Tenim Josep Palau, pare, i Josep Palau, fill, entre nosaltres.
Bon dia a tots dos, tots dos treballadors de Tabacalera.
Clar que sí.
I ens acompanya també el Salvador Navarro. Bon dia, Salvador.
Bon dia.
Treballador de Tabacalera.
També.
Em deia durant 10 anys i després a distribució.
Exacte.
I el Salvador, a més, ens ha portat una joia, que és de la seva propietat,
que és una revista que es va publicar un llibre
amb motiu del cinquantenari de la posada en marxa
de la fàbrica de tabacs de Tarragona, l'any 1982.
i és curiós perquè hi ha una reproducció del diari de Tarragona
del martes 3 de julio de 1923.
I diu, dia triomfal ante la emoción del vecindario en massa
fue col·locada el domingo la primera fiedra de la fàbrica de tabacs.
Déu-n'hi-do, eh?
Això és un gran què, eh?
Això és un gran què.
I aquest llibre no n'hi ha gaire, se'm comentava.
Salvador, que vostè també va col·laborar en ell, no?
Sí, sí, vull dir, aquest és un llibre que molts, molts, molts no entenen,
però, bueno, o no s'han donat compte, però jo crec que ara està tancada
la fàbrica i tot això, jo crec que és un gran record.
I sobretot per la gent gran, perquè aquí ha passat tots els seus anys de la seva vida
i hi ha records bons i records dolents, però sí que quan, amb el seu, com ja ho sap, Josep Palau,
aquí eren més de mil treballadors i vull dir, i era una de les coses, doncs, grans, grans que tenia Tarragona.
Que va ser la primera fàbrica que tenia més de mil treballadors aquí a Tarragona.
Vostè també va ser president del grup d'empresa.
Exacte.
Abans hem estat parlant de la feina que es feia des del grup d'empresa, s'ho passaven d'allò més bé.
Treballar treballaven, però també feien festa, eh?
Sí, sí, sí.
Feien activitats i moltes coses.
Sí, però també podem donar gràcies a que l'empresa també s'hi evocava.
Ella també portava uns calarons, però vull dir, perquè la gent, a part del treball i tot això,
també tingués el seu part d'esbarjo, amb deport, amb cultura, en fi, de tot.
A més a més, ja s'explicarà el Josep Palau, que té una gran història sobre el grup d'empresa
i tot això, que ell és més vell que jo.
Que m'hable, no?, dir-li que és més vell.
Sí, ho he de saltar, no, ho he de saltar.
Digue'm més veterà, eh?
Sí, més veterà, queda més maco.
Vostè va entrar a la dècada dels 50, no?
Jo, el 56.
56.
En quines circumstàncies va entrar?
Perquè aviam va...
Jo ja vaig entrar com a mecànic de treball, vaja, mecànic, jo era torner, jo vaig treballar uns anys arreus,
llavors van fent uns exàmens aquí, vaig aprovar, vaig entrar, com a torner i al cap d'un any van passar màquines,
que això era la millor de tots els que entraven de mecànics, quasi tots passaven a màquines.
O sigui, representava que portaven les màquines, manteniment de les màquines que portaven les dones,
però quan s'espatllaven doncs tocava treballar el mecànic.
És el que ens ha dit, que quan s'espatllava la màquina allò tothom corre, no?
Llavors, llavors corre tots.
Clar, perquè s'aturava la producció, que hi havia moments que una producció...
Clar, el que no convenia, ja tenies els quefos damunt quan encara no veia una màquina parada a veure què ha passat aquí.
Per tant, s'havien de fer uns exàmens i unes proves per entrar.
Sí, l'entrar, sí, l'entrar, i no era fàcil, eh?
No era fàcil, perquè jo recordo que penso que quan me vaig examinar jo érem 56 i més davant entrar dos.
Abans ho parlàvem amb les dones que tabacalera per les seves característiques
i comparant, és un tema que està sortint al llarg de tot el programa i tothom ho manifesta.
Era un treball, doncs com tots els treballs, s'havia de complir, es treballava,
però que tant els salaris com les condicions eren molt bones respecte a altres...
Sí, en aquells temps, sí, en aquella època, vaja, en aquella època.
En aquella època, ara ens comença a ploure, eh? Tindrem de tot avui.
Va, va, va.
Déu-n'hi-do.
El seu fill, Josep Palaufill, també va entrar a treballar en quina època?
Va entrar a treballar l'any 84 i vaig estar fins a l'últim dia, el 31 de març de l'any passat,
que va ser quan, definitiva, van tancar productivament la fàbrica.
Doncs també molta veterania, no, la fàbrica de tabacs?
Home, no tant com ell, però sí, 23 anys, vaig estar treballant en aquesta fàbrica.
I què tal, això, treballar en el mateix lloc que el pare?
Bé, ho portàvem estant bé, sí.
Sí, tots dos, sí.
La veritat que s'ho portàvem bé, anàvem junts i tor, vull dir, fèiem quota familiar, no?
Home, això s'està cedit sempre, que a Tabacalera hi havia una certa endogàmia, no?
Que pares, fills, familiars, sempre, doncs, tenien aquesta opció de...
Sí, normalment hi havia bastants que tenien, doncs, relació amb família, vaja.
Com era que ara el Salvador deia, el Josep parlarà molt d'això dels grups d'empresa
i de tota l'activitat que fèiem, fèiem molta vida social paral·lela, no?
Jo, tota la meva vida he sigut dedicat al d'aport, pràcticament.
Jo he jugat molts anys a hòquei sobre patins.
He arribat a internacional com a àrbit, també, de hòquei.
I, esclar, quan va entrar aquí, la meva il·lusió era, doncs, a veure que hi havia tanta gent
formant equip de hòquei.
I, bueno, vam anar a parlar amb el jefe, el jefe, doncs, li va agradar,
i donava facilitats per entrenar-nos, vam fer patins, vam comprar materials,
el que convenia, i vam formar en equipet amb algun reforç,
val a dir, el que passa que el vam camuflar com a treballador d'aquí,
i el segon any de prendre part dels campionats d'educació i descans,
vam quedar campions d'Espanya.
Doncs deu-n'hi-do, eh? Teniu un bon equipet.
Vostè era la vessant esportiva, sobretot.
Sí, sí, sí.
Futbol, també jugava, hi havia equip de futbol, també feia de futbol, una mica de tot.
I es feia molta vida social en paral·lel, no, Salvador?
Sí, sí, sí, molta, molta, vull dir, a veure, havia escats, havia, en fi,
n'hi-do de tot, havia pesca, havia ball i tot, i després, a més a més,
el grup d'empresa va ser la pionera, diguéssim, de tot Espanya,
que vam muntar les Olimpiades, com si diguéssim que dèiem estringulars, no?
Que es feien en fàbriques i es feien tot tipus d'aports,
se feia tenis, se feia front tenis, se feia de tot, de tot.
Ens han explicat convidades anteriors que va haver-hi un triangular de futbol
que van haver-hi d'anar els grisos i tot, perquè es veu que van haver-hi...
Hi havia...
A veure, a veure, on havia més problemàtica,
sempre que, a més a més, un company que treballava a la fàbrica,
no diré el nom, està anar alicant en un partit de futbol,
de la ràbia que tenia, li va fotre una mossegada.
A més de fotre-li una mossegada a l'esquena,
i es pot dir que li va arrencar hasta la pell.
Vull dir, i amb el futbol sala també, vull dir,
el futbol sala va ser aquí al Palau Sant Jordi,
aquí va acabar perquè ja es van ficar els pares,
vull dir, era a matar, era a matar,
el que era el de por, a matar.
I com és que els passava això amb el tema de...
Perquè vull dir, a veure, el que tothom volia era guanyar,
no volia perdre, no era això de participar res,
tothom volia guanyar.
I, claro, i aquí ja venia...
De totes maneres, la relació amb els treballadors
d'altres fàbriques d'Espanya era bona, en general.
Sí, i amb els mateixos.
I amb els mateixos, s'acabava, i bueno, després es comentava, no?
Primer les bufetades i després anem a fer el baranà o el que sigui, no?
Sí, no, perquè al final, al final, quan s'acabava el triangular,
s'ha feia un sopar amb tots,
amb les dues fàbriques més i més la teva,
s'ha feia tot, i a més a més s'entregava els trofejos i tot,
i bueno, i allí tothom...
I a ballar junts, inclús.
Sí, sí, però bueno, allí sortia,
després de tot sortia la conya, no?
Vaya muerto de hambre, que de bocados!
A mi m'han dit també que s'ha fet algun que altre el matrimoni,
aquí a Tabacalera.
Sí, sí, i més d'un, i més d'un, no?
I més de deu.
I més de deu, i més de deu.
És normal, allí, on treballen homes i dones.
A veure, passen més hores treballant que no fora.
Llavors, sempre se diu, el rosa fa el carinyo, no?
I aquí hi havia molt de rosa.
I aquí hi havia molt de rosa.
Eh, pel que explica.
Quant va plegar vostè de Tabacalera, Josep?
Doncs l'any 94, el 1994, me vaig jubilar.
Aleshores, ja aquesta última etapa tan complicada, tan difícil,
sí que la va viure el seu fill, no?
Aquesta la va viure el fill, sí.
Amb molta inquietud, no?
Jo ja es remenava que tancarien aquesta fàbrica,
però jo no m'ho creia mai que tancéssim aquesta fàbrica,
perquè hi havia el port aquí, vaig dir,
bueno, això és un avantatge sobre moltes,
i no ho pensava, però cada any que anava passant
s'anava remorrejant més,
de moment anaven tancant altres fàbriques,
aquesta no es bellugava.
A França també en van tancar.
Però al final, doncs, ara ell sí,
ell ha viscut l'època dolenta aquesta.
Ell ha sigut un dels que ha estat, diguéssim,
dintre del Rovell amb els tancaments de fàbrica.
Sí, amb els tancaments, sí.
Perquè ell estava al comitè intercentro de Madrid.
I com recordes aquella època?
Després en parlarem amb altres companys teus,
però com recordes aquella època, aquells últims anys?
Aquella època que és no res, fa dos anys.
No res, sí, exacte.
Sí, el que pertany a la fàbrica de tabacos de Sevilla i Tarragona,
que han sigut les últimes,
i el que passa és que abans de la nostra, per desgràcia,
aunque no s'ha trucat tan directament,
però sí que tan dolgut, perquè també eren companys nostres,
se'n van tancar unes quantes, no?
I des de...
Jo en aquell moment ja estava a Madrid el comitè intercentres,
quan van començar la massificació de tancaments contínus
i, bueno, han tancat nou fàbriques,
així de cop i volta, amb qüestió de 400 anys.
Uns 800 treballadors?
Més, més.
Més, sí, sí.
Sí, sí, han marxat uns 3.000 treballadors.
3.000, exacte.
3.000 treballadors en marxat.
No, miraven tota la part aquesta de la Mediterrània,
però en general sí, en 3.000.
Sí, però en Mediterrània possiblement que sigui sobre això.
Sí, 800 per aquí de la xifra que jo tenia.
Però clar, tornem d'altres puestos, de Gijón,
o d'altres puestos que també s'han tancat, o de la Corunya.
I la veritat és que dol molt, eh?
I més, hem de negociar el despido de molta gent,
aunque sigui per intentar buscar unes condicions millors
que les que les podia donar a nivell de la sobretat social,
la veritat és que dol, eh?
que no sigui la teva fàbrica pròpia,
però clar, són companys teus de la mateixa empresa
i dol molt i la veritat, negociar aquestes coses no agraden.
Josep, com vivia vostè aquesta inquietud del seu fill
quan ja estava jubilat?
Com ho vivia?
Vull dir tot aquest perquè, clar,
jo m'imagino que el seu fill ja anava explicant i posant al dia, no?
I pràcticament resant d'aquestes no la tanquessin,
perquè jo sabia el problema que es reportava,
cada sense fenya.
Hi ha alguns que van tindre la sort,
doncs que no sé si és la mateixa empresa,
o aquí els va buscar altres fenyes per treballar,
però amb ell no va tindre aquesta sort.
Sí, perquè la teva situació, Josep, ara?
La meva situació ara és que estic al parco,
estic, m'ha manté l'estat, com si diguéssim.
Hem sigut dels porcs que hem quedat,
vam quedar 18 persones,
unes van recol·locar a Repsol,
vanificadora, em sembla que és una vanificadora a la Selva,
a Vic també n'hi ha algun,
i de moment em sembla que quedaven 5 o 6 persones per recol·locar,
una de les és jo,
que de moment, bueno, tampoc estem allà,
i ara fa exactament un any.
Hi havia un compromís per part de l'Ajuntament,
que aquests treballadors que no es recol·loquessin,
doncs farien algunes feines relacionades amb la pròpia fàbrica?
Sembla ser que pot ser que hi entri quan això comenci a funcionar,
d'alguna o d'altra manera,
sembla ser que puguin acoplar gent
d'aquests que s'han quedat a fora,
però clar, per tots no sé si n'hi haurà,
jo crec que quedem uns 8 o 9 persones encara sense feina,
per dir-ho d'alguna forma,
però el problema que tenim més gran és l'edat,
si et surts d'un ambient, d'una recol·locació prevista...
I si et surts del circuit laboral,
a tornar-hi és complex.
Sí, jo ara tinc 47 anys i no és fàcil,
quan dius l'edat,
et costa una miqueta més complicar tot això.
No, no, és una qüestió,
perquè aleshores l'alternativa era o el trasllat,
o les prejubilacions,
hi havia tota una sèrie d'opcions,
i clar, aquestes eren opcions
que prenia cadascú individualment,
en funció dels seus interessos
i les seves condicions de vida, no?
Sí, exacte, teníem l'opció de poder traslladar,
en aquest cas a Logronyo o a Alicant,
que són les fàbriques que ens donaven com a opció.
El problema és que, bueno,
sí que és ben cert que jo estava fora molt de temps,
perquè durant la setmana estava a Madrid,
vull dir que tampoc era jo de dir
de canvi de vida perquè marxes d'on tets,
però la veritat que després d'estar 13 anys,
fora de casa,
m'ho vaig valorar i vaig dir,
bueno, doncs torno cap a casa,
que potser ja és hora,
i també ens patien vist tant els fills,
perquè no es ve,
i vaig dir,
doncs mira,
faig un canvi de vida
i, bueno,
no se sap mai,
quan se tanca una porta s'obre una finestra,
mirant darrere,
de poc te serveix,
on que et dolgui.
Mira endarrere una mica,
com per avui, no?
Enretra homenatge
a tota aquella gent que ha treballat
i mirar la història
de la nostra ciutat
a través de la fàbrica,
però el que cal és mirar cap al futur,
com bé dius.
I el Josep,
recorda algun moment
o alguna època
particularment agradable
o curiosa o que...?
Home, agradable,
quasi diria sempre,
però clar,
havies estat palafenya,
però en moments agradables
no hem tingut sempre,
com deia aquí l'amic Salvador,
no?
Hem sigut actius
amb tot,
dintre el grup d'empresa,
doncs jo també
estava ficat
amb el grup d'empresa
i l'un tocava una cosa,
l'altre tocava una altra.
Aquí jo me'n recordo
que fèiem quasi final d'any
celebrant Santa Rosa,
que era la patrona nostra
i es feien uns festivals
i la plaça de toros
i en fi,
hi havia molta activitat,
se tocaven guitarras,
bandurries,
hi havia gent que cantava...
Ah, hi havia una coral també?
Sí,
feia teatre i tot,
i a més a més
aquí també es va portar
l'Ulodinàmico
i s'ha portat molt.
Sí,
valls,
valls,
i llavors aquí...
Gent bona,
gent bona.
Per primera vegada...
Quan feien els valls
eren artistes amb caché,
no?
Sí,
tot era el vol de Santa Rosa
celebrant això.
Aquí de Santa Rosa,
com diu ell,
aquí hi va haver un any
que van portar
l'Orquestra Maravella
i aquí hi havia
3.000 i escaig de persones
aquí dintre.
On estem ara?
Amb aquests jardins
que van muntar aquí
perquè en principi no,
però sí que és veritat
que van poder aconseguir.
A més,
van vindre jefes de Madrid
i tot
i s'ho van agrair
i tot
i...
Però sempre han estat.
La gent d'aquí
sempre ha sigut molt activa,
molt activa.
Amb Deport,
amb Triat,
amb tot,
sempre hem volgut fer coses.
I també és veritat
que...
que també s'ha de dir la veritat
que hem tingut la gran sort
que per part
de l'empresa
ha col·laborat.
Vull dir,
tampoc no ha ficat
moltes barreres.
Sí, sí,
això coincidia
d'hores per assajar
quan feien espectacles,
ajudes...
Amb això donava facilitat, sí.
Amb això no havia problema.
I el millor,
doncs,
els teongulars
que tenies que marxar
el dia abans,
doncs,
s'amuntava aquí
un d'això
i te canviaven els turnos
i tot això
perquè poguessis marxar.
Vull dir,
però vull dir,
molt bé,
molt bé.
En aquest aspecte,
l'empresa
s'ha portat bé.
s'ha portat bé.
Mantenen relació,
fora ara,
ja que s'ha tancat la fàbrica,
mantenen relació
amb antics companys,
però no allò de veure's
de tant en tant.
Han pogut conservar l'amistat.
Jo ho tinc una mica difícil
i, vaja,
perquè jo sóc de Reus.
Clar.
Jo baixava exclusivament
a treballar
i tornava cap a Reus.
És diferent.
però, vaja,
si algunes vegades
trobem
o hi ha alguna cosa,
alguna defunció
amb allò que no hi fos,
però així,
clar,
t'alegra veure
companys
que heis passat
un munt d'anys.
Clar.
En canvi,
n'anem tots dos?
Sí.
Sí.
Sí,
bueno,
tinc el meu company
de jocs,
juguem a Pàders Junts,
també el BEC,
n'hi ha alguns
que hem tingut
a vegades a trobem,
prenem cafè,
però, bueno,
diguem que és un número limitat
de persones
en comparació
amb el que hi hagués aquí dins
que eren molts més, clar,
com tot no pots quedar
i aprendre cafè
perquè et falten dies a l'any.
Però, vaja,
es continuen mantenint
aquesta amistat
per compartir tots aquests records
d'una bona part
de la vostra vida,
és clar.
Normalment,
igual te trobes
i vas a prendre un cafè
i parles
i tot això.
I ara,
és clar,
com ara hi ha
la problemàtica
si cobrem o no cobrem
el tabaco
que es deu l'empresa,
doncs ja,
la gent,
quan te veu
que se pago el tabaco...
Aquesta cara
és un serrell que queda,
no?
Sí,
sí,
que ha sortit la sentència
que se sabava algú
que es donaran tants diners,
que es donaran tants altres.
És clar,
aquí es fa la bola
i encara hi ha
aquest serrell
que es falta.
Mirat des del costat bo
és un fet
que encara us manté units,
no?
Ni que sigui aquest.
Sí, sí, sí.
És veritat, eh?
La polla
aquí el trobes de seguida.
És veritat,
en aquest aspecte sí.
Molt bé,
en Josep Palau,
pare,
en Josep Palau,
fill,
Salvador Navarro,
moltíssimes gràcies
per venir avui.
Capem el llibre
que es mullarà encara
i fora una llàstima.
Ara se ho importa
la meva amiga.
moltíssimes gràcies
de veritat.
Gràcies a vosaltres
per la meitat
que sempre és bonic.
Vosaltres formeu part
de la memòria
d'aquesta fàbrica.
Sense vosaltres
farà impossible
fer aquest programa.
No, des de l'UEU.
A més a més
és la memòria.
A part, sí.
Molts anys aquí.
Gràcies, molt bon dia.
Gràcies.
Molt bé, gràcies.
Gràcies.