Senyor Gil, expliqui'ns quina és l'experiència que han dut a terme
un grup de professors, tots a la universitat,
que han anat al Senegal a instal·lar aquest pou d'aigua.
Expliqui'ns una mica com neix tota la idea i com s'ha dut a terme.
Bé, tot va començar perquè una persona de la ONG Gadis,
que és de Caire Sanitàrit,
està operant actualment al Senegal, a un poble que es diu Guerlè,
ja fa 10 anys, i es va ficar en contacte amb mi
perquè vam veure a la web que hi havia una altra acció similar
al que volem portar a terme, que es va fer al Brasil l'any 2004.
Bé, a partir d'allí em van preguntar si es podia repetir això al Senegal
i vaig dir, bueno, si hi ha sol, sembla que sí,
i a partir d'allí vam començar a buscar alumnes
dintre de la pròpia escola, de Caire Més Vieta Elèctric,
perquè pels penonsulars era el que era més indicat,
i a partir d'allí vam començar a treballar durant pràcticament un any
i després ja vam fer l'acció concreta de 15-17 dies al Senegal.
Durant un any vam fer el projecte,
van estar dissenyant i pensant realment com dur a terme el projecte.
Sí, exacte.
Tenim en compte que una mica l'objectiu d'aquest projecte
no és tan sols que al Senegal hi hagi aigua en aquell poble,
sinó també una mica conscienciar i ensenyar als alumnes de la pròpia universitat
perquè aquests tipus de projectes, al dia que acabin la carrera,
doncs tinguin aquesta sensibilitat i, a la mesura que ells tinguin l'oportunitat
a la seva vida, puguin repetir l'experiència i això es vagi, diguem-ne,
extenent de mica en mica.
En què ha consistit, doncs, el projecte? Explica'm-ho de la manera més clara possible.
El projecte ha consistit en que allà al poble,
actualment hi ha un pou que està fent servir per ús domèstic,
per beure l'aigua, però aquest pou està en condicions bastant,
diguem-ne, gairebé les últimes.
És un pou que està a uns 26 metres, l'aigua està a uns 26 metres
i la forma de pujar l'aigua és a través d'un grup electrògen que va amb gasoil.
Llavors, la dificultat que té en aquest poble és que pràcticament
no hi ha diners per pagar el gasoil.
Doncs bé, aquesta acció va consistir a aprofitar un segon pou que hi havia,
que aquest estava a més profunditat, el pou ja estava fet,
no s'estava utilitzant pel debut de la seva profunditat,
que l'aigua està a uns 70 metres,
i el que el nostre projecte va consistir en instal·lar una bomba dintre del pou,
instal·lar els panels solars, l'electrònica necessària,
connectar-ho, construir les infraestructures metàl·lices
per aguantar i suportar tots aquests sistemes
i, bé, connectar-ho tot fins que surti l'aigua.
Com l'aigua ja va sortir, el nostre projecte va acabar.
I llavors aquesta aigua, doncs, hi ha la intenció que actualment
s'estigui fent, que se faci servir per rec,
però si un dia falla l'altre pou,
doncs que també pugui servir per us humà.
La instal·lació l'han fet en les últimes setmanes.
I van anar fa pocs dies, no?
Sí, van marxar, si no recordo malament,
cap allà el 15 de febrer
i van tornar el 3-4 d'abril.
De març, perdó.
Quantes persones ja han anat, doncs?
En principi el grup estava format,
el grup que era de la ETC,
estava format pels 3 alumnes i jo mateix.
I els alumnes es van implicar en el seu moment
per iniciativa pròpia, una mica convidats, evidentment,
pels professors, per la seva temàtica,
en fi, per la seva especialització,
pels seus estudis,
però han participat voluntàriament d'aquesta iniciativa.
És així.
Això què suposa pel poble,
per aquest petit poble del Senegal?
Bé, el que significa és una major seguretat
en la qüestió de l'aigua,
perquè fins ara no estava clar
que aquell pob pogués aguantar molt de temps.
Llavors, si ara tenim aquest segon pob,
doncs la cosa està molt més segura.
I també, si comparem una mica amb els pobles del voltant,
és un poble afortunat,
perquè hi ha molts pobles del voltant
que no tenen aigua.
O sigui, realment, no hi ha res.
I l'aigua s'ha de portar, com poden,
amb els burros i els carros
i transportar-lo diàriament.
Com descriuríem aquell poble
o aquella zona del Senegal
que han conegut, que han visitat?
Bé, el poble aquest de Guerlè
està situat aproximadament entre uns 300 i 400 quilòmetres
de l'interior del Senegal.
El paisatge que pots veure, pràcticament,
és de la sàmana.
Hi ha molts de Baupabs.
Aquí hi haurà una mica aquests arbres,
doncs on està plegat.
I el paisatge és bastant...
O sigui, el que predomina el color marró,
no?
Pràcticament no hi ha verd.
I el poblet està format d'unes...
Segons està ascensat,
hi ha uns 1.000 habitants aproximadament,
tot i que allí potser jo almenys no vaig veure uns 200.
suposa que hi haurà xosses, diguem-ne,
pels voltants.
I la construcció del poble, doncs,
són petits,
petites, diguem-ne, habitatges.
Són la típica xossa d'aquelles de canyes, no?
Un poble bonic, francament bonic.
I bé,
i la principal, diguem-ne,
font de riquesa del poble és la ramaderia.
La ramaderia.
L'aigua la podran utilitzar de totes maneres
per fer, en fi, per conreus,
per algun tipus d'agricultura que facin en aquella zona?
Bé, el poble del Senegal,
o aquella zona,
estava especialitzada fa molts anys
en el conreu del cacahuet,
que s'exportava als Estats Units.
Llavors, ja fa moltes dècades,
aquesta exportació es va tallar de cop
per temes de sanitat,
i llavors, diguem-ne,
tota la línia que portava aquell poble
per la conreu d'aquell cultiu,
doncs, se'n va vindre baix
i es va quedar, diguem-ne,
l'agricultura a zero, pràcticament,
i encara més amb la dificultat d'aigua.
Llavors, ara, amb això,
el que es pretén és que
el poble reiniciïn entre vegades
el que seria el cultiu de les hortalisses
i que puguin, diguem-ne,
a part de menjar carn,
que això sembla ser que, de moment, no falta,
tampoc es cabunti, però no falta,
doncs que hi hagi també aquesta altra possibilitat,
que ara, a parada,
pràcticament el seu menjar
està fet en base a l'arròs.
Què tal l'experiència personal?
El contacte amb la gent d'allà, del país?
Bó.
Aquestes experiències sempre són bones,
perquè sempre que vas a fer un viatge d'aquest estil,
no és un viatge a turisme,
coneixes, diguem-ne, els problemes del país,
coneixes la gent de prop, no?,
o sigui, la seva vida,
i és gratificant.
I encara més quan veus
que el primer dia que arribes allà
t'arreben un munt de persones, no?,
amb l'esperança, diguem-ne,
que allò es porti a terme, no?
I pels alumnes?
Pels alumnes...
Gent tan jove que has oposat aquest viatge?
Jo crec que encara més,
perquè si quan encara ho veus més jove,
doncs tot impacta més, no?,
amb la qual, vaja, no és donant aquí,
però puc argumentar que sí que s'ho vam passar molt bé,
malgrat les dificultats, eh?,
perquè dificultats n'hi van haver moltes,
però la satisfacció que vam tindre tots
quan sortia aigua, que quasi no s'ho creiem,
després de totes les dificultats que vam tenir,
doncs va ser notable.
Dificultats perquè en la pràctica va ser,
això, més complicat que el que havíem previst aquí,
teòricament, a l'hora de dissenyar el projecte?
No va ser més complicat del que havíem previst,
perquè ja preveiem que estigui molt complicat.
No és la complicació,
no es resideix en la part tecnològica, diguem-ne,
de les plaques,
tot això són coses que s'han comprat,
unes que pare al Senegal,
altres van portar,
a les enyes van comprar-les aquí a Espanya
i les van portar amb les nostres maletes per l'aeroport,
diguem-ne, carregats, diguem-ne,
amb les típiques caixes,
sinó que la dificultat es triba
amb les petites coses
que aquí estem acostumats a tenir
i que allà, quan no les tenim,
les trobem molt a faltar.
Quan passem, pot ser el transport,
la fiabilitat dels equips,
nosaltres, quan treballàvem,
i hem de fer les estructures metàl·liques,
per explicar aquestes dificultats,
he d'explicar una mica què vam trobar allà.
El POU, diguem-ne,
és un POU que es va fer fa molts anys,
pràcticament,
no sap ningú com va aparèixer aquell POU allí,
i és un POU de 110 metres,
és impressionant,
de dos metres d'ample,
i està molt ben fet,
però, clar, la dificultat per pujar a l'aigua
és notable, aquestes distancies,
aquesta és l'altreçada, no?
Llavors, m'ha tindrat que construir
tota una infraestructura metàl·lica
per poder suportar
el pes de la bomba,
el cable,
que tot això,
pasava més de 150,
gairebé 200 quilos,
i tot això van construir
aquesta infraestructura metàl·lica
per poder baixar la bomba
i perquè el dia demà,
si s'espatlla,
tornarà a pujar cap dalt
per procediments humans,
és a dir,
sense cap tipus de motor,
no?
I després,
s'ha de construir la caseta,
que la van construir
la gent del poble,
i a sobre van construir
una estructura metàl·lica
i van col·locar els panels
al damunt de tot això,
no?
Doncs bé,
per construir aquesta estructura metàl·lica
s'espatllaven
els grups d'electrògens,
les broques
s'ha fet molt bé
amb no res,
haurien d'afilar-les.
Quan teníem que buscar
un altre grup d'electrògens,
s'espatllava el cotxe
o s'arrebentava
alguna roda,
s'atrancava la roda,
al mig de l'estèpo,
doncs aquest és allà
amb la roda trencada,
esperen que migdia
que et vinguin a buscar,
i així contínuament,
no?
Els grups d'electrògens
com venien
s'avariaven cada dos per tres,
la fiabilitat del sistema
és, o sigui,
tenim fotografies
dels grups d'electrògens
que vam llogar
quan a les nostres
se va espatllar
i quan veus allò
dius,
com pot ser que això funcioni?
Ficar-lo en marxa
significava moltes vegades
que tu no llogaves el grup sol,
venia el grup
i la persona
que el sabia fer arrencar,
perquè era impossible,
no hi havia voto
per arrencar allò,
tenien que haver-hi gent,
la gent que arrencava allò,
li donava uns copets
al lloc
que sabien
que allò ajudava
que arrenqués més,
després de tres o quatre
intents
i que no se li desmunteressin
res de les peces,
netejar els carburadors,
total,
al final,
arrencava
al cap de 20 minuts,
no?
I clar,
tot així,
dificultats
una darrere una altra.
Tot a una sèrie
situacions
que contrasten
la vida
en un país
com el Senegal
en comparació
amb la nostra.
En fi,
aquesta acció
que s'ha dut a terme
amb aquests tres alumnes
i aquest professor
de l'ETC,
de la URB,
forma part
del complexe,
si em permets,
Joan Fuster,
dir-ho així,
complexe d'iniciatives
i de projectes
que du a terme
la URB Solidària,
no?
Efectivament.
Vosaltres,
per exemple,
en un cas així,
quin és el paper
que juga
la URB Solidària?
Bé,
la URB Solidària
en aquest cas
és,
podríem dir-ho
amb un argot d'aquí,
seria el promotor
de l'acció,
no?
Nosaltres som qui
rebem la demanda,
durant tres anys
amb l'escola,
amb la facultat de Medicina,
que era enviar
alumnes de Medicina,
acompanyats
amb coordinadors
sanitaris,
en aquest mateix espai.
Això ho vam fer
tres anys.
Al final,
el quart any,
es va decidir
que el millor,
em va dir justament
paraules literals
d'un professor
de la facultat de Medicina,
mira,
el millor projecte sanitari
que podeu fer
en aquest lloc
és l'aigua,
no?
Que tenim el costum
de dir-li amb aquest projecte
enginyeria al Senegal,
enginyeria al Senegal,
que ho és,
de fet ho és,
però realment
és un projecte sanitari,
perquè aquesta aigua
el que permetrà
és canviar
l'alimentació,
canviar molts costums
o millorar
els costums
sanitaris,
per tant,
acaba sent
un projecte sanitari.
Doncs bé,
va ser una demanda
de la pròpia
població local,
es va transformar
en un projecte
que era
d'enviar metges
a enginyers
per obtenir
l'aigua.
A partir d'aquesta demanda
nosaltres posem en marxa
els mecanismes,
en aquest cas
vam contactar
amb l'Ernest,
que ja ens havia ajudat
i havia protagonitzat
un projecte
d'igual
o de similars
característiques
a l'Amazònia
i ell mateix
ja es va encarregar
de coordinar.
Ell és el coordinador
del projecte,
per tant,
d'alguna manera
ha reclutat
el personal
i és,
juntament amb aquest personal,
han ideat
el projecte.
El projecte ja s'ha dut a terme.
Un cop fet,
ara,
quin paper juga
la URB Solidària?
S'ha de fer una mica
de supervisió?
Sí,
ara la URB Solidària,
d'alguna manera,
com que és qui ha pagat
el projecte,
ara l'ha d'avaluar econòmicament
i després intentarem,
que això és el més complicat,
avaluar-lo presencialment,
que òbviament
no podrem anar
a ningú de nosaltres,
però ja farem-la
de maneres,
no de comprovar
que allò estigui fet,
perquè és obvi
amb el que acaba de dir
l'Ernest,
però sí,
d'aquí a un temps,
a veure com està funcionant.
És a dir,
el seguiment dels projectes
és una cosa vital
i important,
que és la part més difícil,
diria jo,
de tots els projectes.
Avaluar els efectes positius,
que suposa,
efectes que suposadament positius
ha de tenir qualsevol projecte,
sigui aquest o qualsevol altre.
Efectivament.
En fi,
Ernest Gil,
gràcies per venir
a explicar-nos aquest matí
l'experiència del Senegal.
No sé si té ganes
de tornar d'aquí un temps.
Li agradaria tornar
per veure com funciona el pou?
Sempre és bo,
això sempre és bo.
No?
Seria interessant.
En fi,
moltes gràcies,
felicitats a vostè
i als tres alumnes
que l'han acompanyat
a aquesta experiència
al Senegal
per instal·lar aquest pou d'agua
que funciona amb energia solar.
Gràcies per venir
a explicar aquesta experiència
a Tarragona Ràdio
i gràcies també
al coordinador
de la URB Solidària,
Joan Fuster,
per explicar-nos
que hi ha altra gent
arreu del món
més o menys vinculada
amb Tarragona
i amb la Universitat de Rovira
i Bergsili
fent coses solidàries
en diferents països.
Joan Fuster,
moltes gràcies
i també felicitats
per la feina feta.
A vosaltres,
quan vulgueu.
Gràcies i bon dia.
Moltes gràcies.
Gràcies.