Estem encantats i ens sentim privilegiats que ens acompanyi
el radiòleg tarragoní, expert en oncologia, Lluís del Clos.
És nou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
Viu als Estats Units des de l'any 1960, ha rebut moltes distincions,
és doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Madrid,
per la Rovira i Virgil, i pertany a diferents organismes
de caràcter internacional relacionats amb la seva professió.
Però, entre altres coses, i pel breu contacte
que hem mantingut abans de l'entrevista,
jo diria que és un home absolutament vital,
i un home amistós.
Doctor del Clos, molt bon dia.
Bon dia.
Vostè s'hauria vist de metge de família d'aquests d'àrea bàsica de salut?
Sí, jo crec que tot el que es pot fer en medicina és important
i no m'hagués fet res dedicar-me a això.
És que probablement aquests metges els hem de posar més en valor.
Fan una feina fonamental, oi?
Jo crec que sí, molt important.
Són els que una miqueta coneixen el pacient.
Sempre ho dic.
No, l'especialista és un que ha hagut d'agafar
uns coneixements especials,
per això es diu especialista,
sobre una cosa determinada.
Però el metge general, el metge de família,
és importantíssim.
És el primer que té contacte amb el malalt,
el que va d'orientar i solucionar molts dels problemes.
Jo diria que el 80% dels problemes els ha de solucionar ell.
Professionalment, doctor Glos,
vostè és un cop d'una família de metges,
però ja ho ha dit diverses vegades,
la seva vocació realment estava en la cosa dels vaixells, del mar...
Bé, això de la vocació és una cosa molt difícil de dir.
Jo vaig estar exposat sent tarragoní,
i en contra de molts tarragonins que viuen d'esquenes del mar,
jo vivia de cara al mar.
I sempre tot relacionat amb el mar,
la pesca, la natació, la vela, tot això em va agradar.
I el meu pare era aficionat a fer barquets en miniatura,
i jo l'havia ajudat amb ell moltes vegades.
I això em feia pensar que m'agradaria fer un de gran algun dia.
Però en aquella època, encara que sigui anacrònic,
estudiar enginyeria naval s'havia de fer a Madrid, que no té mar.
Clar, que és una mica contradictori, això.
I era molt difícil per nosaltres anar a Madrid,
que usava molts quartos, no?
I al final el meu pare em va anar convencant...
Ah, estic parlant dels 12 o 13 anys, eh?
Després ja, el 14 o 15,
ara vaig veure que acabaria sent metge,
i vaig acabar sent metge.
Això que diu és curiós,
perquè ara molts pares que tenen els fills
que estan fent l'ESOL,
el batxillerat, vostè té nets també,
doncs diuen,
és que no sap què vol fer de la seva vida.
Avui sembla que la vocació es desperta més tardanament,
o és que tenim tanta oferta davant dels ulls,
els joves tenen tanta oferta que, pobres,
estan una mica atabalats, no?
I tant, i tant.
Això ha de descobrir la vocació.
I distrets per altres coses també.
I distrets també,
però hi ha joventut molt treballadora, eh?
Sí, no, sí, és veritat.
Això és ben cert.
Total, el que es fa a metge se'n va a fora?
Com?
Estudia a la carrera de Medicina?
No, no, Medicina es poden estudiar aquí perfectament bé.
El que passa és que hi ha certes especialitats
que has d'anar en centros
on hi hagi un volum de malalts més gran,
i gent entrenada per ensenyar les tècniques i aquestes coses, no?
Però el que és medicina bàsica s'estudia molt bé aquí.
Ha canviat tot molt.
La seva visió al llarg del temps,
en la seva especialitat,
el que és radiologia, radioteràpia,
tractament de càncer, sobretot ginecològic,
ha canviat moltíssim en molts anys, no?
Bé, així que ha canviat.
Jo vaig començar fent una mica de radiologia general.
Més aviat feia de tècnic, feia radiografies.
Perquè en aquella època, quan jo vaig acabar la carrera,
no hi havia aquí a Espanya llocs per especialitzar.
I el meu pare m'ha ensenyat a fer radiografies,
feia radiografies,
però en realitat no ho era radiòleg.
Radiòleg és un senyor que es passa 4-5 anys en un hospital
entrenant-se amb gent cansada més que tu, oi?
i, per tant, ara, fer radiografies sí que en sabia.
La tècnica bàsica la coneixia.
Tècniques bàsiques.
I de les dues rames de la radiologia
que hi havia, el diagnòstic, la teràpia,
m'interessava més la radioteràpia
perquè estava més en contacte amb el malalt
que no pas a les fosques veient radiografies.
I així, de mica en mica, em vaig anar orientant.
I primer vaig intentar anar a Marsella,
però si anava a Marsella, m'ho havia de pagar jo
perquè els francesos no donaven beques.
I pot ser, a Marsella que m'ha dit
vés-te'n a Inglaterra que necessiten metges
i t'ho donaran i me'n vaig anar a Inglaterra.
I des del primer dia vaig estar pagat.
Ara parlo de l'any...
A veure, vaig acabar el 50,
doncs el 54 me'n vaig anar cap a Inglaterra.
Sí, ja diguem que estava que empecat,
vull dir que podia estudiar i guanyar-se la vida alhora, no?
Sí, sí, no, no, no.
Quan vaig marxar, a casa no hi havia ni un ral.
De manera que tot havia de ser base de trobar un lloc
on poguessin treballar, cobrant,
i els inglesos m'ho van oferir i vaig anar.
I primer vaig estar en un hospital general
on vaig aprendre cirurgia, una mica de cirurgia,
i després d'això ja vaig passar a la radioteràpia de càncer.
I vaig fer l'especialitat a Inglaterra.
I això va fer que m'ho ofereixen anar als Estats Units.
Però, en principi, no hi va anar.
O ja des del començament,
quan li van oferir anar als Estats Units,
ja se'n va anar directament?
No, no, no.
Va venir aquí, primer, no?
No, jo vaig intentar vindre a Tarragona.
Però no tenia camp per treballar aquí.
No, no tenia camp, sí.
En realitat no tenia camp,
i inclús és trist explicar-ho,
però jo en realitat volia quedar-me aquí.
Jo sempre havia sigut molt tarragoní,
i encara ho soc, oi?
I em feia molta il·lusió quedar-me aquí.
Però no hi havia res a fer.
Era una lluita contra la paret.
i al final em vaig cansar,
tenia una oferta per anar-me als Estats Units
i la vaig aprofitar.
I es va adaptar molt bé, no?
Des del començament.
A poble americà vostè li cau bé.
Ja ha adaptat bé i ha tingut bona relació.
A mi em cau bé l'americà, l'alemany,
i el rull i tots.
Soc un ciutadà del món.
Em cau bé tothom.
Però allà els costums...
Sempre quan siguin simpàtics i senzills.
Clar, però de Tarragona a Texas,
l'única similitud és que comença amb T.
Perquè no tenies a veure.
A casa nostra vivim vida de Tarragona.
La meva dona és de Tarragona, jo també.
I vivim com si seguéssim aquí.
I els horaris també els podíem fer.
No hi ha botifar a blanca ni botifar a negra.
Home, quan venen aquí, no?
Però quan venen ho aprofitem, sí.
Però en principi els seus fills també són d'allà,
pràcticament, han fet la seva vida.
I és una cosa diferent,
perquè jo de fills en tinc sis
i han estat educats a molts llocs.
Incluso dins d'Espanya han estat educats al nord, a Astúries.
I a Madrid també.
I són molt americans, menys del gran.
El gran, que va néix a Inglaterra,
és el més català.
I va estudiar Medicina a Barcelona
i ara està treballant a Barcelona
amb un intercanvi,
amb el que diuen sabàtical.
I la universitat on treballa a Texas
té una associació amb la Pompeu Fabra.
Ai, sí, la Pompeu Fabra.
I menys d'allà venen aquí
i d'aquí van allà.
De manera que és el més assimilat aquí.
I després en tinc un que viu a Tarragona,
que està casat a Tarragona
i naturalment està bastant assimilat aquí també.
Però els altres són molt americans, ja.
Molt, molt americans.
Ells ja estan seguint la campanya d'Obama,
de l'Aquem, tot això.
Sí, nosaltres en política no en parlem.
No, no en parlen, no estan molt al cas, no?
Hi ha dues coses que no toquem mai.
Ni política ni religió.
Però allà es viu molt intensament,
com sembla aquí, o és el de sempre, no?
Que els mitjans de comunicació
sembla que fan de gran angular
i magnifiquen tot, sí?
Sí, o sigui que un se n'entera
i com aquí, el país està dividit
la meitat d'un costat
i l'altra meitat de l'altre.
Ja veurem què se'n retirar, no?
Com ha passat a tot arreu i tota la vida, no?
No descobrirem res.
Des del punt de vista professional,
el món del tractament de radioteràpia en el càncer
ha fet uns avanços que són realment extraordinaris
i probablement la població no ens adonem.
Fa només de dues dècades, potser no tant,
és a dir, poques persones sobrevivien
a determinats tipus de càncer.
Al llarg del temps, amb teràpies preventives,
des del cribatge, si parlem del càncer de mama,
el que és la pròpia radioteràpia,
vull dir que ha ajustat més aquell punt
en què ha de treballar sense tants efectes secundaris,
s'ha reduït la mortalitat de males de càncer
d'una manera realment a semblossa, no?
Sí, sí que s'ha reduït.
El que passa és que hi ha alguns càncers
que són tan agressius que no s'ha redueixen,
no es veuen a temps, coses d'aquest tipus.
Però no hi ha dubte que el coneixement mèdic, bàsic,
de saber diagnosticar el càncer a temps
i després l'aplicació del mètode terapèutic més indicat,
que pot ser cirurgia, pot ser radioteràpia,
pot ser quimioteràpia,
una combinació de dos o tres d'aquestes coses,
ha fet que la gent visqui més
amb una qualitat de vida molt millor.
Quan se parla de cures,
es cita el 60% de curacions de malalts amb càncer,
més o menys,
que és una figura molt global,
perquè n'hi ha que se'n cura el 90%
i altres només se'n cura el 10%, oi?
Clar.
En el camp de la radioteràpia,
com a tècnica terapèutica i mai millor dit,
també s'ha millorat molt
en quant a la confortabilitat del pacient,
en quant als efectes secundaris,
que fa uns anys ja han terribles,
home, no és un plat de gust per ningú,
però s'han apaivagat molt, no?,
aquests efectes secundaris també.
I a mi la cosa que m'agrada
és veure que, mica en mica,
les ciutats petites
tenen més facilitats
per poder tractar el malalt
sense haver-hi d'anar a la ciutat de Gran.
Per exemple, Reus,
que està aquí al costat,
està molt ben desenvolupat
i té facilitats per fer radioteràpia
i quimioteràpia molt ben feta, no?
Encara no s'oferten prou serveis, no?
Perquè hi ha llistes d'espera,
a vegades és lleig parlar d'això,
de llistes d'espera,
quan parlem de tractaments de radioteràpia.
Però falten centros, acceleradors...
Exacte, sí.
Jo diria que en falta potser un 50%,
la meitat.
Se'n necessiten el doble del que hi ha.
I en quant al diagnòstic,
en doctor del Clos,
vostè creu que anem pel bon camí
per part del que és el propi sistema sanitari
i per part dels propis pacients,
que en principi som els responsables
de la nostra salut?
Sí.
És un problema d'educació.
Educació,
i sempre ho he dit,
a l'educació de la gent,
que ha de començar quan són nens ja,
sense amagar les malalties,
que encara hi ha massa costum
d'amagar les malalties,
o les malalties no s'han d'amagar,
s'han d'explicar
per poder lluitar amb elles.
I després,
l'educació dels metges de primera fila,
els metges generals,
els metges de família,
perquè sàpiguen veure-ho
i participin també
en l'educació de la gent.
i després ja sàpiguen dirigir el malalt
al centre on puguin
emplear una d'aquestes modalitats terapèutiques,
la quirúrgica,
la radioterapèutica o la combinada.
És qüestió de fer un esforç a cada nivell.
El tema de l'educació és interessant,
però a vegades,
com que som una societat tan complexa,
dius educar per educar bé,
perquè també som una societat
un pèl hipocondríaca
i que, a més a més,
inventem malalties que no existeixen,
com si no tinguéssim prous amb les reals,
quan ens costa,
a l'altre dia ho parlàvem,
també aquí a la ràdio,
quan ens costa tornar a la feina
després de les vacances,
dient que tenim síndrome postvacacional.
Quan tenim una temporada
que les coses no ens van gaire bé,
tenim depressió.
Vull dir,
ens inventem malalties
que probablement no existeixen, no?
Bé,
hi ha molt hipocondríac, sí.
I estem reobservant-nos i...
I després hi ha molta por, també.
Avui dia,
el malalt
crec que té massa llibertat
per a llegir el que ell vol.
Ai, això internet està fent cada cosa...
Que no necessàriament
és el millor per ell.
I això és difícil de lluitar-hi.
Perquè el que li diu a la veïna,
el que li diu al mercat,
té importància.
I lluitar amb això és difícil, eh?
A vegades més importància
que el que li diu al metge, no?
Sí, moltes vegades, sí.
Déu-n'hi-do.
Jo recordo també que fa anys
quan alguna persona
estava en una evolució del seu càncer
independentment del tipus que fos,
es deia
està fatal cap a Houston.
Quants catalans,
quants espanyols
no hauran anat a Houston?
I va arribar un moment
que fins i tot
els professionals de Houston
deien
quedins a casa
perquè tenen grans professionals,
no cal que vinguin aquí,
que no farem més
del que poden fer allà.
Bé,
això és veritat.
És a dir,
el ser humà
té tendència
a buscar
solucions
extraordinàries
que durant èpoques de la vida
ha sigut Fàtima
o Lourdes
i en un moment determinat
es va convertir
ja més pràctic
en Houston.
Això no vol dir
que tots els problemes
fossin
per resoldre's a Houston.
De mirar que les a Houston
no se'n fan.
Hi ha coses que es fan molt bé,
però també hi ha moltes
que es fan bé reu
si no cal mores d'aquí.
Jo recordo una vegada
un malalt
d'argentí
que vivia
a Houston
i
que volia
que el tractessin
a Houston
i li van dir
no, no veig tan a Córdo
d'Argentina
que el millor
per fer això
és estar allí.
I una vegada
vaig enviar
un malalt
de Tarragona
quan encara existia
el muro
de Berlín
a l'altre costat
del muro
perquè el que sabia
més d'aquella cosa
era un metge
de l'altre costat.
Sí, sí.
Hi ha coses
que els metges sabem.
No ho sabem tot,
però algunes sí
que les sabem.
Però després la gent
a vegades no en fa cas.
De totes maneres
la formació dels metges
ara parlava vostè
del seu fill
d'aquests intercanvis
que hi ha internacionals
entre totes les universitats
es comparteixen coneixements
després se'ls emporten cap a casa
per tant s'apliquen
els mateixos tractaments.
Exactament.
Això ha canviat molt.
Hi ha molta cosa
que es pot fer
sense sortir de casa.
Vostè ha exercit
com a metge
però també
ha fet classes.
Bé,
nosaltres
al centre
n'he treballat jo
tant a Inglaterra
com a...
Però jo he treballat
deixant a part
el meu temps
estudiant de Medicina
i el temps
que vaig passar
a Tarragona
jo he treballat
en centros grans
perquè Manchester
es considerava
un dels centros
més importants del món
en quant a la formació
d'oncologia
en aquella època, no?
I vaig anar
a l'Emnia Anderson
i ha sigut
l'hospital més avançat
en molts aspectes
però això no vol dir
que sigui l'únic.
Però en tots aquests hospitals
i en algun moment
determinat de la seva vida
també ha fet classes
ha sigut professor?
No, no,
és clar,
part de les meves obligacions
han sigut
fer una mica d'investigació
no investigació de laboratori
perquè no n'he fet mai
però investigació clínica
és veure el que passa
amb els malalts
i que es pot fer
per millorar la seva vida
i el meu interès
dins de la meva especialitat
ha sigut
fer el
i ho he dit moltes vegades
el menys mal possible
al malalt
és a dir
si hi havia dos sistemes
per fer-li
una cosa
per un tractament curatiu
triar el que era
el que feia menys mal
el que deformava menys
o el que
feia molt bé més
la funció de l'òrgan
que es tracta
sempre ha sigut
aquesta l'idea
en aquest sentit
ha canviat també
el tractament del dolor
no s'hi parava gaire
compte fa dècades
en el dolor
que podien patir
els pacients
i ara s'està treballant
millor
això és paliació
i s'estan fent
a Barcelona
sobretot
hi ha un centre
que es dedica
a cuidar els pal·liatius
des del punt de vista
mèdic
i moral
i espiritual
també
perquè malaltes
hi ha molts tipus
d'ajuda
vostè ha conegut
molts malalts
i malaltes
de càncer
i això també
dona un coneixement
del món
important
en com
les persones
percebem
la vida
la mort
la malaltia
l'esperança
i el dolor
s'aprèn molt
moltes
sí
potser masses
i però
quan la cosa surt bé
sí
però això
és una satisfacció
important
el que t'ensenya
l'experiència
es guanya
veient
i fent
i a vegades
les coses
no surten bé
vulguis
o la vulguis
doctor del Clos
quin tipus
de metge
ha estat vostè
respecte
el tracte
amb els pacients
dels que
mantenen
un distanciament
per bé
del pacient
i per bé seu
dels que els costa
mantenir el distanciament
o depèn de la personalitat
del pacient
o la pacient
es crea
un cert lligam
una simpatia
és a dir
a vegades
hi ha química
amb una persona
que no coneixes de res
com ha estat vostè
com a metge
en quant a la relació personal
jo he tingut una relació
molt personal
amb els malalts
no he mantingut
una distància gran
a vegades
s'ha de mantenir
perquè ells volen
oi?
jo me'n recordo
d'un malalt
espanyol
que va
que va vindre
a Houston
i que
li vaig dir
abans de vindre
i quan va arribar
que no calia
que es mogués
de Madrid
era de Madrid
i després
d'haver-li dit
tot això
em va dir
que ell feia
el que donava la gana
i que volia anar a Houston
i va anar a Houston
i
quan va arribar a Houston
no em va voler veure a mi
perquè li havia dit
que eres a Madrid
que eres a Madrid
no em serveix
no em serveix
perquè aquest home
no em vol fer tractament de Houston
si tractes de ser massa honest
a vegades no
funcionen les coses
però
jo he tingut sempre
una relació
molt personal
amb els malalts
i que ara mantingui
pas ara que sigui jubilat
avui personalment
dinaré
amb dos malalts
que vaig tractar
a Houston
de per aquí
no de Tarragona
però
que venen a veure'm de fora
això vol dir
que se'm van sortir
prou bé
mantingui el contacte
avui ha de dinar amb ells
és que va anar tot bé
i això és
és fantàstic
si estan esmerçant
molts esforços
en la investigació
de tot allò
que té a veure
amb el càncer
s'han fet molts esforços
i hi ha
precisament
sobretot a Nueva York
hi ha diversos catalans
treballant allí
amb coses bàsiques
bosses bàsiques
que no et solucionen
el problema diari
de cada dia
però que amb el temps
seran molt importants
l'objectiu és saber
el per què
sí
perquè el tractament
ja vam fent
però quan sàpiguen
el per què
probablement ja haurem
solucionat
una bona part
d'aquesta malaltia
i la relació amb Tarragona
què tal la portem?
bé sovint
a Tarragona
jo vinc sempre
a mi un parell
de vegades a l'any
aquest any
només ha vingut una
perquè a la primavera
per comptes de vindre
a Tarragona
vam decidir
anar al desert
americà
que vol dir
la zona
del
gran cañón
de la
del
del
deserto pintado
tinc que dir un castellà
perquè no ho sé en català
del
del
monument valley
en inglès
on feien les pel·lícules
del
John Vine
de John Vine
que és com es deia
aleshores
John Vine
i Clargable
coses d'aquest tipus
i ens hem d'anar al desert
i tot no es pot fer
i de l'any qui ve
em sembla que tornarem
a la primavera
jo li ho dic perquè
clar
si ve sovint
però ve espaciadament
segurament
no sé si veu la ciutat canviada
si la veu igual
bueno
jo
hi ha una part de Tarragona
que verdament no la conec
tota aquesta
ara mateix aquesta sona
sí de l'avinguda Roma
a mi em diuen l'avinguda Roma
he de preguntar un test
perquè no ho sé
clar això no era nors
no?
soc del carrer de Podaca
el carrer de l'Unió
la Rambla
i la Parvella
antic hermano Eslanda
era l'antic hermano Eslanda
bueno
sí
sí
més antic era l'Unió
per això
va ser hermano Eslanda
també
sí
una de les
a banda
que havia de fer
doncs la seva estada
a Tarragona
també la passada setmana
el van anomenar
el van integrar
com a nou membre
de la Reial Acadèmia
de Medicina de Catalunya
home
il·lusió fa això
no
sí que em fa
i hi ha diverses raons
en primer lloc
a un li agrada
que a casa seva
referint-se
a on va néixer
que reconegui
alguna cosa
del que has fet
i pertinentment
el que et faci
membre de l'acadèmia
encara que sigui
a distància
eh
sempre fa il·lusió
i també
el meu pare
també havia sigut
de manera que
m'ha fet
hi ha dos raons
una perquè
soc d'aquí
i l'altra
perquè el meu pare
havia sigut
també
abans d'iniciar l'entrevista
no hem parlat
de l'acte
però sí
de l'edifici
que acull l'acadèmia
i em comentava
que acull
algunes de les sales
de dissecció
més antigues
que encara resten
a Europa intactes
han conservat molt bé
la sala
és un anfiteatre
amb la taula original
d'aquelles taules
que surten
per exemple
el quadro famós
de Rembrandt
de la dissecció
doncs
d'aquella època
hi ha 4 o 5
institucions
d'Europa
que mantenen això
i una d'elles
és la de Barcelona
és molt bonica
és molta història
l'acte va ser emocionant
i bueno
el meu avi
va estudiar
allí
medicina
estava predestinat
de tornar
el pare de la meva mare
va estudiar
medicina allí
després ja van seguir
a l'hospital clínic
que va començar
en 1906
i el meu pare
va estudiar allí
i ja vaig estudiar allí
un parell de tios meus
van estudiar allí
cosins
i un fill meu
també
què hauria passat
si un dels seus fills
no hagués sortit metge?
no, no
jo no els hi vaig dir
el que havien de fer
però tenint-ne sis
hi havia possibilitats
no?
no, no
jo amb això
ho tenia molt clar
que ells triessin
el que volguessin
però que fessin alguna cosa
és a dir
el que se'ls va
descoratjar
és d'anar a
juergar a nit
i aficionats
del botellón
i bestieses
d'aquestes
se'ls va ensenyar
que la vida
havien de treballar
i que triessin
el que els agradés més
i així ho hem fet
i hem tingut molta sort
tots els meus fills
treballen
tots treballant
i vostè
ha treballat
i ha dedicat
tota una vida
i continua
dedicant-la
perquè de fet
això ja ho té
ho té integrat
jo tinc 12 anys
de jubilat
i ara estic preparant
coses de tipus històric
que estic escrivint
relacionats
amb
les meves activitats
als Estats Units
té un termini
de publicació
penso que heu treballat
més als Estats Units
clar
tota la vida
però jo vaig acabar
la carrera
l'any 50
el 54
evident que no podia
fer res aquí
perquè era jove
llavors
com se suposa
i no podia entrar
ni a la Seguritat Social
ni res
perquè tenia gent
més gran
que jo al davant
i em vaig decidir
anar cap a Inglaterra
vaig provar primer
a Marsella
no vaig sortir bé
me'n vaig anar a Inglaterra
em vaig sortir bé
i així va ser una cadena
vaig intentar tornar aquí
i no
em feia molta il·lusió
el quedar-me aquí
però vaig xocar
amb algun dels elements
que portava a l'hospital
per la raó que sigui
que no ho vull explicar
no
i en aquelles èpoques
aquestes coses
Déu-n'hi-do
i
vaig decidir
aprofitar
que ja m'havien ofert
als Estats Units
perquè l'oferta
de anar als Estats Units
ja me l'havien fet
a Inglaterra
per tant la meva dona
com jo
teníem ganes
de vindre aquí a Tarragona
però no ens va sortir bé
va sortir malament
de manera que
ens van empènyer
i cap a fora
vam fer un barco
i cap a les Amèriques
cap a les Amèriques
com els indianos
aquells d'abans
una mica millor
però
no li ha anat tan malament
vam fer
el penúltim viatge
d'un barco italià
que es deia
Conte Biancamano
amb una cabina de tercera
tota rovellada
amb un temporal
que va durar
des de Lisboa
fins a Nova York
Doni, quin viatge
o les de 6 o 7
o 8 metres
quin viatge
doncs un bon començament
el mes de febrer
això és que
s'anunciava
que tindrien una vida moguda
és una cosa
que ha de servir
d'exemple
per la joventut
que els hi donen
moltes coses
amb safata
vull dir
amb bandera
que nosaltres
ens vam tindre que soar
esforçar-nos una mica
estudiar
que això no coneix
de generacions
ni d'edats
l'esforç i l'estudi
que és el que ha marcat
la seva trajectòria
professional
sí, però
a la vida
has d'aprendre
a lluitar
el que no pots fer
és ser pessimista
i tancat a casa teva
sinó que has de lluitar
i a mesura
que van sortint dificultats
intentar
llibrar-te
algú va dir una vegada
que ens hem d'empenedir
del que no hem fet
i això segurament
sigui cert
vostè no va fer
la carrera d'enginyer naval
però miri
va fer la de metge
sí, sí que m'ha agradat
sí, però llavors ja vaig
me van omplir el cap
de que havia de ser metge
i em va agradar
fa maquetes de vaixells
ara?
com?
si fa maquetes
de vaixells no
no, no, no
ara
de manual faig
una mica de fuster
una mica de ferrer
coses d'aquest tipus
però maquetes
em vaig fer moltes
de petitet
amb el meu pare
i em vaig quedar ja
tip
que diuen
ja va complir
les expectatives
sí, ja vaig complir
doctor Lluís del Clos
enhorabona
no només
per aquest nomenament
de la Reial Acadèmia
de Medicina de Catalunya
sinó enhorabona
per tota aquesta trajectòria
per tota aquesta feina feta
i aquest interès
que ha revertit
a banda de tenir
una vida professional
molt rica
en què molts malalts
i moltes malaltes
s'hagin curat del seu càncer
moltíssimes gràcies
per venir
gràcies
adeu-siau
bon dia
adeu