D'aquí sis minuts seran tres quarts d'onze del matí.
Seguim el matí de Tarragona Ràdio en directe
amb altres convidats i amb altres protagonistes
de l'actualitat d'aquests dies.
Aquesta setmana, precisament, es troba aquí a Tarragona
un tarragoní que és fora de la ciutat des de fa més de 30 anys.
Parlem de Monsenyor Lluís Soler Fa.
És bisbe de Trujillo, una ciutat d'Honduras,
a Centra-Amèrica des de fa molt de temps.
Viu en aquest país, com dèiem, des de fa més de tres dècades.
I aquesta setmana ha tornat a casa, ha tornat a la seva ciutat.
Entre d'altres qüestions, fins i tot ha pronunciat una xerrada,
una conferència sobre el tema església missionera de l'Orient
fins a l'Occident, missió i activitat missionera.
Aprofitant la seva estada aquests dies aquí a Tarragona,
l'hem volgut convidar al matí de Tarragona Ràdio.
Monsenyor Lluís Soler, bon dia.
Bon dia.
Bon dia i benvingut.
Gràcies, moltes gràcies.
Què tal per Tarragona?
Com es troba?
Molt content de tornar, primer, a veure la gent estimada de Tarragona,
l'Església de Tarragona, i aprofitant també perquè he tingut la sort
de coincidir amb aquest congrés que fa pocs dies es va fer,
poder-hi assistir i enriquir-me, jo també, del testimoni que van donar
Sant Fructuós, Auguri i Eulogi.
Disfrutar, doncs, dic, d'aquesta riquesa que tenim a Tarragona,
veure la família també.
El motiu del viatge ha sigut la visita a Tlimina,
que han fet els bisbes d'Honduras al papa,
una visita que es fa cada cinc anys, que això ha sigut el motiu.
Però passar per aquí sempre és un gust i una satisfacció.
Vé sovint?
A Tarragona o molt de tant en tant?
No, últimament he pogut venir sovint, per tant, anem refrescant.
I com veu la ciutat?
Si m'ho permet, des de la seva perspectiva de bisbe,
que viu en un país centramaricà,
per tant, en un país no tan desenvolupat com el nostre,
com veu quan arriba aquí a Tarragona?
Com veu la seva ciutat natal?
Bé, quan el viatge és de molts dies,
bé, no és que n'hagi fet un de llarg, llarg,
però quan ja et permets estar una setmana i mig o dues,
vas veient coses noves a Tarragona,
com va creixent, com va millorant moltes coses a nivell estructural.
En quant a la gent,
es veu molta presència de gent, immigrants,
que estan aquí buscant feina.
Em sembla que també és un desafiament fort per la població d'aquí.
És molt interessant veure tot aquest tema social.
Del que estic espantat és dels preus.
Això es nota, la diferència entre els anys passats,
com va pujant tot de preu.
Allà estem igual, a Honduras estem igual.
Sobretot sembla que és el motiu, els preus del petroli,
però a vegades s'hi barregen altres coses.
Però en general veig que la població, doncs,
hi ha una tranquil·litat, un progrés sempre constant.
No sé, disfruto molt de venir a Tarragona.
Com deia Monsenyor Soler,
va venir a Tarragona fa uns dies ja per participar en aquest congrés
sobre Sant Fructuós i el cristianisme primitiu a Tarragona
en el marc de l'any jubilar.
Com valora, d'una banda, el congrés i d'una altra banda,
el fet que Tarragona celebri aquest any jubilar de Sant Fructuós?
A mi em sembla que és una oportunitat molt maca, maquíssima,
per recordar tota la riquesa que té aquest patrimoni cultural.
Parlem així, parlem del tema, per exemple,
de tot el que l'arqueologia ens permet veure i disfrutar,
però sobretot, i sobretot vull insistir en el valor
que té els fonaments i les arrels cristianes de la nostra societat.
Certament hem d'estar molt oberts i molt respectuosos
amb altres maneres de creure i de pensar,
però penso que portem la imprompta aquesta
que van deixar tota l'església primitiva aquí.
I també el congrés va aportar la serietat dels estudis
sobretot el tema molt interessant també
de si Sant Pau va arribar o no va poder arribar aquí a Tarragona.
Plantejat i enfocat d'una manera molt seriosa,
gegèticament, històricament parlant,
em sembla que deixa oberta la porta
i sobretot ens deixa el testimoni de dir
que Sant Pau es va preocupar,
es va preocupar d'arribar fins allà
on el mateix Jesús havia dit
aneu per tot el món.
Aquest és un testimoni que jo vaig disfrutar molt
de sentir-lo i de veure-lo tan ben plantejat
en les persones de molta categoria
que van venir al Congrés.
I l'any jubilar, en general, com el veu?
Com el valora?
Jo el valoro molt i m'agrada moltíssim
la carta que Monsenyor Jaume Pujol
va escriure convidant a viure
a tots els creients aquest any jubilar.
És una oportunitat de renovar, en primer lloc,
les arrels de la nostra fe cristiana
i és una oportunitat també
que es renovi la mateixa Església.
És a dir, crec, jo ho deia l'altre dia
a la xerrada que em van donar oportunitat
de compartir,
que és necessari una renovació.
Parlàvem d'una conversió pastoral
i això em sembla a mi
que té unes conseqüències
que no les podem deixar
que passi l'any jubilar
i no pensar-les
i intentar-les dur a la pràctica.
Es té que renovar sempre,
a tot arreu, l'Església.
Però l'any jubilar
em pot ser un moment de gràcia
perquè tot vagi canviant.
Que canviem l'estil pastoral
per millorar-lo,
que canviem també,
si és possible,
certes institucions
que potser també necessiten ser renovades
i agilitzades i obertes, no?
És a dir, pot ser un moment,
l'any jubilar,
un temps de molta gràcia
i d'un caminar més decidit de l'Església.
Canviem d'escenari,
deixem Tarragona,
anem al seu país de residències
des de fa tants anys.
Vostè ha pogut venir aquí
i pot venir, en fi,
sempre a explicar les seves experiències,
la seva feina pastoral.
Com viu ara mateix a Honduras?
Com definiria la situació a Honduras
i exactament a la ciutat
o a l'entorn de Trujillo
de la qual vostè és bisba?
Bé,
la zona que dintre del país
correspon a la diòcesi
que em toca pastorejar
és una...
és la zona...
No, és la zona
menys desenvolupada del país.
Aleshores, allí, doncs,
hi toca més fortament
les conseqüències d'un país
que està en aquest moment,
a veure, diria,
com a tres grans coses
que ens afecten molt.
Primer, la violència.
es considera el país
més violent en aquest moment
de Centroamèrica, no?
Per motiu del narcotràfic
que s'està fent l'amo
i senyor
d'aquella part d'Honduras,
sobretot la nostra diòcesi,
és un lloc d'arribada
de tots els carregaments de droga
i, per tant,
no hi hagi cas i autoritats,
ells s'estan convertint
els amos
de tota aquella regió.
La violència és molt forta.
També el tema
de les pandilles juvenils
ha anat derivant
i ha passat de ser
una forma de protesta juvenil
a ser una forma
de guanyar diners
quan s'han ajuntat,
és a dir,
quan col·laboren
el narcotràfic
amb les pandilles juvenils
i les pandilles juvenils
es dediquen a fer la feina
que els narcotraficants
volen que es faci, no?
Ho dic en castellà
perquè és que no em surt en català.
Ajustes de cuentas.
Moltes matances són això, no?
És a dir,
baralles entre cartels
del narcotràfic
i, aleshores,
les pandilles juvenils
es posen al servei
d'aquesta violència.
Després està el tema econòmic.
La pobresa és molt forta.
La condonació
que es va lograr
de la deuda externa,
en teoria,
els països
que van condonar la deuda
van dir, bé,
aquests diners
que ara no teniu que pagar
de la deuda
han de revertir
amb un programa
que se'n diu
Estratègia
per a la Reducció
de la Pobresa.
Nosaltres,
des de l'Església,
els bisbes,
estem veient
que el gran problema
és,
primer,
que aquests diners
no estan arribant
veritablement
a la gent més provera,
que no hi ha projectes
i tal.
I, segon,
que jo diria,
per dir-ho d'alguna manera gràfica,
en vez de la reducció
de la pobresa,
primer tindríem
que anar
a la reducció
de la riquesa,
perquè, en el fons,
són com a sis grans famílies
les que estan
controlant econòmicament
el país.
Consequència
de tota aquesta situació
de violència
i la problemàtica
econòmica
és també
que estem
en un moment
d'una gran
ingobernabilitat.
és a dir,
el govern
vol parar
els problemes
però, doncs,
no sap com fer-ho,
hi ha moltes dificultats
quan els partits polítics
que dominen,
que són dos,
estan
sempre
barallant-se
i sempre
per un costat
barallant-se,
per una altra banda
per sota negociant,
per tant,
tot això
porta
una situació
de,
com dic,
d'ingobernabilitat.
I en aquest context
de violència,
pobresa,
ingobernabilitat,
com es fa la feina pastoral
Monsenyor Soler?
Doncs és difícil,
és difícil
perquè,
per exemple,
us diré un exemple,
no,
és a dir,
la nostra diòcesi,
si el narcotràfic
està
com un pop
que té
tentacles
i es va ficant
i es va ficant,
què hem de fer nosaltres
com a bisbes
i responsables,
per tant,
del caminar
de l'Església
quan veiem
que hi ha creients
que,
o per manca
d'una formació
moral
o per falta
de convenciment,
es van ficant
i es van deixant
enredar
en aquest negoci brut
i, a més,
il·legal,
no?
És a dir,
és un problema intern
que tenim,
no?
I és difícil
manejar-ho
perquè hi ha gent bona,
molt bona,
que no acaben de veure
que el tema
de la droga
porta conseqüències
mortals,
hi ha molts joves
allí mateix,
és a dir,
abans els narcotraficants
pagaven amb diners
en els que els ajudaven
a fer
el trasllat
del producte,
avui els hi paguen
amb producte,
per tant,
un que treballa
pel narcotràfic
el que rep
és droga,
no rep dòlars
o diners,
rep droga,
llavors,
ha de buscar
com vendre-la
i acaba sent
un consumidor,
no?
És a dir,
tot això està matant
a molta joventut
i aquests són problemes
doncs que intentem
parlar-los,
però,
evidentment,
no hi ha ni
autoritats suficients
com militars
me referixo
o policials
per controlar
tota aquella
gran extensió
de país,
la diòcese
nostra té
25.300
quilòmetres
quadrats,
és quasi,
quasi tan gran
com Catalunya
i pràcticament
no hi ha ni policia
ni soldats,
molt poquets,
és a dir,
és molt difícil,
no?
Això fa que la nostra
pastoral sigui,
doncs mira,
estar molt al costat
de la gent,
educar molt,
crear consciència
ciutadana
de què és el que
pot ajudar
a que el nostre
país
no se segueixi
enfonsant.
En aquests 30 anys
ha canviat molt
la situació
des d'aquesta
perspectiva
que parlàvem
d'econòmica,
també de violència,
és a dir,
de perspectiva
econòmica i social
ha canviat molt
el país,
Honduras,
i si ha canviat,
fins i tot,
no sé si ha anat
pitjor per algunes
de les coses
que es desprenen
de les seves paraules.
Jo quan vaig arribar
a Honduras
l'any 76
per primera vegada,
hi havia encara
govern militar.
me va tocar
veure el canvi
de substituir
els governs militars,
les dictadures militars
per governs civils.
I va haver
una il·lusió
molt gran,
no?
Ara això anirà millor,
ara això canviarà,
ara començarem
a ser una democràcia.
Ara,
a començaments
del segle XXI,
estem començant
a assaborejar
la decepció
que no és
una veritable
democràcia,
no?
És una democràcia
on el més
que pots fer
és votar,
però poca cosa més
perquè tot el pastel
ja està repartit,
no?
I per tant,
cada vegada
és més la gent
que diu
no anem a votar,
per què votar
si sempre són els mateixos?
No,
això és preocupant,
és preocupant
perquè primer
expressa
positivament
que hi comença
a haver
una major consciència
del que suposa
la participació política,
però per l'altra banda
la gran decepció
de veure
que sempre són
promeses electorals
que no es compleixen
quan els governs
estan...
I té la sensació
de treballar
a vegades
en solitud,
és a dir,
de no tenir
prou suport
en l'entorn
per millorar
per exemple
la situació
de la comunitat,
dels creients,
sobretot de les persones
més pobres,
o realment
de tant en tant
sí que té
la satisfacció interna
de veure
aconseguit èxits
encara que siguin
petits
i molt individuals
i molt personals.
Jo valoro molt
els èxits,
la paraula èxit
sempre és una mica,
però valoro
els petits èxits
en tant en quant
són signes
que en un país
com el nostre
es poden fer
les coses millor,
es poden fer
amb transparència,
es poden fer
amb honrades,
es poden fer
amb la voluntat
de servir,
això,
només que siguin
petits els èxits
però ja són
un crit
enmig de la societat
de dir
mireu,
es pot fer millor
i es pot fer bé,
no?
Es pot fer sense necessitat
de ser corruptes,
ni de fer trampa,
ni de subornar ningú,
tot això.
En aquest sentit,
en l'interior del país
a vegades sí que sents
una mica
tastes allò
que dius
no sé,
la impotència,
no?
De dir,
costa molt...
ara,
també hem tingut
signes molt clars
de solidaritat
des de fora,
no?
Certament,
hi ha
algunes
ONGs,
es diu així,
no?
Sí, sí.
Que han demostrat
no jugar net,
no?
Si no sé
com diem allà
a Honduras,
un elefante blanco,
és a dir,
una cosa que és
una aparència,
però quan d'això
mires a sota,
doncs res,
és un grup de persones
que estan vivint d'això,
no?
i el govern
se n'ha donat compte
i per això ara
una mica
nosaltres també
som víctimes
d'aquesta
desconfiança
del govern
sobre certs
tots els projectes
que es fan
perquè, clar,
hi ha hagut
organitzacions
no governamentals
que no han jugat net.
En canvi,
podem dir,
per exemple,
de la solidaritat
de l'Església,
per exemple,
de Tarragona.
Nosaltres també
tenim un agermanament
en una diòcesi
d'Estats Units,
de Texas,
a la diòcesi
de Dallas,
que són molt generosos,
ens apoyen molt.
És a dir,
hi ha una solidaritat
internacional,
eclesial,
que et fa sentir
que bé,
enmig de les dificultats,
no estàs sol del tot.
Però allà dintre,
sí que hi ha dies
que sents una mica
la impotència
de dir
hauríem de fer molt més,
voldríem fer molt més,
però no podem,
no tenim mitjans,
no tenim persones
preparades,
l'analfabetisme
és molt gran
i això també
pesa,
no?,
a l'hora de fer projectes
seriosos
i costa una mica.
Aquest testimoni
de Monsenyor Lluís Solefà
ens ajuda avui
a conèixer
la situació
d'aquest país
Centroamèrica
d'Honduras.
Ell és bisbe
de la diòcesi
de Trujillo,
porta més de 30 anys
en aquest país
Centroamèricà
i ha estat aquí
uns dies
a Tarragona,
a la seva ciutat natal,
en fi,
visitant família,
amics,
fent,
pronunciant xerrades
i conferències
i ajudant,
com en aquesta entrevista,
a explicar
a la gent d'aquí
el testimoni
i la vida
d'allà d'Honduras,
d'aquest país
Centroamèricà.
Quant se'n torna,
per cert?
Demà.
Demà mateix?
Sí, demà mateix,
ja estic fent la maleta.
Monsenyor Lluís Ulefa,
moltes gràcies
per haver vingut
aquest matí
a Tarragona Ràdio
per haver-nos explicat
una mica això,
la seva vida allà,
la seva vida pastoral,
la seva feina,
les seves experiències,
el seu testimoni.
Gràcies
i bon retorn,
bon viatge de tornada
i bona feina allà a Honduras.
Moltes gràcies a vosaltres.
Gràcies i bon dia.