És la una del migdia, gairebé ja tres minuts.
Seguim en directe des del bar de la facultat
en el que són els darrers dies,
això sona així com a molt lapidari,
del que és l'ocupació, en el sentit més formal de la paràbola,
dels estudis de lletres aquí a la plaça Imperial Tarracó.
Ens acompanyaven ja des de la franja anterior,
l'Isan Russell també ens acompanyava,
Josep Oliveras, que ho continuen fent,
i s'incorpora a aquesta taula, Santiago Roque, bon dia.
Gràcies per acompanyar-nos.
Professor de Geografia des de mitjans dels 70
i exdirector de la Delegació Universitària.
Joan Prat, bon dia.
El currículum me l'he deixat a casa, professor de la universitat.
I a més a més, també ara s'incorpora el que ha estat alumne
i també ara és professor, que és Pere Navarro,
secretari de la facultat, exalumne i actual professor.
Ho tens tot, Pere, bon dia.
Xiqueta, quin control.
Bon dia, és a dir, escolaneta abans cap allà i tot.
Bueno, cap allà no hi ha sigut.
Penso que no ho seré per a Escolanets.
Escolanets, sí.
A on?
Sí, sí que ha sigut.
El Josep no ho sap, sigo i sigut, perquè en Brils, el meu poble.
I aquí també n'has tingut a fer en algunes circumstàncies excepcionals.
Bueno.
També quin currículum.
Bé, els currículums deixem-los de banda.
El Joan i el Santiago venen ara del nou campus.
Què tal?
Bé, una cosa nova, amb aspectes, per tant, molt positius respecte a aquesta casa, no?
Molt més funcional, molt més tot útil.
Alguns aspectes qüestionables, que ja els sabíem abans,
el fet de passar aquí a despatxos individuals, a despatxos compartits.
Qualcosa no vol dir que amb un company no hi puguis estar la mar de bé,
però hi ha el tema dels alumnes,
hi ha el tema de les possibles trucades que puguis tenir amb col·legues de mig món, no?
Etcètera, que et fa...
Bueno, jo crec que serà un element, una ment, una mica discutible.
Sí, en aquesta línia parlava també des d'avanços dels espatxos.
I una altra cosa, però això sí que pot ser una mania personal.
He vist que el sistema de calor i fred és el mateix,
és a dir, és a través d'aire, no?
Jo a les calefaccions d'aire, la veritat és que no sé si són les millors possibles, no?
A mi m'hauria agradat molt...
S'espera un període d'adaptació interessant, eh?
Sí, sí.
A dir que ho podràs obrir a la finestra.
Ens pensàvem que les finestres no es podrien obrir
i aquest dematí he passat per l'edifici nou
i sí, es poden obrir les finestres.
Joan, què t'ha semblat a tu?
I no dic antropològicament parlant, dic des de...
Sí, home, clar, és una primera anada,
allò no està investit, vull dir, encara està amb obres, està brut,
i dius, evidentment, hi ha més llum i és nou, no?
El que passa que, esclar, a mi en aquests moments em predomina la nostàlgia,
ahir vaig començar a fer neteja, vull dir, del despatx,
on hi ha coses que he anat acumulant al llarg de 33 anys
i que, evidentment, allà no m'ho puc endur.
Treballs d'estudiants, vull dir, que m'han agradat...
I què has de fer ara amb els treballs dels estudiants?
Ho hauré de llançar, vull dir que no...
I si et ve un estudiant i tu reclama un dia...
Bueno, això ara és difícil, no, que...
No poden recordar res.
Però arriba un moment que...
El Josep diu que no ha de fer ni una capsa.
Sí.
Tu em penso que ets tot el contrari.
Jo n'he de fer moltes de capsa.
Les tesis doctorals, per exemple, me les he endurit totes.
Això ho tinc claríssim.
Perquè tu sempre has sigut molt de fitxes.
Sí, d'allò de...
Bueno, soc molt obsessiu i, per tant, doncs, després, doncs...
La cosa aquesta de tenir-ho tot controlat, no?
I tot el material controlat.
I ara em sap greu, allò, allò.
Treballs de doctorat d'estudiants, els dies.
Què en faig ara de tot això?
Clar, he anat a veure l'espai,
que el compartiré amb el Jaume Vallverdó,
un exdeixeble meu que m'estimo molt
i que vull dir ara professor i ara col·lega,
però, esclar, l'espai ens l'hem de repartir i no...
I no és gaire, clar.
Sandra, tu saps amb qui compartiràs despatx?
Sí, sí, amb el doctor Jordi Blay,
vice de Gà d'aquesta facultat,
exalumne de la casa, també,
actualment professor,
una persona amb la qual tinc una relació...
Ha sigut alumne teu, el Jordi?
Sí, sí, i que fa molts anys que fem coses junts i tal.
Per tant, des d'aquest punt de vista, cap problema.
Però tant si m'hagués tocat ell com que els de l'altre company,
perquè nosaltres ho vam soltejar, no?
No és aquest el tema.
No és el tema del company,
sinó el tema d'haver de compartir un espai
i el que ha dit el Joan, també.
Proporcionalment, si sumes els metres quadrats que teníem aquí
i els multipliques per dos,
no són els despatxes que tenim, són més petits.
I això, aquella gent que hem acumulat,
que és una qüestió simplement d'edat,
no?
Sí, sí.
Simplement d'edat.
No havíem començat junts?
Sí, sí, sí.
No el 75 vaig començar.
El 75 vau començar?
Ah, doncs mira, un any abans.
I tots tres esteu en la dècada del 70?
No.
Tu cap al 80, els 80?
Sí, sí.
Doncs això, que el haver acumulat tant de material,
doncs realment crea un dubte de què faràs amb molta cosa.
Hi ha un aspecte que l'heu relatat,
i és normal, d'altra banda,
però vaja, que és com a bonic, si m'ho permeteu, no?
Alumnes que ara són professors i que ara en el cas teu,
per exemple, fins i tot sou col·legues, compartiu despatx.
Tu vas ser alumne d'aquesta facultat?
Sí, jo he sigut alumne d'aquesta facultat.
Continuen en actiu algun professor que vas tenir?
Sí, i tant.
La més jove, la Montse Palau.
Tu vas tenir la Montse Palau de professora?
Jo vaig tindre la Montse Palau de professora.
Era l'últim any que jo estudiava
i era el primer any que ella feia de professora.
i feia una cosa que avui és impensable, fumar a classe.
Estava tan nerviós a la Palau,
Montse, si em sents, m'adonaràs la raó,
que fumava com una carretera, fumava.
No parava.
No parava.
Si es volia fumar a classe, tu també fumaves a classe.
Jo també fumava molt i fumava a classe.
I em relaxava fumar a classe, allò, mitja classe,
i feia el cigarrer, escolt, bé, era perfecte.
Per això ha canviat moltíssim les classes, les actituds.
I va haver-hi un moment en què ens van recomanar
que no fumessin a classe.
Aleshores, en els exàmens,
un any que jo tenia un grup molt nombrós,
demanava dues aules
i feia l'aula de fumadors i l'aula de no fumadors.
I com t'ho feies per control personal?
M'acompanyava un company, no?
I llavors en una aula es podia fumar
i en l'altra aula no se podia fumar.
De fet, hi havia aules que no només es fumava tabac,
perquè a vegades el olor era d'algun altre tipus de...
Bé, aquest olor encara s'acena avui, eh?
A les aules...
A les aules no, però a les aules de la biblioteca sí.
Espera, va Joan Maria a buscar José Carlos Suárez,
a veure si el podem fer venir,
que és aquest senyor que està assegut amb tres senyores.
Ja li dono les instruccions des d'aquí.
És la cosa aquella que dèiem del directe.
Com heu vist el canvi...
No parlo des del punt de vista formal allò de la joventut,
que a mi, la veritat personalment, em fa molt tangúni.
No, la joventut d'abans, no.
Com heu vist...
Suposo que heu vist molta diferència
de com s'ha anat transformant l'alumnat,
des de com s'arribava a classe,
des de les actituds...
Parleu dels anys 70, 80,
parlem d'ara, transformació, canvis polítics...
Abans comentàvem el Joaquim,
les festes que es feien a la facultat.
Res a veure.
No.
Tu sí que has fet cara de nostalgi, ara.
Home, a veure...
Els professors que tinc ara aquí davant meu,
i això dels que han parlat abans que jo,
potser ells han accedit aquí, a aquest centre,
com a professors,
però jo he sigut alumne d'aquest centre.
Això és casa meva.
Enguany ha fet 25 anys que treballo a la casa,
m'han donat aquell pint de plata,
amb l'esmalt vermell, molt bonic,
però jo hi vaig estar aquí
durant 5 anys més com a estudiant.
Més l'any que vaig ser a l'Emili,
doncs me'n surten 31.
I clar, 31 anys vivint aquí,
és més temps
que el temps que he passat fora d'aquí.
Tens trienis ja, eh?
Sí.
Tens trienis tu.
Vuit trienis.
Molt bé, molt bé.
Trobo que sí.
S'incorpora José Carlos Suárez.
Quanta temps fa que estàs, José Carlos, a la facultat?
Quants anys?
Sí.
Ui, jo llegué aquí en el año 83.
Doncs també en vaterà, eh?
82 o 83.
De la facultat.
Recordeu la vostra primera classe?
Sí.
Josep?
Sí.
Quin auditori tenies?
Quina pinta feia?
Bueno, tenia bona pinta, bona pinta.
Sí.
Eram alumnes de primer, la primera classe?
No, no, no.
Jo la primera classe que vaig fer aquí
la vaig donar amb alumnes
que en aquests moments feien quart.
Home, ja...
I entre les alumnes,
doncs recordo perquè a primera fila
hi havia la Cinta Oliver
i hi havia la que és la secretària
que durant molts anys ha estat secretària
de l'arcalde de Reus
i ara és cap de protocol.
Vull dir, recordo que hi havia aquestes xiques
i altra gent que també recordo.
Sí, sí.
I era una assignatura que es deia Espais i Societats.
Hi ha nervis a la primera classe?
No, en el meu cas no,
perquè jo portava experiència docent d'altres llocs,
o sigui, no.
Hi havia la sensació d'un ciutat
centre molt peculiar
i molt diferent a d'altres universitats,
en quant l'espai era un espai reaprofitat,
en obres,
i això es notava molt,
diguem, ostres, vull dir, no, no.
I hi podia haver diferència d'altres llocs,
però en quant a nervis,
per donar la classe, no.
Joan, tu la recordes, la primera?
Sí, la recordo.
Jo estava espantadíssim
i quan vaig entrar era a l'aula 5,
on ara actualment diríem està l'aula magna.
i jo era molt jovener,
devia tenir 23 anys
i em trobo l'aula absolutament plena.
Tenia més de 100 persones,
perquè em venien els de Psicologia,
Pedagogia...
Cent alumnes?
Més de cent alumnes.
Cent-cinc, em sembla.
Aquí al principi,
tots nosaltres a primer curs,
teníem més de cent alumnes.
sí, sí, 120 algun any
es havia fet aquest alumne.
És a dir, allò de me quedo con tu cara,
impossible.
Que hi havia impossible.
Perquè a classe en alumnes...
Al final, al final sí.
Al final sí que et quedaves amb la cara.
I Joan, quin era el tema,
el recordes o l'assignatura?
Perquè clar, amb aquests nervis...
No, no, no, una introducció a l'antropologia,
una introducció a l'antropologia cultural.
Sí, sí, jo la recordo molt bé.
I després hi ha un ex-alumne,
el Jordi Ferrus,
de la Ribera d'Ebre,
que ara és professor a Elx,
d'antropologia també,
i que m'ho recordo molt sovint.
Tu estaves acollonit,
tu estaves acollonit.
Doncs sí, ho estava.
I, bueno, i doncs...
Esclar, jo no m'havia posat a la taula,
sinó que estava esperant allà,
en castellà diuen arrefagau,
i esperant a veure...
i, bueno, que em vaig dir que començava,
doncs una gran rialla,
o xixarela o aquest,
que ens ha d'explicar.
Les primeres classes van ser complicades,
però després no...
Vosaltres no sou profes de taula,
sou més aviat de passejar, no?
O sou de taula?
Jo les dues coses,
jo a vegades passejo
i a vegades soc de taula.
Santiago, la primera classe.
A veure, jo arribo aquí a l'any 74,
em sembla, o 73, ja,
74,
i em trobo en una aula,
la mateixa aula 5 que ha citat el Joan Prat,
amb també un munt d'alumnes,
perquè han sumat en un sol curs
gent de tercer i de quart,
és a dir, la primera promoció i la segona.
I aleshores el que recordo és
la varietat de persones que hi havia
i persones, diguem-ne,
notables i cèlebres, no?
Doncs des de professors d'aquesta casa,
el Josep Sánchez Cervelló,
el Pere Anguera,
el Pedro Heres,
passant per alcaldes,
com per exemple l'alcalde de Flix,
que també era d'aquell curs,
no sé si de quart o de tercer,
i altres que me n'oblido,
ideològicament molt diversos,
molt diversos,
des de gent, diguem-ne,
allò del moviment,
fins a gent de l'esquerra
més radical en aquell moment,
i el que recordo,
que no va ser una classe un dia,
es havien de fer eleccions d'estudiants,
i em van demanar
l'hora de classe
per poder cadascun
plantejar el seu programa electoral,
i recordo haver sentit coses realment
que tant de boles haguéssim gravat
en aquell moment, eh?
Home, és que les reivindicacions
en els 70...
Va ser una classe d'aquelles
que vaig aprendre molt
de com eren cadascun dels meus alumnes,
perquè hi havia,
doncs des d'una candidatura,
diguem-ne,
que girava entorn al PSUC,
i també gent, diguem-ne,
del catalanisme de l'època i tal,
i una candidatura absolutament fatxa,
és a dir, absolutament fatxa.
Home, a reflectir el que hi havia al carrer,
de fet, no?,
les diferents línies de pensament tan dispers,
i per tant, més que la primera classe,
el que recordo és la primera assemblea
que jo vaig presidir com a professor
i que era d'estudiants.
I només arribar, eh?
José Carlos, la teva primera classe
aquí a la Facultat de Lletres?
Jo, més que la primera classe,
recordo mi primer encuentro
con la Universidad de Tarragona,
y te lo cuento porque
fue en el año 79,
y fue de la mano de Joan Prat,
yo era alumno suyo en Barcelona,
y organizamos 12 horas de cine de terror
durante toda la noche,
fue realmente espectacular.
Y yo he querido hacerle un pequeño homenaje
a esas 12 horas de cine de terror.
El último acto que va a tener lugar
en la Facultat de Letras
van a ser precisamente 12 horas de cine de terror.
Ininterrumpidas.
El viernes día 19, último día de clase,
desde las 9 de la mañana a las 9 de la noche
dedicado al cont de Drácula.
Pero eso no tiene gracia,
eso ha de ser de las 9 de la noche a las 9 de la mañana.
Señora,
aquí era el que se va a hacer,
era una sesión nocturna,
y el escenario de terror y en este caso.
Sí.
Tú vols una festa de Halloween ya directamente,
¿no?
Sí, es lo que se feia,
¿eh?
Sí,
es un guapo de asesinato,
ya que...
Yolanda,
Yolanda,
esto que acabamos de oír son
los políticos,
el gobierno,
no se para a pensar las cosas.
Resulta que está diciendo
Pere Navarro,
que es secretario de la Facultat de Letras,
que lo podíamos hacer de 9 de la noche a 9 de la mañana.
Luego,
si se nos ocurre pedirlo,
nos dicen que no,
que hay que contratar un guardia de seguridad
y eso no puede ser.
El guardia ya ahí es.
Los políticos mienten como bellacos.
Prometen,
prometen,
pero luego...
Sembla mentira.
Sembla mentira.
Sembla mentira.
Sembla mentira.
Sembla mentira, ¿eh?
Él también ha sido.
No, no,
aquí tothom té un passat,
anem amb compte que tots tenim un passat.
Jo recordo,
això que explica el José Carlos,
que ell va ser,
feia de Conde Drácula,
bueno,
estava allà estirat amb un taúd
de nit,
però caracteritzat perfecte,
¿no?
Tota la nit va ser de vampir.
Nos prestaron un ataúd
de una funerària de Tarragona
para uno que había disfrazado
de Conde Drácula
y iba saludando a la gente a la entrada.
Así que va ser el último acto
que va a tener lugar
en la facultad de letras.
Renonio Pere,
tu,
la teva primera clase?
Jo,
la meva primera clase,
no me'n recordo gens.
No recordo res.
Ni l'espai,
ni si érem a aquesta casa
o si era allà dalt,
a ser salades
perquè aviat
quan jo vaig arribar
van fer obres
i ens van fer marxar tots
cap allà dalt.
Tu ja eras
Rovira i Virgili.
No.
No, tu també eras
delegació de Barcelona
com a profe,
és veritat.
Sí,
el que sí recordo
era la gent que tenia
i que era molt poca gent.
D'això sí que me'n recordo.
I que cada dia
me n'anava a dormir
a les 3
i a quarts de 4
de la matinada
perquè m'havia de preparar
les classes
de 3 assignatures
per al dia següent.
D'això sí que me n'en recordo
moltíssim
i que vaig patir molt.
No tant a l'hora
de fer la classe
perquè xerrar és una cosa
que m'ha agradat sempre molt
però de preparar-me el material
perquè la gent sortís contenta.
gent que
quan jo feia cinquè
ells feien tercer i quart.
Per tant,
havíem sigut companys de carrera
i en un any de diferència,
l'any que em vaig anar a Espanya
a fer l'Emili,
els vaig tindre com a alumnes
i això sí que era una cosa
que em posava.
Com a profes,
veieu quan els alumnes
apunten formes
en un sentit o un altre?
Això s'intueix?
Es veu?
No t'he sentit.
Si apunten formes,
és a dir,
com a professors,
vosaltres,
aquest alumne sí que donarà de sí,
aquest no,
teniu sorpreses?
En general...
Us equivoqueu sovint?
Pots equivocar.
Teniu l'únic clínic?
En general es veu.
Si els veus venir ràpidament.
Sí.
En general es veu
però de vegades
tenen sorpreses.
De gent que hauries dit
que no et donaries
ni cinc cèntims
i que han acabat
quan entren al món laboral
es transformen
i són bons professionals.
O alumnes que han començat
a primer
i que en canvi
quan els tornes a tenir
a quart o a cinquè
diguem,
han madurat
i aleshores
el que lamenten
és els resultats
diguem,
mediocres
que van tenir
els primers anys.
Això també passi.
i que a madura
estan aquí.
Oi tant.
Gràcies, Josep.
Que vagi molt bé.
I ja ens explicaràs
si el despatx està bé.
Molt bé.
I amb qui t'ha tocat.
Moltíssimes gràcies.
Fins la propera.
De fet,
parlàvem de despatxos
i de l'edifici.
Demà projectareu
un audiovisual,
una pel·lícula
o alguna cosa
que heu fet
des de l'aula de cinema,
no, José Carlos?
Sí.
Mañana se va a hacer
una proyección
de un audiovisual.
Es una sorpresa
porque, bueno,
no contaremos
cómo está hecha,
pero yo he pasado
antes por aquí
y he visto a Liz Russell
que hablaba
de que si había algo
que iba a echar de menos
era el bar
y hablaba de Antonio.
Entonces,
Antonio va a tener
su protagonismo mañana
en ese audiovisual
porque creo que se lo merece
y, bueno,
son unos 20 minutos
que más que nada
es un audiovisual
que va a jugar
con los sentimientos
de la gente.
Vamos a ver fotos,
fragmentos de grabaciones
y, sobre todo,
música de la época.
Lo hemos tenido que hacer
a prisa y corriendo,
pero espero que guste.
Igual que ha gustado
el cartel
que hemos preparado
e igual que espero
que guste
lo que tenemos preparado
para ese pasacalle
que se hace
de 5 a 6 de la tarde.
I les 12 horas
de Cinema de Terror
y ya para el día 19.
El cartel
le ha encantado
a la gente,
esta mañana me lo decían
y es también,
hay un pequeño guiño
en ese cartel.
Hay una foto
de un traslado
en la que se lleva
un sillón al hombro
y hay un sofá
que está
en la puerta.
Joan Prat dice
que es molmaca,
pero es un guiño
a Joan Prat
porque el sofá
se ha pintado de azul
porque Joan Prat
tiene un sofá
donde siempre
se echa
sus 15 minutos
de siesta
y yo creo
que eso habría
que declararlo
patrimonio
de la facultad
de letra
y llevarse-la.
Joan,
podrás
fer migdiada
al despatx nou?
No ho sé,
perquè és clar,
jo la feia aquí
i està tan cutre
que no sé
si me'l deixaran
emportat.
El sofá,
home,
si cal,
entre tots
te l'ajudem a portar,
a fer el trasllado
al sofá
del Joan,
Déu-n'hi-do.
L'hem desmuntat
allò per netejar-lo
i a veure
si ens el deixen
emportat.
A veure,
perquè clar...
A mi faria molta il·lusió
i a per allò
que m'hi queda
en el convent
o allò
que diuen
poder acabar
amb el sofá
que he tingut
des del començament.
Podemos hacer
una performance
y desfrazarlo
mañana, Joan.
No és una qüestió
de nostàlgia
que això de la nostàlgia
sempre té aquest sentit
com a atriz,
però sí,
els records,
no?
Els records...
Us en porteu
moltíssims records
i de tota mena
perquè clar,
quan s'estan
tantes hores
i tants anys,
lògicament com a la vida
doncs us passa de tot,
no?
Jo no sé quins...
En què esteu pensant
aquests dies
que el trasllat
és imminent?
Cap a on van els records?
Companys,
l'Star System
perquè per aquí
han passat noms
memorables
del coneixement
ja en siguin
en qualitat
de conferencià
ens honoris causa.
Jo m'imagino
que teniu
molts fronts oberts
en aquest gran angular
dels records.
Per posar-nos
en aquest cas
una mica nostàlgic
és recordar
la gent que ja no hi és,
gent molt valuosa,
el Jaume Vidal,
el Luis Alventosa,
el pare el Tisent
i me n'oblido, eh?
El Santiago Mollfollera.
El Santiago Mollfollera,
un molt amic meu
que ja havíem estudiat
junts
a la Universitat de Barcelona
tot i que era bastant
més gran, no?
I que va protagonitzar
anècdotes tan,
tan genials
com la que explica
en la web
de la facultat
el professor Andreu Castell
quan també era alumne d'ell,
una persona
tremendament formal
i que en una època
que passava
amb un fred
horrorós
en aquesta casa
va promoure
que llavors
depeníem del Ministeri,
fer una cremada
de mobles aquí
en un petit espai
aquest que dona
davant del govern civil
perquè dels del governador civil
s'entereixin
que aquí ens estaven
parlant de fred
i era una persona
que era un gentleman, eh?
I en canvi
doncs era capaç
de tenir aquesta raula
Quan s'havia d'actuar,
actuava, eh?
Sí, sí, sí
i per tant
aquesta gent
diguem-ne
no ho sé
te'n recordes d'ells
potser una mica més
perquè et lligues molt
aquest espai, clar
m'en deixo
però aquests quatre
em sembla que són
dels quatre
que ens diuen
que eren uns excel·lents
companys
que teníem aquí
Esclar, i a més
són tantes hores
les que
gairebé tantes
com a casa
vull dir
els estudiants
en el doctor Ballesté
deien
el que abans comentàvem
que
es veu que
la seva classe
amb un porré
les classes del doctor Ballesté
es veu que era
una meravella
amb un porro
i que vull dir
que la gent
anaven tots junts
tomaven
mentre l'altre
explicava Roma
i els imperis antics
i bueno
es veu que era
una cosa meravellosa
cremaven Roma
directament, eh?
en una classe
que això avui dia
seria impensable
tots els
el grup d'alumnes
inicials
d'antropologia
que eren molt amics
de la Maria
doncs sistemàticament
per anar
a les classes
del Ballester
fumaven
més que impensable
impossible
i més a l'edifici nou
que hi ha allò
del detector de fum
només que hi hagi
una miqueta de fum
ja començarà a caure aigua
per tot arreu
doncs impossible
Pere, records que t'enduràs?
no ho sé
suposo que els records
som molts
va dir que en algun moment
alguna imatge
els records devindran
quan estaré a l'edifici nou
però ara
no en tinc cap de record
que em pensi
que em penso
que em deixi
només tinc el mal de cap
d'omplir capses de cartró
per prendre material
cap allà dalt
que no sé com ho farem
no t'hi cabrà
no t'hi cabrà
no t'hi cabrà
ja directament
ja tothom està d'acord
en això
però així és el trasllat
demà
no és de les capses de cartró?
no
demà és el trasllat
del sofà del Joan
és a dir
demà quan es passin
els actes institucionals
amb el rector
tot això que s'ha de fer demà
tots agafaran el sofà del Joan
i el portaran cap al seu despatx
aquest és el plan
les autoritats acadèmiques
jo crec que sí
com un signe de germenor
en tot cas
no ho sé
diria que no
Déu-n'hi-do
quants alumnes
quants professors
quants moments importantíssims
en la vida
perquè al final
les peines
formen part també
de la nostra vida personal
no percebem
la nostra vida
no són 8 hores de fe
que una u 10 o 12
i després de la meva vida
per tant vosaltres
heu vist passat
molta gent
per aquestes parets
per aquesta facultat
i continuareu
perquè clar
la feina continua
sí
no sabem com
els més joves
més joves més
més joves més que no pas
com ha dit el Joan
ja ens ho comencem
a mirar
amb una certa edat
i el que ens queda
en el foment
com hem dit
abans
i els altres
que no són tan grans
no sé
tenim en veja
que ja esteu pregaudint
de la jubilació
perquè el que sí
que és veritat
que és que la universitat
ha canviat molt
és molt diferent
de quan
jo vaig començar
a estudiar
i que
amb 30 anys
ha fet un canvi
molt gran
molt gran
estem al final
del temps
i jo
tinc la temptació
de preguntar-te
si per bé o malament
però clar
ens posaríem aquí
en un terreny
que no tindríem temps
jo penso que per malament
perquè les persones
hem deixat de ser persones
i hem passat a ser
un client
amb una targeta
com si el professor
s'hagués convertit
en un queixer automàtic
i en el qual
l'alumne
té el seu pin
i et ve a treure
el que ell necessita
en el moment oportú
i prou
això és el que penso jo
formeu tècnics
no persones
segurament
molt semblant
al que comenta el Pere
que passa que no sé
si és un problema
de la universitat
exclusivament
o de totes les institucions
i que cada vegada
són més fredes
menys acollidores
que les persones
es tenen menys en compte
tot està més burocratitzat
i en fi
doncs
si estaves acostumat
a això
que vull dir
que de conviure
amb els teus alumnes
ara això és pràcticament impossible
els canvis sempre
fan por
si més no creen inquietud
però els canvis
sempre aporten coses bones
d'altres no tant
però són canvis
i no podem evitar-los
segurament
no Santiago?
es diu allò
que cualquier tiempo pasado
fue mejor
i a vegades
el problema
és que enyorem la joventut
també
i per tant
jo que sóc bastant crític
i que comparteixo
moltes de les coses
que heu dit
també penso
que no hem de caure
en creure
és a dir
jo penso que hi ha coses
molt millors ara
que teníem
fa 30 anys
i altres
i altres
que efectivament
hem perdut
però això segurament
són signes dels temps
són canvis
els quals
ens hi hem d'adaptar
i res més
i seguir pensant
que
almenys en el meu cas
jo he treballat
en una cosa
que m'agradava
i això és importantíssim
un no deixa aquí senyor
són dos quarts de dues
i fínguels al servei
informatiu
i a l'altre dia
l'edifici nou
gràcies
gràcies
a l'altre dia