Rosa Queralt, bon dia.
Hola, bon dia.
Jo ara l'hi deia a la Rosa
i és veritat perquè el llibre no l'he pogut acabar de llegir del tot
perquè m'ha arribat una miqueta justet de temps,
però sí que he pogut fer un primer cop d'ull
i ja agafes el llibre, l'obres, llegeixes la dedicatòria
i dius, si sembla que estiguin parlant de les meves àvies,
de les meves avantpassades, de les meves o de les de qualsevol dona,
perquè hi ha una càrrega d'amor, sí o no, Rosa?
Sí, i tant.
A mi és el primer que m'ha...
Després entraran en aspectes tècnics, que estem parlant d'un llibre,
que té un treball d'investigació i de recerca exhaustiu, ja en parlarem,
però d'entrada aquest sentiment d'amor és el que primer t'impregna, no?
Com a dona.
És que és el primer, l'amor de la mare, l'amor de les àvies,
l'amor de les dones que creixes i també l'amor del pare
perquè també ho veuràs i també ho trobaràs, no?
Però vull dir que l'amor a la família, l'amor a la terra
i, clar, és el que en definitiva em va inspirar el treball de recerca, no?
Un treball de recerca que a més s'acombina allò que és indeslligable
d'un treball de recerca que és el treball científic,
un treball molt ben documentat, molt ben construït,
però en aquest cas afegeixes el que és una memòria sentimental
i afegeixes el que deia molt d'amor i moltíssima emoció.
I una part no desdiu l'altra.
Bé.
Has treballat molt, eh?, amb aquest llibre.
Sí, a veure, el treball de recerca sempre és apassionant
quan, a més a més, estàs treballant una cosa que tu has viscut de petita, no?
I després, perquè l'entens i l'has vist i perquè tens, a més a més,
també ets part, diríem, d'aquella etnografia que estàs fent.
Ets una...
O sigui, estàs fent una observació participant en tota la història.
i després, bé, doncs que en certa manera, doncs és la terra que jo vaig viure de petita,
estàs 17 anys, i que, doncs, el paisatge, que me l'estimo molt i que, aleshores, doncs,
doncs, he anat construint una realitat que és la construït,
al recuperar la memòria de les dones treballant a l'arròssol,
però no solament a l'arròssol, és que aquest és el primer llibre,
perquè després estan altres treballs, el treball domèstic, el treball cosint,
el treball, doncs, el cotó, que allí es plantava cotó,
quan s'acabava l'arròs, s'acollia cotó,
i era un treball femení, i era un treball duríssim, duríssim,
i, llavors, doncs, tot això, bueno, doncs, són material que ja tinc
per a, si tinc sort i temps i tot això que es diu,
doncs, poder-ho construir després.
Clar, és d'aquest.
Parlem de doble jornada, déu-lo, eh?
Doble i triple i quadruple.
I el que fa, si val.
A més, uns moments, ara, doncs, lògicament,
les Terres de l'Ebre han canviat moltíssim, com tot,
però probablement era de les Terres més dures,
quan parlem de Conreus, no?,
les Terres de l'Ebre, el cultiu de l'arròs,
perquè, clar, dius, que bonic, no?, paisatgísticament,
però treballar en aquelles condicions,
d'entrada treballant al mitjà aigua, duríssim.
Oh, i tant, perquè és aigua i és fang, no?,
amb la qual...
I són sangoneres i són insectes, eh?
Sí, és a dir, que tot el que hi havia viu per allí
serps, taus, cotibanyes, etcètera,
que són xinxes d'aigua, no?
És a dir, i després la forma del treball
que és doblegada a l'esquena,
és a dir, tot el dia i caminant enrere,
com si fos un cranc, oi?
Vull dir, això, tots els dies,
i no hi havia ni festes ni descans, eh?
Vull dir, començava la temporada del plantar
i fins que no arribava Sant Joan,
la gent no tenia ni un dia de festa.
I què feien les criatures, aleshores?
Les iaies, igual que ara.
Les iaies, les dones grans,
que ja no podien anar al conreu de la terra,
doncs aleshores cuidaven la canalla.
I les dones més joves anaven a l'arròs.
Anaven a l'arròs,
i els animals,
i cuidaven els animals,
i rentaven,
i anaven a comprar,
feien el menjar per al dia seguent, etcètera.
Déu-n'hi-do.
És a dir, més o menys, com sempre.
Sí, hi ha la dedicatòria,
el pròleg, la introducció.
Després el llibre s'estructura,
d'entrada amb el cicle de la vida,
amb els paisatges del Delta.
Sí, això és...
I vas passar amb les quatre estacions de l'any.
Clar, és que això és...
Primera, perquè el cicle de Conreu,
doncs, és a tot l'any,
i cada temporada té la seva característica.
Per exemple, l'hivern és el descans,
és l'estar a les terres en repòs.
És perquè realment la palla que s'ha colgat
fermenti i, a més a més, adobe la terra.
Després, la primavera,
que comença l'aigua
i comença a omplir-se tots els camps d'arròs plens d'aigua.
Després comença la verdor,
ja a l'estiu,
i la verdor ja és immensa,
i és tot l'estiu.
I després ja ve el color groc,
que és a la tardor.
Llavors, clar,
això són tots els paisatges
i tots els canvis,
i inclús el canvi laboral,
perquè a cada estació
es fan una sèrie de coses totalment diferents.
Home, i les conserves
per tenir determinats productes
per l'altra època de l'any,
en paral·lel?
Sí, sí, en paral·lel.
Tu també treballaves en el tema
de fer les conserves i de tot, no?
Sí, sí,
i era el meu primer salari,
ens tenies clavitzats la iaia allí.
Més que res,
perquè a més fèiem la conserva
amb botelles de cava,
i clar,
després,
i tu et pensaves
que ja la tenies plena
i després ella agafava la botella
i la picava en un sac
per, clar,
comprimir-ho més
i la il·lusió
de guanyar una parreta,
és a dir,
cinc cèntims,
doncs era,
et baixava
i venga,
i tenies tots els dits,
diríem,
arrogats
de la tomàquina.
No,
perquè a més allò
es fa pesat i pesat
i per les mosques.
Perquè et sortin quatre tomàquets
has de posar-hi allà,
Déu-n'hi-do.
Sí, sí, sí.
La conquesta de l'aigua
i de la terra,
aquest punt,
Déu-n'hi-do,
és un punt
que ja de seguida
t'imagines
que la paraula conquesta
està molt ben empreada,
no?
És que...
Era una batalla constant.
Era una batalla constant,
constant era...
El Delta
era completament
doncs pantanàs,
no?
Plenes de senillars,
de boves,
a veure,
hi havia de tot,
s'amagava de tot
i després
eren pantanàs
i jo recordo
la meva mare
que em va contar,
no?,
que va caure
en un pantanar
i que realment,
a veure,
doncs la tenien que treure
en un pal,
no?,
perquè la terra
se n'anava,
xuclava,
era fang,
fang i sorra
i clar,
tot això,
va ser la conquesta
d'anar guanyant
la terra al mar,
no?,
o al riu
o aquelles
que ni era terra
ni era aigua,
vull dir,
i llavors això,
clar,
la muntanya allí
no n'hi ha cap de pedra,
vull dir,
quan ja els hi deia
la cananya del col·legi,
és que no hi ha ni una pedra,
ens quedaven així
i pensàvem,
no, cert,
no?,
les pedres
estan a la muntanya
i les tenien que baixar
amb el carro,
etcètera,
etcètera,
i després la conquesta
de l'aigua,
perquè va ser molt fort
que realment
fins als anys 80
no hi hagués aigua
a les cases
i que no et poguessis tindre,
vull dir,
doncs una dutxa
en condicions,
vull dir,
teníem una dutxa...
Després de la dura
que era la feina...
De dura que era la feina
era l'aigua del pou,
la que podies,
o amb palenganes,
i venga amb els cantis,
i jo de petita
anava a buscar aigua
amb el canti
i el pou,
un pou dolç,
que hi havia pous
que eren salats
i hi havia pous
que eren dolços,
i llavors,
doncs clar,
això,
quan ho expliques
i dius
que això era
als anys 80,
te'n fas creus.
Després abans d'allí?
M'ha passat tant de temps, eh?
És a dir,
és que està aquí,
no?
Vull dir,
que un poble
carregat d'aigua
i tal,
que no tingués aigua
a les cases,
era molt gros,
però és que
estàvem molt deixats
de la mà de Déu,
no?
Vull dir,
érem allò
del sud del sud,
no?
I clar,
les Terres de l'Ebre
que parlàvem diferent
i que, a més a més,
tenim unes altres maneres,
veiem la Jota
i no la Sardana,
bueno,
ara també la Sardana,
però...
Que convingui.
Tot,
tot,
no?
Però vull dir que
en aquell temps
estàvem com molt deixats.
Hi ha un ampli capítol
dedicat al treball
de les dones
en el Conreu de l'Arrós,
interessantíssim,
perquè parteix
des del vestuari
i la Russà,
les activitats
del cicle del Conreu,
molt interessant,
l'organització
del treball en colles
i l'organització
del propi temps
de les dones,
els salaris.
Aquest deu donar
una imatge i una fotografia
de com es treballava?
Sí,
clar,
perquè les dones
treballaven igual
vuit hores
i hi havia
dues formes de treball.
Un,
els estallers,
que anaven
a preu fet,
diríem,
però eren
només els nois joves
i alguna dona,
però molt comptada.
I després,
les colles normal,
que anaven al jornal
que treballaven vuit hores
i treballaven
tant homes
com dones
i clar,
feien exactament
el mateix.
Igual,
igual,
igual,
igual.
És a dir,
començaven a la mateixa hora,
plantaven el mateix,
no hi havia cap,
igual si tenies arreglo,
estaves embarassada o el que sigui,
però fes el mateix
i llavors,
a l'hora de cobrar,
se cobrava menys
pel fet de ser dona.
Molt menys, Rosa?
25 pessetes menys,
dient aquella.
És una barbaritat.
És una barbaritat.
Llavors,
clar,
vull dir,
era una cosa
que,
clar,
les dones
quan els preguntava,
però vostès dient alguna cosa,
ens dien,
ah,
clar que ho dèiem,
però ens dien,
si no estàs conforme no tornes més
i per tant,
el que nosaltres volíem era treballar
i no estàvem,
vull dir,
preferíem,
ho trobàvem injust,
no?
però, clar,
després hi havia treballs
a la cega
que sí que hi havia un treball diferent,
no?
Que era, per exemple,
el sorracà,
que és el,
quan,
quan segaven l'arròs,
després quedava,
diríem,
la part dura,
no?
Que s'havia de fer
no un afalç,
sinó un sorrac,
és a dir,
més potent.
I allò,
evidentment,
ho podien fer els homes
perquè tenien més força,
fortalesa,
però,
més força,
però després,
la resta del treball
era igual
perquè els homes
tiraven l'adop
per dins l'arròsà,
però les dones
carregaven els remijons
del,
o sigui,
els sacs,
vull dir que
no era,
no hi havia diferències,
però el que passa
és que sí hi havia diferències
en el salari.
A l'hora de cobrinar
i el que passava
després de la jornada laboral
a l'àmbit família,
evidentment,
també era molt diferent.
Hi ha un ampli capítol,
no tenim temps,
però és igual
perquè jo convidar-li a la Rosa
que,
perquè a més ha de fer més llibres,
té més material,
el tema de les malalties
dels arrossars,
però hi ha un aspecte
ara quan parlàvem
de les dones,
no sé si en aquest context
de les dones
que treballaven a l'arròs,
hi havia com un sentiment
comunitari
entre les pròpies dones,
que probablement
avui en dia
no el trobem
en la nostra societat,
d'entrada és una societat urbana,
però que aquesta mena de,
no vull dir solidaritat,
vull dir aquest sentiment
comunitari de dones,
d'aquesta complicitat
que a vegades veiem
entre dones d'altres cultures
i que nosaltres,
dones europees,
sembla que estem perdent,
no?
Sí,
evidentment que les hi havíem,
primera,
perquè ja a l'hora de dinar
s'assentaven juntes
per intercanviar-se menjar,
segona,
perquè els comentaris
que feien,
tercera,
perquè era una manera
també de,
inclús deien que
dèiem més picardies
les dones.
És el que t'anava a dir,
que bona part aniria
per les picardies,
la cosa.
Anava a picardies
i a més se'n reien molt.
I les xiquetes
amb l'orella parada,
no?
Exacte,
i després,
doncs perquè,
bueno,
també,
evidentment,
entenien que si un dia
la dona estava,
doncs que tenia la regla
i que estava més fluixa
perquè el treball era dur,
doncs aleshores
li donaven el guai,
que per exemple,
si tenien que fer,
plantar cinc guaios,
o sigui,
que el guai és la planta,
no?
Seguits,
doncs,
una en feia tres
i l'altra es carregava
a l'altra part,
no?
I, bueno,
i després,
sí,
en aquest cas era,
doncs,
la solidaritat
d'entendre
que aquella dona
aquell dia
no tenia tanta força,
tanta vitalitat
com podia tindre l'altra
i l'altra li donava.
Arriba al llibre,
al final estem fent,
no,
hem passat de puntetes
una miqueta
amb el canvi important
que s'ha produït
a les Terres de l'Ebre,
sobretot amb la mecanització
del conreu de l'arròs.
Des del punt de vista cronològic,
què bastes?
Dos o tres generacions,
Rosa?
Sí,
pensa que això es va donar
als anys 50,
vull dir que,
a veure,
la mecanització del camp
va començar als anys 50
i aleshores,
doncs,
el que va passar
és que les dones,
clar,
que necessitava massivament
anar a plantar,
al canviar,
doncs,
el sistema
de plantar l'arròs
per quedar sense feina,
i, a més,
tot i en això,
van a començar
a utilitzar-se insecticides,
herbicides,
etcètera,
que això s'avança
a fer manualment,
per tant,
senzitament
tantes dones al camp,
era la mà d'obra barata.
Lògicament,
per la teva tasca acadèmica,
per la teva feina,
doncs,
estàs a diferents llocs,
amunt i avall,
però continues arrelada
a la teva terra.
Què conserven
les dones de l'Ebre?
Que és que la gent de l'Ebre
sempre diuen
que tenen de llocs
que són com a més batalladors,
i de què conserven
les dones de l'Ebre
d'aquelles àvies
que anaven a plantar ròs?
Doncs,
el que conserven
és la valentia,
és el tirar endavant,
és el,
a veure,
sobretot el ser valentes,
el tirar endavant,
i a més a més,
jo crec que tenim també,
les dones de l'Ebre
i hi ha un punt d'atrevit,
vull dir que en certa manera
no fa frent
a moltes coses
i que tenen moltes ganes.
Tu pensa que ara
hem organitzat uns cursos
de dones i salut
durant dos anys consecutius,
i aquí costa de mobilitzar
les dones en un temps,
en la dècada dels 70,
evidentment sí que es mobilitzaven,
però un curs
de dones i salut
que em vaig quedar parada
perquè hi havia 50 alumnes
i al segon any 60
i tenen unes ganes
d'aprendre brutal,
no?
Suposo que també
la carència
de no tindre les escoles
i a més les xiquetes,
doncs enviar-les a casa
molt aviat
perquè anessin a treballar,
a cosir i tal,
perquè les dones
no tenien que saber gaire,
no?
En sàpiga fer una carta
i una cuenta
i casar-se
i ja està,
tot fet.
Doncs ara les dones
tenim molt més ànimo
i ganes d'aprendre.
Rosa Caral,
de veritat que ha estat
un plaer
i ens sap greu,
com sempre,
no disposar de més temps,
però com que
quan et convidem,
afortunadament,
sempre acceptes
la nostra invitació
de ben segur
que ens tornarem a retrobar aquí
i aquesta tarda
en la presentació
del teu llibre.
De veritat no se'l perdin,
ja sé que sempre parlem bé,
però no parlem per parlar.
És que aquest llibre
és magnífic.
Gràcies, Rosa.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies.
Gràcies a vosaltres a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.
Gràcies a vosaltres
a vosaltres.
Gràcies a vosaltres.