Passen gairebé sis minuts de dos quarts d'onze del matí.
Seguim en directe a la quarta hora del matí de Tarragona Ràdio.
Ara que es parla tant de l'aigua i de la polèmica de l'aigua
i de la batalla de l'aigua al nostre país,
volem parlar d'aigua, però des d'un altre punt de vista,
a més, molt diferent.
Volem parlar d'una mena d'aigua solidària,
fins i tot podríem parlar.
Volem parlar d'una iniciativa que han dut a terme
un grup d'enginyers de la Universitat de Roviri Vergili,
un grup de professors de la nostra universitat,
que han anat al Senegal per instal·lar un pou d'aigua
que funciona amb energia solar.
Això ens ho comentarà de seguida el professor de l'ETCE,
de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de la Roviri Vergili,
el senyor Ernest Gil, que ens acompanya aquest matí en directe.
Senyor Gil, bon dia.
Hola, bon dia.
Parlarem d'això i parlarem d'altres iniciatives
que s'enmarquen en el que es coneix com a URB Solidària,
que és tota una gamma de projectes i d'iniciatives
que impulsa la Universitat de Tarragona de caire solidari
en diversos països del Tercer món,
països amb vies de desenvolupament.
El coordinador de la URB Solidària és el Joan Fuster,
que també ens acompanya aquest matí en directe.
Joan, també, bon dia.
Hola, Ricard, bon dia.
Parlem primer de totes maneres d'aquesta iniciativa, senyor Gil.
Expliqui'ns quina és l'experiència que han dut a terme
un grup de professors, tots a la universitat,
que han anat al Senegal a instal·lar aquest pou d'aigua.
Expliqui'ns una mica com neix tota la idea
i com s'ha dut a terme.
Bé, tot va començar perquè una persona de la ONG Gadis,
que és de caire sanitari, està operant actualment al Senegal,
a un poble que es diu Guerlè, ja fa 10 anys,
i es va ficar en contacte amb mi perquè vam veure a la web
que hi havia una altra acció similar,
al que ells volem pretendre portar a terme,
que es va fer al Brasil l'any 2004.
Bé, a partir d'allí, llavors, em van preguntar
si es podia repetir això al Senegal,
i vaig dir, bueno, si hi ha sol, sembla que sí,
i a partir d'allí, llavors, vam començar a buscar alumnes
dintre de la pròpia escola,
de caire més aviat elèctric,
perquè pels pènes solars era el que era més indicat,
i a partir d'allí vam començar a treballar
durant pràcticament un any,
i després ja vam fer l'acció concreta
de 15-17 dies al Senegal.
Durant un any vam fer el projecte.
Van estar dissenyant i pensant realment
com dur a terme el projecte.
Exacte. Tenim en compte que una mica
l'objectiu d'aquest projecte
no és tan sols que al Senegal hi hagi aigua
en aquell poble, sinó també una mica
conscienciar i ensenyar als alumnes
de la pròpia universitat
perquè aquests tipus de projectes,
al dia que acabin la carrera,
doncs tinguin aquesta sensibilitat
i a la mesura que ells tinguin
l'oportunitat a la seva vida,
puguin repetir l'experiència
i això es vagi, diguem-ne,
extenent de mica en mica.
En què ha consistit, doncs, el projecte?
Explica'm-ho de la manera més clara possible.
El projecte ha consistit en que allà al poble
actualment hi ha un pou
que està fent servir per ús domèstic,
per beure l'aigua,
però aquest pou està en condicions bastant,
diguem-ne, gairebé les últimes.
És un pou que està a uns 26 metres,
l'aigua està a uns 26 metres
i la forma de pujar l'aigua
és a través d'un grup electrògen
que va amb gasoil.
Llavors, la dificultat que té en aquest poble
és que pràcticament no hi ha diners
per pagar el gasoil.
Doncs bé, aquesta acció va consistir
aprofitar un segon pou que hi havia,
que aquest estava a més profunditat,
el pou ja estava fet,
no s'estava utilitzant pel debut de la seva profunditat,
que l'aigua està a uns 70 metres,
i el que el nostre projecte va consistir
en instal·lar una bomba dintre del pou,
instal·lar els panels solars,
l'electrònica necessària,
connectar-ho,
construir les infraestructures metàl·l·liques
per aguantar i suportar tots aquests sistemes,
i, bueno,
connectar-ho tot fins que surti l'aigua.
Com l'aigua ja va sortir,
el nostre projecte va acabar.
I llavors aquesta aigua, doncs,
hi ha la intenció que actualment
s'estigui fent,
que se faci servir per rec,
però si un dia falla l'altra por,
doncs que també pugui servir per ús humà.
La instal·lació l'han fet en les últimes setmanes.
I van anar fa pocs dies, no?
Sí, van marxar,
si no recordo malament,
cap allà el 15 de febrer,
i van tornar el 3-4 d'abril.
De març.
De març, perdó.
Quantes persones ja n'han anat, doncs?
En principi, el grup estava format,
el grup que era de l'ETC,
estava format pels 3 alumnes i jo mateix.
I els alumnes es van implicar en el seu moment
per iniciativa pròpia,
una mica convidats, evidentment,
pels professors,
per la seva temàtica,
en fi,
per la seva especialització,
pels seus estudis,
però han participat voluntàriament
d'aquesta iniciativa.
És així.
Això què suposa pel poble,
per aquest petit poble del Senegal?
Bé,
el que significa és una major seguretat
amb la qüestió de l'aigua,
perquè fins ara no estava clar
que aquell poble pogués aguantar molt de temps.
Llavors,
si ara tenen aquest segon poble,
la cosa està molt més segura.
I també,
si comparem una mica amb els pobles del voltant,
és un poble afortunat,
perquè hi ha molts pobles del voltant
que no tenen aigua.
O sigui,
realment,
no és que n'hi hagi poble,
és que no hi ha res.
I l'aigua s'ha de portar,
com poden,
amb els burros i els carros
i transportar-lo diàriament.
Com descriuríem aquell poble
o aquella zona del Senegal
que han conegut,
que han visitat?
Bé,
el poble aquest de Guerlè
està situat aproximadament
entre uns 300 i 400 quilòmetres
de l'interior del Senegal.
El paisatge que pots veure
pràcticament és de la sàmana.
Hi ha molts de baupaps,
aquí li haurà una mica aquests arbres,
doncs on està plegat.
I el paisatge és bastant...
O sigui,
el que predomina el color marró,
pràcticament no hi ha verd.
I el poblet està format d'unes...
Segons està ascensat,
hi ha uns 1.000 habitants aproximadament,
tot i que allí potser jo almenys
no vaig veure uns 200.
Suposo que aquí deu haver xosses
diguem-ne pels voltants.
I la construcció del poble
són petits habitatges,
són les típiques xosses
d'aquelles de canyes,
un poble bonic,
francament bonic.
I bé,
el principal font de riquesa
del poble és la ramaderia.
La ramaderia.
L'aigua la podran utilitzar de totes maneres
per fer, en fi,
per conreus,
per algun tipus d'agricultura
que facin en aquella zona?
Bé,
el poble del Senegal,
o aquella zona,
estava especialitzada fa molts anys
en el conreu del cacahuet,
que s'exportava als Estats Units.
Llavors,
ja fa moltes dècades,
aquesta exportació es va tallar de cop
per temes de sanitat,
i llavors,
diguem-ne,
tota la línia que portava aquell poble
per la conreu d'aquell cultiu,
doncs,
se'n va a vindre baix
i es va quedar,
diguem-ne,
l'agricultura a zero,
pràcticament,
i encara més amb la dificultat d'aigua.
Llavors,
ara,
amb això,
el que es pretén és que
el poble reiniciïn entre vegades
el que seria el cultiu de les hortalisses
i que puguin,
diguem-ne,
a part de menjar carn,
que això sembla ser que,
de moment,
no falta,
tampoc es que munti,
però no falta,
doncs que hi hagi també
aquesta altra possibilitat, no?,
que ara,
a part ara,
pràcticament,
el seu menjar està fet
en base a l'arròs.
Què té l'experiència personal?
El contacte amb la gent d'allà,
del país?
Bo,
eh?,
aquestes experiències sempre són bones
perquè sempre que vas a fer un viatge
d'aquest estil,
no és un viatge a turisme,
coneixes, diguem-ne,
els problemes del país,
coneixes la gent de prop, no?,
o sigui,
la seva vida,
i és gratificant.
I encara més,
quan veus que el primer dia
que arribes allà
t'arriba un munt de persones, no?,
amb l'esperança, diguem-ne,
que allò es porti a terme, no?
I pels alumnes?
Pels alumnes?
Gent tan jove que s'ho posat,
aquest viatge?
Jo crec que encara més,
perquè si quan encara ho veus més jove,
doncs tot impacta més, no?,
amb la qual,
vaja,
no és donant aquí,
però puc argumentar
que sí que s'ho vam passar molt bé,
malgrat les dificultats, eh?,
perquè dificultats n'hi van haver moltes,
però la satisfacció que vam tindre tots
quan sortia,
que quasi no s'ho creiem,
després de totes les dificultats
que vam tenir,
doncs va ser notable.
dificultats perquè en la pràctica
va ser, això,
més complicat que el que havíem previst aquí
teòricament a l'hora de dissenyar el projecte?
No va ser més complicat
del que havíem previst,
perquè ja preveiem
que estigui molt complicat.
No és la complicació,
no es resideix en la part tecnològica,
diguem-ne,
de les plaques,
tot això són coses que s'han comprat,
unes que pare al Senegal,
altres van portar,
a les enyes van comprar-les aquí a Espanya
i les van portar amb les nostres maletes
per l'aeroport,
diguem-ne,
carregats, diguem-ne,
amb les típiques caixes,
sinó que la dificultat estriba
amb les petites coses
que aquí estem acostumats a tenir
i que allà,
quan no les tenim,
les trobem molt a faltar.
Quan passem,
pot ser el transport,
la fiabilitat dels equips,
nosaltres,
quan treballàvem,
i hem de fer les estructures metàl·liques,
per explicar aquestes dificultats,
he d'explicar una mica
què hi vam trobar allà.
El POU,
diguem-ne,
és un POU que es va fer
fa molts anys,
pràcticament,
no sap ningú
com va aparèixer aquell POU allí
i és un POU de 110 metres,
és impressionant,
de dos metres d'ample
i està molt ben fet,
però, clar,
la dificultat per pujar a l'aigua
és notable,
aquestes distancies,
aquesta és la altra sada.
Llavors,
m'ha tindrat que construir
tota una infraestructura metàl·lica
per poder suportar
el pes de la bomba,
el cable,
que tot això
pasava més de 150,
gairebé 200 quilos,
i tot això
van construir
aquesta infraestructura metàl·lica
per poder baixar la bomba
i perquè el dia demà
si s'espatlla
tornarà a pujar cap dalt
per procediments humans,
és a dir,
sense cap tipus de motor,
no?
I després,
s'ha de construir la caseta,
que la van construir
la gent del poble
i a sobre
vam construir
una estructura metàl·lica
i vam col·locar
els panels
al damunt
de tot això,
no?
Doncs bé,
per construir
aquesta estructura metàl·lica
s'espatllaven
els grups d'electrògens.
Les broques
s'ha fet molt bé
amb no res,
haurien d'afilar-les.
Quan teníem
que buscar
un altre grup d'electrògens
se'ns espatllava
el cotxe
o s'arrebentava
alguna roda,
s'atrancava la roda,
al mig de l'estèpo,
doncs,
t'aquests d'allí
amb la roda trencada,
esperant-te a migdia
que et vinguin a buscar
i així contínuament,
no?
Els grups d'electrògens
com venien
s'avariaven cada dos per tres,
la fiabilitat del sistema
és,
o sigui,
tenim fotografies
dels grups d'electrògens
que vam llogar
quan els nostres
se va espatllar
i quan veus allò
dius,
com pot ser que això funcioni?
Ficar-lo en marxa
significava moltes vegades
que tu no llogaves
el grup sol,
venia el grup
la gent que arrencava allò
li donava uns copets
al post que sabien
que allò ajudava
que arrenqués més.
Després,
tres o quatre intents
i que no se li desmunteressin
res de les peces
a netejar els carburadors,
tot,
total,
al final,
arrencava al cap de 20 minuts,
no?
I, clar,
tot així,
dificultats un arredo d'una altra.
Tot a una sèrie de situacions
que contrasten la vida
en un país com el Senegal
en comparació amb la nostra.
En fi,
aquesta acció que s'ha dut a terme
amb aquests tres alumnes
i aquest professor de la ECE,
de la URB,
forma part del complexe,
si em permets,
Joan Fuster,
dir-ho així,
complexe d'iniciatives
i de projectes
que du a terme
la URB Solidària,
no?
Efectivament.
Vosaltres,
per exemple,
en un cas així,
quin és el paper que juga
la URB Solidària?
Bé,
la URB Solidària,
en aquest cas,
podríem dir-ho,
amb un argot d'aquí,
seria el promotor de l'acció,
no?
Nosaltres som qui rebem la demanda,
és a dir,
aquest projecte,
per exemple,
és hereu d'un altre
que portàvem a terme
durant tres anys
amb l'escola,
amb la Facultat de Medicina,
que era enviar
alumnes de Medicina,
acompanyats
amb coordinadors sanitaris,
en aquest mateix espai.
Això ho vam fer
tres anys.
Al final,
el quart any,
es va decidir
que el millor,
em va dir,
justament,
paraules literals
d'un professor
de la Facultat de Medicina,
mira,
el millor projecte sanitari
que podeu fer en aquest lloc
és l'aigua,
no?
Que tenim el costum
de dir-li amb aquest projecte
enginyeria al Senegal,
enginyeria al Senegal,
que ho és,
de fet ho és,
però realment
és un projecte sanitari,
perquè aquesta aigua
el que permetrà
és canviar
l'alimentació,
canviar molts costums
o millorar
els costums sanitaris,
per tant,
acaba sent un projecte sanitari.
Doncs bé,
va ser una demanda
de la pròpia
població local,
es va transformar
en un projecte
que era
d'enviar metges
a enginyers
per obtenir
l'aigua.
A partir d'aquesta demanda,
nosaltres posem en marxa
els mecanismes,
en aquest cas
vam contactar
amb l'Ernest
que ja ens havia ajudat
i havia protagonitzat
un projecte
d'igual
o de similars
característiques
a l'Amazònia
i ell mateix
ja es va encarregar
de coordinar.
Ell és el coordinador
del projecte,
per tant,
d'alguna manera
ha reclutat
el personal
i és,
juntament amb aquest personal,
han ideat
el projecte.
El projecte ja s'ha dut a terme.
Un cop fet,
ara,
quin paper juga
la URB Solidària?
S'ha de fer una mica
de supervisió?
Sí,
ara la URB Solidària,
d'alguna manera,
com que és
qui ha pagat
el projecte,
ara l'ha d'avaluar
econòmicament
i després
intentarem,
que això és el més complicat,
avaluar-lo presencialment,
que òbviament
no podrem anar
a ningú de nosaltres,
però ja farem
de maneres,
no de comprovar
que allò estigui fet,
perquè és obvi
amb el que acaba de dir
l'Ernest,
però sí,
d'aquí un temps,
a veure com està funcionant.
És a dir,
el seguiment dels projectes
és una cosa vital
i important
que és la part més difícil,
diria jo,
de tots els projectes.
Avaluar els efectes positius,
que suposa,
efectes que suposadament positius
ha de tenir qualsevol projecte,
sigui aquest o qualsevol altre.
Efectivament.
No és la primera vegada
que treballeu al Senegal,
crec recordar,
perquè, en fi,
n'heu fet altres coses,
on esteu ara mateix treballant?
Ampliant una mica
la panoràmica
de la URB Solidària,
on s'estan promovent projectes?
En aquests moments
estem a diversos llocs
del planeta.
Estem treballant a Chiapas
en dos àmbits,
l'àmbit sanitari
i l'àmbit jurídic.
Estem treballant,
dos alumnes
de l'escola
de la facultat de jurídiques
estem treballant
en un dictamen
sobre drets humans.
Hi ha un projecte,
deixa'm-ho dir,
que és un projecte
en el que li tinc
un carinyo especial
per tota la història
que l'envolta,
que és un projecte
que estem fent a l'Índia,
justament amb una població
que es diu POG,
està en un dels llocs
més pobres
de tota la Índia
que es diu Bihar,
ben a prop de Calcuta
i allí tenim
un alumne de doctorat
que és indi
que va estar estudiant
a la nostra facultat
i junt,
ell és el protagonista
evidentment d'aquest projecte,
és enginyer
i la, diguéssim,
d'alguna manera
la seva tutora
o directora de doctorat
des d'allà fa molt de temps
van promoure
un projecte
i l'estem duent a terme.
L'estem duent a terme.
M'imagino
que el podrem acabar,
jo tinc l'esperança
que es pugui acabar aquest estiu
i es tracta
de rehabilitar
aquesta petita població
des de diferents àmbits,
des de l'àmbit de,
per exemple,
reestructurar
la seva escola,
que està,
bueno,
és inexistent,
tot el sistema
de clavegaram
del poble
que també era inexistent,
vull dir,
no hi havia clavegaram,
les fentes
corrien pel carrer,
ara a poc a poc
aniran,
no per toveries,
simplement aniran canalitzades,
no estic parlant,
quan parlo d'això
que ningú pensi
unes grans infraestructures
tecnològicament avançadíssimes,
no, no,
simplement és resoldre
determinats problemes
de caire bàsic,
després la instal·lació
de letrines,
és a dir,
d'alguna manera
revestir aquest poble
d'infraestructures
de lo més bàsic possible.
Això a la Índia?
Això a la Índia.
Ho faríeu segurament a l'estiu
o ho tindríeu a punt
al projecte?
No, no, no,
aquest projecte
s'està treballant
en aquests moments,
fixa't que aquí
hi ha una curiositat,
el projecte que ens acaba
d'explicar l'Ernest
és un any treballant aquí
per durant 15 dies
fer la instal·lació allà,
aquest és tot el contrari,
aquest es va treballar
molts pocs dies aquí
i s'està treballant
contínuament allà.
Per què?
Perquè no hem tingut
canviar ningú.
Qui està treballant
és la població.
El Vicas,
que és l'alumne d'aquí,
és qui porta la veu cantant,
ell està entre tres espais geogràfics,
entre Sheffield,
on també estudia,
entre Tarragona,
que també estudia,
i el poble aquest de la Índia.
I allí ell fa de mestre d'obres,
per dir-ho d'alguna manera.
I és el que...
M'envia fotos regularment
i us quedaríeu sorpresos
de com la població
està cada dia treballant
a més a més
amb uns invents rudimentaris
que fan allí
ni tan sols hi ha Electra,
no?
I inventen instruments
per fer forats
i per fer coses
de lo més imaginatiu.
Llàstima que estem a la ràdio
i no es pugui veure,
però realment
és sorprenent
com la imaginació
a vegades humana,
allò que diuen
de l'ambre agudiza
a l'ingénio,
com pot arribar
a fer
o a desenvolupar
la imaginació
d'aquesta manera.
I a banda de la Índia,
Joan,
on més esteu treballant?
Doncs mira,
ja t'he dit a Chiapas,
t'he dit la Índia,
ara estem al Senegal,
estem preparant
un projecte al Perú,
que és un projecte
molt...
Aquest sí que és
molt tecnològic,
absolutament tecnològic,
que és un projecte
d'uns alumnes
d'enginyeria,
també.
És complicat d'explicar
perquè es tracta
de l'elixiviació
d'elements contaminants
en les mines d'or.
Però bueno,
això seria molt llarg
d'explicar,
però aquest projecte
està en aquests moments
preparant-se aquí,
sobre el terreny, aquí.
Teniu més demanda
de la que podeu assumir?
És a dir,
us arriben moltes peticions?
Cada cop us arriben
més peticions
que difícilment
totes les podeu
respondre afirmativament?
Sí,
peticions en tenim moltes
i podríem abarcar-ne
moltíssimes més.
El que passa és que,
clar,
estem limitats per dues coses.
Per una banda,
els recursos
i després hi ha
una altra qüestió.
Nosaltres no fem
tot allò que ens arriba.
Evidentment,
ho avaluem
i només fem allò
que ens sembla viable,
coherent,
raonable i oportú.
Hi ha moltes coses
que evidentment
tothom té molt d'entusiasme,
però no tot allò
que et presenten
a vegades
consideres
que és adequat.
Es necessiten
recursos econòmics.
Quan has dit recursos,
potser també
estava pensant
en recursos humans.
No sé si en disposeu
també de suficients
en recursos,
és a dir,
persones com el professor
Ernest Gil
o alumnes
de diferents
facultats i centres
per poder dur a terme
les iniciatives.
Jo sempre dic una cosa,
tenim la fortuna
de ser la universitat.
Això què significa?
En un àmbit,
en un col·lectiu
com l'universitari,
sempre trobes algú
que s'ha de fer
alguna cosa,
sigui de l'àmbit sanitari,
sigui de l'àmbit
de l'enginyeria,
de l'àmbit
de l'educació,
de la psicologia,
de la geografia,
què sé jo,
de l'arquitectura,
la comunicació,
etcètera.
el problema és que
sí que la gent
la trobaries,
el problema és que
no tenim recursos
tan humans
com econòmics
per poder gestionar
tots aquests grups
de gent,
perquè sí que
acaben sent autònoms,
però cal algú
al darrere
que tot això
d'alguna manera
coordini,
gestioni
i sobretot
que ho pagui.
Llavors,
clar,
no en tenim prou,
en faríem
moltes més coses.
En fi,
Ernest Gil,
gràcies per venir
a explicar-nos aquest matí
l'experiència del Senegal,
no sé si té ganes
de tornar d'aquí un temps,
li agradaria tornar
per veure
com funciona el pou?
Sempre és bo,
això sempre és bo.
No?
Seria interessant.
En fi,
moltes gràcies,
felicitats a vostè
i als tres alumnes
que l'han acompanyat
a aquesta experiència
al Senegal
per instal·lar
aquest pou d'agua
que funciona
amb energia solar.
Gràcies per venir
a explicar aquesta experiència
a Tarragona Ràdio
i gràcies també
al coordinador
de la URB Solidària,
Joan Fuster,
per explicar-nos
que hi ha altra gent
arreu del món
més o menys
vinculada amb Tarragona
i amb la Universitat de Rovira i Virgili
fent coses solidàries
en diferents països.
Joan Fuster,
moltes gràcies
i també felicitats
per la feina feta.
A vosaltres,
quan vulgueu.
Gràcies i bon dia.
Moltes gràcies.