D'aquí 5 minuts eren 3 quarts d'11 del matí.
Seguim en directe a la quarta hora del matí de Tarragona Ràdio.
Hem parlat amb dues de les persones que seran distingides aquesta nit
amb els Premis Ciutat de Tarragona de Comunicació
per la seva trajectòria professional
o per la seva vinculació des de fora
amb els mitjans de comunicació de la ciutat.
I ara volem parlar amb els periodistes,
amb els professionals que realment han guanyat els premis
en les dues categories convocades,
la categoria de Patrimoni i la categoria de Societat i Riscús.
En la categoria de Patrimoni,
el treball periodístic que ha guanyat el premi
és un reportatge sobre la figura de Maria Aurelia Cammany
i la seva relació amb Tarragona.
Un reportatge emès a Canal Reus Televisió
i que han realitzat Patricia Fernández i Toni Orensanz.
Patricia Fernández ens acompanya aquí als estudis.
Patricia, bon dia.
Bon dia, què tal?
I a través del telèfon ens acompanya Toni Orensanz.
Toni, també, bon dia.
Molt bon dia.
Patrícia, com va sorgir la idea
i de qui va sortir la idea
de fer aquest reportatge a Parc en el Reus Televisió?
El projecte és el Toni, d'acord?
O sigui, és una sèrie de documentals,
de 13 documentals,
una idea que tenia el Toni
que volia fer,
jo us ho explicarà ell en tot cas,
volia fer una història sobre genis, etcètera, etcètera,
i després vaig entrar jo, per tant,
crec que és ell.
Doncs Toni, explica'ns-ho tu,
que ets el pare de la criatura.
Bueno, inicialment diguéssim,
sí, la idea original és meva,
en el sentit que, bueno,
jo volia explicar la relació
que havien mantingut
diferents genis artístics creadors
amb llocs de les comarques de Tarragona,
és a dir, Picasso a Horta de Sant Joan,
o Miró als estius a Montroig,
o Maria Aurelia Campmany,
els anys que va estar vivint a Tarragona.
Bàsicament, la idea és
no explicar tant el personatge
des d'un punt de vista acadèmic,
sinó la relació que manté en un espai,
en un moment determinat,
i quina és la memòria
i com era,
què ha quedat d'aquella relació
i una mica com era percebut el personatge
per la gent del lloc, no?
Però més enllà d'això,
jo crec que una de les gràcies
del documental de la Maria Aurelia
i dels altres
és bàsicament
com han estat explicats,
és a dir, la realització,
i en aquest cas sí que, sincerament,
crec que aquests documentals
sense la realització de la Patrícia
no haguessin sigut el mateix
i no es tracta
que estirem floretes mútuament, no?
Si no, és a dir,
això ho podríem haver explicat
d'una manera molt més plana,
diguéssim, molt més periodística
i ha acabat tenint
una realització més fresca
amb un punt creatiu
que jo sol
no li hagués sabut donar,
a més enllà
que la idea, diguéssim,
jo vulgués explicar això.
És a dir, està clar
que el pare de la criatura
la idea la té el Toni de Mensat,
però després la mare,
la que acaba de fer,
la que acaba de parir,
si em permeten l'expressió,
entre cometes,
el producte
des del punt de vista
més tècnico
i de realització
és la Patrícia.
Quins elements,
aquests que comenta el Toni,
Patrícia,
són els que ja porteu
en el reportatge
de realització?
A veure,
el Toni quan proposa fer això
ho diu ell,
potser són documents
més periodístics,
que exploren aquesta relació
entre un territori
i una persona
i potser quan entro jo
els dos ens flipem més
per les històries humanes
i el que volem
amb cadascun dels documentals
és explicar una història.
I al final la història
de Maria Aurelia
és una història d'amor
d'una dona i un home
que és el Jaume Vidal
i la Maria Aurelia
que venen a una ciutat
que no és la seva
en una època
que políticament és interessant
perquè hi ha
el mort franco
i és la transició
i hi ha un grup d'estudiants
que el segueixen,
és el ressorgir
d'un determinat barri,
d'acord?
I això són històries
com a molt universals.
I una mica
el que volíem
amb la realització
era traslladar això,
a partir dels casos concrets
i de les declaracions concretes
dels protagonistes
de cada capítol
volíem fer que això
fos una història.
I per fer-ho,
per exemple,
la careta
són com els credits
d'una pel·li.
La careta
de cada documental
els protagonistes
surten com si fossin
els actors d'aquella pel·li.
I després ja s'utilitza
moltíssim la música
i s'utilitzen recursos
visuals o audiovisuals
que permetin una mica
transportar la persona
que ho veu
i que s'identifiqui
i empatitzi molt
amb aquella història
per universalitzar-la,
sobretot.
Del treball, Toni,
què heu après?
És a dir,
en el sentit que
la Maria Aurelia Camany
com deia ara la Patrícia,
ve amb el Jaume Vidal,
ve a Tarragona,
no és la seva ciutat,
venen en una època
molt interessant,
ajuden a difondre culturalment
o a donar-li
un caire cultural
a la part alta
al casc antic
de Tarragona
molt potent.
Quina és la conclusió
o què heu après
d'aquesta història
de la Maria Aurelia?
O sigui,
d'una banda,
que la Maria Aurelia
havia de ser
un personatge
a qui ve de gust
conèixer.
És a dir,
era una personalitat
amb una atracció
realment
que a la que parles
amb la gent
que surt al documental
ja fossin més intel·lectuals
o gent més
de peu del carrer,
són gent,
és a dir,
tenia una
atracció tremenda
i tenia realment
una força
que transmetia
a la gent
que l'envoltava.
Només enllà d'això,
a mi,
que no soc
de Tarragona Ciutat,
m'apassiona
el moment
en què estem vivint.
És aquell moment
de la transició
en què absolutament
tot és possible,
en què és possible
transformar el món,
transformant-lo
des de la proximitat,
des del barri
on vius
i que realment
creien
que tot era possible
i que a Tarragona
tot era possible
i en aquesta reivindicació
d'un espai
que a mi em sembla
meravellós
com és la part alta
de Tarragona
i que en aquell moment
era,
diguéssim,
és a dir,
pels testimonis
que reculls,
és a dir,
hi ha un,
Josep Anton Baixeres
que per cert
el tarragoní
l'escriptor
que fa poc
diguéssim
es va morir
lamentablement,
el Josep Anton Baixeres
ens explicava
que a la Maria Aurelia
quan s'instal·la
la part alta
de Tarragona
els amics
li diuen
que no hi va haver
que l'assassinaran
el primer dia.
És a dir,
realment
la part alta
de Tarragona
en aquells anys
a finals dels 70,
mitjans finals dels 70
feia por,
és a dir,
feia por pujar
i recomanaven
que no s'hi anés,
és a dir,
que no s'hi anés a viure.
Per tant,
eren una gent,
la Maria Aurelia,
o sigui,
només la instal·lació
a la part alta
de Tarragona
ja demostra
una declaració
d'amor
per un lloc
que en aquell moment
era molt decadent
i en aquell moment
s'inicia
una recuperació
que jo crec
que és molt interessant
i que culturalment
és interessant
i que marca
un moment
jo crec
vist així
des de la distància
bo per Tarragona,
és a dir,
amb un vigor cultural
i amb una ànsia
de crear,
de renovar
en determinat cercle
és força potent.
El fill d'això últim
que comenta el Toni,
la veritat, Patrícia,
és que aquell moment
que retrateu en el reportatge
això ajuda,
és un moment
en què comença
a recuperar-se culturalment
la ciutat i el barri,
el casc antic,
però també fins i tot
parlem,
o es pot traslladar,
una recuperació urbanística
i social
d'un barri tan degradat
que figures
com la Maria Aurelia
i els que venen darrere
ajudaran
a millorar
d'alguna manera
i fins i tot
portar-nos a
20 i 100 anys després
com és l'edat actual.
Sí, sí,
és així,
actualment la part alta
no té res a veure
amb aquesta part alta
i de fet
el documental
hi ha testimonis
que parlen
de senyores més grans
que parlen
amb determinada
melancolia
d'allò que era
la part alta,
no?
Sí que és veritat
això que deia el Toni,
és a dir,
la majoria de gent
veia la part alta
i ho explica en el documental
com un lloc
on feia molt taponari,
però també és veritat
que alguns dels protagonistes
que són de la part alta
i sempre hi han viscut
la veien com el lloc
més inofensiu del món
perquè estaven acostumats
i habituats
i formava part
del seu dia a dia
veure la cua de prostitutes
que anaven a comprar
a les mitges
a la marxeria
de davant del carrer Major
i conèixer-li
tothom que vivia allà,
no?
I aleshores
en el retrat,
en el documental
jo crec que es desprèn
aquesta melancolia
de que sí,
evidentment ara allò
està més net
entre cometes
per dir-ho d'alguna manera,
però hi havia
una època daurada
del barri
que era una mica
com el xino
de Barcelona
per dir-ho així
que tothom recorda
potser ja pel pas del temps
amb una determinada
això,
melancolia
i amb un determinat carinyo,
no?
Fins i tot
un dels protagonistes
que és un antiquari
de la part alta
ens diu
que queda
un bar de prostitutes,
no?
I que ell
vol que no el treguin mai,
no?
Perquè creu que forma
part del paisatge d'allà
i que això s'ha de mantenir.
Qui surt, Patrícia,
al reportatge?
Quins són els testimonis?
Perquè recordem això
que la narració
del reportatge
la fan els propis
protagonistes del reportatge.
Que recordis allò...
Sí, sí.
La història l'explica
Ramon C. Palau
i el Magí Sunyer
que són alumnes,
els primers
o els segons alumnes
del Jaume Vidal
i per tant
que coneixen la Maria Aurelia
i anaven sovint amb ella,
Josep Anton Baixeres
que era amic
de la Maria Aurelia,
es va fer amic d'ella
abans que ella vingués
aquí a viure
i que explica
que havien molts whiskeys junts
i parlaven moltes hores.
Surt també l'estanquera,
bueno, sí,
una persona que tenia
un estanc a la part alta
perquè la Maria Aurelia
fumava puros
i era una cosa
que cridava molt l'atenció
a veure aquella dona fumant puros.
Una dona en aquella època,
no, fumant puros.
Exacte,
però després era
el que deia el Toni,
que era una dona
supermagnètica,
perquè fumava puros
però alhora
comprava joies
i estava al·lucinada
per les joies
i aleshores surten
d'una joieria
on expliquen
que ella anava sovint
a comprar joies
i a veure-les,
li encantaven.
Tenia com uns contrastos
que també estaven,
era una tia
com molt moderna
però li agradaven
anar a comprar
als antiquaris
i li encantaven
les puntes de coixir,
el ganxet,
coses que aleshores
es veien com d'àvies,
era l'època
en què es canviaven
els mobles modernistes
per la fòrmica
i ella ja reivindicava
aquest retorn a l'antic.
Surt a l'antiguari
i surt a l'estanquera,
els seus alumnes
i gent del barri,
bàsicament,
algunes veïnes,
gent que la coneixia,
bàsicament és això.
Toni,
tu també tens la sensació
que molta gent
enyora aquella part alta
o que algunes
de les persones
amb les que vau parlar
enyoren aquella època
i aquell espai?
A veure,
al final,
sí,
a veure,
el món ha canviat tant
durant els últims 50 anys
que jo crec que
a tot arreu
vivim una mica
perplexos
per com ha anat tot,
no?
És a dir,
pau de pressa
que ha canviat tot.
I com que el món
ha corregut tant,
hi ha moments
en què ens aferrem
a la sensació
que al passat
tot anava
a un altre ritme
i enyorem
determinats moments
del passat,
no?
És a dir,
la part alta
de Tarragona
de mitjans
dels 70
era
un altre món.
Possiblement
un habitant
de la part alta
d'avui dia
que hagi arribat ara
perquè allò
li agrada molt
el poses
a segons quines cases
dels anys 70
de la part alta
i s'esgarrifaria
perquè hi ha hagut
un canvi
més o menys
substancial,
no?
Però,
en el fons,
jo crec que és això,
no?
És a dir,
és deixar constància
que allò
era un altre món
i que aquell altre món,
tot i que realment
urbanísticament
i socialment,
diguéssim,
fos molt més decadent,
també tenia
aspectes
que vistos
des d'avui dia
em semblen molt positius,
no?
possiblement més contacte
humà entre veïns,
perquè en el fons
era possiblement
molt més com un poble
en el que
fins i tot
això,
és a dir,
coneixies
les prostitutes
que hi havia allí
que tenien noms
i cognoms
i eren la Fulanita
o la Menganita
que compraven
a les parades
del barri,
no?
En el fons,
jo crec que
tots
a qualsevol lloc
d'aquest país
analitzes
com eren
els pobles
o els barris
de fa 30 anys
i veus
que hi ha coses
que han passat,
que s'han acabat,
que s'han mort
i que realment
tampoc
estaven tan malament,
tot i que
insisteixo,
jo crec que si,
per exemple,
a mi
o a molta de la gent
que avui dia
estima la part alta,
la poses a la part alta
de mitjans dels anys 70,
ens esgarrifaríem.
Està clar.
El reportatge
ja es va emetre,
forma part d'una sèrie
de 13 capítols,
no deies,
Patrícia,
es pot tornar,
es tornarà a emetre
per Canal Reus Televisió?
Això depèn
de Canal Reus Televisió,
nosaltres estaríem encantats
que ho veiés
quanta més gent millor,
però això depèn d'ell,
suposo que sí que ho faran.
Molt bé.
El Toni Orançad
i la Patrícia Fernández
han guanyat el premi
en la categoria de Patrimoni,
en la categoria de Riscos
l'ha guanyat també
una professional
d'aquestes comarques
que ara està treballant
a Barcelona,
està treballant
al diari La Vanguardia,
és la cap de secció
de tendències
del diari La Vanguardia,
és la Rosa Mari Bosch,
a la que també podem saludar
a través del telèfon.
Rosa Mari, bon dia.
Hola, bon dia.
La Rosa Maria ha guanyat
el premi en la categoria
Societat i Riscos
per també una sèrie
de reportatges
titulats
Paisajes amenazados
que vas publicar
durant el passat estiu.
Explica'ns una mica
perquè,
si ara parlàvem
de l'espai de la part alta,
d'una situació,
la dels anys 70,
la transició,
l'arribada
de la Maria Aurelia Cammany,
d'alguna manera
els teus reportatges
també fan referència
a diferents espais,
en aquest cas,
diferents ecosistemes
que viuen
en una situació de risc.
No?
Seria així?
Sí, sí, sí.
Mira,
jo el que volia
era retratar
paisatges
d'alt valor,
que encara estan
en bon estat
però que més tard
o més aviat
poden desaparèixer.
La sèrie estava plantejada
en positiu.
No volia retratar
paisatges
que estaven destruïts,
que n'hi ha moltíssims,
sinó paisatges
que encara estan bé
però que hi ha
una amenaça
i que podrien desaparèixer.
Són nou capítols
i d'aquí de Catalunya
hi ha un paisatge
precisament
de les comarques
de Tarragona
que és Horta de Sant Joan
i la Terra Alta.
En aquest cas,
l'amenaça
són els parcs caòlis
que ja ha projectat-se allà
i, bueno,
també hi ha un altre
respecte
al mateix tipus d'amenaça
que seria l'energia òlica
que és un tipus d'energia
que vull deixar clar
que tothom veu amb els ulls
i que tothom vol defensar
i més en el context
ara que tenim
de canvi climàtic
però de la manera
que s'està plantejant
està despertant
molta oposició
al territori.
Comentava que hi ha
aquest cas
de la Terra Alta
i un altre capítol
de la sèrie
que està destinat
al Cabo de Trafalgar
que va ser
escenari
de la famosa batalla
a Barbate
la costa gaditana.
Són 9 capítols
per tant
repartits
9 espais
per tot Espanya.
Sí,
és com una mena
de volta a Espanya
que comença
per Galícia
i acaba
amb un paisatge
submarí
que està
que està
almeria.
Déu-n'hi-do.
Com surt
és la idea,
Rosa Marí?
Pel que et deia,
que potser
jo crec que
reflexar
el valor
del paisatge
no estem
massa acostumats
a que veiem
reflexar
aquesta preocupació
als mitjans
de comunicació
i com que es pot
considerar
com potser
un valor
intangible
i molt subjectiu
tu pots
defendre un paisatge
perquè t'agrada molt
i a una altra persona
no li agrada gens
doncs potser
no s'ha plantejat
que és molt important
preservar
aquests paisatges
i evitar
abracions
que s'han fet
en un passat
i el cas
més proper
que tenia
potser era aquest
dels parcs òlics
no únicament
de la Terra Altra
sinó d'altres
comarques de Tarragona
i a partir d'aquí
em plantejo el tema
i començo a mirar
diferents llocs d'Espanya
on pot haver
problemes similars
en què les amenaces
són diferents
des de pedreres
urbanitzacions
bueno
que el cas
que comento
també la sèrie
d'urbanitzacions
com la de Murcia
de Cabo Cope
sembla que
al segle XXI
ja aquest model
de mega urbanització
ja tindria que desapareixer
perquè la gent valora
un altre tipus
una altra manera
de fer turisme
però que encara
van proliferant
i aquests paisatges
desapareixeren
creus
o encara hi som a temps
no, no, jo crec
que encara hi som a temps
precisament
mentre estava fent la sèrie
i després de fer
un viatge a Mallorca
per un dels capítols
de la sèrie
per reflexar el cas
de la serra de Traguntana
un municipi que es diu
Escorca
on es preveia construir
una urbanització
en una zona
que es diu Esguitx
on hi ha un monestir
que seria l'equivalent
al Montserrat de Catalunya
allà es projectava
una urbanització
que tothom
ho veia
com un atemptat
i que hi havia
un moviment
molt important
d'oposició
doncs mentre estava
redactant
precisament
aquest capítol
el Consell
el Consell Valar
va paralitzar
va desclassificar
aquests terrenys
com a zona urbanitzable
em sembla que
per lo menys
allà no serà
aquesta urbanització
després per l'altra banda
la crisi econòmica
tot i els aspectes
tan negatius que té
ha paralitzat
altres projectes
urbanístics
hi ha una espècie
d'impàs
a veure què passa
si al cap de dos o tres anys
es reemprenen
aquestes urbanitzacions
o no
o es suprimeixen
definitivament
és a dir que la crisi immobilià
fins i tot podria tenir
aspectes positius
en aquest àmbit
des d'aquest punt de vista
i per segons quin
depèn de com tu miris
potser pot ser frívol
dir-ho d'aquesta manera
i una mica dur
però des d'aquest punt de vista
crec que sí
les sèries de nous reportatges
es van publicar
a l'estiu
hi ha alguna manera
de recuperar-los
o de consultar-los
a través de la web
de la Vanguardia
sí
perquè encara
es té accés
a tots
a l'arxiu
de la Vanguardia
entrant
entrant a la plana
de la Vanguardia
per consultar
sí
paisajes amenazados
no es deia així
a la sèrie
sí
sí
paisajes amenazados
sí
doncs la Rosa Mari Bosch
la periodista
de la Vanguardia
ha guanyat aquest premi
en la categoria
Societat i Riscos
felicitats
enhorabona
Rosa Mari
ens veurem aquest vespre
a partir de les 8
en l'acte de lliurament
dels premis
a les voltes del Cis Roma
moltes gràcies
gràcies Rosa Mari
fins al vespre
bon dia
Rosa Mari
la periodista de la Vanguardia
que ha guanyat el premi
en Societat i Riscos
i Toni Orensanz
i Patrícia Fernández
que han guanyat
també la categoria
de patrimoni
i que també
rebran
la distinció
al premi
amb una dotació econòmica
de 4.000 euros
cada premi
la rebran
aquest vespre
a partir de les 8
en aquest acte
a les voltes
Sant D'Alcir
Toni Orensanz
moltes gràcies
per atendre
la nostra trucada
a través del telèfon
i també ens veiem
aquest vespre
gràcies a valtros
ens veiem
gràcies a Toni Orensanz
i gràcies també
a la Patrícia Fernández
que ens ha acompanyat
aquest matí en directe
als estudis
de Tarragona Ràdio
la nostra felicitació també
la nostra enhorabona
i fins després
fins al vespre
fins després gràcies
gràcies i bon dia