Rafael Vallbona, bon dia.
Benvingut.
El mes d'abril, el mes de maig era el mes de les flors,
tradicionalment, el mes d'abril...
Quan jo era petit era el mes de Maria.
Sí, senyor. I cada dia s'hi feia l'ofrena
i es feia l'oració.
Per tant, això també és memòria històrica.
No, no, això és la meva vida.
Escolta, però compartim,
perquè jo també feia el mes de Maria,
per això t'ho dic, memòria històrica.
Tenia un punt friqui que a mi m'agradava.
M'agradava.
I ara diré una cosa.
quan es parla d'aquestes èpoques
i els col·legis de monges i tot,
hi ha molta gent que es queixen.
Jo m'ho passarà molt bé.
Jo també, però t'he de confessar,
espero que no m'escolti cap excompany meu
ni exhermano, feia molt el gamberro.
Que anaves a la salle?
I tant, gràcies, però jo sóc Juan Bautista.
Molt el gamberro, molt, molt, molt.
Doncs què volies?
Què volies si feies el gamberro?
Pitu, bon dia.
Una vegada m'ho van dir que en aquest pla
només podria acabar sortint
això, artista o comunista.
I jo els vaig dir, mira, les dues.
Vas dir, mira, no vull triar.
No, exacte.
Escriptor i comunista, les dues coses.
Què més voleu?
No t'has tornat a trobar amb cap hermano.
Sí, home.
I llegeixen els teus articles,
els teus llibres, els teus poemes, no.
Com que ets comunista, no?
Segurament deu ser per això.
Foraster, parteix del començament del segle XX.
Aviam, la idea és que és una novel·la històrica,
però jo no sé si aquesta època,
aquest context històric,
és més aviat un decorat.
És un lloc per al que transiten els personatges
dels que vols explicar coses.
Vull dir, tu aquí no vols explicar uns fets cronològics
ni la història d'aquest país del segle XX.
M'imagino que aquesta no és la pretensió.
No, mira, la veritat és que vaig començar per atzar
llegint un article del quadern d'estudis rossellonesos,
que és una revista d'una limitadíssima difusió,
i vaig descobrir un espia
que l'havien detingut el febrer del 43 a Sallagosa,
a la capital de l'Alta Cerdanya,
i que havia estat espia pel Déu Jean Vigó,
l'espionatge francès.
Havia treballat lògicament en la clandestinitat
quan França va ser ocupada.
En aquell moment, al sud de França,
Sallagosa i l'Alta Cerdanya pertanyia allò que en deien
la França lliure, cometes i cursiva,
capital a Vichy.
I em va interessar molt,
entre altres coses, perquè jo tenia un llibre anterior
que es diu La comuna de Puigcerdà,
que és una novel·la sobre
l'època en què Puigcerdà va ser comuna anarquista,
des del juliol del 36 al maig del 37,
i vaig pensar, home, mira, potser en surt una altra cosa.
I allò que comença a estirar el fil, el fil, el fil,
i de cop i volta surt la troca sencera.
I la troca sencera, esclar,
em va portar a principis de segle a la Barcelona
les lluites dels obrers amb la patronal,
la patronal, la burguesia barcelonina enriquida
d'una manera brutal.
Però jo no pretenc fer...
Tots aquests fets són reals.
Tot això és absolutament real.
Està documentadíssim.
Noms i cognoms propis.
El que passa és que real, real,
m'ha sortit una novel·la policíaca.
M'ha sortit un thriller.
No fa gaire vaig ser Negra i Criminal,
la llibreria especialitzada en novel·la policíaca,
amb la dona Leon,
i parlant amb ella d'això,
clar, em deia,
què més voldria que el meu Guido Brunetti,
que és el seu personatge,
el comissari de la questura de Venècia,
fos també un personatge real.
Però és que poc abans havia estat en Philip Kern,
aquest autor anglès que ha fet aquesta trilogia
que es diu Berlin Noir,
que també és un detectiu privat en l'època del nazisme.
I clar, ell diu,
no, home, jo sí que m'he documentat molt,
he retratat la ciutat de Berlín,
el caràcter, el que feia la gent i tal,
però és clar, no hi ha res que sigui realitat.
Mira, en resum,
un hi pot posar tota la imaginació que vulgui,
però quan la realitat et supera per totes bandes,
deixa-te'n portar.
I aquella realitat et dona prou elements
i prou estímuls per utilitzar-la,
per fer-la servir, no?
No per retocar-la ni per maquillar-la,
senzillament per poder anar situant
la teva història i els teus personatges.
Mira, aviam, jo el que he fet és un relat.
Un relat vol dir que no he fet un llibre d'història.
El llibre d'història el fan els historiadors.
El que passa és que, malauradament,
i això Pitu pot dir,
se'n venen pocs de llibres d'història,
perquè els historiadors ja em perdonaran.
Déu-n'hi-do, eh?
Ja em perdonaran, però són francament avorridots, escrivint.
Per què?
Perquè ells tenen l'obligació d'escriure
amb una metodologia científica.
Mira, el Paul Preston s'hi ven, eh?
O no?
Jo crec que el Paul Preston és d'aquestes rares avis.
Sí, potser és una excepció.
O en el cas nostre, en Joan B. Culla,
que és un home que mediàticament té molta raquesta.
Per què?
Perquè saben agafar la història i convertir-la en un relat.
Amb uns paràmetres científics, en el seu cas.
Esclar, no poden inventar-se res.
En el meu sí.
En el meu sí, jo hi puc afegir el que vulgui.
L'escriptor pot agafar-se la llicència que vulgui, no?
Per tant, jo escric la realitat,
però no la reprodueixo mimèticament.
La faig versemblant.
O sigui, faig històries que siguin versemblants.
Tu em dius, tot això que hi ha aquí ha passat,
jo et podria dir, el 75% sí,
però és que el 25% no es veu,
intento, vaja, que no es vegi que és allò que és decorat,
que és cartòpeda, sinó que és versemblant.
Podia haver passat que hi hagués un obrer que es digués Josep Milà,
que va venir de la Noguera, de Balaguer,
a treballar a Barcelona i demanar feina a la canadenca.
Sí, perquè n'hi havia molts en aquella època,
venien de la Catalunya pobra,
a la conurbació metropolitana,
ja en aquella època de Barcelona.
I la canadenca tenia 20.000 treballadors,
que aviat està dit.
Algú n'hi hauria com aquest.
evidentment, i segur que un com aquest va anar a la plaça de Toros
a escoltar El Noi del Sucre.
És que has dit una cosa,
tu em preguntes, això ha passat,
em permeto i ara una llicència,
a mi m'és igual que hagi passat,
jo estic en una novel·la, no estic en un llibre d'istre,
com a lector, tu m'expliquaves com a autor i t'ho explico com a lectora.
Però saps per què t'és igual que hagi passat?
És que els personatges ja m'agraden com són.
Perquè és versemblant.
Perquè és versemblant.
I aleshores, tu no et preocupes de dir si això és o no és,
dius, això pot haver estat, i tant.
Jo sé que existia la canadenca,
però si en lloc de la canadenca li haguessis posat un nom fictici
i haguessis recreat una gran companyia
amb totes aquestes branques d'inversions
i de grans coses i projectes
i tot això també seria versemblant
perquè estaria emmirallat en una realitat.
Per tant, aquesta cosa,
mentre hi hagi la bona documentació
que em crei l'escenari i el decorat pertinent,
com et deia, després que hagi passat o no,
vivim sempre per vides normals
que tenim les nostres.
Però, sí, saps què passa?
Sí, i la veritat, poc miraculoses en general.
No podem fer novel·les de les nostres vides, no?
Saps què passa?
Que això, el lector ho té molt assumit
i el lector es llença de cap...
Jo crec que el bon lector
és aquell que és capaç de llançar-se de cap a la història
i deixar-se'emportar per la riguada de paraules.
Aquest és el bon lector.
Després hi ha el lector tiquismiquis,
també dit Pere Punyetes,
o crític literari,
és una altra excepció de la paraula.
que és aquell que tot el que se surt
d'uns paràmetres que té prefixats,
en el cas d'alguns crítics literaris,
no de tot, però d'alguns crítics literaris,
paràmetres estrictament acadèmics i universitaris,
de facultat de literatura comparada,
tot el que surt d'aquests paràmetres
ja no li entra.
I la novel·la, per sort,
és un gènere absolutament mestís,
però no d'ara, no,
de fa 150 anys que és mestís.
A més tu escrius per la gent que ens escolta,
per mi, pel Pitu,
m'escrius per aquests crítics.
Per això sóc al teu programa,
per això tu m'has convidat,
i per això sóc avui a Tarragona.
Segur, jo escric per la gent que hi ha darrere el paper.
I la gent que hi ha darrere el paper
és aquesta gent que es capbussa.
I jo intento escriure relats
que em portin el lector.
Que em portin,
que el lector,
com una rierada d'aquelles
amb visió del Maresme,
se t'emporta avall
i de cop i volta estàs a Mallorca
i dius com he anat a parar aquí
si jo estava a premiar.
doncs intento fer això.
I evidentment,
una clau de volta per aconseguir-ho
és que el primer que s'ho passi bé
sigui jo.
Sí, però ara el llibre...
Digue'm egoista.
Digue'm egoista.
Escolta,
l'acte de creació literària
es fa amb absoluta llibertat
i tot allò que diem,
però el que fa l'actor,
el lector sí que exerceix la seva llibertat,
que si no li agrada el llibre,
el llibre el deixa.
Cosa que l'autor moltes vegades no pot fer.
No, és que aquest llibre,
encara que posi el meu nom aquí,
aquest llibre no és meu,
aquest llibre porta el meu nom
a efectes de cobrar els drets d'autor,
és clar,
que si no,
qui li pagaria,
però ja m'enteneu,
però aquest llibre pertany al lector
i això saps com ho veig molt
quan vaig a escoles,
jo vaig molt sovint a escoles,
gent molt jove que han llegit llibres meus,
és increïble
les perspectives,
els punts de vista
que treuen dels personatges,
coses que jo ni havia parat a pensar
a l'hora d'escriure-ho.
Jo a més com que la gent jove és molt esportiva,
t'ho dius sense embuts,
no te perjudicis en aquest sentit.
Escolta'm,
és que aquest personatge
té com un avís homosexual,
i ostres,
jo no l'havia pensat.
No recordo,
no recordo,
a veure,
i t'ho diuen sense embuts,
a més a més,
això és magnífic,
home,
això és magnífic.
La que parles dels personatges
de forasters,
a mi personalment,
m'ha cridat moltíssim l'atenció
i m'ha agradat a l'hora,
és que
és com si fos
un gran escenari
en aquest decorat que dèiem,
i que fas com una presentació,
senyores i senyors,
amb vostès,
aquest nen que està allà als alfacs,
amb vostès,
aquest senyor
que està tota la nit de farra,
amb vostès,
aquest obrer que deies,
és a dir,
ens vas col·locant a cadascú
i dius,
vinga, va,
i ara, nois,
moure-us pel relat.
Això ja,
el lector
li dona una seguretat
per continuar?
Mira,
està molt bé,
perquè coincideixes
amb una cosa
que va dir
en Baltasar Purcell,
que em va fer la presentació
a la Casa del Llibre.
Jo no hi era, eh?
Diu,
hi ha gent
que li agrada escriure
sobre històries
d'un senyor
o d'una senyora
que es passa tota la vida
tancat en un pis
al carrer Mallorca
i donant-li voltes
als seus conflictes.
Diu,
hi ha altres
que,
relats,
que són de finestres obertes,
on passen molts personatges,
perquè el món
és un teatrí,
a mi m'agrada escriure.
Sí,
és això que deies tu.
Jo sí,
els situo,
els situo així.
Són personatges
que intento
que psicològicament
tinguin
la complexitat justa,
la complexitat
que tenim tothom.
Evidentment
que tots són complexos
psicològicament,
però no m'agrada
carregar molt
en aquest aspecte
per no caure
en el melodrama.
No són personatges
superficials.
Per melodrames
ja tenim els del
vent del Pla
i del Zoo
i aquestes coses
de la tele,
i a mi això
francament
no m'interessa.
I sobretot
perquè el que vull
o el que pretenc
és que sigui el lector
que se'ls faci seus
i que en faci
d'ells
els que vulgui.
I jo no...
O sigui,
si el lector
s'enamora,
no fa gaire
vaig gosar
dir que l'espia
no s'enamora
i agafa simpatia
i et cauen uns millors
que d'altres
i esperes
que a la persona
li surtin bé
personatge,
perdó,
li surtin bé
les coses.
No fa gaire
vaig gosar
dir en un acte
públic així
que jo
el personatge
aquest de l'espia
del Rodolfo Lemoyen
que és aquest personatge
real,
el trobava fascinant.
Se'm va aixecar
una senyora
i indignadíssima.
Com podia considerar
fascinant?
Fascinant no vol dir
que em sembli
bé el que feia.
El trobo fascinant
perquè és un individu
de fortuna,
un tio que persegui
per casinos
de mitja Europa,
estafador professional.
Aquestes històries
són fascinants,
com tu dius.
Pistoler.
I després
acaba que tot
l'exèrcit francès,
la república francesa,
l'Ave Saint-Grandeur,
li reta homenatge
i diu que no.
I quan algú diu
escolta,
i vol dir que aquest senyor
no feia doble espia
també pels almanys?
Oh, i ara no, no, no.
Era un sant varó.
Sant varó.
això dels personatges
això dels personatges
és una eina de seducció
cap al lector
que utilitzes, no?
I que la tens molt
per la mà.
Jo això
i després
les descripcions.
Les descripcions
és un registre
que m'agrada molt
i m'hi trobo
molt a gust.
I m'agrada,
soc molt punyetero,
m'agrada molt
fer descripcions,
allò...
M'agrada molt
anar a fer localització
d'exteriors,
també és una excusa
per anar a voltar-la,
oi?
A fer un arrossejat,
per exemple,
el del de la libra
des dels alfacs, no?
I a més,
és un lloc
que conec força.
Amb la descripció,
perdona, Rafel,
d'aquesta,
de l'escena del nen
que parteix la novel·la
és absolutament tendra
i bonica.
A més,
a aquest nen
li vaig posar
de nom a Emili
en homenatge
al meu estimadíssim
Emili Rosales,
que és de Sant Carles
de la Ràpita.
També ha passat per aquí,
per explicar-nos
aquell projecte meravellós
que també va estar parlant.
No he tingut ocasió
de parlar amb ell,
però jo sé que
l'Ester Pujol,
l'editora de columna,
li va dir,
ell li va fer gràcia,
vaig pensar que, bueno...
Home, ja que és de la Terra.
Sí, sí, sí.
Doncs allò que deies,
les descripcions,
que t'he interromput, disculpa.
No, que m'agrada molt això,
anar a veure com són els llocs.
Abans em prenia moltes notes,
ara m'he tornat més tecnològic
i faig moltes fotografies
amb la càmera digital
i en lloc de prendre notes
m'ho gravo jo mateix,
perquè m'he tornat molt mandrós
per escriure a mà.
Sí, ha de ser mandrós
se'n diu tecnològic,
jo també utilitzo aquest terme, eh?
No, però va molt bé
perquè vas escrivint
i llavors a cop i volta dius
aviam,
i amagues la pàgina del text
i a sota tens les fotografies
que van passant soles, no?
És que...
La veritat,
considero que això de la informàtica
és un gran què per escriure.
Doncs sí.
I escolta,
ara que parlaves de les descripcions,
aquesta,
en quant a imatge,
aquesta Barcelona
que expliques,
sobretot aquesta del començament
del segle XX,
com les...
a partir de quines imatges
les has reflectit?
Mira,
d'una
que reivindico
des d'aquí
públicament
a tothom
que corre a la capona
a comprar-les
que són les memòries
d'en Josep Maria de Sagarra.
És fantàstic.
O sigui,
és el millor retrat
del primer quart de segle
a Barcelona i a Catalunya
amb la mordesitat,
amb la ironia,
amb la sàtira,
perdó,
més que ironia,
amb la mala bava
del Sagarra
i amb l'enorme coneixement
i saviesa del Sagarra
que tant coneixia
els llocs més cultes
i més fashion
de l'època
com els llocs més
sòrdids
i abjectes.
Tant coneixia
els esportmen,
que se'n deia llavors,
els esportistes,
gent popular,
jo què sé,
en Ramallets,
en Canyardo
o en Gironès,
el boxejador,
com coneixia
els prostíbols
de luxe
o no
més populars
de la ciutat.
Jo crec que és
un gran retrat,
un gran fresc,
un gran fresc sobre
la Catalunya moderna
que a la vegada
projecta
la Catalunya contemporània.
És el que t'anava a dir,
que aquesta passejada,
per exemple,
en determinats aspectes,
sobretot de l'alta burguesia,
de la gent
que tenia
un poder adquisitiu
extraordinari
i que contrastava
lògicament
amb la classe obrera
que vivien
en unes condicions
nefastes.
És una Barcelona
que fascina,
la Barcelona del cabaret,
la Barcelona
d'aquesta riquesa.
Hi ha detalls
amb allò que dèiem
el Rafel
del que podia costar
una ampolla
de xampany francès.
30 pessetes.
30 pessetes
en comparació
al salari d'un obrer,
de qualsevol
factoria catalana.
Un fuster,
un fuster
que per tant
ja era un ofici,
no era un obrer,
era un ofici,
cobrava
24 pessetes
al dia.
Una ampolla
de bé Clicó
en valia 30.
Mai
s'havia consumit
tant xampany
a Barcelona
com en aquella època.
És una època
que em va seduir tant
que
m'agradarà
tornar-hi.
Ui,
això ja
m'agradarà tornar-hi.
Ja fa pinta
d'una altra novel·la.
No sé quan,
no sé quan,
perquè l'altre dia
m'ho deia una editora,
diu,
amb tants projectes
com tens
hauries de tenir
tota una oficina
de negres literaris
treballant per tu.
Però dic,
no,
m'ho impedeix
la meva moral.
Si és la moral
i també que hagués
de donar conversa
poc o molt,
no?
No,
no,
no,
no ho sé.
Escolta'm,
de tots els honors,
jo,
hi havia molta gent,
per exemple,
que deia que en Badgez Montalbán
quanta gent hi havia
que escrivís per ell
i no és veritat,
en Badgez Montalbán
el que tenia era
una capacitat de treball
il·limitada,
però il·limitada.
No em faria res
tindre una quarta part
de la que tenia ell.
De la Barcelona
o la Catalunya
contemporània,
si vols la Barcelona
contemporània,
que deies,
què té d'aquella
Barcelona
de començament
del vin?
Perquè deies,
és una mica
conseqüència
o és una mica
l'evolució d'aquella?
Què creus que ha quedat
o ha perdut
o corregit?
Jo crec que
la Barcelona
convulsa
de terribles lluites
entre obrers i patrons,
de diferències
socials brutals
que hi havia
a principis de segle,
el que en queda
avui,
precisament,
és una Barcelona
molt cohesionada
socialment.
Després hi ha
el fenomen
de la migració
moderna,
que és un altre tema,
però és una Barcelona
molt cohesionada,
una Barcelona
amb una classe
mitja, mitja baixa,
mitja alta,
amb totes les games,
molt cohesionada,
que produeix
autèntics miracles
sociopolítics,
com és en el moment
de la represa
després del franquisme,
que quan neixen
iniciatives com l'Òmnium,
com l'Enciclopèdia Catalana,
hi puguin participar
en la mateixa
societat,
burgesia
molt ben situada
econòmica
i financerament,
i la classe obrera
més humil
amb les seves aportacions
i així s'ha reconstruït
per enèsima vegada
aquest país
i això,
Òmnium,
l'Enciclopèdia Catalana,
però el Cavall Fort,
en casa meva
era una família obrera,
però així que va sortir
van subscriure
el Cavall Fort.
Aquest sentit d'identitat
també hi era
en aquesta primera Barcelona
que deia
No, jo crec que el sentit
d'identitat
s'agafa sobretot
a partir que s'aconsegueix
la cohesió social.
A partir d'aquesta època.
Primer garanteix
que ho ompliràs la panxa
i després ja parlarem
d'altres coses.
Però, és a dir,
tota aquella
convulsió social
tan duríssima,
l'assassinat del noi
del sucre,
totes les bandes
de pistolers
i tot això,
si més no,
ha servit
perquè aquest país
pogués amb els anys
tancar
i cohesionar-se
socialment.
I això,
al cap i a la fi,
això és el que ens acabarà
salvant,
entre cometes.
Això ha estat
el que ha fet
que haguem pogut parar
l'impacte de la migració
d'una manera
francament prou digna.
I si no,
pregunteu als francesos
que molts problemes tenen
una societat tan rica
i amb tanta experiència
amb el fenomen.
I amb tanta tradició
democràtica,
oi?
Doncs mira si en tenen
de problemes.
I aquí el cop
s'ha parat molt bé.
L'altre dia
ho deia el conseller Maragall,
deia
l'escola ha parat molt bé
el cop de la migració.
I tant.
I ben migrada
de possibilitats
i de recursos
i ho ha parat molt bé.
Per què?
Perquè la societat catalana
és una ciutat travada,
prou cohesionada
i esclar,
si tu trobes
una societat cohesionada
doncs sempre
l'acollida,
l'aterratge,
diguem-ne,
sempre és més sual.
I els canvis
s'afronten d'una manera
com amb airbac, eh?
Sí, dona,
que no és el mateix
que foten la patacada.
Clar,
ara que parlaves
del fenomen
de la immigració,
fem referència
al títol
Forasters,
que algú pot pensar
que parla d'estrangers,
no és en aquest sentit.
Estem parlant
Forasters en la vida,
no en el territori, no?
Sí,
Forasters,
el títol
simplement intenta,
és una conversa
que hi ha al final
entre dos dels personatges,
fills i nets,
que diu,
escolta'm,
el problema és que
tota aquesta època,
pràcticament
la primera meitat
del segle XX,
Europa
és forastera
de si mateixa.
Europa encara arrossega
aquella convulsió
del segle.
no s'ha acabat
de treure
les boires
del segle XIX,
de la guerra
dels cent anys,
d'això,
del damunt,
que ja és
a la primera guerra mundial
i de la primera guerra mundial
passa a la segona,
diguem-ne,
només passant de puntetes
per damunt
del tractat de Versalles,
pràcticament,
oi?
I és una època
d'un enorme
desarrelament.
Però no desarrelament
perquè la gent estigui
en un altre lloc físicament,
que també,
sinó sobretot
perquè ni tan sols
quan ets al teu lloc
reconeixes el teu lloc
com a propi.
Per tant,
et sents foraster.
Déu-n'hi-do.
Per sobre de tot això,
si m'ho permet
el Rafael,
i clar,
com que està davant
que he de dir,
no, no,
jo l'estic llegint,
no l'he acabat,
a més l'hi he confessat abans
perquè no ens agrada
fer trampes mai
en aquest programa
ni que siguin
trampetes
que no tenen més,
però és un llibre
amé,
és un llibre de bon llegir
i és un llibre
d'aquells
que l'agafes
i dius
ja no el puc deixar
i és veritat,
és un llibre d'aquests
que...
La qual cosa
agraïm als autors,
que ens facin llibres
allò...
Doncs això
és el millor lògic
que em pots fer
perquè és la meva intenció.
A mi,
quan la gent diu
ostres,
m'he llegit el teu llibre,
m'ha passat,
com deia la meva àvia,
com un volado.
Hi ha gent
que ho deu considerar
com un demèrit.
No, no,
jo intento
fer que els meus textos
flueixin
i siguin aments.
El Pitu sap que a vegades
jo el que dic
dic que
a mi m'agraden els llibres
que després
odio profundament
a l'autor
perquè s'ha acabat.
Perquè dic
ja s'ha acabat.
Doncs jo crec que
en aquest sentit
començaria a odiar-te
una mica,
Rafel,
quan acabi el llibre.
M'hi llegit a poc a poc
aviam si em dóna temps
d'acabar-ne una altra.
Que duri,
molt rebé.
Ja tens el lloc assignat
a les Rambles
el dia 23?
Sí,
tinc una llista
una mica complicada
de fer,
però bé,
en fi,
estarem
Passeig de Gràcia
això
per les llibreries
del Passeig de Gràcia.
Ànime.
No, no,
i ara no.
Jo ho faig
amb molta il·lusió.
I a més a més
sobretot
perquè al cap de dos dies
me'n vaig al desert
amb la qual cosa
m'oblidaré
de Sant Jordi.
I començaràs
una nova novel·la.
No.
De moment
me'n vaig a fer
una cursa de bicicletes.
Veus que bé.
Ja ens explicarà.
Si vols t'ho explico
un altre dia.
Aquí també tenim
un espai d'aventura.
Si vols venir
estarem encantats
de rebre.
d'aquí tenim de tot.
El dia que vulguis.
Rafael Vallbona
moltíssimes gràcies
per venir avui a la ràdio.
Ha estat un plaer.
Gràcies a vosaltres.
Fins la propera novel·la
si no hi ha novetat.
Espero retrobar-vos.
És un plaer
sempre visitar
la Capona
i ser la ciutat de Tarragona.