Volia, d'una manera una mica tangencial,
volia aprofitar la presència de l'historiador
i això que acaba de dir sobre la deslegitimació pràctica
de les corporacions d'aquell moment, de les corporacions locals,
que hi ha un punt que, si ha estat estudiat, jo no ho he trobat enlloc
i potser és un defecte meu i potser és ignorància meva,
que és que jo recordo que es van crear una mena de comitès paritaris
o una cosa per dir-ho d'alguna manera,
entre els ajuntaments subsistents i deslegitimats i caducats,
que constantment havien de ser prolongats per disposicions del govern
perquè anaven passant els terminis i no es produïa aquesta renovació,
i els possibles candidats als ajuntaments democràtics
eren admesos en unes reunions en les quals es parlava dels problemes pendents.
Jo recordo concretament, sé que, per exemple,
tan convergència com el SUC, jo no era militant del SUC,
és a dir, jo era independent, i per tant aquestes activitats de partit
no hi era cridat.
Es reunien els regidors antics i els pretendents possibles,
i d'això no he llegit mai res enlloc.
Jo no sé si existeix algun vestigi d'aquestes reunions.
Jo pel que sé, el que sí que hi va haver, com que el penúltim alcalde,
Ricardo Vilarguís, va estar fins a l'any 76,
és a dir, un any després de la mort del dictador.
Després va ser substituït per l'advocat Esteve Benús.
Sembla ser que hi va haver dintre de la corporació franquista
alguns regidors que van intentar trobar o establir algun tipus de lligam
o de relació amb tota l'oposició democràtica,
o una part de l'oposició democràtica,
però que això finalment no va quallar.
A pesar de tot, em consta que reunions hi va haver.
Hi hauria de ser, però diguem-ne que aquell intent que van haver
per part d'aquells regidors,
com a mínim d'una manera externa i clara i pública,
no va funcionar.
Senyor Cendra.
Bé, no, jo el que volia dir és que polítics sí que ho érem.
Ho érem perquè sempre havien pensat en política
i ja ens venia de família.
És a dir, que això ens venia de família,
dels pares i dels avis polítics.
El que entenc que el senyor Vallès volia dir
és que no teníem experiència de govern,
que és una cosa bastant diferent.
És a dir, la política, l'il·lusió ens venia de la política
perquè quasi bé tots érem antirrègim totalitari.
Havíem sigut més o menys no represaliats,
alguns represaliats, jo personalment,
però érem antirrègim totalitari.
Això ho teníem quasi bé tots.
I volíem crear uns ajuntaments democràtics, lliures.
El que no teníem era experiència de govern,
però la vam adquirir de seguida.
I això és palpable perquè,
degut a les penúries que tenien els ajuntaments,
poques coses vam poder fer de seguida,
però durant els anys s'han fet moltes coses
els ajuntaments, degut a aquest govern democràtic que tenim.
D'aquí uns moments continuarem parlant,
sobretot després de la constitució d'aquell ajuntament,
com era el dia a dia, com es transformava la mateixa institució,
perquè, clar, no hem d'oblidar que en paral·lel
des del govern central s'hauria de legislar
tot allò que tenia a veure amb les entitats locals.
Per tant, també vostès m'imagino que a l'hora de prendre decisions
tenien moltes limitacions en aquella època.
Sí, fins i tot en la premsa de l'època,
després de les eleccions, hi ha una llibreria de Tarragona
que feia publicitat d'un llibre que es deia
El Manual del Concejal.
Com recorden aquell dia?
El dia exacte?
Molt bé, va ser un dia personalment emocionant
per cadascú de nosaltres,
després de tants anys que hi havia ajuntaments democràtics.
Per la meva part, jo recordo el problema
d'haver de fer un discurs,
donant-ho, fent sentir el que pensaven
amb els meus companys de coalició,
de Convergència i Unió,
i ahir rellegia l'acte d'aquella Constitució.
Jo mateix m'estranyo que haguéssim pogut dir
paraules tan boniques tots.
Senyor Baixera.
Sí, potser, com l'amic Sandra recordava fa un moment,
per nosaltres eren les segones eleccions,
però la sensació d'immediatització,
la sensació de proximitat amb els votants
només es tenen, jo crec, en unes eleccions municipals.
I aquest sentiment de constatar,
amb xifres, amb dades objectives,
que hi havia uns quants ciutadans
que confiaven en la persona del regidor,
del conseller municipal,
per una tasca o per aconseguir uns objectius.
Aquesta sensació d'immediació que deia
és molt reconfortant, és molt gratificant,
només després va ser moda de dir.
Senyor Valver, per exemple.
Crec que realment,
el que has explicat prou bé,
per tots va ser una novetat.
Perquè, inclús, amb el que deia abans,
són veixeres i terres...
Ai, perdó.
De què?
Nosaltres, jo he dit que no érem polítics.
Però potser ho tinc de rectificar una mica.
Érem descendents de polítics.
O sigui, la política ens venia per herència.
Faltava la pràctica democràtica.
Exacte.
Però com a polític, sí.
Tu no tenies experiència familiar?
Sí, no.
No, però nosaltres sí.
Tu sí, i tu també, i jo també.
Mare de Déu, el meu pare va ser un grapat d'anys.
De tot hi havia, eh?
De tot hi havia entre els regidors, eh?
Persones amb un passat, amb una experiència, sense...
És la riquesa, justament, d'aquest fet, no?
Sí, sí, sí.
Que hi hagués aquesta varietat de perfils de persones.
Teresa Batet.
Bé, és que una mica política ho és tot, no?
Una mica no siguem polítics, polítiques fins i tot en el mercat.
O sigui, que jo penso que la vida està impregnada de política, no?
Llavors, jo el que vaig sentir aquell dia era la gran il·lusió, doncs, de participar juntament amb els altres partits
en la transformació del que jo veia, la realitat més immediata de cara al ciutadà.
Això era el que a mi em feia realment una il·lusió extraordinària, no?
Era com l'inici d'una aventura, que encara continua, però que penso que encara té un llarg camí per recórrer.
Clar, vostès potser pensen que exagero una mica, però són conscients que justament per aquesta experiència
formen part dels llibres d'història local, tots vostès?
Jo en soc conscient i n'estic extraordinària, molt orgullosa i satisfeta, eh?
Senyor Raquesens, el primer alcalde de la democràcia a Tarragona, si alcalde de la ciutat,
em dirà que no l'omplia d'orgull, entre altres coses, clar.
No, a veure, el curiós del cas és que de...
A vostè li pesa més la cosa d'historiador que d'alcalde, en penso avui.
Té la perspectiva aquesta de l'historiador, eh? Que sí?
Tot just aquells dies li havien de concedir l'avec a Antoni Agustí.
Em sembla que no, però...
Com ha sigut tota la vida historiador i d'alcalde no? El temps reclamatari prou?
No, però haig de començar per dir que la meva família sí que era política.
Exacte.
El meu pare va ser regidor a les eleccions, i va sortir regidor a les eleccions del 12 d'abril
de l'any 31, eh? El que va portar la República.
Per tant, ja teníem una... A casa meva he viut.
I el meu germà, també va ser un germà meu, també va ser regidor l'any 36.
Per tant, sí que hi havia una tradició política familiar, en aquest cas, com pot passar amb uns altres.
Ara, curiosament, curiosament, d'aquell primer... d'aquell acte de constitució de l'Ajuntament,
en tinc molt poca memòria. En canvi, sí que tinc molta més memòria
d'altres sessions municipals que van passar després,
en la qual ja estava involucrat d'una manera directa.
Com ara?
Com ara?
Home, com ara, per exemple, el que avui no es faria és que l'altre,
la pròxima que hi va haver, públicament, es va votar i es va acordar als sous de l'Ajuntament,
i això va sortir públicament allí.