El que té el teu pare
és una demència,
és la maltia d'Alzheimer
en evolució des de fa uns 6-8 anys.
Així comença el documental
que Caixa Fòrum projecta
Aquest vespre, Bocares, la memòria perduda,
una pel·lícula sobre els records
del polític català Jordi Solatura.
Una de les particularitats d'aquest document
és que l'ha dirigit el seu fill,
el periodista Albert Soler,
per preservar així els records del seu pare
a hores d'ara malalt d'Alzheimer.
Albert Soler serà aquesta tarda
al Caixa Fòrum per formar part
del que és el documental més debat
que organitza la Fundació La Caixa.
I ara el tenim a l'altre costat del fil telefònic.
Albert Soler, bon dia.
Bon dia, com esteu?
Molt bé, gràcies primer que tot
per atendre la nostra trucada.
Al contrari, és un plaer.
La memòria, fixa't,
que això de fer memòria
a partir d'una certa edat
comences a fer-ne
i tot i que no ho reflecteixis
ni en un documental ni en un llibre,
que tots sempre tendim a fer
la nostra memòria particular
de les nostres arrels,
dels nostres pares,
sempre subjectiva i personal
i sovint actua com un gran angular.
Però clar, en el cas de Bucarest
és també una memòria col·lectiva,
no és només la teva memòria personal
ni la percepció de la memòria
que tens del teu pare,
sinó és la memòria d'un país.
Esclar, en el meu cas,
doncs sí, una cosa i altra conflueixen,
però bé, jo des del principi
el que vaig voler va ser recuperar
les meves memòries,
la meva infància,
perquè va ser una infància força típica
i d'alguna forma la tenia molt desendreçada
i, bé, doncs es dona la circumstància
que per l'activitat del meu pare
efectivament una cosa i altra
es troben, no?
Memòria personal i memòria col·lectiva
van de la mà
i aleshores tot plegat
el que conforma, doncs,
és un quadre de les dues coses alhora.
Vas néixer exactament a Bucarest?
Sí, sí, bueno, vaig néixer a Bucarest,
el que passa és que
per aquelles coses de la clare destinitat
doncs jo no tinc,
no figuro nascut a Bucarest,
sinó que figuro nascut a Hongria,
a Budapest.
Sí, sí, són...
De fet, tinc tres nacionalitats
i cap de les quals
correspon al meu lloc de naixement.
Quines nacionalitats tens, perdona?
Sí, bueno, tinc la hongaresa,
tinc la francesa i tinc l'espanyola.
I això que t'ha creat crisi d'identitat
alguna vegada?
O problemes quan vas de viatge, potser?
Bé, doncs ho deixa de ser curiós
que en els meus papers
és els que faig servir normalment,
que són els d'aquí,
doncs no deixa de ser curiós
que tot arreu figura nascut a Hongria
i aleshores més d'una vegada
m'he trobat algun hongarès
o fins i tot el creuen alguna duana
que em diu
home, tu hongarès,
i se'm posen a parlar amb hongarès.
I clar,
això em fa mal explicar
que no he trepitjat mai a Hongria.
Però sí,
m'he trobat més d'una circumstància
d'aquestes anecdòtiques.
Per entendre tota aquesta història vital,
insistim, col·lectiva,
cal dir que,
i imagino que no tens problema
que digui amb l'edat,
que vas néixer el 1962.
Sí, sí, sí.
Tot i perquè és rellevant i important.
Sí, sí, efectivament.
Perquè, clar,
vas néixer en plena clandestinitat
i, a més,
en una època
en què el Partit Comunista
realment estava experimentant
uns canvis i unes lluites internes
importantíssimes
i això també devia incidir
juntament amb l'exili franquista
del teu pare
o un moviment a la teva vida
que jo no sé
en els primers anys de la infantesa
com ho devies portar.
Doncs sí,
com tota circumstància d'infància
sempre es porta...
Bé,
es viu una certa normalitat,
però arriba un moment
que un recapitula
i diu
Déu-n'hi-do,
perquè això,
sobretot,
ja no és tot aquests moviments,
canvis de països,
papers falsos,
sinó és una mica
a l'esperit
i la sensació de clandestinitat
que et pesa molt
quan ets petit,
perquè saps
que no pots explicar,
saps que has d'amagar,
saps que has de falsificar
les coses,
les seves circumstàncies de vida
i això,
quan tens 6 o 7 anys,
doncs és força complicat,
quan tots els nens
s'expliquen
i farden
d'allò que fan els seus pares
i el meu papà
fa això
i l'altre,
doncs això sempre
havia de quedar en silenci
i no podia explicar mai res.
Tu no podies dir
el meu pare
que és un exiliat clandestí
i a més militant
del Partit Comunista.
Clar,
tu també,
el meu pare
s'ha comprat un cotxe
i no sé què
i jo no podia dir
el meu pare
d'estar a la presó.
Clar.
Aquest era un gran tema.
De totes maneres,
en aquest període
i posteriorment,
perquè després
parles de presó,
però també jo m'imagino
que hi hauria
alguna que altra visita
de la policia,
en fi,
la situació
de les persones
que eren activistes
que militaven,
que treballaven
des de l'exili
i també
després aquí.
A veure,
aquesta situació
a tu
d'alguna manera
t'advertien a casa
o tu ja ho intuïes
que allò no es podia dir
o calia que et diguessin
alguna cosa
perquè no oblidem
que eres un nen.
Clar,
clar,
clar,
jo tenia,
diguem,
a l'edat
en què els records
comencen a ser
contínus
i per tant
el relat de vida
ja és coherent.
jo tenia 6-7 anys
i evidentment
ja sabia
moltes coses,
possiblement massa coses
sabies
doncs,
això del que es podia,
no es podia dir,
del que passava,
el que significava
quan veia un gris,
que eren els policies
de l'època,
diguem,
tenia una càrrega
ideològica
i una cantitat
d'informació
absolutament bestial
pel que és un nen,
no?
I sí,
sí,
aquestes converses
constants
de pallisses,
de tortures
i tots els amics
de la família,
que és persones
que jo estimava
més o menys
qui més qui menys
havia passat per comissaria
i qui més qui menys
t'explicava
unes històries
de terror
per a un nen
d'aquella edat,
no?
Hi havia altres exiliats
que també tenien fills
i filles
de la teva edat,
probablement,
no sé si teníeu relació.
Sí,
amb algun sí,
però,
a veure,
jo estic parlant,
diguem,
la part de l'exili,
jo era molt petit,
aquesta part que jo estic parlant
de la presó,
del terror i tal,
és quan ja havíem tornat aquí,
que és l'època
en què sí,
en el que sí,
érem,
òbviament,
ens relacionàvem
amb tota la gent
que estava més o menys
ficada amb la lluita
antifranquista
i que qui més qui menys
tenia unes circumstàncies
de vida semblants,
diguem,
que vivíem aquesta sensació
d'anormal,
constant.
Clar,
tots aquests joves,
jo m'imagino que tenien també
aquesta càrrega política
i aquesta militància,
no?,
perquè ja la devíeu portar
de sèrie,
vosaltres.
Clar,
nosaltres érem militants,
érem militants
involuntaris,
però militants
fins a la mesla,
no?,
perquè,
com dius,
portàvem tota aquesta sèrie
de referències,
sabíem exactament
el que havíem d'opinar
en cada moment
i teníem una càrrega
ideològica
molt important,
no?,
jo en tinc una mica
el preu
que s'ha de pagar
per formar part
de famílies
molt compromeses.
I aquest preu
que vas pagar,
jo m'imagino
que d'una banda
vas pagar
un preu personal
important,
avui en dia
o en qualsevol època,
pares o mares
que tenen una activitat
diguem-ne en el camp
professional,
que els hi esmercen
moltes hores,
lògicament
no poden passar
tot aquell temps
amb els seus fills,
però bé,
dins d'una normalitat.
A tu,
l'absència del pare
per les reunions,
per la pròpia presó
i tot plegat,
doncs també
et va treure
moltes hores
de contacte amb ell.
Sí.
Jo sempre dic
en broma
que sóc una víctima
passiva de la democràcia
perquè així com
durant la clandestinitat
doncs també passava,
el que passa
és que jo
acompanyava molt
el meu pare
a les reunions clandestines
i jo recordo
aquelles reunions
fins a les 12 de la nit
o a la una
o a les uves
tothom fumant
i parlant d'unes coses
que a mi em semblaven
avorridíssimes
però allò era una mica
el paisatge quotidiano.
Però després,
ja quan arriba
la democràcia
el que passa
és que el meu pare
doncs primer
surt escollit diputat
i després,
clar,
és a dir que allà
es converteix
en un referent
dins el partit
i llavors
es passa la vida
fent política
i els caps de setmana
i a les oracions
d'alguna manera
perdo,
perdo el meu pare,
no?
Ho guanya
el sistema
però jo
o la democràcia
guanya una personalitat
però jo perdo el pare,
no?
És una de les contradiccions
en les quals vull
reflexionar
en el documental també.
De totes maneres
a tu aquest període
t'agafa
en plena adolescència.
Això ja m'agafa
en plena adolescència.
Que és un moment
personal
molt transcendent
per als éssers humans,
no?
Efectivament,
efectivament
i aleshores aquí
és on dius
escolta'm,
ja està molt bé
el de la Constitució
i el de la democràcia
i el de la lluita
i a mi em sembla molt bé
però una miqueta més
de pare
sí que m'agradaria tenir,
no?
De fet,
a veure,
el teu pare
és el teu pare
però el teu pare
Jordi Solatura
és d'aquells polítics
com ara s'utilitza
aquella frase de raça
quan es diu
dels que ja no en queden,
aquells polítics
de la transició
que desprenien
una honestetat,
una fermesa
en la seva ideologia.
Clar,
en 25 anys
ha canviat moltíssim
el panorama polític,
els partits
ara no entrarem
a analitzar
la situació actual,
tu com a periodista
lògicament
ets prou coneixedor
de tot aquest funcionament.
Hi ha una gran diferència
de com funcionava
la política.
Et notaves
l'absència
del pare
com a pare
però jo m'imagino
que aquell punt d'orgull
sobretot si tu eres
una persona
que ideològicament
estaves formada
també devies sentir,
no?
Quan parlaven
del teu pare
com un gran personatge
que estava fent història.
Sí, sí, clar.
Diguem,
de fet,
perdó,
la situació,
la condició
de fill
d'un apatú
o com dius
d'un personatge històric
sempre és molt ambivalent
perquè d'una banda
és l'orgull,
d'una altra banda
és el pes
i d'una tercera banda
és el que
com estàvem
refeccionant ara
és la falta
també
de contacte quotidià,
no?
Per les obligacions
polítiques
amb el pare.
Aleshores,
bueno,
és ambivalent
perquè d'alguna forma
durant
tota la teva vida
l'ha d'estar
identificant
com a fill
de.
I aleshores
treure el cap
entre tot això
és complicat.
Això és,
aquest és un fet
que jo he refeccionat
amb altres fills
de polítics,
concretament,
jo tinc molta relació
amb les filles
del Pasqual Maragall
o gent també
molt ficada en política
i és un tema
del qual parlarem sovint,
no?
Clar.
que no és fàcil,
no és fàcil,
no és fàcil emergir
ni professional
ni personalment
amb això.
Home,
deu crear relació
molt contradictòria,
no?
Sí.
Sí, sí,
és contradictòria.
D'altra banda,
hi ha una admiració
i ja,
òbviament,
ja,
doncs,
bueno,
jo estic molt content
de ser fill del meu pare,
vull dir que me l'estimo molt,
però sí que és veritat
que és una circumstància
que no et deixa indiferent
i que has d'aprendre
a viure amb ella,
no?
Concretament,
doncs,
per posar-te un exemple,
doncs,
les filles del Pasqual Maragall,
doncs,
cadascuna,
doncs,
una s'ha anat a viure a Argentina
i cadascú ha escollit camins
que d'alguna forma
li permetin això,
emergir sense el pes del cognom.
Has esmentat les filles
de Pasqual Maragall,
que també té Alzheimer,
com en el cas del teu pare,
es va fer públic.
No sé si les vostres converses,
tenint en compte
que dius que teniu molta relació,
cada cop es van diluint
més en allò
que va suposar per vosaltres
tenir uns pares tan notables
cap a l'evolució de la malaltia.
Sí, sí.
O no en parleu gaire?
No, en parleu moltíssim, sí.
En parleu moltíssim,
perquè, a més,
òbviament,
com nosaltres,
malauradament,
estem més avançats
en la malaltia,
bastant més.
De fet,
la malaltia del meu pare
va començar fa uns 7 o 8 anys.
Doncs,
aquí fem d'experts,
no?,
entre cometes.
És a dir que,
una de les primeres persones
que va venir a veure
quan van saber la malaltia
del seu pare,
doncs,
va ser nosaltres
per la confiança
i, doncs,
per tot el seguit de consells
pràctics
que els hem pogut donar.
Sí, sí,
òbviament,
abans parlàvem de política
i ara parlem de la malaltia
i aquesta és una mica...
Home,
l'Alzheimer,
avui en dia,
és una malaltia,
és una guerra
que no es pot guanyar,
però sí que es poden guanyar
petites batalles quotidianes
i en això ja m'imagino
que és el que va,
doncs,
una miqueta suavitzant,
no?,
aquest procés
realment terrible
que pateixen moltes persones
en aquest país.
Sí,
sí,
sí,
bé,
jo,
amb això,
sempre he dit
que cadascú,
quan,
quan,
bueno,
doncs,
quan et cau
aquesta malaltia tremenda,
terrible,
jo diria que,
més difícil diguin,
són les més difícils
de viure,
perquè totes les grans malalties
són horroroses,
aquesta,
per mi,
per nosaltres,
és especialment dolorosa,
perquè,
clar,
amb una família
amb tanta comunicació,
el no poder comunicar
és molt complexa,
no?,
però,
bé,
d'altra banda,
jo diria que
aquest esforç de visibilitat
que li hem donat,
doncs,
mira,
amb la declaració
del Pasqual Maragall,
amb la declaració
del fill
d'Adolfo Suárez,
o amb la pròpia pel·lícula,
doncs,
ha fet que se'n parli molt
i que es perdi la por,
o sigui,
a parlar-ne,
no?,
i,
efectivament,
com és un,
és una malaltia
que qui més qui menys
en té algun cas a prop,
o directament a la família,
directa,
o indirectament en coneix,
doncs,
a cop i volta,
jo crec que s'ha produït
aquest fenomen,
s'ha pres consciència
de l'abast d'aquesta malaltia
que és tremenda,
és a dir,
en aquests moments
estem parlant
cap al cap baix,
que,
hi diu,
alguns 800.000 malalts
a Espanya,
això vol dir
que si involucrarem
la família immediata
són 3 o 4 milions
de persones
que directament
que viuen
dia a dia
el drama
de l'Alzheimer.
si a més
veiem les estadístiques
d'afectació,
si s'espera
que més d'un 25%
de la població
pot estar afectada
en un futur,
òbviament,
doncs,
estem parlant
d'una pandèmia tremenda,
no?,
i jo crec que és el moment,
ara,
realment,
d'esmarxar esforços
i dir,
ho hem d'atacar.
I passa per donar
visibilitat,
com bé deies,
a noms importants
com el propi
del teu pare,
però jo m'imagino
que s'ha de ser valent
i s'ha de superar
una certa barrera
de pudor, no?
Bé,
és una de les preguntes
que la primera pregunta
que vaig fer
és,
és lícit o no
és lícit
ensenyar
allò que la persona,
diguem-ne,
en aquest cas l'afectat
no pot decidir
si vol ser ensenyat o no.
És que et va ser
un primer conflicte ètic,
jo com a periodista
més, diguem,
soc molt conscient
de tots els límits
d'aquest tipus de qüestions,
me l'he hagut de plantejar
moltíssimes vegades,
però en aquest cas
vaig considerar
que valia la pena.
valia la pena
l'exhibició,
tot i que la pel·lícula
se'n fa poquíssima,
i sobretot valia la pena
la lluita, diguem,
el preu que s'havia de pagar,
que era l'exhibió d'això,
ensenyar la pròpia intimitat
i en canvi
els resultats
valien més la pena
que l'altre, no?
i bé, veient una mica
el resultat
i veient la quantitat
de gent que se va
acostar amb,
doncs, gent del món
de l'Alzheimer
o gent del món
de la memòria històrica
que se n'ha costat
i estan molt contents
i els ha ajudat,
doncs, jo crec que
ha valgut la pena.
I a tu t'ha ajudat, Albert,
fer aquesta pel·lícula?
Bé, jo sempre dic,
ho vaig dir el dia
a la presentació
vaig agrair
als patrocinadors
de TV3
i a totes les institucions
que hem participat
vaig dir, doncs,
moltes gràcies
per pagar-me aquesta teràpia,
no?
Perquè, òbviament,
al marge, doncs,
això, no?,
del paper
d'utilitat social
que pugui tenir la pel·lícula,
òbviament,
a mi m'ha ajudat
a endreçar els records,
a anticipar la pèrdua del pare
i també, doncs,
això, sentir-me útil,
no?,
que és una mica
un dels objectius
que perseguia.
Com està el teu pare, Albert?
Malament.
Ja.
Vull dir,
amb això,
sempre hem estat molt,
molt sincers,
és el primer moment
vam decidir
no amagar ningú
que el Jordi
patia Alzheimer
i,
i de la mateixa manera,
soc molt sincer
quan dic que,
efectivament,
està malament,
està bastant avançat
i, bueno,
el que passa és que
també hem après
a valorar
les coses petites
i hem après a valorar,
doncs,
que, per exemple,
l'altre dia,
sense saber gairebé
massa bé
què havia passat,
doncs,
de cop i volta,
ell i la seva dora
es van posar a ballar
i dic,
bueno,
doncs,
això és una gran victòria,
no?
Ens conformem
en aquests moments
i momentets com aquests
ens compensen
per tots els patiments
d'aquests mesos,
no?
Bé,
aquesta és la malaltia,
s'ha de saber,
s'ha d'aprendre a viure,
això,
a base de petits moments,
a base de petites intensitats
i fer-se fort
però quan venen maldades
que són la majoria
de les vegades,
no?
Fer-se fort
i pensar en els cuidadors
i cuidadores
que realment
tenen una situació
molt difícil
que a vegades,
això no es pot saber
amb certesa,
però des de fora
dona la sensació
que supera
les dificultats
del propi malalt.
Aquesta tarda
fareu la projecció
del documental
i després s'obrirà
un col·loqui
amb el públic,
no?
Sí,
sí,
sí,
i a més,
a més,
solen ser sempre col·loquis
d'una riquesa
i d'un calor
i d'una intensitat
del debat
que m'apassiona.
Bucarest,
la memòria perduda
aquesta tarda
al Caixa Fòrum
amb Albert Soler,
que li agraïm molt
que hagi atès
la nostra trucada.
Moltes gràcies, Albert,
molt bon dia.
De res a vosaltres,
bon dia.
Adéu-siau.
Adéu-siau.