Jo tinc la sort avui que tinc una pallassa a cada banda
i això sempre és un privilegi i és una garantia
que com a mínim seriosos, o serioses en aquest cas,
no hi estarem.
Els vull presentar la doctora Quaritadi Clown.
Doctora, bon dia.
Bon dia, bon dia. Ho ha dit molt bé, eh? Molt bé.
Doctora Piruleta, bon dia.
Hola!
I ve tematitzada.
Ve tematitzada perquè, clar, ve amb el seu vestit blanc de doctora.
Títol de medicina.
Home, jo no sé si han fet els 5 anys i el miri tot plegat,
però sí que són autèntiques doctores en fer riure.
I no només per allò de l'entreteniment, que és fonamental a la vida,
sinó perquè el riure, i això ja es va descobrir fa temps,
es veu que allibera tota una sèrie de coses que tenim dins,
unes substàncies que fan que el nostre organisme funcioni d'una altra manera.
Resulta que hi ha un grup de joves de la demarcació
que participen, que fan un curs.
És un projecte de formació de pallassos i pallasses
destinats a treballar en centres sanitaris, centres d'acollida,
residències per a persones grans.
El proper dissabte, jo m'atreviria a dir que faran l'examen final,
i l'examen final els posarà en contacte
amb els malalts de l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.
Els hi diré Núria Peretó i Cristina Martí,
són la professora del curs i la instigadora d'aquesta història.
La Cristina és una alumna.
Les diré Núria i Cristina ara, però després les tractaré
pel seu títol professional.
Núria, la part, diguem-ne més així,
això de fer de pallassa, diguem-ne que en principi i tota la vida
s'ha tingut en compte com una professió interpretativa,
adreçada a l'entreteniment, al món de l'espectacle,
però de cop i volta es descobreix que això de riure és bo per la salut.
Eh que sí?
Sí, sí, sí, està comprovadíssim.
Serà que jo no agafo mai la grip i el Lluís Comas tampoc,
que sempre estem rient, no ho podem evitar.
Bé, què passa?
Per què això de riure i es parla tant d'això de la risoterapia
i fins i tot es fan tallers perquè la gent rigui sense sentir tan aparença, no?
Què passa quan riem?
Doncs passa de tot i avui més que mai cal riure,
perquè la veritat és que tenim més motius per estar tristos que per riure.
Llavors, per això és tan necessari.
Aviam, dóna relaxació,
crea bon ambient entre el nucli de persones.
De fet, està comprovadíssim que totes les persones
que quan fem un grup que volen treure el seu clau,
perquè tots ho tenim, inclús tu...
Jo tinc un clau.
Tot, tots, tots.
Fareu lloc a la companyia.
I tant, i tant.
bé, doncs, es crea una amistat per sempre.
Per sempre, per sempre.
Hi ha un vincle que no es perd mai.
Això que dius de relaxar és cert,
perquè, a veure, riure i somriure ho fem tot el dia,
diverses vegades.
Algun més que d'altres, bé, per això va amb el caràcter.
Ara, aquelles vegades, moments històrics a la teva vida,
que rius que no pots més,
que et pixes, amb perdó,
de riure,
oh, et quedes tan a gust,
tot l'estómac,
tota aquesta musculatura abdominal,
i a més queda suelta,
i escolta, tens com un benestar,
és veritat, eh?
És veritat.
S'ha d'estimular i s'ha d'exercitar,
i a més a més de provocar endorfines,
que això dona benestar,
i és terapèutic per a moltes malalties.
Vosaltres sou pallasses allò de formació,
però també sou pallasses, diguem-ne, per caràcter.
Rieu molt a la vostra vida?
I tant.
Sí, sí, és que és indispensable.
Sí, riuen perquè des que han arribat,
hola, què tal?
Ja reien, eh?
Directament, diguem-ne que forma part de la banda sonora
de les seves respectives vides, això de riure.
Jo crec, perdona, eh, que t'interrompeixi,
vaig començar als quatre anys.
A riure o a fer de pallassa?
Les dues coses.
Abans dels quatre no ho feies?
No m'ho crec.
Ja no ho recordo, no ho recordo, però...
Això surt de dintre,
el que passa és que hi ha gent que ho descobreix
i altres no, però...
Però són exercicis matutins, això, eh?
I de fet, tot et pot fer riure.
Sí.
I un sol es pot fer riure a un mateix, no?
Sí.
Si tens un mínim de sentit d'ironia de la vida,
vull dir, perquè a vegades pensem que són els altres
que ens han de fer riure,
però un sol també allò dius...
Jo una vegada, amb una xerrada a la Facultat de Medicina de Lleida,
que és l'únic lloc on es pot estudiar oficialment aquesta disciplina...
Ah, sí?
Sí, sí, vull dir perquè és important.
Molt bé.
Una educadora social em va preguntar
què puc fer per ser més simpàtica?
I jo li vaig dir, però si ja ho ets.
Diu, no, no, però és que jo vull ser-ho més.
Li vaig dir, fes molts cursos, estudia,
perquè això també s'estudia,
canvia de professor, perquè cada professor és diferent,
i, per exemple, compra't roba, roba divertida, roba de colors,
barrets, i vés provant tu mateixa davant del mirall
i ja veuràs com ho vas, ho conseguiràs segur.
Vosaltres creieu que hi ha persones que els agradaria enriure més,
ser més expressives per una sèrie de circumstàncies,
el propi caràcter, la teva experiència vital,
la teva circumstància, es costa?
Molt.
Ni que estiguis molt fotut, i, perdoneu l'expressió,
on pots riure.
Aquí anem, aquí anem justament a portar aquella xispa,
aquell somriure, que gent malalta i gent a l'hospital
o en residències, doncs, donar-li aquest parèntesis
i aquest somriure que t'il·lumina la cara
i te n'oblides per un moment d'allò que et fa patir,
d'allò que t'angoixa i se contagia,
i és el que Salutic l'home pretén.
Jo és el que us volia comentar ara,
per això us plantejava el tema d'aquesta manera,
perquè estem parlant de persones que tenen hospitalitzacions de llarga durada,
estem parlant de nens, de persones adultes, de persones grans,
però també estem parlant del seu entorn familiar i del seu cuidador.
Inclús dels treballadors.
I els treballadors.
És un rotllo que s'ha de contagiar.
Són uns ambients de moltíssima angoixa, són uns ambients de molt de patiment,
perquè ara que feia en broma, ah, riure, tothom pot riure.
Sí, sí, i qualsevol persona que ens estigui escoltant,
perquè van dir, escolta, mira, amb el panorama que jo tinc,
amb el pitjor que et pot passar la vida,
que és veure patir els que t'estimes,
amb un problema de salut, no estic per riure.
Doncs fins i tot en aquestes circumstàncies,
vosaltres podeu constatar que en el que sigui un momentet,
es pot riure, no?
I tant, de fet, jo des de la meva experiència personal,
des d'haver patit els hospitals,
el més angoixant per mi era veure la tristor dels meus pares
i la barrera que havien posat envers a mi.
I això no m'ajudava a millorar, al contrari,
m'estava ajudant a empitjorar.
Ens toca patir, patim, d'acord, ens toca patir,
però podem fer-ho una mica més portable a tot plegat.
Clar, jo si ho hagués vist a la meva família,
més alegre, més contenta,
jo m'ho hagués recuperat abans.
S'ha de desfribolitzar tot aquest ambient,
s'ha de donar color i, sobretot,
ria, hi ha de tothom que envolta
el món hospitalitz dels hospitals i geriàtrics.
Salut i clau, un immediatament parlem de la companyia,
del curs dels alumnes, però també ens agradaria
que incidessis una miqueta en allò que has dit
que a la Universitat de Lleida s'estudia aquesta disciplina.
Quina disciplina, concretament?
Com es concreta dins de l'estudi,
dins de la línia acadèmica?
Com a teràpia de lleure,
com a part d'uns estudis
i que s'ha comprovat que són necessaris.
Tu has treballat als hospitals fent aquesta feina?
Sí, correcte.
Vaig estar durant cinc anys
repartint-me entrar a Sant Joan de Déu
i Vall d'Hebron a Barcelona.
Sant Joan de Déu són nens i nenes,
la majoria malalties greus,
algunes terminals són crònics.
amb les famílies moltes vegades que no viuen a Barcelona,
que s'han de desplaçar amb unes circumstàncies molt dures
de tota la família, no?
Sí, és una cosa que jo voldria
des d'aquí, si hi ha algú que pot fer alguna cosa,
perquè realment és molt dolorós
el veure com es trenca tot una dinàmica de la família,
perquè han de trencar amb la feina,
han de trencar amb moltes coses properes
que això fan que s'agreugi, perdó, la situació.
De fet, jo vi trobant moltes famílies
esperant dues i tres hores l'ambulància per tornar a casa
i això és nefast.
No hi hagi aquestes coses de quotidianitat, entre cometes,
que encara afegeixen més càrrega a aquesta situació.
Com es planifica una feina com ara aquesta?
Parlaves de la Vall d'Abrou, hospital de Sant Joan,
en funció de la teva experiència quotidiana.
És a dir, no et lleves al matí i dius
Bé, avui faig de pallassa a l'habitació 415, la 412.
Com funciona aquest tema, des d'un punt de vista pràctic?
Sí, no, està tot estructurat amb la direcció de l'hospital,
que ens assignen unes plantes,
unes habitacions en concret, unes hores en concret
i és una feina, és una feina més.
I vosaltres sabeu quin tipus de pacient aneu a visitar?
Si és un nen, si no és un nen, si és una dona, si és un home?
S'entra per parelles i són entrades respectant sempre
la intimitat i la voluntat del pacient.
Que ho sap el pacient, que entrareu o aviseu.
Que podem entrar, que no sé què...
Sempre, sí, avisem, demanem permís,
perquè si no ens poden rebre, ens ho diuen
i nosaltres ho hem d'acceptar, no?
Si no n'hi ha prou amb ser simpàtica i graciosa,
jo m'imagino que el fet que s'hagi d'estudiar
i s'hagi de fer un curs és que per vosaltres mateixes
heu d'aprendre a crear un cert distanciament.
Si no, al final, deixauríeu de fer riure, no?
Us entraria una desesperació de veure segons què, no?
Sí, no, de fet, sobretot, jo, bueno, els hi deia al curs,
el que pitjor visc és quan sé que hi ha casos de maltractament infantil
i realment és molt dur haver d'actuar
davant d'una persona que saps que és maltractadora.
Clar, perquè també vosaltres actueu, treballeu,
millor dit, en centres d'acollides de menors.
És a dir, que aquesta feina també permet actuar en aquest tipus de centres.
Per tant, allà ja saps que aquests nois i noies no estan perquè volen,
ni de bon tros.
Però tothom ho agraeix molt, eh?
Després de la visita, vol dir, els nens riuen i per aquell moment
se relaxen i se n'obliden d'aquella malaltia o aquell patiment que tenen
inclús els familiars o els treballadors que tothom envolta, no?
La doctora Piruleta, o la Cristina, si ho podem dir així,
a veure, ella treballa en un centre geriàtric i abans em deies,
home, amb la gent gran pensa que se n'obliden del seu nom,
del nom de la seva mare.
Obliden tot però que no obliden a riure.
Sí, sí.
Aquest gest, aquesta emoció no l'obliden.
El recíproc entre dues persones és un somriure que sempre és recíproc
i quan te fiques al nas és la màscara més petita,
però ja estàs donant a entendre que ets amic, no?
I ja dones allà una mà que te l'agafen o no.
Clar, i dins de tot això hi ha persones que tenen aquesta predisposició,
tu estàs treballant com a animadora, però dius, home,
això hem d'aprendre el que tu deies, professors i estudiar.
I sorgeix aquesta oportunitat a Tarragona d'aquest curs que has impartit tu.
Com ha anat una mica tot plegat?
Fantàstic, perfecte, perquè veus que la gent,
com ho fa amb tanta il·lusió i tanta devoció i tanta dedicació,
surt sol.
Jo els hi dic, són màsters.
Hi ha hagut una bona colla d'alumnes, nois i noies, no?
Sí, ben variada, eh?
Hi havia una estudiant de medicina,
hi havia gent de tots els àmbits laborals i socials i...
Sí, sí.
Jo avui vull agrair a la doctora Sílvia Frank de...
Aquesta és de debò.
Bé, està fent el MIR, crec que...
Ah, és doctora de medicina, no de riure només.
No, no, és de veritat, és de veritat.
Ah, vale, vale.
Sí, sí, sí, sí, sí.
Em crec que és la...
Jo la vaig batejar com la doctora Patxita Adams catalana,
recordant el doctor Patxada dels Estats Units.
Li volies fer un agraïment.
Molt.
Amb aquesta doctora.
Per quina raó?
Perquè té una qualitat humana i personal
que poques vegades he trobat amb un metge.
Va sortir d'ella i es va adonar de la important que era aquest riure en els pacients
i va fer el curs i inclús ens explicava moltes anècdotes
que ella mateixa aplica amb els nadons,
que està a la planta de pediatria.
De neonats.
Anècdotes com ara, com fem riure a la gent,
expliquem coses, llenguatge no verbal,
quines tècniques empreu totes?
Les que teniu a l'abast?
Cadascú té la seva especialitat?
Sí, com que se va per parelles hi ha molta improvisació
i un treball de parella juntament amb el pacient.
Depenent de les edats i de qui vas dirigit
i sempre, clar, evitant parlar de la malaltia o...
D'acord, sempre des de l'abasant de l'absurd i de l'alegria, sempre.
Normalment porteu des de la màscara més petita,
com deia la doctora Piruleta, que és el nas.
Aneu vestits, vestides, avillats, aneu normal,
només compteu amb la vostra presència.
Quina és la vostra manera de treballar?
Bueno, és aquesta.
En general, per tu, a veure, de moment,
la Margarita sí que ha vingut tota...
Oh, per favor, és terrible, quina llàstima que no la puguin veure.
Pots portar l'obus, pots portar un nas...
Uuuh!
Vesta, vesta!
Que ha liat!
Veus, en un moment, pots donar un cop de màgia...
Ara, una mica més i em poso malalta, eh?
Ja t'ho dic ara...
Allà lluny hi veig un senyor que ens mirava malament
i de cop i volta ha rigut!
Això és xulíssim!
És que ha fet petar una mena d'artil·lugi
que jo no havia vist mai a la vida
i han sortit com unes serpentinetes petitetes.
Porta, a veure, la doctora Piruleta
porta el seu nas corresponent de pallasso.
A més, va vestida de blanc,
que és la roba de la seva feina de debò, m'imagino.
Això és important, eh?
El salut i clown sempre va amb la bata de pallasso,
però desdramatitzant que el doctor que acaba d'entrar
no t'hi posarà una injecció
o t'agafarà, t'espullarà, t'hi mirarà l'atenció o no.
Sense...
I no us han confós mai?
Em ha saltat la vista!
Ojalà, ojalà, ojalà els metges anessin així,
que són els idonis,
mentre estan ficant l'injecció,
mentre estan prenent l'atenció,
mentre estan passant al preoperatori,
ojalà el metge fes aquest gest tan fàcil
i hi haurien vincle molt més proper entre el...
No he dit que porta una diadema
amb unes mans que es mouen així amb molta alegria,
de color groc, que és discreta.
Escolta, això jo no ho he vist mai, és impactant.
Quan arribes, per exemple, allà, al geriàtric,
alguna vegada li fas això a algun dels residents?
És difícil sorprendre la gent gran,
perquè ja ho han vist tot,
però Déu-n'hi-do, la cosa és que n'aprenc jo d'ells.
Sí?
Sí, sí.
Són de la broma, també, eh?
N'hi ha de tot, però els que són més serios,
després són els que més necessiten riure
i els que demostren i t'agraeixen
que els hagis provocat aquest gest a la cara.
Aquest dissabte els alumnes tindran un primer contacte
amb els malalts de l'Hospital Joan XXIII.
En el cas de la Cristina,
allà hi ha experiència, el geriàtric,
però m'imagino que alguns altres alumnes
no ho han fet mai, això.
Per tant, això sí que és un examen final.
Prueba de fuego.
Perquè és allò amb material sensible, amb gent.
Sí, dudu, però s'ha de fer.
Com està planificat aquest examen?
Què és el que fareu?
Lògicament ja heu parlat amb la direcció,
ja està tot pensat.
Bé, la doctora Sílvia, que parlava abans,
abans va comentar que a ella li faria molta il·lusió.
De fet, molts companys li havien demanat
que per què no passaven per urgències.
Perquè sabem, per desgràcia,
que a urgències hi ha moltes cues d'esperar.
Sí, moltes hores d'esperar.
Molta angoixa.
Llavors, aviam, el fet de...
A prova de foc, eh?
Perquè això a vegades crea un estat d'una mica de crispació.
És a dir, com a professora ets molt dura, eh?
Fer-los passar per urgències la primera...
Però jo crec que...
És el mir, és vostro mir.
És vostro mir.
Jo crec que val la pena viure-ho.
I a banda d'urgències, teniu previst...
Bé, com que pels matins és una mica complicat,
perquè es passen visites mèdiques,
tindrem que fer una mica de torn
entre la visita del metge
i la nostra visita
i haurem d'anar esperant a les habitacions
per poder accedir-hi.
Com entrareu?
Podem fer una petita representació de com entrareu?
Sí, i tant.
Mira, entrarem per parelles,
ens caracteritzarem amb les bates ben tonejades,
com diu la Nòria.
I això que vol dir que...
Vinga, us poseu de tot.
Sí, doncs petits complements
que ja provoquen l'absurd i el ridícul.
I ja veus que el que hi entra
no és la doctora García,
és la doctora Piruleta
o la doctora Corridi Clown
o qui vulgui, no?
I ho fem amb tota la bona intenció
i ens prepararem per parelles
i anirem entrant en les habitacions
de la planta que ens assignin
i ja després dintre és molt íntim
perquè ja depèn de la interactuació.
A partir d'una base,
improviseu molt, clar,
en funció de l'espectador
o espectadora d'aquell moment.
Fem una prova, per exemple.
Picaríem, faríem.
Jo estic allà.
Vinga, va, va.
Jo faig de pacient.
Què es pot passar?
Hola, bon dia.
Què es pot passar?
Passin, passin.
Passem, doctora, passem.
Vinga.
Sí, passem.
Ui, això és la porta del metro.
Això és la porta del metro.
La porta del metro?
Sí, és la porta del metro.
Ui, quina cua hi ha aquí, eh?
Buf, buf.
Bueno, entrem.
O serà la porta de la discoteca?
Sí.
A lo millor és la porta de la discoteca.
Entrem a ballar?
Sí, sí.
Ah, i entrem.
Hola.
Hola, què tal?
Jo així com a pacient,
d'entrada una mica perplexa,
dius, què passa aquí?
Sí, s'han equivocat d'habitació.
Segurament.
No, no ens hem equivocat d'habitació.
T'hem vingut a veure a tu.
A tu.
Com et dius?
Jo em dic, soc la doctora García.
En aquest cas, com deia.
Oh, doncs sí, ens hem equivocat d'habitació.
A veure, la família, el pacient ho agraeix.
La família, buf, deu respirar durant aquella estona, oi?
La família, doncs, perplexa, així una mica sorpresa,
a la vera què, a l'expectativa,
i potser treuen càmeres i aprofiten a fer fotos,
o...
O se'n va anar a fer un cafè.
Sí, aprofita i diu, mira bé.
Vaig a fer un cafè.
Després d'aquest curs ja es consolida el que podríem dir,
que en companyia Salut i Clowns, no?
I això vol dir que qualsevol centre hospitalari,
geriàtrics, centres de menors,
que vulguin, doncs, fer-ho d'una manera, diguem-ne,
arreglada, d'una manera habitual,
de dir, mira, doncs, un cop a la setmana
que passin per aquesta planta.
Això, vull dir, es pot fer perquè, clar,
és un fet bastant excepcional,
però l'interessant, tenint en compte l'objectiu,
que és apaivegar una miqueta l'ansietat,
l'angoixa i fins i tot el dolor d'aquestes persones,
hi ha possibilitats que els centres hospitalaris,
d'aquest tipus de centres,
contemplin la possibilitat que sigui un servei més del centre.
Home, jo...
Aquest seria l'objectiu, no?
Sí, home, jo ho demano perquè, realment, a més,
jo crec que podran comprovar
que tant els tractaments mèdics
com els comportaments dels nens als centres
millorarà amb un quasi 70%.
Estalviaran medicacions,
estalviaran llargues estades...
Relaxants abans de les operacions.
Revolucionari.
Correcte.
Sí, sí.
Sovitzarà l'atenció del pacient...
De fet, hi ha un company aquí a Tarragona
que es diu Clowning for You
i aquest senyor va estar molts anys als Estats Units
treballant de clown i treballava geriàtrics
i les infermeres i personal,
més d'un cop li van comentar
que quan veniu vosaltres podem reduir la medicació.
Home, és de sentit comú que aquest...
Un cert benestar, un cert relaxament,
sí que provoca.
Estem començant en aquest sentit al nostre país,
però, vaja, tenint en compte que hi ha experiències
en altres països que està funcionant,
jo crec que de mica en mica ho anirem adoptant.
Cristina, Núria, un plaer, de veritat.
Enhorabona per la feina que feu
i si mai m'he de trobar, doncs en un llit d'hospital,
espero que em vingueu a veure.
Que vingui qui vulgui, però vosaltres, sisplau, eh?
Sobretot perquè ens feu riure.
I encara que no estigui som a l'hospital.
També?
Per fer que si em riure te queda molt bé a la cara.
I portaràs cosetes d'aquestes?
Ah, és que m'encantat, eh?
Moltíssimes gràcies, de veritat. Enhorabona.
Bon dia, doctora García. Fins aviat.
Bon dia, doctora Quorita de Clown
i bon dia, doctora Piruleta.
Molt bon dia.