L'una del migdia, nou minuts, l'adaptació teatral de la Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda
és un dels plats forts de la programació d'hivern del Metropol.
L'obra es podrà veure demà a la nit i arriba precedida d'un important èxit de públic al Teatre Nacional,
tot i que el suport de la crítica no ha estat un ànime.
Tenim a l'altre costat del fil telefònic el director de la Plaça del Diamant en la seva versió teatral,
Toni Cacares, molt bon dia.
Hola, molt bon dia.
Gràcies per atendre la nostra trucada.
Primer que tot, aviam, per un director afrontar una obra com la Plaça del Diamant,
una obra que és una de les icones de la literatura, que ha estat una de les pel·lícules,
que també l'adaptació cinematogràfica ja forma part de la història del cinema d'aquest país.
És a dir, afrontar una obra des del punt de vista teatral amb tots aquests precedents és un repte importantíssim.
Sí, òbviament és un repte important i és una responsabilitat perquè estàs tractant amb un material
que forma part de l'imaginari col·lectiu i que tothom més o menys hi té una relació afectiva important
i per tant convé no decebre expectatives o no empastifar excessivament la lectura que cadascú hagi pogut fer d'aquesta novel·la.
Quan parlaves de relació afectiva, tu també la deus tenir perquè en algun moment de la teva vida,
abans d'afrontar aquesta obra, devies descobrir la Plaça del Diamant.
I tant, i tant.
Ara, per exemple, a l'ESO ho estan llegint els joves de 14-15 anys, diguem-ne, com a lectura obligatòria.
Jo crec que a partir precisament de més o menys els de la meva generació,
jo vaig néixer el 65, per tant tinc 42 anys,
jo crec que gairebé tothom a l'escola o a l'institut han hagut de llegir la Plaça del Diamant.
I és d'aquelles lectures, jo crec, que t'imposaven per obligació
i que agraïes que t'haguessin obligat a llegir-la perquè realment descobries un món, un personatge, una sensibilitat
i, a més, en el meu cas, t'ajudava a comprendre qui eres o d'on venies.
I això és molt important.
I descobries una època de la qual segurament havies sentit parlar dels teus avis,
però que per tu quedava molt llunyana.
Una generació que pràcticament Franco va viure el moment de Franco a les acaballes i tot plegat,
eren batalletes entre cometes, no?
Sí, però, esclar, aquest sentir parlar de la guerra a casa,
que tots els de la meva generació encara, evidentment, n'hem sentit a parlar,
o bé pels pares o bé pels avis,
és una cosa que, d'acord, no...
et costava copsar, diguem, el sentit profund del que volia dir haver passat una guerra,
però a base de sentir-ho moltes vegades entenies que havia estat una cosa important
i que havia afectat a la vida individual de moltíssima gent, no?
De totes maneres, la lectura de la plaça del diàmant, com totes les lectures,
però és així com un diàleg molt interior, traslladar-la al teatre,
a mi em sembla una empresa titànica, eh?
És, sí, el que passa que és veritat que la història,
com que està escrita des del punt de vista de la seva protagonista,
té un punt d'intimitat i d'intimisme difícil de portar al teatre,
però a la vegada la història que explica té unes connotacions èpiques i de història col·lectiva
que nosaltres com a país ens hem de poder permetre el luxe de conèixer-la
en els diferents llenguatges artístics en què es pot conèixer.
És a dir, està molt bé que s'hagués fet la pel·lícula de la plaça del diàmant,
està molt bé que se'n facin una i una altra vegada revisions teatrals,
està molt bé que s'hi facin aproximacions de tot tipus,
perquè és una història que forma part de la nostra cultura i del nostre món
i per tant és important que la puguem revisitar.
Sempre, evidentment, ens queda llegir la novel·la que és l'original
i que és el que més directament ens aproparà al món que explica la història de la colometa,
però està molt bé que la puguem també visitar en altres formats.
La història en cinema, en televisió, jo crec que l'hem vist gairebé tots o quasi tots.
La pregunta seria, qui no ha vist la plaça del diàmant en aquest país?
Exacte, exacte.
Tu no ets una excepció, la devies veure en el seu moment.
I tant, i tant. Jo la vaig veure i més o menys simultàniament,
jo crec que quan vaig llegir la novel·la no recordo,
jo diria que vaig potser llegir abans la novel·la i després la pel·lic,
no me'n recordo excessivament, gairebé diria el mateix any.
I jo sempre he dit aquests dies que m'ho han preguntat la gent
que a mi la pel·lícula em va quedar molt gravada en la memòria
i que les imatges de la pel·lícula m'han anat venint
mentre he treballat la plaça del diàmant amb els actors
i no m'han fet cap nosa.
És a dir, al contrari, a mi m'ha ajudat,
òbviament cada versió de la plaça del diàmant tindrà matisos
i serà diferent segons qui la faci,
però a mi la pel·lícula del Batriu no m'ha fet cap nosa,
ens al contrari.
Per tant, no eren unes interferències negatives
que t'impedien tirar endavant l'espectacle,
sinó que t'han anat creant perfils també que has pogut aprofitar.
Evidentment, evidentment.
Sí, sí, òbviament la creació dels personatges
es modifica segons qui la fa, segons els actors que la fan,
segons la versió que en fa el director,
però unes i altres de vegades s'alimenten
i es complementen la mar de bé.
Un cop està feta l'adaptació,
els actors s'estrena
i s'estrena en un espai immens com és el Nacional de Catalunya.
Sí.
Això, és que clar, tu t'has posat allò del circ,
més difícil tot aviat, en tot, no?
Sí, òbviament era una gran dificultat,
a més jo no estava acostumat a fer muntatges de gran format,
però es tractava d'això precisament,
es tractava de fer una plaça,
una gran plaça del diamant que ens la mereixem com a país,
per dir-ho d'alguna manera,
una plaça del diamant espectacular,
adreçada a tots els públics, popular,
i aprofitant la capacitat tant d'espai com de tecnologia,
diguem, de l'escenari on es podia fer,
d'això es tractava.
No és només escenografia,
sinó que també són molts actors i actrius que intervenen.
Exacte, una gran producció.
El repartiment, quants actors i actrius en escena podem comptar?
Vinti, comptant músics i actors,
vinti i pico, vinticin, em sembla que eren.
Saps què passa, Toni, ara entre tu i jo?
Digue-me.
Estic una mica preocupada.
A veure.
Perquè és que el Metropol és petitet.
Ah, amiga.
Aleshores, clar, és moníssim.
Sí, clar.
El deus conèixer i si no ja el coneixeràs.
Sí, sí, sí.
Però és petitet, saps?
És petitet.
I no sé com encabeixer.
Una placeta?
És que, de fet, la gràcia de tot el projecte de la plaça del Diamant
era aquesta, era
anem a fer una gran plaça del Diamant
per presentar-la a la sala gran del Teatre Nacional,
però com que és un espectacle que interessarà
i que molta gent el voldrà veure,
després aquest espectacle s'haurà de presentar
en altres teatres del país.
I, per sort o per desgràcia,
ara no m'hi fico perquè els formats dels teatres
que tenim en aquest país
doncs són formats de vegades tant el de la sala gran del Nacional
per un costat com el dels altres indrets per un altre,
doncs moltes vegades no són escenaris
que siguin fàcilment compatibles,
doncs la idea va ser fer un espectacle
que després es pogués adaptar
i sense tergiversar excessivament l'espectacle en si,
doncs el poguéssim portar
en aquests teatres més petits com el cas del Metropol.
I això és el que hem fet.
De fet, la funció del Metropol
és la tercera que fem en gira,
és el segon lloc on anem de Catalunya.
Vam fer dues funcions a Girona
i en la gira hi ha molts llocs on anem,
però hi ha encara algun teatre
encara més petit que el Metropol
i també hem aconseguit encabir-hi aquest muntatge.
Així doncs no cal que ens preocupem.
No.
Té una nova plaça del Diamant estupenda,
com en altres teatres només faltaria.
El públic surt encantat,
però tens una part de la crítica
que no li acaba d'agradar.
Tinc una part de la crítica que no li acaba d'agradar,
però t'he de confessar primer que ja m'ho veia venir,
que no li acabaria d'agradar, això una.
Una altra, un dia hauríem de parlar d'aquest divorci
tan espectacular que hi ha en aquests moments
entre els gustos de la crítica i els gustos del públic.
No sé per què es produeix,
no sé si de vegades els crítics no llegeixen els espectacles
segons la intenció amb què s'han fet,
sinó segons el que ells voldrien veure.
I cada espectacle es fa adreçant-se a un espectador
i buscant un tipus de teatralitat.
Jo crec que un espectacle s'ha de valorar si està bé o no
en funció de si el director i tot el personal
que intervé en la creació d'un espectacle
ha complert o no els seus objectius.
En el cas de la plaça del Diamant
hem complert de sobres els nostres objectius.
Nosaltres volíem fer un gran espectacle
amb espectacularitat,
que de vegades això als crítics no els agrada
i que arribés i connectés amb un gran públic.
I això és el que ha passat.
Interessant aquest comentari que fas
en quant al divorci de la crítica i el públic.
L'únic que està aconseguint
és que el públic tingui el seu propi criteri
i cada cop llegeixi menys les crítiques teatrals.
Sí, hi ha una cosa que de vegades
es confon el valor cultural,
fins i tot intel·lectual d'un projecte
o d'un producte concret
amb el grau d'elitisme
amb què es pot arribar a ser vist.
És a dir, quan aquest espectacle interessa
a petits grups reduïts d'intel·lectuals, etcètera,
aquest espectacle és molt bo.
Quan aquest espectacle comença a interessar
a un cercle més ampli,
aquest espectacle és dolent.
Jo no m'atreveixo a dir,
jo que soc més o menys coneixedor del teatre
i de textos teatrals,
que jo tingui més criteri o més cultura
que a una altra persona.
El teatre sortosament no es medeix
per aquests verems.
Òbviament, si nosaltres haguéssim volgut fer
un espectacle per intel·lectuals,
haguéssim fet una altra cosa,
però no era aquesta la nostra intenció.
Som un palet de snops, a vegades.
Una mica, sí.
A vegades.
Una mica, sí.
Què hi farem?
La Colometa, aquest personatge,
ens queda molt lluny
a les dones que puguin anar a veure
al teatre, les més joves, sobretot?
No, en absolut, en absolut.
I les joves,
les que ja tenim una certa edat,
potser, però les més jovenetes?
Jo crec que, a veure,
també t'he de dir que les funcions
que hem fet en el Nacional per Escoles,
la gent jove ha connectat d'una manera increïble.
Jo estava fins i tot sorprès
del grau de connexió que hi havia,
de les reaccions de la gent jove,
per exemple, en el primer acte
a les rèpliques més o menys masclistes del Quimet,
de com després la visió que es té del Quimet
es modifica al llarg
de com va avançant la història,
perquè ja sabeu que el Quimet,
sí, d'entrada, és un masclista,
òbviament, però també és un home apassionat,
és un idealista,
és un tio il·lusionat,
i, per tant, la seva actitud
durant la guerra també fa
que vegis el Quimet d'una altra manera.
I pel que fa a la Colometa,
com molt bé deies,
jo crec que la Colometa és un personatge
modern en el sentit
que té una visió personal del món,
té un criteri propi,
i el que passa és que el món on ella viu
i la manera en què estan fetes les coses
no permet que una visió
no estereotipada de les coses i de la vida
pugui incidir en la vida col·lectiva.
Per això, les coses que passen a nivell col·lectiu
impedeixen el desenvolupament individual
de la protagonista.
I això jo crec que és molt modern.
Clar, entenem que el món de les emocions,
dels sentiments,
s'han de Rodoredes traslladar al teatre
i aquest és un món universal
que no té data d'acoducitat, segurament.
Exactament, exactament.
Molt ben explicat.
Gràcies, Toni Cassares, per acompanyar-nos.
No faltarem al teatre.
L'obra és llarga.
Sí.
Avisem-ho, perquè ho sàpiguen.
Són tres actes
d'aproximadament una hora de durada cadascun.
Hi ha dos entre actes.
Us prometo que no es fa llarg,
perquè ningú s'ha queixat de la durada.
Això també m'ho han dit a mi,
que llarg no es fa, eh?
No es fa llarg.
És llarg, és veritat que és llarg,
que és una llarga estona en el teatre,
però jo crec que no us n'errepentireu,
que passa bé,
que està carregat d'emocions
i surts, diguem,
doncs content d'haver passat aquesta estona.
De vegades també val la pena, no?,
desconnectar tanta estona
i quedar-se, doncs,
que t'expliquin una història ben llarga.
Jo sé que el teatre estarà ple.
Que bé.
Home, perquè el ritme de venda d'entrades, va,
que és magnífic,
ja t'ho podem,
que et trobaràs en un teatre ple,
tampoc no és que sigui molt gran al Metropol,
però Déu-n'hi-do,
hi ha un públic molt entusiasta
i amb moltes ganes de gaudir del teatre
i més del teatre d'aquest,
del teatre que s'està omplant la boca de teatre,
com és la plaça del Diamant,
de la Mercè Rodoreda.
No ho hem dit,
ni hem dit al repartiment,
que l'adaptació ha estat amb el Josep Maria Benet i Jornet,
que el repartiment és amplíssim,
però en fi...
Amb una Sílvia Vell esplèndida fent la Colometa,
ja ho veureu,
un Carles Martínez fent la Droguer també esplèndid,
la Imma Colomé fent la Mare del Quimet,
a l'incortístic, eh?
La veritat és que sí.
Molt bé.
La veritat és que sí.
Toni, moltíssimes gràcies, de veritat,
per atendre la nostra trucada
i molt d'èxit.
Moltíssimes gràcies a vosaltres
i fins a la propera.
Adeu-siau, bon dia.
A veure, adeu.