Els protagonistes aquest cap de setmana,
concretament dissabte a la nit i diumenge a la tarda,
se n'anen d'una banda Xavier Pagés,
l'actriu Alicia González.
Ells porten al Teatre Metropol l'obra
a l'infanticida de Víctor Català,
Premi Beca Metropol 2007.
S'estrena aquest cap de setmana,
per això en volem parlar.
Xavier Pagés, bon dia.
Hola, bon dia.
És el director del muntatge teatral.
L'Alicia la tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Alicia, bon dia.
Hola, bon dia.
Gràcies per ser entre nosaltres.
Aquest és un vell projecte.
Doncs sí, aquest projecte...
Vell i vell, amb ve alta i ve baixa.
Aquest projecte es va començar a parlar,
doncs ara fa 10 anys, que es veu 11.
Imagina't la de temps que fa.
Quan ens vam conèixer,
l'Alicia i jo coincidint amb...
que estàvem treballant pel Ramon Simó,
amb el Happy End d'Albert Albrecht,
que també es va presentar al Metropol.
Vam decidir continuar treballant
i d'aquí va sortir el projecte.
Perquè Víctor Català,
perquè és una autora,
que s'estrenen poques autores,
perquè la dona encara necessita reivindicació,
malgrat estiguem al segle XXI,
perquè no és Víctor Català,
sinó que és Caterina Albert.
Caterina Albert.
Posa'm el programa en lloc de Víctor Català
que té en Albert, però potser...
Bàsicament perquè aquesta obra en el seu moment
va ser un escàndol precisament
per parlar del món d'homes
des de la veu d'una dona.
I vam decidir, doncs,
que en qualsevol plana dels diaris
podem trobar el mateix tema,
la mateixa temàtica,
i vam dir, doncs,
seria oportú de tornar-ne a parlar una vegada més.
Ens agradaria que això només fos un clàssic a recordar
i que el tema no fos tan actual.
Tot i així, no ha calgut, diguem-ne,
adaptar ni canviar excessivament el text.
La concepció de l'obra i el muntatge, potser,
però el text també?
Alguna cosa, alguns modismes,
alguna frase feta
que possiblement la gent no l'entendria,
ja que l'obra és modernista
és del 1800 i pico.
Per tant,
algunes de les maneres de parlar
són molt col·loquials,
són de Pobla,
i òbviament vam haver de dubtar per canviar-les.
De totes maneres,
Alicia,
situeu l'acció en el present?
O manteniu també l'època?
A veure,
mantenim l'època,
malgrat que, com ha dit el Javi,
això es podria extrapolar
a una història perfectament
de les que llegim els diaris
contínuament,
dia a dia,
sobre aquest tema.
Expliquem als oients,
perquè no tothom ha llegit la infanticida,
expliquem una mica la línia argumental,
si us sembla, Javier,
tu, per exemple?
Bé, doncs la infanticida
és la història de la Nela,
que és la filla del Moliner,
que l'enjugassa el fill de la baronesa
que va passar la temporadeta a la finca.
I s'avorria, pobret.
S'avorria?
A veure,
és una miqueta el mite de Pink Melio,
és com te puc canviar
i com, de vegades,
els homes juguen amb els sentiments de les dones
i les dones són capaces de fer absolutament tot
per la mort d'un home.
Seducció i abandonament?
Seducció i, diria jo,
que actitud infantil.
Alícia, tu com a dona,
a veure, això que comenta el Javier,
que ens ho podem trobar perfectament en l'actualitat,
li veus aquesta contemporaneitat de l'infanticida?
A veure, en certa manera, sí.
Tot i que la història explica que la Nela és la filla d'un Moliner,
una dona de camp que no ha sortit mai de la masia
i del Moliner i de les tasques quotidianes ignorant,
tant, doncs, bé, potser no és exactament això,
però sí que hi ha com un paral·lelisme, no?,
en el fet del tracte cap a la dona,
de moltes actituds que ens trobem actualment, no?,
doncs, allò típic, no?,
doncs, mira, vaig amb tu perquè m'agrades,
perquè ets guapa,
perquè vaig a passar una estoneta
i després me'n rento les mans a l'hora de la veritat, no?
O sigui, una mica vindria a ser això.
Parlàvem de l'adaptació,
d'haver transformat una miqueta del que és el text,
tot i que parteix d'aquesta filla de Molinera,
per tant, tenim aquesta Catalunya una mica rural del segle XIX,
però jo, pel que tinc entès,
el que sí que heu fet és jugar amb altres elements
que us donen la vostra experiència professional a l'escenari,
des de la posta en escena, la música en directe,
en fi, que hi ha altres elements que li donen aquest toc
o que la situen en el nostre temps, no?
Sí, a veure, nosaltres hem volgut no marxar massa
del que és l'època, no?,
conservar el màxim possible de la dramatúrgia original,
però sí que li hem volgut donar una mica de...
no sé com dir-te, de...
Contemporanitat.
Que no fos massa vanguardista,
però que sí que es relacionessin,
interrelacionessin les dues vessants,
la tradicional amb la contemporània, no?,
com lligat amb un fil, una mica, no?
Aleshores, el que hem fet és escena,
dona suport al text,
al tema de la música,
banda sonora original que ens ha fet Guillermo Cides
i que tocarà en directe.
Guillermo Cides, doncs,
pels qui no ho sabessin,
doncs, toca l'estic,
que és un instrument molt peculiar,
perquè és com un màstil de deu cordes,
és tot electrònic,
te pot fer, doncs,
des del so d'una guitarra
fins a un violí,
un piano,
vull dir que ha sigut tot un luxe, no?,
poder comptar amb la participació d'ell en aquest sentit.
Ara li dèiem al Xavier
que les persones que són fidels al QSE,
al Festival de Músiques del Món,
que es fa al Pla de la Seu cada estiu,
segur que el recordaran
perquè va ser una de les actuacions memorables
potser fa tres anys,
si no recordo malament.
I veure l'instrument en directe
cridava molt l'atenció,
per això ja m'imagino
que molts veients potser sí que el relacionen,
a banda que té un prestigi increïble, no?
Exactament, sí,
és un dels que està considerats millors del món
en la seva vessant de l'estic, no?
Aleshores, doncs, entre el que és la música
i el que és el tema audiovisual,
que també ha sigut un punt fort,
doncs, a l'hora de reforçar el text, escena,
i que, doncs, la protagonista es vegi com a més,
l'anel es vegi com a més acollida, no?
No tan despullada amb un simple monòleg,
doncs, també hem fet filmacions,
hem anat a diferents localitzacions,
Casa Canals, Ardenya,
el poble d'Ardenya també surt.
Casa Cordaret.
Casa Cordaret.
Clar, home, té el seu punt, eh?
Home, no estem parlant d'un establiment qualsevol.
No, no, realment ha sigut curiosíssim.
I tant.
Ha sigut curiosíssim,
perquè quan hem vist la posada en escena,
quan hem vist el resultat de la pel·lícula,
ha sigut increïble,
perquè ha retrocedit tranquil·lament els 100 anys per anar a passar...
Sí, sí, sí.
Home, davant d'aquesta feina,
abans, deia el seu punt,
ha sigut un projecte que el van començar a gestar en 10 anys,
jo no dic 10 anys,
però que per tirar endavant un muntatge d'aquestes característiques
s'han d'esmerçar molts esforços i molt de temps,
perquè, clar, no estem parlant de...
que ja seria un esforç posar damunt l'escenari
un monòleg, en aquest cas,
que ja té la seva feina,
però si, a més a més, afegiu altres elements,
Déu-n'hi-do, eh?
Té més complexitat.
O sigui, el fet d'afegir més elements
va ser arreu de plantejar-nos
de presentar la proposta
a optar als Premis Beca Teatre Metropol
i altres subvencions d'altres institucions, no?,
com és la Diputació,
que també hem obtingut una petita part de subvenció.
Aleshores, clar, te fa replantejar,
se li ha de donar al públic,
se li ha de donar algú nou,
un contingut una miqueta diferent.
I per això va ser, doncs,
la idea d'aglutinar,
doncs, amb un text adicional,
portar elements contemporanis, no?,
com és el tema, ja et dic, musical
i el tema de, bueno,
de fer servir suports una miqueta més contemporanis
com pugui ser el de audiovisual.
I tot i que heu treballat...
És que té l'estètica de cinema, eh?
O sigui, el curiós ha sigut això.
Hem col·laborat amb l'Enric Arilla,
que ha fet un muntatge interessant
i que, a més a més, té aquest punt.
A més a més, treballant tant en color
com en blanc i negre,
és una cosa així, una miqueta...
que ajudarà...
Ajuda a fer entenidor el terrible món
que ha de viure.
La protagonista és el seu subconscient.
El blanc i negre reforça la part punyent
i terrible de la seva vida
i el món del color és el món de l'evasió,
és el món de l'amor,
és el món de l'anhel en estat pur.
En aquest punt de tragèdia
que té aquesta obra de Caterina Albert,
tot i que vosaltres ja havíeu treballat junts,
però estem parlant d'un director i una actriu.
Deixant anar molta cosa,
perquè ja tots sabem què passa
quan un es despulla en un escenari.
Com ha anat la cosa?
Perquè a vegades, si som, diguem,
que hi ha un repartiment de 4 o 5 actors,
diguem que l'atenció es reparteix, no?
Per aquí us l'heu menjat l'un i l'altre,
aquesta tensió que provoca un treball, no?
A veure, jo puc dir per part meva...
Ei, i no em viu posar en temes personals, eh?
Sí, no, no, jo puc dir per part meva,
a veure, ja fa anys que ens coneixem el Javi i jo,
i, de fet, clar, vull dir, això també juga un punt a favor, no?
El fet d'haver treballat junts, el fet de conèixer-nos,
també hi ha una amistat, no?
Aleshores, clar, jo m'he sentit molt còmode,
molt còmode ser dirigida per ell,
perquè això ha permès, a part de més dedicació,
doncs que si ho has de dispersar,
doncs amb més personatges, amb més actors,
clar, m'ha fet, diguem, una mica,
el paper me l'ha fet a mida, no?
A veure, és que és una miqueta el que trobo que ha de ser,
a part de...
que quan portes molt de temps treballant
saps exactament com o què és el que pot donar el fet de...
A veure, moltes vegades els directors,
el problema que tenen és que hi volen ser l'escenari,
en aquests casos, qui defensa això,
l'escenari és l'actriu,
que debò té a ser un director que has estat actor,
que precisament saps i ets sensible amb aquest tipus de proposta,
perquè no és el que a tu t'agradaries,
sinó que la persona ha d'expressar-se totalment,
o sigui, no s'hi veurà en cap moment,
doncs els tics que pugui tenir jo,
que això acostuma a passar,
sinó que, a veure,
hi ha la part visual que ha sigut molt complexa,
i està sent molt complexa,
perquè la part tècnica, doncs,
s'ha de portar com si fos la realització
d'un programa de televisió en directe,
o sigui, a veure, s'ha de donar pas,
com si fossis el director d'una orquestra,
a l'estiquista,
i has de donar pas, òbviament,
a tot el que és la part visual,
i a més a més,
s'han de donar ordres a la cabina pels llums,
aviam, és una miqueta esquizofrènic.
Que de bo té l'haver pogut treballar,
doncs, amb una actriu al treball,
vol dir que tens el temps suficient,
que coneixes d'aquesta persona el suficient
perquè pugui aportar coses seves
i pugui acostar-se moltíssim al personatge.
Representeu dissabte, diumenge,
clar, tenint en compte,
doncs, tot el que acompanya aquesta obra,
hi ha possibilitat que la pugueu treure,
portar a altres llocs més endavant?
A veure, ens hauria agradat, en principi,
a veure, sempre és millor estrenar
quan ja es porten bolos,
estrenar així a la directa
sempre és una miqueta més complicat,
per què?
Perquè falta el possible rodatge tècnic necessari.
Òbviament, ara és el moment
de després fer la parada,
mirar exactament,
i després portar.
A més a més, hem adaptat l'escenografia
i part dels moviments escènics
al Metropol,
ja que també és el seu aniversari,
i hi ha una part de l'escenografia
que no es veurà en el Metropol,
però sí es veurà en la gira.
Per què hem volgut fer aquest homenatge
al Metropol,
que per al Metropol té aquest puntet,
i a més a més,
és de la mateixa època.
Doncs tenim moltes ganes de veure-la.
Alicia, moltíssima sort, eh?
Moltes gràcies.
Que vagi molt bé dissabte,
no ens ho perdrem,
i gràcies per atendre la nostra trucada.
Molt bon dia.
Gràcies a vosaltres, bon dia.
Adéu-siau.
Molt ràpidament,
obrim el 977-24-47-67,
perquè tenim tres entrades dobles,
com és habitual sempre
en tots els espectacles
de l'escenari tarragoní.
Anem molt justets de temps,
però intentarem fer aquest esforç telefònic,
sobretot vostès,
perquè els convidem a anar-hi
a la representació de dissabte,
977-24-47-67.
Xavier, a veure si ens dona temps,
si no cap problema,
perquè demà,
com que tornem aquí al matí
de Tarragona Ràdio,
doncs faríem aquesta proposta
d'obsequiar els oients,
com fem sempre a cada espectacle,
amb les entrades per dissabte,
a la nit i diumenge a la tarda.
Doble sessió també,
això és una bona cosa, no?
Poder fer dos espectacles seguits
per aquest rodatge a Cabellas.
També aprofitarem per fer part
del que és el vídeo promocional.
Doncs escolta,
penso que ho haurem de deixar per demà,
demà divendres,
que tenim el gran festival
d'activitats del cap de setmana.
Serà el moment,
hem de regalar aquestes 3 entrades dobles
per anar a veure la infanticida
de Víctor Català,
o millor dit,
acostumem-nos a dir
Caterina Albert.
Xavier, moltíssimes gràcies,
molt amable,
que vagi molt bé.
Adéu-siau, bon dia.
Gràcies.