Arriba aquesta comèdia que ja té els seus anys
però que es representa de manera actualitzada
i amb un èxit notable.
Diuen els que passen pel davant dels teatres que es representa
que se sent el riure del públic.
Si les sales estan insonoritzades,
doncs es veu que no, que la gent riu tant
que se sent des del carrer.
Que és veritat que se sent el riure des del carrer?
Jo no ho sé, perquè jo estic a dalt de l'escenari,
però no m'estranyaria, eh?
No m'estranyaria perquè la veritat és que
la gent riu molt, s'ho passa d'allò més bé,
i, clar, saps què passa?
Que a més a més, com que a dalt de l'escenari hi ha el Joan Pera,
que és un home que genera amb el públic, també, saps?
Vull dir, és d'aquells actors que fan una intercomunicació
tan forta amb el públic que llavors cap funció és igual.
A més a més, del públic també riem nosaltres
i llavors, doncs, és molt divertit.
Això passa amb el Joan, passa amb tu també, Moni, ho saps?
Passa amb la Lloi, que vull dir,
quan vosaltres sortiu a l'escenari,
el públic ja estem predisposats a riure i a passar-ho bé.
Sí, perquè...
Hi ha aquesta complicitat, com si fóssiu de casa,
que tens el parent aquell que sempre, doncs, en els dinars,
dius, ai, que avui riurem, que jo crec que us passa el mateix, eh?
Sí, sí, esperem que quan un va amb aquesta predisposició
que no es decepcioni, no?
Però fins ara no ens ha passat, la veritat és que la gent ve amb moltes ganes de divertir-se
i sempre al final ens diuen, és que és millor que el psicòleg, això.
Clar.
Quan anem abans, ho faríem, com fem sempre, de convidar alguns oients al teatre
i el que deia la primera vegada és que tinc moltes ganes de riure,
és per això trucar-la, perquè vull anar i tinc moltes ganes de riure.
Sí, hi ha no només ganes, hi ha molta necessitat de riure, no?
Jo crec que sí.
Si va una mica més enllà, fins i tot de les ganes, la gent té com necessitat de riure,
està com, no sé, és un exercici corporal que no acostumem, no?
No acostumem a fer, pensem que hem de córrer, pensem que hem de...
I no pensem que hem de riure.
I riure prima també, eh, Mont?
Perquè fas exercici quan rius.
Fas abdominal.
Sí.
I fas una circulació d'aire per totes les parts dels teus interiors, que va molt bé.
Ai, ara que està tan de moda això de la bioquímica,
alliberes una d'endorfines i de coses, això de riure...
Sí, la mitoterapia, o sigui, riure per riure està bé,
però és que riure perquè algú et fa riure
i per alguna cosa en concret encara ho està més, no?
Escolta'm, tinc davant meu el cartell de l'obra,
hi ha una cosa que em fa...
No, a veure, no riure, però em fa gràcia.
Mira, és curiós, digues, quina vaginada.
I és que veig que un dels patrocinadors de l'obra
és una coneguda marca de maletes, ho dic pel títol.
Clar!
Ah, és divertidíssim, és que ho acabo de veure ara,
que a sota, com del teatre, a sota una marca de maletes...
Sí, sí.
Bé, és que tot rodó, eh? Tot rodó.
Clar, perquè és que primer de tot necessitàvem,
doncs, en fi, és que venia rodat, surten maletes
i en gastem moltes, perquè...
A veure, no en gastem, perquè la veritat és que són molt fortes,
vull dir que sí que són molt bones maletes, no?
Però les utilitzem molt i les matxaquem...
I volen pels aires i tot, o què?
Volen pels aires també?
No, no volen pels aires, però roden per terra,
que van amb rodes i són estupendes.
Llavors, clar, doncs, què millor?
La marca aquesta es va donar, doncs, de la possibilitat.
I sí, sí, ja és una patrocinadora i està molt bé.
I ja veureu com val la pena, com val la pena,
perquè les maletes són molt protagonistes.
Clar, és el de dir-me d'espectacle rodó.
Les maletes són protagonistes, heu trobat un patrocinador de maletes,
una obra que és una obra que té ja unes quantes dècades,
però que es manté actualitzada.
Vosaltres, dalt de l'escenari, amb la resta de companys,
i a més us versiona i dirigeix l'obra La Belle Folk,
que en el tema de la comèdia aquesta ràpida i rítmica i divertida,
també té una llarga experiència, no?
Sí, home, i tant, i tant.
Ha fet obres de molt d'èxit,
tot i que, clar, al cap de tant temps,
l'obra ja ens l'hem fet amb el nostre,
però, evidentment, la va dirigir La Belle Folk i així,
però vull dir que també ja pren volades, saps?
Vull dir que al cap d'un any i mig de fer-la,
les obres d'aquest tipus no es poden mantenir secres,
diguéssim, com el primer dia, no?
Sinó que agafen un suc propi, no?
És com, no sé,
és que no sé ja si la veigués ara La Belle Folk,
si li agrada...
No, digui, aquesta no és l'obra que jo he fet.
Ha pres molta volada, no?
Però, bueno, evidentment, la base hi és
i està muntada d'una manera que està molt ben muntada
i fa molt riure.
A França es van fer alguna que altra pel·lícula, en penso, no?
Sí, la feia el Luis de Funes, sí.
Home, clar, amb la pel·lícula...
A mi m'agrada més Joan Pere que Luis de Funes,
sens dubte.
Doncs mira, diré una cosa, jo també, jo també,
perquè el Luis de Funes fa molt riure,
però és sempre...
Jo dic que té punxa, té punxa.
Luis de Funes ho fa tot molt...
i el Pere és rodó, potser també perquè és molt nostre, no?
I té aquesta manera de fer tan nostre
i és un home tan entranyable i és tan bon home,
m'agradis, no?
I tan gran còmic, que és una professió tan difícil
la de fer riure a la gent.
Mira, és un tòpic com una casa, però és que és ben cert.
No, no...
Trobes molt poques persones, Mont, que et facin riure,
que et facin plorar moltíssimes, està al còrum ple,
però que et facin riure, molt poques.
Diuen que és més difícil fer riure que fer plorar
i jo penso que és perquè si ho intentes
i no ho aconsegueixes és molt patètic.
I per això, no?, que si no ho aconsegueixes
es fa molt difícil portar-ho, no?
Fer una comèdia i la gent que no rigui és terrible, no?
Molt bé, doncs...
En aquest cas, doncs mira, ho aconseguim.
I saps què passa?
Que el Pere fa la comèdia fresca cada dia és diferent.
Jo no sé com s'ho fa aquest home,
però jo que em veig pràcticament tota l'obra
sempre des de les cametes, quan no surto,
jo encara ric.
Jo encara ric i fa gairebé un any i mig, saps?
I això vol dir que és nova cada dia, l'obra.
I cada dia passen coses que a nosaltres ens motiva
i això és molt important.
Home, i això és el que notem després als espectadors, eh?
Aquesta manera de percebre el text.
Jo crec que sí, que els espectadors no noten en cap moment
que sigui màquina allò, no?
Que sigui una màquina, al contrari.
És una cosa molt viva i això, jo penso que per això ho agraeix
el públic i per això riu tant, no?
Tenim maletes, tenim grans actors i actrius,
tenim un director i adaptador,
per un argument que en principi, doncs,
és un argument allò que dius, bueno, no té més,
però clar, a la que comences a donar-li el tom,
dius, no té més, no té més, veuràs tu la que s'ha de publicar aquí.
Una miqueta l'argument ens ho pots dir, allò, quatre coses.
És el senyor Costavella, no?, que era el protagonista.
El senyor Costavella, que és un home que s'ha fet ric,
és un nou ric.
S'ha fet ric perquè fa uns productes, doncs, ecològics
i ha muntat el nombre al voltant d'això, de l'ecologia.
i té una filla que està, que diu que es vol casar.
Com que no la deixen, diu que està embarassada.
I hi ha un malentès amb una persona que treballa per ell.
I, bueno, és a base de mals entesos que...
Però, bueno, té una dona que també fa de Nova Rica.
Qui és la dona?
Jo.
Tu ets la dona, és el que t'he de preguntar.
I la jolla és la criada.
I llavors, clar, la dona li ha fet una casa molt incòmoda
que ell no l'agafa per allò, però ella està molt satisfeta.
Però, bueno, és un matrimoni amb una nena i una criada
i un treballador.
I llavors hi ha un massatgista, hi ha una filla d'una excriada
i, bueno, hi ha un conductor, que és l'Òscar,
que surt poc, que és el seu xofè,
però és el que porta tot l'embolit.
I unes maletes que...
que van a munt i avall, no?
I que n'hi ha de tot, sí.
Com se't dona, això de ser Nova Rica?
Oh, és fantàstic, no.
És chulo, no?
A veure, jo què sé, el paper, els papers...
El paper principal és el del Pere i tots els altres papers
són, com si diguéssim, satèl·lits al voltant del Pere, no?
Tots tenen la seva importància, tots, des de l'Òscar,
que tampoc té menys paper, però que en canvi és per on gira tot,
fins a tots, no?
Però sí que és veritat que tots...
Diguéssim que la comèdia està vista amb els ulls del senyor Costavella, no?
I, clar, bueno, ja ho veureu.
No us ho explico, ho heu de veure.
No, no, no, no.
És divertida, és molt divertida.
I, clar, hi ha actors, jo crec que aquesta vegada
han envoltat en el Pere d'actors amb molt de nom personal, diguéssim, no?
El Miquel Cipià és una persona que...
És un actor que ha fet molt allò d'obres de teatre
i de telesèries i pel·lícules.
L'Anna Escona és una dona que també, amb un gran currículum,
l'alloll per descomptat, i jo, que som gent amb molta experiència
a dalt de l'escenari, saps?
Doncs sí.
I que li fan un coixí, penso, molt important en el Pere.
Però, evidentment, el que s'emporta la palma aquí no hem pas de negar.
És una obra feta que, bueno, podria haver estat escrita per ell.
Clar, però n'hem estat mirant i, a veure, sempre hi ha crítiques de tot tipus.
En el cas d'aquesta obra hem vist unanimitat per part de tota la crítica.
Que importa el que importa. Tampoc no d'alloncis.
El que sí que ets parlaves de poc més d'un any que aquesta obra s'està representant.
Home, poc més d'un any. La vam estrenar el 9 de març.
De març.
No t'ho dic perquè aquesta obra pinta d'aquella...
Exacte.
Hem estat... Vam estar...
De març, era?
Sí, ens sembla que era el 9 de març, no?
Març-abril, clar, fa un any.
Vam estar un any al teatre.
Però jo t'ho deia en el sentit món que té pinta de ser aquelles obres que es representen molts anys seguits.
Podrien. El que passa és que, esclar, tot té el seu procés, ja hi ha...
Tothom té el seu...
Però i que té la pinta de ser una obra d'aquestes?
Sí, home, estem fins al novembre, eh, fent bolos. Tenim bolos fins novembre.
Ja ja m'ho penso, sí.
O sigui que Déu-n'hi-do. Però sí, si fos un país d'aquells en què té els seus teatrets i tal, el que és difícil és...
Avui em diria que ja hi ha tots els compromisos i les... ja cada teatre té les seves produccions i tal.
és molt difícil omplir un teatre com el Kundal durant anys. Sí que es pot fer, no?
Però estaria bé que fos un teatre més petit i tenir com la companyia ja estable.
Però, bueno, tothom té els seus compromisos. Està tothom fent el... fins i tot el Joan.
Estan fent sèries.
Sí, de molt d'èxit, a més a més.
Llevar-se a les sis del matí o a les cinc i anar a dormir a les dues.
No és vida, no és vida.
No, la gent comença, doncs, a fer, a triar.
Molt bé.
Al Metropol el tindreu pleníssim, les tres sessions?
Jo quan deies tenim maleta, tenim actors, tenim...
Jo anava a dir que tenim teatre.
I fidel.
Tenim teatre.
I teatre i de tot, eh?
El teatre, jo m'encanta venir al Metropol, és un teatre tan maco i a més el públic de Tarragona
és fantàstic.
Doncs allà ens tindràs, Mont, com sempre.
Que bé, moltes gràcies.
A tu, moltíssimes gràcies.