Aquests tres senyors que ens acompanyen no és que fossin joves,
eren més joves perquè en Caurusson hi tenen tota l'energia
juntament amb altres companys i companyes per continuar apostant
per retrobar-se cada any en el que és una trobada
d'antics alumnes, exalumnes del Col·legi Jaume I,
una escola que físicament ja fa un quant temps que es va enderrocar,
però els seus exalumnes, com dèiem, continuen a mantenir els vincles.
Aquest dissabte tindrà en lloc la setena trobada
d'exalumnes d'aquest centre educatiu.
He reunit alguns en aquesta taula una representació.
José Luis Tejada, bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Jordi Freixa, bon dia.
Hola, bon dia.
I ens acompanya Magí Vilaró. Bon dia, Magí, benvingut.
Quants anys fa que vosaltres vau estar al Col·legi Jaume I?
Perquè sou del mateix curs, no?
Sí, més o menys.
Més o menys. A veure, Jordi.
A partir del 56, penso que va ser quan es va inaugurar l'escola,
doncs normalment vam anar fent cursos amb altres escoles,
però sempre el que va ser el parvulari
i després els primers estudis, per exemple, en el meu cas,
vam fer el Jaume I, després vam anar a altres escoles
i després vam tornar una altra vegada al Jaume I
fins que vam tenir l'edat de fer, seguir els estudis en altres llocs, superiors,
i o venien molts dos que es van posar a treballar, clar, perquè era el que en aquella època no era com ara.
Magí?
Doncs jo vaig tindre la sort d'inaugurar-ho.
És la primera promoció del Jaume I.
La primera promoció perquè estàvem al carrer Granada
i d'allí ja vam passar el Jaume I quan el van inaugurar
i jo doncs vaig estar, doncs, d'allí ja vaig passar la classe del senyor Vidal
que era el director del col·legi.
Éreu molts alumnes aleshores?
Sí, bé, estava a pla del col·legi.
Clar, és que tampoc no hi havia tants centres a Tarragona, no?
Sí, sí, sí.
Clar, és ben cert.
José Luis, el teu cas?
Doncs jo, al col·legi del Jaume I també vaig començar de molt petit,
potser tindria 5 o 6 anys, que anava també a Pàrvols allí,
i d'allí em van passar al col·legi de Sant Pau,
les coques que es deien antigüament, no?
I de retornada, de nou al Jaume I,
que va ser l'edat de poder anar a treballar,
perquè llavors anàvem a treballar els 3 o 12 anys,
ja deixaves l'escola per anar a treballar.
Clar, no, no, era el que feia la majoria,
s'entrava com a aprenent,
que és el que seria avui la formació professional,
però aleshores es feia els tallers
i amb aquelles persones més experimentades.
Era una escola només de nois?
Nois i noies.
O també de noies?
Separadets, clar.
Això sí, com era de rigor a l'època.
Clar, i és que veig a la fotografia,
que deu pertany a la trobada de l'any passat,
del novembre de 2007,
doncs veig que hi ha noies
i dic, home, doncs això és que era mixta,
però classes separades.
I el pati separat també.
I el pati també.
Sí, sí.
Home, si et separaven a classe...
Però estaven molt castigats,
perquè, per regla general,
els nens anaven sempre a les nenes,
a estigar-se de la trena,
a molestar-los,
llavors els profes,
te'n recordes,
els profes ens castigaven una miqueta,
i no,
és pas supervidor.
Potser tu eres més tremendo que en Jordi,
no?
Perquè et recordes més d'això que no vas al Jordi.
Una mica que era una mica més místic, jo.
Ah, sí, sí.
Tu no ficar-te gaire...
Sí, sí.
Sempre anava, doncs,
una mica d'anar mirant,
anar veient,
però anava molt a la meva,
la veritat.
Encara hi veia ets ara.
Suposo que deu ser la personalitat de cada noi.
Sí, no, no, cadascú.
Però, Magí,
empantàveu les noies, eh?
Jo sí, això sí, clar.
Tu també, no?
Sempre hi havia algun ratet,
però doncs se portaven bé per això.
Clar, era el que tocava.
Com recordeu aquella època d'escola?
Perquè l'escola ha canviat molt.
Hi ha qui diu,
a vegades,
quan fan entrevistes
i es recorda l'època de l'escola,
hi ha qui té tendència a recordar-la,
allò que diuen sempre,
del franquisme,
d'acord, molt bé,
però després, altres vegades,
hi ha moltes persones
que recordem la nostra etapa escolar
com una etapa fantàstica,
independentment del que era el context social,
que tots sabem el que hi havia.
Però recordar determinats professors,
determinats companys, no?
Jo me'n recordo
que quan érem petits
ens donaven el tepegutet de llet
amb el formatget
per esmorzar.
Te'n recordes, Faisa?
Donaven a esmorzar a l'escola,
aleshores, a veritat.
Per això teníem,
cadascú tenia ja un dia a la setmana
que anava a ajudar
el senyor que estava allà
de concertge,
que es deia senyor Francisco.
I el senyor Maria.
I doncs,
cada dia teníem un,
tenia que anar allà,
ajudar a tallar el formatge,
remenar i ajudar.
Hi havia un esmorzar,
un baranar molt típic
que es donava a les escoles,
que era el Codunyat, també, no?
El Codunyat ja no el recordo.
Ja no el recordeu.
No, no, el Codunyat no.
Això ho deu ser més cap aquí.
Era formatge, era formatge.
La llet amb pols, així.
La llet amb pols i el formatge.
Com que, mira,
a veure,
vosaltres sou capaços
de reproduir un moment determinat,
de la vostra època escolar,
un dia qualsevol,
entraveu, portàveu bata,
lògicament,
hi havia bata de ratlles.
Primer el pati.
El pati a formar, no?
Sí, pujar la bandera
i cantar el carrel.
I a cantar.
Primer cantar el carrel sol,
aixecar la bandera,
però, esclar,
que nosaltres,
petits...
Els nens ho viuen d'una altra manera,
els adults ho vivien.
No teníem consciència, diguéssim,
del que era, no?
Ens educaven així,
ho fèiem així,
doncs, bueno,
s'hauria de fer així.
Clar, fins que no ets més gran
és quan prens consciència, no?,
de la situació i de les coses.
Però en aquell moment,
doncs, ho teníem
com una cosa,
una rutina.
Doncs, cada dia a la filera,
cantar
i cap dins la classe
amb la bateta blava,
la ratlleta blava i blanca,
això sí,
sempre fèiem molts nens
del col·legi,
fèiem tal,
perquè endavant
hi havia l'antic escorxador
i ens deteníem,
doncs, com el senyor Malach
que els sacrificaven, no?
Clar, que aleshores
estava operatiu,
l'escorxador.
Sí, sí, sí.
És que ara
hem d'intentar mirar enrere.
I no ens donàvem compte
de què ens passava a l'hora
que a l'hora d'entrar
eren les 9 del demetí.
Hòstia, però...
I el bestiar pujava a suelto,
bueno, acompanyat pel carrer,
pujaven.
Pujava a suelto,
l'entraven a l'escorxador
i allà sacrificaven els animals.
Es pujaven els corrals
i el pujaven, sí, sí, pel carrer.
Quina tarragona més diferent, no?
Home, lògicament, eh?
I afortunadament que tot canvia,
però que és bonic com de recordar.
Parlem dels 50,
a finals dels 50,
principis 60.
Però al davant,
per exemple,
hi ha anècdotes
que molta gent potser se'n recordarà
i és bonic
que la gent jove també ho sàpiga.
Hi havia una espècie de tabernais
que es diria així,
amb tecnologia romana,
unes botiguetes petites
i en realitat escaldaven
les potes dels ports
que venien de l'escorxador,
les escaldaven,
les netejaven
i llavors ja anava directament
al mercat del fòrum
que era una miqueta més avall.
Clar, allò a les parades de menús,
que era on realment venien tot aquest...
Ja es fan els escorxadors
i ja es fa directament
on s'atracta, no?
Però llavors es feia allí
a peu de carrer i ho veies.
Home, no m'estranyà
que us entretinguessiu,
és que allò era un univers
de coses per descobrir, no?
I les olors
i l'ambient
i tot això, és això, no?
No ho sentíem, no ho sentíem.
No, no, ho dic en un sentit positiu,
que l'olfacte té memòria, no?
Recordar les olors d'aquella eb
que de l'entrada a l'escola
de tot plegat, no?
Me'n recordo,
escaldant-se,
recordem,
com deia el teu company,
les vaques anaven
pràcticament soles
cap a l'escorxador,
doncs, clar,
l'olor de poble de Pirineu,
per dir-ho,
ja només queda
amb un poble de Pirineu.
Els escrements,
que també quedem amb els escrements.
És el clàssic, el olor.
Podeu dir-ho bonic,
però no deixava de ser olor d'excrements.
Olor de bastiar,
i tant.
Jo tinc la sensació
que el Jordi,
com ell deia,
que era més espiritual,
doncs,
molts problemes de càstigs
i coses d'aquestes.
Ara,
el Magí,
però sobretot el José Luis,
té una pinta,
té una pinta,
perquè,
i els temes que va traient,
d'haver sigut
bon minyó,
sí,
és veritat, sí.
Fas tota la cara,
perquè quan parla de l'escola
fa una riguelleta allò tremenda,
eh?
Mira,
a la meva dia,
a les que se m'encassa
llegaven al col·le,
és que jo,
jo vivia el carrer de la nau,
no m'ho dic,
i a les vuit i mitja
posaven cap dalt,
cap al col·le,
no?
Sí.
Estava una mica abans,
i jo tenia costum
de totes les nenes
d'agafar els entrepans,
o llegassin les faldilles,
cosa de crius.
Què passava?
Quan arribem a l'escola,
la directora,
la directora de les noies,
ficava en contacte
amb el director nostre,
que llavors era el Ricardo Gallego,
gallego,
jo me'n record perfectament.
És que aniries al despatx moltes vegades,
per això te'n recordes.
llavors agafàvem
i anava a la direcció
i d'allí una carteta
que parla a la meva casa,
i bueno,
hi posa el castig.
Ja sé que cada dia
està que bueno.
Magí,
tu has tingut
algun que altre castig?
No,
jo he sigut molt bon xiquet,
no és que m'ho vulgui dir,
però doncs no.
Eres més tranquil,
eres un esperit més assossegat,
que no pas el José Luis.
Sempre se fa alguna cosa,
però no,
vull dir que no el portava bé,
no es perdiu.
A més,
a més,
tenia un professor
que el senyor Vidal,
no sé si vosaltres ho heu conegut.
Sí,
llavors que hi tenia
un tinc molt nerviós.
Sempre feien el cap
que sí,
que sí,
que sí,
però vull dir que
se portava tot sa ratlla
i es portaven bé,
no es perdiu.
I escolteu,
hi posàveu renoms
als professors,
malnoms,
recordeu algun?
Pobres,
alguns ja no hi deuen ser,
després de tants anys
per tant no s'ofendran.
Doncs hi havia un
que feia
amb les banyes
dels bòs,
feia
unes aves
molt boniques
amb els cuernos,
amb les banyes,
no?
I jo,
nosaltres li vam ficar
amb Goliath,
li ficàvem,
perquè aquest home
ja ha passat a la història,
no?
El nom era,
el malnom era Goliath,
eh?
Sí,
bueno,
ja no m'acordàvem.
I aquest quina assignatura
us donava
o feia tot una mica?
Perquè aleshores,
clar,
també s'estudiava
d'una altra manera,
era aquell llibre
on hi havia tot.
Sí,
l'enciclopèdia.
Aquest elaguard
feia treballs manuals,
i bueno,
i estava també
a tallers.
Això de les banyes
devia ser perquè
com que estava
l'escorxador,
potser tot aquest material
doncs el recuperava
i el podia agafar,
clar.
Jo recordo
l'enciclopèdia d'Albes
però es donava
un compendi
d'una miqueta de tot.
Aritmètrica,
geografia,
gramàtica...
Religió
i formació
de l'espíritu nacional.
El fent,
el fent,
no?
Que veia això de...
I la gimnàstia,
que eren els tres maris.
La gimnàstia,
sí.
La gimnàstia,
i a la nit abans
de plegar també
el pati,
formatge i cantar també.
S'anava a l'escola
els dissabtes.
Oh no?
Sí, sí.
Bueno,
però sí,
però es feien
al rassad el rosari
al dimití.
No, no,
és correcte.
S'anava a l'escola
el dissabte
i el dia de festa
era el dijous a la tarda.
El dijous a la tarda,
sí.
Jo recordo també
quan jo era petita
que els dimecres
a la tarda
feien festa
a l'escola,
cada escola
jo m'imagino
que s'anava a classe,
però a classe,
classe,
no com ara,
que van a jugar a futbol.
Allí a classe.
A classe,
classe.
I horari que fèieu
també de 9 a 12?
De 9 a 12
i de 3 a 6.
De 3 a 6.
La sisena hora
estava allà.
Allà estava imposada.
Allà posada.
Recordo que
el col·legi Jaume I
va ser un dels espais
que la nostra
banda
Unió Musical
itinerant,
que la podríem dir així,
va ocupar
durant un temps
per fer les classes
i això ens va donar
l'oportunitat
a molta gent
a veure l'escola.
Molt bé.
I l'escola
era una preciositat.
Sí, la veritat és que
era una arquitectura
molt bonica.
Molt bonica.
Una obra molt ben feta.
Molt bonica.
Molt sòlida.
I mira que en aquella època
quan estava a la banda
doncs ja estava
força deteriorada,
que va ser una de les raons
entre moltes,
que ara no hi entrarem,
però...
No hi entrarem.
Però doncs sí,
realment era
una construcció
molt sòlida,
molt maco,
molt maco
i molt fort.
El que passa
és que aquí a escola
es va abandonar
una miqueta.
La van deixar abandonada,
sí.
La part alta
es va despoblar
i llavors
al col·legi
ens va arribar
un moment
que tampoc
no era operatiu,
però bueno,
això és una altra història,
no?
Però vull dir que
per això
es va anar
a deteriorar
una miqueta,
però bueno,
es va utilitzar
també per altres coses
a la resta hora.
Per fer la part,
activitats,
i després va fer
i no després.
Però com a edifici
era molt bonic.
Molt bonic, sí.
Un bon puesto,
perquè era una escola
molt a mida
de la Canalla,
segurament per la dimensió.
I una arquitectura
molt bonica,
perquè el que es va passar
era tota una mitja lluna,
amb l'esquici
del Jaume I.
Sí,
i aquests llats
que tenia allí
i els patis
que estava molt bé,
és que estava
un bon puesto
i molt bé.
I escolta,
ja fa set anys
que us plantegeu
intentar retrobar-vos
exalumnes
de Jaume I,
independentment del curs,
no?
És a dir,
és una convocatòria
en principi oberta
per tots aquells
homes i dones
que van a aquesta escola.
Feu la primera convocatòria
i té èxit.
Bueno,
la primera convocatòria
la va fer l'Ajuntament.
La va fer l'Ajuntament,
ja.
Va ser coincidint
amb que s'estirava a terra,
no?
Sí,
es va fer la primera convocatòria,
bueno,
van fer allí
la foto de família
i tal,
ja estaven iniciant
les obres,
per això ja s'havien derrocat
i aleshores,
doncs,
bueno,
el tinc l'Ado número 1,
vam fer un dinar
tots els exalumnes
i llavors,
doncs,
ens vam retrobar
allò a Jicavent
per primera vegada,
molts des de fer
ja molts anys.
i fa gràcia,
eh?
Home,
però sí.
Fa gràcia,
no seràs tu,
sí,
soc jo.
És la folanita,
és la folanita,
ostres,
tu.
Si penses que algunes persones
no les coneixies ja,
perquè clar,
persones ja,
una miqueta ja...
Home,
ja,
que canviem tots.
El que passa que jo m'imagino
que quan portaves
una estoneta xerrant,
potser sí que deies,
sí,
home,
jo quan vaig entrar
de seguida a la...
Jo no vaig poder
la primera trobada
i no vaig poder anar
perquè vaig tenir
problemes de salut
i no vaig poder,
no?
Però la segona,
de la segona fins ara
que no he faig cap any,
doncs,
molta gent que m'he trobat
per la primera vegada,
de seguida
els vaig conèixer,
tant nois com noies.
I l'amic Freses
i jo,
doncs,
ens posem de petitets.
Clar,
però vosaltres tots dos
viviu a Tarragona,
per tant,
és que us veieu
de tant en tant.
Es van retrobar
als armats.
Home,
a ser armats.
Es van retrobar
univert,
doncs,
us trobeu,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
molt bé,
i escolteu una cosa,
en aquesta primera trobada,
gent que vivia fora de Tarragona,
que va vindre expressament,
es va donar algun cas?
Sí,
dient que sí,
a poc a poc,
s'ha anat incorporant,
perquè com que ja és la setena,
doncs,
bueno,
a partir del segon any,
van dir,
doncs,
bueno,
aquesta vegada ho fem nosaltres,
ho organitzem nosaltres,
com a grup d'opinió,
com a grup d'exalumnes,
diuen com vulguis,
com a amistat,
i ho vam començar a partir del segon any,
ja nosaltres,
i llavors sí,
a poc a poc,
fins a arribar a aquesta setena trobada,
que farem nosaltres,
s'ha anat incorporant,
fins i tot,
persones que viuen fora de Tarragona.
I parleu de tot una mica,
m'imagino,
no,
Magí?
Sí,
jo i tant,
és bonic,
sobretot a l'escola dels vells temps.
De l'escola,
i això mateix,
i molt bé que s'ho passem també amb el sopar,
vellem,
parlem,
i també es fa un detallet,
es fa un detallet també,
i és molt bonic.
El que passa és que no podem dir el detall,
el detall és petit.
El que sí que podem dir és que encara són a temps,
si alguns golients que han estat alumnes,
no han anat mai a aquesta trobada,
que encara són a temps de participar-hi,
no?
Sí,
sí,
això ho podríem explicar com ho han de fer.
Bueno, aquí tenim...
Bueno, aquí tenim una circular,
que jo he portat per el Tarragona
i algunes barriades,
i, bueno,
hi ha un número de compte,
Més aviat el telèfon,
si vols.
Sí,
per posar-se un contacte,
que és més ràpid.
Això,
hi ha un telèfon aquí,
que és el...
El tenim aquí a la ràdio,
si truquen nosaltres els hi facilitem per línia interna,
totes si ara no tenen paper i llavis.
Feu el sopar a quarts de Déu,
a l'Hotel Imperial Tàrraco.
Per l'Hotel Imperial Tàrraco,
primer hi ha un aperitiu,
diguéssim,
i allà ens el trobem,
xerrem una miqueta,
després fem el sopar
i després hi ha l'entrega de sorpreses
i després Balleruca,
clar.
I escolteu,
a veure,
allò tan tòpic,
però tan de veritat.
Aquell noi
que em queia fatal,
que li feia la guitza
o que durant tot un curs
no em va deixar viure.
Tu trobes,
ho trobes.
Aquella noia que m'agradava
i no em feia cas.
Aquella noia que m'anava darrere
i jo no li feia cas.
Tot això,
quan passa el temps,
la mirada és divertida.
mentre et passa,
tot això pateixes molt,
però després,
quan et fas gran,
en aquests casos us trobeu
i ho heu parlat
amb aquests companys després.
Ai, xiqueta,
que jo t'anava darrere
i no em feies cas,
coses d'aquest tipus,
sí o què?
I tant,
i després,
a tot ens es comenten
les circumstàncies de la vida
que cada un ha anat passant,
no?
Però veus,
si ho véssim fet,
veus si ho véssim casat,
veus si ho véssim fet cas,
però esclar,
la vida de cada un
és el seu destí,
però és bonic
de tornar-ho a recordar,
evidentment.
Quina previsió feu
de participació,
més o menys?
Quanta gent us podeu trobar?
Jo penso que us podem trobar
unes 60 o 65 o 70,
no?
Més o menys,
depèn.
Vostè gent és malament,
estem parlant de...
Déu-hi-do.
Sí, sí, sí.
Molt bé, molt bé.
Hi ha un tema
que val la pena
que ho comentem,
que vosaltres encara
no heu fet els tràmits
i tenint en compte
la intencionalitat
del mateix,
de ben segur
que serà una qüestió administrativa,
perquè fora bonic
que en algun lloc
d'aquella plaça
hi hagués una placa
que indiqués
que allà estava
el Col·legi Jaume I
i aquest és un objectiu
que teniu
com a grup
d'exalumnes, no?
Sí, sí, sí.
És que sí,
nosaltres ja hem parlat,
el que passa és que,
bé,
falta fer el tràmit
que crec que no hi hagi,
no hi haurà cap problema
per part de l'Ajuntament,
però el faré
aquesta setmana mateix.
Ens agradaria,
ens faria molta il·lusió
que amb la façana
que sigui,
ens diguin,
hi hagués una placa
que recordés
que allà hi va haver
el Col·legi Jaume I.
Home, doncs...
Això ho demanarem
aquesta setmana mateix.
No crec que hi hagi
cap problema,
al contrari,
jo penso que ens diran que sí.
Conserveu alguna cosa
de la vostra època escolar,
algun objecte?
Sí,
en la que m'escol·leccions
soc jo.
Així que tots els regals
que s'han portat fins ara
han sortit de la meva vida,
ja.
O sigui,
ho he conservat tot,
ho he sigut molt...
I què tens
des de les notes...
Tinc la primera llibreta
de quan tenia 7 o 8 anys.
Tinc el catecisme,
el meu plomier,
les gomes,
els llàpits.
Això és un tresor, eh?
Això és un tresor.
Sí, sí, digues Jordi.
Jo guardo el llibre,
el barit.
El llibre,
l'enciclopedia aquesta.
T'ho m'ho tinc,
t'ho m'ho tinc.
T'ho m'ho tinc.
Autèntic.
És magnífic, eh?
Sí, que llavors...
el preu valia 55 pessetes.
Que era un dineral.
Era un dineral.
però, és que era molt complet.
Allà hi havia molta ciència, eh?
Molt.
Exacte.
Molta ciència, molta.
Allà hi havia tot el coneixement
de les motxilles d'avui en dia
que pesen, doncs,
amb un sol llibre.
I l'any passat va ser l'altre,
vaig fer un DVD,
el que no van deixar entrar a dins
per poder gravar bé
perquè estava en derroquament
i hi havia perill
i estava tot apuntalat.
Però vaig intentar de gravar
tot el que per fora.
Quan estava derrocat,
llavors una mica d'exposició
de l'Ajuntament.
I vam fer unes còpies
i vam donar un encadec
a l'alumne.
Com he detallat.
Molt bé.
Magí, què conserves?
Alguna cosa?
Jo, d'això,
l'únic que tinc
és la fotografia que feien abans.
Que feien una fotografia...
Sí, t'hi portes-la, clar.
Tots allà...
Que sortia darrere el mapa
i estàs allí amb la bata posada.
És l'únic que tinc.
La meva senyora
també va vindre a Milc,
el mateix col·legi.
Us va conèixer a l'escola?
No.
Quasi, quasi, però no.
Ella sí que té l'esigropèdia.
Déu-n'hi-do.
És una iniciativa
realment bonica,
entranyable,
que cada any manteniu aquesta...
I a més d'aquesta manera tan oberta,
que qualsevol persona
que hagi anat a l'escola
es pot incorporar.
I tant.
Moltíssimes gràcies,
José Luis Tejada,
Jordi Freixa,
Magí Vilaró.
Que vagi molt bé el sopar
d'aquest dissabte.
Adéu-siau, bon dia.
A reveure, gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.