arroba tarragonaradio.cat
Dijous 13 de novembre, al matí de Tarragona Ràdio,
línia directa amb l'alcalde a la sintonia de Tarragona Ràdio,
la ràdio de la ciutat.
Ja és hora de treure rendiment al seu pis.
Si disposa d'un habitatge per llogar, pis, casa o local comercial,
i desconeix el funcionament del món immobiliari,
no disposa de temps per buscar llogaters,
ni de publicitar el seu immoble,
ni per formalitzar el contracte d'arrendament de forma adequada,
ni per realitzar totes les gestions que es deriven,
de gas, llum, aigua, repercussions d'impostos, l'IBI,
els augments de l'IPC, el manteniment del pis, l'assegurança...
La Càmbra de la Propietat Urbana de Tarragona
s'encarrega de fer per vostè tots aquests tràmits
amb la seguretat i experiència d'un equip professional i especialitzat.
A més, a la Càmbra trobarà el recolzament d'advocats,
arquitectes i tècnics que l'ajudaran a resoldre
tots els temes i qüestions legals que se li presentin.
Més informació al 977-24-2906
o a la web cambrapropietat.org
T'agradaria dinar o sopar en un ambient acollidor i càlid
on la gastronomia més tradicional es fonen amb la més innovadora?
El restaurant Moss et sorprendrà per molts motius,
pels seus plats originals i saborosos
i per la seva carta de postres,
que inclou delícies com el Tarragona Dolça,
una selecció de dolços amb denominació d'origen tarragonina.
Al restaurant Moss t'oferim menú diari per 13 euros en 20
i el dissabte tasta el nostre menú familiar per només 19 euros.
Ens trobaràs al número 9 del carrer Fortuny,
tocant a la Rambla Nova.
Reserves al 977-24-3988.
Contacta amb nosaltres al matí arroba tarragonaradio.cat
o per telèfon al 977-24-4767.
La Rambla Nova
del migdia, cinc minuts, saludem novament Ricard Laozos
i més no diem que ha fet el cafè
i s'ha incorporat novament al matí de Tarragona Ràdio.
Bon dia, un altre cop, Iolanda, ja ha fet el cafè i ha esmorzat,
piles carregades...
Carregadíssimes, com el divendres al vespre.
En aquesta ocasió, el lliurament dels Premis de Comunicació Ciutat de Tarragona
van canviar el seu format, van canviar l'escenari.
Sembla que a tothom que va assistir els va agradar i força
aquesta nova manera de lliurar els guardons
i els Premis de Comunicació en la categoria de Patrimoni,
en la categoria de Comunicació i Riscos, Prevenció i Riscos.
I bé, què els hi podem dir?
Que va actuar el mag Robert.
Que va fer un número de màgia per ràdio, segons ell.
No, cosa que és veritat, eh?
Que es podria aplicar perfectament a la ràdio.
I després vam tenir una actuació musical
amb la gent de l'estudi de música i del magatzem,
encapçalats per la Teresa Valls,
que ens van oferir unes quantes cançons,
de les clàssiques, podríem dir.
Estàndards, estàndards.
Estàndards, no clàssiques.
Estàndards.
Estàndards.
I vam fer un acte presentat aquí, com dèiem, divendres,
per la Yolanda García i un servidor.
Va, que era, crec que prou bé, prou digne.
Com a mínim no vam dir tonteries,
que això ja és molt, ni vam riure.
I, a més a més, va venir la nostra companya Anna Plassa,
la companya dels serveis informatius de Tarragona Ràdio,
i va parlar amb els famosos,
amb la gent que va rebre el reconeixement,
la distinció de l'organització dels Premis
Ciutat de Tarragona de Comunicació,
i també amb els periodistes que van guanyar,
ells amb la seva feina van guanyar el premi.
Per cert, cada premi té una dotació de 4.000 euros,
així que deu-n'hi-do.
Però primer escoltarem, si et sembla, els, entre cometes, famosos.
Sí, els més populars.
I si n'hi havia un famós o popular, era un director de cinema.
Vigas Luna.
Vigas Luna, Jamón, Jamón.
Molt seriós, sí, sí, molt de Jamón, Jamón, molt tajuaní,
però mentre anava a l'acte,
que com que estaves dalt de la cena, anaves controlant el personal.
El vam veure molt seriós, és veritat.
Molt seriós, i diguem-ne així com hi havia representants
del Consell d'Administració de la Ràdio,
molt actius amb el MAC,
és a dir, persones que eren molt participatives.
A Vigas Luna li costava molt arrencar-se els trucs
i els suggeriments que feia el MAC.
seriós deu ser cosa de la gent del cinema.
Molt bé, doncs això és el que li deia.
Vigas Luna, la nostra companya Anna Plassa.
Ha rebut aquest reconeixement a la seva trajectòria professional
i també com a persona molt vinculada a la ciutat.
Deia que el seu pare era de Valls
i en moltes de les seves pel·lícules
hi figura a Tarragona o elements del camp de Tarragona.
Jo sóc un amant d'aquesta terra, m'agrada molt Tarragona.
Terra calenta, deia el meu pare.
I fa 20 anys que viu per aquí.
Sí, sí, sí.
I a més sóc un enamorat.
Jo penso que és un lloc privilegiat de la península ibèrica.
I un dels millors llocs del oest del Mediterrà.
M'ha agradat una cosa que ha dit en rebre el reconeixement.
Ha parlat de tres símbols d'aquesta terra.
Els calçots, els castells i també el porró.
Són tres símbols que m'agraden molt
perquè penso que ens representen molt.
Jo penso que som una gent molt terrenal,
que ens agrada molt la terra, som realistes.
Però també tenim un toc místic espiritual.
I són tres coses que surten de la terra.
El calçot, que surt de la terra,
i per menjar-lo mires al cel.
El porró, que és el vi que va dins,
però per veure'l també mires al cel.
I els castellers, aquest grup d'homes que volen tocar el cel.
De fet, els castellers van formar part de la seva pel·lícula
La teta i la lluna i fa uns quants anys
és una imatge que l'entusiasma.
Sí, els castellers és un fet simbòlic molt maco
i representa coses que m'agraden molt.
Ara, la seva darrera pel·lícula, ja sóc la Juani,
en part va ser rodada aquí.
Hi va haver algunes escenes que passaven a les Gavarres,
a Bona Vista, em sembla que també.
Sí, sí, Bona Vista.
Bé, la Juani és de Tarragona, és tarragonina.
Sí, sí, vaig rodar més de la meitat de la pel·lícula.
I ho repetirà això?
Ara deia que estava preparant una pel·lícula nova.
Sí, rodar aquí a mi m'agrada molt.
La veritat és que quan menys...
Jo he viatxat moltíssim,
he viscut inclús quatre anys a Califòrnia,
he viscut a París, a Roma,
i la veritat és que ara no tinc masses ganes de marxar de casa.
O sigui, que tot el que pugui fer aquí ho faré aquí.
inclús tinc un projecte de fer un plató
per poder rodar pel·lícules aquí, al costat de casa.
Podria explicar alguna cosa més d'aquest projecte
o el deixem aixent l'aire a veure si es consolida?
De moment deixem-lo a l'aire perquè encara no tinc el lloc,
però encara no és un projecte definitiu,
però sí, sí, tinc el desig de poder fer un plató multidisciplinar,
però bàsicament dedicat a cinema,
i que sigui un lloc on jo pugui fer les meves pel·lícules
i enviar a altra gent que vulguin fer-ho, clar.
I ha parlat també que està preparant una pel·lícula nova?
Què ens pot avançar?
Estic preparant una pel·lícula nova
que és part d'una trilogia on vull parlar de l'èxit,
d'aquesta cosa que avui es ven a la nostra societat
com imprescindible, que jo crec que és un error molt gran,
perquè jo crec que l'èxit, en molts casos,
és un camí a la infelicitat,
i és un projecte, és la història de tres dones que volen triomfar,
que tenen el desig de triomfar.
Una ha sigut la Juani,
i l'altra és aquesta altra pel·lícula que estic preparant.
I quina fase la tenim, aquesta pel·lícula?
Escrivint el guió o esteu ja emprens de...
Fase de preproducció,
és una pel·lícula per començar-lo de l'any que veia.
Així, amb molts projectes a la vista i molt enfeinat.
Sí, sí, sí.
I m'agrada, soc una persona molt activa,
m'agrada molt...
Estimo molt la meva feina,
m'agrada molt explicar històries,
i sempre tinc projectes molt desenvolupants o fent-se.
Doncs aquests són els projectes de Bigas Luna.
Poseu un plató al costat de casa seva,
serà allà a la Riera de Gallà,
serà a la ciutat de Tarragona,
serà al Bressol del Calçot i els Castells,
que li agrada tant parlar,
en les seves intervencions.
En fi, no ha volgut desvallar coses molt concretes.
Són coses que també s'expliquen després d'un acte així,
entre copa i copa de cala.
La gent del món del cinema és bastant així, no?
No vull parlar dels meus projectes perquè...
Jo no tinc gaire relació amb aquest món tan important,
però vaja, sí que són així,
de no desvetllo res, que si no es pot malbaratar.
Doncs aquest era el Bigas Luna,
una altra persona distingida molt més pròxima,
entre altres coses perquè el veiem sovint aquí a la ràdio,
ve a participar a les tertúries,
o ens porta escriptors que presenten aquí a Tarragona
a les seves últimes novetats,
és el Pitu Rovira.
Estava encantat de la vida,
de rebre aquest reconeixement.
El Pitu Rovira,
president del Gremi de Llibretes de Tarragona,
un dels socis fundadors de la llibreria La Capona
i, com dèiem,
tertulia habitual del matí de Tarragona Radio.
Això és el que li deia l'Anna Plaçà.
Pitu Rovira, bona nit.
Molt bona nit.
T'han donat un reconeixement
per la teva tasca de col·laboració
als mitjans de comunicació?
Sí, i ho agraeixo.
Jo agraeixo i n'estic molt content, eh?
La teva vinculació, però és una mica indirecta.
Tu ets llibreter, bàsicament.
Sí, jo soc llibreter,
el que passa és que jo entro en aquest món de la comunicació,
de la mà dels llibres,
perquè fa molts anys hi va haver una persona de Tarragona,
el Didat Bertran,
que portava la direcció d'una emissora
i em va proposar fer una cosa
que fins llavors no s'havia fet mai,
per exemple, en les circumstàncies,
amb una emissora de ràdio,
que era anar,
més que fer una crítica literària,
comentar novetats i de llibres,
i no tan nous,
fer un comentari de llibres, no?
I allò que va començar a fer
d'una manera molt simbòlica
i molt sense...
Doncs mira, de mica en mica
es va anar a convertir en un acostum
i vaig estar un grapat d'anys,
quasi 20 anys fent cada setmana
un petit comentari,
un anunci de llibres,
i aquesta és la meva vinculació,
la primera vinculació,
i després d'aquí veiaven 20 altres coses,
participació en tertúlies
i demanades opinió,
i coses d'aquestes que ve.
Una col·laboració que encara mantens avui en dia,
i també des de la llibreria,
com una eina més de comunicació,
perquè feu moltes presentacions de llibres
i moltes activitats obertes al públic.
Sí, perquè això també te n'aprofites,
també no ens enganyem, no?
Te n'aprofites d'aquestes inèrcies
que tens al voltant,
com són els mitjans de comunicació,
i que són importants,
però que si vols comunicar una notícia,
evidentment que necessites un mitjà,
i sense que serveixi allò de voler fer la pilota,
però aquí a Tarragona tenim uns mitjans de comunicació
que funcionen, que funcionen molt bé,
que els tens molt propers,
i com jo hi participo,
i n'estic molt content de participar-hi,
i molt disposat a fer-ho,
amb tertúlies i amb tot això,
doncs bé,
llavors,
quan tenint la teva activitat laboral i professional,
com és el món del llibre,
doncs també utilitzes aquests mitjans
per fer conèixer al públic
les novetats en llibres
i els autors que venen a la ciutat
i que venen a visitar la llibreria,
doncs utilitzes això
per també donar-ho a conèixer, no?
En Pitu Rovira també és una persona
molt activa a nivell social
i a nivell d'entitats de Tarragona,
formes part dels Diables, Corals, l'Òmnium...
Sí, perquè també una cosa et porta a l'altra, eh?
Jo sempre he defensat
que un comerç de llibres
i una llibreria és un comerç singular
i no és que ho he defensat,
sinó que per mi és una realitat, no?
Dintre d'una llibreria,
sota del paraigua d'una llibreria
hi caben moltes coses, no?
I també fas sinercis amb grups socials, no?
I després del cap dels anys
tens comunicació i tens amics
que et conviden a participar en altres coses
i si a més tens un esperit participatiu
doncs acabes involucrant-te
en multitud d'activitats i d'associacions.
I bé, a mi mai m'ha fet estrany
de participar en la vida social de la ciutat
i bé, la prova és aquesta, no?
El Pitu Rovira, una mena d'activista cultural,
un gran llibreter dels més coneguts de la nostra ciutat
i a més a més col·laborador habitual de Tarragona Ràdio
i l'altra persona, distingida, també molt coneguda, no?
Molt coneguda
i aquesta sí que, efectivament, absolutament vinculada
no al món del periodisme, com a ell li agrada assenyalar,
sinó al món de la ràdio,
és allò de jo soc un radiofonista
i no pas un periodista.
Doncs ell és Enric Pujol,
tota una referència, 38 anys
que s'acabaran ben aviat a Ràdio Nacional d'Espanya.
Enric Pujol, bona nit.
Bona nit.
38 anys dedicats a la ràdio.
Són molts anys
i suposo que has vist molts canvis
en les maneres de treballar en tot aquest temps.
Sí, jo encara vaig agafar l'ascensura franquista
i vaig viure una ràdio
que era una ràdio molt d'acompanyament,
molt d'acompanyia, d'entreteniment
i poca informació
i ha anat evolucionant molt
fins a arribar a una ràdio totalment diferent
que no t'ha reservat
amb aquella que fèiem al començament, no?
Molt pluralista,
és a dir, feies moltes coses,
eres molt polièdric,
cosa que té la seva part positiva,
podies fer moltes coses,
part negativa,
et diversificaves molt, no?
A més, especialitzar-te ara,
els oients et coneixen sobretot
per les retransmissions del Nàstic,
1.200 n'has fet?
Sí, sí, més o menys,
potser 10 a baix o 10 a amunt,
però sí.
Sí, també suposo que em recorden
per les transmissions castelleres,
vull dir, més que res per les transmissions.
Jo he fet molts exteriors
en una època que era difícil de fer exteriors
i em van encasillar a fer retransmissions exteriors
i n'he fet moltes de tot tipus, no?
És la part que més t'agrada,
aquesta part del directe?
Sí, jo tenia una frase que era
que jo el que intentava era
televisar amb la paraula, no?
Donar imatge amb la paraula.
I és el que m'ha agradat
i potser és el que he sabut fer més bé amb ràdio,
sempre, més que no.
Ara ja m'he descolgat una mica
amb el tema aquest de robes de premsa
i tot això és diferent, no?
Però abans,
retransmetre directes
és el que m'ha agradat més.
I el que és més difícil retransmetre,
entre altres coses havies fet processons
de Setmana Santa, per exemple.
Això és complicat?
És complicat perquè, bé,
si ho coneixes una mica,
quan li agafes la dinàmica,
el que passa és que és molt llarg,
durava quatre hores.
Però jo crec que el més difícil que he fet
és retesmetre un sopar
i retesmetre un balatori.
Això és el més difícil que he fet
i més complicat.
El sopar m'ho puc anar imaginant
per el balatori?
Ha de ser...?
Sí, va ser el d'un jugador de hockey del Reus
que el tenien allà,
va morir d'accident a Valdà,
el tenien al pavelló
i van fent a connexió
per Ràdio Cadena Catalunya
de cinc minuts
i es va convertir en vint minuts.
I és difícil.
Francament complicat.
El que potser no saben molts oients
és que havies començat fent radioteatre?
Sí, a mi el senyor Terrassa
em va agafar per fer radioteatre en 16 anys
amb aquelles veus d'abans
que hi havia Juan Manuel Soriano,
Marujo Fernández,
Maria Matilde Almendros
i aquesta gent,
el Xavier Pedrol també en feia,
la Dolors Joan Pere,
Lluís Figuerole.
I vaig començar en 16 anys
i quan tenia la veu molt greu
podia fer papers grans,
de gent gran,
i no es notava.
I vaig començar fent radioteatre
i poesia a les ondes,
llavors feien poesies per ràdio
i jo vaig començar fent això.
És un gènere que s'ha perdut molt
el dramàtic, oi?
Sí,
jo suposo que també és una altra època ara,
hi ha molta televisió,
hi ha vídeo,
jo pots veure els estudis
de televisió,
els pots baixar per internet.
Potser no tenia gaire sentit,
fer-ho puntualment sí,
però periòdicament no.
Però a mi m'ha ensenyat molt, molt.
Jo a la ràdio vaig aprendre,
després vaig fer teatre amb escenaris,
i em va ensenyar molt l'addicció,
abans era la paraula més important.
Ara et prejubilaràs el 31 de desembre?
Sí,
no,
em prejubilaran,
que canvia molt, eh?
No em prejubilo,
em prejubilen,
és a dir,
l'empresa ha fet un ére bestial
i fa fora 4.500 treballadors
en aquest ére
i un d'ells sóc jo.
Però vull dir,
no per voluntat pròpia,
sinó que marxem,
perquè ens fan marxar.
En qualsevol cas,
suposo que trobaràs a faltar la ràdio,
però seguiràs vinculat
als mitjans de comunicació de la ciutat.
Sí,
jo seguiré col·laborant al diari
com he fet fins ara,
amb articulista i analista del diari,
i la ràdio ho trobaré a faltar,
evidentment.
Suposo que algun dia
tant em convidaran encara
a Tarragona Ràdio
a fer les tertúlies
i mataré el mono,
però tinc altres projectes ja
per començar l'any vinent,
entre ells,
la candidatura de Tarragona 2017
del Joc del Mediterrani,
que m'integraré a treballar amb ella,
i altres covis
que també tinc
i no els he pogut desenvolupar fins ara,
com és el dibuixar.
38 anys de professió,
Enric Pujol.
Tu quants,
Jolanda?
Jo 25.
25?
T'ho dic en sèrio?
Et quedan 13
per arribar com a Enric Pujol.
A jubilar-me?
Què vols dir?
Que d'aquí 13 anys
se't podríem donar...
Puc jubilar l'any que ve
amb el sou sencer?
Bé, això ho pregunta...
pregunta-li a la gerència.
Doncs vinga, va.
Deixem-nos de qüestions interiors.
L'Enric Pujol,
el Pitu Rovira
i el Vigas Luna
van rebre les distincions
per la seva feina,
per la seva trajectòria professional.
Després van haver-hi
tres periodistes
que van rebre els dos guardons,
el de Patrimoni
i el de Societat i Riscos.
Societat i Riscos
va guanyar la Rosa Maria Bosch,
una periodista rebusenca,
però que ja fa anys
que treballa a Barcelona,
a la Vanguardia.
I va guanyar
amb una sèrie de reportatges
anomenats
Paisajes Amenazadors.
Això és el que li explicava
a l'Anna Plaza.
Rosa Maria Bosch,
bona nit.
Hola, bona nit.
Felicitats pel reconeixement,
pel premi que t'han atorgat
per aquest reportatge
de Paisajes Amenazadors
que vas publicar
a l'estiu a la Vanguardia.
Com va anar el procés d'elaboració?
Això és una sèrie de reportatges,
no és un de sol.
No, no, són nous reportatges.
Llavors el que es tracta
és de retratar
diferents paisatges
que tenen algun tipus d'amenaça
i que ara estan en bon estat
però que a curt, mitjà o llarg
pla es podien desaparèixer.
Amenaces poden ser
des de Pedreres,
com el capítol de Galícia,
del Bosc d'Ocourell,
que és el primer,
fins a parts eòlics,
que vull remarcar
que tothom
està a favor
de l'energia eòlica
però no a tot arreu
i d'ahir per això
ha despertat
oposició
en diferència
amb el territori,
aquí als Mars de Tarragón
la Terra Alta,
urbanitzacions
de milers de vivendes,
bàsicament això.
No s'anar retratant
diferents paisatges
molt valuosos
per diferents motius,
paisatges culturals,
paisatges naturals
que tenen una amenaça.
Una sèrie
plantejada en positiu,
no anar a retratar
paisatges que estan destruïts,
sinó paisatges
que encara estan bé
i que es pot fer alguna cosa
per evitar aquesta destrucció.
Com va ser el procés
de selecció
d'aquests paisatges,
d'aquests espais
a retratar
i a parlar-ne?
Va ser bastant
complicat
perquè a Catalunya
més o menys coneixes
què és el que està passant,
però de la resta
de l'Estat
ho desconeixia.
Llavors,
és anar
buscant,
buscant des de
contactar
amb organitzacions
ecologistes
de les diferents comunitats
d'Espanya,
parlar amb observatoris
del paisatge,
que no n'hi ha tants,
a Andalucía n'hi ha un,
però n'hi ha
molt poques entitats
dedicades
a la preservació
del paisatge,
mirar a poc a poc
contactes,
van donar gent
de la universitat,
i tenir un ventall
de llocs,
i fer una selecció.
I també suposo
que buscant
diferents tipus
d'amenaces,
d'una única amenaça,
sinó diferents,
com t'ho comentava abans,
des de Pedreres
fins a
Parc Eòlics,
fins a,
bueno,
al Pirineu Aragonès,
a la Vall de Castanès,
l'ampliació
de l'estació
de Cerler
i la construcció
de 4.000 vivendes,
un dels últims
valls
que encara estan verds
del Pirineu Aragonès,
i així,
bàsicament això,
urbanitzacions
que totalment
desproporcionades
per territoris
molt petits,
i en llocs
del valor ecològic.
Suposo que
aquesta sèrie
de reportatges
també t'ha permès
descobrir
temes i espais
que fins ara
eren totalment
desconeguts.
Sí, sí,
la veritat és que
no sé,
des de
la costa gaditana,
que no la coneixia
i que és una meravella,
que hi ha trams
totalment verges,
una serra de tramuntana
de Mallorca,
que presentment
estava fent el reportatge,
en aquest cas
l'amenaça
era una urbanització
al costat d'un santuari
molt emblemàtic,
és el santuari
d'en Lluc,
quan havia acabat
de fer el reportatge
el Consell Balear
va aprovar
a desclassificar
com a zona urbana
el lloc
on s'havia previst
l'urbanització,
no?
O sigui que,
en aquest cas
l'amenaça de moment,
perquè ara hi ha recursos
presentats,
ha desaparegut.
Els valles passíos
de Cantàbria,
que també és un cas
molt interessant,
hi ha les cabanyes passíes,
que és una arquitectura
tradicional
feta, bueno,
amb material
de la zona,
no?
Amb pedres
i pissarra,
s'està deteriorant
perquè s'estan transformant
en segones residències
i estan obrint pistes
a la muntanya
per arribar amb el cotxe,
una cosa totalment
impensable fins ara.
Bueno,
són llocs realment
emblemàtics
i que enganxen molt.
Publicar aquest tipus
de reportatges
també pot ajudar
a visualitzar
un seguit de problemes
i potser posar-hi solució
quan encara s'hi has de temps.
Ho creus?
I tens l'esperança
en aquesta...
Home,
aquest és l'objectiu,
però mai saps
què pot passar,
no?
A les zones rurals
la problemàtica
sempre és la mateixa.
Es projecten
actuacions
al·ludint
a que són zones
de primer
i s'ha de fer alguna cosa
per acabar
amb aquesta crisi econòmica
i acabar amb el despoblament.
Però, clar,
en lloc de plantejar
problemes sostenibles
i una mica
amb la mateixa mesura
d'aquest territori
que són territoris petits
i molt poca població
es planteixen projectes
totalment
extravagants
i desproporcionats.
Periodista
de La Vanguardia
a Barcelona
per un referent
sens dubte
de molts anys
de feina
aquí a la demarcació
de Tarragona
a través del diari
La Vanguardia,
Rosa Maria Bosch.
Ella guanyava
el Premi Societat i Riscos
i el Premi Patrimoni
el guanyaven
un duet format
pel Toni Orens Sanz
i la Patricia Fernanet.
Van emetre
un reportatge
del CEUS
a Canal Reus Televisió
dedicat a la figura
de Maria Aurelia Camany
en aquella època
tan apassionant
com va ser
la de la transició.
Això és el que deien
els dos guanyadors
d'aquest Premi
de Patrimoni
als micròfons
de Tarragona Ràdio.
Patricia Fernández,
bona nit.
Bona nit.
Toni Orens Sanz,
bona nit.
Bona nit.
El vostre és un premi conjunt
per un reportatge
que a més
Canal Reus Televisió
dedicat a Maria Aurelia Camany
i a la petjada
que va deixar
la ciutat de Tarragona
una mica.
D'on va sortir
la idea
de fer aquest reportatge?
Bàsicament,
el reportatge
forma part
d'una sèrie
de 13 reportatges
en què volíem
explorar
la relació
de creadors,
genis,
artístics
en un lloc
en un moment determinat.
Maria Aurelia Camany
volíem explorar
quina era
la percepció
que havia tingut
la gent de Tarragona
d'ella
en el moment
en què va estar aquí,
quina era
la memòria col·lectiva
que en quedava
anys després
i en definitiva
intentar explicar
una persona
en un lloc
en un moment determinat
i aquest lloc
és la Peralta
de Tarragona
al moment determinat
és final dels anys 70.
un moment de transició,
un moment de molts canvis
i un moment en què
la seva veu
es devia fer sentir molt aquí.
Sí,
el que passa
és que
no volíem tant
fer el retrat acadèmic
o artístic
o enciclopèdic
d'una creadora
sinó més aviat
explorar
el que era
la relació
humana
i
al mateix temps
explicar
i insisteixo
un moment
i un lloc.
És a dir,
Maria Aurelia Campanya
és protagonista
però també és protagonista
la gent de l'entorn,
el lloc
i el temps.
Patrícia,
s'ha explicat
que l'avíeu muntat
com aquell qui diu
el menjador de casa
aquest reportatge.
O sigui,
amb pocs recursos
heu fet un treball
de qualitat.
Sí,
bé,
tota la sèrie
s'ha muntat
a casa
i és el que té
avui dia la tecnologia
que et permet
amb un ordinador
i una càmera
poder gravar una cosa
i el que cal
és saber
què vols explicar
i saber la història
que vols explicar.
I jo crec
que és el punt fort
de tota la sèrie
i d'aquest també,
que s'explica
una història
en concret
des de la història
d'ella,
la seva relació
amb l'entorn,
la seva història
d'amor
amb el Jaume Vidal,
la seva relació
amb els seus alumnes
i el canvi
i la transformació
d'un barri
i per tant
d'unes persones.
I jo crec
que això
té unes imatges
i està acompanyant
de tot això
però la història
és prou forta
i té prou emocions
com perquè funcioni
molt bé.
El jurat
ha valorat
l'originalitat
del treball
entre altres coses
perquè heu fet
tota la narració
sense veu en off,
és a dir,
a partir tan sols
dels testimonis.
Suposo que aquí
un treball de producció
i un treball
de recerca important.
Sí,
sí,
evidentment la producció
estava molt treballada
però també
estava molt treballada
i orientada
sabent
què voldríem explicar.
És a dir,
nosaltres érem molt conscients
que volem explicar històries
i històries
amb majúscules
i per tant
hi teníem
una sèrie de personatges
que eren els genis
que eren susceptibles
que eren susceptibles
de ser explicats
perquè tenen vides
tremendes
amb grans esdeveniments
i aleshores
simplement calia saber
una mica
de la biografia
d'aquella persona
i veure quins eren
els punts forts
que t'ajudaven
a explicar aquesta història
i aleshores preguntant
ja te'n podies en sortir.
Sí que és veritat
que com que és tele
les imatges
i la música
i els efectes sonors
estan molt ben utilitzats
estan utilitzats
perquè la història camini
i que funcionin
és a dir,
funcionen
per donar aquell significat
que podria donar la veu
a un moment determinat
però no té més misteri
que aquest
que saber què vols explicar
i ja està
i deixar que parlin.
En el fons
és un periodisme
que explica
o sigui
la tradició
penso de la que bevem
és una tradició
més nord-americana
a vegades del periodisme
que és un periodisme
que vol explicar històries
més que notícies
o que són tan importants
les històries
quotidianes
que moltes vegades
per dibuixar
i entendre la realitat
que les notícies
que a vegades
surten d'una roda de premsa
o d'un ple municipal
és a dir
és darrere
de qualsevol persona
hi pot haver
una història
d'interès
per entendre
la societat
la realitat
i el món
en què vivim
i es tracta d'això
d'explicar històries humanes
i intentar explicar-les
amb una certa gràcia
i amb la narració
i el to
adequat
a cadascuna
aquest era l'elenc
de premiats
amb el Toni Orénsat
i la Patrícia Fernández
els últims que hem escoltat
en aquesta nit
una mica glamurosa
que vam fer
a la volta del circ
Iolanda
ara sí que marxes
ara sí que marxo
definitivament
no tornaràs ja
el micròfon
ara em poso a preparar
el programa de demà
fes-ho bonic
que demà tornin els ullets
molt bé
gràcies
Fins després
les 12 a les notícies
nosaltres sí que tornem
immediatament
agrícula