El Teatre Metropol enceta la seva temporada de tardor
l'obra El lleig de Màrius Bon Mayenburg
que estrenarà, trepitjarà aquest escenari
després que, entre altres coses, hagi rebut la menció especial
del jurat dels Premis Metropol.
Ja en parlarem de premis, de reconeixements, de crítiques...
El cas és que aquesta és una producció pròpia de la Sala Trono
que s'ha representat a la Sala Trono i que ha anat una miqueta més enllà.
I cosa estranya, en el món del teatre i en d'altres,
que totes les crítiques que hem cercat per internet
totes són positives, dius.
Sí que tenen pasta que poden pagar els crítics perquè parlin bé d'ells.
Joan Negrier, bon dia.
Bon dia.
I ara farem aquella tècnica d'entrevista
perquè el nostre convidat se senti molt còmode
i regi tot el que vulgui.
Com pot Joan Negrier fer de lleig en una obra
sense passar per una intensa sessió de maquillatge?
Gràcies.
Estàs còmode ja, no?
Gràcies pel pilot. Podem estar aquí tres hores, si vols.
Res, és una convenció que va marcar el director
i que l'autor marcava des de l'autoria.
És a dir, des del moment que va escriure va dir
que el lleig no ha de sofrir cap canvi de transformació,
ni de maquillatge, ni de caracterització, ni de res.
Igual que els diferents espais que situen l'espectacle
no han de variar d'escenari tampoc.
És a dir, és una convenció.
Ningú canvia de maquill de personatge
amb caracteritzacions exagerades, no?
És una convenció.
Els actors diem que soc lleig,
em diuen que soc lleig,
i el públic es creu que soc lleig.
Clar, clar.
En sec diuen que, hòstia, que guapo que ets,
i el públic també guapo.
I això realment ha passat.
L'altre dia vam anar a Sabadell
i un espectador que s'esperava per saludar-nos,
per felicitar-nos, diu,
hòstia, és molt curiós perquè jo, tu,
t'havia vist en altres obres,
però en aquesta funció et veia lleig
la primera part de l'espectacle,
i després et veig guapo, saps?
I jo vaig pensar, hòstia,
doncs això és l'ogre de l'espectacle.
Home, el test funciona, eh?
Que crea aquesta...
que influencia d'aquesta manera
la visió del públic.
De fet, passa a la vida.
És com allò del vestit de l'emperador.
Ah, exactament.
Ens diuen que,
si reuneixes aquestes característiques,
ets guapo o guapa,
i si no el reuneixes no és.
També és una mena de,
diguem-ne, d'himnosi col·lectiva, no?
Això de la lletjor, la bellesa...
Exactament.
És una cosa molt subjectiva.
Tu veus una persona lletja,
si l'altre es veurà lletja,
i si et diuen que és lletja, lletja, lletja,
tu acabaràs inevitablement
veient la lletja, aquella persona.
Vull dir, clar,
depèn molt dels ulls de qui et miri, no?
Sí, ara comentàvem aquesta cosa així de carrer de...
Oh, la bellesa està a l'interior,
i deia el vestit,
a l'interior de la samarreta.
Exactament, exactament.
Bé, a veure, tampoc no ens passem.
Si et sembla que comencem parlant de l'autor,
perquè és un autor, jo diria,
força desconegut,
tot i que és un home
que les seves obres representen arreu del món.
Sí.
Aquí només a Catalunya
se n'ha representat una obra anterior.
Sí, sí, sí.
I ara em deies
que és un dramaturg molt jove,
d'uns 35 anys,
i que dona molta canya,
perquè és d'aquells autors
que no representen el món,
sinó que el critiquen.
Exactament.
I l'intenten una miqueta,
no reformar, però sí,
és a dir, reconstruir-lo, no?
Sí, sí, sí.
Sí, el Marius von Meilenburg
és un autor, com tu deies,
35 anys té,
és alemany,
és resident de la Chabune de Berlín,
un teatre que jo admiro,
i el director de l'Ostermeyer
des que el vaig descobrir
amb l'Àngeles Terminador
fa 4 o 5 anys,
i és un tipus
que parla de coses quotidianes,
sobretot,
que afecten a la societat d'avui en dia.
No es trenca el cap
amb grans temes ni preocupacions,
sinó coses actuals i puntuals,
donant-los un toc d'humor al començament,
però a partir de la unitat de l'obra
els dona un gir dramàtic
i una...
És a dir,
tu veus el començament de l'espectacle
un dardo, no?
El veus?
Però encara ningú ho llença, no?
I li diuen,
ai, ai, ai,
aquest dardo caurà a algun lloc
però no sabem com, no?
Ni quan.
I en sé que es comença a llançar-lo
a partir de la mitja part
i és allà on l'autor
realment deixa la seva empremta,
la seva crítica
a aquest cànon de la bellesa,
a aquesta exaltació de la bellesa,
a aquesta obsessió per estar guapos,
per estar perfectes,
que no és perfecte,
sinó és estar com ens diuen
que hem d'estar, no?
Que és aquesta la trampa,
que cada cop,
què passa amb la gent que supera?
Cada cop es veu pitjor
perquè cada any o cada època,
cada cicle,
hi ha uns cànons diferents, no?
Ara el nas ha de ser llarg,
ara el nas ha de ser curt,
ara els ulls resgats,
ara els ulls grans,
ara la boca petita.
Jo a mi m'agradaria ser com Mr. Potato.
No, no, no, no, no.
No cal que passis pel...
No, no, però dic aquesta gent...
Hòstia, per favor.
No cal que passis pel quiròfan,
tu vas traient i posant de la capseta, no?
Hauria, no sé com què s'hauria de fer
perquè la gent entengués
que cadascú és com és, m'entens?
Que la bellesa està a l'interior
i no el de la samarreta, evidentment,
vull dir que...
I que l'arroga és vella
i que la gent...
I que ens fem grans
i que en venim
i que engreixem
i que és molt millor ser autèntics
que no ser còpies de res, no?
Però mira que costa
que aprenem aquesta lliçó
perquè deies
no, no, aquest autor agafa qüestions
que aparentment no són importants.
A veure, l'aspecte físic d'una persona
pot determinar
des de les seves relacions familiars
de parella, laborals,
el seu futur professional.
Laboral, sobretot.
És a dir, segons el teu aspecte,
per molt de talent que tinguis,
vull dir, te la pots jugar, no?
Tu, quants presentadors
i presentadores de televisió
es veus que siguin lletjos?
Lletjos i gordos i horribles.
Homes, algun d'on es cap?
Ni una, ni una.
Però home, sí.
I home, és perquè som molt graciosos.
Home, sí.
Perquè som molt graciosos.
Exacte, i les senyores
no tenim sentit de l'humor
ni fem gràcia.
Exacte, sí, sí.
És que això passa
i evidentment,
i no només a la televisió ho dic
perquè és on hi ha
l'aparador més clar, no?
Sí, sí, sí.
Però en moltes altres professions,
és a dir, on hagis de donar la cara,
estar de cara al públic,
vendre-la alguna cosa,
si no tens un bon aspecte,
no treballes.
És així.
Lamentablement és així.
Potser diràs,
això no té res a veure.
Jo recordo que fa un quant temps
vam parlar amb algunes
de les integrants
d'una associació que hi ha,
que la configura en dones sobretot,
que pateixen de problemes
d'obesitat mòrbida.
Clar, parlem d'obesitat mòrbida,
parlem de persones
que una part de la seva vida
està bastant invalidada,
però tenen una certa mobilitat.
Una noia molt jove
tenia un pes important
i no trobava feina
quan enviava el currículum
a la seva preparació professional.
Tot era perfecte.
Quan la coneixien,
ja estava a la plaça ocupada.
Sí, sí.
Perquè passava molt,
perquè tenia un excés de pes.
Sí, sí.
Bé, doncs això és una prova
i jo suposo que molta gent s'ho troba.
Continuem parlant de l'autor
i de l'obra.
Jo he llegit
que no té una estructura teatral convencional
i intueixo
que probablement
això dona a la companyia
que representa l'obra
una amplia llibertat
a l'hora de posar-la en escena.
Sí, sí.
El director, sobretot,
tenia molt clar què volia fer,
però, evidentment,
quan tu ves un espectacle
que no té estructura teatral
com aquest,
és a dir,
no té escenes,
no té acutacions,
l'autor,
no hi ha cap parèntesi
durant l'espectacle,
durant el text,
no hi ha res.
Entra per aquí,
celebra aquí,
se ponia-se,
se ponia-sa,
com diuen molts,
no ho posa enlloc.
Clar,
també et diu molt
què vol el director d'això,
és a dir,
les escenes es lliguen
les unes amb les altres,
l'última frase d'una escena
és la primera de la següent
amb un canvi de personatge,
però tot això
queda molt clar.
Sembla ho han travessat,
però és molt clar,
de veritat.
I amb això,
clar,
el director va pensar
que era l'espectacle ideal
per presentar,
no?,
com a primera producció
de la Sala Trono.
I jo vaig pensar,
doncs som-hi,
som-hi, fem-ho.
Primera producció
de la Sala Trono,
a veure,
any Rodoreda,
tot aquest tipus de coses,
podíeu haver fet una cosa
no tan arriscada,
no?
Passats.
No,
si la Sala Trono no fa això,
què hem de fer,
Jolanda?
És a dir,
per això hi ha el Nacional
que lamentablement
es dedica a fer Rodoredes
i que no hauria de ser així,
però si no ho fem
els de la Sala Trono
i la Sala Alternativa,
el teatre convencional,
el teatre comercial,
qui ho ha de fer.
Saps el que fóra ideal?
Que això d'Alternatiu
poguéssim treure
de la música,
del teatre,
de la literatura,
perquè estem parlant
de contemporaneitat.
Allò que se'n diu Alternatiu
és ni més ni més
allò que fa la gent
que crea en aquests moments.
Per tant,
Alternatiu,
Vanguardista,
a veure,
no sé,
és el que s'està creant ara
i és el que val la pena
anar a veure.
Vosaltres,
com a sala,
ja us vau arriscar
des del moment
que vau decidir
crear una sala a Tarragona.
Sí,
i el risc va seguir
amb aquesta producció.
Per tant,
consciència de risc
ja en tenia-ho abans.
Sí,
però perquè pensem
que si no
arrisques una mica,
abans ho parlàvem,
és que no aconsegueixes res
en aquesta vida.
És a dir,
val la pena arriscar-te
i evidentment caure
per després tornar-te a aixecar
i tornar a continuar
i continuar endavant.
Perquè és que si no,
què fas en aquest món,
no?
En aquest món
el que nosaltres ens movem
que és tan creatiu,
que és tan impulsiu,
que és tant de...
de...
doncs això,
de investigació.
Si no l'arrisques,
què fas?
No fas res,
no?
Per tant,
nosaltres...
I escolta,
és cert que has estat
treballant l'adaptació
al castellà.
Sí.
Què dius ara?
Sí, sí.
Que anireu a Madrid.
Aquesta tarda,
abans de fer la funció
en català al Metropol,
farem un assaig en castellà.
Oh,
ja anireu a Madrid?
Bé,
a Madrid encara no t'ho puc dir,
no tenim encara res tancat.
Províncies?
Sí, sí, sí.
És que estaria molt bé,
no?
Sí, sí, sí.
Anar voltant pel món
amb una obra produïda
d'estat a Tarragona.
T'ho imagina't, eh?
T'ho imagina't.
Tarragona por España.
No, sí, sí, sí.
Per què?
Ja ho teníem des del començament
pensat,
però vam pensar,
som realistes,
si funciona,
la tirarem endavant.
Si no funciona,
pues farem una altra cosa.
I ha funcionat,
i per què no?
Doncs sí.
Sí, sí,
tenim lletra traducció en castellà,
estem assajant-la
i a partir de l'any que ve
volem anar per a Espanya.
Sí, sí.
Es pot explicar una miqueta
de síntesi,
perquè de fet està publicada,
un senyor lleig,
en aquest cas tu,
que ets un bon professional,
que has d'anar a presentar
un bonic invent,
i el teu cap diu
que ets massa lleig per anar-hi,
que dones una imatge
nefasta a la companyia, no?
Exactament.
I que la meva cara
no pot vendre aquell invent
i que, per tant,
anirà el meu assistent.
És a dir,
el meu subordinant
anirà a vendre el meu invent.
Anirà a vendre, clar.
Clar,
jo no el puc aguantar.
Tu t'enfades.
Home, evidentment,
no se passa que jo no entenc res,
t'imagina't.
Dius,
clar, això ho he inventat jo.
Però tu tens consciència
que ets lleig?
Com és que sóc lleig?
I això no m'havies dit mai.
Diu, bueno,
perquè fins ara,
com que treballaves aquí al despatx,
creaves i punto,
no passava res.
A la que has d'anar a presentar
és quan realment no pot ser
t'hem de dir que ets lleig.
Parlo amb la meva dona
i em diu que sí,
que sóc lleig,
que ja ho saps.
Ai, pobreta.
T'ho juro.
Quin trauma per dir-t'ho, no?
Tota la vida enganyat.
Sí, carinyo.
Diu, és que tu ets molt lleig
i per mi m'agraden altres coses teves.
Diu, per exemple,
com parles m'agrada molt.
Diu, però ets lleig,
ja m'he acostumat,
no passa res.
Parlo amb el meu amic
i també diu que sóc molt lleig.
Diu, però per favor,
que no és que ningú m'ho ha dit mai.
Diu, però és que no passa res,
en el fons.
Diu, és que no passa res.
Diu, tens altres coses bones?
Diu, però ets lleig, punto.
Home, però et deus sentir molt estimat
quan et diuen això, no?
Tens moltes coses bones
i t'estimem igual.
Sí, però que la meva dona em digui
que tinc converses molt interessants,
només, m'entens?
És com quan un nòvio o l'altre
Sí, sí, llavors, evidentment,
veu aquests inputs i diu,
jo he de fer alguna cosa
i m'empenyen a operar-me la cara,
tot i que el cirurgià que m'opera
també em fa signar un paper
dient que no he vist una cosa
tan lletja en sa vida,
que si surt malament,
que ell se'n renta les mans
de qualsevol...
Jo dic, bueno, per favor,
és igual, sigui el que sigui,
no podrà ser pitjor que ara.
I llavors dic, bueno,
m'opero, no?
M'opero i resulta que aquest home
fa una obra d'art.
És a dir, fa una cara
tremendament espectacular.
És el moment que els espectadors,
tot i que no has canviat,
exactament, és el que em deia
una estona que dius,
que ets guapíssim després.
I dic, bueno, doncs gràcies.
Llavors, clar, fa una obra d'art
i aquest home patenta aquesta cara
i és aquí on l'autor
comença a donar-li aquest gir, no?
Patenta aquesta cara
i opera a tothom
amb la meva cara.
A tothom li posa la meva cara.
Tu imagina't,
sortir al carrer i trobar-te
40.000 persones amb la teva cara.
Clar, tu què et passa, saps?
I a partir d'aquí comença...
L'entrada d'una crisi d'identitat
impressionant.
Exactament, doncs és el que passa
amb aquest autor,
del que vol parlar,
d'aquesta crisi d'identitat,
d'aquesta falta de personalitat,
d'aquesta pèrdua de criteri,
de caràcter, de personalitat.
No s'allunya l'autor de la realitat,
ara ha evolucionat molt
això de la cirurgia estètica,
però fa un parell de dècades
quan la gent començava
a operar-se el nas,
totes les dones que s'operaven el nas
tenien el mateix nas.
El mateix nas.
I els morros que ell...
Raspingó en aquell
i eren els nassets aquests
com de porquet.
Exactament.
Fa 20 anys
totes les dones tenien el mateix nas,
vull dir, que li passava el mateix
que el teu personatge.
És el que et deia,
vam fer un reportatge fa poc justament
de les Barbies aquestes
d'Estats Units,
una generació d'àvia, mare i filla,
les tres operades
i les tres eren germanes.
Evidentment que eren família,
però les tres eren germanes
perquè portaven els mateixos ulls,
el mateix nas
i la mateixa boca, saps?
Clar, tu imagina't això
i arriba un punt en què
jo no sé què em passaria,
però jo crec
que t'ha de tornar boig això,
t'ha de girar el cervell d'una manera...
Jo d'entrada crec que abandonaria
la meva família,
m'hi buscaria una d'acollida.
O t'abandonarien a tu.
A veure,
quatre, bé,
tres actors,
una actriu,
però molts personatges.
Sí.
Per pressupost
o perquè dius
calla,
ens arreglem a l'Oriol
que pot fer una mica de transformisme...
No, no,
tots per autoria.
La qüestió és que tots
fem dos personatges.
Jo el mateix,
l'Ete,
guapo lleig,
i llavors la resta
fan dos personatges.
També es diuen
igual cada personatge.
Com t'ho explico?
És a dir,
la meva dona fa de la meva dona
que es diu Fanny
i una amant
que també es diu Fanny.
Una amant gran cooperada.
És còmode.
El meu assistent es diu
L'Ete
i fa també del fill
de la meva amant
que també es diu L'Ete.
I el meu director,
el meu jefe,
es diu Sheffle
i fa del meu cirurgia
que també es diu Sheffle.
Això perquè ho fa l'autor,
està molt clar.
És a dir,
perquè aquesta cosa
que tothom al final
s'acaba semblant
els noms,
les cares,
evidentment identitats...
Hi ha un munt de coses
interessants en aquest text,
us ho juro,
jo estic encantadíssim.
I clar,
no podem ficar altres personatges,
ho ha de fer el mateix actor
que ha de fer diferents personatges.
No podríem canviar d'actors.
A veure,
es presenta
com una obra magnífica,
l'ha dirigit
Juan Carlos Martel,
està el Joan,
Oriol Engrau,
Neus Umber
i Pep Muñoz.
L'heu anat representant
després de representar-la
a la Sala de Trono.
Sí,
a la Sala de Trono
que he de dir
que ens hem quedat sorpresos
perquè vam fer
deu funcions,
mai una funcció
de la Sala de Trono
ha estat deu dies.
Evidentment que nosaltres,
evidentment,
aquí se'ns estimem molt,
però mai vam pensar
que estaríem deu dies
seguint a prorrogar
els últims dies
a fer doblete
tarda i nit,
tarda i nit
perquè no quedaven més dies
perquè l'endemà
ja entravem a Barcelona.
Vam estar un mes a Barcelona
tant durant tant
al teatre gairebé ple,
crítiques superbones
i llavors van sortir bolus,
van fer l'estiu
uns quants bolus,
avui venim a Rellano Tarragona,
parem ara
perquè tenim compromisos altres
i quan parem
a partir de finals de gener,
febrer, març i abril
tornarem a fer bolus
perquè ja tenim
un munt de reserves
per l'hivern.
Clar,
és que de fet vosaltres
a banda d'aquesta obra
i tu també a més
portes endavant
a la Sala Trona
amb un bon equip
de col·laboradors
i col·laboradores sobretot,
però vaja,
estàs treballant,
tens els teus projectes
professionals,
personals,
la resta de membres
de la companyia també,
que és allò
anar fent
és com un trencar closques,
no?
Sí, sí,
és un tèctric
d'anar encaixant,
és el que deia.
Jo ara ja estic donant
dates del lleig
a Focus,
que és amb què estic fent
la primera producció,
perquè no se'ns solapin.
Clar,
perquè, clar,
per poder compaginar
dues gires.
I algun projecte
més personal teu
o estàs treballant
alguna cosa
que es pugui explicar
ara, Joan?
Bueno,
ara estic assejant això
amb una obra que es diu
Mama Mèdea,
amb la Magda Puyo,
també d'aquí Terrellana.
Oh, la Magda,
i tant,
una gran teatrera.
Va fer moltíssima il·lusió
treballant ella.
Que estrem a finals de novembre
al Romea
i estem desembre i gener
al Romea
fent aquest espectacle
que pinta molt bé.
I escolta,
com va anar-lo del tirant?
Que vam parlar per telèfon?
Ui,
del tirant a Mèxic
va ser
una mena de somni,
va ser
anar-te'n amb el cavall
aquell que portem
i l'armadura
cap a Mèxic
va ser brutal.
Evidentment,
no anava a l'avió
amb l'armadura
ni al cavall.
Perquè no et van deixar,
segurament.
No, no,
perquè també volia
ella peça
com un condenat.
Però va ser molt maco,
no sé,
molt curiós
perquè sortia d'Espanya,
el Calix ha estrenat
molt fora per Europa,
per Estats Units
encara no,
i per Amèrica vull dir,
i llavors
anava a Mèxic
van dir,
hòstis,
què pensarà aquesta gent,
quin teatre més raro
veuran.
Vam estrenar,
va triomfar
com la cervesa,
realment,
el teatre estava ple
amb un auditor
de mil i escaig persones,
la gent d'en peus,
aplaudint-nos també superbé.
És que aquest home
és tan treballador,
per això va sortir en feina,
perquè treballa i molt.
Treballes una mica més?
Vinga.
Vols que regalem entrades?
Vinga.
Regalem tres entrades dobles.
A partir d'ara
obrim el 977
244767.
Els hi donem per la patilla
o els hi fem alguna pregunta?
Ai,
algun per la patilla
o alguna pregunta?
Vinga, va.
Depèn de com ens caiguin, va.
Depèn de com ens caiguin.
Vinga, va, va.
I si al final
els hi donarem igual.
Exactament.
977 244767
per anar aquesta nit
a dos quarts de Déu,
per favor, puntuals.
Avui que tinc un actor
aquí a l'estudi,
no sóc jo, eh?
Altres persones
pensen com jo.
Ens emprenya molt,
i perdonen que utilitzi aquest verb,
que la gent arribi tard.
Molt.
que es retardi l'espectacle.
Que a sobre que arriben,
s'aturen a saludar els amics
i estan tres hores al passadí.
Sisplau, sisplau,
després anem a fer tots el cafè.
Sí, però és que això
és la cultura mediterrània,
Jolanda, no pots fer-hi més.
A mi no m'agrada.
Ja, però és que no podem fer-hi més.
A mi no m'agrada gens.
Jo soc sempre superpuntual,
superpuntual,
i no em suporto,
però és la cultura mediterrània
i ens hem d'acostumar.
És el que hi ha.
Tenim ja una primera trucada.
De veritat, caramba.
Hola, bon dia.
Hola, bon dia.
Amb qui parlem?
Amb Lola Planes.
Lola, què tal?
Bé, molt bé.
Encantada de parlar amb vosaltres.
Coneixes el Joan Negrié?
L'has vist actuar alguna vegada?
No, la veritat és que el Joan Negrié
no el conec.
No el coneixes.
L'Oriol Grau i d'altra gent,
sí, però amb ell, vaja.
I escolta,
quin personatge històric
de l'imaginari català
ha representat Joan Negrié
en els últims mesos?
M'ho preguntes a mi?
Sí.
Hòstia, no ho sé.
A veure, no és Jaume primer.
Imagina't, personatges literaris
de la nostra cultura,
d'aquests...
Un cavaller que, escolta, que...
La primera novel·la de cavalleria.
Sí, home, si ho estàveu dient ara.
I tenia un punt, eh?
Tenia un punt.
No només lluitava amb l'espasa.
El tirant l'oblant.
Sí, senyora.
Exactament.
I la Lola ja s'espantava.
És a mi, és a mi, dona.
Que ens posem nerviosos, clar que sí.
Te les haguéssim donat igualment, eh?
No, Joan?
I tant que sí.
Ets una privilegiada, Lola,
perquè no queden gairebé cap entrada
per aquesta nit, eh?
Ai, moltes gràcies.
Gràcies a tu per trucar
i les tens aquí a la ràdio.
Perfecte, merci.
A tu, Lola.
Adéu-siau, bon dia.
Clar, és que es posen nerviosos,
jo ho entenc, eh?
Jo ho entenc,
perquè t'estàs jugant dues entrades
per veure el lleig.
I tens raó.
Molts coneguts a la ciutat de Tarragona
diuen, no, no, me'n vaig a comprar entrades
perquè m'han dit que s'exhauriran.
Aviam, està claríssim.
Segona persona afortunada, bon dia.
Ai, bon dia.
Amb qui parlem?
Amb la Dora.
Dora, què tal?
Com anem?
Molt bé.
La meva filla aquesta funció
l'ha vist allà a la Sala Trono
i em va dir
si tens l'ocasió de veure-la
ves a veure-la
que t'ho passaràs molt bé.
A la teva filla li va agradar, doncs, eh?
Sí, saps què passa?
A mi m'ha agradat
anar a veure-la allà a la Sala Trono
perquè és una sala molt petita,
em diu,
i com que jo tinc l'oïda
una miqueta d'aquella manera
al Metropol ja saps
que jo sempre tinc problema
perquè no se sent molt bé.
Això és que criden poc els actors.
No, que no sento lluva,
que no és el mateix.
Tranquil·la,
que sé més avui
i ho farem per tu.
Sí, sí, parlaran allà,
dirà, dedicada a la Dora,
pugem el volum.
Dora,
tu no se n'entenarà, digues.
Vols preguntar alguna cosa al Joan?
Si no, t'ho pregunta ella a tu.
Ai, no sé,
jo trobo que aquest senyor
de la manera que parla
de res de res, eh?
No, no, que ha de ser lleig.
Guapíssim.
Ja m'ho diràs aquesta nit.
A la segona part, eh?
A la primera, horrible.
Ah, bueno, bueno.
Molt bé, Dora,
doncs tens aquí les entrades.
Esperem que t'agradi.
Gràcies, espero que sí.
Adéu-siau, bon dia, bon dia.
Clar, diu,
la sala Trono més petita.
És que la sala Trono
és aquella coseta.
Ai, té mencana especial,
de veritat,
que no mori mai la sala Trono.
No, no, no,
què dius?
Ara, si té un estat de salut
perfecte
i si no, escolta,
ja la venirem vacunant entre tots.
Ja, ja.
Passen els anys, també.
No expliquem penes,
no expliquem penes.
Bon dia.
Jo.
Hola, qui és vostè?
Sóc el Josep Maria Vallverdó.
És que dius,
sóc jo, sí, sí, és vostè.
Sí.
Josep Maria Vallverdó.
Què tal, Josep Maria?
Bé, mira, anar fent.
Hem anat a la sala Trono alguna vegada?
No he anat mai.
Què diu ara?
És que, mira,
no s'ho de perdre.
No s'ho de perdre.
No hi havia entrades.
Veus, és el que passa.
Tampoc a la sala Trono trobaves entrades?
No, tampoc.
És el que té, és que clar.
És petit, eh, no?
És molt petit,
s'ha de fanyar la gent,
s'ha de fanyar molt,
perquè si no...
Avui és al Metropol, l'obra.
Ja, ja.
Joan, què?
Fem que se l'escurri o...?
Josep, vindràs a la sala Trono?
Sí, home.
Després?
Sí.
Sí?
Et faràs amic de la sala Trono?
No, a veure la mateixa, eh?
No, home, no, la mateixa.
En principi no la farem, perquè ja...
Aquesta nit tenen màgia, la sala Trono.
Exacte.
Sí, sí.
Ens farem pesat,
però si et fas amic de la sala Trono
et donem dues entrades per aquesta nit.
D'acord.
Doncs vinga, ara vindrà un notari a casa teva
i et faràs signar un paper, eh?
D'acord.
Molt bé, Josep Maria,
aquí tens les entrades.
Gràcies.
Un abraçada.
Adéu-siau.
Doncs ja està,
eren tres entrades dobles,
no en tenim més,
el teatre estarà ple de gom a gom
com era d'esperar
i també s'omplirà, segur,
la sala Trono aquesta nit
amb l'espectacle de màgia.
Segurament.
Una altra aposta realment interessant
que s'està fent a la ciutat de Tarragona
i amb molt d'èxit al Festival de Màgia, eh?
Sí, sí, sí.
I per què no col·laborar, evidentment.
El Gerard Escarrer,
l'organitzador,
ens va preguntar per què no podíem,
si ens importava,
incorporar al cicle
una companyia de màgia teatral,
sobretot,
tots a punt pel cicle de màgia.
Joan Negrier,
si necessiteu algú
que porti les maletes
a la gira per les Espanyes,
jo...
No, no, no,
s'has tocat encantada la vida,
per favor.
No, jo porto maletes,
us plancho la roba,
això no ho porteu les companyies,
ara ja.
Sí, dona,
però tu no,
ho has de venir a portar les maletes,
home, per favor.
Tu fes-nos aquí promoció
de cada bola que fem per a Espanya.
Les companyies aquestes antigues
eren molt xulo
perquè portava una senyora
que cosia el botó,
el viaje a ninguna parte.
Per exemple,
portava les maletetes,
es planxava,
escoltava les penes dels actors.
A mi això m'agradaria fer-ho.
Si mai teniu pressupost,
penseu-hi en mi.
Va, tranquil·li, pensarem.
Fere-ho de tot,
planxo, cuino,
soc un xollo, eh?
Si vols fer una ràdio novel·la,
fem-la aquí amb nosaltres.
Doncs vinga, quan vulguis.
Joan Negrier,
moltíssimes gràcies,
enhorabona
i estem encantats
de l'èxit
que en definitiva
és el fruit del treball,
no hi ha fórmulas secretes,
feina, feina i voluntat.
Gràcies a vosaltres,
com sempre.
Adéu-siau, Joan.
Adéu.