Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía
había de recordar aquella remota tarde en que su padre le llevó a conocer el hielo.
Macondo, en ese entonces, era una pequeña aldea de 20 casas de barro y caña brava,
construidas a orillas de un río de aguas diáfanas que se precipitaban sobre un lecho de piedras pulidas,
blancas y enormes, como huevos prehistóricos.
El mundo era tan reciente que muchas cosas carecían de nombre
y para mencionarlas había que señalarlas con el dedo.
M'he permes la licencia de comenzar el pregó de las festas de Tarragona
amb el reconegut començament de la novela de Gabriel García Márquez, Cien años de soledad.
Amb aquest gest simbòlic vull destacar el valor que per mi suposa estar davant de tots vostès
llegint el pregó de la Festa Gran de Tarragona.
És la combinació del camí íntim de la passió que sento per la lectura.
Una predilecció que va néixer veritablement amb mi el dia que vaig descobrir aquesta novel·la meravellosa.
començo així al meu modest Parlament, destacant la importància que té per a mi exercir de pregoner.
En primer lloc, vull agrair l'Ajuntament de Tarragona que hagi pensat a la meva persona per aquesta honorable responsabilitat.
És una distinció que jo interpreto que no es fa solament en ves de la meva persona,
sinó també al club gimnàstic, al qual em vaig integrar amb facilitat al que pertanyo
i representaré sempre, perquè les mostres d'admiració i respecte que l'afició
demostra en ves de la meva persona han de ser recíproques.
També els vull agrair l'assistència de tots vostès en aquest acte tan assenyalat,
al Saló de Plens de l'Ajuntament del Palau Municipal.
La seva presència avui i aquí és una prova de l'efecte que senten tots vostès
en ves de la nostra ciutat i la seva patrona, Santa Tecla.
Fer un pregó per a la festa major és un repte.
Podria dir que equivala a un estadi ple d'aficionats.
En un partit compromès en el que un s'ho juga tot.
Imposa tant com aquesta vetusta sala, que ha estat testimoni de tants esdeveniments històrics.
I això? En una ciutat històrica, per definició.
Al mateix temps, el pregó de la festa major és un compromís,
esdevé un orgull i un gran motiu de satisfacció.
Però no és gens fàcil ni marcar gols ni parlar en públic.
En aquest darrer cas, cal sintonitzar amb l'ànima col·lectiva d'una ciutat mil·lenària
i conèixer la història, la tradició, però també el present
des del qual es dibuixa el futur de les tarragonines i tarragonins de demà.
He començat abans la meva intervenció destacant la meva passió per la lectura.
Però si hi ha una veritable passió que ha marcat i marcarà la meva vida, és el futbol.
Si és cert allò que va escriure el poeta Reiner Maria Rilch,
que l'única pàtria d'un home és la seva infantesa,
jo estic segur que el meu passaport fa olor a terra i a gespa,
a cuir de pilota, a samarreta suada i a reflex.
En definitiva, a futbol.
Tots els records de la meva infantesa estan lligats a aquest esport.
Si el coronel Aureliano Buendia recordava aquell dia en què el seu pare el va dur a conèixer el gel,
jo rememoro el regal de la meva primera pilota, que em van fer els meus pares.
Passava tot el dia jugant a qualsevol joc amb el meu germà.
Les vacances d'estiu sempre davant d'una porteria.
I fins i tot els amics que em venen a la memòria són aquells que compartien la meva passió per la pilota.
La vida és com un tren que no s'atura de cap estació i, evidentment, ha transcorregut molt de temps.
Ja no sóc aquell nen que corria darrere una pilota en les llargues tardes de dissabte.
Però no m'invada el meu amor per aquest esport,
que potser no té per què entusiasmar tothom,
però que sí se li ha de reconèixer la capacitat per catalitzar efectes col·lectius.
Sentiments com els que mou el nàstic, un referent únic per a la nostra ciutat.
Hi ha altres poblacions que les representativitats en són compartides.
Aquí a Tarragona, no.
La gent del nàstic es troba vestint les camises de les colles castelleres,
tant dels siquets com dels joves, al Serrallo o Sant Pere i Sant Pau,
o sota la caçaca dels diables, a les espurnes del drac o la víbria.
En les cintes del vall de Gitanes, en els escuts del vall de turcs i cavallets,
o en el frec a frec dels pals del vall de bastons.
El sentiment del nàstic traspassa ideologies, classes socials i colors polítics.
Hi ha nàstiquers entre els portants de l'àliga, el bou, la cocafera, la molassa o el lleó.
Sota els vestits dels nans o els gegants hi trobaríem algunes samarretes del nàstic.
I fins i tot els diàlegs corrosius de les dames i vells, també parlant de l'equip grana,
sobretot quan venen maldades.
A vegades ens fixem d'altres aficions i sentim enveja.
Però jo vull recordar el balcó d'aquest palau municipal en els dos encensos que he viscut amb el nàstic.
Veiem una plaça de la Font a rebentar.
Ara, ha fet dos anys de quan vam posar primera, amb aquella immensa marea grana que banyava tota la plaça.
Recordava aquell vell sentiment i l'emoció perenda que es produeix cada 23 de setembre,
al capvespre, quan entra a la catedral al braç de Santa Tecla.
Les emocions les dicta el cor.
Les emocions esclaten perquè es desborda un sentiment.
Les emocions bateguen dintre nostre perquè volen sortir i enlairar-se cap al cel.
Les emocions poden sorgir tant a la festa major com a la baixada d'ofici,
la diada castegera o el correfoc,
o durant les processions de la Setmana Santa,
o en el camp de futbol,
quan el nostre equip ha estat capaç de fer història assolint un escens.
El nàstic ha servit per integrar a gent de fora.
Els colors granes han servit per apropar a moltes persones a la realitat de la ciutat,
de sentir l'orgull de ser d'un equip que representa una ciutat,
que és l'estandard de Tarragona,
al igual que ho són les festes de Santa Tecla.
La catarsi que es produeix cada tarda de partit de futbol al nou estadi
és la mateixa amb la que tots plegats fruïm de la nostra festa major.
El nàstic a mi m'ha ajudat a madurar en aquests set anys que he estat a la ciutat.
Em sento un Tarragoni més
i sento el nàstic com si hagués estat de sempre al club de la meva vida.
Ara comprem per què hi ha moltes persones a les que el nàstic les ha encissat
i ha fet que el club, l'equip, fos el pal de pagè sobre el que sustenten les seves il·lusions de diari.
Poques ciutats poden presumir de ser conegudes pel nom del seu equip de futbol.
Dinàstic és l'equivalent a dit a Tarragona.
El nàstic forma part, per a molts, del patrimoni de la humanitat.
Sempre he estat una persona que mira enrere amb una mirada de lleu nostàlgia,
sense renunciar a allò que he viscut,
però sempre amb el propòsit de mirar cap a l'horitzó
i fer fer-ho en el futur amb la ment neta, clara
i intentant començar cada dia com si fos el primer de la meva assistència.
Evidentment, això ara mateix em fa difícil,
ja que tanco una important etapa de la meva vida.
Un període que vaig començar com un nen
i que m'ha dut a ser la persona que soc ara mateix.
A les 3 quarts de 7 del dia 21 de setembre 2008,
en Toni Pinilla, servidor de vostès.
Tot aquest bagatge d'anys, moments inoblidables,
com la medalla d'or dels Jocs Olimpics de Barcelona 92,
decepcions, il·lusions, caigudes, aixecades,
fos i victòries, em fan sentir afortunat i satisfet.
Al mateix temps, miro endavant i em sento fort,
fort per afrontar el futur amb entusiasme renovat.
Li dono gràcies per les fortes amistats que el futbol m'ha aportat.
Parafrasejant a 100 anys de soledat de Gabriel García Márquez
i tenint en compte que Tarragona no és Macondo,
jo escriuria 100 anys d'amistat.
Tarragona forma part d'una experiència íntima i rellevant per a mi.
Potser per això em considero tarragoní,
perquè he forjat part de la meva personalitat aquí
i m'identifico amb aquesta ciutat
que vol mirar el futur amb optimisme
i ser un dels motors més importants de Catalunya.
Mirant sempre endavant amb aquest blau i lluent mediterrani,
engegant nous projectes,
però sent molt conscient del pes específic
de tota la seva història,
en una ciutat cada vegada més pròspera,
oberta i tolerant,
on els veritables protagonistes
són les dones i els homes que li donen vida.
Són les nostres tradicions, com a comunitat,
les que ens reporten l'empenta
i la força necessària per fer front a qualsevol repte del futur.
Per això, en la meva qualitat de paragoner d'enguany,
us exhorto a sortir al carrer
i a fruit de les festes de Santa Tecla
i a continuar creient i recolzen el nàstic.
Tarragonins i tarragonines,
bona festa major.
Visca Santa Tecla!