Xantal Grande. Xantal, bon dia.
En aquesta ocasió ens acompanya en qualitat de comissària
de la mostra de l'exposició Tarracó Mirada Actual.
És el patrimoni històric de l'antiga Tarracó,
fotografiat per diferents mirades d'artistes internacionals.
Vostès ja ens coneixen una mica i diran
que en aquest programa són tan entusiastes que s'hi diuen
quina exposició magnífica, ja està com sempre.
Doncs mirin, pensin el que vulguin, però ho poden anar a veure.
Jo m'he quedat absolutament entusiasmada.
A més, la capacitat que hi ha d'oferir mirades tan diferents
que dius que no em facin triar, perquè no sabria amb quin quedar-me.
No, és realment una proposta rica, variada, creativa,
una mirada objectiva per algun, subjectiva per altres,
però una mirada original que no sap res descobrir
la Tarragona històrica medieval romana
del Tarragona i de l'entorn immediat.
Com es va construir aquesta iniciativa?
Perquè va ser una iniciativa justament de la Fundació de Caixa Tarragona
per alguna raó en particular.
Com es va anar a gestar tot aquest projecte,
que afortunadament ja està materialitzat?
Fa dos anys,
tuvim una reunió i una proposta
per part de la Fundació Caixa Tarragona
per invitar uns fotògrafos
a treballar sobre el patrimonio històric.
Caixa Tarragona
és una proposta potente, original, necessària,
ja que hacía moltíssim temps que no hi havia una proposta fotogràfica
sobre el patrimoni de presentar aquesta exposició
con motivo del evento fotogràfico tan important que hi haurà en Tarragona.
a partir d'una proposta,
pensar en fotògrafos adequados, especialista del retrato urbano o retrato paisajístico
i fer una proposta intentant variar les intencions,
per no fer una exposició convencional, com les de sempre.
Exacte.
El que sí que és cert és que bé, el criteri va ser
busquem artistes de qualitat
que tinguin un ressò,
perquè a l'hora que aquesta mostra pugui anar més enllà
han de ser artistes consagrats
i que siguin diferents, tots ells, no?
Tots ells.
Això és el reto, el reto,
el reto que jo, la veritat,
estic molt, molt, molt agraïda
a els artistes que s'han comprometut,
que han tomat molt de temps per treballar,
per visitar Tarragona,
per fer investigació teòrica, pràctica,
per poder llevar això a cap amb molta qualitat,
perquè una proposta, un encargo a un artista
sempre està en el fil de la navaja,
perquè una proposta puede interesar,
se puede resolver bien o no,
puede haver acertes i fallos.
Jo, en aquest projecte,
realment estic agradecida profundament
perquè els artistes s'han comprometut,
ho han tomat com realment un reto personal
i l'èxito ha sigut tal
que per la mitad dels artistes
és l'inici d'un nou projecte artístic personal.
Això demuestra que hi ha hagut aquí
realment un punt de partida
que ha interessat al artista
per poder seguir desenvolupat
més allà del projecte de la exposició.
I important aquesta tasca previa a les fotografies
perquè a aquestes alçades ningú es pensa
que una sèrie fotogràfica o diferents sèries
parteixen d'unes imatges captades.
Darrere hi ha un projecte previ,
un guió, una història per explicar
i això es nota que està molt treballat
abans de disparar l'objectiu.
Sí, moltes visites i molta lectura,
molta consulta al Museu Arqueològic,
que els directors i conservadors
han deixat allà la huella,
han ajudat al màxim
i agradeciment a tots.
L'han d'anar a veure,
però en tot cas, com que tenim,
endamunt la taula de catàleg
podem fer algun comentari per sobre,
amb la Xantal,
perquè el que es tracta és que la vagin a veure.
Lògicament, no és que et quedis amb algun,
però sempre, des del punt de vista estètic,
personal de cadascú,
sempre hi ha alguna cosa
que et fa més gràcia que d'altra.
Però la veritat és que justament
una de les característiques és el contrast.
Si parlem de l'obra de Jordi Bernadó,
a primer cop de vista,
una excel·lent qualitat,
però dius,
home, doncs sembla que és un tipus
de fotografia convencional.
No, la fotografia ja té això,
no et quedis amb la primera mirada.
No.
Fes-ne unes quantes.
Sí, és d'això.
Jordi Bernadó és un artista
que utiliza la ironia
para parte fundamental de su trabajo.
Intenta,
casi utilizando imágenes publicitarias,
convertir algo cotidiano
en algo teatralizado,
hieràtico, sublime.
Es decir,
es una imagen que te da la sensación
de espacio muy teatralizado,
maravilloso,
pero también en su trabajo
es muy importante la relación
que hay entre la ciudad fundadora,
que es Roma,
y la tarraco capital del mundo romano.
Es decir,
hay este lazo también
entre la pieza romana original
conservada en el museo en Roma
y una réplica en particular
de la figura de Augusto
que está recibiendo-te
pero que está también fotografiado
casi como en una ficha policial.
Doncs sí,
la veritat és que sí,
ja és la primera proposta que trobem.
Sembla allò que li hagin fet
i l'empremta digital,
fins i tot ens atreviríem a dir.
Absolutamente.
Hi ha una ironia
davant d'aquestes fotografies
aparentment convencionals
i naturalment
al llarg de tot el recorregut
que fa l'artista
hi ha la figura
omnipresent
d'Augusto.
Aquí que mira el mar,
que mira cap a la part més nova
de Tarragona.
És un primer pla.
Bleda i Rosa,
una manera de fer
absolutament deliciosa
i a més molt acurada.
Ens proposen un itinerari
per la vida quotidiana romana.
Absolutament.
Se han dedicat
exclusivamente
a la Villa dels Mons.
Su trabajo
es un trabajo conceptual
de investigación
casi científica.
Han trabajado,
han hecho tres viajes
en Tarragona.
Casi, casi
de investigación
de arqueólogos
en el terreno.
Y nos ilustran
con tres imágenes
las tres partes
fundamentales
de la Villa dels Mons.
La parte privada,
de la Domus
con una explicación científica
con palabras romanas
explicadas
sobre la manera
de vivir
o utilizar la Villa.
Luego,
la vocación agrícola
es representada
por una imagen
de naturaleza,
de árboles,
invadido un poco
por una selva
de primer plano.
Y por fin,
las termas,
sublimes termas,
que eran realmente
importantes
y muy, muy,
mucha superficie,
que es la otra
vocación
de esta Villa
que tenía
una situación
privilegiada
en la Altafulla
y que yo recomiendo
absolutamente
de mirar
en la exposición
y de volver
a descubrir
en los mons.
No es Pompeya
pero d'unido
als mons,
però encara
a través de las fotografías
de Bleda y Rosa
es pot veure
l'original
de las paredes,
aquest color
que a vegades
pensem que Roma
es en blanquinegre
i déu-n'hi-do
el color
que hi havia.
Jo he de reconèixer
que l'obra
de Toni Catany
amb tal cor robat
ho he de reconèixer
perquè és un viatge
oníric
per la part alta
de Tarragona.
De nit.
De nit,
per això és de somni.
Silenci.
Pedres,
sombras
i unes imàgenes
crepusculares
a punt
de desvanecerse.
És un passeu
tranquilo,
prolongat,
en nostra
ciutat
antigua,
cotidiana,
ja que no ha buscat
tampoc
de reflejar
la ciutat
romana
o medieval,
sino que ha querido
passear
por les calles
donde hi ha
el brillo
de la piedra
que refleja
la luz
de la luna
o la luz artificial
casi creando
como ríos
corriendo
por esta calle
antigua.
Una imágen
absolutamente
romántica,
poética,
donde pedimos
al Tarragoní
de volver
a passear
en silencio
en estas calles
antiquísimas.
Jo el primer
que a banda
de allò
de l'exaltació
estètica
que dius
que bonic
dic
he de buscar
una hora
4-5
de la matinada
que no hi hagi
ningú
per la part alta
per poder-me
trobar
aquests paisatges
que fa
el Toni.
Capítol,
a banda
Marí Joan
Fontcuberta,
a banda
que és un fotògraf
prou conegut,
és que fa una proposta
absolutament diferent
i d'un treball
jo diria
tan minuciós
està fent
com els antics
artistes romans,
ha fet
mosaics,
mosaics
en fotografies.
es casi
volver a cerrar
el círculo
porque el mosaico romano
es una
de las primeras
expresiones artísticas
de representación
del paisaje,
de la figura
o de la forma geométrica.
ha fotografiado
los mosaicos
más emblemáticos
del Museo Arqueológico
de Tarragona
y ha vuelto
a introducir
esta imagen
en un programa
de Google
donde ha dado
unas claves
que puede ser
por ejemplo
medusa,
el signo
Pisces
del Zódiaco,
la langosta
a la termido,
una receta
de cocina
y decía
informaciones
aleatoria
o semiótica
donde vuelve
a crear
a través del mosaico
de imágenes
que están
en internet
un mosaico
de grandes dimensiones.
És un joc artístic,
és un joc
virtual.
D'entrada,
el primer que veus
és la imatge
de la medusa.
Dius, mira,
la imatge
de la medusa
i a la que atures
una miqueta
si no tens problemes
de vista,
és clar,
veus que
aquelles
petites,
petites
pedretes
amb la que
feien els mosaics
són fotografies
estretes del Google.
exactament.
D'imatges,
no?
Minúscules,
ya que suele
haber unas
ocho a diez mil
imágenes
en cada foto.
És tremendo.
És tremendo,
es bellísimo,
es un trabajo
absolutamente
potente.
I lògicament,
com feien els antics
artistes romans,
no estan posades
aquestes imatges
de manera aleatòria
perquè justament
els colors
i les temàtiques
van configurant
tot el que és
les ombres
i exaltant
els relleus
d'aquest museu
i vol dir
no és
mira,
ho poso tot allà.
No, no.
Aquí es veu
que cadascuna
de les fotografies
minúscules
estan posades
amb intenció.
Juega
con esta vez
la fotografía
y no la pasta
de vidrio.
Jo no sé
si ho sabem
explicar,
però realment
no se l'han
de perdre
i és fins al maig.
Aquí arribem
a l'obra
de Jorge Rivalta.
hi ha una mirada
molt diferent.
D'entrada
ens trobem
amb un dels magatzems
del Museu Nacional
Arqueològic.
Capces,
capces i capces
i arxius i fitxers
i darrere d'això
hi ha una riquesa
extraordinària.
Extraordinària.
És a dir,
també,
quizá,
Rivalta
és l'artista
que més temps
ha treballat,
mesos
ha treballat
en Tarragona.
Fotografiado
en blanco
i negro
nuestro patrimonio
artístico.
¿Y qué es
nuestro patrimonio
artístico?
Son espacios
vacíos
en obras,
resaltado,
guardado,
protegido,
utilizado
cotidianamente
para nosotros
los tarragonés
o para los turistas
o para los técnicos
de la Generalitat,
del Ayuntament.
Ha creado
un fresco
de 52 fotografías,
al origen
había 90
que no pudimos
colocar todas,
pero ha trabajado
de una manera
intensa
y una mirada
de lo que es
la realidad
de una ciudad
patrimonio
de la humanidad.
Usa
su patrimonio,
lo resalta,
pero también
tiene que mantenerlo,
abrir zanja,
presentar
el anfiteatro
de la manera
más bella
y más digna,
la mirada
al mar,
la mirada
a la tierra,
la mirada
al cielo.
Es mi ciudad,
tal como
la vivo,
tal como
asumo
que ha podido
degeneralizar.
En los llums
y las ombres.
Absolutamente.
Es nuestra vida
moderna
de una ciudad
que queremos
y que la vivimos
tal como es.
I opta
pel Blanc y Negra
amb tota la seva obra
aquí.
Sí.
Que también
té...
De uniformidad,
quizás,
este trabajo.
Coherencia.
Sí, exacta.
Una idea
així com a més
més urbana
és la que ens dona
Javier Rivas
i per això
agafa d'entrada
el pàrquing
del Parc Central.
Absolut.
Amb aquestes restes
que bé,
no tothom està d'acord
la solució
que se li va donar,
altres sí,
en fi,
els colors
i els gustos
ja sabem
que hi ha d'haver-hi
de tot.
Però d'entrada
la primera visió
que tens
és una fotografia
allò
que et dona
aquesta sensació
d'urbana,
és el pàrquing
del Parc Central,
sembla molt més gran
inclús
que del que és
el poder de la fotografia
de una mirada
més amplia,
més profunda.
Jo diria
que elixir
estos restos
en el Parc Central
ha demostrado
la capacitat
de creatividad
d'un artista.
Justament,
aquest tríptico,
ja que ell presenta
un tríptico
de grandes dimensions,
és una metàfora
de les tensions
existentes
entre el patrimonio
nostre,
el patrimonio
arqueológico,
i les tensions
de la vida moderna,
de la ciudad moderna,
de la sociedad
de ocio,
del urbanisme.
És a dir,
com intentar
proteger,
salvar,
però també
viure.
Jo crec que és la metàfora
per excel·lència
del patrimonio
guardada,
però invisible,
de fet,
a la mirada
de la ciutadania.
I no es pronuncia,
ho mostra.
Aquí ho teniu,
vosaltres mateixos,
no?
Sí.
És aquesta la impressió
que a mi em dóna.
Sí,
jo crec que
ell ha sabut
interessar-se
per això
i jo crec que
molt pocs
tarragonins
han ido
a veure-lo.
Perquè a més,
a vegades,
algú de fora
t'ha de dir realment
el que és,
perquè estem massa
implicats,
som massa subjectius
en el nostre entorn
i una mirada
de fora
probablement
sigui molt més
alliçonadora
que no pas
el que pensem nosaltres
que a vegades
vivim només
pensant-nos
que som
el malic del món.
Jo crec que
foi uno
de los retos
de esta exposición
perquè hi ha
muchos fotógrafos
tarragonins
que han fet exposición,
han publicado
libres,
és la mirada
del ciudadano.
Molt subjectiva,
clar,
com a tots,
però,
digamos,
coneixent el terreno,
elixent la temàtica,
hi ha habido
moltíssimes
publicacions
de Tarragona
a través
de editores,
etcétera,
que han fotografiado
los de aquí,
la ciudad.
En este projecto,
teniendo
ya una producción
local,
el interés
era
què ve,
què trabaja,
què ilustra
un artista
extraño
a la ciudad.
Que esto
fue el gran interés
del proyecto.
Doncs la mirada
d'aquests artistes
realment
és extraordinària,
com la de Lluís Vés,
que es decanta
més per elements
relacionats
també amb la natura,
perquè Tarragona
no és només
zona urbana,
no és només
zona patrimonial,
sinó que és
una llum
que dona
precisament
l'entorn
de la pròpia ciutat.
Lluís C.
ell ha ilustrado
justamente
Sensellas
com Bleda
i Rosa
són els dos artistes
que esen
alejades
de la ciudad
i han treballat
en el entorn
inmediat
a Tarragona.
Ell ha fet
un treball
estupendom,
fantàsticom
sobre
l'entorn
inmediat
a la villa
de Sensellas.
Tu te puedes
poner
casi en la piel
del habitante
de la villa
del antigu
mausoleo
que desde luego
tiene una bóveda
maravillosa
de mosaicos
romanos,
alegoría
de las cuatro
estaciones
y Luis
se ha
situado
fuera de la villa
para mirar
el entorno
que aparentemente
podría ser
el mismo paisaje
que el que había
en la época romana.
Nos
mostra
momentos
de
diferentes
estaciones
del año
de la primavera
del otoño
del invierno
esta mirada
plácida
acabamos
con una reflexión
muy
poética
también
y transforma
de una manera
fantástica
lo ordinario
en lo
extraordinario
y esto
es solamente
posible
si tienes
talento.
el talent
es evident
el que hay
en este trabajo
que ve
Xantal
de la ciudad
de Tarragona
está asistiendo
y asistirá
porque lo vamos
comentar
el otro día
proyectos relacionados
con el mundo
de la fotografía
extraordinarios
estamos de sorte
esta exposición
se podrá
ver
hasta finales
de maig
más o menos
después
será itinerada
y irá a otros
llocs
seguramente
se está
preparando
una itinerancia
en Cataluña
pero también
se ve que hay
algún interés
para un museo
arqueológico
pero
falta
confirmación
hay
muchos
fronts
oberts
esperemos que
tornis
que afortunadamente
siempre aceptes
la nuestra invitación
y continúa
parlant
y donar
la enhorabona
tal en la Fundación
Caixa Tarragona
la Xantal
com a comissaria
naturalmente
los artistes
porque han hecho
un trabajo
una mirada actual
de Tarraco
inédita
diferente
y que tiene
este distanciamiento
a veces
necesario
para reconocer
la propia identidad
Xantal Grande
gracias
gracias a ti
gracias por
siempre estar
tan sensible
a la fotografía
muchísimas gracias
buen día