que és mossèn Pere de Besa,
un personatge
que també va existir
com el mateix Boquica
que era el rector
de la parròquia
de Sant Vicenç de Besalú
doncs està intentant
durant tota la seva vida
de fer-lo anar
pel camí recte
i, si més no,
d'anar-lo apartant
de segons
quins mals comportaments, no?
I llavors, per això,
tu una mica et veus arrossegat
de dir
a veure si se'n surt,
no a veure si se'n surt.
El que sí que podem dir,
perquè això és història,
això que dèiem,
que no se'n surt
i que en Boquica
al final
doncs acaba malament.
Però és que com que hi ha
dos finals de la novel·la,
no deixarem que els lectors
esbrinin l'altre quin és
i, per tant,
aquest sí que es pot saber
i s'explica
i no hi ha cap problema.
És una aventura,
és un viatge
i és un gaudi
des del punt de vista literari
amb un estel.
i amb un vocabulari
que realment
aquells que ens agrada la llengua
ens ha fruit de moltes paraules,
algunes d'elles
poc utilitzades
i que ens remeten justament
a les feines del camp,
a activitats que ja no hi són
i que lògicament
han desaparegut
amb elles
tot el seu lèxic, no?
Sí, de fet,
també hi és una voluntat
d'això que dèiem abans,
no?
si tu vols descriure
aquesta època,
doncs una manera de fer-ho
també és a través
de les paraules
de com es comunicaven,
no?
Quin era el llenguatge
que feien servir,
que no és gaire diferent,
però sí que hi ha paraules
que han anat desapareixent,
que han anat caient en desús,
però que en alguns racons
encara d'alguns pobles,
el meu o entre ells,
encara es fan servir.
jo pot sentir gent gran
que ho diu,
així com també oficis
que també s'han anat perdent
i que encara hi ha
algun poble
on pots trobar algú
que fa carbonet
com abans
o que hi ha besters
o que hi ha cistellers,
tota aquesta gent
que abans hi era
i que eren oficis
i negoci
al voltant del treginer,
doncs també hi és, no?
I la manera aquesta
que et deia
de parlar,
de jugar,
de cuinar,
crec que t'ajuda
a entrar molt més
en aquesta història
i en aquesta època.
I a l'hora
de recuperar paraules
doncs vaig tenir la sort
de poder comptar
amb un parell de volums
d'una espècie
com de diccionari
i enciclopèdia
que es va fer
a finals del XVIII
i principis del XIX
i recuperar, doncs,
això, frases fetes,
refranys, dites
i expressions populars
que, precisament,
això s'havien anat
mantenint amb el temps
gràcies al fet
que les persones
el feien servir, no?
I que, per tant,
et connecta directament
amb la saviesa popular
i amb el que la gent
feia servir
a l'hora d'entrar
en un hostal
doncs per demanar,
jo què sé,
un sol i sombra
o un soldat
o un qualsevol
un plat estrany, no?
o carn a la brasa
feta a la bruixa, no?
Què vol dir?
Doncs que la feien
exactament de la mateixa manera
que cremaven
les bruixes
davant de les vielles, no?
Per exemple,
coses d'aquestes
que jo m'he passat
molt bé
descobrint-ho
i llavors intentant
d'escolar-ho
pel mig de la novel·la
i que tu vas llegint
sense que pràcticament
te'n donis compte, no?
I, d'altra banda,
sense perdre tampoc
aquesta capacitat
fresca,
directa,
d'arribar
al lector
perquè no tothom
entenc
doncs
ha de saber
la història, no?
Vull dir,
és l'avantatge
que tens tu
que has passat abans
diguéssim per arxius
i t'has documentat
i has parlat
amb especialistes
i llavors
diguéssim que ho fas
més a més
pel lector
o per la lectora, no?
La venjança
del bandolet
jo m'atreviria a dir
que és una lectura
sense treva,
és d'aquelles novel·les
que dius
què passen ara
perquè no hi ha
ni un moment,
no es dones un respiro
la qual cosa s'agraeix
a l'autor
perquè a vegades
dius
calla que aquesta pàgina
la passo
no, no
aquí estàs
des del començament
fins al final
moltes gràcies
Martí, a veure
aquest nou èxit
doncs això
fa pensar
que continuaràs escrivint
perquè ja
deixar-ho
a aquestes alçades
no?
Sí, a veure
són
tant l'una
com l'altra
tant la venjança
del bandolet
com el pont
dels joveus primers
són novel·les
que veus
que tenen
aquesta resposta
per part dels lectors
jo sempre dono
gràcies als lectors
perquè si ho puc fer
és gràcies a ells
tant gràcies
que continuar fent
i continuar
buscant
i de fet
tinc un parell
de coses
començades
i que
en funció del temps
que tingui
veurem
quina
s'imposa
quina
una és
més de novel·la històrica
l'altra és
més d'actualitat
no ho sé
ja ho veurem
cap on tira
la mà
que
a