I en vendent una connexió amb el Jordi Sorinyac,
que ens expliqui com es viu a la Rambla una diada de Sant Jordi com aquesta.
Ho podem observar des d'aquí, però ell segur que té un camp molt més ampli.
Jordi, on ets exactament? No et veig, però és difícil trobar-te amb la quantitat de gent.
Jo l'handa, bon dia.
Sembla que siguis el Wally, aquest còmic.
No, no, estem aquí, estem vora prop teu, estem just davant d'una de les floristeries
que hi ha aquí instal·lades a la Rambla Nova, davant de la floristeria Romeu.
Ens acompanya la Cefa, que l'agafem aquí treballant, òbviament.
Cefa, bon dia.
Bon dia.
Escolta'm, des de primer hora del matí aquí, Peu del Canó, com va el negoci, això d'entrada.
Molt bé, molt animat, molt bon dia, a veure.
Escolta'm, estem just al costat de la que diuen, que és una de les novetats d'enguany,
amb això de la rosa, tot i que la tradició humana i impera, també hi ha novetats.
Es tracta d'aquesta rosa arquiris, i home, efectivament aquí tenim tota la gama de colors.
Quina resposta està tenint?
Molt, molt bé, és diferent i mira, està sortint bastant bé.
És una mica estranya veure una rosa amb tants colorins, però bueno.
Una mica psicodèlic, eh? Allò groc, liles, taronges...
de Marte, una mica, no de Sant Jordi, però bueno, sempre tenen que inventar alguna cosa.
Deies de Sant Jordi, assenyalaves ara la rosa vermella, la rosa clàssica, la tradicional.
La gent, ens continuem de cantar per aquesta rosa?
La vermella, la vermella, la vermella. La vermella és la que més.
Les de colors, alguna groga, la blava ja no t'any, va ser l'any passat i l'altre.
Després també els que porten el cucurutxo que s'aguanta de peu, que va amb aigua, també és nou.
Però la vermella amb l'espiga és la típica de sempre, que és la que tothom agafa.
Rosa, espiga i senyera, elements indispensables.
Sí, la de sempre, veus? Aquest així és la que tothom prefereix.
Una rosa ben gran, ben maca.
Rosa i ben arreglada.
Abans les hem olorat fins i tot una mica, fan olor com per toca.
A quin preu les veneu, Cefa?
A 4 euros.
4 euros, d'acord. La gent quantes n'agafen? Agafa dos o tres, hi ha alguna mitjana?
Per la mare, per la filla... Hi ha gent que més per oficines i així, doncs més.
Però el normal, per les filles i per la dona i per la mare.
Teniu por que se us acabin o no?
Home, estem bastant provisionats. Ojalà les venguéssim totes i ens quedéssim sense.
L'experiència és el grau, digues, Iolanda.
Tinc entès que cada any, cada cop hi ha més dones que s'incorporen a regalar la rosa a l'home.
Doncs preguntem-ho. Ens preguntarà la Iolanda des de l'estudi si és veritat que les dones cada vegada també van comprant roses per regalar-li a la parella.
Ho noteu? I fa que es gira una miqueta el cap?
Una miqueta, però no gaire. Encara no... Però no, no.
Venen a comprar més homes.
Som els homes encara els que les comprem més.
Per cert, una última qüestió.
Llegíem aquests dies als mitjans de comunicació que la majoria de les roses que venem aquests dies, de fet, són d'importació,
perquè a Catalunya no donem l'abast per la gran demanda.
Veurà 6 milions d'arroses que es venen avui a tota Catalunya.
També nosaltres aquí a Tarragona hem de comprar roses a Colòmbia, d'Holanda i d'altres llocs?
Sí, sí, perquè aquí no...
Aquí d'entros algunes les comprem a València, la colombiana també, però bueno, aquí...
La majoria venen de fora, eh?
Doncs, Sefa, moltes gràcies i bon negoci, d'acord?
Gràcies a Valtros.
Molt bé, Jordi. Després, en tot cas, fem un altre tomet per a algun altre espai de la Rambla?
Aquí tenim... Mentre la gent ens deixi que la riuada es comença a ser interessant, avui d'arguments no ens en falten.
Molt bé, gràcies, Jordi.
Vinc a l'hora.
Saludem ja perquè, a més, tenim moltes ganes l'Eric Vilabri, que és vicepresident del Casal Català del Quebec, a Canadà.
Eric, bon dia.
Hola, molt bon dia, Iolanda.
Benvingut. L'Eric és vicepresident del Casal Català del Quebec, com dèiem.
Actualment, el Casal concentra la seva activitat a la ciutat de Montreal.
L'Eric té 27 anys, viu al Canadà des de l'any 2004 i va anar a estudiar un màster de noves tecnologies a través d'una beca.
El Casal, en l'actualitat, té uns 200 membres i la seva activitat està especialment enfocada als joves, cosa que crida molt l'atenció,
sobretot perquè la imatge que a vegades es pot tenir és que és de persones més aviat en l'edat madura.
Ara en parlarem.
Fins i tot, en el mar del Casal també s'ha creat una colla castellera, els castellers de Montreal.
La va crear un cadequés que va viure dos anys a Catalunya i va formar part dels castellers de la Vila de Gràcia.
En parlem immediatament perquè volem saludar també Miquel Basterra, és vicepresident de la Comunitat Catalana de Colòmbia.
Miquel, bon dia.
Bon dia.
Benvingut, un plaer que estigui entre nosaltres.
El Miquel és de Tarragona, nascut al Pla de la Seu, a més a més.
De la Seu.
Abans de ser català estarragoní.
I batejat a la Cataraa.
Déu-n'hi-do, eh?
I fa 21 anys que viu a Colòmbia i va anar a parar per motius laborals en aquell moment.
i la Comunitat Catalana de Colòmbia té ja 66 anys d'antiguitat.
Vostè ja se la va trobar quan va arribar allà.
Feta, com si diguéssim, aquesta comunitat.
66 anys a Colòmbia.
I fan també moltíssimes activitats, lògicament.
Montse Mari, molt bon dia.
Bon dia.
Ai, que lluny que està la Montse.
La Montse és la presidenta del Casal Català a Can Saï, al Japó.
I la Montse, val a dir que fa 30 anys que vius al Japó?
Em sembla que sí, per tot el compte.
30 anys, gairebé tota una vida o més de mitja vida, eh?
Posem tota una vida.
Tota una vida, eh? Ho deixem aquí.
El centre es va crear fa 10 anys, té 240 membres de 6 nacionalitats diferents
i un dels objectius dels centres propiciar intercanvis culturals
entre les cultures japoneses i catalana.
No et preguntarem com vas fer el cap al Japó,
perquè deu ser un tema personal, laboral, més aviat, casualitats.
Vaig anar a Treta per l'encant d'Orient, un encant que desconeixia,
però sempre ens atrauen les coses que no coneixem i ens podem imaginar.
I suposo que hi vaig anar a Treta també per una raó musical,
perquè la mare tocava música i em va agradar molt Madame Butterfly,
que ni tan sols està escrita per un japonès.
Això normalment passa, eh?
Que sigui per raons romàntiques, suposo.
Però al final el que trobem en el país d'acollida
són coses diferents que també ens convenen.
La Cristina Laguer, Cristina, bon dia.
Bon dia.
Ella és presidenta de l'espai català Topalé Cua.
Topalé Cua.
Topalé Cua.
És un punt de trobada en basc, eh?
El que passa que a l'Eusquera, de moment, tot arribarà, eh?
Tot arribarà.
Tot arribarà.
Físicament la seu es troba a Donòstia, que vam tenir al Nàstic, eh?
Aquest cap de setmana a Donòstia.
Aquest cap de setmana, exactament.
Vam empatar, que normalment perdíem a Noeta.
Ja ho saps tu, això, eh?
El cas és que et vas desplaçar a Sant Sebastià
per viure amb la teva parella.
Exacte.
Vau crear el centre fa dos anys i mig.
300 socis.
300 socis.
I ha comptat amb la col·laboració de gent,
ara que parlàvem del Nàstic,
de jugadors de futbol com Vaquero, Begueristain,
o els periodistes Toni Strubel, o Dani Gómez,
o el crític gastronòmic Rafael García Santos.
Això neix amb esperit d'intercanvi.
I sempre hi ha hagut molta simpatia i molt bon feeling
entre el País Basc i Catalunya.
Moltíssim.
Imagina't, Tarragona,
jo el dematí vaig anar a buscar el diari
i el diari a Bascos.
És a dir, que...
Imagina't.
Cosa que a Barcelona em costa molt de trobar.
El que passa és que s'havia de materialitzar aquest bon rotllo.
Era una cosa una mica etèria i s'havia de posar sobre la taula.
És a dir, intuïtivament tots teníem aquesta tirada,
però ja s'havia de posar una mica de...
Això, s'havia de posar amb els papers.
Com va ser el Sant Jordi de l'any passat vostre?
On éreu?
Éreu a casa?
A la casa d'ara?
No, jo estava, concretament, estava a Bogotà.
Ahà.
I procurem un Sant Jordi, la comunitat catalana, reunir-nos i celebrar.
Durant sis vegades a l'any ens reunim, per Sant Jordi, precisament,
per fer intercanvis i tindre contacte amb la comunitat.
Rosa, llibres, alguna activitat especial?
No, procurem, sobretot, donar una rosa a les senyores.
El llibre és més car, és més difícil fer arribar.
Clar, però ja digues.
Com a tots els casals, suposo que Sant Jordi és una imprescindible
qualsevol activitat, però nosaltres, jo discrepo en aquest sentit,
nosaltres aquest any he imposat una mica d'estes visibilitats,
roses per a tothom, homes i dones,
és aquesta la temàtica que hem imposat una mica des del jovent.
A mi, et crida molt l'atenció que el casal català que representes
estigui integrat per joves, perquè a vegades hi ha entitats i institucions
que el que es queixen molt és del relleu generacional,
que hi ha determinats àmbits que no atreuen els joves.
I clar, si no hi ha relleu generacional, aquesta presència és difícil.
Depèn també de la natura del casal.
Hi ha casals històrics, que són realment els exilats o d'una certa època,
que, evidentment, la funció bàsica és reunir aquesta gent
i les noves generacions han tingut dificultat, a vegades, de mantenir-los.
El Quebec va ser uns immigrants més laborals dels anys 70
i ara, sobretot, hi ha la nova fornada de gent d'intercanvi d'estudiants
o joves professionals que també estan donant una nova imatge
i es va buscar més el que va què és, l'autòcton del país,
que està molt atret per Barcelona i per Catalunya en general.
Et vas quedar perquè vas trobar una bona oportunitat,
perquè et va agradar, perquè et vas plantejar passar una àmplia temporada
de la teva vida fora de Catalunya?
Perquè, mira, també va arribar al Quebec i donar-me que sempre hi havia hagut
tanta bona relació Catalunya-Cavec, però no hi havia un programa d'estudis catalans
i a través de l'Institut Ramon Llull vaig entrar en negociació amb una universitat
i ara tenim un programa d'estudis catalans i en sóc el professor responsable.
Per tant, vaig coordinar i combinar les tasques al casal
per oferir una bona oferta cultural lúdica, també pels estudiants ara meus,
que són un nou públic que també arriba ara a les activitats,
per la qual tenim un nou ventall.
Parlàvem del bon feeling entre Catalunya, el País Basc,
aquest lligam amb la comunitat llatina que hi ha hagut sempre,
a partir, com deia ell, dels exilats de la guerra,
però on hi ha un gran desconeixement és tot allò que té a veure amb l'Orient.
Sembla que podem parlar del Magrib, podem parlar d'Amèrica,
però quan arribem a l'Orient no tenim res a veure, no ens assemblem en res,
som grans desconeguts, realment som tan diferents com ens sembla des d'aquí.
Continuem utilitzant els estereotips, des d'aquí, des d'allà.
Sí, sí, sí. Jo diria que malgrat que estem en una societat de la informació,
en realitat a l'essència la seguim desconeixent.
Les formes ja han arribat potser més a nosaltres,
mitjançant, com jo deia, a la televisió, a l'internet o als viatges,
perquè els japonesos són grans viatgers que venen molt a Espanya en general
i a Catalunya en concret.
Jo crec que em vaig interessar per gaudir gràcies als japonesos,
perquè feien tant de rebombori que vaig pensar,
bé, doncs m'ho mirarem amb una mica de deteniment.
I és cert que ells estan molt interessats en la nostra cultura
i que potser ens coneixen una mica més,
però ens coneixen, com he dit abans, l'aspecte cultural.
Potser l'aspecte anímic és més difícil,
de la mateixa manera que a nosaltres anímicament ens costa més
atensar-nos a qui són ells.
El fenomen de la immigració, que com vosaltres sabeu té una transcendència,
està passant per un moment de moltes dificultats, de molts discursos.
Vosaltres també l'experimenteu en els països on viviu ara,
aquesta nova immigració que té unes característiques molt concretes.
Abans em deies, Montse, país d'acollida.
Sentir-nos dir país d'acollida a vosaltres, que esteu fora de Catalunya,
ens crida molt l'atenció.
Per tant, és interessant saber com vosaltres...
Integrar-se no és la paraula, perquè és una paraula que cada cop té...
És un concepte més equívoc, molt utilitzada políticament,
però allò de me'n vaig a viure a milers de quilòmetres de casa meva,
com puc conservar allò que soc, les meves arrels,
però com puc gaudir de tota l'experiència d'anar sumant més a la meva vida?
Això necessita d'un procés previ important o és un pim-pam,
arribo ja, m'hi poso a viure?
És un procés previ.
Jo el tinc calculat fins i tot, són cinc anys.
Aquest és el meu.
Ah, sí?
Sí, sí, sí.
Jo he fet una espècie d'estudi sociològic dels catalans i catalanes
que arribem al País Basc, triguem cinc anys a assimilar-ho.
I al cap de cinc anys fas una barreja estupenda i en treus el millor.
Nosaltres, per exemple, manifestem aquesta barreja estupenda
en una activitat que tenim que es diu l'Espai Mainada,
que tenim els dissabtes a la tarda.
Tenim 20 nens que venen a l'Espai Afectivitats només en basc i català.
I allà es veu que aquestes criatures, ells ho tenen a subidíssim.
Està clar, per ells que es poden menjar amb gules amb pap tomàquet,
però als grans potser ens costa una miqueta més.
Home, jo me les menjaria a soles, ja t'ho dic.
Jo també.
Però vaja, contra gustos...
Depèn que no me les menjo de cap manera perquè estan un preu horrorós.
He parlat en condicional, me les menjaria i les pogués pagar.
És evident.
La llengua, l'eusquera, et va condicionar d'alguna manera?
Clar, és un fenomen diferent perquè, aviam, a Catalunya,
català i castellà van de la mà, la realitat social de l'utilització de la llengua és una,
més enllà del que és el mar legal, la política, etc.
Però tu et vas plantejar, jo em puc moure en castellà, però vull aprendre a eusquera?
Si vols treballar, s'ha de saber a eusquera.
Per tant, tu mans a l'obra i...
Vaig haver d'estudiar a eusquera, no el parlo ni molt menys com no hauria de parlar.
Sí que és veritat que tenir fills que van a...
i Castoles m'ajuda, perquè els meus fills al seu entorn és Úscar Dún.
Però si vols treballar no tens més remei.
I això és una cosa que jo sempre els he dit que la gent que ve a Donosti, no?
Mireu, de la mateixa manera que si anéssiu a Catalunya,
hauríeu de prendre català per treballar.
Perquè en un bar, encara que sigui de cambrer,
tu has de poder dir egunon, bon dia amb una persona que entri.
Doncs el que passa és que m'imagino que el Japó
deu ser molt més complicat, encara que no sóc jo,
entre l'eusquera i el japonès.
Sí, no, jo és el que t'anava a dir.
No sé jo.
El japonès...
És molt difícil pel japonès, però fins i tot fonèticament s'assemblen, a vegades.
La llengua va ser un impediment, no un entrebanc, o...?
Sempre ho és, sempre ho és, perquè, esclar,
i m'adono que quan jo era més joveneta,
que realment, quan apreníem una altra llengua europea,
doncs ens semblava un abisme.
I ara, és que és quasi bé, doncs, n'aprendria tres al dia,
tres de noves, perquè he provat la gran diferència del japonès.
Evidentment, parlant del que deies,
jo crec que la gent que hem viscut molts anys a fora
no som d'aquí ni som d'allà,
però alhora som d'aquí i som d'allà.
El primer factor imprescindible per adaptar-se a una nova cultura
crec que és l'obertura anímica,
estar obert a noves coses que no coneixem
i a valors que fins ara no eren els nostres.
I, esclar, per entendre aquests valors i aquestes noves coses,
evidentment, hem de parlar la llengua.
El japonès per mi va ser un procés molt lent.
Diguem-ne que el primer any que no treballava al Japó
va ser un aprenentatge quasi bé sola
perquè vaig arribar al Japó després de cinc mesos de viatge
i, esclar, ja no em quedaven diners ni per escoles ni per res de tot això.
I després del fer amics per primera vegada allà,
diguem-ne que el que jo havia après tota sola
es va posar, diguem-ne, en funcionament i es va materialitzar.
Però el japonès, per la idiosincràcia de la llengua en si,
és tan complicat que jo crec que si fa 30 anys que hi soc,
cada dia aprenc una cosa nova.
T'hi trobes a gust amb la manera de ser, que és generalitzar molt,
perquè no generalitzar sempre t'equivoques.
Però bé, tots tenim un tarannà, els catalans tenim un tarannà,
tot i que tots som diferents, afortunadament, els japonesos també.
Et va costar fer-te amb aquesta manera d'entendre la vida,
des del que és la vida quotidiana,
que probablement és on es pot trobar, en coses essencials i bàsiques,
al final jo crec que ens movem en termes ètics molt generals.
Però en la vida quotidiana, et va costar adaptar-te?
A mi em va costar, em va sobtar una cosa i em va costar l'altra.
Fins i tot en aquella època,
quan jo vaig néixer fa menys de 150 anys, com ja sabíem,
és jove, no la faci en casa, es fa la coqueta, perquè és jove,
no s'ha d'amagar l'edat.
És que sí, és que també és la coqueta per herència, exacte.
Doncs, efectivament, m'havien educat, recordo,
per ser una dona independent,
per ser una dona lliure, anímica i socialment parlant.
I quan vaig arribar a Japó fa 32 anys,
la societat i la situació de la dona
estava comparativament molt endarrerida.
Per exemple, fins al punt que uns amics et convidaven a sopar,
i la muller no seia a taula perquè ens havia de servir.
I això m'angoixava només de veure-ho.
Les coses han canviat molt en aquest aspecte,
ara gairebé es passen de rosca,
però sense saber per què es passen de rosca.
Diguem-ne que la situació de la dona em va sobtar.
La cosa que també em va sobtar va ser la diferència entre,
per exemple, suposem que per un europeu en general,
per un català, evidentment, també,
i per una persona de l'estat espanyol és obvi encara més,
mostrar el teu individualisme, com penses,
i en demostrar que potser ets més llest que l'altre,
perquè si us n'adoneu, tothom et parla de tothom,
i tothom parla de tot sense tenir prou coneixement al respecte.
Això és el que fan en general els tertulians de l'Arlanda.
Exacte.
Perdó, perdó, no volia dir res.
Això és molt habitual aquí, a Europa en general.
Mentre que a Japó, estiguis o no estiguis d'acord amb l'altre,
el deixes parlar, el deixes acabar,
i si no estàs d'acord dius,
ah, ja ho entenc, ja té sentit,
potser no li portaràs la contrària,
en una hora, no, a trencar l'harmonia,
això també em va sobtar molt.
Que diferent és Colòmbia, eh?
Molt diferent.
Miquel, d'aquest retrat que ens dibuixava la Montse...
No teniu la problemàtica idiomàtica, ni molt menys.
Evidentment, hi ha una diferència de caràcter,
de taranar, com tu deies, Mantea,
però és molt més fàcil,
habituat i compenetrat amb la gent de Colòmbia.
És una societat molt acollidora, no?
Tinc entès, o és un tòpic també?
No, no, són acollidors,
és una gent maca, de veritat.
El que passa és que potser de Colòmbia es coneix
més lletgi dolent que l'homuní.
Per desgràcia és així.
És una societat en permanent conflicte,
molts problemes...
Des que jo estic a Colòmbia, fa 22 anys,
sempre ha sigut un país problemàtic, eh?
Per què?
Perquè la guerrilla, el narcotràfico i la violència
sempre està permanent.
Quan no han sigut els càrtels de Cal i Medellín,
han sigut els càrtels de la FARC.
Per què?
Perquè la FARC no és guerrilla,
és narcoguerrilla.
Són els que exploten...
Són els que exploten, doncs,
la coca i el tràfic de droga.
Aleshores, clar,
és una gent potent econòmicament
i desestabilitzen el país en com...
O sigui,
que hi hagi...
Una societat amb un gran potencial,
però que es perd justament
per aquesta situació constant,
la vida quotidiana de la gent.
Sí, perquè mira,
Colòmbia és un país molt ric,
o sigui,
per natura té
el que ja tothom coneix,
el cafè,
les flors,
esmeraldes,
hort,
oi?
I això...
I la gent,
la capacitat de la gent
és molt important.
Tu ho trobaràs a Colòmbia,
a qualsevol ciutat,
de Cali, Medellín,
Barranquilla,
Bogotà,
gent molt preparada,
sobretot gent jove,
executius,
que el que menys té
és un títol
als Estats Units a Europa,
un màster.
Llavors dius,
ostres,
què volen fer aquesta gent?
Volen fer país.
Ara,
tenen unes circumstàncies
molt difícils,
més que qualsevol
país d'Europa.
Per què?
Perquè, ostres,
t'has de cuidar
les espatlles
en quin sentit?
Que no et sequestrin.
Et jugues la vida
materialment
i físicament cada dia.
I treballar així
és molt difícil,
de veritat.
Mira,
per exemple,
a Colòmbia
hi ha totes les empreses
més significatives
o representatives
d'Espanya.
Digue-li,
des del sector financer
serveix.
però què passa?
Que els executius
o els empleats
d'aquestes empreses
també han de prendre
cuidado
que no els raptin
o seqüestrin
els seus empleats.
Llavors hi ha
unes mesures
que dius,
escolta'm,
si vas a tot el lloc
tu no vagis per carretera
perquè hi ha perill.
Agafa l'avió.
Cosa que aquí
no ho vius, això.
Aquí és més lliure.
Llavors diràs,
home,
les coses encara estan així?
Sí, sí,
no pots baixar la guarda.
Per què?
Perquè mentre hi hagi
una desestabilització
a través de la guerrilla
dels paramilitars
i els narcos,
no pots baixar la guàrdia
perquè estàs
constantment
en perill
de que et gasi.
doncs tu quan véns
a Tarragona
deus anar per tot arreu
i a tot hora
tranquil, no?
La prova està
que ahir vam estar
passejant
per Tarragona
per arreu
fins a les 12
o a la 1
de la matinada
tranquil·lament
que un al·lucina
perquè diu
ostres,
no és possible
que jo
a les 10 o 12
de la nit
estigui passejant
pel carrer.
Això
clar,
vosaltres no ho valoreu
perquè ho viu
cada dia.
Mai es valora
el que es té.
sempre es valora
el que no es té
però el que es té
no es valora mai, eh?
Exactament,
exactament,
per això ho dic.
M'entén?
Jo al·lucinava
de dir
ostres,
són les 12
de la nit
i vaig passejant,
no?
Cosa que és
molt difícil
fer-ho a Bogotà.
Eric,
el que ve que
és molt diferent
i el tema
de la llengua
tenint en compte
que sou persones
formades
i anàveu
amb l'anglès
de sèrie,
m'imagino, no?
Sí,
o el francès.
El francès,
això és el que t'anava
a dir,
perquè realment
la part del Quebec
és la part francòfona
i hi ha una gran diferència
al Canadà
amb què és la realitat
del Canadà anglès
i el Canadà francès.
En aquest sentit,
preparat amb el francès
però no amb l'accent
del Quebec
perquè això també
és la particularitat.
Un arriba,
com deia abans,
es deia abans aquí,
hi ha un procés
que s'has de preparar
per arribar
però, clar,
arribes amb un francès europeu
i arribes allà
i tot és una realitat
diferent
i t'has d'adaptar
amb l'accent,
una mica amb la forma
de fer també d'allà.
que el que és interessant
de veure el Quebec
és que és una mica
d'híbrid
entre el que és Europa
i Nord-Amèrica.
Diuen que més civilitzats
i tots, no?
És una cosa així
com a molt escèptica,
molt estupendo tot.
És a dir,
Nord-Amèrica...
Un quadre molt diferent
del que ens dibuixava
el Miquel, no?
Exactament, completament.
Ara quan el sentia
m'he d'anar a compte
que sí que no tenia
absolutament res a veure
això de passejar tranquil,
inclús et diré
més tranquil
un món real
que potser Barcelona
en aquest aspecte.
Ui, em penso
que ja tu et quedaràs
molts anys al que ve, crec.
De moment,
sí, viu molt bé,
la veritat és que sí
i són la gent,
societats des d'Amèrica,
doncs,
a lo millor societats
més joves
i quan...
amb moltes ganes
i molt curioses
per veure
les grans tradicions,
les grans cultures mil·lenàries
com pot ser la catalana.
En aquest sentit,
doncs,
estan molt encuriosits
i tenen moltes ganes
de conèixer.
I aprofito per dir
que hi ha vols directes
en aquests moments
Montreal-Barcelona
i es nota ja
que hi ha molts catalans
que cada estiu
els veiem
per Montreal
o per Quebec.
Clar,
des dels casals
de les entitats
que representeu
us plantejo,
perquè ara parlarem
ni que...
És que clar,
el temps corre
i estaríem hores
parlant amb vosaltres.
Contempleu
en algunes
de les entitats,
que en sou moltes
i cadascú té
el seu perfil,
crear algun vincle
perquè els catalans
poguessin,
doncs,
d'alguna manera
anar i venir.
No parlo d'ofertes,
no parlo en termes econòmics
sinó que crear uns vincles
d'acolliment
del que dir,
mira,
vull fer una estada
d'un mes
al País Basc,
al Japó,
a Colòmbia,
al Quebec,
doncs,
hi ha un organisme
a partir del casal,
doncs,
potser ens podem organitzar
perquè m'orientin,
perquè em diguin
cap on em vaig.
Això què tal?
Ho plantegeu?
Ho teniu a pensar?
Jo crec que una tassa
que s'està començant a fer
des de fa un temps
amb ara,
degut a que la societat
va canviar molt,
que la posada
de moure'ns,
hi ha vols molt fàcils,
com ara deia l'Eric,
mols directes,
i jo crec que entre nosaltres
sí que ho fem
però és una faceta
jo crec que a explotar
i a ajudar les coses
que haurien de fer
aquestes comunitats
i haurien d'incorporar
aquesta faceta
d'entre nosaltres
n'anar-nos a veure,
que ja ho fem
a nivell particular,
però en institucions...
Els catalans
hi anem molt al País Basc.
Molt.
I els bascos també.
Com que sou una ràdio municipal,
ho faig amb tot el carinyo del món
i amb tot el respecte
per Tarragona,
és una vergonya
aquest xiringuito
que teniu 20 metres més avall
que ens atrona
amb una música
que no sé què hi fa
en aquest moment,
que avui és el dia Sant Jordi,
és el dia del llibre de la Rosa
i no és el dia del rock.
Per tant,
jo considero
que a l'Ajuntament de Tarragona
alguna cosa
ja hauria de dir amb això,
i ho dic amb tot el carinyo,
però em sembla horrorós,
no sé què penseu vosaltres,
no us assento
i us tinc
a un metro i mig,
i avui és el dia de la Rosa
del llibre,
per tant no sé què fan
i estem a Tarragona
i com a mínim
si ens posen música,
que sigui música d'aquí
i molt més baixa,
perquè si vosaltres féssim el mateix
aquí no ens entendríem
i això seria un garigori,
i ho aprofito.
No, no,
no cal que sentís res,
que el que després
presa la seva opinió
a mi em sembla insuportable.
Mira,
escolta,
per exemple,
jo parlo de Colòmbia,
i sincerament,
això,
tens tota la raó,
però
jo estic concentrat aquí
a la reunió
tan agradable
amb vosaltres.
Jo també,
però em costa,
perquè ho sento.
Però la Cristina és canyera,
i jo avui diria el que penso,
clar,
molt bé.
Jo per trencar una mica
la línia,
jo vull dir que Catalunya,
Tarragona és coneguda
a Colòmbia,
i més concretament
a Bogotà.
A Bogotà tenim urbanitzacions,
edificis
i botigues
amb el nom de Tarragona.
Ah, sí?
Sí.
Ho dic això
perquè
el tarragoni
no pensa
que les fronteres
són molt més enllà.
Vivim una mica
en una bombolla
en aquesta ciutat,
potser, no?
Pensem que és així petita
i feta a mesura
de les persones,
no ho sé.
Si dic Tarragona,
lògicament
Catalunya,
no?
Perquè també hi ha edificis,
es diu
Catalunya,
ostres,
qui és aquest?
Qui ha muntat això?
Un tarragoní,
no?
Serà influència
d'un tarragoní
que ha anat allí
i ha posat el nom
de Tarragona
a la seva botiga,
no?
Un tarragoní
fa pàtria
fora de la seva pàtria,
de veritat.
i quan un ve
a Tarragona,
ostres,
no,
és la meva ciutat,
jo l'estimo,
m'entens?
I fora de Tarragona
hi ha altres coses,
altres ciutats
que la respecten,
però la pàtria xica
jo la porto
molt endins.
I per la part alta,
Miquel,
continues,
tens coneguts
encara,
tot i que estàs
o...
Lògicament,
has perdut el contacte,
ja, clar.
Jo vaig marxar d'aquí,
de Tarragona
els 18 anys
i tinc la sort
que tinc els meus germans,
la mama,
gràcies a Déu,
encara viu,
eh,
doncs,
això m'ha donat motiu
de vindre
un,
dos cops a l'any
i sempre vinc a Tarragona.
És un motiu
tindre la família
i,
dius,
amics,
és difícil per què?
Dius,
ostres,
el batxiller,
el batxiller ja s'ha oblidat,
la universitat,
els tinc a Barcelona,
perquè jo quan vaig fer
els estudis universitaris,
aquí no hi havia universitat,
a Tarragona.
No.
És que jo soc una mica gran ja.
Tu ets molt jove.
Ja?
Està com la...
Gràcies.
Gràcies,
estic molt jove,
que bé.
Molt guapa.
Vingui cada dia,
vingui cada dia.
Eh?
Però Tarragona
és que és bonica,
és una ciutat...
Mira,
jo parlo,
no perquè estigui aquí
als micròfonos de Ràdio Tarragona,
ni molt menys,
és que Tarragona és
la millor ciutat del Mediterrani.
La ciutat més bonica d'Europa.
I ho sento jo per vosaltres,
per la veritat.
Ara no farem un debat, eh,
de quina és.
Coneixeu Tarragona.
Sí, i tant.
Sí, sí.
Cada estiu estaré aquí,
de tota la vida.
Cada estiu.
Tinc la iaia a Vilafortuny,
la dona a casa a Vilafortuny,
per tant...
Ja, ja és més que...
I per cert...
Has de...
Per cert, Tarragona.
Clar, ja.
Aquí defensem tot,
el que convinc.
I tant, que sí.
I per cert...
I així,
i a Tarragona.
Sí, sí,
havia vingut.
Jo venia cada estiu aquí a la xicara.
Ah, sí.
Però vaig veure l'entret.
L'entret.
I ara m'he quedat molt decepcionat.
Bueno, ja buscarem una...
S'ha de buscar una alternativa.
Sí, que buscarem una alternativa, Eric.
Escolteu, una cosa,
ja per acabar.
Aquesta trobada que esteu fent,
a banda d'enriquir-vos a nivell personal,
que m'imagino molt,
perquè és un compartir moltes experiències,
quina és la...
És a dir,
si us digueu,
heu de fer un informe
d'aquells feixucs
que has de presentar a algú
perquè et doni una subvenció o alguna cosa, no?
Aleshores,
què diríeu,
que és la gran conclusió
o els punts on realment dieu
a qui hem apostat
en aquesta trobada de Casals Catalans?
Jo, mira,
jo no vull passar davant de les senyores,
comença tu, per favor.
Bueno,
doncs jo diria que potser...
Jo és la primera trobada que vinc
perquè l'espai és jove,
només té dos anys i mig,
per tant,
la idea que m'emporto
i el que he vist
és una intenció
per part del Departament d'Afers Exteriors
de la Generalitat
de posar-hi fila d'agulla
i articular
una estructura
fixa,
seriosa,
amb un pla de subvencions
que pots convenir
que porta moltes exclusions,
que ens deiem estar moltes hores,
però discutís molt positiu
i a mi em sembla
que s'ha d'agrair
aquest departament,
l'esforç que fa
la gent,
Angell Portadé,
el secretari,
Montse,
el cavalleria,
són gent que treballen moltíssim
i que estan ajudant realment molt
a que continuïn algunes
i que en néixin de noves,
amb tots els pros
que poden haver-hi,
que segur que n'hi ha més.
Montse,
realment costa
d'entendre els convidats
amb aquest fons que hi ha,
és...
En fi,
però jo crec que ho aconseguirem
a escoltar i sentir bé
i sobretot els nostres oients.
D'acord,
jo dono suport al que ella diu,
és la quarta vegada
que he participat
en una trobada
i potser hi ha hagut
altres trobades
una mica més interactives
i potser ho he trobat
això a faltar,
però comprenc
que hi ha la bona voluntat
que tant els representants
dels centres catalans
com de les institucions
que ens han acollit
que hi hagi una bona entesa.
Aquesta bona voluntat
voldria creure que hi és.
Miquel.
Jo diria, sincerament,
primer,
agrair a la Generalitat
i a l'Afer Exteriors
de la Generalitat
l'oportunitat
que ens dona
de reunir-nos,
intercanviar
i conèixer-nos
entre nosaltres
i, d'una altra banda,
o sigui,
per una altra banda
també establir
unes regles,
una normativa
que tots els tinguem clara,
no?
En quin sentit?
Que tothom necessitem ajut
i aquest ajut
més o menys
tothom el rebem
per poder fer activitats.
Activitats en quin sentit?
de donar a conèixer Catalunya.
M'entens?
Donar a conèixer Catalunya
en tots els sentits.
Llavors,
això,
si no tens l'ajut
d'un estament,
d'una organització
o un organisme
com a la Generalitat,
és difícil de fer-ho.
La Generalitat,
a través de fes exteriors,
ens col·labora a tots.
La veritat és aquesta.
I aquesta reunió,
jo crec que tots
traiem profit,
primer,
de conèixer-nos,
de tindre aquests contactes,
i et posis nerviosa
que això no pararà.
No, no,
és que costa,
la veritat,
a veure,
sincerament,
costa molt
amb aquesta megafonia.
Escolta,
no,
jo crec que,
t'he dit
el que volia dir,
que és interessant,
aquesta reunió,
jo he tingut reunions
a Costa Rica,
he tingut algunes,
i aquesta és molt interessant,
i aplaudeixo la Generalitat
que ens hagi reunit
a tots
a Tarragona.
Eric.
Breument,
per acabar,
això que s'ha destacat ja
ha estat l'intercanvi
que a nivell interpersonal
ens podem realment entendre
i aprendre molt
del que estan fent
també altres casals,
però sobretot també
les directives
i veure com s'organitza
la Generalitat
són molt diferents
entre nosaltres
i és una feina
realment enorme
la que estan fent.
I ja abans d'acabar,
aprofito els micròfons
de Ràdio Tarragona
per convidar
els tiquets de Tarragona
que vinguin a fer
una masterclass
a la nostra colla castellera.
Seran benvinguts
i sisplau que...
Bé, aquí hi ha algú
darrere meu
que diu que s'hi ha malcat.
Ara feu tractes.
Jo, escolta,
la col·lito,
Tarragona Ràdio
és la millor emissora
del mateix terrà,
per no dir a Europa, tu.
Mira, ara ens farem
els xulets.
I tu ets una noia
molt maca
que s'ha de entrevistar
i és una professional
aixerida i maca.
No us he dit que vingui cada dia?
Que vingui cada dia?
Aquest és aquest punt lletí, eh?
És el punt lletí, sí senyor.
És el punt lletí colombià.
Ja que no t'hi he portat la rosa
tinc que donar-te una flor.
No, home, doncs la flor...
Això no ha estat una flor,
ha estat un ram de flors, eh?
Moltíssimes gràcies, de veritat,
que ha estat un plaer
i que gaudiu de la vostra
Estada a Tarragona.
Gràcies per tenir-nos.
Fins aviat.
Adéu-s'hi ve.
Bon dia de Sant Jordi.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.