Ens acompanya Magí Seritjol, tècnic del Museu d'Història de la Ciutat.
Magí, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Jo aquest matí en un dels sumaris deia
tècnic del Museu d'Història de la Ciutat,
però sobretot una persona absolutament apassionada pel món romà,
apassionada per Roma, però molt, molt apassionat per Pompeya.
Jo recordo una vegada, no sé si va ser la primera vegada que va ser-hi,
perquè has estat més d'una vegada, que ens explicaves,
parlaves de Pompeya, i a mesura que m'anaves explicant jo deia
bé, però és que a Pompeya hi hem d'anar?
Perquè allà, bé, deu ser realment alguna cosa excepcional, i ho és.
Ho és, ho és, s'ha d'anar, s'ha d'anar.
I quan estàs allà ho comprens, és allò que dius,
estàs en un jaciment arqueològic de primera magnitud,
potser dels més importants a nivell del món.
A nivell de, diguéssim així, com de grans jaciments,
podem dir tota la zona del Palatí, la centre de Roma,
la zona Pompeya i els guerrers de Xi'an
són potser les zones arqueològiques més importants que hi ha al món.
Per tant, una magnitud fora de mida.
Però és que a banda d'això, quan estàs allà a Pompeya,
la sensació que tens és que allò que dèiem,
que estàs en una casa rona, la gent d'aquí ha anat a prendre un tallat
i ara torna, no?
Tens la sensació que se'ns veus, i no és de la resta de turistes,
que són les veus d'aquells que vivien en aquell moment,
que al volcà, doncs vas quedar...
Hi ha cases, no totes estan igualment conservades,
perquè és tota una ciutat sencera que va quedar sepoltada,
però les que estan més ben conservades és estraudir.
Ai, parets pintades, terres amb els mosaics, els mobles...
És a dir, clar, la sensació de vida que tens és imprescindible.
Només hi ha això, Herculà i alguna villa més que hi ha,
però difícilment comparable a res més del que hagis vist.
Quan comences a trepitjar els carrers de Pompeya,
tens la sensació que aquella devia ser una societat,
no dic perfecta, però una societat molt confortable,
si em permets l'adjectiu,
perquè veus una disposició dels carrers,
una distribució de les cases, de les botigues,
de les termes, del mercat.
Dius, home, aquí es devia viure bé qui vivia bé, esclar.
Sí, a veure,
hem de dir que Pompeya estava en una zona molt rica de la part d'Italia,
tota la zona de la campanya sempre ha estat una zona molt rica,
per tant, era una zona rica a nivell agrícola, a nivell de producció,
i per tant, era la zona, diguéssim, important econòmica i social,
i també coincidien que molta gent de la zona de Roma i tal
feia les seves cases estiuets al voltant de Pompeya,
amb la qual cosa era una miqueta entre zona d'estiuets i zona de producció.
A Pompeya es decidia el preu de la llana a tot el Mediterrani, per exemple,
i ho decidia, entre altres coses, una dona,
que tenia una empresa a Umaki,
era una família dels Umaki,
que tenien un centre d'importació i exportació de llana,
i decidien el preu de tot el Mediterrani a la llana,
es decidia allí a Pompeya.
Per tant, era una ciutat potent,
no massa poblada, però, diguéssim, molt potent.
El que suprim de Pompeya és una cosa, a banda d'això,
és a dir, esperem trobar en les ciutats urbanes
el barri dels rics i el barri dels pobres,
i això no existia.
És molt uniforme, tota a Ellana.
Podem dir que els rics i els pobres estaven barrejats,
barrejats, no revoltos, eh, juntos, però no revoltos.
És a dir, les cases de rics estan escampades per tota la ciutat,
no hi ha exactament un barri de rics.
Doncs les domus importants les veus a tota la ciutat,
i al costat podia viure gent,
en una habitació de 3 metres podria viure 10 persones,
m'explico, és a dir, estava tot molt barrejant.
I a més això es veu, ara.
Es veu, sorprèn també una altra cosa,
totes les carrers estan asfaltats,
l'aigua arribava a tothom,
o sigui, no era un privilegi de 4,
sinó que l'aigua estava escampat,
les veus escampades per tota la ciutat.
Això de l'aigua crida l'atenció
a aquesta mena de passos d'avianants que tenen elevats
per no mullar-se els peus.
Això era, exacte, per no mullar-se, no només els peus,
no els peus i els vestits i la mercaderia, m'imagino.
El sistema de clavegueres a Pompeia
no arriba a tota la ciutat.
Hi ha dues o tres xarxes de clavegueres principals
per desiguar les aigües, bàsicament,
però després anava pel cadè,
una mica més brut del que pensem,
llavors la gent, per no xafar certes coses,
passava entre aquestes passeres dels d'això.
Que a més estaven posades de manera que els carros...
Estava medit, estava medit pels eixos.
Gràcies a això sabem les amplades dels carros.
És a dir, gràcies a medir en això,
tu saps l'amplada dels carros
perquè queden les petjades, queden al terra.
La primera impressió quan accedeixes a Pompeia,
clar, és com tot dius,
bé, si restes romanes,
comences a veure aquelles pedres, aquelles coses,
tot molt monocromàtic
i de cop i volta comences a adonar-te
que comences a veure colors,
els ostres i pintures.
A més, pintures amb unes perspectives
que dius, però si la perspectiva encara no s'havia inventat
com aquell qui diu, no?
Entén-me.
Sí, sorprèn.
El grau de perfecció tècnica
de la pintura romana és extraordinari.
Per això.
I comences...
I és quan t'expliquen i et diuen,
no, no, però si això estava tot acolorit.
Sí.
Això no era en blanc i negre.
Això estava acolorit.
Sí, sí.
Les estàtues estaven pintades.
I la gent, estem veient ara,
una estàtua,
oh, la noesa del blanc, del marbre.
No, no, mentida.
El marbre s'apintava, els ulls s'apintaven, les celles.
I tot color, els llempans, eh?
No apagats, llempans.
I tot estava ple de color.
És a dir, fixa'm-hi una cosa.
Jo penso, en aquells moments,
els mèdics audiovisuals no eren tan potents com ara.
Però a la gent, el blanc i negre, no li agraden mai.
O sigui, a nivell històric,
no hi ha cap cultura que sigui blanc i negre.
Tots són en color.
Si tu vas a Egipte,
tots els tempos estaven pintats de l'altre.
Ara els neogòtics, aquests d'ara, eh?
Això és ara.
Però a l'antiguitat, no.
A l'antiguitat s'apintava tot.
Les parets s'estucaven i es pintaven.
I fins i tot les muralles,
no es deixaven amb pedra vista, no?
No, s'errocaven amb estuc i es pintaven.
I a Pompei hi ha una zona de la muralla
que veus la pintura tot pintadet amb quadrets i buixadet.
És a dir, no es deixaven les muralles, allò,
amb blocs de pedra nua.
No, no, no.
S'estucava i després es pintava.
O sigui, que era un esclat de color.
Se sap la data,
se sap més o menys què va passar.
Va ser el mes d'agost?
El 24 d'agost és el 79, després de Cris.
Exacte, a l'agost...
Està discutint ara, això?
Veig un article fa pot dient que pel tipus de plantes
que s'han trobat i tal,
eren uns dies posteriors.
Però, bueno, aquestes són discussions de...
Sí, perquè, escolta,
dia més, dia menys, el resultat va ser el que va ser.
Sí, va ser que es va quedar absolutament tapat.
No només Pompei,
sinó més ciutats van quedar absolutament enterrades,
Mercolà o Plontis,
i segurament ni deu alguna més,
van quedar absolutament tapades, no?
Pompei, a banda de les seves característiques,
és perquè probablement és la que està millor conservada.
La més completa, diria.
La més completa.
La més completa, la més extensa
i potser la més completa, no?
Erculà té molt d'interès, també.
És a dir, si es pot anar...
Jo també ho aconsello moltíssim.
És molt més abarcable.
La visita a Erculà amb dues hores
se fa relativament bé,
mentre que Pompei necessites diversos dies.
I Erculà és una meravella, també,
perquè te'n dones compte del que va ser allò,
perquè és que Erculà,
l'antiga ciutat d'Erculà,
està a 20 metres sota tapada per la lava.
És a dir, va haver una colada de lava
que amb 20 metres va tapar literalment la ciutat, no?
I quan entres, entres per un forat
i aquest forat té 20 metres d'alçada, no?
O sigui, és impressionant.
I al fons veus el senyor del territori,
que és el Besubi.
Qui mana allí és el Besubi, no?
Home, el Besubi el veus de tot arreu.
És que és el que mana.
I el Miris, per anar al Miris,
el Besubi és, no m'estranya,
que aixequi tanta mitomania, no?
Al voltant del volcà.
És impressionant.
És un volcà,
a banda que és impressionant com a volcà,
és impressionant perquè hi ha tota una tradició literària,
i artística i tal.
Si t'han de noves novel·les,
Sontag li va dir que era una novel·la,
n'hi ha més.
I el Besubi és un fenomen literari,
mitològic, fins i tot.
Una cosa, els pompeians no sabien que era un volcà.
No ho sabien?
No ho sabien.
És a dir, l'aspecte del volcà Pompei,
perdó, del Besubi en aquella època,
estava cobert de vegetació,
vinyes, en fi, plantes,
és a dir, plantaven que era una muntanya, normal, no?
Però no sabien que era un volcà.
Perquè l'última operació que es coneixia,
que no se'n recordava i no hi havia constància,
feia 2.000 anys.
S'havia perdut la pista.
Llavors, se sap que a 2.000 anys
va haver-hi una altra erupció del Besubi
que va tornar a sepoltar el territori.
De fet, s'ha trobat a Abelino,
que és un poble d'aquí a prop de Pompeia,
i a més es diu així, l'erupció abeliniana,
és a dir, perquè se li dona el nom d'aquest poble,
que és on se va trobar unes vivendes
de gent que estava menjant directament
i va quedar mort enterrada,
com els de Pompeia 2.000 anys després.
Però això els Pompeiens no en tenien notícia.
I no ho sabien.
Saps què crida molt l'atenció, a més a més,
que hagi estat segles i segles enterrada aquesta ciutat?
Perquè quan es van tenir els primers indicis
que allà hi havia una ciutat?
Els primers indicis que recordo que són dels segles XVI.
Als segles XVI se vol construir un canal
per passar unes aigües
i es troben els primers vestits,
alguna moneda i tal.
Però no se sap ni tan sols quina ciutat era ni res.
I les excavacions més sistemàtiques es fan a través...
És l'època borbònica, al segle XVIII,
que el futur Carles III d'Espanya,
que llavors governava, era rei de Nàpols,
encarrega les primeres excavacions sistemàtiques de Pompei.
I a partir del XVIII ja no s'ha interromput fins ara.
Ara, en aquests moments...
I encara queda per excavar.
Queda més, quasi una quarta part de Pompei per excavar.
El que passa és que les autoritats allà no volen excavar-ho
perquè diuen que excavar-ho
significa exposar-ho a la destrucció per part dels visitants.
Clar, dos milions i mig-tres de visitants anuals
fan el seu mal.
He vist autèntiques barroassades.
És a dir, gent entrava en un escamper,
en unes tuquetes botes potents,
entrava a casa al fauna i fombre cops de per treure's el fang
i fer saltar de cel·les dels mosecs.
I dóna l'ànima, no?
I realment és molt incontrolat, no?
Les visites es fan molt per lliure,
que no hauria de ser així.
Home, molt per lliure, molt poc de control.
Papers al terra, cigarretes...
Això encara, però el problema és la destrucció.
El problema és quan entren 50 persones
en una habitació petita
i la sudoració i l'àcid que després no ha subit
malmet les pintures, per exemple.
Això fa mal ànima.
És a dir, realment no...
El que passa és que no ho sé,
forma part del territori, no?
Perquè si heu estat, ja saps allò,
la paraula que millor defineix aquell territori
és la paraula caos.
Sí, amb tot.
És el que defineix aquell territori, no?
Un cop comencen aquestes...
excavacions arqueològiques
que continuen al llarg del temps.
La fons documental de referència,
per anar reconstruint el que era Pompeia,
on l'anem a buscar, Magí?
Com la fons, no m'ho acabo d'entendre.
És a dir, algú devia saber
que allà hi havia, no sé, Plini...
No, hi ha la carta de Plini, evidentment.
De la Plini, no?
Sí, se sabia que existia la ciutat,
que havia existit i que havia desaparegut, no?
Però no hi havia molta referència, en principi?
No, no, hi havia.
A veure, comença a haver quan hi ha les excavacions,
llavors comencen a trobar-se,
a sistematitzar-se les excavacions, no?
I a partir d'aquí es genera tota la bibliografia,
que és immensa, eh?
És a dir, si vols seguir la bibliografia sobre Pompeia,
és que no te l'acabes.
Hi ha un munt de revistes especialitzades,
només el tema de Pompeia, no?
I és brutal, vull dir...
I encara ara que segueixen sortint
números monogràfics de descobriments
que encara s'està fent,
vull dir que fa poc s'ha de trobar una vaixella,
vull dir que se segueix trobant,
perquè hi ha diverses universitats americanes
i gent de tot el món que està excavant encara, eh?
Continua generant molta informació, no?
Sí, sí, evidentment.
I a més la informació més útil,
que és la vida quotidiana, no?
Perquè altres ciutadans donen una informació,
doncs, de vida, del poder.
Però la vida quotidiana...
Clar, hem de pensar que la vida va a barà en sec.
Clar.
Aleshores, hi ha cuines que s'han trobat
amb les cassoles que encara havien estar bullint,
és a dir, amb el menjar dintre,
se sap què és el que estaven cuinant, no?
Que tot això està en un museu a banda, eh?
No ho trobaran a la companyia.
La majoria d'objectes està en el Museu Arqueològic de Nàples,
que aconsello perquè és un museu impressionant,
amb les millors peces del món romà
segurament estan allí, allí,
al Palacio Màximo L'Eterno de Roma, no?
Són els dos grans museus de peces romanes.
I els van traslladar a Nàples, sí.
Clar, això que dius és cert,
si aquella persona estava menjant,
l'altra estava, doncs, filant...
És que es va trobar fins i tot,
el canvi de pagar una beguda en un bar
es va trobar damunt de l'altre del taulell, no?
Allò, els esterci, oi?
Sí, sí, és a dir, clar.
Damunt del taulell.
Clar, la informació que dona és brutal,
perquè es va acabant sec la vida, no?
Clar, fixa't, la informació científica,
però a més la inspiració pel món de la literatura,
que deies, no?
De anar recreant i reconstruint històries.
Hi ha molta gent que s'ha apropat del tema de Pompei.
Hi ha una novel·la,
hi ha una pel·lícula del Rossellini
que en parla d'això, no?
Que són una parella que està en crisi matrimonat
i visiten Pompei
i just en el moment que descobreixen
una parella de gent que va morir a l'erupció, no?
S'ha apropat molta gent al tema de Pompei,
des de molts punts de vista, no?
Hi ha un aspecte anecdòtic, si vols,
però molta gent quan visita el Museu Britànic
el primer que fa és, sense parar a compte,
anar cap a les mòmies.
A Pompei ja tothom espera veure
aquells cossos encongits, eh,
que estan dins d'unes urnes.
Sí, n'hi ha uns quants, eh?
N'hi ha uns quants,
però un cop has vist el que és Pompei,
allò per t'interès?
Té un cert interès, a veure,
per exemple, l'Orte Difugiàstic
és el lloc, un orc
on es van refugiar una sèrie de gent,
una vintena de persones
i van morir totes juntes.
Hi ha nens, hi ha gent gran,
hi ha dones...
Clar, culpeix una mica, no?
Perquè és un ambient bucòlic.
Colpirà molt, Magí,
però la gent va capellar ràpid, eh?
Sí, però és interessant de veure, evidentment,
perquè, clar, allà hi va morir molta gent.
Quanta gent es calcula
que va morir a Pompei ja?
No se sap ben bé,
perquè, clar,
s'han trobat 2.000 i escaig cadàvers, no?
D'una població que no se sap ben bé
exactament quan ha de tenir,
però devia tenir sobre els 10.000,
poc menys.
2.000 són molts, no?
Però, clar, és que molta gent
devia morir al voltant,
devia fugir, com a cert,
devia morir al camp.
I no s'han trobat, no?
Amb la qual cosa,
devia morir molta gent.
Realment, devia morir molta gent.
Hi ha moltíssima informació
que va generant allò que dieu vosaltres,
que les pedres parlen,
i Déu-n'hi-do com parlen
les pedres de Pompeya,
de la religió,
de la vida quotidiana,
del comerç...
Ens parlen de tot,
és també les pintures,
els grafitis electorals,
que es parlen de la vitalitat política
en aquelles ciutats,
del comerç,
de les anuncies de classificats,
per exemple, no?
Hi ha classificados.
També?
Sí, sí.
De sexe, no.
I tant, i tant.
Hi ha molt divertits.
Ah, sí?
Sí, sí.
A més a més,
hi ha prostituts i prostitutes,
és a dir,
i s'anuncien públicament en el preu
i ho posen,
ho fa molt bé per quatre asos, no?
I això ho veus,
pobra,
i hi ha competència,
vull dir que ja està inventat,
no?
Tot això.
Vull dir que és molt vital,
és una ciutat que,
clar,
la veus amb tota la seva vitalitat,
no?
Sempre s'ha de tornar a Pompeia.
Sempre.
Una vegada, ni dues.
I a més,
s'ha d'apuntar a la ciutat antiga
i la ciutat nova
també té el seu interès,
eh?
Tot i que Pompeia és del segle XIX,
la ciutat nova és del segle XIX
i està just pagadeta
a l'escavi,
a la zona arqueològica,
té molt d'interès,
sobretot per una cosa
que jo aconsello ara
els que hi aniran,
els afortunats que hi aniran,
que a Pompeia es menja
de les millors pizzas
que poden menjar tot el dia.
Diuen que es va inventallar,
no?
A Nàpols.
A Nàpols és la terra,
la campanya és la terra
de la pizza i de la pasta.
I que a més és sense tomàquer
l'original.
Diuen.
Aquí hi ha discussió també, eh?
Jo no sé si és l'original,
però jo t'asseguro
que una pizza
amb tomàquer d'allà
és impressionant,
perquè aquella és una tomàquer,
la terra és molt sulfurosa
i és molt rica en minerals,
llavors té un gran sabor,
no?
I te posen una pizza
amb tomàquer,
amb pomodoro,
un xino
i una miqueta de mozzarella
de búfala
i mare meva,
està boníssima, no?
Que tu fas la teva passeja
de Pompeia,
no la veus tota,
te'n vas a dinar a la pizza,
tornes un ratet a la tarda
o te'n vas a un altre lloc.
Jo vaig sortir,
a veure,
l'únic problema de sortir
i entrar als escabis
és que has de pagar dos vegades,
no et deixen sortir
i t'on entrar,
has de donar a pagar.
Però és igual,
com que li vas una vegada
te val la pena.
Entres a migdia sors,
perquè dintre no hi ha servei,
hi ha més un restaurant
bastant fluixet,
per dir-ho així,
i molt ple de gent
i per tant no aconsello
quedar-se a dintre.
Tampoc aconsello
els restaurants
al voltant dels escabis,
són caríssims
i bastant dolents,
molt turistitzats.
El que aconsello
és anar a la ciutat,
que està al costat mateix,
i allí a la ciutat
hi ha tres o quatre
pizzeries o més,
que són boníssimes,
hi ha un preu
de dos euros i mig
de fins a una pizza enorme,
boníssima,
amb una bona cerveseta
i fantàstic, no?
Quan tornem a Pompeia,
Magí,
després d'aquest menú?
Jo estic disposat sempre,
perquè realment
és molt interessant.
A més,
Pompeia serveix una cosa,
l'actual ciutat serveix
com a ciutat base d'operacions,
és a dir,
des de Pompeia
te pots moure
per tot el territori
amb metro,
i amb metro,
que la circunvé Soviana,
que et porta a Nàpols
en mitja hora,
colant 20 minuts,
a Sorrento en 20 minuts,
és a dir,
te pots moure amb metro.
Te'n vas a Capri.
Capri has d'anar fins a Sorrento
i a Sorrento embarques
fins a Capri,
però pots fer-ho perfectament.
Llavors,
amb metro te mou
tot el territori,
fantàstic,
i a més a més,
el metro aquell
és per a la de comuna part,
Parlem un altre dia de Nàpols?
És que ja no ens dona temps.
Perquè Nàpols és un altre punt.
El Magí haurà de tornar
perquè hem de parlar de Nàpols
i si cal tornaré per Pompeia.
Magí Saritjol,
jo n'ha dit,
tenim el Museu d'Història
de la Ciutat,
naturalment,
però un enamorat
absolutament del món romà,
de Pompeia,
de Nàpols i de Roma.
Jo crec que el Magí
ara el lligarem aquí
a la cadira
i no el deixarem marxar.
Moltíssimes gràcies,
de veritat.
És un plaer.