Tarragona, l'adio, Tarragona, l'adio.
A la sintonia de Tarragona, l'adio, quan són ara mateix, són dos quarts d'una del migdia.
Us oferirem en directe el sermó de les set paraules.
A la unitat mòbil, Joan Maria Bertran, presenta i dirigeix Didac Bertran.
Fins demà!
Bona tarda, amics i amigues uïdors.
Bona tarda, amics i amigues presents aquí a l'ermita del Portal del Carro.
Com hem dit, ens trobem novament a la capella de l'ermita de Sant Magí del Portal del Carro
per tal d'oferir-los la funció de les set paraules que organitza l'associació La Salle
i que transmet any rere any en directe a Tarragona Ràdio
amb la col·laboració de la delegació giossesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arquivisbat a Tarragona.
I enguany, com a il·lustracions musicals, tindrem el cor Mos Cantars, que dirigeix el mestre Eduard.
Quan diem les set paraules no cal afegir-hi res més.
Per antonomàsia són les set paraules, les frases breus que va pronunciar Jesús abans de morir a la creu
i que el divendres sant ressonen arreu del món cristià.
I anem a començar amb aquestes set paraules.
La primera és
Pare, perdona'ls perquè no saben el que fan.
Anirà a càrrec del germà Joan Josep Tamborini Azorí.
Senyor, ja ets a la creu.
Amb la teva mort ens dones l'única explicació plausible del dolor humà.
Davant la pregunta
on és el Déu misericordiós
quan el dolor, la injustícia i el mal ens envolten,
tu respons amb la teva passió.
Ens perdones mentre dones la teva vida per nosaltres.
Avui, aquest divendres sant, vull reflexionar sobre aquests dos punts,
el perdó i el lliurament de la vida.
T'acaben de clavar en creu i les teves primeres paraules són per perdonar.
Perdones a aquells que t'estaven crucificant materialment,
jueus i soldats romans,
i aquella turba que contemplava l'execució.
la mateixa que uns dies abans t'aclamava quan entraves a Jerusalem.
Però la teva paraula és viva i segueix actual avui.
En aquells que et crucificaven ens veies també a nosaltres
i les teves paraules ens les dirigies també a nosaltres,
perquè tots es crucifiquem cada dia.
Quan meditem aquesta primera paraula,
caiem fàcilment en la temptació de veure els altres crucificant-te.
Mirem al nostre voltant i veiem una societat laïcista en les seves lleis,
en els seus costums, en els seus judicis,
i repetim amb tu, perdona'ls,
sense adonar-nos que nosaltres formem part d'aquesta societat.
Ens submergim en un col·lectiu impersonal,
ens diluïm en la massa
i així creiem que quedem lliures de culpa.
Però som nosaltres els qui et crucifiquem cada dia
vivint un cristianisme de paraula, teòric, sense vida.
Tu ens vas dir que el darrer dia seríem jutjats sobre l'amor.
Et crucifiquem cada cop que fem passar per davant de l'amor
les lleis, els preceptes, allò que és extern.
Cada cop que estem més preocupats pel poder,
per les influències, per les estadístiques,
que per la justícia i l'amor al pròxim.
Et crucifiquem cada cop que transformem la religió en una ideologia
i no en una vida plena en tu.
Et crucifiquem quan fem moltes activitats,
inclús apostòliques,
però no tenim deu minuts per recollir-nos en el silenci
i parlar amb tu.
Et crucifiquem en definitiva
quan no fem de tots els actes de la nostra vida
una pregària,
quan no reflectim la teva presència als altres,
quan no vivim la nostra fe.
Però tu ens demanes al Pare
perdó per nosaltres
perquè ja ens has perdonat abans.
I nosaltres, malgrat que cada dia repetim
perdona'ns com nosaltres perdonem,
estem molt lluny de perdonar.
Seguim dividits per la política,
per la religió, per les ideologies,
per les races, pels diners.
Parlem de pluralitat, solidaritat, tolerància
i tot es queda en paraules.
Davant les malifetes que ens puguin fer,
clamem justícia,
arguïm els nostres drets
i en realitat el que fem
és encobrir així la paraula venjança.
Cridem contra tu
quan la desgràcia ens cau a sobre
i no et veiem a la creu,
fent teus tots els dolors
i no ens adonem que som nosaltres mateixos
els que hem provocat aquests mals.
Senyor, tu ens has perdonat.
quan aprendrem nosaltres a perdonar com ho vas fer tu?
I no tan sols vas perdonar,
ho vas fer donant la teva vida
per aquells que et van ofendre,
t'ofenen i t'ofendran fins al darrer moment.
Ens podríem quedar amb el primer verb de la frase,
perdonar.
Possiblement és per deformació professional
de la meva vida d'educador,
encara que ara em trobi en el món de la sanitat,
que no vull deixar passar el segon verb,
no saben.
Perquè aquells que acusem de pecadors,
tu els excuses,
dient que actuen malament
perquè no saben el que fan.
I nosaltres, educadors i pares,
els que ens diem cristians,
som responsables
que no sàpiguen el que es fan.
Varen passar tots plegats,
professors, capellans i pares,
uns anys discutint
si la religió s'havia d'ensenyar a l'escola o a la parròquia,
si s'havia de fer catequesi o formació religiosa,
si teníem de respectar la llibertat dels adolescents.
En definitiva, el resultat és que no varen fer res
o ho varen fer tan malament
que els nostres fills es van allunyar de tu.
Ara, davant la ignorància religiosa,
escrivim documents, llibres, cartes pastorals,
com si per fer afeccionats a un esport
se'ns acudís llegir-los al reglament.
Quan és portant-los al terreny de joc,
fent-los jugar que els afeccionarem.
No és amb escrits, sermons, paraules que ensenyarem al món qui ets tu.
És amb el nostre exemple, amb la nostra vida,
donant la gota a gota cada dia com els mostraem el camí.
Els primers cristians es feien admirar perquè vivien units,
perquè s'estimaven, perquè eren evangelis vivents.
Nosaltres hem reduït la religió a preceptes,
a uns dogmes per creure,
a uns moments a la setmana,
quan hauria de ser cada instant de la nostra vida
el que mostrés el Crist al món.
Ens queixem de la conducta dels nostres fills
i en la nostra vida, dia a dia,
Déu, el Déu que és vida,
el tenim completament absent.
Busquem a internet, al Google,
la paraula espiritualitat.
trobarem milers d'entrades.
La gent busca,
la gent sent la manca d'alguna cosa
que la societat no li dona.
Si nosaltres amb la nostra vida
fóssim imatges del Crist,
avui hem de seguir el teu exemple,
perdonar.
Quina altra cosa podem fer
si tu ens perdones a cada instant
i entregar les nostres vides?
Ens queixem de la manca de vocacions,
ens queixem que la societat és laicista,
és amb la donació de la nostra vida
imitant-te en el dia a dia
amb els nostres fets,
no amb les paraules,
que podrem canviar aquest món.
Si a les nostres famílies no hi regna l'amor,
com podem posar de model la família cristiana?
Si som intolerants,
com podem demanar tolerància?
Si no dediquem un temps a la pregària,
com podem queixar-nos una societat
que oblida la presència de Déu?
Si ho rebutgem als immigrants,
passem de llarg davant del sense sostre,
neguem la igualtat a la dona,
com podem parlar d'Evangeli
i com poder exigir a la societat
valors cristians?
És amb la nostra vida
com podem canviar el món.
I no podem excusar-nos dient
que som poca cosa,
que no som importants.
Un petit vessal d'aigua
reflexa la lluna igual que un llac.
és més,
el llac ens pot distreure de la lluna
i el vessal no.
Senyor,
avui des de la creu ens dius
Pare,
perdona els que no saben el que fan.
Nosaltres avui hem de pregar
Pare,
perdona'ns
perquè no sabem el que fem.
L'any
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Conscient que és després, quan ja no hi ha remei, que retrobaran l'admiració.
Avui seràs amb mi el paradís.
Encara avui són jutjades en judicis plens de pompa parafernal i alluentons persones que defensen en fe el seu pensament, el seu saber i la seva justícia
i són presentats davant el poble com sediciosos
i, coronats d'espines, tothom en fa burla.
Jesús segueix atent, preparat a acollir-los.
Avui seràs amb mi al paradís.
Som lladres, Senyor.
Som lladres i coneixem les nostres malifetes
i a voltes socialitzem la nostra maldat.
Hem robat la llum al dia i l'hem traspassat a la nit,
o blanca nit.
Hem robat arbres als boscos i n'hem fet comoditat,
o inòspits deserts.
Hem robat espai a la natura i l'hem convertit en asfalt i ciment
per a gaudir plaer nostre,
o gran velocitat que no ens porta enlloc.
Hem robat l'aigua als rius i rierols
i les déus de la terra se n'han estroncat
i ara en volem més i no en tenim.
Hem robat espai al cel
i l'hem poblat d'altíssims gratacels,
enormes torres de babel
habitades per estranys, desconeguts, asocials.
recordeu-vos de nosaltres quan arribeu al vostre regne.
Avui seràs amb mi el paradís.
I, entre tant es poli de la naturalesa,
entre tant robatori,
hem arribat a dubtar de vos, senyor,
com ho feu públicament el poeta Palau i Fabra,
exalumne dels hermanos,
recentment traspassat
quan en un desesperat cant espiritual clamar
No crec en tu, senyor,
però tinc tanta necessitat de creure en tu
que sovint parlo i t'imploro com si existissis.
Tinc tanta necessitat de tu, senyor,
i que siguis,
que arribo a creure en tu
i crec que crec en tu
quan no crec en ningú.
Però després em desperto
o penso que em desperto
i m'avergonyeixo de la meva feblesa
i et detesto.
Parlo contra tu,
que no ets ningú,
i parlo mal de tu com si fossis algú.
Quan, senyor, estic despert
i quan adormit?
Quan estic més despert
i quan més adormit?
No serà tot un son
i despert i adormit somni la vida?
Despertaré algun dia d'aquest doble son
i viuré lluny d'aquí la veritable vida
on la vella i la son siguin una mentida?
No crec en tu, senyor.
Però si ets,
no puc donar-te el millor de mi
si no és així.
Si no dient-te que no crec en tu.
Quina forma d'amor
més estranya i més dura.
Quin mal em fa
no poder-te dir, crec.
No crec en tu, senyor.
Però si ets,
treu-me d'aquest engany d'una vegada.
Fes-me veure ben bé la teva cara.
No em vulguis mal
pel meu amor mesquí.
fes que sense fi i sense paraules
tot el meu ésser pugui dir-te
ets.
I igual que el malfactor
company del gòlgota,
recorda't de mi
quan arribis al teu regne
i acull-mi.
Avui seràs amb mi el paradís.
i acull-mi.
i acull-mi.
i acull-mi.
I acull-mi.
i acull-mi.
I acull-mi.
I acull-mi.
I acull-mi.
i acull-mi.
i acull-mi.
ẹ nú-mi.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
La teva mare.
Què n'és de fàcil caure en el pecat d'omissió?
Diem, jo no critico, però tampoc donem fe del que som.
Per què ens fa vergonya dir que som cristians?
Avui tenim l'oportunitat de mirar a Crist a la creu i dir-li
Sí, la teva mare és la meva i jo cuidaré d'ella.
Ave Maria
Grazie a te, grazie a te
La teva mare és la teva mare és la teva mare és la teva mare.
La teva mare és la teva mare és la teva mare és la teva mare,
Sincroni eus
E benedictus
E benedictus
Jesu
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Ara fa 1750 anys, al nostre Amfiteatre van morir tres justos, van ser immolats tres justos.
En fa gairebé dos mil moria el Calvari, immolat per la nostra redempció, pels nostres pecats, moria el just per excel·lència.
Quarta paraula.
Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?
Per la senyora Rosa Maria Virgili Sorribes, professora.
Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?
Amb la mirada adreçada al cel, com interpel·lant el Pare, i flagel·lat pel dolor, Jesús pronuncia aquestes paraules.
Paraules que fan propera la seva figura a tots nosaltres, que al llarg de la nostra vida i des de la nostra petitesa ens sentim febles o desvalguts davant tants i tants esdeveniments personals o col·lectius que ens superen i ens aclaparen.
Trobem en aquestes paraules la conformitat de qui sap que aquest és el tribut que cal pagar per aconseguir la gran fita de la salvació de tots els homes.
Des de la distància, ens arriba aquest sentit de fidelitat portada a l'extrem, fins al punt d'oferir la pròpia vida.
Ben lluny de la por al compromís, la superficialitat, la manca de fermesa i l'abulldor amb què tantes persones dels nostres dies encara en la vida.
Fràgils i vulnerables es trenquen en el primer moment d'adversitat.
Aquell divendres, en aquell indret tan fresca que el Golgota, Jesús rodeja d'odi, crueltat i patint tota mena d'insults i sofriments, moria.
Però no va ser un patiment amb ar.
Aquell migdia, que esdevingué fosca nit, Jesús, sentint-s'abandonat, implora el Pare,
en un moment de flaquesa del qual ràpidament sobrevé, per a continuar reconfortant els pocs que l'acompanyen.
En canvi, nosaltres passem per nombroses situacions de dubte i incertesa
i demanem contínuament que se'ns manifesti la presència de Déu
per poder fer camí amb la tranquil·litat de sentir-nos acompanyats.
El que la raó no ens pot explicar, voldríem que ens ho expliqués Déu
i, si no rebem resposta, ens sentim desesperats, desemparats i orfes.
És prou ferm a la nostra creença.
El nostre temps, tan convuls, mutant i divers, no és pas tan diferent del temps que va viure Jesús.
Déu meu, Déu meu, per què m'heu abandonat?
No, ell no ens abandona.
Però, podem nosaltres ser capaços de convertir el plany o la por en coratge?
Podem ser bàlsam pel dolor del món?
Podem ser bàlsam pel dolor del món.
...
And must amparam al patelesa,
De souhan disc enfin selvegó.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!



Fins demà!
Fins demà!



Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Tinc set, senyor, d'un món més just, d'un món de dones i homes solidaris que mai perdin la fe.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
En aquest any jubilar, recordem que els sants màrtirs tarragonins,
col·lminins, culminaren el seu sacrifici a la foguera de l'amfiteatre, com
Crist ho va fer a la creu allà, al Gògota.
Ells feren seva la sisena paraula de Jesús.
Tot s'ha complert, la comenta el senyor Salvador Granès Terrades, que és membre de la Confereria de Sant Magí.
de l'Evangeli de Sant Joan.
De l'Evangeli de Sant Joan, traiem la sisena paraula de Jesús a la creu.
Quan hagué pres el vinagre, digué, tot s'ha complert.
I inclinant el cap, va alliurar l'esperit.
Tot s'ha complert.
Quin crit tan dramàtic i definitiu.
És un crit que expressa la consciència que Jesús tenia del seu final proper.
molt bé.
Jesús no va perdre el coneixement.
Extenuat per les tortures, va veure arribar la mort en plena lucidesa.
La seva darrera paraula en aquest món fou aquest gran crit.
El crit d'una persona justa que mor fruit d'una gran injustícia.
L'expressió d'un dolor suprem i del seu suprem lliurement en mans de Déu, en qui confiava i a qui deia, pare.
Per reflectir aquesta fidelitat fins al final,
Lluc dona a aquest crit dramàtic i esferidor
la forma d'una pregària plena de confiança amb el Pare.
Què és el que s'havia complert?
S'havia complert el que Déu havia encomanat a Jesús.
La seva missió, aquí a la Terra, tota una vida de servei, d'entrega als altres, de testimoni, d'amor,
en íntima comunió amb Déu Pare, de qui es descobreix, a poc a poc, fill seu.
Jesús compleix el pla de Déu que va coneixent també a poc a poc en un procés personal de recerca,
pregària, confiança, reflexió i fer amb Déu.
i arriba al final, aquest final terrible, que li costa molt d'acceptar.
Pare, aparteu de mi aquest calze, exclamarà a jetzemení,
però no és fàcil la meva voluntat sinó la teva.
Fa confiança en Déu fins al final,
plena confiança en aquest Déu de qui es reconeix ja fill seu.
Jesús va morir, va morir realment.
La seva vida terrenal va deixar d'existir, com tots nosaltres farem.
I quan va morir, no sabia ni imaginava que Déu el ressuscitaria.
no ho podia imaginar perquè en el conjunt de les idees de la seva fe
no hi entrava ni molt menys la creença en una resurrecció individual immediata.
Si Jesús hagués mort sabent que al cap de pocs dies vindria novament,
la seva mort no hauria sigut real, ni humana, ni dolorosa.
quan Jesús posa la seva sort, el seu destí en mans de Déu,
creu profundament en ell, espera intensament en ell.
és la mateixa fe i la mateixa esperança amb la que en el moment de la nostra mort,
els creients fem l'acte més gran de fe i esperança de tota la nostra vida.
i ho fem a cegues, enmig de la tristesa i el dolor terrible
que tot s'acaba en aquest món,
però posant també la nostra confiança en Déu.
Tant en la mort com en la vida, Jesús va ser el nostre germà.
Tant en la mort com en la vida, Jesús va experimentar com nosaltres
la inseguretat, la incertesa, la por,
i va posar en Déu Pare l'esperança que la dona en aquest salt final la seva mort.
I nosaltres, a les portes de la nostra mort,
farem aquest crit de confiança.
quin és el pla de Déu per nosaltres?
Sabem què vol realment Déu?
Estem oberts a escoltar en la pregària el que Déu vol de nosaltres?
Tots, tots tenim un paper a fer en la nostra vida
per portar el reine de Déu al nostre voltant.
Déu vol que siguem feliços en les nostres vides,
malgrat els ensurts, les malalties, les desavinences, els desenganys.
i ens ensenya a través de Jesús quin és el camí de la felicitat,
que és el de l'amor, el de l'entrega als altres, el de la solidaritat,
el de la justícia, el de l'alegria, el de la paciència, el de la senzillesa,
el de la senzillesa, el de la convivència, el del perdó.
I amb aquestes eines, cadascú de nosaltres,
farem realitat el pla de Déu al nostre voltant,
avui i aquí, en les nostres realitats i amb les nostres limitacions.
I si fem això, si realment fem realitat el pla de Déu a la Terra,
quan arribi el moment de la nostra mort serem feliços
i podrem dir també com Jesús, tot s'ha complert.
No direm simplement tot s'ha acabat, sinó tot s'ha complert
perquè haurem confiat plenament en Déu Pare.
Que la passió, la mort i la resurrecció de Jesús
ens ajudin a confiar més en Déu.
Potson dia
Potson dia
I
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!








Fins demà!

Fins demà!


Fins demà!


Fins demà!



Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
Fins demà!
!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
En atesa aquesta transmissió, Joan Maria Bertran, el control tècnic, Magí Castells a la megafonia i Didac Bertran al micròfon.
Abans d'acomiadar-nos, recordar, però, els nostres amics i amigues, que aquesta tarda, a partir de dos quarts d'avui, Tarragona Ràdio els oferirà en directe, en col·laboració de la delegació diocesana de Mitjans de Comunicació Social de l'Arquivitat de Tarragona, i enguany també en col·laboració amb el Canal Català de Televisió de Tarragona, la retransmissió de la processó del Sant Enterrament.
Bon divendres Sant, bon any jubilar, i endavant, companys dels Estudis Centrals.