Joan Pasqual, molt bon dia.
Hola, bon dia.
La darrera setmana del Fa Estiu, ja hem deixat enrere moltíssimes activitats,
però aquesta setmana, Déu-n'hi-do, podem anar comptant perquè cada dia tenim un regal, podríem dir-ho així.
Sí, sí, és la rematada final del Fa Estiu.
I jo voldria dir que estem, de moment, molt contents.
Encara no hem fet les valoracions del tot a nivell d'assistències
i a nivell de funcionament absolut de tot el festival en global,
però d'entrada els inputs que estem rebent són positius
i estem contents de l'aposta aquesta per treure els espectacles al carrer.
Aquella valoració més formal s'ha de fer d'una altra manera,
però en principi la percepció que hi hagi ambient al carrer,
que siguin diferents places, això diguem-ne que la gent ho ha rebut bé.
En principi és la sensació que teniu.
Jo sí, la sensació és que són inputs positius
i encara ens diuen que ens encoratgen a ser més atrevits
i a potenciar molt més aquest tipus d'activitats més populars.
El que sí està clar és que a banda d'altres valoracions quantitatives, etc.,
el que sí és cert és que, si ara mirem la programació del Festiu,
aquesta setmana, perquè si no ens hauríem de remetre
moltes setmanes enrere, tenim contes aquesta setmana,
tenim circ, que arriba des de Xangai,
tenim cinema mut, amb música en directe, com es feia abans,
tenim música de cantautor,
això de dir música de cantautor és dir poca cosa,
ara en direm més, de Paco en la Luna,
vull dir que hi continuen també el que són tots els espectacles infantils
que han anat passejant per diferents punts de la ciutat.
Sí, sí, aquesta idea una mica que amb el nou equip de govern
ja es va establir des del primer moment
de fer veure que la ciutat, ho som tots,
ciutats oberts tots els espais que puguem imaginar,
i per tant aquesta idea d'obrir tota la programació als barris,
obrir-la a diferents indrets a la ciutat,
va caminar d'aquesta idea que jo ja vaig llançar el primer dia,
que tota la ciutat de Tarragona és un bon escenari per consumir cultura.
Paco en la Luna, bon dia.
Hola, bon dia.
Estàs mirant aquí a veure què m'han posat, Paco en la Luna,
versions i diversions, sí, serà això, versions i diversions?
No, no, m'estava organitzant la setmana per a veure què podia veure.
Home, doncs fas bé perquè tu has de marcar amb una cregueta,
perquè hi ha algunes coincidències,
el que passa que com que són en diferents espais de la ciutat,
calla, tries i ja està.
Jo d'entrada, i la cita més immediata la tenim endemà
amb la companyia La Maleta Portàtil,
amb l'espectacle a peu de pàgina.
És un espectacle que es farà a la plaça dels Nazarens,
aquí a la ciutat de Tarragona,
i estarà protagonitzada per Albert Coromines,
que ell és, diguem-ne, l'ànima i el portador
d'aquesta maleta portàtil.
Albert, molt bon dia.
I bona hora.
Ai, demà vindràs a explicar contes.
Primer que tot, que no se'ns oblidi, són contes per adults.
Bé, jo, això de contes, un matisseria.
Jo diria que aquest espectacle són set monòlegs,
de textes curts,
que alguns són de llibres de contes,
i altres, bé, potser no.
El terme conte a vegades porta confusió,
però sí, però són textes curts per adults.
Clar, és que allò del monòleg i el conte,
cada cop es veu més clar què és cada cosa, no?
Però hi va haver un moment d'una certa confusió, no?
Sí.
Sí, senyora.
Tot a la raó del món.
Tot com han sortit els monologuistes a la televisió d'aquests senyors
que fan contes, fan monòlegs...
Bé, diguéssim que jo explico set històries,
si vols.
No sé, alguns tindran el format de conte,
i altres no ho sé.
Tots són textes curts.
És un espectacle que hi ha set textes curts
de set autors diferents.
Fem un recorregut per diversos autors del segle XX
sense voler fer història de res,
això que quedi clar.
Però el que passa, com que el text del primer autor,
que és Pere Coromines,
que és el pare del lingüista Joan Coromines,
l'autor dels diccionaris,
neix en 1870,
i l'autor més jove que fem
és un que neix el 1960,
aquí hi ha 90 anys de diferència,
el primer i l'últim,
és un recorregut per autors de diverses generacions.
Però no volem fer la història de res
perquè recorreguts com aquests
n'hi hauria a la literatura catalana del segle XX,
molts.
Per tant, Albert, el criteri és aquells contes,
aquelles històries que vull explicar,
independentment de seguir un ordre cronològic,
sinó aquelles que m'agraden i que vull compartir.
Sí, quan aquest espectacle neix,
que el vam estar fent al final del 1999,
això neix a tombar de segle,
amb l'interès de presentar-ho
a mainada jove a instituts,
i al final,
fruit d'una proposta d'un programador,
va acabar havent-hi,
molt poc temps després,
dues versions,
i al final s'ha fet més per gent gran
que per gent jove.
Però sí,
neix amb la idea de fer un recorregut
per diversos autors del segle XX.
Comencem per Pere Coromines,
continuem per Mercè Rodoreda,
Pere Caldés,
Clara Simó,
Maria Barbal,
Jaume Sobirana,
més un,
i aquest més un ho dic
perquè s'ha de deixar sempre alguna cosa
que no sàpiga el públic que abans de venir.
Allò,
la cirereta,
la sorpresa...
Bé,
exacte,
diga-li com vulguis,
com més t'agradi.
De totes maneres,
jo no sé com imaginar
aquesta narració d'històries,
perquè ets actor,
ets mac,
ets...
Sóc actor.
Ets actor.
Fa molts anys,
molts anys,
des de l'any 1980.
Però apliques tècniques de circ,
de màgia,
de clown,
de tot,
ets actor en el sentit més ampli de la paraula.
Sóc actor en el sentit més ampli,
amb una autoformació personal molt autodidacta,
en una època que vaig estar dos anys,
per exemple,
estudiant veu a l'institut del teatre,
en un altre moment,
no sé qui t'ho ha dit,
però sí,
vaig rebre cursos de clown,
amb el Fritello,
un clown alemany,
que després es va fer en Candalusia.
M'ha interessat tota aquesta part del món de l'espectacle,
però he acabat tornant a la paraula,
diguéssim.
En els últims deu anys he treballat molt amb la paraula.
M'interessa molt la paraula ben dita.
Però a l'ús,
diguéssim,
el servei de l'espectacle,
tant em serveix un truc de màgia en un moment determinat,
tenim, per exemple,
la companyia La Maleta Portàtil,
té uns quants espectacles,
i n'hi ha un de permainada,
o familiar,
depèn,
si és per un diumenge en un poble,
se li diuen espectacles familiars,
si vas a una escola,
et diuen espectacle infantil,
i a vegades és el mateix espectacle.
I és el mateix, no?
Però,
diguéssim,
espectacle infantil i o familiar,
i això és en barrot gairebé informàtic,
i barraó,
doncs comença un espectacle que es diu
Les aventures d'en Pepit,
ho passa com puguis,
amb un joc de màgia.
I expliquen a la veïnada
que,
igual que han vist tres cordes,
llargues, curtes,
i convertir-se diferents,
doncs que els escriptors,
fan això amb les paraules,
quan escriuen contes,
per exemple.
Portes una maleta físicament a l'escenari?
Sí, sempre.
I què portaràs dins?
Diguéssim que aquesta vegada,
aquest espectacle,
la maleta portàtil,
que és a peu de pàgina,
surto a l'escenari,
vestit amb taratge,
camisa blanca,
gabardina,
sombrero i maleta.
Oh, quina calor,
per favor, eh?
Sí,
però això és l'imatge de viatge,
per mi,
i l'espectacle aquest
és un viatge per textos diversos,
per actors diversos,
per situacions diverses,
i tot el que jo em poso o em trec
surt de dins de la maleta.
I tots els canvis,
diguéssim,
de vestuari,
que són a l'escenari,
a la vista al públic,
el que entra,
de nou,
surt de la maleta.
I la maleta no és gran,
per tant,
té aquest punt de màgia, no?
Una mica d'allò
d'anar fent un canvi ràpid,
és una manera
de moure't per l'escenari diferent, no?
I moure't al públic, clar.
Una manera de transformar
a partir del vestuari el personatge.
Si el primer és viatge,
a més,
el primer text comença dient,
perquè ens entenguem,
el cap de 25 anys d'absència,
la vaga dels xaminots francesos
hem de treure endaia
a camí de París.
Un text així,
amb algú vestit de viatge...
Ja esperes alguna cosa.
Ja estem de viatge.
Ja estàs de viatge.
Ja estem comentant el viatge.
A veure què m'explicaran.
Per què ens agrada tant
que ens expliquin històries, Albert?
Perquè m'imagino
que quan ens expliquen històries
la gent ens fa reconèixer
la nostra mateixa vida.
Les històries
ens fan reconèixer coses,
vivències,
o passades,
o desitjades,
o el que saps de gent.
Ens agrada que ens expliquin
coses vives.
Vives en tant en quant
ens recordin,
ens emocionin,
ens facin vibrar d'alguna manera.
i la manera,
penso jo,
d'arribar
a l'encems,
al cervell i a l'ànima
és explicar coses
de manera emotiva,
explicar coses
o que hagin passat
o que hagis pogut conèixer.
Fer sentir a la gent
que allò que estàs parlant
o ell ho coneix directament,
o n'ha sentit parlar,
o ho entén,
o l'emociona.
Doncs demà
estarem ben disposats
a que ens emocionis
amb la teva moleta portàtil,
amb tots aquests contes
que posen de relleu.
Tu has dit
molt bé
la paraula
ben dita,
i que
ben dita,
fem una pausa,
i que arribarà demà
a la plaça.
Si no ben aïda.
Per això dic ben dita,
dic calla,
que no s'equivoqui ningú
del que estem parlant.
No agafarem
l'aigua sagrada
i la posarem
al cap de la gent,
no,
la paraula ben dita,
ben expressada,
ben explicada,
ben tremesa.
Jo penso que
el boca o orella
és de les coses
que més ha donat
a la cultura popular
d'aquest país,
i en una època
en què estem
a l'època
de la imatge,
de la informàtica,
de la televisió,
de la que no n'estic
gens en contra,
de més,
però al costat d'això
hem de ser capaços
de tenir el boca o orella.
Allò que algú
ens expliqui
una cosa que ha passat,
que nosaltres escoltem,
això és com
quan algú arriba
d'un viatge
i ens explica
les emocions
que ha tingut
i ens encanta
que ens expliqui
què li ha passat,
què ha viscut,
no tothom veu
i diu les coses igual.
Això tens raó,
perquè si passen filmines
ja no fa tanta gràcia.
No.
Allò que t'ensenyen fotos,
és millor que t'ho expliquin
de paraula el que fas tu.
No, i si et passen una foto
que t'expliquin
què passava.
Exacte.
No hi ha cosa pitjor
que et convidin a sopar
alguns amics
després d'anar de viatge.
És terrible, eh?
Això pot ser molt dur.
Pot ser molt dur.
És una experiència molt dura,
res a veure
amb l'experiència
que tindrem demà.
Espero que no.
No, no, no.
Que el que m'escoltin
i vegin
es transportin
a mons tan diferents
com el viatge
de Pere Coromines
o el curiós judici
de Pere Caldés
que es diu
el dia del judici.
Avui que estan
tan a l'ordre del dia,
doncs un judici
ben curiós.
Jo t'asseguro
que trobaràs
molts i bons
sant receptors
aquí a Tarragona, Albert.
Estaré encantat
que sí sigui.
I nosaltres ja ho hem estat
de haver parlat amb tu.
Moltíssimes gràcies.
Una abraçada ben forta
per vosaltres.
Igualment, adéu-siau, bon dia.
Adéu, bon dia.
Adéu, adéu.
Paco, tu també expliques històries.
Sí, d'alguna manera, sí.
Ets narrador, monologuista.
És que ja al final...
Vols dir que hem de posar nom
als oficis?
Ah, sí, és molt complicat.
Hi ha oficis que sí,
que un metge és un metge.
Després tindre la seva especialitat.
Sí, sí.
Però la gent que us dediqueu
a expressar coses,
idees, emocions,
ja sigui amb una guitarra,
amb la paraula,
amb la mirada,
amb el gest,
hem de posar-hi nom.
Clar, la veritat és complicat.
I més en el meu cas,
que la gent tenteix
sempre a pensar
en la idea de cantautor
antiga i clàssica.
Bé, clàssica,
d'una època determinada.
Però cantautor al final
és el que canta
les seves pròpies cançons.
Vull dir que tampoc no...
Si ho mirem així,
sí, el que passa és que
sempre t'animo a pensar
en la persona amb la guitarra
que canta alguna cosa
per tallar-te les venes.
Sí, allò trist,
vinc, anem a castigar-nos tots
perquè som tan infeliços
i la vida és tan horrible.
No, la cosa no va per aquí
ni de bon tros.
Hi ha de tot
i està molt bé
que la gent canti coses
per sentir-se
perquè és com una mena
de catarsi, no?
Personal,
però també està bé
la gent que diu coses
que fan riure de vegades
perquè no, sí, també.
Joan Maria,
tenim una mica de música xinesa
per aquí?
No.
Sí, la tenim per aquí?
Sí, veus?
Ve un circ, Joan.
Sí, sí, sí.
El seu de Xangai.
Però no venen amb una carpa.
No, no, venen al Camp de Mar.
Bueno, tenim una carpa.
Bé, és una carpa per tot,
en general,
però diguem que no munten
al circ tradicional.
No, no, no,
no ve amb tota l'estructura
d'un circ,
amb tota la seva fernàlia,
tota la seva estructura,
sinó que utilitzem
l'escenari del Camp de Mar
per presentar un espectacle
que jo penso de primer nivell.
Bueno, quan parlem
del circ tradicional xinès
estem parlant sempre
de gent que ve de tradició,
és una formació molt acurada,
és d'un nivell importantíssim
i per tant jo penso
que és una experiència,
a més ara que hem tingut
la possibilitat
de veure'ls en acció
amb les Olimpiades
i veiem la seva capacitat
de treball corporal,
doncs sempre és molt atractiu
i més veure'ls en directe
i amb la proximitat
que ens dona el Camp de Mar
i la tranquil·litat
i la frescura d'aquest espai
al voltant de les muralles,
doncs veure el nou cirque acrobàtic
de Xencai penso que és un luxe.
Jo tinc entès
que són uns 30 artistes, no?
Sí, sí, sí, sí.
Allò, equilibristes,
marabaristes, de tot, no?
Sí, sí, sí, absolutament de tot,
doncs són gent que a més
han tingut molts premis,
que han recorregut
pràcticament tot el món
amb el seu espectacle,
llavors n'hi ha una barreja
de tradició
amb els més vells, diguéssim,
de la companyia,
però també ve gent molt jove,
joves artistes,
llavors n'hi ha una mica
de tot com un circ,
que passa que, bueno,
ubicat al Camp de Mar
com una aposta per al circ.
De fet, aquest tipus d'espetacles
d'aquest nivell
i aquesta qualitat
sovint degen molt els teatres
i no tant les pistes rodones
de circ tradicional.
Es veuen més a teatres tancats
o teatres oberts
com el nostre
dels Jardins del Camp de Mar, no?
Sí, bé, jo suposo que aquí
n'hi ha també el problema
o la història d'una estructura
que això facilita
també la seva mobilitat.
Si troben espais d'aquest tipus,
el circ més tradicional
doncs implica també
a nivell d'infraestructura,
desplaçament, de mobilitat,
de tot el que comporta
el muntar una carpa
doncs unes dificultats afegides
que suposo que ells
això ho han valorat
i veuen que aquesta opció
també és interessant.
Molt bé, doncs si volen anar
a l'espectacle
és el proper dijous,
el dijous
a dos quarts d'onze de l'aner.
Dos quarts d'onze, sí.
Que no m'equivoqui.
Si volen anar-hi,
les cinc primeres persones
que no els regalo
dues entrades per persona.
Com era evident,
tenim ja una primera
o una sisena
o setena trucada
des d'aquest matí.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
El seu nom?
Anna Gullet.
Què tal, Anna?
Molt bé.
Has vist espectacles del festiu,
variats, aquests de carrer...
Sí, sí, sí.
Tots, pràcticament.
Sí?
Sí, sí, m'agraven moltíssim.
I què tal?
Alguna cosa destacaries?
A mi em va agradar molt
el Conte Contes
de l'altre dia
de la plaça Natzaret.
Molt bonic.
Què més va ser?
Ah, també el llibre vermell
t'ha de ser molt maco.
Molt bé.
Vull dir que, en fi,
m'agrada molt.
És a dir, que podries fer
un inventari, eh,
pel que veig, Anna.
Gairebé.
Doncs, escolta,
la cirereta, entre d'altres,
pot ser l'espectacle
del circo de Xangai.
Tens aquí les entrades.
Molt bé, moltes gràcies.
A tu per trucar-nos.
Adéu.
Bon dia, adeu-siau.
Doncs mira, el llibre vermell,
realment una peça extraordinària,
clàssica,
i que va portar
Xerima i Teresa Valls
a la ciutat de Tarragona,
als Conte Contes,
que també n'hem parlat
aquests dies
al matí de Tarragona Ràdio.
Bon dia.
Hola, molt bon dia.
Amb qui parlo?
Amb Mari Carme Domingo.
Què tal, Mari Carme?
Molt bé.
Ui, aquest molt bé,
de veritat,
me l'emmarcaré,
perquè dona gust, eh,
que parleu així.
Home, no m'ha agradat
escoltar la notícia
de la mort del senyor Baixera,
que és amic meu,
per això molt bé no,
però m'agrada tot,
doncs, bueno,
doncs sí.
El dematí ha anat força bé,
m'ha agradat molt
el de Londres.
Ah, el viatge que hem fet
amb l'Elisenda Casellas,
avui.
Que també ho heu explicat molt bé.
Sí, sí.
I, bueno, doncs...
Bé, ja veig que has pres apunts, eh?
Sí.
Has pres apunts,
Carola Samarreta,
a veure si ja s'ha...
No, que és broma.
No, que és broma.
Perquè ja ho saps,
que jo tinc molt de carinyo
i sempre ho escolto.
Ja ho sé, Mari Carme.
I a més, sabem que ets una persona
que gaudeix molt de la ciutat
i de totes les activitats
que es fan així,
en termes generals.
Què t'ha semblat fins ara
el que has pogut veure
pels carrers de Tarragona?
Molt ben estudiat,
molt, diguem-ne,
molt participatiu
perquè tothom hi pogués anar,
moltes activitats,
molt d'ambient,
sobretot a la part alta.
I, doncs, sí,
doncs m'ha agradat
totes aquestes activitats
que s'han anat muntant,
tant al Festival QS
com amb l'Udolfa Estiu.
M'ha agradat molt.
L'Ameri Carme,
una altra persona coneixedora.
I les músiques tradicionals
i tot això que no s'ha de perdre també, no?
I te vull dir
que vaig anar a veure
la sinfònica,
la Camerata.
I què tal?
I em va agradar molt, eh?
La pianista?
Fujiko Hemings,
en la que es deia, no?
Sí, efectivament.
Aquesta senyora
que bé,
no s'ho vinteja gaire,
no fa gaire gires,
va ser un privilegi
tenir-la aquí a Tarragona.
Bé, com és sempre
un privilegi
sentir Camerata 21.
Maria del Carme,
o Mari Carme, perdó,
espero que t'agradi moltíssim
aquest circ, eh?
Tens les entrades aquí a la ràdio.
Moltes gràcies.
A tu per trucar i escoltar-nos.
Bon dia.
Adeu-siau.
Doncs Joan,
de moment,
això d'aquell ambientillo
per la ciutat,
es veu que som molt
de la festa aquí, eh?
Aquí ens agrada molt
sortir,
mira què fan aquí,
mira què fan allà.
I a més,
és important.
Jo penso que estem
en una ciutat mediterrània,
això ho hem comentat
moltes vegades,
i a l'estiu,
si presta,
si presta,
poder passejar
amb els amics,
poder prendre
una cerveseta,
beure una mica
algun espectacle,
continuar.
I anar fent, anar fent.
a la ràdio de l'Estat.
Tenim més trucades
al 977-24-4767.
Bon dia.
Hola, bon dia,
Jolanda.
Amb qui parlo?
En Maria del Carme,
en Belando.
Què tal, Maria del Carme?
Doncs mira,
bé, i tu què tal?
Molt bé, perfectament.
Molt bé.
Estarà les vacances ja, no?
Ai, sí, filla, sí.
No, no,
dilluns que ve ja no hi seré aquí.
El dilluns?
El dilluns ja no hi seré.
Bé, però descansaràs.
Sí, dona, sí.
Jo us escoltaré els meus companys,
us escoltaré a vosaltres
quan participeu, eh?
Nosaltres continuem a escoltar-les.
Clar que sí, home,
la ràdio de la ciutat continua,
la gent va, torna de vacances,
torna a marxar,
però la ràdio continua.
La ràdio continua tot el dia,
jo he escoltat-la tot el dia.
Veus,
altra que tindrà la samarreta, eh,
tarda o d'hora,
d'aquesta Premi a la Fidelitat.
Sí.
Maria del Carme,
aquí tens les entrades
pel CIR de Xangai
i esperem que t'agradi moltíssim.
Molt bé, moltes gràcies
i bones vacances, eh?
Igualment, molt amable.
Adéu-siau, bon dia.
Jo, Joan Maria,
la música aquesta xinesa
com que
em fa perdre ritme, eh?
No us passa, tu, Paco,
que ens està entrant una nyonya?
Sí, sí.
Una miqueta.
No posem res
o posem una cosa així més animada?
M'està venint una imatge olímpica.
Eh que sí?
És que sí.
Que està molt bé,
però no és el moment
del tema olímpic.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlo?
Amb la Paquita.
Paquita, què més?
Deixar.
Què tal, Paquita?
Mira, escoltant-te.
Molt bé.
Tots, escoltants.
Molt bé, aquí escoltats, asseguts,
sense fer res més que escoltar la ràdio.
No, però ens hem de bellugar.
Clar que sí,
això és el que té la ràdio,
que permet, doncs,
tota mena de moviments,
el que vulguis.
I tant.
Molt bé, Paquita,
parlant de moviments,
tens les entrades pel ciut de Xangai,
aquí a la ràdio.
Al teu nom, gràcies.
Adéu, bon dia.
Adéu, bon dia.
Les últimes ja,
les últimes entrades que tinc
per aquest espectacle.
Papa, truques, si et plau.
El pare del Paco,
és que ell no pot trucar
perquè li hem dit
tu no pots participar,
que ets convidat.
M'heu fet apagar el telèfon.
Ostres, el teu pare.
A veure si és el pare del Paco.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
No és el pare del Paco.
No.
Ja ho he notat per la veu.
És una senyora.
Sí, sí, dona,
ja es nota que és una senyora.
No, no m'equivoco.
No, senyora,
no m'equivoco,
està claríssim.
I quina senyora és,
com es diu?
Hola, Margarita Cavallers.
Què tal, Margarita,
com anem?
Bé, aquí escoltem-se a vosaltres
i passant bé el dematí.
Molt bé, doncs miri,
si s'ho està passant bé
i nosaltres contribuïm,
estem encantats de la vida.
Sí, filla.
Doncs té les entrades
per anar al circ, eh?
Molt bé, filla.
I les té aquí a la ràdio.
Moltes gràcies.
A vostè per trucar-nos.
I per allò que he sentit,
bones vacances.
Doncs moltíssimes gràcies.
Proving.
Moltíssimes gràcies.
Molt bé, filla.
Adéu, Margarita,
molt amable.
Adéu, si no ha trucat el teu pare.
No, mira què li he dit, eh?
Hauríem fet trampa, home.
No, no, no fem trampa,
ja saben els oients que són molt...
Ai, sap greu, veus?
Ja sap greu.
Deixeu-lo colar, home.
No!
Digues que has d'anar a assajar
i et quedes.
Sí, mira, amb aquesta cosa...
Ara parlem.
Fem una pausa per la publicitat
i ara arreglem això
que puguis anar a veure gratis
al Cir de Xangai.
Molt bé.
Paco, és cert que et feien cantar
a les festes
quan eres petitet
perquè això, jo,
jo, per exemple,
els nens de casa meva
els feien fer el poema de Nadal
i coses d'aquí estes.
Sí, sí, jo era un nen...
Fà gràcia.
Sí, sí, és veritat.
Era un nen molt repelent
que quan venien els convidats
se posava a tocar la guitarra.
No t'havien d'insistir gaire.
Sí, sí, em feia vergonya
però al final sempre acabava tocant.
Tocaves i ja està.
Tinc ja la idea
perquè entris gratis al Cir.
Ja la tenim.
Sí, perquè mira, tu dius...
Clar, el teu espectacle...
El tenim aquí, diu.
Cant d'autor satíric, actor, guionista...
Ets actor, fas monòlegs...
Fas de tot.
Aleshores tu vols incorporar
al teu nou espectacle
algun numeret de Cir.
Com que és un tema
que encara no l'has après gaire
doncs demanes a l'organització
que et deixin estar els assajos
del Cir de Xangai
i que t'ensenyen algunes cosetes
i ja t'hi quedes.
Perfecte.
Doncs em sembla molt bé
i a més tinc una feina per tu.
Quan vulguis deixar la ràdio
perquè siguis el cap de producció
de Paco en la Luna.
Cap problema.
Quan vulguis.
Jo et busco la vida
però ràpidament, eh?
Totalment.
No hi ha cap problema.
Totalment.
Necessitem una persona com tu
amb idees trencadores.
Molt bé.
Doncs això.
A partir d'ara,
Paco en la Luna.
Versions i diversions
i quatre malabars
i quatre coses així a l'escenari
de trapecista xinès.
Sí, senyor.
Doncs vinga.
Molt bé.
Què és el que proposes?
Perquè, clar, d'entrada
està molt xulo
actuar al Teatre Auditori
del Camp de Mar.
Sí.
Està molt bé.
No, als Jardins.
Jardins.
Als Jardins.
Al Teatre Auditori
ja estan els de Xangai.
Sí.
I tu als Jardins.
En quina part dels Jardins s'actua?
A veure.
Doncs m'has fet una pregunta
que no sé...
A l'Esplanada.
Tu sé que la saps, no?
Ai, ai, ai, que ens hem deixat els guions tots.
Menys mal.
A l'Esplanada
que hem recuperat l'idea aquesta
que tots els jardins
tenen un potencial també impressionant
i a vegades
són jardins que no estan acabats
d'explotar del tot
i hem volgut donar-li aquest aire nou.
Aquí n'hi ha un petit canvi
aprofitant ara
el dels jardins
que l'espectacle aquest
que hi ha de cinema
el de cinema
que estic buscant exactament
l'heroi...
El de Miquel Àngel Marín
i el de l'heroi del riu d'Avasterquiton.
També són els jardins del Camp de Mar
però aquí hi ha un petit canvi
que ho farem a Saavedra.
Hi ha un canvi
que havíem recordat ara...
Al Parc de Saavedra.
Al Parc de Saavedra, sí,
que és al costat.
Per tant, la gent que no rebi la informació
hi haurà personal informant
que el del canvi té lloc.
Més que res perquè no hi hagi interferències
en un espectacle
que hi ha a les muralles.
I, bueno, hem volgut...
De fet, això dels jardins està molt bé.
Catalunya és un país de festivals
com comprovem cada any
i a més creixen,
surten com a bolets,
es reprodueixen,
però els més clàssics i tradicionals
i els més anomenada
aprofiten el que és l'entorn de l'escenari
i els jardins
per fer activitats paral·leles
abans, després,
durant els espectacles.
Per tant,
és també recuperar aquest espai, no?
Aquest espai, sí.
Una mica aquesta és la idea
i el Paco em sembla
que pot fer un espectacle fresc
i divertit
que ens aporti aquesta frescor de l'estiu.
Sí, sí.
El que farem és un canvi
del que fem normalment a les concerts,
que no vol dir que sigui avorrit,
però barrejarem els meus temes
amb versions conegudes
i que ens agraden.
I com sempre,
hi ha la part aquesta de showman
que no es pot evitar
de fer que la gent participi.
És un espectacle creat per aquesta...
o és un espectacle
que ja, diguem-ne,
més o menys l'has anat treballant,
l'has fet anteriorment,
però dius que allà queda adaptar
en una nit d'estiu,
uns jardins...
Sí, de fet,
ara entra en un moment perfecte
perquè jo fa poc
que he comprat una caravana
que es transforma en escenari,
molt petit,
que torna una vegada...
O sigui,
torna a l'antiga idea
dels còmics de la legua
que anaven als pobles
i obrien la seva caravana
i feien les actuacions, no?
El carro de l'antiga falsa.
El carro,
tot això d'itinerant, no?
I, clar,
el que farem aquí
és una mica
el que després farem
amb aquell carro, no?
O sigui,
que és perfecte,
és una ocasió perfecta.
Però això,
aquest escenari que dius
com un desplegable,
com un Lego,
realment ho tires endavant
i anireu fent espectacles?
Sí, sí, sí.
Però això és una idea magnífica, no?
Bueno,
jo crec que sí.
D'alguna manera
és un símbol de resistència, no?
Porto tants anys fent això,
doncs no tiraré mai de tovallola
i tornarem a provar
una altra idea diferent.
No vull dir que em vagi malament
fins ara, no?
Però és investigar
i fer coses noves
i això és, bueno,
és una cosa relativament nova.
Hi ha molta gent
que ha fet coses d'aquest tipus,
però per mi sí que és nova
i és interessant.
Ah, Paco,
malament no,
tu ets un corredor de fons
i tu vas per tot arreu
i vas treballant
i vas fent
i mostrant tot el que t'agrada fer,
que és això, no?
Per tant...
Sí, la veritat és que sí,
tenim aquesta inquietud
amb el que em pesi,
tenim aquesta no parar, sí.
Però escolta,
aquesta autocaravana desplegable,
l'Ego,
si em permets dir-ho així,
escenari, allò,
tu veus aquí el senyor
porta una maleta,
que hem parlat d'Albert Coromines,
tu portes ja la caravana,
tu ets més senyorito.
Home, si acabessin els músics
a la maleta,
jo portaria la maleta solament.
Tens més coses, no?
Més material de...
Sí, sí,
hi ha alguna coseta més.
Però aquí tindràs
l'escenari tradicional,
no l'estrenes encara.
No, perquè això
s'està treballant,
l'estrenem el dia 23 d'agost,
però avui,
aquest dia estarem
amb el mateix espectacle,
pràcticament,
però...
allà...
A tu t'agrada explicar
l'espectacle que faràs?
És que ja em dius directament
no, no, jo no vull explicar res
perquè la gent
vull que ho vegi
i ja no et pregunto.
Sí, no tinc cap problema.
Podem ocupar el temps,
que has portat la guitarra i tot,
però dic, home,
si tu vols reservar
una mica de sorpresa,
a veure, tu surts allà,
no surts sol...
No, surto amb tres músics,
que són un violinista,
Pere Nolasch,
un bateria,
el Joanet Blázquez,
de tota la vida,
i el baixista,
també de tota la vida,
el Nando Terino.
I, bueno,
són gent també molt dinàmica,
que l'escenari són visualment
i també de paraula de vegades.
Amb tables també.
Amb tables també.
I fem això,
les meves cançons
i sempre amb aquest component,
podria dir teatral,
em fa vergonya dir teatral
amb el Joan Pasqual.
Ah, no, no, no,
cadascú fa el seu teatro, eh?
Això, escolta,
cadascú és cadascú.
Sempre hi ha un ingredient
d'això,
de monòleg,
de festa.
De monòleg,
d'explicar històries,
com abans parlava l'Albert.
Cançons noves,
cançons ja conegudes,
versionades, com...
Hi ha cançons noves,
després hem volgut versionar
cançons de salsa,
però no aquesta idea
que tenim de salsa ara,
sinó amb una idea
de música tradicional,
d'allà de Cuba,
i tot això.
Després ho farem
alguna cosa també
de rombeta,
com sempre.
Farem, no sé,
alguna versió
del Quico Breno,
que no sé per què,
és un autor
que m'agrada
com fa les coses.
I això, no sé,
fer baixar la gent també.
Al mateix temps
que estàs ballant,
estàs escoltant...
Pot ballar en el teu espectacle.
Sí, sí,
en aquest espectacle és seguríssim.
No cal que estiguem allà segurs,
mirant,
podem aixecar-nos i...
Sí, s'ha de ballar,
s'ha de ballar.
Molt bé.
I escolta,
faríem una cançoneta ara?
Sí, vols, sí.
Sí?
És generós aquest home,
Joan.
Sí, sí,
explotem-lo ara que està aquí.
Clar, home.
Sí,
doncs jo diria
que ja que ha portat la guitarra,
fora una llàstima,
eh,
no aprofitar...
Joan Maria,
que porta ell la guitarra,
no l'has de tocar,
tu no pateixis.
Escolta,
doncs que toqui la guitarra,
tu quan vulguis pots...
Sí,
després no la vaig agafant.
Sí, anem parlant.
Ves agafant-la.
Havíem anunciat
i oferem una conversa
amb un altre dels protagonistes
del Fa Estiu,
aquesta setmana.
La tindrem.
Podrem parlar d'aquí uns minutets
amb un dels músics
que portaran a l'escenari
del Parc de Saavedra,
com acaba de dir el Joan,
doncs aquesta projecció
d'un clàssic
a l'heroi del riu
de Bàster Quiton.
Em penso que podrem parlar
amb Carles Robert
d'aquí una estoneta,
però ara Paco en la Luna,
és que quin luxe,
el tenim aquí,
porta la guitarra
i farà alguna coseta en directe.
Quan tu vulguis, Paco,
has d'afinar,
vols aigua,
vols no sé,
alguna cosa,
què necessites?
No sé com està la afinada,
però...
Si necessites coros,
Joan està disposat a cantar,
cap problema.
Sí?
A veure,
posem aquest altre micròfon.
Molt bé.
Baixo cap aquí.
Ui, no sé.
No s'aguanta,
que no s'aguanta,
com jo que no m'aguanto avui.
A veure,
és de cable corto.
A veure,
així ho tens bé
o et porto alguna cosa més?
Vols el meu micro també?
No, així està perfecte.
No em faria falta.
Doncs no sé,
si no teniu cap petició,
jo faré el que...
Bé, tu fes el que vulguis,
que segur que ens agradarà moltíssim.
Bueno,
últimament estic composant molt
tirant cap a l'estil de la tragicomèdia,
diguem-ne,
no sé,
intento explicar coses transcendentals
com la solitud
o altres coses
amb un toc d'humor,
i aquesta cançó
és jo el momento equivocado
i seria un bon resum d'això,
no?
Este és l'últim disc.
Doncs vinga.
Llegaste en el momento equivocado,
yo estaba a punto de cambiar
tu recuerdo inmaculado
por los pechos operados
de una amiga del pasado.
traías una lágrima en la boca,
loca de celos,
me apuntaste con un dedo,
disparando disparates
para no decir sin más,
para no decir sin más,
te echo de menos.
en el momento equivocado,
y ahora fíjate en el momento equivocado,
y ahora fíjate en lo que es la vida,
yo daría mi presente,
mi futuro malherido,
por un resto de tu olor
en los cuellos de mi abrigo.
y ahora fíjate en lo que es el tiempo,
y ahora fíjate en lo que es el tiempo,
yo daría mi valor,
todo mi poco talento,
por tener tu cuerpo frágil
rondando mis espejos.
Llegaste en el momento equivocado,
yo estaba a punto de meter
cuatro dedos de una mano
en el hueco del tejano
de una amiga de tu hermano.
Molesto me giré,
no te hice caso,
era un cine de verano,
media fila 24,
se giró cuando gritaste,
eres un imbécil Paco.
Y ahora fíjate en lo que es la vida,
yo daría mi presente,
mi futuro malherido,
por un resto de tu olor
en los cuellos de mi abrigo.
Y ahora fíjate en lo que es el tiempo,
yo daría mi valor,
todo mi poco talento,
por tener tu cuerpo frágil
rondando mis espejos.
Llegaste en el momento equivocado,
yo no sabía que estaba a punto
de empezar a lamentar,
para siempre que volvieras
el momento equivocado.
en el momento equivocado.
en el momento equivocado.
Gràcies,
oh,
que bé.
Faré una pregunta
que sempre m'ha fet molta vergonya
perquè la fa tothom,
però jo te la faré.
Vinga, va.
que l'hi fan sempre als cantants
i més als cantautors.
Sí.
Escriu sobre les teves vivències personals.
Mira,
no me l'havien fet mai.
És que jo no l'he fet mai,
però dic,
avui la faré,
avui faré aquesta pregunta,
que no l'havia fet mai.
perquè em feia molta vergonya
fer-la,
perquè em semblava una pregunta rup,
però mira,
és tan bonica aquesta cosa.
Dic,
cari,
que a la meva filla
li ha passat aquesta cosa,
aquest xiquet,
no, Joan?
Doncs,
autovigoràfic,
anem a tafanejar la seva vida.
Doncs mira,
avui faré una cosa.
És puro cotilleo,
oi?
No, no,
està bé,
i perquè sigui diferent
avui contestaré la veritat.
Sempre m'invento alguna cosa,
però avui diré la veritat.
Jo,
bueno,
en el meu cas,
les meves cançons
són un collage
de diverses coses,
jo penso que no hi ha
ni una cançó meva
que sigui realment
una veritat vital
o...
La teva vida
no és tan apassionant,
com sembla?
No.
De vegades
l'haig de fer menys apassionant
per no fer ràbia a la gent,
llavors,
no hi ha cançons.
No,
les cançons són això,
com un collage,
no,
de diferents situacions.
Amb això hi ha una anècdota,
hi ha una cançó
que es diu Ania
del primer disc,
de l'any 96,
imagina't ja.
I hi havia una cançó
d'una noia
que es deia Ania,
que era de Tenerife,
que era no sé què,
i clar,
quan la gent me preguntava
a les entrevistes
jo deia que no,
que Ania no existia
i la gent se quedava
molt malament,
molt trista
i al final deia
sí, sí, Ania,
sí,
una noia que vaig conèixer.
Clar,
és que aquesta pregunta
l'he sentit moltes vegades,
que si Sabina,
que si Manolo García
i jo quan sentia
aquesta pregunta
dic,
home,
si realment escriuen
de tot el que els passa
que aquests homes
pateixen moltíssim a la vida,
vull dir,
és que 24 hores patint
i 24 hores
en tot el món,
vull dir,
no tens temps,
patir o de passar-t'ho bé
o de tenir experiències,
dir que és impossible,
no poden ser.
El que sí que és cert
és que hem d'anar amb compte,
perquè clar,
col·laix,
de coses que vius,
jo demà t'explico
una cosa personal
i tu me la utilitzes
per una cançó.
Doncs segurament,
segurament.
Per tant,
veus,
això és important
de conèixer.
No,
però potser un moviment
que facis ara o alguna cosa,
potser després,
entre una cançó
amb un personatge.
Sí,
no,
no,
trobo que és curiós,
no,
però de veritat,
aquesta capacitat,
jo sempre l'heia admirat moltíssim,
els escriptors,
els poetes,
els narradors,
els cantautors,
aquesta capacitat que teniu
d'agafar emocions,
coses que penseu,
observeu,
que formen part de la vida
i donar-li una forma
que no és rutina,
que no és cotidianitat,
és a dir,
és posar-la en un marc,
de dir,
això és especial,
això ens passa a tothom,
però tal com ho dieu
i ho feu,
sembla especial,
no?
Sí,
és simplement tenir,
o sigui,
fer aquesta descodificació
de la realitat
i convertir-la.
Jo penso que des del moment
que tu escrius alguna cosa,
ja es converteix en una ficció,
encara que sigui una història
que t'ha passat,
perquè del moment
que la revius
en el teu conscient,
doncs es converteix
en una altra història.
Cantaràs una altra,
abans d'acabar?
Si voleu, sí.
Faré una més alegre,
perquè si no la gent dirà,
jo aniré aquell dia al concert
i m'emmoriré.
Sí, no, no,
tu, allò un mostrari,
com els que reparteixen mostres,
doncs tu la mateixa amb cançons.
Molt bé.
Perquè ara tenim ja a punt
i preparat,
si no va,
xerrada,
Carles Robert,
el tenim a l'altre costat
demà una projecció,
demà no,
el dimecres,
perdó,
al Parc de Saavedra,
una projecció
de la pel·lícula
de Buster Keaton,
Heroi del riu,
amb música original,
piano i clarinet
creat per ells
i és una experiència
que ja fa un quant temps
que ells estan portant a terme
i amb molt d'èxit.
Carles Robert,
molt bon dia.
Bon dia.
Gràcies per atendre
la nostra trucada.
A veure,
això del cinema mut,
que ja no ho posen a la tele,
jo quan era petita,
que ja tinc una edat,
ho posaven molt bé
i amb molt pel·lis de...
Joan, tu també,
que tu també tens una edat,
ja també tens uns anys
i aquest cinema,
les generacions més joves,
si no tenen una voluntat,
doncs no el coneixen, no?
Doncs no
i és un dels reptes
que nosaltres
vàrem agafar com a músics
d'alguna manera
a través de renovar
aquest espectacle, no?
Una cosa que es feia
els primers 30 anys
al cinema
quan el cinema
no tenia ni efectes de son
ni diàlegs
i doncs
reprendre això
i fer una perspectiva
una mica més moderna
per apropar-la també
a les noves generacions
perquè la majoria
d'aquestes pel·lícules
sobretot
el cinema còmic nord-americà
tenen un humor molt fresc
i molt actual, també.
I escolta una cosa,
feu,
les músiques
les creu
especialment vosaltres
per a les pel·lícules?
Sí, sí,
les composo jo mateix.
Déu-n'hi-do, no?
I com ho fas?
El procés ha de ser apassionat, no?
Jo no sé quantes vegades
hauràs vist aquesta pel·li
de Buster Kito.
Sí, bastantes.
Unes quantes, no?
Unes quantes, sí.
Bé, és mirar-te la pel·lícula
i al principi
agafar les dos o tres directrius,
els dos o tres pilars
pels quals es mou la pel·lícula,
agafar les idees bàsiques
i aleshores desenvolupar
una sèrie de temes
i llavors el procés
de la construcció
ja és analitzant
les seqüències
en funció de l'atenció,
la distensió
i els aspectes
de remarcar
i aquest tipus de coses.
I per què trieu
una pel·lícula,
no pas una altra?
En aquest cas tu,
que has de fer la música
Heroi del Riu,
però podíeu haver triat
qualsevol altra
de Buster Kito
o dels grans actors
del cinema mut?
Sí.
Hem triat aquesta
perquè, bueno,
sempre hem intentat
triar pel·lícules
que estiguin,
que fossin
per a tots els públics
i que d'alguna manera
doncs també
tractés temes
que fossin,
que es poguessin extrapolar
a l'època actual.
És a dir,
que no es vegi
com una cosa anacrònica
o com una cosa
més de,
que també està molt bé,
però més de cinèfil
o una cosa,
doncs,
que amb el temps
ha quedat molt,
com que forma part
d'una època,
no?
Hem intentat
agafar pel·lícules
que d'alguna manera
es poguessin veure avui dia
amb els ulls d'avui dia
i que, doncs,
que la gent pogués gaudir
tal com van gaudir
també els espectadors
de fa 80 anys enrere.
Aquesta és una comèdia,
val a dir
que és una comèdia
i si no recordo malament
és d'aquelles clàssiques
en les que hi ha
moltes caigudes,
moltes bufetades,
moments de molt de ritme,
moments de molta tensió
també, no?
Sí,
el ritme
és un dels factors
importants,
és una pel·lícula
que no deixa
pràcticament respirar,
té un ritme
absolutament
que no té res
que envejar
amb les pel·lícules
actuals,
de fet el sentit
el timing,
el ritme
que ja està
completament madur
en les últimes
pel·lícules mudes
de finals dels anys 20,
tenien
aquesta maduresa,
que avui
també ho podem veure
en les pel·lícules
actuals,
però que la llavor
ja estava ja
en aquestes pel·lícules,
sí.
De fet,
no és la primera
banda sonora,
podríem dir-ho així,
no sé si el terme
és correct en aquest cas,
que fas per a pel·lícules mudes
perquè n'has fet
ja d'altres,
tinc entès
que ets un gran apassionat
de la música
però un gran apassionat
del cinema.
Sí, sí, exactament, sí.
I has fet
la quimera d'or
i altres, no?
Músiques per a aquestes
pel·lícules clàssiques.
Normalment ha sigut
a través d'encàrrecs,
sí,
he fet algunes
de les pel·lícules
de Chaplin,
les més emblemàtiques
de la seva època muda,
el noi,
la quimera de l'or,
en Buster Quinto
també tinc
el maquinista general
i després he fet
algun drama,
també pel·lícules
de Murnau,
del Dreyer
i aquestes són
potser per un públic
més especialitzat, no?
Com reacciona la gent?
Davant de les pel·lícules
d'en Chaplin i en Keaton
és un éxit absolut.
Sí, no?
Sí, perquè
bé, en Chaplin era...
Els dos són uns mestres
del cinema còmic, no?
I normalment tracten
temes que socialment són,
bé, encara són vigents
avui dia.
En Chaplin sempre tocava
d'alguna manera
la fibra, no?
sempre tenia un avançant més,
bé, diguem-ne,
més tendre,
més humana
i en Buster Keaton
s'apropa més
al que és
el cinema modern
d'avui dia
en quant al que és
el ritme i l'acció, no?
Però vaja,
vull dir,
jo penso que la pel·lícula
d'avui dia pot ser...
bé,
segur que serà
de l'agrat de tothom
perquè tracta, doncs,
uns temes bastant moderns, no?
Clar,
hi ha hagut pot dir,
home,
d'on puc anar a un videoclub
i veure'm-la, és clar,
però amb música en directe
i amb una música creada expressament
interpretada en directe
el piano pel Carles Ruber
i el Miquel Àngel
Marina al Clarinet,
això és un cas únic, no?
Sí, sí,
de fet és una cosa que,
bueno,
jo ja també he fet
algunes coses,
algunes petites coses
per al cinema,
però així pel cinema mut,
que és del que més he treballat,
que al principi va començar
com una cosa
d'encàrrecs puntuals,
el que vaig veure
és que hi havia
aquesta màgia del directe, no?
És a dir,
tu t'estaves tocant allà
i hi havia com una mena
de caliu amb el públic.
Això a mi em va agradar molt
i de fet ho vaig decidir
convertir-me en un espectacle
i aleshores hem anat
agafant repertori
de diverses pel·lícules
i anem rodant
i la cosa està funcionant bé.
Doncs no ens ho perdrem,
t'ho asseguro.
Carles Ruber,
moltíssimes gràcies
per atendre la nostra
trucada enhorabona
per la feina, eh?
Molt bé, a vosaltres.
Adeu-siau, bon dia.
Paco, com al directe
no hi ha res
i actua davant d'un públic
que pots veure,
doncs també d'una vidilla.
Tu no el pots veure,
però jo t'asseguro
que tens milers i milers
de persones
esperant que cantis.
Jo m'he passat
parlant amb el Carles
i queden dos minuts i mig.
Tu creus que podem...
Bueno, faré la versió ràpida.
És que clar,
jo reconec que abuso
perquè ho fem a la carta,
li fem...
Ara seu aquí,
ara per a que parlem
amb un altre senyor
i a sobre ens canta.
És que clar,
és Paco en la luna.
Doncs farem un desayun
amb Tiffany,
una cançó del disc anterior
que diu
més o menys així.
I com va de cine
la història
una cançó cinematogràfica.
De què me sirve
apuntar tu móvil
con números rojos?
Comprarte un collar
de plástico
en un bazar
de todo a cien?
Si tú tienes
los canillos
de la treina
de un palacio
y solo el oro
combina
la melanina
de tu piel.
De què me sirve
contar
con tantos
buenos amigos?
Si tú cierras
el postigo
a quién no viste
Saint Laurent
de qué color
serán
las paredes
de tus sueños
si duermes
con Celestino
Jorge,
Juan y el Gran Colón.
De Tiffany
a mi casa
hay más
de 40 leguas
cuatro lámparas
de bohemia
cinco espejos
sin arañas
veinte pares
de pestañas
postizas
como tu risa
cuando una visa
la empañan.
cuando una visa
la empañan.
No quiero ser cobrador
del frac
ni vengador
pero no puedo evitar
regocijarme
al pensar
que llorarás
cuando recuerdes
el ritmo
de nuestros besos
bailando
con el silencio
en tu palacio
de cristal.
De Tiffany
a mi casa
hay más
de 40 leguas
cuatro lámparas
de bohemia
cinco espejos
sin arañas
veinte pares
de pestañas
postizas
como tu risa
cuando una visa
la empañan.
Cuando una visa
la empañan.
com que no apunté en saxo
avui
no apunté en saxo
i no apunté en saxo
i no apunté en saxo
que no apunté en saxo
L'he rebaixat, ell va rebaixant,
perquè és un gran professional,
perquè jo dic que és la una i són les notícies,
que no s'ho perdin.
Vaja, vostès facin el que vulguin, jo no m'ho perdré
i estaré als Jardins del Camp de Mar
a dos quarts d'onze,
el proper divendres, 15 d'agost.
Paco, una abraçada ben forta, gràcies, moltíssimes.
Joan, moltíssimes gràcies.
Joan Pasqual, tanquem el festiu.
És la una, les notícies.
Molt bé, gràcies.