Joan Cavallé, molt bon dia.
Hola, bon dia.
Benvingut. Jo no diré que estàs acostumat a rebre premis,
però uns quants en tens, de premis literaris,
algun que altre premi teatral també.
Sí, alguns, alguns.
Reconeixements, però probablement el que t'hagi fet
una particular il·lusió és el tipus de premi que és,
que és una primera edició i que feia molts anys
que no escrivies teatre, no?
Aquesta obra sorgeix després d'haver fet una reflexió,
per dir-ho d'alguna manera, sobre el tipus de teatre que feia.
Sóc bastant lent i m'agrada fer les coses calmosament
i que sortim després d'haver pensat molt.
De vegades, en teatre estàs obligat a fer les coses molt ràpid
i jo he arribat a fer obres en un mes
perquè el mes següent s'havien d'estrenar.
Una vegada ho vaig fer pel grec, això.
I l'experiència no és massa bona, la veritat, no?
Aleshores, precisament, la dècada dels anys 90
va ser una època en què vaig anar molt a cop d'encàrrec
i alguns van sortir bé, però d'altres no hi van sortir tant.
I em volia distanciar d'això.
I quan l'any 98, em penso que va ser, o 99, ara no ho recordo,
em van donar un premi, precisament,
el Premi de la Crítica a Serra d'Or,
per una obra de teatre
que s'havia estrenat aquell any i s'havia publicat també.
Aleshores vaig dir, ara faig un moment de reflexió
i canvio de registre.
I el moment de reflexió em va portar a iniciar un nou camí.
El que passa és que fins a arribar a parir la primera obra
ha estat un camí llarg.
No és un camí en què no hagi estat fent res,
sinó que he estat llegint i pensant molt
i després escrivint.
De teatre no, perquè sí que has publicat llibres.
Sí, he fet altres coses.
Però aquesta obra ja la vaig escriure fa uns dos anys.
Aleshores, en el moment en què la tens escrita,
comença una altra cosa, que és el moviment per estrenar.
I com que, bé, ja hi havia des de fa uns mesos,
hi havia un director al darrere
que tenia intenció d'estrenar l'obra.
Però ens trobàvem amb un problema
i és que aquesta obra ni surt en molts personatges,
per tant és bastant cara
i no acabaven de sortir els números.
Aleshores va sortir l'oportunitat d'aquest premi.
Vaig llegir les bases, m'hi vaig presentar
i he tingut la sort de guanyar-lo.
I una primera edició, eh?
Sí, sí, sí.
Això va molt bé per mi, evidentment,
i els membres del jurat
i l'entitat organitzadora,
la Generalitat també estan contents del resultat.
Per tant, fantàstic.
Molt bé.
Peus descalços sota la lluna d'agost.
Es parla de la memòria, de la guerra, del silenci,
de la soledat d'aquells que no hi són
i dels que queden que intenten oblidar-los però no poden.
Exacte.
Parlem de memòria històrica, en definitiva.
Sí, sí, sí.
L'origen de tot això,
l'origen teatral,
perquè, esclar, el premi
és un premi sobre aquest tema,
és un premi de teatre
sobre la memòria històrica
perquè el que es vol,
el que vol la Generalitat
amb aquesta convocatòria,
és que, per damunt de modes
i per damunt de tendències
que hi hagi en cada moment,
en teatre es continuï parlant d'aquests temes.
és a dir, aquests temes no deixin d'estar presents
en els temes de conversa,
que quan vegem la cartellera del teatre
també sigui això.
Igual que, doncs, que siguin...
En el cine hi són més.
En el cinema s'ha reproduït molt, eh?
Hi ha hagut més pel·lícules sobre el passat.
Però en teatre poca cosa.
Però en teatre no.
I aleshores, bé, aquesta era la voluntat.
En el meu cas, la cosa ve de més lluny.
És a dir, no és tant una voluntat
de reflexionar sobre el passat immediat,
que hi és,
però aquest potser no seria el tema més important,
sinó sobre la violència i la guerra
d'una manera més general.
A mi, tot això em ve pensant en teatre,
no pensant en el tema.
Pensant en cap on volia anar jo
i vaig retrocedir fins a la tragèdia,
fins a la tragèdia grega.
I aleshores,
al voltant d'una de les tragèdies
que sempre m'han perseguit més,
que és Antígona,
en què el gran drama,
la gran tragèdia,
partia del fet que els morts
que havien perdut la guerra
no eren enterrats
i això era la ignomínia,
això contrastava amb el que ens trobàvem
en l'actualitat,
en el moment present,
en què la ignomínia
és d'aquells morts
que han estat mal enterrats,
d'aquells morts que ara trobes enterrats,
però sense saber qui són,
sense que hagin tingut
un mínim tracte decent.
I això és l'origen de l'obra.
En aquest marc,
dius la guerra civil d'Espanya
i totes les conseqüències
que encara arrosseguem
amb moltes assignatures pendents,
perquè, entre altres coses,
moltes d'aquelles persones
que ho van patir
encara ja són aquí
i encara esperen
que algú els digui alguna cosa.
Però ara que feies la referència a Antígona,
aquesta manera de fer,
aquesta falta de respecte,
aquesta soledat
dels morts
respecte als vius,
aquest pacte no signat
entre uns i altres,
és un tema universal
de la vida
i de la literatura.
Sí, de fet,
a veure,
d'una banda,
una de les coses
que he fet
durant aquests anys
en què,
com deies,
no s'ha conegut
cap obra meva
de teatre,
he estat
documentar-me molt
i llegir molt
i no he llegit
sobre la guerra civil d'aquí,
he llegit
sobre aquesta guerra
i sobretot
a les guerres
del segle XX
i del segle XXI,
ara ja,
és a dir,
des de les guerres mundials,
la guerra del Vietnam,
la guerra d'Iraq,
la guerra de Txetxània,
les guerres balcàniques,
llegir no històries,
no història
científica,
llegir bàsicament
memòria viscuda,
testimonis,
dietaris,
cartes,
memòries,
entrevistes,
etcètera,
etcètera,
de gent que ho ha viscut,
que ho ha patit,
gent que,
del bàndol dels vencedors,
dels perdedors,
testimonis,
gent que ho ha sofert
des de casa seva
amb una bomba
que li ha guiat al damunt,
gent que ha anat al front,
etcètera,
etcètera.
He llegit molt d'això
i continuo llegint molt
i realment
t'adones que,
més enllà de la literatura
que llegeixes
quan llegeixes una novel·la,
és a dir,
quan hi ha intencionalitat literària,
aquí hi ha una força brutal
que és un diamant en brut
i que el que cal és polir-lo
i és el que fa l'escriptor,
és a dir,
seleccionar,
ordenar,
reflexionar,
fer que les coses
tinguin un sentit.
Quin és el fil argumental?
A tota aquesta reflexió
ha de partir d'uns fets concrets
que es posen a l'escenari?
Sí,
l'obra parteix
de la troballa accidental
d'unes restes
que generen
una sèrie de dubtes
però que es va confirmant
que són humanes
i es va confirmant
que probablement
poden procedir
de l'últim conflicte bèl·lic
que s'ha viscut
en aquell lloc
on passa l'acció.
I,
d'una banda,
hi ha el fil argumental
que consisteix a
saber què va passar,
saber qui són aquells
i què va passar.
Però,
el fet que no se sàpiga
posa en evidència
el veritable
conflicte de l'obra
i el veritable conflicte
de la realitat
i és que
com és
que s'hi va passar
això tan gros
que en aquest lloc
que és un poble
on ens coneixíem tots
es van assassinar
una sèrie de persones
que devien ser conegudes
de tothom
en canvi
no n'hi ha memòria
com és
que
la gent
no ho recorda
com és que hi ha hagut
aquest silenci
i aquest és el tema
de l'obra
i és el tema
de la vida
també
i de les preguntes
que es fan
a moltes persones
avui en dia
al nostre país
i que se'n fan a molts
que podrien fer-se
a Kosovo
que es podrien fer-se
a l'Irak
que es podrien fer-se
a qualsevol
país d'aquest món
que ha viscut
en permanent conflicte
De fet, com et deia
jo quan vaig escriure l'obra
em vaig abstreure del lloc
és a dir
la meva geografia
el meu paisatge
és el paisatge d'aquí
per tant
i la meva història
més viscuda
és la d'aquí
per tant
qualsevol espectador
reconeixerà
una història immediata
però jo no he posat
en cap moment
cap nom propi
ni cap data
ni cap element
que personalitzi
això
o concreti
això en una guerra
determinada
i en unes víctimes
determinades
quan
una obra de teatre
una obra de creació
està formada
per múltiples anècdotes
que les vas anar
unint
i
allí hi ha
passades convenientment
pels sedars
històries
que a mi
em venen
de coses
que van passar aquí
i que conec
però també
de coses
de quan
l'exèrcit
Roig
entrava a Berlín
per exemple
perquè són
les mateixes històries
canvien els actors
però
canvien els actors
i canvien
en moltes circumstàncies
de vegades tècniques
de vegades
de procediments
però en el fons
hi ha moltes repeticions
i aquesta obra
i aquesta obra
està feta
l'he intentat
de fer
amb el grau
de distanciament
suficient
com perquè
no sigui
una obra local
del que va passar
aquí prou
sinó que sigui
una obra
amb una certa
visió
general
trascendeix
el territori
sens dubte
si fos una cosa
limitada
només
en l'espai
des del punt de vista
de l'estructura
de la dramatúrgia
està molt allunyada
del que havies fet
fins ara
en teatre
molt
el teu teatre és prou conegut
per tant
ens pot sorprendre
quan anem a veure
aquesta obra
que esperem que es representi
sí
aquesta obra
no té
pràcticament
res a veure
amb les obres
que havia fet abans
més explícita
més
les obres que havia fet abans
n'hi havia
de moltes menes
diferents
i
havia anat
provant
diferents coses
havia fet
un teatre
més experimental
sobretot
als anys 80
als anys 90
havia fet
un teatre
més
més abocat
cap a la comèdia
sobre situacions
quotidianes
tot i amb això
sempre vaig combinar
les dues maneres
aquí
el que faig
és
com deia abans
un retorn a l'origen
a l'origen
del teatre
perquè
en un moment
determinat
vaig veure
que em trobava
en un carrer
sense sortida
és a dir
quan et deia
que havia fet
una pausa
no era només
perquè
estigués
insatisfet
perquè no m'acabés
d'agradar
el resultat
o perquè digués
les obres que faig
no són prou bones
no, no és aquest el tema
el tema és que
creativament
trobava que
la forma
d'explicar les coses
estava com
exaurida
ja
i aleshores
havia de buscar
un altre camí
per buscar
aquest altre camí
em vaig tirar enrere
és com
com si tu fas
un itinerari
i al llarg
del teu camí
vas anant trobant-te
moltes disjuntives
el camí es bifurca
i vas anant
seguint
per una ruta
que és molt bona
però arribes
a un precipici
i aleshores
no pots seguir endavant
has de tornar
enrere
buscar un altre camí
i buscar
una bifurcació
antiga
per poder reprendre
el camí
i això és el que he fet
i aquí diu Joan
que a vegades
en entrevistes
converses que tenim
amb actors
amb directors
que venen a representar
les seves obres
al Metropol
no tots
però hi ha alguns
que diuen
que troben a faltar
compromís
al teatre actualment
en una època
en què estem molt necessitats
que la gent
es mulli una miqueta
i que es mullin
els creadors
alguns es queixen
de què està passant això
tu creus també?
Sí
quan deia
que en el meu cas personal
una de les coses
que notava
era que
m'havia deixat portar
massa
per l'encàrrec
l'encàrrec
l'encàrrec et porta
una mica a això
l'encàrrec et porta
una mica
a fer
una cosa
que ha de ser
més o menys ràpida
s'ha d'acomodar
unes determinades coses
i sense voler
de vegades
o volent també
vas cap a
aquest producte
més fàcil
o cap a aquest producte
més
lleuger
i sí
no és general això
perquè
de teatre compromès
n'hi ha
i
es pot fer teatre compromès
de moltes maneres
també
és a dir
el teatre compromès
no és només
el teatre polític
el teatre compromès
pot ser
qualsevol cosa
que parli
amb consciència
de qualsevol tema
fins i tot
de temes molt petits
com
la vida domèstica
hi ha un autor
austríac
que es diu
Franz Schäfer
Croetz
que
té una obra
que es diu
Alta Àustria
que
és una parella
una parella
asseguts al voltant
de la taula
a casa
fent números
fent números
del que els costa
volen tenir un fill
i no els arriben els diners
és un teatre molt compromès
està molt a prop
de la realitat
de les persones
molt quotidiana
però
bé
doncs
és un exemple
perquè vull dir
que el teatre compromès
no és només
no són els grans
manifestos polítics
ni res d'això
i per altra banda
a mi
el concepte de teatre compromès
no m'acaba d'agradar
perquè crec que
per acció
o per omissió
tot el teatre
igual que totes les novel·les
igual que totes les pel·lícules
estan compromeses
amb alguna cosa
sigui
amb una cosa activa
o passiva
sigui
amb una cosa
per anar endavant
o per anar endarrere
però
implícitament
tot el teatre
diu alguna cosa
el que passa és que potser
de vegades
al darrere d'una rialla
al darrere d'una rialla
s'hi pot amagar
una bomba
o al darrere d'una rialla
s'hi pot amagar
la buidor absoluta
és ben cert
finalment
Joan
peus descalços
sota la lluna d'agost
la veurem representada
és molt prematur parlar-ne
perquè s'acaba de concedir
el premi aquesta mateixa setmana
però sembla que sí
jo espero que sí
perquè
el projecte ja existeix
de muntatge
el director ja existeix
que no es pot dir
ja m'ho imaginava
tot i que
tampoc no és un segret
però ja es parlarà
en el seu moment
les gestions
ja estan començades
de fa temps
i ara hi ha
a més a més
un suport institucional
que fa un moment
no hi era
que fa uns dies
no hi era encara
tu ja tens pensat
en els teus personatges
no cal que diguis noms
però a tu t'agradaria
que determinats personatges
els representessin
determinats actors i actrius
del nostre país
els hi veus allò
mira aquest paper
li aniria
la veritat és que
de vegades ho fas
i confesso que
alguna vegada
me'n vaig sortir
d'aquesta història
però
i fins i tot
hi ha casos
en què
escrius sabent
qui ho farà
ja
i a més d'una vegada
que escrius sabent
qui ho farà
però
aquí no hi vaig posar cares
i crec que
anava
va a favor
de l'obra
el que no siguin
cares molt conegudes
ara
dic una cosa
que és molt
anti
anticomercial
i anti tot
anti-estar sistem
no
em refereixo que
clar
si
aquesta obra
es munta
i això representa
que algú fa
una inversió
el que voldrà
lògicament
i jo el primer
és que ho vegi
molta gent
i perquè ho vegi
molta gent
no hi ha
més
remei
que les cares
siguin conegudes
perquè és el que
estira la gent
al teatre
és un cercle viciós
però jo crec que
malgrat això
aquí
hi ha l'anonimat
en aquesta obra
l'anonimat
de les persones
que han viscut
aquesta tragèdia
i això és molt important
que encara sostentaria
més l'argument
val a dir
que et juga
a favor d'això
que no és una obra
de protagonista
no hi ha
un protagonista
hi ha 16 personatges
i no et sabria dir
que un sigui
més important
que l'altre
anirem a veure-la
quan s'estreni
no ho dubtis
suposo que d'aquí
un any
aproximadament
perquè això
és un procés
llarg
Joan Cavaller
amb aquest premi
el primer premi
que atorga
la Generalitat
14 d'abril
peus descalços
sota la lluna d'agost
però el Joan Cavaller
per aquest Sant Jordi
també té uns quants llibres
i si
oi que ens vindràs a veure
la Rambla
dimecres que ve
evidentment
doncs vinga
t'esperem
gràcies Joan
gràcies a vosaltres