És la una del migdia, en gairebé nou minuts,
són els darrers minuts del matí de Tarragona Ràdio,
que també acabarem des de l'actualitat més pròxima,
geogràficament parlant, però també en el temps,
perquè aquest migdia s'ha presentat, ho ha fet fa uns minuts,
l'Associació de Víctimes de la Repressió Franquista de Tarragona.
La presentació s'ha fet a l'antic pretori,
un lloc molt significatiu perquè va allotjar una gran presó
en els primers temps del franquisme.
Fins allà s'ha desplaçat la nostra unitat mòbil
amb Joan Maria Bertran, en Jordi Sorinyac, molt bon dia.
Hola, Jolanda, bon dia.
Ja s'ha fet aquesta presentació fa una estoneta, no?
Doncs sí, s'ha fet aquesta presentació aquí a la sala del sarcòfag,
a les instal·lacions de la pretòria,
actualment una de les seus del Museu d'Història de la ciutat.
Una presentació llarga, emotiva, multitudinària,
també una presentació amb molts elements simbòlics.
Si et sembla, Jolanda, saludem dos dels nostres convidats.
Ells són el senyor Josep Sobriat.
Senyor Sobriat, bon dia.
Bon dia.
I l'altre és el senyor Josep Xortó.
Senyor Xortó, bon dia.
Bon dia.
El senyor Xortó té 93 anys,
el senyor Sobriat no hi arriba.
87.
87.
Déu n'hi do, entre els dos sumen unes quantes primaveres.
I ara ens trobem, Jolanda,
en una de les terrasses exteriors
del primer pis d'aquesta torre del pretori,
un escenari que,
per aquella gent que no ho sàpiga,
durant molts anys va ser una presó.
i en els anys de la postguerra,
en els primers anys de la postguerra,
va ser un lloc especialment temible.
Vostès, senyor Xortó, senyor Sobriat,
vostès aquí van passar força mesos empresonats.
Sí, sí,
pràcticament tres anys.
Jo vaig passar aquí,
després me'n vam posar a complir condena,
ja per Madrid i Andalusia,
per molts altres llocs.
L'any 1971,
aquest escenari va ser remodelat
per part del Museu Arqueològic,
després va ser cedit al Museu d'Història,
i per tant avui en dia ens costa molt
d'imaginar com era aquest espai
en una presó.
Com era?
Perquè els ulls ens en fessin una idea.
Jo crec que va ser més enllà del 41,
perquè el 41 estava aquí.
71, 71.
Ah, 71,
bueno, però 41.
Com era aquest espai?
Doncs era,
com venia des d'una presó,
diríem,
de l'època dels romans,
era tètrica,
era tètrica,
era negra,
fosca,
i a la sala aquesta que hem estat,
que era la sala de condenats a mort,
doncs n'hi havia més que una finestrera,
ara estan més finestres,
hi havia una porteta,
que encara hi és,
però que no s'utilitza,
perquè n'hi ha un altre més gran,
i s'estava, doncs, amontegats,
havíem de dormir de costat,
perquè plans no hi cabíem.
Quanta gent podia arribar a haver-hi
en aquesta sala del sarcòfag,
per exemple, tal com la coneixem avui en dia?
Unes 300.
300 persones?
No, menys,
300 persones.
Després, amb aquella bòbita que es veu,
estava plena de xinxes,
i cada dia,
cada nit,
vaig a baixar amb les xinxes,
que era un altre problema.
Després,
per a fer les cittats,
hi havia una espècie de comuna romana,
hi havia un forat romà,
i al costat del forat dormien presos,
vol dir que per a fer les cittats,
havies de procurar no emprutar els presos,
què hi havia en l'entorn.
Aquells presos, com que a la nit ja cridaven uns per afusellar,
canviaven de lloc,
però allà hi posaven altres,
era tot molt tràgic,
molt tècric tot.
A més,
penso que l'ambient que hi havia,
que era l'ambient internacional,
era davant del Hitler,
i de les derrotes de les democràcies,
o sigui que era un futur negre,
a l'interior i a l'exterior,
i era molt difícil animar la gent,
perquè com que véssiu periodistes,
sempre anaven darrere meu,
perquè jo animés,
però no hi havia elements,
tot i que jo m'esforçava a trobar-me.
El senyor Sobirats ens va visitar,
si ho recorden,
fa poc,
als Estudis de Tarragona Ràdio,
per presentar la redició d'un llibre,
La repressió franquista en la postguerra,
en què parla, i molt,
d'aquesta experiència a la presó de Pilats.
Vostè, senyor Xurtó,
què recorda de la seva experiència
aquí a Pilats, a Tarragona?
Doncs el més emocionant,
en part de la mort del meu pare,
que feia cinc dies que estàvem junts,
va ser que,
m'una saque, que diem,
i va fer un xicot,
que, pel que ja, pel que ja,
va arribar a la porta,
es va redreçar,
va fer un crid de visc a la república,
i tota la sala, penats i no penats,
li va contestar a visc a.
Això va ser el més emocionant.
L'altre, doncs,
si els gestors d'aquí tilats
eren els mateixos de la punxa,
els d'aquí tilats eren els lladres,
perquè, per a nínia,
ens donaven guixes
amb la talla dins,
amb el cuscó.
Això és el que ens donàvem aquí.
A la punxa,
més o menys,
doncs, podia passar.
Comprèn?
I, de la mena,
doncs,
era el més que li pos
pels penats o molts,
el que no estava justificat,
era quan venia el capenà.
A mitja tarda,
feien-nos l'armó,
i sabíem que a la nit
hi havia saque.
El senyal que hi havia saque
era el capenà.
Deien que si el pare serra,
un jesuït,
no ho sé,
jo,
i això no ho sé.
Era el mossèn Tomàs,
mossèn Tomàs Homs.
El capenà era el mossèn Tomàs Homs.
Però aquest,
aquest venia només
el dia que hi havia saque.
Vostè recordava
la mort del seu pare?
Vostè i el seu pare
van coincidir
en aquesta presó,
i, de fet,
vostè va patir
com el seu pare
era afusellat
en aquesta mateixa presó
mentre vostè continuava pres.
Bueno,
el van afusellat a la punxa,
allà a la muntanya de l'Oliva.
Però, doncs,
a les 11,
van vindre amb la llista,
ho van cridar,
perquè no estava la primera.
I quan anava
els germans,
30 anys,
vaig vindre aquí a Pilàs,
que fins i tot
on havia estat la punxa.
Coment?
I, llavors,
et va demanar
per pujar a dalt,
a la tercera
que es fa de jo.
Li van concedir
que els 5 dies o 6
va vindre a la llista
i se'l van portar.
Vostè, senyor Sobirats,
en aquest llibre
i a través de la seva experiència personal,
vostè ha recopilat
moltes d'aquestes històries,
gairebé totes elles tràgiques.
Sí.
Ha conegut
moltes experiències terribles.
Sí, sí, sí, sí.
Però, vaja,
ha subsistit, eh?
i jo crec que la gent
que hauria de llegir els meus llibres
en el sentit
que no s'ha llançat a la tovallola,
perquè jo, a pesar de l'esfonsament,
de les persecucions,
i de...
Doncs,
quan vaig sortir ja tenia 27 anys,
però encara vaig tenir ànims
per treballar, estudiar,
passar gana,
dormir cop
i anar creant
les condicions
d'una carrera
que després, doncs,
toca una segona vida meva
de polític
i de càrrecs importants.
Vostès ja...
Vostès havien coincidit
abans d'aquesta presentació?
No,
amb aquesta presentació no,
però jo,
el...
Xortó,
pare i fill,
el recordo bé, eh?
El recorda.
Hi havia...
Té recordat
de la seva experiència aquí a la presó?
El nom s'hi presta una mica a recordar, no?
Però recordo...
Sí, el recordo bé.
Aquest cas el recordo molt bé, sí.
I d'altres.
Hi ha altres casos que, esclar,
amb el temps
se m'han escapat una mica,
però aquest cas el recordo molt bé.
Quant de temps va estar aquí,
a Pilats, senyor Xortó?
M'ha escapat poc.
Potser va ser perquè,
quan va vindre la confirmació de TN,
me la van rebaixar a 20 anys,
i llavors me van tornar a portar la punxa.
És a dir,
que aquí vaig estar,
potser,
un mig any,
una cosa així.
Quin delicte,
teòricament,
havia comès vostè?
De què l'acusaven?
l'opinció del delicte
era que,
tant a l'exèrcit,
havia denunciat de gent.
I jo a l'exèrcit
no hi vaig estar ni un dia.
Enténs?
Perquè quan vaig anar,
abans de demanar la meva quinta,
em vaig incorporar a Craviners.
és a dir,
que l'exèrcit
no hi vaig estar ni un dia.
Una mostra més,
senyor Sobirats,
de l'arbitrarietat extrema,
en què...
No, només volia
que hi hagués un denunciant
que l'acusés d'alguna cosa.
Perquè el Consell de Guerra
havia d'admetre,
com a fet provat,
el que dia el denunciant,
com a inquisició.
l'advocat de pensó,
encara no sé qui és.
Encara hi ha de veure'l.
Imagini's,
una prova de com va ser el judici.
Quan va fer el judici,
els feien de 15 en 15.
Donava com a cosa d'honor i mitja.
Si no hi havia penat de mort,
com si no hi havia penat de mort.
És a dir,
que m'ho he trobat al matí
a 30.
Els testimonis del senyor Xurtó
i del senyor Sobirat
són testimonis dels pocs,
malauradament,
que ens queden en primera persona
de l'experiència aquí a Pilats.
Ells han participat activament,
han tingut un paper molt actiu
en la presentació d'aquesta associació
de víctimes,
de familiars de crisi de tranquil·litat.
La presidenta de l'entitat
és la senyora Montserrat Giné.
Senyora Giné, hola, bon dia.
Hola, bon dia.
L'acte, ho hem de comentar,
s'ha estat força motiu.
Molt.
I en aquest acte,
entre moltes altres coses,
s'ha explicat que per fi
s'ha complert una de les seves reivindicacions
que feia el força temps
que estava demanant.
Per fi, la ciutat de Tarragona
tindrà un monument
que es rememorarà,
en certa manera,
els fets que van passar aquí
a la repressió franquista.
Exacte.
Vull dir, nosaltres
hem anat tot aquest temps
darrere d'aquesta idea
per retornar-los-hi la dignitat.
Pensem que vam morir
defensant uns ideals,
per tant, d'aquest país,
defensant la llibertat d'aquest país,
la democràcia del país,
i per tant,
el mínim que podem fer
és retornar-los aquesta dignitat
en forma de monument.
Aquest monument finalment
s'ubicarà al cementiri de Tarragona.
Crec que ja està definit,
fins i tot,
com serà aquest monument.
Sí, ja tenim una petita maqueta,
serà el cos jacent d'un home
i una dona en peu,
en representació
de totes aquelles dones
que també indirectament,
no indirectament,
directament,
van patir la repressió
a l'haver afusellat
els seus pares,
germans,
espòs,
familiars.
És la dona
que realment es va quedar
a l'edifici.
Vostè creu que és neta
de víctima
de la repressió franquista,
és així, no?
Exacte.
El meu avi va ser afusellat
el 19 d'octubre del 39,
va estar aquí a Pilats
i va estar afusellat
al món de l'Oliva.
Aquesta temible punxa,
com ara ens comentava
el senyor Xortó,
vostè,
ja fa temps que es va crear
aquesta entitat,
s'ha fet aquesta presentació avui.
Creu que és important
seguir aquest camí,
que aquesta memòria,
que aquests testimonis
estiguin més vius que mai?
Jo penso que sí,
perquè recordar aquesta història
que no ens ha estat explicada
i ens ha estat silenciada,
és important per no tornar a repetir,
com deia també el senyor Sobirats abans,
no tornar a repetir els fets,
no?
És que la joventut,
que vingui les generacions posteriors,
sàpiguen el que va passar,
amb errors i amb encerts,
però sàpiguen realment
la realitat del que va passar
per no cometre el mateix error.
Creu que la societat està assimilant bé,
s'ha obert un gran debat
en la societat sobre aquesta qüestió,
la llei de la memòria històrica
que es va portar fins i tot
al Congrés dels Diputats.
Com veu una mica vostè,
des de la seva perspectiva,
tot el debat que s'ha generat
al voltant d'aquesta qüestió?
Home, jo penso que sí,
que la societat catalana
i espanyola en general
ha d'assimilar ja aquesta història.
Hi ha gent que encara li sap greu
que en parlem d'aquests temes
i et diuen,
home, ja fa molts anys,
per què tornar-ho a remenar?
És que no és tornar-ho a remenar,
és que és explicar-lo,
és que no s'ha explicat.
Llavors, la història s'ha d'explicar
en tot el seu context,
en tots els seus aspectes.
Jo penso que estem al cicle XXI
i és el moment que,
i penso que la societat nostra
està preparada
per poder tirar endavant.
Avui s'ha fet aquesta presentació,
s'ha presentat,
s'ha fet aquesta anúncia oficial
que segurament abans de finals d'any
ja hi haurà aquest monument
al Cementiri de Tarragona.
En quins altres àmbits
treballa l'entitat que vostè presideix?
Doncs en cercar altres foses,
aquesta és la més gran.
Hem començat potser a la casa
per la teulada,
però ens semblava que era important
agafar la fosa més gran
de la província,
que és la d'aquí del Cementiri de Tarragona,
però evidentment que la nostra,
com a associació memorialista,
no s'acabarà aquí la nostra feina,
sinó que cercant més familiars,
al màxim de familiars possible,
cercant llocs de repressió franquista,
cercant altres foses,
en la investigació.
Se sap exactament el lloc
del Cementiri de Tarragona
on estava aquesta fosa?
Els familiars l'identifiquen.
El cementiri,
la Fundació Sant Pau Santa Tecla,
o la gestora,
que és la gestora del cementiri,
no la sap ubicar exactament,
però els familiars sí que recorden el lloc
i sí que la saben ubicar.
Senyora Giné,
moltes gràcies per atendre'ns,
felicitats de veritat per la feina que s'han fet
i segur que tindrem una oportunitat,
ja sigui en la inauguració del monument
o en una altra ocasió de tornar-ne a parlar.
Moltes gràcies a vosaltres,
fins un altre dia.
Doncs aquests són,
Lloranda,
els testimonis que hem acusat.
Jo crec que,
més enllà d'aquests testimonis,
que òbviament són molt impactants,
val la pena rememorar una cosa tan quotidiana,
un passeig moltes vegades per la plaça del Rei,
pel passeig de Sant Antoni
i segurament hi ha molta gent que no sap,
que tampoc no fa gaire temps,
fa 65-70 anys,
aquest pretori,
aquesta torre de Pilats,
era la presó de Pilats,
una presó temible,
ho deia el senyor Sobirats,
de la sala del Sarkófag,
una sala on tots hi hem passat moltes vegades
si podien malviure tranquil·lament
300 persones cada dia.
I qualsevol persona pot pensar
que és quelcom fàcil,
senzill,
quotidià,
quan arriba una determinada data,
un aniversari,
portar flors a aquelles persones
que ja ens han deixat
i a moltes, moltes persones en aquest país
que això encara no ho poden fer
perquè no saben
on estan els seus éssers estimats.
Per tant,
val la pena parlar-ne
i com a mínim explicar-ho als oients, no?
I tant, i tant, perfectament.
Gràcies, Jordi Sorinyac
amb Joan Maria Bertran.
Des d'aquest trist escenari,
avui en dia una part fantàstica
del nostre patrimoni.
Fins després.
Fins després.