Mira, nosaltres ens trobem ara just a les portes de l'entrada d'aquest refugi.
Per situar-nos geogràficament a l'interior, estem a dins de l'edifici de l'Ajuntament de Tarragona
i estem perquè la gent s'ubiqui sota l'escalinata principal de l'Ajuntament.
D'acord? Estem sota i just aquí...
Sota l'escalinata central.
Sota l'escalinata central.
És on està aquest refugi.
Això mateix.
I d'on és l'accés, Jordi?
Doncs mira, just a sota, al costat de l'accés, l'escalinata ocupa el punt central
d'aquest tram i hi ha dos passadissos laterals.
Entrant a l'Ajuntament, al passadís de l'esquerra a sota, hi ha una porta, una comporta que s'obre
i aquí baixes un tram d'escales i accedeixes a aquest refugi.
Nosaltres anem a fer ara aquest procés, entrar dins del refugi.
Això comporta que perdrem connexió radiofònica.
És a dir, tu i jo no podrem parlar però com que el que interessa és el que expliqueu des d'allà,
que problema.
Doncs sí, a dir, l'interior d'aquest refugi ens espera, òbviament, el refugi, podrem explicar
com és a l'interior, el podem descriure i ens esperen els dos, tres, no dos convidats.
Si et sembla, Jolanda, ens acomiadem momentàniament, no ens acomiadem dels oients
i nosaltres iniciem aquest procés de baixada, de descens en aquest refugi.
Són dos trams d'escales, unes 25 escales aproximadament.
És el procés que estem fent en aquests moments.
Continuem aquest descens en aquests moments, baixem per aquest tram d'escales
i entrem al que seria l'interior d'aquest refugi.
Es tracta d'un refugi, d'un habitacle, d'uns 25 metres quadrats aproximadament.
Ara aquí hi ha diferents responsables municipals fent una visita
i ens agradaria veure si, com havíem previst, poguessin parlar amb tots ells,
d'una banda amb el Jordi Piquet, responsable de l'arxiu municipal,
i de l'altra la regidora responsable de l'àrea de patrimoni, la Rosa Rossell.
Hem interromput una visita, però aquest refugi, Rosa Rossell, bon dia.
Hola, bon dia.
S'està aixecant molta expectació perquè és d'aquestes coses
que molts treballadors municipals sabien en què hi era,
però avui podríem dir que és una mica la seva presentació en societat.
Doncs sí, avui s'ha obert per primera vegada, en molts anys, a la premsa
i en molts dels treballadors de l'Ajuntament que, mira, poquet a poquet,
han anat baixant per veure què és el que hi havia sota de casa d'ells.
i bé, aquí veieu el refugi que se suposa que va estar fet
a finals del 37, 37-38, més o menys,
i que servia per fer de refugi en els treballadors de l'Ajuntament
i del Comissariat de la Generalitat,
que estava on després hi va haver la Diputació.
Ara parlarem de com es podrà visitar aquest refugi,
i de quin condicionament es farà, però saludem en Jordi Piqué.
Jordi, bon dia.
Hola, bon dia.
Aquest refugi, hem explicat que té unes dimensions aproximades
d'uns 25 metres quadrats, així primer cop d'ull,
això és el que sembla, quanta gent hi podria cabre, aproximadament?
Aquí pensem que podrien cabre unes 70 persones,
que més o menys seria el personal polític i administratiu
que estava treballant o bé l'Ajuntament o bé la Comissaria Delegada de la Generalitat.
Des d'aquest refugi, però, en un dels extrems,
hem entrat per l'Ajuntament, hem baixat unes cales,
però en un dels extrems hi comença un túnel,
i aquest túnel ens hagués portat fa 70 anys
a un altre refugi, aquest molt més gran,
però que avui en dia ja no hi és, no, senyor Piqué?
Exacte.
Aquest refugi que està aquí a l'Ajuntament, dins de l'Ajuntament,
a través d'aquesta galeria, suposem que el que es volia arribar
era el gran refugi que hi havia a la plaça de la Font,
que tenia una cabuda d'unes 2.500 persones,
i tenia accessos des de diferents llocs,
des de la plaça Els Sedassos, la Rambla Vella, el Corc del Bou,
la mateixa plaça de la Font, etc.
Aquest refugi, òbviament, avui ja no hi és perquè s'ubicava, suposo,
on actualment hi ha el pàrquing de la plaça de la Font.
Exacte. Estava com si diguéssim, el terra seria la sorra del circ,
i el construir-se el pàrquing de la plaça de la Font
va quedar totalment destruït.
Hi ha encara, però, abans ho comentàvem,
alguns accessos des d'algunes cases de la plaça de la Font,
com per exemple on hi ha aquell hotel,
que abans era el restaurant Túria,
doncs quan estaven fent les obres,
allà hi havia l'accés, la galeria,
per accedir al que era aquest refugi.
Aquests refugis, aquests dos refugis,
és aquest on ens trobem ara de l'Ajuntament
i aquest que hi va ser a la plaça de la Font
no eren ni de bon tros els únics refugis d'aquest tipus
que es van construir a la ciutat de Tarragona,
perquè bé i mig de la Guerra Civil,
podríem dir una miqueta ràpid i tard,
perquè l'Ajuntament d'aquell temps es va despertar
una miqueta deshora,
però es van construir una gran xarxa de refugis.
Sí, es va construir una xarxa de refugis,
d'uns 60 refugis,
que donaven cabuda a 20.000 persones,
és a dir, gairebé la totalitat de la població
que hi havia aquí a la ciutat,
perquè molta part de la població
va marxar a viure cap als masos dels voltants,
tot just pel risc dels bombardeig.
En aquell temps, a 36, 37, 38,
podríem parlar que a la ciutat de Tarragona
hi vivien uns 28.000 habitants, aproximadament?
Sí, uns 28.000 habitants,
però com dèiem, entre la gent mobilitzada
que estava al front i després moltes famílies
que van anar a viure als masos,
les 20.000 persones aquestes
eren totes les que tenien cabuda
en aquesta xarxa de refugis.
Allò que apuntaves abans,
que potser es van despertar una mica tard,
hem de pensar que hi havia un desconeixement absolut
en aquells moments a tot el món
del que representaven els bombardejos massius
sobre ciutats, sobre població civil.
Això no havia passat mai.
Sí, ara, avui ho hem pogut veure en pel·lícules,
malauradament, recrata moltíssimes ocasions,
però en aquell context temporal, l'any 36,
la guerra civil va servir, malauradament,
com coneixem, d'experiment d'aquests bombardejants.
Sí, i diguem-ne que d'experiment per en dues parts,
d'experiment per l'exèrcit alemany, nazi,
pel que representava poder bombardejar la població civil
amb tots els efectes que això comportava
de paral·lització i de pànic de la rereguarda,
d'una banda, però després per l'altra,
per tot el que representava la defensa passiva,
és a dir, la construcció de refugis
i com defensar-se davant dels bombardejos,
que això els aliats, i en concret els anglesos,
els britànics, van prendre molta experiència d'aquí.
Quan hi havia un bombardeig, s'activaven unes sirenes,
la gent, la població civil la sentia i baixava aquí,
baixava aquí de pressa corrents,
tenia temps d'agafar algunes provisions als refugis,
hi havia previst algun tipus de servei
o era una estança momentània
durant els minuts que es produís el bombardeig?
Esclar, hi ha anècdotes que expliquen
que se sentia la sirena un cop ja els avions
havien bombardejat, vull dir que hi havia situacions
de tota mena, jo crec que la gent quan sentia la sirena
deixaven el que estaven fent,
agafaven les criatures i se n'anaven directes al refugi.
Abans ho comentàvem també, cal pensar que tots els avions
provenien de Mallorca, arribaven aquí a 3.000 metres d'alçada
i quan arribaven gairebé a la línia del litoral
apagaven els motors i planejaven,
és a dir, baixaven sense fer soroll.
Aleshores tornaven a engegar els motors a poca alçada,
descarregaven i ràpidament marxaven,
giraven cua i marxaven, perquè no cal oblidar
que al camp d'aviació de Reus hi havia unes esquadretes
d'avions xatos i mosques de procedència soviètica
que en aquells moments eren els millors cases del món,
però no tenien temps d'oposar-se.
El Jordi ens ha explicat una miqueta com era aquella mecànica sinistra
tan macabra dels bombardejos de la població civil
durant la Guerra Civil.
Senyora Rossell, ens trobem, ara nosaltres tenim el privilegi
podríem dir d'estar en aquest refugi,
però d'aquí a poc, de manera immediata,
els ciutadans de Tarragona ja podran visitar també aquest refugi.
Mediata, immediata...
Vinga, no te l'expliquem.
No tant.
A veure, aquest refugi, de moment, ja pots veure,
no hem tocat res,
simplement s'ha dessentat, s'ha netejat mínimament
i se l'ha dotat d'il·luminació.
Llavors, a veure, no està museïtzat,
el que s'ha fet és fer una petició
per tal d'aconseguir una subvenció
que la Generalitat ha obert, ara s'ha acabat,
una convocatòria per recuperació de la memòria històrica
i hem presentat un projecte de la museïtzació d'aquest refugi
i també per l'adequació dels dos refugis
que hi ha en sota de Casa Canals.
Llavors, la intenció nostra el que és
és que aquest refugi serveixi, diguem,
de punt de partida de tot el que seria la visita
en aquests tres refugis.
Aquí es museïtzaria, es faria uns plafons explicatius
i després, evidentment, podrien passar en els altres dos.
En aquest moment, tot això no està, només és una previsió,
no sabem si tindrem o no tindrem la subvenció.
El que passa és que, com que aquest refugi és visitable
en condicions determinades,
que és petits grups i prèvia petició de fer la visita,
a veure, aquí els terragonins que vulguin visitar-lo,
que es dirigeixin al Museu d'Història
i allà obrirem una llista
i anirem fent les visites una mica a mida, a petició,
perquè, ja veus, tot i que en el temps de la Guerra Civil
aquí hi podien cabre 50, 60 persones
entre aquesta sala i la part del túnel anex,
a l'hora de fer la visita, ja veus,
ara aquí en aquest moment són 5 persones,
estem bé, estem còmodes,
però si hi hagués 5 més,
doncs la situació podia ser una mica angoixant.
Ja per acabar, parlàveu-vos d'una petició de musealització,
aquesta musealització que comportaria,
s'intentaria recrear en certa manera
quin era l'ambient de la població civil
que s'estava aquí mentre paties bombardejos?
Aquí ja dona una sensació molt especial,
des d'aquest dematí que està passant gent,
que ho estan veient funcionaris de l'Ajuntament i periodistes,
no han fet altra cosa que parlar de la Guerra Civil,
de les famílies que estaven aquí, dels treballadors,
llavors el que volem és fer una ambientació amb llum i amb so
de tal com els tarragonins que baixaven en aquest refugi
o en qualsevol dels altres 60 que hi podien haver per la ciutat,
doncs què és el que sentien?
Com a mínim, poder viure aquesta sensació de la llum perpadejant,
del soroll dels avions, de les sirenes,
i això és el que intentarem fer a part,
evidentment, de posar algun tipus de plafó informatiu
i algun sistema de poder preservar les llaunes que s'estan trobant aquí,
les fustes que s'han trobat,
doncs mira, veus tota aquesta sèrie de ganxos,
estan aquí, no els hem tocat, ni aquests d'aquí que devien...
Són els que hi havia aquí fa 70 anys.
Sí, sí, és el que hi havia aquí, no hem tocat res,
o sigui, no hem canviat ni una llauna de lloc,
l'única cosa que hem fet, doncs ha sigut això,
endreçar-ho mínimament, perquè la pila fins i tot,
que no sé si l'has vist, que hi ha aquí el túnel,
que hi ha tota aquesta pila de roca, de trossos, de terra,
doncs això no ho hem tocat, perquè és el que anaven traient del fons
i anaven traient cap fora, i això es va quedar aquí,
doncs aquí està, no ho hem tocat.
Ho hem de deixar aquí, senyora Rossell,
no ens queda gaire més temps, però en qualsevol cas sí que podem comentar,
perquè potser hi ha algun dels nostres oients d'edat més avançada
que han viscut, ells en primera persona,
gent que en aquells moments era un nen, era molt jove,
que ha anat a l'edat avançada, però que no és un fet allà,
es pot reconstruir, hi ha persones d'edat arragonins
que ens podrien explicar avui en dia quina era la sensació
que es patia aquí dintre.
Doncs mira, aquest dematí, precisament quan estaven els periodistes
aquí ja marxant, que hem fet tot el recorregut i hem pres imatges,
i m'he trobat amb un senyor, que es diu García Russo,
que és un jubilat, un avi que ens ve a veure de tant en tant
i que ens passa aquella informació a vegades tan necessària de dir
hi ha aquella rajola que balla o hi ha...
que diu què esteu fent.
I li hem dit, mira, doncs, diu, puc baixar,
diu, perquè és que jo m'hi vaig passar moltes hores,
no amb aquest, sinó amb el de la plaça de la Font,
i precisament, mira, doncs, un periodista li ha estat fent
tota una entrevista perquè el pobre home,
doncs la veritat és que ha baixat aquí, s'ha quedat,
li ha canviat la cara, quan ha entrat aquí.
Ha rememorat de cops de records de 70 anys
que no havia pogut rememorar tot aquest tema.
Vull dir, ha baixat aquí, s'ha quedat aquí al mig pel plantat,
i mirant això, i deia, és que em sembla que sento el soroll.
I bé, i mira, li hem fet una entrevista,
ha sigut una cosa totalment espontània,
però doncs ha passat així, mira.
Senyora Rosa Orsell, moltíssimes gràcies.
A vosaltres.
Recordin que a partir d'ara, la gent que vulgui veure
de manera restringida, amb grups,
pot adreçar-se al Museu d'Història,
a la Casa Castellarnau, al carrer Cavallers,
i que més endavant estem pendents d'aquesta futura musealització,
primer, d'aquest refugi, aquí a l'Ajuntament de Tarragona,
i més endavant esperem també dels dos refugis que hi ha a Casa Canals.
Els altres dos de la Casa Canals necessiten una adequació,
les escales són molt més estretes, molt més pendents,
i realment aquí sí que necessita una neteja,
perquè com que estan bona part d'aquest refugi
sota del jardí de Casa Canals,
hi ha petites arrels, hi ha molta herba enganxada a les parets,
molta humitat, hi ha filtracions,
i clar, tot això s'ha d'arreglar abans de poder-ho visitar.